 |
| Mapa de tota la zona de 1954 |
L’Ajuntament de Barcelona a principis del segle vint va projectar
la manera de comunicar els pobles agregats a la ciutat de Barcelona,
el projecte el guanyà l’arquitecte francès Léon Jaussely (1) que és
qui va concebre el primer esbós d’un cinturó l’any 1903 en una
zona encara sense urbanitzar amb algunes masies i horts.
El
projecte va ser aprovat el 1907 després
d'haver-se ajustat pels tècnics municipals. Amb tot, la seva
implantació no es va produir formalment, sinó que va anar
desenvolupant-se en diferents plans parcials al llarg del segle
XX.
El
pla, en el seu intent de racionalitzar el creixement barceloní,
preveia actuacions en espais no urbanitzats. D'altra banda, es
començava a configurar una realitat de “tipus de ciutat”
diferenciada segons el nivell social. Mentre Sarrià, Sant Gervasi i
Horta tenien una finalitat d'esbarjo, Sant Andreu i Sants aglutinaven
fàbriques i classes obreres, mentre Gràcia mantenia un caràcter
menestral. El pla configurava una visió de conjunt entre totes
aquestes realitats i un creixement més o menys homogeni de
l'eixample durant el modernisme i el noucentisme.
Però
el projecte no es va tirar endavant de forma immediata per dos
motius: la dificultat financera municipal, la contradicció de crear
una edificació monumentalista i luxosa en barris obrers. Altra
dificultat que només el temps podia arreglar, era l'allunyament del
nou centre urbà ubicat, segons la proposta, a la plaça de les
Glòries.
 |
| Línia verda recorregut primer del pla de la Ronda. |
La
Ronda del Guinardó era una part d’aquest projecte i des de llavors
va quedar lligada a la via de comunicació ràpida anomenada Primer
cinturó de ronda i més tard, atès que la ciutat va anar creixent
sense més aturador que les muntanyes que la rodejaven, es
va anomenar ronda
del Mig, ja que més amunt es duria a terme la ronda de Dalt.
Just
en aquell moment comença a construir-se l’Hospital
de la Santa Creu i de Sant Pau, en terrenys que en un principi havia
de passar aquesta via, aquests projecte significaren la partició del
barri del Guinardó en dos sense tenir present l’impacte que aquest fet podia tenir entre el
veïnat. Molts del terrenys de l’actual Ronda del Guinardó van ser
expropiats encara
que sense actuació durant molts anys i es va denegar als seus
propietaris la venda de les parcel·les o el permisos per a
edificar-hi. El Pla Jaussely va quedar aturat en 1911.
A
la dècada dels vint i fins 1936 la manca de diners aturà tots els
projectes. La Guerra Civil i les seves conseqüències van fer que
fins 1953 no es tornés a obrir el projecte del cinturó a través
del Pla Comarcal de 1966, amb un traçat diferent al Guinardó
clàssic, on s’executaren expropiacions de cases, edificis, locals
comercials
i indústries. Va començar aleshores una lluita veïnal
que va arribar fins els anys noranta.
Amb
l’arribada de la democràcia van començar les obres a la part del
Baix Guinardó des del carrer Sardenya fins el carrer Cartagena amb
un traumàtic viaducte al mig del barri. Però a causa de les
protestes ciutadanes per fi en 1985 es va enderrocar el tram amb
direcció Besòs
i l’any 2009 el de la banda de Lesseps.
 |
La continuació de la via
més enllà de Sant Pau no va arribar fins els anys noranta, desprès
de reivindicacions veïnals a la fi que l’afectació fos menor, tot
i això els enderrocament van donar lloc a la desaparició d’una de
les masies més interessants del Guinardó, Can Girapells - Can Basté,
prop de la plaça Maragall un estiu de 2005, amb
nocturnitat i traïdoria en contra del desig del veïnat i que
la masia es pogués arribar a salvar.
 |
| Mort d'una masia centenària - Can Girapells |
Aquest
tram es va inaugurar el 28 de març de 1999, pràcticament un segle
desprès de la seva projecció.
Tal
com hem vist, tot aquest moviment de terres va comportar la
destrucció d’una part important del Guinardó antic, amb tot el
patiment personal que va comportar entre els veïns la demolició de les cases on havien viscut
tota la vida i la partició desaparició de carrers que havien configurat sempre el paisatge vital de la seva població..
Per posar un exemple del molts que es podrien citar, el carrer Flors de Maig només en queda un petit vestigi com podem comprovar en les fotos de sota:
 |
| C. Flors de Maig anys 60, continuació del c. Oblit. Foto de Maria Vizcaya |
 |
| Restes del c. Flors de Maig a la Ronda cantonada Rambla Volart |
Seguidament
reproduirem el testimoni d’una de les famílies afectades, explicat
per una de les filles na Dolors Abad Noguera, reproduïm fil per
randa les seves paraules:
TESTIMONI PERSONAL
Em dic Dolors i vaig viure al carrer Oblit 51, fins els 22
anys, que em vaig casar i el barri era massa car per mi.
El cert es que sempre he estat molt vinculada al barri, pels pares
i sempre anàvem a casa els avis per qualsevol cosa.
Soc nascuda al 1960, i casi des de que recordo, la
casa familiar ha estat afectada pel cinturó. Recordo els pares que
deien que si ens feien marxar, ens donarien un pis a la Perona, o al
Camp de la Bota.
