EL CARRER FELIU I CODINA, Història, vida i gent de mitjans del segle XX.

Barri de can Quintana a principis del segle XX, Postal d'època.

El barri Can Quintana, eixample de l’antic poble d’Horta, és el gran oblidat quan s’explica la història mil·lenària de la contrada. El seu eix principal, el carrer Feliu i Codina, abans Rambla Quintana, tenia i té algunes cases notables que encara avui dia continuen existint.

Quan es parla de barris d'estiueig a Horta s'al·ludeix sempre als carrers Campoamor i de Salses. Com no sóc historiadora el que faré és parlar-vos del que conec del meu carrer, de la vida de la seva gent durant els anys 40-60.

Can Quintana era una masia medieval envoltada de vinyes del segle XVII. A finals del segle XIX els seus propietaris van vendre's els terrenys dividits en parcel·les, la demanda va propiciar als propietaris d’altres masos con can Peguera a fer el mateix.

Masia de can Quintana en 1900 . Foto del fons del Foment.

El propietari del mas medieval de Can Quintana va vendre els seus terrenys a Pere Borràs i Climent Guix, terratinents de Vilapicina, que són els que els van parcel·lar i vendre a la fi que els estiuejants hi poguessin bastir les seves segones residències. La barriada de Can Quintana es va començar a urbanitzar en 1904 amb famílies que provenien de la Barceloneta, carrer Ample i carrer del Regomir, segons explica Desideri Díez. En 1914 el nous propietaris de les terres de can Quintana van oferir a l’Ajuntament el terrenys viables per a la urbanització de la nova barriada i enllaç amb Rambla Quintana (avui dia carrer Feliu i Codina), amb la condició que instal·lessin serveis d’enllumenat a curt termini.

El carrer que es va obrir per comunicar les noves construccions que s'havien de bastir a la fi de comunicar-se amb el centre del poble d’Horta, el batejaren com és lògic amb el nom, com ja hem comentat, de Rambla Quintana. Els carrers que creuaven la Rambla Quintana eren i continuen essent passeig Universal, passeig d’Urrútia que enllaçava amb la carretera de Sant Andreu i que en part seguia el traçat de l'antic camí de Sant Iscle. Carrer Congrés, Londres (més tard convertit en carrer d’Hedilla), Canigó i Mestre Dalmau, i transversalment els carrer de Porrera i Letamendi que comunicaven la barriada amb la de Les Estires, aquesta era bàsicament la xarxa viària de l’eixample d'Horta a primers del segle XX.

Les primeres cases que es van construir eren grans mansions com Ca l’Oliveres, i can Giralt, desprès coneguda com can Valverde, can Recasens, més tard Boixaderas, can Ginesta i can Beïn, totes elles construïdes entre 1900 i 1917. Algunes d’aquestes gran cases havien tingut altres propietaris i rebien altres noms anys en darrera. tres d’aquestes mansions han sobreviscut al pas del temps com ca l’Oliveres (ara propietat municipal), can Boixaderas, on viuen el seus propietaris i can Beïn en mans de missioners Combonians.

Ca l’Oliveres era i és una casa molt peculiar on va residir durant una època un senyor molt gran (era gran quan jo el vaig conèixer) i la seva dona que estava molt malalta. Aquest senyor que devia ser un home amb possibles, tenia un vaixell i era molt aficionat als estris i utensilis relacionat amb la mar. Era molt educat i amable amb els veïns als que sempre saludava quan passava pel carrer.

Qui va fer construir la casa va ser en Joan Oliveres Gavarró i el seu fill Vicenç Oliveres Gil, es dona la circumstància que quan va comprar la primera parcel·la no la va poder utilitzar per construir la casa atès que l’aqüeducte del Baix Vallès, creuava per sota, per tant, va haver de comprar-ne una altre al costat per poder bastir-la.

Can Oliveres va ser construïda a les primeries de 1900, el més segur la més antiga de l'indret, per Joan Oliveres Gavarró, un important impressor de mitjans del segle XIX, impressor Real i Vaticà, de fet molts dels llibres editats al seu taller versen sobre la història d'Espanya i el descobriment d'Amèrica.

