L'EXILI de la familia PIQUER-ALSINA. (tercera part)

Refugiats espanyols arribats en tren a França. Arxiu Tarradellas

Arribats a França,  els homes menys vells primer són enviats al camp d' Argelès *, desprès van ser distribuïts  en camps de concentració repartits per tot França. 

El refugiats vàrem arribar a França a peu, en camió, ens tren civils,  els soldats en retirada, evidentment armats que només creuar la frontera van lliurar les seves  armes als soldats de la República francesa.  

Els camps de concentració es van improvisar en les platges Argelès, Ceret, Port Barcarès, eren espais tancat per filferrades dobles i vigilats per soldats senegalesos.  Hi van encabir dones, criatures, nadons, soldats, sense cap edifici ni que fos de fusta on aixoplugar-se del fred i de la pluja, sense ni aigua ni menjar. Moltes persones van morir sobre tot les criatures.

Vista aèria de la platja d'Argelés 1939

 Mesos més tard van construir-hi els barracons en el que van mal viure mesos i mesos.

Camp d'Argelés fotos de 1939.
 Fotos todoslosrostros.blogspot.com.es

Platja d'Argelés, els refugiats rentant-se amb l'aigua freda del mar
 a les primeries de 1939, fotograma del programa de TV3 Trinxeres.

Segons relata, Felip Solé i Grégory Tuban en el llibre Camp d'Argelers 1939-1942  "Sobre aquella platja àrida s'hi va jugar un drama en tres actes palpablement demostrats: la incapacitat d'endegar el flux de refugiats de la Retirada de l'hivern del 1939, "l'estranya guerra" entre setembre i maig del 1940 i, a partir del juny del 1940, la col·laboració de França amb l'Alemanya nazi, l'Espanya franquista i la Itàlia feixista convertida en croada contra l'enemic comú. El camp d'Argelers és un laboratori de mesures d'exclusió per a estrangers a cel obert del qual no subsisteix cap resta física si no són les ombres ardents d'una història enterrada en sorra batuda al vent".

En esclatar la Guerra mundial el setembre de 1939, França forma companyies de treballadors  semi militzaritzats amb els refugiats del camps, moltes dones com la mare, aconsegueixen un contracte de treball per a una fàbrica de material de guerra i sortim del camp d'internament, nosaltres anem a Fumel (Tarn et Garonne) que és a on varen anar a parar els avis.

Hi ha recança entre els que els refugiats abandonin els camps de concentració perquè el govern d'Espanya l'exili de Mèxic, paga un tant per espanyol refugiat i els gerents del camp es fan d'or.

Gràcies a que la mare sap francès i serveix d'intèrpret  entre les autoritats i els refugiats i a que la dona d'un milionari Mr. Availlar,  s'encapritxa de mi i voldrien adoptar-me, tenim permisos de sortida diaris.

Raquel Alsina i la seva filla Raquel  en la presó de Pontivi . Fons Raquel Piquer

Abril de 1939 Mr. Frotte l'alcalde de Pontivy demostra la seva amistat fen un "laissé-passé"  per viatjar a través de França a la fi de poder-nos reunir amb els avis però la prefectura no dona el permís. Assistim a la boda de la Jeannette la filla de l'alcalde pel civil. Agafó el sarampió igual que la Pilarica de la mateixa edat que jo però, ella es mor i és enterrada en el cementiri del poble.

Setembre de 1939 , invasió de Polònia, França i Anglaterra declaren la guerra a Alemania. Els refugiats de la presó de Pontivi som traslladats. A la mare i a mi ens toca "Belle Ille", adéu als amics. Ens col·loquen  en una vella escola, goteres, fam, això si no hi ha gendarmes i una sola limitació de sortida,  prohibit anar al poble excepte per a la mare, sempre fent mediadora amb les autoritats, a la resta de l'ílla,  la que està deshabitada hi podem accedir sense restriccions .

Desprès d'un curt període a Fumel amb els avis i els tiets, la fàbrica de guerra trasllada a la mare a "Poudrerie" de Toulouse, que és el que volia, donat que allà ens reunim amb el tiet Ricardo de qui s'ha enamorat cartejant-se.

Juny 1940. L'Armistici entre França i Alemania, acabades les fàbriques de guerra i les companyies de treballadors, desbandada general, intents de la gent de sortir cap a Mèxic , país que posa tota la seva flota a la fi d'aconseguir-ho però, Serrano Suñer  aconsegueix  detenir èxode, no he entès mai el motiu.

Raquel Alsina i Ricardo Piquer 1940

15 de gener de 1941 neix la meva germana Carme, que segons un dolç record dels implicats, va ser engendrada en la comuna d'una amiga madrilenya anarquista que vivia a França amb la família des dels anys vint.

14 de juliol 1941 Dia de la República, els alemany prohibeixen celebrar la festa nacional. Els gerdarmes estan molt nerviosos per les ordres rebudes des de la "komandetur". Es munta una razzia contra el "caffé Paul", lloc de trobada dels espanyols, la cosa acaba amb la detenció de tots els atrapats inclòs la Raquel Alsina la seva filla Raquel i la petita Carmen, encara que els gendarmes fan la vista grossa i aconseguim escapolir-nos, els homes a la comissaria, on reben cadascú d'ells una bona pallissa.

Els alemanys prohibeixen els articles nord-americans, incloent-hi el cinema així que ens quedem sense diversió..

1942 Ricardo Piquer "fa" mobles antics, desprès aconsegueix un lloc de treball a "Bèrtrêre et Frères" els més importants fusters del sud.  

Mentrestant Raquel  fa servir els seus sabers de secretaria ajudant a  un grup de jueus que prepara documents per a poder fugir.

