VESTIGIS DEL MÓN RURAL - segona sortida "De can Cortada a can Quintana"

Us presentem un recull de fotos de la caminada, fotos realitzades per Pep Nicolau i Carme Martín, durant la sortida.

SOTA LA POLS DEL GUINARDÓ, records de postguerra

L'Hospital de Sant Pau incloïa en el seu projecte inicial d'un pavelló de vetlla de difunts que estava situat a la cantonada que feien els carrers Mas Casanovas i Sant Quintí.

Detall d'un plànol d'en Doménech i Muntaner de  l'Arxiu Històric de l'Hospital de la Sta Creu i de Sant Pau

En principi el projecte era que hi hagués un edifici central rodó amb una cúpula octogonal, unit amb la sala de autòpsies per sota terra, al costat del qual es disposaven dos cossos rectangulars més petits, un al servei de l'Hospital i l'altre pels parents dels difunts.

Projecte del pavelló de l'Arxiu Històric de la Sta. Creu i de  Sant Pau, Miquel Terreu autor  del model

De tota manera, com molts dels altres pavellons, o no es va arribar a bastir com estava projectat o bé posteriorment molts van ser engrandits canviant el seu aspecte inicial. No creiem que fos aquest el cas, malgrat que la disposició del seus element va ser si fa o no fa la mateixa i el que realment es va dur a terme és l'edifici que podem apreciar en la foto adjunta.

Part d'una foto més gran de la ICC, de la dècada dels seixanta

No m'havia recordat mai més d'aquest pavelló que vaig visitar la dècada dels seixanta amb el meu pare a rel de la mort de la meva àvia paterna fins que fa poc vaig llegir el llibre "SOTA LA POLS" d'en Jordi Coca, on en un dels seus capítols descriu una escena on a es parla abastament l'aspecte interior d'aquest pavelló (oficialment Pavelló de la Ressurrecció),  que seguidament passo a reproduir en part:

Desprès vam tirar per unes escales que duien a uns carrers amb molt pendent i de cases baixes com les nostres però diferents, i lentament ens vam allunyar de la muntanya, jo no havia estat sol tant lluny de casa i estava una mica excitat de seguir a la colla per carrers i carrers i llavors, per acabar-ho d'arreglar en Perico va suggerir de dur-me a veure els morts de l'hospital.

Font Joan Corbera. Autor desconegut.

"Així sabrà el que li espera...", va dir referent-se a mi.

Jo no sabia si allò anava de debò o únicament em feien una broma però a mesura que ens acostàvem a l'hospital, tothom va callar. Fins i tot l'Antonio es feia el ronsa... Però quan al cap d'una estona vam entrar al recinte enjardinat, tan ell com en Ramon, el Perico i el Jaume es van posar a caminar amunt i avall per comprovar si hi havia algú pels voltants que vigilés. El Joanet i jo també havíem de tenir els ulls ben oberts, ens van dir, i ens van fer passejar per aquell indret que, més que no pas un hospital, semblava un poble ja que hi havia edificis independents l'un de l'altra, separats per avingudes i jardins polsegosos i tristos.

Autor J. Ribera Llopis 1923, Arxiu Històric de l'Hospital de la Sta Creu i de Sant Pau

.......

Al cap d'una bona estona de passejar tot mirant de reüll als homes de bata blanca, ens vam aplegar novament prop de l'entrada del darrere per on havíem arribat.

"Està bé", va dir en Joanet a en Ramon "no ens vigila ningú" i aquest va ser un gest d'aprovació amb el cap. Jo no sabia on em duien , però estava segur que no veuria res del meu gust, i els vaig dir que me'n volia anar.

"No em toquis els collons..." va fer en Perico, tot agafant-me pel braç i, d'una revolada, em va anar darrera un edifici vell que semblava l'entrada de l'infern.

No sé quanta estona vam estar així, quiets sense dir res i suant de fred. A mi se'm va fer etern. Se'm glaçaven els dits dels peus i tenia la pell de gallina a tot el cos. El Perico m'agafà del braç. De tant en tant en Perico treia el cap per comprovar que no hi hagués cap bata blanca. Finalment em van empènyer i vam córrer arrambats a la paret fins arribar a una porta que el Ramon va obrir a poc a poc amb el peu....I vam entrar.

Autor J. Ribera Llopis 1923, Arxiu Històric de l'Hospital de la Sta Creu i de Sant Pau

La primera impressió va ser que a l'interior era fosc. Només hi havia una claror blanca que baixava d'unes finestres altes, una claror que queia damunt de tres taüts oberts dintre dels quals es veien dos homes i una dona despullats . Era fascinant, però de sobte vaig notar que em fallaven les cames. Els morts semblaven tres ninots de cera i ella la primera dona despullada que veia, tenia molt de pel a l'entrecuix. Un dels homes era vell, petit, prim. L'altre tenia una ma al ventre. Aleshores vaig sentir que em Perico em deixava anar el braç i tots cinc vam sortir corrents cap els jardins. El cor em bategava com si s'hagués tornat boig i, en aturar-nos, em vaig adonar que m'havia pixat una mica els pantalons....

Així va ser com llegint el llibre d'experiències i records d'en Jordi Coca al barri del Guinardó durant  els dies grisos de la postguerra, vaig recordar el dia que vaig anar amb el meu pare a l'Hospital de Sant Pau, situat a l'última punta de la Institució, al darrera de tot on el món semblava acabar. Allà s'exposaven els cossos de les persones que havien de ser enterrades durant el dia (abans no s'esperaven les 48 hores que es van establir més tard), a la fi de donar-los l'últim adéu, entre les que havia el cos de la meva àvia paterna.

El recinte, no gaire gran, era fosc i llòbrec, crec que bastit de totxo vermell, sense ornaments, amb unes finestretes no gaire grans bastant altes,  sota les quals recordo veure les despulles de la meva àvia exposades a la mirada de propis i d'estranys..., va ser una experiència poc agradable per una nena de catorze o quinze que devia tenir jo aleshores, que va quedar amagada en els plecs insondables de la meva memòria fins que la lectura del llibre "SOTA LA POLS" la va fer emergir.

Per a més informació: De Santa Creu a Sant Pau  Pavelló de la Resurrecció