C.lOliveres a principis del segle XX.
Fons de la família.

Així dons, era en Vicenç Oliveres, qui hi vivia en la dècada dels 50, ja que el seu pare va morir en 1916, el matrimoni va tenir un fill que va morir i sovint convivia amb ells un fillol seu.

Una tarda, quan la canalla, entre els qui jo m'hi comptava, jugàvem al carrer davant de casa seva, en Vicenç Oliveres, ens va obrir la porta i ens va convidar a entrar.

A nosaltres la casa ens semblava un castell misteriós amb les finestres i els porticons sempre tancats que no deixaven cap possibilitat d'albirar el seu interior, així que quan el senyor Oliveres ens va fer entrar, ens va faltar temps per fer-ho.

Des del rebedor ens va fer passar a un gran sala que hi havia a l’esquerra de la planta noble, no recordo en absolut com eren els mobles, la nostra imaginació volava molt més lluny, el que si recordo són un munt velers amb les veles desplegades navegant dins d'ampolles disposats a les lletges d'una gran biblioteca, no n'havia vist mai fins aquella tarda i el més segur és que em preguntés com carall els havien fer encabir a la botella per una boca tan petita; sobre la xemeneia regnava una gran retrat pintat a  l'oli d'una senyora amb un vestit llarg de gala, tots restàvem extasiats. És un record  d'aquells que mai no se m’ha esborrat.

El el senyor Ignasi Lambán, nom del familiar de la família Oliveres amb qui he contactat, m'ha indicat que a la mort del senyor Oliveres, part dels quadres amb motius relacionats amb el mar i les ampolles que jo recordo, van ser donades al Museu Marítim de Mataró on actualment alguns hi continuen exposats.

Poc després o al mateix temps que l’anterior es va construir can Giralt, que en els anys cinquanta es coneixia com can Valverde, en forma d’una gran casalot tot de pedra rústega amb una petita miranda al seu damunt i gran jardins i horts, que van anar desapareixent al llarg dels anys.

Can Giralt desprès can Valverde i els seus
horts. Foto aèria dels anys 60 del segle XX.

Poc després es va construir can Recasens, coneguda més tard con Boixaderas i can Beïn més o menys al mateix temps, aquesta última va patir canvis en la seva estructura quan la va adquirir el dentista senyor Beïn.

La següent fornada de cases que es van construir, ja van ser més modestes, plantes baixes o amb un pis a sobre, amb un jardí o hort davant o darrera de la casa, que es van bastir entre els anys 20-40, del mateix segle, encara en queda una amplia mostra d'aquest tipus de construccions i alguna altre torre de menys grandària.

El el carrer Congrés, també hi havia un parell de cases interessants, de la primera dècada del segle XX, una concretament de 1909, durant els anys 60 la propietària era la senyora Mas, que ha passat per diverses mans i utilitzacions per finalment convertir-se de nou en un habitatge particular, i l'altre "Villa Dolores", de1907, que van derruir quan van allargar el passeig de Fabra i Puig.

Un altre edifici important no per la seva arquitectura sinó per la seva importància social fou la vaqueria Fabregat, només entraves a la botiga es feia sentir el ferum de les vaques que tenien en el pessebre de darrera la casa, cada dia la mare em feia arribar amb una lletera d’alumini a comprar la llet del dia que lògicament s’havia de bollir.

El matrimoni Fabregat crec recordar que tenia cinc fills, en Guillermo, na Matilda, en Manuel, na Manela i l’Antonio al que tothom anomenava Toni. Per aquesta família vaig tenir la primera noció que existia l’homosexualitat atès que alguns dels seus fills  n'eren, no van tenir mai cap problema amb els veïns per aquest fet que jo en tingui coneixament.

Al carrer Hedilla encara es troba en un estat immillorable, la casa de «Les Papallones», pels seus esgrafiats, ara és un alberg per estrangers que gestiona la Generalitat de Catalunya, durant un temps es va convertir en una residència per a la gent gran.