Raquel Piquer i Carmen

Raquel filla mentrestant fa de cangur de la seva germana Carmen i vigila si veu uniformes, si és així ha de donar la veu d'alarma.

Allà també es descobreix la seva habilitat per aplicar tampons de goma sobre uns altres sense que es noti la duplicitat però, no hi ha menjar a Toulousse

Com obrer qualificat que és en Ricardo pot  ser deportat a Alemania així que es bategen les nenes i es casen per la església per si han de fugir a Espanya.

Per Pasqua de 1942 es va al "caserio" de "Chuneaut a veure a la Mercè i el José. Ells han trobat una casa al poble de Lacourt, Ricardo pot fer de peó caminer per a la construcció d'una passarel.la i poden llogar una casa de Chuneaut. Tot està decidit.

Raquel Alsina abans de parir l'última filla

En març de 1943 i a casa del Sala-Corma, en el poblet de Lacourt fa dies que la discussió és ¿a on ha d'anar a parir la mare?, a St. Girons no hi ha maternitat, la més propera és Pamiers però a la mare se li ha posat al cap que li ha de passar alguna cosa i voldria anar a Tolouse a on hi tenen amics, a Pamiers no coneixem a ningú, Però Tolouse està massa lluny i finalment es deicideix que serà a Pamiers.

Ja tenim un nou membre a la família és una nena,  ha nascut a Pamiers i es dirà Esmeralda per voluntat de la mare. Raquel passa una llarga convalecència pel part i per una operació d'ovaris alhora a casa de la Mercè i en José.

Pocs dies desprès del bateig de la nena, un espanyol de cognom Peinado, delata en José per pertànyer a una cadena d'ajuda als fugitius. Ve la Gestapo i rodegen la casa, els SS s'amaguen tot esperant que els homes arribin. Però algú ha pogut avisar a en Ricardo que alhora avisa a en José que no baixi fins casa seva i en José fuig cap a Espanya per les muntanyes mitjançant la seva mateixa cadena.

Passat els dies d'alerta la Mercè du els seus fills a Tarbes a casa de la seva germana Rosa i torna per viure amb nosaltres a Chuneaut.

Ricardo Piquer

Curs 1943-44 el que serà últim curs a França. Tot es precipita, en juny els aliats desembarquen a Normandia, la BBC incrementa la seva pressió, arengant des de la ràdio "Espanyols, tenim el nom de tots o us afegiu a la resistència o al final de la guerra sereu represaliats, en canvi desprès us ajudarem a vèncer a Franco" (sic).

En Ricardo Piquer s'uneix als maquis dels boscos de Rivèrenet, a l'agost ens comuniquen que hi ha una delació en contra de nosaltres. Sols amb la roba posada fem veure que anem a "passar el dia de fira a Saint Girons", la Mercè agafa el tren cap a Tarbes on viu la seva germana i fills, nosaltres cap a la porta d'Espanya, sinó queda més remei, anem cap a: Perpignan.

La ciutat està de festa, és la Alliberació però nosaltres no tenim diners, ens ho hem venut tot, incloent-hi les meves sabates bones, la petita Esmeralda està malalta, els ponts estan tallats, no passen els trens no hi ha connexió telefònica o telegràfica de cap classe, sols queda un camí, creuar la frontera vers Espanya. Finalment ens pugen a un tren que ens deixa a la frontera de Portbou.

La fugida va ser una odissea conjunta de 100.0000 persones, entre soldats, civils i govern, fugint en un curt espai de temps. La tornada, en canvi, és un degoteig molt variat. Les diferències venen del moment i les circumstàncies d'aquell moment.

CONTINUARÀ.....

Foto de l'Estació de França . Autor desconegut

• Records de Raquel Piquer transferits en relat per Carme Martín.
• *Felip Solé i Grégory Tuban en el llibre Camp d'Argelers 1939-1942 que hem editat aquest mes de gener i que és producte del documental Argelers que va produir TV3 dirigit per Felip Solé.
• A Argelers hi va haver violacions, morts per falta de condicions humanes per sobreviure-hi i per altres causes. Argelers va ser un infern humà, un drama que hem de recordar que es va iniciar en la retirada cap a un país amb un sistema democràtic, cap a un Estat, el francès, que es presumia que devia almenys garantir els mínims drets humans de les persones.

• Argelers va ser un camp de concentració vergonyant. Els autors expliquen en l'obra l'inici del camp i la seva evolució i com va ser utilitzat pel govern de Vichy per controlar-hi a més de republicans catalans i espanyols, europeus ideològicament contraris al nazisme, gitanos o jueus. D'aquests n'hi van haver que després d'Argelers va fer cap als camps d'extermini nazis.

• En les darreres frases del llibre, els autors en sintetitzen el significat d'aquest camp:

• Sobre aquella platja àrida s'hi va jugar un drama en tres actes palpablement demostrats: la incapacitat d'endegar el flux de refugiats de la Retirada de l'hivern del 1939, "l'estranya guerra" entre setembre i maig del 1940 i, a partir del juny del 1940, la col·laboració de França amb l'Alemanya nazi, l'Espanya franquista i la Itàlia feixista convertida en croada contra l'enemic comú. El camp d'Argelers és un laboratori de mesures d'exclusió per a estrangers a cel obert del qual no subsisteix cap resta física si no són les ombres ardents d'una història enterrada en sorra batuda al vent.
• Fotos del Camp d'Argelès del blog:  http://todoslosrostros.blogspot.com.es

UN LLARGUÍSSIM 1938, primera part

Records de Raquel Piquer Alsina , vida en el barri del Guinardó durant la Guerra Civil.

