El barri del Congrés és un espai
limitat pel carrer Concepción Arenal, antiga travessera o camí de
Dalt , la Riera d'Horta que segueix més o menys l'antic traçat del
llit de la riera d'Horta , l'avinguda de Borbó o antic camí de Sant
Iscle i el Pg. De Maragall , creat en 1911, seguint l'antiga
carretera d'Horta a Barcelona i part del Torrent de la Guineu, avui
ptge Artemis.
 |
| Espai delimitat en blanc el que ocupava a principes del segle XX el que ara es coneix com el barri de Congrès-Indians |
Aquests límits, lluny de ser casuals,
són el reflex d'antigues vies de comunicació i accidents geogràfics
que provenen d'una delimitació històrica lligada al territori,
aquests límits eren una llenca de terra que a manera de falca
s'introduïa en territori del municipi de sant Martí
Quan es va obrir la nova carretera de
la Sagrera a Horta pel carrer Estévanez (ara Garcilaso) el 1867,
aquesta llenca de territori va quedar dividit en dues unitats que
encara avui dia es diferencien en la manera de construir i viure una
ciutat.
 |
| Tramvia de vapor La Sagrera 1883 -Horta. foto Magrans |
 |
| Cotxeres de Borbó anys 30. Foto Brangulí derl Fons Digital de la Generalitat |
Les parts han tingut una trajectòria
històrica, social, econòmica i cultural ben diferent, l'antic barri
dels indians i les Viviendas del Congreso Eucarístico, avui conegut
com el Congrés.
El plànol de Barcelona de 1890,
aprovat el 13 de gener de 1991, mostra un territori despoblat, ocupat
solament per unes quantes masies i camps de conreu. La importància
aleshores de la vida pagesa era molt important i les seves masies
eren les hereves de les antigues viles que s'instal.·laven a tocar
de les principal vies de comunicació.
 |
| Situació de les masies de la contrada |
Prova d'això és la masies de Can
Ros o Ca l'Armera on es van trobar unes sitges quan van obrir el
carrer del Cardenal Tedeschini.
 |
| Ca l'Armenra a principis del segle XX |
Gairebé totes les masies de la zona
eren explotacions agràries i ramaderes de proporcions mitjanes de
caràcter autònom i autosuficient, els seus principals conreus: el
cànem, el blat de moro, blat, ordi i civada.
El cas de Can Berdura (
Història de Can Berdura),
resulta prou il·lustratiu. Mas situat a la frontera del municipi de
Sant Andreu a tocar del torrent de la Guineu, estava documentat en
1771.
 |
| Can Berdura a principis del segle XX,. Foto del CEC. |
Les diferents propietats del mas i els
camps que conreava la família rebien diferents noms segons el que es
cultivava o en funció dels elements paisatgístics o constructius.
També tenien una horta important i la seva producció d'hortalisses
i verdures es venia al mercat del Clot, om la filla de la família hi
tenia una parada. Aquesta producció agrícola era complementada amb
una certa especialització ramadera en el sector porcí.
Poc sabem en canvi de Can Xirigoi,
situat on estaven les antigues cotxeres de Borbó ja derruïdes, i
que ara acull un Cap d'atenció mèdica i un Centre Cívic de
l'Ajuntament, però existeixen documentades diferents queixes de
regulació de límits entre Pere Armengol el seu propietari i Josep
Comas Argemir propietari de la Torre Llobeta.
 |
| Can Xiringoi o Ca l'Armengol cap els anys 30 |
Pel que fa a les relacions socials,
Pere Armengol es va casar amb Teresa Sardà i Sitjar, filla del
masover de Can Ros, aquests tipus de casaments entre els fills dels
propietaris petits o entre els fills dels masovers de les diferents
masies de la zona era bastant comú en l'època on interessava que
els nou vinguts que s'integraven a la vida de la masia, fossin
persones relacionades amb les feines del camp.