També paga la pena destacar les casetes baixes modernistes de davant del camp de Futbol de l'Horta, però la meva memòria vital acaba en el camp de futbol de l’Horta, i els Lluïsos on anava amb el meu pare a fer cinema qual el senyor que projectava es posava malalt i el meu pare el substituïa, recordo uns enormes projectors que funcionaven amb carbons. Des d’alt el balcó dels Lluïsos es podia contemplar el jardí de la torre dels Boter, que tenia un petit estanc ovalat, en el seu lloc ara hi ha un munt de pisos tots igual d’avorrits.

La torre dels Boter, ja en decadència,
foto dels anys 70. Fons C. Martín

Com ja he indicat, l'any 1914 els propietaris de la Rambla Quintana ofereixen a l'Ajuntament els terrenys viables per a la urbanització i enllaç de la Rambla Quintana (avui Feliu i Codina) amb el carrer del Príncep que era el tram d'aquest carrer que acabava davant del torrent de can Mariner, a condició d'instal·lar-hi serveis de il·luminació a curt termini. Suposem que l’Ajuntament va acceptar i és quan es va construir el primer pont que no tenia baranes, segons alguna foto de l’època.

La continuació de la Rambla Quintana, allà on el carrer s'estreny es deia carrer del Príncep (entre 1887-1904) que aleshores finalitzava davant del torrent de Can Mariner, fins que es va construir un pont que va permetre passar d'una banda a l'altra sense entrebans.

Els meus pares van arribar a Horta sobre 1949,  quan ja el carrer es denominava Feliu i Codina en 1949. La meva mare treballava de jove en el taller d'un sastre del centre de la ciutat que era propietari d'uns terrenys en la barriada de Can Quintana a Horta.

El senyor Baró, aquest era el congnom del sastre, va oferir a la meva mare la possibilitat de comprar una petita parcel·la i un habitatge d'uns 60 metres quadrats amb sostre d'uralita, que era on el masover de la finca guardava les eines que utilitzava per treballar els horts del senyor Baró.

La parcel·la de la dreta de casa meva era propietat d'un carboner que regava el carbó que emmagatzemava amb aigua a la fi que pesés més quan era venut. Aquest carbó es recolzava en una paret que era la que els separava del jardí de casa meva.

Un diumenge que, cosa estranya, no hi érem a casa ni el nostre gos es passejava pel pati del davant que donava al carrer,  la paret en qüestió es va esfondrar per culpa del pes que suportava. ¡Quin esglai quan vàrem arribar a casa i contemplàrem el panorama!. En aquella època no existien tantes normatives com ara i cadascú, sempre que no es donessin comptes a les autoritats, feia i desfeia sense demanar permís a ningú, així que aquells veïns no van pagar ni una mínima multa per tot els prejudicis que ens van ocasionar, això si, van construir de bell nou la paret.

El final del meu carrer sempre havia estat un lloc més aviat solitari donat que només era concorregut i transitat pels propis veïns. Allà es situaven les úniques tendes de la barriada de Can Quintana, una casa de llegums, una tenda de comestibles, una polleria venien pollastres, ous i verdures, una cansaladera, una carnisseria, un forn de pa i, com no podia ser d'una altra manera, una lleteria on es venia la llet de les seves vaques, situada al carrer del Congrés.

Polleria, bacallaneria de l'Enrica i l'Assumció al
carrer Congrés- Feliu i Codina. Fons Sabater

També una parell de bars-bodega, una al carrer Congres regentada pel senyor Ramon, on a mes de vendre vi i vinagre a granel que es conservava dins d'unes botes de fusta, els homes es reunien a la fi de fer una partida de cartes o de dominó.

Només es baixava al centre de la barriada per anar fins al mercat que en 1950, encara estava situat a la plaça Eivissa però, que estava a punt de traslladar-se a la Riera d'Horta, avui dia carrer Tajo. Com el mercat estava situat en mig de la plaça Eivissa la meva mare sempre va dir que anava a la plaça en comptes del mercat i com ella molts veïns.