Raquel Piquer en l'actualitat

(Torreta de l'avinguda Mare de Déu de Montserrat  any 1934,

Recreació C. Martín

Encamellada sobre el seu tricicle i sense creuar el llindar de la porta del menjador, contemplava fascinada a la seva tia Rosina asseguda en el balancí, en davant i en darrera, en davant i en darrera, els ulls grans oberts i sense dir res des de que feia uns dies havia arribat aquell telegrama del Ministerio de la Guerra informant-nos-en que l'Arnau havia mort en l'Hospital de Girona.

No s'aixecava per a res, ni per a menjar, ni per a beure, ni per a fer caca o pipi i la gent gran deia que tampoc dormia, ella això no ho sabia perquè quan la seva mare arribava per la nit la posava al llit.

Tots els amics passaven per allà al menys un cop al dia, al principi dient coses sobre l'Arnau, però tots estaven tan preocupats per la tieta que va arribar un moment que de ell no en parlaven pas, tothom sortia al jardí per parlar d'ella, deien que podia morir-se.

El Doctor Gratacós venia un parell de cops al dia, l'auscultava, li prenia els pols, li mirava els ulls però ella continuava sense moure's, no deia res, sols es balancejava.

Dr. Gratacós metge del barri

Sempre que podia s'escapava per mirar-la però, quan algú dels grans la trobava allà palplantada la tornava a enviar al jardí a jugar amb el seu tricicle, que és única cosa que podia fer aquells dies. Les hores estaven marcades pels veïns quan anaven a les seves cases o al treball i aleshores li donaven de menjar.

Es colava en mig de les cames de les persones grans amb el seu tricicle entre les cames, mentre discutien dempeus en el jardí, escoltant tot el que deien i ells ni s'adonaven, com la seva tia Rosina, però diferent.

Arnau, a poc de celebrar que ella feia quatre anys, ell en feia divuit, entrava en quintes i l'enviaven al front amb la lleva del biberó. Abans d'anar-se'n li havia ensenyat la cançó del seu batalló.

Aunque venga la aviación

Va delante el batallón

De la quinta del biberón.

A mi me gustan los de asalto

Por lo valientes que son

Se reunen tres o cuatro

Para matar un ratón.

En José era de asalto.

Tan sols feia dos mesos deien, no havia tingut pas temps d'entrar en combat ,  havia mort del tifus a Girona.

Composició C. Martín.

I allà estava la seva tia, en el balancí i Arnau darrera seu, amb l'uniforme que li anava gran, se li veia com a través de la boira, es va inclinar sobre la tieta i li va dir:

• No estiguis trista mare ¿per què estàs trista?, jo estic be, no estigues trista que a mi em fa mal.

Va mirar la seva tia, va deixar de balancejar-se, va parpellejar, va emetre un sospir i posant-se dempeus va mirar el seu rellotge, es va ajustar el davantal que duia posat i se'n va anar cap a la cuina. L'Arnau se n'havia anat, així que abans no la veiessin altra cop, va donar mitja volta i se'n va anar a pedalejar al jardí.

Mirà, entre els veïns estaven en Pasqualet i l'Eduard Señan, sempre junts i que aquells dies tampoc no li feien cas i això que sempre jugaven molt amb ella. L'Eduard ja no tenia perquè anar a la guerra, havia perdut el seu braç esquerre la qual cosa era tota una broma per a ell quan li deien:

• Quina sort que no hagis perdut el dret!

L'Eduard era esquerrà i es reia de les bones intencions de la gent.

En Pasqualet tampoc no hi havia anat donar que era curt de talla, estava en el Ministeri de la Guerra i era qui intentava treure una partida de defunció del seu pare a la fi que la mare pogués cobrar la pensió de viudedat.

De sobte la cosina Ester que havia entrat a casa en aquell moment va dir alguna cosa i tots van anar entrant, sortien de seguida, de puntes i sense dir res, pujaven l'escala cap el carrer i se n'anaven . El seu oncle Perico i l'Ester es van quedar a dins, així que tot el jardí va quedar per a ella sola i va decidir fer pastetes de fang.

Al menys tenia les seves nines retallables, li agradava molt la Betty Boo, més que no pas la Shirley Temple i les casetes retallables a les que només havia de doblegar per a enganxar-les i de tant en tant l'Ester que sempre necessitava collars i polseres noves, li deixava la seva caixa de lluentons, conques de vidre, fusta i atzabeja, a la fi li en fes de noves, deia que li agradaven molt, era divertit combinar les formes i els colors i no entenia perquè s'admiraven tant del que feia, però callava donat que d'aquesta manera la deixaven fer i si hagués dit alguna cosa vet a saber que hagués passat, hom no es pot refiar de les persones grans.

Però de tant en tant l'Ester es cansava d'ella i la duia a l'escola de la plaça Catalana (Apel·les Mestres, els locals del convent*). Allà s'avorria molt, doncs no hi havia nenes de la seva edat (cinc anys) totes estaven en les seves classes aprenent coses i quan les mestres no sabien que fer amb ella, li deien que sortís al balcó per veure passar a la gent i per aquell carrer ( Valls avui dia Llobet i Vall-llossera), no hi passava mai ningú. Així que de tant en tant li donava un disgust a l'Ester dient-li que no hi volia anar, com aquell dia que repartien xocolata i ella es va negar a anar-hi. l'Ester estava desesperada, volia la xocolata i no va haver manera humana de convèncer-la, i d'aquesta manera igual s'adonava que allà s'ho passava malament, l'Ester però era una beneita, va decidir que la meva enrabiada era una cosa de nena mimada.

