Hi
ha circumstàncies en la vida que imprimeixen caràcter . El lloc de
naixement n'és un un. Ho és haver nascut a Catalunya però, ho és
molt més, per entranyable i proper, haver nascut al Guinardó.
Vaig
venir al món en una casa que havia estat la segona de construir-se
al meu carrer (Dr. Valls), quan no estava ni de bon troc asfaltat.
quan encara hi havia masies properes, com la de can Girapells, quan
l'entorn eren camps, de petites torretes amb jardinet, quan "anar
a Barcelona" era gairebé un viatge, una aventura en un tramvia
força atrotinat que necessitava molt de temps per fer el seu
recorregut.
 |
| Voltants de la que seria la Plaça Maragall. Foto Fons Felip Capdevila. |
La
gent era i és afable, generosa, impregnada de bon veïnatge,
senzilla, treballadora, gelosa de la seva intimitat, amb un tarannà
alhora plàcid i festiu.
 |
| Casetes amb horts, al fons el castell de Mascaró. Foto fons Marimon |
Ara
dirien que la Font del "Cuento" era el nostre pulmó. Però,
aleshores tot el Guinardó era un pulmó on es respirava a fons
amb olors que emanaven dels seus jardins florits de llessamí i dels
seus hortets encanyissats amb vermelles tomaqueres.
Dins
la nostra modèstia, el barri tenia tot el necessari; petits comerços
on s'hi venia de tot, amb la seva estesa de melons i síndries al
carrer, l'església de Mossèn Eugeni, el bar de can Peret per fer-hi
el vermut casolà els diumenges l'escola de donya
Maria, la perruqueria i, és clar, el seu mercat. Un mercat gens gens
semblant al que va venir desprès, o a tan espaiós que ens han fet
ara. Era un mercadillo, habilitat en una nau rònega amb parades
precàries , amb caixes i coves per terra plens de patates, de
fruites del temps i d'hortalisses . No hi faltaven parades de carn i
de peix. Jo em recordo de la Quimeta, a qui la meva àvia comprava,
tot guardant el peix en un cistell especialment reservat per aquest
ús que es folrava amb fulles de col.
 |
| Planel de les cases de la zona de finals dels quaranta. |
Les
nits d'estiu, els veïns treien les cadires al carrer i compartien
converses i begudes fetes a casa, més o menys fresques, però amb
tot el valor inestimable de l'amistat i del desig d'endolcir un temps
curull de privacions. Privacions no tan sols materials, també de
llibertat: ningú no gosava parlar de política.
Tothom
havia perdut massa en aquella guerra cruel i la por tancava totes les
boques i oprimia el pit i el cor... Silenci!. cadascú guardava molt
endins el seu plor, l'enyor de les absències que ja no es farien mai
presents, els sentiments que no es podien exterioritzar.
Els
record són
agredolços perquè a la llibertat de jugar al carrer (només calia
tenir cura del carro de l'escombriaire), es contraposava una mena de
trista conformitat que planava sobre la família, com si la guerra
s'hagués emportat fins i tot les rialles dels infants.
 |
| Can Peret anys 60. Fons Rose Viladoms |
Però,
com us he dit al nostre Guinardó hi havia de tot. Fins i tot un
cine, el Doré, més conegut com la "Barraca", on es
projectaven les inevitables espanyolades del moment i les pel·lícules
de Fu man Xu. Més tard,
s'hi va construir el cinema Maragall i, encara desprès, el
Montserrat a l'avinguda
del mateix nom. Tres cinemes en un barri perifèric. ¿Quin luxe!
I
teníem la professora de música, sa senyora Benvinguda Coll, i el
seu marit Salvador Perarnau (retornat de l'exili força temps
desprès), l'insigne poeta guanyador de la Flor Natural en uns Jocs
Florals de Barcelona i nomenat Mestre en Gai Saber a París l'any
1965. I les classes de ballet que s'impartien en el local de
l'esmentat "Can Peret"., i . i. i ...
 |
| Benvinguda Coll donant classes de música. Fons M. Baró. |
 |
| Josep Perarnau en el Jocs Florals del Guinardó . F. ANC |
Em
aquest "i", no es pot deixar l'antic, històric MAS
GUINARDO, on l'esport i la "ballaruca", es donaven les
mans. Molts Guinardovins hi vam ballar romàntics boleros o atrevits
tangos i pasodobles. Des de la seva terrassa es dominava la Barcelona
de la postguerra amb les seves misèries, però també amb la seva
fermà decisió de tirar endavant, de retornar a la capital de
Catalunya l'esplendor que havia tingut.
Han
passat molts anys, Pot ser no tants. Pot ser massa. El temps és tant
relatiu!. El Guinardó ha anat canviat de fesomia. S'hi ha construït
força. Està ben urbanitzat. La xarxa de transport és prou bona. Ja
no "anem a Barcelona", ni anar-hi és una aventura.
 |
| Gent ballant a la terrassa del Mas Guinardó. Fons D. Puy |
Ja
no passa el carro de l'escombriare avisant amb el so estrident de la
seva trompeta. Ah! per cert, no teníem UN sinó UNA escombriaire.
Una dona prou jove, però prou gastada (ves a saber per quin motius)
que es cofava amb un barret de palla i que saludava el veïnat amb un
somriure i una bona paraula.
Tampoc
la xicalla pot jugar al carrer, ni es va a berenar a la Font del
Cuento, ni es mengen cacauets ni tramussos al cine Doré, ni els
veïns treuen les seves cadires al carrer les nits caloroses
d'estiu,.
El
Mercat ja té parades lluents i modernes, ben il·luminades i les
viandes fan molt de goig. Ja no hi ha el peix de la Quimeta. Ja no és
només el Mercat. Ara té el pompós nom de "L'illa del Mercat"
i té jardins i places espaioses.
L'escola
ja no és l'única i ha crescut molt i s'ha fet moderna i bonica*.
Però encara queden molts persones que la recorden com era; petita i
familiar. I que no han oblidat la mestra entranyable que va ser donya
Maria.
 |
| Donya Encarnació, donya Maria i Benvinguda Coll. Fons M. Baró |
No,
res d'això no passa ara. perquè el temps no passa en va. El progrés
i la modernitat fan camí. I és bo que així sigui. No ens cal la
nostàlgia, ens cal el record, l'evocació del Guinardó i que seguim
estimant com era i com és. Perquè és el NOSTRE BARRI i perquè,
com a nostre, no hi ha cap de millor!
Montserrat
Baró i Julbé
* Actualment l'escola és una cooperativa de mestres que continua amb la seva tasca sota el nom de "ESCOLA GUINARDÓ", on donen classes part de la família de donya Maria.