En els anys cinquanta l'única escola pública era la de les cases barates, anomenada en l'època Ramiro de Maeztu, on s'impartia el tipus d'ensenyament que pretenia imposar la filosofia dels guanyadors de la Guerra Civil, on els mestres feien servir els càstigs físics per imposar les seves idees d'ordre i obediència.

L’edifici es va construir en 1931, temps de la República i havia estat una escola excel·lent fins que van entrar els nacionals.

Les noies riques o amb possibles de la contrada anaven a escola a les Dominiques del carrer Campoamor i els nois a la Salle Horta.

Nosaltres eren la gent més modesta del carrer, dins de l'escala social del moment érem els últims. En primer lloc destacaven els propietaris de les gran torres, desprès tots aquells que treballaven per compte propi i que tenien les seves cases d'estiueig a can Quintana, els propietaris de les tendes con can Comas, ca l’Enrica, la carnisseria de la senyora Pilar o la cansaladeria dels Muñoz i al final de tot nosaltres.

Es dóna la circumstància que una vegada una de les filles de la cansaladera tenien polls entre els cabells, els primers caps que van ser inspeccionats foren els de la meva germana i el meu i no en teníem, es veu que es va infestar en la perruqueria on anava. Tots aquests detalls marquen el caràcter d’una persona i a mi em van parir revel.

A la parcel·la de l'esquerra de la nostra casa, hi guardava les eines i el material per a dur a terme la seva feina, el paleta de la contrada el senyor Ton Sabater. Emmagatzemava un munt de taulons per l'obra i estris de tota mena, també hi tenia en gàbies conills i oques, gallines i pollastres que corrien lliures pel pati i que un cop sacrificats es venien en la tenda de la seva dona la senyora Enrica, que portava a mitges amb la seva germana l'Assumpció.

En principi no existien separacions entre les nostres cases, de manera que passàvem d'una parcel·la a l'altre sense cap problema ni complexe, tot era un gran espai o a més a més hi havia una bassa d'aigua per regar els horts, on els meus pares es remullaven a l'estiu i un gran hort que donava a can Valverde.

La meva germana i jo jugàvem al carrer amb els fills dels botiguers i d'alguna de les casetes del voltant, els fills dels propietaris de les gran torres ni ens miraven, ni sabien que existíem.

Quan a can Boixaderes celebraven els aniversaris o sants de la canalla de la casa, es feia una gran festa al jardí i llogaven pallassos per amenitzar-la. Nosaltres des de fora ens havíem de conformar amb escoltar la gatzara i la música des del carrer, la paret que envoltava la casa era una gran muralla per a nosaltres. Malgrat no érem pas molts els nens i nenes que des de fora seguíem els actes, mai, mai, no ens van convidar a participar en cap d'aquelles festes.

Can Boixaderas, foto envellida C. Martín

La meva mare arrodonia el pressupost familiar fent neteja en les cases dels veïns. Per berenar pam amb oli i sucre, pa amb oli i sal o pa amb vi negre i sucre, alguns dies una presa de xocolata Nestle de les petites, embolcallada amb el típic paper vermell i un cromo amagat entre el paper de plata i aquest embolcall. Algun cop, com a cosa especial, un dels primers llogurts naturals Danone de vidre, amb una goma subjectant el paper transparent que feia de tapa que venien a la lleteria.

La meva germana i jo estàvem primes com espàrrecs i recordo que la carnissera li repetia a la meva mare que si mengéssim més carn segur que estaríem més grasses, però ella mai no li oferia cap tros sobrant de carn sobrant de la seva botiga, malgrat la mare li netejava la casa. Simpàtica i molt cristiana la senyora. Anys desprès els seus nets estaven més prims que nosaltres i no seria que els faltava pas la carn.

Cada diumenge, la senyora Pilar, que així es deia la carnissera, sortia endiumenjada amb el seu vestit jaqueta color gris i els seus cabells blancs amb un bany de color blau, mantellina i devocionari, i li retreia a la mare que no anés mai a missa, al que ella li responia que com no feia pecats no tenia necessitat d’anar a que li perdonessin res (sic). El seu marit feia el taxi i era un home molt simpàtic i accessible.