Raquel Piquer . foto escola Apel.·les Mestres. Fons Piquer

Amb l'Arnau era diferent, es divertien com bojos, l'asseia sobre el manillar de la seva bicicleta i feien llargues i perilloses carreres, jugaven a indis, als dos els hi agradaven els indis i per les nits desprès de sopar, ell s'asseia al piano i tocava i cantava jazz en anglès, com en les pel·lícules, ella es feia un cabdell en el balancí i mentre tocava l'Arnau es girava cap on ella estava cantant-li no tan sols el que a ell li agradava sinó el que ella li demanava perquè eren les seves predilectes i així es quedava dormida i sabia que era ell qui la duia en braços i la colgava sobre el seu llit.

Raquel Piquer Alsina i els seus pares i amics,
en la seva casa del carrer Fresser sa. Fons Piquer.

Era millor que el seu pare, al que li deien Paco, perquè així el nomenava la seva mare. El seu pare també jugava amb ella però es notava que no es divertia, la feia jugar però en realitat estava absent, mai no estava amb ella, mai no el sentia a prop, com aquell dia de l'oca de cartró.

L'oca era la seva joguina favorita a casa dels avis, a on anaven tots els diumenges a menjar, l'oca estava sobre una fusta amb rodes i se la feia córrer tirant d'un cordill. A l'oca se li havia fet un forat just a prop de la fusta i dins s'ha fet un niu de escarbats, i així que ella la feia córrer sobre l'empedrat del carrer Sant Vicenç i mentre corria amb l'oca, els escarbats esverats anaven sortint sobre la marxa i un dia el pare ho va veure, primer va intentar buidar l'oca, però hi havia un munt d'escarbats, va asseure-la sobre els seus genolls i li va dir que escarbats eren dolents i que duien moltes malalties, que .... era millor cremar l'oca ja que de segur estava plena d'ous i mai no aconseguirien que no en quedés cap de viu, ella es va deixar convèncer, van fer un foc en mig del carrer i van cremar l'oca.

Paco Piquer, el pare

Però el seu pare, el seu pare no es va adonar que feia veure que n'estava d'acord, com tampoc es va adonar que el que era divertit de veritat de l'oca eren els escarbats, com persona gran que era es va quedar molt satisfet pensant que havia guanyat, així que tampoc s'adonà de la poca gràcia que li feia veure que mentre l'oca cremava saltaven els escarbats que quedaven socarrimats pel foc.

Però l'Arnau i el seu pare se'n van anar a la guerra i cap dels dos no va tornar.

No sabia que havia passat amb el seu pare, desaparegut li havia dit el seu oncle Ricard, només sabia que quan se li va acabar el permís i la mare per la nit va sortir a acomiadar-lo al replà de l'escala, sota aquella bombeta grogosa i ella mig amagada darrera les faldilles de la seva mare, també va sortir la veïna del costat a dir-li adéu i quan va sentir que la porta del carrer es tancava, la seva mare va dir,

- No sé Pepita, tinc el pressentiment que no el tornaré a veure. I desgraciadament així va ser.

La meva mare havia de treballar, la seva tia Rosina amb l'Arnau mort, en Carles que havia perdut una cama i dos fills petits, ja tenia prou feina pobre. L'Ester es preocupava d'ella a estones i la seva mare no la volia deixar a casa dels avis perquè el carrer Sant Vicenç (al Raval) era una zona perillosa per culpa dels bombardeigs. Així fou que el seu oncle Nilo que pertanyia a la Junta de la Santa Infància, dels suïssos, va trobar una plaça per a la nena en una colònia permanent a Sant Llorenç de Munt.

Rquel  Alsina, la mare

Tothom estava molt preocupat perquè mai s'havia separat de la família i només tenia quatre anys, seria la més petita els altres nanos tenien entre vuit i deu anys, les mestres van dir que se n'ocuparien personalment però, tots temien que plorés, que no s'adaptés pas, de que els fes la vida impossible vaja, però ella amb tot el que passava al seu voltant sabia que havia de ser així i no s'amoïnava pas.

Asseguda al costat de la finestreta veia a la seva mare esperant que arranqués l'autobús per dir-li adéu, però un senyor que tenia assegut al seu darrera i que acompanyava a la seva filla va començar-li a parlar, així quan es va adonar l'autobús ja havia arrancat.

El viatge va ser molt emocionant, li agradava mirar els camps, el arbres, els pobles per on passaven però el que més li va agradar, va ser l'últim tram quan ja pujaven la muntanya. L'autobús era quasi més gran que el camí i les rodes del costat de la seva finestreta feien l'efecte que volaven per sobre del barranc en comptes de tocar terra.

Quan van arribar hi havia un embolic enorme, la casa era gran com un castell i tothom maldava per aconseguir el llit que els havien assignat, amb els llençols i les mantes sobre el braç. A ella li havien dit que no es mogués pas del saló on havien encès una gran xemeneia, també hi eren allà els pares que havien pogut acompanyar als seus fills, les monitores anaven d'un lloc a un altre i el soroll anava en augment. Es va dedicar a explorar, explorar era un dels seus jocs predilectes amb l'Arnau, va trobar un piano, era un piano estrany, tenia un forat al mig i dintre es veia un cilindre ple de pues, una de les monitores que passaven li va preguntar si el volia escoltar i va prémer un botó. El cilindre va començar a rodar, les tecles pujaven i baixaven soles i sonava la música sense que ningú no la toqués.

D'aquesta manera es va poder distreure fins que els pares se'n van anar i els nens van ser portats a un menjador enorme que també tenia una xemeneia encesa. Els van dir que per ser el primer dia soparien d'hora i s'anirien al llit aviat donat que tothom estava molt cansat del viatge, de tota manera la casa no disposava de llum elèctrica i quan es feia de nit es podien veure pel foc i les espelmes que s'encenien. Només hi havia llarguíssimes taules i s'asseien en bancs, ningú no els va dir on s'havien de seure i cadascú ho va fer on va voler i ella com era tan petita sempre cabia en qualsevol forat que quedava entre dos dels nens.