Els problemes que comportava la
utilització de l'aigua eren un altre apartat en que les relacions es
feien evidents. Així en 1868 es firmava un conveni entre Marià
Berdura Gaig i Pere Vintró del Mas Vintró, situat a tocar de
l'actual plaça de Carles Cardó Sanjuan del Guinardó, en vistes de
l'aprofitament per part dels Berdura de l'aigua sobrera de la mina
d'aquest mas.
 |
| El Mas Vintró a principis del segle XX |
El 26 de gener de 1882, en un document
en que Marià Berdura autoritza a Josep Sabadell, de l'antic mas
Sabadell, situat a tocar del C. Garcilaso, a passar una canonada per
les seves terres per tal de portar l'aigua sobrera cap a Can Viudet,
on apareix altre cop en Pere Vintró com testimoni.
 |
| Antic Can Sabadell |
 |
| Can Sabadell vist des del c. Garcilaso |
Aquestes petites explotacions agràries
comparteixen el territori amb dues gran propietats la Torre Selles
(situada al C. Espronceda, Urbanització Meridiana) i Can Ros, una
convivència que donat el veïnatge i escassa població del
territori, era molt important, i comprenia tant àmbits econòmics,
laborals com socials.
 |
| Torre Sellés |
A la banda de dalt de la Via del
ferrocarril que passava pel que ara és la Meridiana i gràcies a la
construcció en 1867 de la Carretera nova de la Sagrera fins a Horta
que havia de facilitar el pas del tramvia de vapor, és a dir en el
que seria el futur carrer Estévanez i finalment Garcilaso, a les
darreries del segle XIX es va anar desenvolupant al seu voltant i de
Can Berdura, un d'aquest núclis al que van batejar amb el nom de la
masia, és a dir el barri de Can Berdura.
Els primers intents d'urbanització
parteixen de 1895 amb la sol·licitud d'urbanització que abastava
els actuals carrers Jordi de San Jordi (abans de l'Habana),
Matanzas, Pinar del Rio, orquestrada pels propietaris de la zona
Manuel i Pedro Romaní i Andreu Lluís i Pere Oliva que no va ser
aprovada per no adequar-se al plan Cerdà. De fet l'apertura
d'aquests carrers es va fer a les primeries del segle XX.
La seva denominació amb clares
referencies americanes, testimoni del fet traumàtic de la pèrdua de
les colònies en 1898, dona fe d'un fet històric prou important i
present entre l'opinió pública del moment.
A l'inici de la primera dècada del
segle XX, la població va anar arribant fins a la Guerra Civil. La
majoria eren d'obrers nou vinguts de les fàbriques properes però,
també hi havia administratius i professionals liberals.
Uns propietaris que la major part
provenien d'altres indrets de la ciutat i que van aprofitar els
terrenys que compraven com a hort per autoconsum per fer-se, primer
cases d'estiueig que desprès van passar a ser residències fixes o
per a construir-hi habitatges de lloguer.
Els nous habitants es concentraven
entre els carrers Matanzas, Puerto Príncipe i Francesc Tàrrega.
 |
| Vista de les terres d'una part del futur barri des del C. Acàcies |
Els casos de Can Frau, propietat de
Diego Frau, agent de canvi de la borsa, can Trius, propietat de Josep
Trius, gerent de CINAES i que va arribar s ser regidor de
l'Ajuntament de Barcelona i Villa Carmen, propietat de la vídua de
l'agent de borsa Francesc Subirats, en són un exemple.
Abans de la guerra es van construir
torres d'una certa grandària com la de Can Biosca que va ser un dels
introductors dels extintors a Barcelona, amb la seva fàbrica situada
a Sant Martí denominada Mata-Fuegos Biosca S.L..