Els nens i nenes del carrer esperàvem l'estiu amb candeletes donat que pujaven els estiuejants. La primera festa de l'estiu era Sant Joan que donava el tret de sortida a les vacances d'estiu. Com tota la canalla de Barcelona, ens dedicàvem a buscar llenya i andròmines velles, a la fi de cremar-les en la foguera que es feia al final del carrer on acabava davant el torrent de can Quintana i al costat de Ca l’Oliveres.

A can Roca, una torre de mida mitjana però amb gran terreny que l'envoltava, situada a la cantonada amb el passeig Universal, tenia una petita piscina i uns grans horts. El seu propietari era molt agradable i es feia amb tots els veïns. Com li agradava fer cinema com al meu pare, els dos muntaven sessions del setè art a la fresca en la finca del senyor Roca, ambdós tenien projectors de cinema de cintes de 16 mil·límetres (el del meu pare era de fabricació casolana era molt manetes i li agradava molt la mecànica) i llogaven pel·lícules distretes que ens feien riure, recordo una que es deia “Agárrate ese fantasma”.

El senyor Roca tenia entre d'altres negocis, un bar en el metro de la plaça Urquinaona i una tenda de roba interior en la Rambla Catalunya que regentava la seva dona. Durant l’hivern vivien en un pis davant de l’hotel Ritz.

Tenia dos fills, una noia que era més gran que jo que es deia Montse i un nen que tenia una edat molt propera a la de la meva germana de nom Rafael al que tot nomenava Rafa. La senyora Roca, de nom Ángeles, quan arribava a Horta a l'estiu carregada amb la gàbia dels seus ocells i del gos, li donava a la meva mare alguns dels vestits de la seva filla de l'any anterior, perquè jo els pogués aprofitar, i que rebia amb gran joia perquè no tenien res a veure amb els que a casa em podien comprar.

El senyor Roca va morir d'un atac de cor molt jove, va ser una mort molt sentida entre el veïnat. Després de la seva mort la família ja no van pujar tant a la seva casa d’Horta i finalment van vendre la finca en els anys setanta, també tenien un altre terreny hort al carrer Mestre Dalmau, amb un pou al que el meu pare havia baixat a reparar la bomba que feia pujar l’aigua per regar.

Els propietaris de Can Valverde,  crec que tenien l'unica tenda on es venien mobles a la barriada davant del nou mercat d'Horta. Teníem quatre fills i tots eren ja majors d'edat, tres noies i un noi, crec recordar, no estic molt segura si n'eren quatre o cinc..

Un any pel Carnaval van organitzar un vall de disfresses en el seu jardí, aleshores aquest tipus de festes només es podien organitzar si el feien als domicilis particulars. Va ser el primer cop que vaig veure gent jove amb vestits llargs, no recordo si la música era fruit dels primers tocadiscs de l’època o si van llogar una orquestra però si que jo estava extasiada davant l'espectacle gratuït, m'hagués agradat poder-hi entrar solament per admirar els vestits dels assistents.

Una altra particularitat de la casa és que cada any mataven un porc i que els crits de l'animal, abans no es moria, es sentien de lluny, donat que li clavaven un ganxo en el coll i se'l deixava morir fins que es dessagnava, era esgarrifós, a mi hem produïa molta pena i tenia unes ganes enormes de que tot acabés el més ràpid possible.

Restes del naufragi, antiga porta de can Valverde ,
avui dia tapiada. Foto C. Martín.

Can Valverde va sobreviure fins els anys 80-90, en els seus terrenys els propietaris van construir un edifici de pisos al que van batejar sota el nom de “EDIFICI VALVERDE”, on avui dia hi viu un descendent o dos de la família.