Colònies durant la Guerra Civil

Quasi no li parlaven perquè la consideraven massa petita però no li importava pas, havia un munt de coses noves que mirar, aquella casa era com un castell de conte, tot tan gran i sense quasi llum i molta gent a la que observar, els nens i les nenes, les monitores i el director, ja havia escollit un parell de nenes que li van semblar interessants i amb les que podia fer amistat, se les va enginyar per encabir-se entre les dues a l'hora de sopar, ja van protestar ja per haver-les separat però sabia que al final es farien amigues.

I va arribar l'hora d'anar a dormir, ja li havien assignat el lloc, al final una de les monitores la va agafar i li va dir que com era la més petita en lloc de dormir en la sala on dormien totes, li havien donat una habitació per a ella tota sola, la seva mare els havia dit que a casa seva tenia la seva pròpia cambra, a la llum de l'espelma tot prenia una grandària especial, com la resta de la casa. El llit era enorme amb baldaquí que estava en mig de l'habitació, la monitora li va deixar un orinal en un racó i li va preguntar si dormia amb la llum encesa i ella va respondre que no, així que deixà la porta mig oberta a través de la qual es filtrava la llum dels llantions d'un dels dormitoris comuns, la va acotxar i es va endur l'espelma

El llit era tou i s'estava bé però no podia dormir, eren moltes les emocions i a més estava acostumada a que li cantessin alguna cosa mentre s'adormia, però es va estar quieta, escoltant les veus baixes dels infants del dormitori comú. Mica a mica les veus es van anar apagant i sentia respirar als que dormien.

Desprès del que li va assemblar molta estona, tenia ganes d'anar a fer pipí i amb la llum que entrava per la porta va anar fins el racó on estava l'orinal però en voler tornar al llit es va desorientar en adonar-se que no veia res de res, la llum estava a les seves espatlles, no podia resseguir la paret donat que el llit estava en mig de l'habitació, ho va intentar un munt de vegades, movent-se en l'obscuritat amb els braços i les mans cap endavant, però no trobava pas el llit.

Els peus se li estaven quedant freds, tota ella ja estava plena de fred, així que es va girar cap a la llum que era la porta i va sortir esperant trobar alguna monitora que l'acompanyés fins el llit Va creuar fileres de llits on dormien la resta de nens i nenes fins que la veu d'una de les nenes que pensava que podia ser amiga seva, li va preguntar en veu baixa cap on anava, i ella també li va respondre en veu baixa que buscava la monitora i la nena en veu baixa va començar a cridar – Senyoreta, senyoreta!

A la fi la van tornar al llit i al dia següent van decidir fer-li un lloc en el dormitori comú. I així van anar passant els dies . Els diumenges pujava la seva mare a visitar-la i tenia un munt de coses per exlicar-li , sobre les excursions, les plantes i pedres que recollien, les altres nenes i nens, el piano que sonava sol, els dibuixos que feia. A vegades pujava en Pasqualet o algun Caldentey, Señan i tanmateix en Rius.

El que no explicava a la seva mare és que la sopa de la nit estava plena de bitxos negres cuits i que per aquesta raó no seia mai en el mateix lloc a la taula, perquè no se la menjava i dissimuladament cullerada a cullerada la llençava sota la taula , no entenia pas com els altres no veien aquells bitxos tan negres entre la sopa de galets tan blanca. Tampoc no li explicava que desprès de sopar el director els explicava llarguíssims i avorrits contes, sempre els mateixos i que tothom acabava a quatre potes darrera el director tot dient beee, beee i que quan ella arribava a un racó de la xemeneia que quedava a les fosques, s'escorria ràpidament i s'amagava allà fins que el joc finalitzava.

Ni tampoc li va explicar que anava restrenyida la posaven asseguda sobre l'orinal ple d'aigua calenta a un extrem de la comuna, on hi havia una finestra sense vidres i on feia molt fred; però a ella no li importava pas, li deixaven joguines a la fi que s'entretingués i a més des de la finestra es veia La Mola amb els seus arbres i ocells. I així va seguir fins que un dia va agafar febre i se li van inflar els peus que ni les sabatilles de les senyoretes li anaven bé.

No havia telèfon, van haver de baixar al poble a la fi de trucar un metge que va arribar per set la nit. Era una metgessa de nom Vidal Bordas, va pujar en un enorme Hispano-Suissa que conduïa un xofer. Va dir que estava molt malament, febres reumàtiques així que la van embolicar amb una manta i la van traslladar dins del cotxe, amb febre, el calor del cotxe i poc enllumenat, l'obscuritat de fora , aquell vidre que podia córrer i que ens separava del xofer, va ser un viatge agradable fins l'hospital infantil de l'escola dels espies, suposo que hi havia una escola d'espies en alguna torre del costat . Sense telèfons ningú no va avisar a la seva mare del trasllat, així que quan va pujar a Sant Llorenç de Munt, com cada diumenge i es va trobar amb que la nena no estava allà.


Seguirà.....

Notes de Raquel Piquer, i reculls dels seus records, traduït al català per Carme Martín. Foto del grup de la família Piquer-Alsina, Fons de Raquel Piquer

LA NIT MÉS OBSCURA - Els nacionals entren a Barcelona (Segona part)

Ah!, l'hospital si que li va agradar, era una torre amb un gran jardí i les criatures que no havien d'estar al llit, se les deixava sortir a jugar-hi.

