CAN SANTGENÍS

Can Santgenís /La Granja de la Santa Creu

Vista general del territori en una fotografía de 1909 aproximadament, a la dreta a d'alt de tot Can Sangenís i Can Masdeu

Vista parcial d'una fotografía de 1909 aproximadament

Juanjo Fernández explica en l'article publica en el núm. 9 de la revista EL POU, que el primer membre de la família Sangenís documentat fou Cristòfol de Sangenís, un ric mercader que es va enriquir durant el segle XVII, fent negocis  amb els francesos i que constava com a ciutadà honrat de Barcelona. A la seva mort heretà la finca la seva filla el 1680, filla que es va casar  amb Francesc Sala i Alemany hereu d'una important família d'Arenys de Munt.

La finca i la masia passà per diferents mans durant els segles següents,  fins que en 1836 segons consta documentat el patrimoni està en mans d'una altra nissaga poderosa, els Margerola, un antic llinatge amb orígen al segle XIV a Esparraguera. Les diferents branques s'estenen per tot el territori català i obtenen càrrecs polítics importants i títols nobiliaris.

Una d'aquestes branques s'estableix a Barcelona on tenia diverses propietats, es troba la primera referència a la Torre Sangenís  d'aquesta família  en el testament  d'Anton de Margarola i Ardena Clariana i de Casteràs de 1835, entre les seves propietats  el testament detalla "altre terra o casa dita  casa San Genís ab habitació per los masovers i primer pis habilitat per los amos situada en lo mateix terme de Sant Andreu de Palomar y al peu de la montaña".

Can San Genis era una de les moltes possessions de la família i de ben segur  que els propietaris no la visitaven gaire i com moltes de la contrada, estava en mans de masovers que la treballaven i cuidaven.

En mesures de 1866 la finca tenia una extensió de 65 mujades equivalents a 32 hertàries o 318.000 metres quadrats.

Can Santgenís es va convertir en casa d'esbarjo a finals del segle XIX. La masia bastida com residència d'estiu dels propietaris, tenia les parets esgrafiades i era un bloc de grans dimensions, amb una gran planta baixa i espais adjunts on s'hi guardaven eines de conreu de la terra, els animals, les vaques. Al segon pis hi havia una gran Sala i al tercer les golfes, 

Can Santgenís en 1920 on podem observar que en mig de l'estany hi havia la figura del que sembla un querubí, que anys més tard ja en mans de les monges va ser substituït per una imatge de la Mare de Déu.

Vista general de Can Sangenís a principis del segle XX
 - Foto autor desconegut

Fotos de l'Arxiu Històric Roquetes-Nou Barris

La indicada casa estava i està situada al camí de Barcelona a San Iscle de les Feixes, a la Ctra. Alta de les Roquetes i disposava d'una mina d'aigua amb tres entrades documentades que es troben a la riera de Santgenís de Collserola, entre l'antic hospital de St. Llàtzer i Can Masdéu al nord i la carretera alta de Roquetes.

Foto de 1963 - Autor desconegut Arxiu Nou Barris

Mina d'aigua de Can Sangenís

La finca en general tenia una superfície de 262.670 metres, va ser adquirida per l’Hospital de Santa Creu, a Maria de Montserrat de Margarola, el 20 d’octubre de 1890. Estava situada en l’antic terme de Sant Andreu del Palomar, adjacent als terrenys on es construïa l'Institut Mental de la Santa Creu El seu destí era el d’una gran casa de salut per al tractament de malalts d’ambdós sexes que, sense ser dements, es trobaven afectats per malalties nervioses i requerien un tractament especial d’aïllament

Fins a la Guerra Civil va ser propietat de l'Hospital que l'utilitzava com granja.

Granja del Manicomi de la Santa Creu 

Durant el període de la Guerra Civil, en el qual l’Hospital va passar a dependre de la Generalitat, convertint-se en l’Hospital General de Catalunya, la Granja passà a denominar-se Granja del Poble i es destinà a malalts tuberculosos convalescents sota la direcció del doctor Josep Cornudella, cap del Servei de Tisiologia de l’Hospital. Tanmateix, l’explotació agrícola i ramadera va continuar sota la supervisió administrativa del Govern, i l’agost de 1938 es va instal·lar a les seves dependències la Secció de Mobilització i Organització de l’Exèrcit de Terra.

Un cop finalitzat el conflicte, i amb la gestió de l'Hospital represa de nou per la Molt Il·lustre Administració, les Germanes Hospitalàries de la Santa Creu van destinar una herència que havia estat atorgada al seu favor per a habilitar l’edifici com a noviciat i per a la convalescència gratuïta de nens malalts pobres. El 1943, i per evitar confusions, el Consell General de la Comunitat religiosa va decidir canviar el nom de Granja de la Santa Creu pel de Casa de Santa Creu.
 
Deu anys més tard, els seus voltants s'havien anat poblant a poc a poc donant lloc al barri de la Guineueta, habitat per famílies modestes amb nens, molts d’ells no escolaritzats degut a la gran distància amb els nuclis urbans de Sant Andreu i d'Horta. Segons el bisbe de Barcelona Gregori Modrego, aquests habitants desitjaven que els seus fills tinguessin accés com a mínim a l'ensenyament del catecisme, i va sol·licitar a les Germanes que se'n fessin càrrec. Aquestes van acceptar el compromís, però en comprovar el gran nombre de nenes que hi acudiren, sorgí la idea d'escolaritzar-les, tasca que s'abordà provisionalment l'any 1954 mentre es duien a terme les obres del Col·legi de Santa Creu.

El 1966 començaren les obres d’un pavelló infantil per a l’hospitalització de nens malalts, i el 15 de setembre de 1967 s’inauguren oficialment les instal·lacions que portarien el nom de Clínica Infantil Stauros.

Avui, l’edifici de la Granja és la casa de repòs de les germanes hospitalàries. Al seu voltant s'hi troba el Col·legi Casa Santa Creu, depenent de La Salle, i la clínica de nens és actualment un geriàtric; tot plegat al costat de l'actual plaça de Karl Marx, molt a prop del camí que porta a Can Masdeu.

En lletra cursiva informació de la WEB    de la SANTA CREU I SANT PAU

Vista general actual del conjunt, Can Sangenís a la dreta

• Fonts informatives LES MASIES D'HORTA, de Desideri Díez, Bloc d'informació sobre els edificis que pertanyen o pertanyien a Sant Pau, de Pîlar Salmeron i Miquel Terreu.