Passaven els anys i no es feia res, però els meus
pares no estaven tranquils amb la possibilitat de que haguéssim de
marxar de casa.
Som tres germanes i jo soc la gran, i totes tres anàvem al
col·legi Cardenal Spínola, de la Av. Verge de Montserrat i els meus
pares no volien que les seves filles acabessin a un barri marginal,
per això, sobre l’any 1971 més o menys, van comprar un pis al
Passeig Valldaura, per si arribava el dia que havíem de marxar.
Van ser anys difícils, perquè la mare no treballava i nosaltres
anàvem a una escola de pagament, però el meu pare treballava fins
les 10 de la nit a dues feines i se’n van sortir encara que
amb moltes dificultats.
Amb tot això, la gent que estava afectada pel cinturó, no feia
obres ni millorava casa seva, perquè sempre estava pensant que
qualsevol dia els farien fora, així que el barri es va envellir molt
i ningú feia millores. Al final els meus pares, veient que tot
estava molt parat, van llogar el pis que havien comprat i van
començar a arreglar el pis on vivíem. Primer la cuina, desprès els
terres i el bany, perquè no es podia viure sense arreglar les cases.
Recordo com va desaparèixer can 60, al davant de casa meva, una
finca molt gran amb grans palmeres i jardins, encara que no estava
afectada. Hi van fer una gran casa de pisos. I un altre torre una
mica més amunt també va desaparèixer.
Més tard, les casetes que feien cantonada amb el carrer Vinyals
van quedar abandonades i els veïns ubicats a pisos de lloguer
pel barri. Ells van guanyar amb el canvi, perquè les casetes eren
poc més que barraques. També van desaparèixer dos o tres casetes
molt mones del carrer Villar, en el tros entre Oblit i Rubió i Ors.
Amb tot això, la part superior del meu carrer, Oblit, va quedar
molt abandonada. Les vivendes del “pasillo”, L'antiga pensió Synarvi, la torre del costat i la torre que feia
cantonada. Aquesta última va tenir una mica més de vidilla, perquè
va ser una escola uns anys i també va ser la casa dels Hare krisna
uns quants anys més.
 |
| Torre del carrer Vinyals on hi van estar els Hare Krisna |
I van fer una primera part de les obres, crec que era la ronda
Guinardó, que arribava fins el Passeig Maragall.
Però el barri feia força pena en alguns trams, perquè tot el
que podia estar afectat pel cinturó, no s’havia fet cap obra
de millora i moltes cases es veien abandonades i lletges.
El meu pare va morir el juny del 2000 i encara no s’havia mogut
res de res. Però poc desprès l’ajuntament es va posar en contacte
amb la meva mare i els meus tiets que vivien al pis de baix, i també
amb la resta de veïns que estàvem afectats. Van començar a
construir els pisos de Teodor Llorente i ja es van fer tots els
tràmits.
La última vegada que vaig veure casa meva va ser amb la mudança
de la meva mare. Desprès no vaig voler passar per aquella zona, em
feia molta pena. Perquè no entressin ocupes a les cases
desallotjades, l’ajuntament va enfonsar les teulades
automàticament, i així van estar mig derruïdes durant un temps.
He estat unts quants anys sense passar pel meu carrer, no ho
suportava, i a més, no conec res. Han canviat la configuració dels
carrers i em costa molt d’imaginar com era abans.
Ara quan passo per allà, reconec que ha millorat molt, i es que
feia molta falta. El mercat, el nou Cap, els carrers arreglats i les
cases noves. Tota la zona on hi havia el descampat i el magatzem de
cerveses Damm, que tanta por em feia quan era petita, per la
quantitat d’homes que et sortien de darrere d’un dels camions
ensenyant les vergonyes i espantant nenes com jo que anàvem al cole.
Ara es un parc.
Però també tinc nostàlgia dels temps passats, i de les casetes
del barri amb els seus jardins. De quan era molt petita i el meu avi
em portava a la font del “cuento” a buscar aigua.
Recordo la guarderia del carrer Vinyals, que era una casa que feia
cantonada i de la que em vaig escapar quan era molt petitona.
Recordo la
escola a la que vaig anar els primers anys. Era una escola de monges
i estava sota la església de la Verge de Montserrat. Vaig anar un
parell d’anys i desprès les monges van tancar el col·legi, i el
pares em van enviar al Cardenal Spínola.
Recordo els dilluns que la mare no tenia pa per fer entrepans, i
em donava diners per comprar-me un croissant meravellós a la
pastisseria Rosa d’Abril, al capdamunt del carrer Bisbal. Eren
deliciosos.
Be, son molts i molts records, d’un barri que ha canviat molt.
La meva mare viu molt contenta al pis que va comprar a l’ajuntament.
La antiga casa era construïda molt senzilla i a l’hivern teníem
molt de fred i a l’estiu moltíssima calor per estar sota terrat.
Ella segueix molt integrada al barri, als seus 83 anys, encara es
voluntària al rober dels Mínims, i fins l’any passat era
voluntària a l’Ajuntament de barri i ajudava a persones malaltes.
Encara ara ho fa amb una senyora.
Be, aquí acabo. Encara que ara visc a Terrassa, baixo quan puc pel barri i a
casa la mare.
Dolors
(1) Léon
Jaussely (Tolosa
de Llenguadoc, 9 de gener de 1875 - Givry, 28 de desembre de 1933)
fou un arquitecte i urbanista francès. (Wikipedia)
Fonts informatives: Joan Corbera (Abans Guinardó - Can Baró)