La cambra era petita, de dos llits, en l'altra hi havia una nena de dotze anys de nom Maria, estava tot el dia tombada i no podia moure's, sempre es quedava una estona fent-li companyia, parlant però s'avorria malgrat la seva mare li duia moltes joguines.

Fotos de l'hospital infantil Hospital de las Colonias Extranjeras.

Com l'hospital estava a Barcelona no estava molt lluny del Camp de l'Arpa 3), així que també li va portar una nina tant gran com ella, la Shirley Temple i quan se n'anava a jugar al jardí, li deixava a la Violeta aquesta nina tombada al seu costat a la fi que li fes companyia. Violeta deia que que era molt bona perquè li deixava la nina, la veritat és que no li agradaven les nines i menys aquella grandota. També li lligava a la capçalera del llit altres joguines, com ninos fets de llana o cotxets o bosses que li havia dut en Pasqualet.

En Pasqualet la venia a veure totes les setmanes i sempre li duia una bossa com les de la Mimí o la Daisy , en tenia de tots els colors, blancs, roses, blaus i cadascun duia una cara dibuixada diferent, de la Mimí, la Daisy, en Plutto, Mickey o de l'ànec Donald, tenia un munt de bosses.

Totes les nits li donaven de postra arròs amb llet, que li agradava molt i també li agradava el gran menjador, els vidres eren alts i tenien dibuixos de colors, era molt agradable, les taules eren rodones i baixetes i només per a quatre o cinc criatures, tot era molt plaent.

Jugar al jardí era fantàstic, els nens eren molt diferents dels que hi havia a Sant Llorenç de Munt.

Hi havia un que tenia atacs epilèptics i les infermeres els tenien dit que si queia, li posessin un pal entre les dents a la fi que no es mossegués la llengua i comprovessin si en caure s'havien fet sang, sinó només se l'havia de deixar sobre el terra que ja li passaria l'atac i sols s'havia de donar avís si sagnava. Mai no es va fer res de manera ja se li havia passat l'atac es posava dempeus i tornava a jugar com si res.

Jugaven molt a fet i amagar i a córrer i parar.

Hi havia un altre al que li faltava una cama que havia perdut en un bombardeig, però amb la crossa corria més que no pas ella amb les dues cames.

No entraven a la torre ni quan plovia, les bardisses del jardí eren molt espesses i no deixaven passar l'aigua, així que ens refugiàvem a sota i cantàvem.

Que llueva, que llueva

la virgen de la cueva

los pajaritos cantan

las nubes se levantan

Que si, que no,

que caiga un chaparron

que rompa los cristales

de la estación.

I si el ruixat era fort, més el hi agradava, les infermeres ni s'assabentaven, tenien massa coses a fer.

Foto de l'Hospital de les Colònies Estrangeres 

Només Maria seguia blanca com els llençols i tombada sobre el llit.

I passà el temps fins que un dia tot es va posar de cap per vall.

Deien que els fatxes estaven a les portes de Barcelona, la gent gran estava molt espantada i es movien com bojos amunt i avall, embalant fitxers, medecines, coses de vidre. Els camillers també anaven com bojos ajuntant en els passadissos aquells nens que no es podien moure.

Als altres se'ls va dir que es vestissin, que guardessin les coses que poguessin en la seva maleta i que no es treiessin pas els abrics. Els van donar una tarja a la fi que se l'enganxessin sobre la roba amb una agulla imperdible i que no es moguessin del menjador ni destorbessin.

En mig d'aquell desgavell la seva mare va arribar i els va dir que s'enduia la nena per fugir, li van dir que no es preocupes per la seva filla, que seria evacuada amb l'hospital però ella va insistir i se la va endur.

Havia començat 1939 i la nena acabava de complir els cinc anys, el llarg 1938 s'havia acabat, l'hospital dels espies havia estat agradable però el món semblava avocat anar de de cap per vall.

Tenia fred, duia un abric de mariner que havia comprat la seva mare abans de pujar a Sant Llorenç de Munt, un preciós abric blau marí amb botons daurats.

Havien anat als magatzem El Águila i havia hagut de tombar el cap en darrera per poder contemplar l'àliga que lluïa dalt la torre dels magatzems. Van pujar al primer pis per una gran i ampla escala i allà en un recó hi havia un maniquí amb l'abric. La dependenta va protestar perquè era l'únic que quedava i segons va dir era de nen, es botonava al revés, però ella es va posar pesada com sabia fer quan li interessava molt una cosa i es va quedar amb l'abric de nen.

També duia les seves botes fins els genolls, així que no tenia pas fred però estava molt i molt cansada.

Els tramvies no funcionaven, només passaven camions i més camions, carregats amb gent apinyada i amb la cara molt blanca, Primer la mare la va dur a casa seva al carrer Fresser, on havia fet les maletes però les maletes pesaven molt, a més de les joies de la mare, havia bolcat els coberts de plata, així que havien parat a casa de l'oncle Nilo, a Gràcia a la fi de deixar les maletes, posar la roba en una d'elles i deixar la coberteria que pesava massa.

25 de gener de 1939 a Barcelona. Fugida dels republicans

El seu oncle estava molt furiós, volia que es quedessin, deia que no havia pas cap problema polític contra la mare, que no havia de témer res de Franco, però la mare li va dir que no volia veure caure la República que li en feia massa mal.

Així que van continuar caminant, amb una sola maleta, fins a la casa dels seus avis. El seu avi era un dirigent de la UGT, estava molt ocupat organitzant camions i de l'evacuació dels membres de les famílies del barri, l'àvia que també estimava molt la nena tampoc es va fixar massa en ella, estava atabalada fent i desfent maletes, decidint què s'enduia i què no, l'avi era més concret, dues maletes per família l'espai en els camions era per a les persones i no pas per a les coses.