La torre de l'italià, situada al carre
Jordi de Sant Jordi, cantonada amb Campo Florido que va ser ocupada
pel bon vivant Reinaldo Balanzasca. El 1923 La gallinaire al
carrer Francisco Tàrrega, construïda per Carmen Palomé,
propietària de varies parades als mercats de la ciutat.
 |
| Villa Jazmines |
Finalment, cal esmentar la supervivent
Villa Jazmines al carrer Francisco Tàrrega, una casa amb decoració
curvilínia a la teulada, projectada per l'arquitecte Ferran Tarragó
i un jardí on destacaven un parell de palmeres i un pi marítim. Va
ser edificada en 1920 per José Racionero Torres, que hi va viure
durant uns anys, desprès a la torre es van realitzar serveis
educatius durant uns 30 anys i actualment és un bar musical.
A tocar del Passeig Maragall, el prou
conegut en la contrada per haver urbanitzat mig Guinardó, Sr.
Salvador Riera, va urbanitzat també en 1909, uns terrenys situats
entre la carretera nova de la sagrera a Horta (avui Garcilaso) i la
carretera antiga de Barcelona a Horta (avui Passeig de Maragall), que
configuren actualment els carrers d'Acàcies, Ramon Albó, Prats i
Roqué i el passatge de Salvador Riera. L'operació es va realitzar
gràcies a la cessió d'uns terrenys per fer-hi carrers que
permetessin la bona connexió de la zona. La urbanització definitiva
però, no es va realitzar fins 1916, en que Ramón Albó ex regidor
municipal i diputat a les Corts, cedí uns terrenys que pertanyien a
la seva propietat Torre Mascaró, que permeteren finalment la
urbanització de la zona.
La urbanització de la barriada de Can
Berdura va assolir un creixement espectacular des del seu inici fins
a la Guerra Civil. Van aparèixer comerços dedicats a la venda de
comestibles, vaqueries, forns, adrogueries, etc.
A finals del
segle XIX l’Ajuntament de Barcelona va cedir uns terrenys de la
parròquia de Sant Andreu per a que el Doctor Jaume Ferran i Clua
(1852-1929) pogués realitzar les seves investigacions sobre
bacteriologia (principalment vacunes contra la tuberculosi, el còlera
i la ràbia), en un laboratori que es va edificar en els terrenys
esmenats, situats entre els carrers Manigua, Garcilaso i Acàcies. Si en voleu saber més cliqueu el link de sota.
 |
| Casa del Dr. Ferran |
 |
| Laboratoris del Dr. Ferran a principis del segle XX |
En 1918 es va crear l'Associació de Propietaris i Veïns de la Barriada de Can Berdura, una entitat que tenia la seva seu social en el local de la Societat Recreativa Instructiva El Porvenir del Guinardó, situada en el núm. 8 del carrer Capella (no confondre amb l'actual C. Capella del Camp de l'Arpa) que, com tantes altres va desaparèixer el 1939.
La forma de la urbanització del barri
va ser diversa, des de casetes de planta baixa i pis, passant per
passatges d'habitatges, con la de los Funcionarios Públicos del
Estado, de la Diputación, i del Municipio, 53 cases construïdes
entre el Passatge Artemis i el carrer de las Navas de Tolosa.
 |
| Foto Joan Marc Pérez de Tudela |
 |
| Foto de Rosa Pié |
 |
| Vista d'una part del C. Francesc Tàrrega des del Guinardó |
El creixement urbà del barri va haver
d'esperar fins la dècada dels seixanta en què molts solars buits
van ser ocupats per empreses tant important com Acústica Electrònica
Roselson, S.A., l'empresa ICO de material de nadons, la de confecció
Hernàndez Berni i pel blocs de pisos fruït del boom immobiliari
d'aquells anys que van anar modificant de mica en mica la fesomia del
barri i no sempre per millor .
- Fonts d'informació: Llibre ELS BARRIS DE BARCELONA volum IV, editat per l'Ajuntament de Barcelona, Fotos de diverses procedències. El podeu trobar a la nova Biblioteca Caterina Albert del Camp de l'Arpa.