Malgrat que a casa meva no érem gens religiosos, la festa del Corpus era benvinguda per a tothom doncs representava que grups de veïns s’arribessin fins a les muntanyes del voltant a la fi de collir ginesta per donar forma a les catifes del Corpus. Les gran torres cedien testos florits a per formar l’altar que es muntava en la cantonada del carrer Congres amb Feliu i Codina. Per a nosaltres els capellans i les seves manifestacions religioses eren el menys interessant.

Processó de Corpus, anys 70, devia ser de les últimes.
desconec l'autor de la foto.

Recordo també els tediosos dies de setmana santa, els cants fúnebres de totes les ràdios oferint música sacra i clàssica, i el costum de visitar els altar dels temples d’Horta, i l’obligació de menjar bacallà el divendres sants, costum que la gent amb possibles es saltava tot pagant a la parròquia la butlla de la carn a l’església per no haver de complir la norma.

En el carrer Feliu i Codina hi havia i existeix encara però, molt canviat, el camp de Fútbol de l'Horta, el meu pare i molts veïns n’eren socis de l'entitat, aquell primer camp no té res a veure amb el d’ara.

En la dècada dels 50-60, es van vendre moltes de les cases i es van construir els primers edificis de pisos, ja sense cap mena de gràcia ni control, a corre cuita perquè es sabia que la normativa constructiva estava a punt de canviar, els primers en construir foren els Muñoz, la casa encara avui es pot "admirar" a la cantonada de Feliu i Codina amb Congres, clar que l'edifici de planta baixa de la carbonera no era pas cap meravella.

Recordo les cues de la gent amb les "cartilles" de racionament que arribaven del carrer Congres fins casa meva,  quan els mateixos que venien carbó en el seu moment, ara es feien diners venen petroli.

Edifici de pisos dels Muñoz, tipica arquitectura dels
 anys cinquanta.

En efecte, la zona a partir dels anys 70 la normativa de construcció de la zona va canviar i ja no es podien fer pisos a ran de carrer, atès que que l’Ajuntament de l’època va considerar aquella part del barri com «zona enjardinada» (sic), podeu contemplar si passegeu per aquella part del barri, pisos que deixaven aquests espais que no tenien res d’enjardinats, tot pedra amb una barana de pedra a ran de carrer, la majoria sense porta ni reixes, quedava d’allò més bonic, això significava que per a poder-hi construir s'havien de deixar per la part del davant que donava al carrer un espai de tres metres lliures i metre i mig per banda i pujar un màxim de tres pisos d'alçada, normativa que crec que no ha tornat ha canviat pas, que jo en tingui coneixement.

La casa veïna a la nostra, on en princopi estaven els estris de treball del senyor Ton, ja va patir aquesta nova normativa, allà va construir el propietari uns baixos que es van convertir en fusteria i al pis de dalt hi vivia la filla que es deia Esperança.

El primer tram del Feliu i Codina, per a mi que vivia en l'altra punta era el final del carrer, era en realitat el més antic, allà on estava el Centre Moral dels Lluïsos, on el jovent i els nens de l'època podien anar al teatre i al cinema o es solien fer els finals de curs d'algunes de les escoles de la contrada, entre elles la meva petita escola del carrer Congres. Al costat dels Lluïsos estava i està hores d’ara, la masia de Can Caparrada, el convent de monges del carrer Salses que havia estat crec recordar, anys en darrera la torre del propietari del cinema Unión, i les cases modernistes de Matas i Ramis, ara centre cívic de l'Ajuntament i la gran casa dels Boter, que malauradament, com moltes, ha desaparegut sota un munt de pisos.

Però d'aquesta part d'Horta ja se n'ha escrit abastament i la majoria de la gent la coneix. El que jo pretenia amb el meu relat és explicar la història de la part del Feliu i Codina pertanyent a la barriada de Can Quintana en la mesura del que vaig viure i espero haver-ho aconseguit, ni que sigui en part.

• Fonts d'informació: El que ha estat i és Horta, de Desideri Díez. Escrit autobiogràfic amb fotos pròpies. Informació sobre Can Oliveres, arribada d'un familiar directe de Joan Oliveres Gavarró.