Li va dir a la seva nora que no tenia espai ni per a ella ni per a la neta, que tot estava calculat i més que just, que es quedés a Barcelona, que ella no tenia antecedents polítics i que no li passaria pas res.

S'havia fet ja de nit, tota la ciutat estava a obscures i seguien caminant. Van creuar la plaça Catalunya i pujaven pel Passeig de Gràcia fins a la Pedrera, allà hi havia l'escola dels quadres comunistes, que també estaven organitzant combois de camions.

Quan van entrar la nena en la seva ingenuïtat de seguida va intuir perquè es deia escola de quadres, era un saló immens i el terra era de grans rajoles blanques i negres, segur que per aquest motiu rebia el nom de quadres.

Les xemeneies estaven enceses, molta gent en mànigues de camisa, carregant una pila de papers sobre els seus braços que deixaven caure al foc; estava ple d'arxivadors i mobles bolcats i de papers que havien caigut. Ningú no els hi feia cas, quan la mare va aconseguir parar a un d'aquells homes, aquest li va dir que no disposaven de lloc per a elles en els camions, que estaven formant un tren a la fi d'evacuar un hospital militar en la plaça Catalunya, que provés allà.

Així que van tornar a sortir a l'obscuritat del carrer, els llums estaven totalment apagats, totes les cases tenien les cortines tancades a la fi que la llum no hi arribés pas al carrer, això es feia perquè els avions que venien a bombardejar no poguessin localitzar res des de les altures.

Composició de Carme Martín

Els camions circulaven sense llums i la gent que caminava eren ombres obscures amb molta pressa.

Però a baix de tot del passeig de Gràcia s'apreciava una gran resplendor vermell en el cel, una de les ombres els va explicar que estava cremant l'hotel Colom i algú més va afegir que havien incendiat els dipòsits de la Campsa en el port, a la fi que no caiguessin en mans dels fatxes.

Composició de C. Martín

Estava cansada i amb molta gana, en tot el dia només recordava haver menjat a casa de l'oncle Nilo, una llesca de pa amb oli que li havia fet la seva tia Lídia, mentre l'oncle i la mare discutien.

L'oncle Nilo havia posat dins de la maleta un grapat d'avellanes, mig kilo de pa i un pot de llet condensada. Però igual que sentia que no es podia queixar pel cansament, tampoc no podia demanar menjar.

Ja no passaven camions, tan sols en van trobar un baixant pel passeig de Gràcia, eren carabiners, la mare els va demanar si les podien agafar, però anaven apilats amb les seves famílies i no tenien lloc, tampoc hi havia ja ombres esmunyint-se'n.

Van arribar a les escales que hi havia entre les dues fonts de la plaça Catalunya, ella les coneixia molt bé, per haver anat a agafar el metro o el tren de Sant Cugat on els seus avis tenien un petit terreny i somniaven en fer-se una caseta. Tampoc es veien llums perquè els vidres estaven pintats de negre per culpa dels bombardejos, però quan varen entrar es van veure inundades de llum i calor i a mesura que s'apropaven a les andanes dels trens es sentien un munt de veus parlant a crits i tothom alhora.

Des de dalt les escales, les andanes semblaven un formiguer com aquells que la tia Rosina tenia en el seu jardí, estava ple de gent movent-se, parlant a crits i no es veia pas cap tren.

Composició de Carme Martín

La llum era molt forta i els soroll també. Van baixar i van començar a moure's entre la massa. La mare es va sentir atreta per un grup de tres dones i un nen i una nena assegudes sobre el terra i recolzades en la paret, es van presentar eren les germanes Daviu que tenien els marits al front i Neus amb els seus dos fills, era vídua, al final es va poder seure sobre el terra, sense treure's l'abric malgrat la calor que feia, no era pas qüestió de perdre'l en aquell desori. La mare com sempre va començar a parlar pels descosits, també parlava d'ella “que si la nena per aquí, que si la nena per allà”, però ningú no en feia cas de la nena ni dels altres dos xiquets que eren més grans que ella, onze i dotze anys va dir la Neus que era sorda com una tàpia.

Mentrestant, s'estava formant un tren per a un hospital militar dins el túnel però ningú no sabia pas si deixarien pujar civils.

Tots els que omplien l'andana eren dones i nens, hi havia un munt de basques que ja havien fugit un cop de les seves cases i s'havien refugiat a Barcelona. Les Daviu no sabien res de política, el marit de la Neus havia estat anarquista, moltes basques eren comunistes i unes altres, com la meva mare, es sentien simplement republicanes, ningú semblava tenir antecedents polítics però, cap volia ésser al país quan entressin els fatxes.

S'explicaven barbaritats del que havien fet i feien en llocs com Lleida i els afusellaments, afusellaven a qualsevol, tanmateix a la gent dels ajuntaments o només per haver estat jurat, quan van entrar a Madrid, a Vallecas ¡van afusellar fins vint-i-sis-mil persones!.

• Mireu, un ferroviari ha pujat a la cabina!

La nena es va posar dempeus per mirar de veure alguna cosa, es va fins i tot pujar a un dels bancs. Hi havia un home pujat sobre la cabina de l'andana central i duia un megàfon i feia els possibles a la fi que la gent callés i per fer-se sentir.

• Els ferits i el personal sanitari ja hi són als primers vagons del tren, hem enganxat tots els vagons disponibles al darrera, ningú no serà admès als vagons de l'hospital ni en l'últim furgó de càrrega tancat.

La gent va començar a recollir les seves maletes, les mantes, inclús els matalassos, havia gent que deia que vivia sobre aquelles andanes des de feia un any, per por dels bombardeigs.

El tren va entrar lentament, la màquina i algun vagó va quedar dins els túnel, la mare i la nena van quedar pegades contra la paret i la gent va assaltar el tren.

Les Davius i la Neus amb els seus fills havien desaparegut.

La mare no es va moure fins que tothom va haver pujat, tenia por que no trepitjaren a la nena, es van acostar al tren, no hi havia forma d'entrar-hi, estava ple, fins i tot els estreps, de gent i d'embalums, mentre els ferits guaitaven per les finestres silents i tristos.

Algú les va cridar, eren les Davius, es van acostar a la finestra del tren i com no havia d'altra manera de fer-ho, la mare els va allargar la maleta i va alçar la nena en braços a la fi que l'agafessin des de dins, ella ja s'espavilaria per entrar malgrat l'aglomeració.

Finalment el tren va arrancar, eren les dues del matí del 26 de gener de 1939 i la nena tenia cinc anys i onze dies

CAMÍ DE FRANÇA

Duien el sostre del tren pintat de blanc amb grans creus vermelles, deien que d'aquesta manera l'aviació enemiga sabria que era un hospital i que no els bombardejarien però, els aviadors devien ser curts de vista perquè els van bombardejar igual i els avions els metrallaven, el cap de l'expedició era un metge coronel i molts cops donava ordres a la fi que es baixessin les cortines, deien que estaven creuant les línies enemigues que estaven ja per davant.

Quan els bombardejaven, el tren anava donant salts sobre les vies i el bombardeig era molt fort , el coronel feia para el tren i que la gent es dispersés pels camps, tombats sobre el terra, els que no podien baixar-se eren els de l'hospital i el grup de les Daviu, la Neus i la mare no volien baixar del tren. Es tombaven sobre el terra i es posaven per sobre els seients encoixinats perquè venien els avions i metrallaven el tren i les podia tocar alguna bala.

Una de les vegades, quan la nena es va tornar a seure en el seu lloc, va sentir que alguna cosa li cremava sota el cul, era un tros de metralla, tothom va dir que s'havia salvat de miracle però la seva mare no volia baixar del tren.

En una de les parades una de les basques va perdre els seus dos fills, la van tenir que tornar a pujar al tren a la força, cridava – Josechu!, Marichu!.- O quelcom semblant, deien que estava histèrica i la van haver d'atendre els metges dels vagons de l'hospital.

Per aquesta raó la mare no volia baixar pas, deia que era tan perillós estar fora com a dins, malgrat que la gent continuava baixant perquè havia corregut el rumor que el furgó de cua era ple de trilita i ja se sap que la trilita salta amb qualsevol cop i amb els salts que havia donat el tren quan bombardejaven!.

Refugiats arribats a França. 1939 . Arxiu Tarradellas

Una de les vegades que el tren es va parar per les bombes, es va quedar aturat en mig d’un camp de cols, ja no els quedava res per menjar així que la mare va baixar i va robar una col, els dos fills de Neus se la van menjar, però com la podien coure la nena s’hi va negar, les Daviu no semblaven pas que passessin tanta gana, la mare tenia la sospita que alguna cosa guardaven dins les maletes però que, igual que les basques, no repartien..

A la fi varen arribar a Llançà i el coronel va decidir donar una nit de descans abans de creuar la frontera. Les dugueren al teatre del poble, tanmateix varen baixar els ferits que estaven menys greus, aquella nit dormiren en les butaques però la mare i la nena varen preferir estirar-se sobre el terra.

Es feia de dia, era hora de tornar al tren però, per la nit uns guàrdies civils havien robat la locomotora. Un empleat de l’estació i el coronel varen sortir en persecució de la locomotora sobre una plataforma com les que la nena havia vist en les pel.lícules del «Gordo y el Flaco» que el seu oncle Ricardo li passava el diumenges a casa dels avis.

Un dia més sense poder menjar i la nena sentia els intestins fent-li sorollets, la gent  es va recórrer Llança a la recerca de menjar però tot estava buit, els del poble s’havien fet fonedís, només quedava el ferroviari i algú de l’ajuntament, alguna casa no estava tancada però solament quedaven les parets.

Finalment van tornat tots al tren, hipotèticament havien de continuar el viatge. En l'estació però, es sentia un gran enrenou i cridòria, tothom es preguntava què farien a partir d'aquell moment, la gent estava ja molt cansada i famolenca, els faltaven les forces, com era possible tanta desgràcia en les seves vides?. 

Què havia succeït durant el temps que havien deambulat per Llançà?: doncs que dos guàrdies civils havien robat la locomotora feia poca estona i sense locomotora no hi havia viatge. El Coronel metge que comandava la comitiva de refugiats estava molt enrabiat i juntament amb l'encarregat de l'estació varen pujar a una vagoneta d'aquestes que surten en les pel·lícules de l'oest americà i mecànicament van sortir amb tota la pressa que van poder a la recerca de la màquina.

Per sort, al cap d'unes hores van tornar amb la necessària locomotora i van poder prosseguir el viatge cap a la frontera, la nena no va saber mai com ho havien aconseguit.

El 31 de gener de 1939 tocaren sol francès. Però aquesta és una altra història.

NOTA: Les fotografies simplement il·lustren la narració no tenen res a veure amb la persona que ens ha cedir els seus records.

Records de la veïna del Guinardó Raquel Piquer Alsina, traduïts al català per Carme Martín

Fonts d'informació: Estació de trens de la Plaça Catalunya en l'època., Fotos de l'Hospital Evangèlic de Barcelona que durant la guerra es va rebre el nom de Hospital de las Colonias Extranjeras. també va ser l' Hospital de Sangre (Cruz Roja) i Hospital de niños refugiados .