CAN RECASENS - barri de can Quintana

Barri de Can Quintana. Recreació en color d'una foto de 1918 de S. Ribó.

La història dels edificis dels estiuejants del barri de Can Quintana que va començat en 1904, és de menys conegudes d'Horta situada al  llarg i al final de que ara es coneix com carrer  Feliu i Codina.

Avui ens fixarem en la torre que hi ha en el núm 72 d'aquest carrer, una de les més antigues de la contrada, malgrat no sigui la que més anys sumen les seves parets. 

Foto entre els anys 1908-1910, can Recasens s'estava construïnt

Des d'abans dels anys cinquanta en aquest edifici hi viu la família Boixaderas però, la casa és molt anterior i la va fer construir Constáncia Recasens Girol entre 1908-1909.

La família Recasens-Girol no era qualsevol família, estava formada per quatre germans Perè, Manuel, Sebastià i Constància, casada amb Juan Motiño, representant a Barcelona de l'empresa d'exportació de begudes de la família de la seva muller Constàcia i del seu cunyat Pere resident a Guatemala, on dirigia una part del negoci familiar.

Pere Recasens Girol i la seva dona Concepció Siches Gils, van tornar a Barcelona en 1905 amb el seu fill Lluís Recasens Siches, quan aquest només tenia dos anys, donat que volien que creixés i estudiés en el país dels seus pares. 

Lluís Recasens Siches

Lluís Recasens, fou un gran Jurista i professor de la Universitat de Santiago de Compostela i de la Complutense de Madrid. Va escriure nombroses obras en les que exposava la seva interpretació de la filosofía del dret en funció de l'existència humana però regida per un conjunt de valors universals, entre les que destaquen: VIDA HUMANA, SOCIEDAD Y DERECHO. FUNDAMENTACIÓN DE LA FILOSOFIA DEL DERECHO (1940) i INTRODUCCIÓ A L'ESTUDI DEL DRET. 

Desprès de la Guerra Civil degut a les seves idees republicanes, es va exilià a Mèxic on va morir en 1977.

Pere Recasens Girol, va morir a Barcelona el 27.1.1924

Un altre membre important de la mateixa família RECASENS-GIROL, fou Sebastià Recasens Girol, germà de Constància, nascut en 1863.

Va nèixer a Barcelona el 15 d'abril de 1863. Estudià medicina i es va llicenciar amb tan sols 19 anys amb la qualificació més alta. Es va doctorar a Madrid en 1885 on va guanyar la plaça de Médico en la Beneficiencia Municipal de Granada. Poc temps desprès va tornar a Barcelona a perfeccionar-se i va treballar a l'Hospital del Sagrat Cor de Jesús al costat de cirurjà Salvador Cardenal, al mateix temps que treballava en l'Hospital de Niños.

Sebastiá Recasens Girol

En 1902 va anar a Madrid a la fi d'aconseguir la Càtedra d'Obstentricia d'aquesta ciutat, que estava vacant i la va aconseguir. Al front d'aquesta càtedra va ser ràpìdament conegut a Madrid, degut la seva sòlida preparació quirúrgica i en les seves especials dots de caràcter i de magisteri. També va introduir a España les primeres tècniques de radioteràpia i va actuar amb entusiasme i eficàcia en la lluita contra el càncer.

En 1916 fou escollit Degà de la Facultat de Medicina. Va formar part de la Junta Constructora de la Ciutat Universitaria . També va ser director durant molts anys de la Maternidad de Santa Cristina. Va morir en 1933.

Constància Recasenes propietària de l'edifici del núm. 72 de la Rambla Quintana, sens dubte era part d'una família important i a més socia junt amb els seus germans de l'empresa familiar, de la qual no hem pogut trobar més informació que la factura que seguidament reproduïm, que prova la relació familiar i econòmica d'alguns dels membres de la família en qüestió.

La Mansió que es va fer construïr anava al seu nom el que fa pensar que la fortuna familiar era de fet la seva família on el seu marit hi treballava amb un càrrec determinat.

Reproduïm seguidament la sol·licitud que Constansa Recasens va dirigir a l'Ajuntament de Barcelona  març de 1909, demanant permís per construir una torre, compuesta por semisótano, bajos, primer piso i desvan alto para guardar productos agrícolas y un pequeño cobertizo, los planos de cuya fachada reproducimos. Aquell mateix any li donaven el permís per construir amb la condició que quan l'urbanització de la barriada quedés formalitzada, si el seu terreny es veiés afectat en algun aspecte, s'hauria d'ajustar a les normes.

               Carta trobada a Todo Colección

                                                      Reproducció de la Carta sol·licitant permís per construir,
                                                      planell de la façana i signatura dels mestre d'Obres

                                                        Fotos més actuals de l'edifici. Carme Martín

El Mestre d'Obres  que va dissenyar i fer els plànols de la casa  va ser Josep Graner Puigdemasa, D'estil historicista, estilísticament es caracteritza per l'eclecticisme neogòtic, que dóna d'aquest habitatge una imatge de casalot fortificat. Les obertures estan ordenades en tres eixos i són de dimensions decreixents en cada planta, acabant en finestres geminades només en la façana principal. El balcó remarca l'obertura central i l'accés principal de l'habitatge. La coronació, a base d'una barana massissa, ressalta els eixos compositius verticals. Disposa d'un nivell de protecció C, és a dir, de bé d'interès urbanístic. Posteriorment se li afegí a la part del darrera una gran galeria amb finestral de gran elegancia.  

La mateixa Constància Recasens, en 1921 va sol.licitar de nou permís per construir dins la mateixa finca un petit edifici garatge pels masovers i que més tard, ja en mans d'un altre propietari, va ser llogat com a casa on encabir primer una escola i anys més tard una llar d'infants, que donava i dóna encara al carrer Congrés, actualment amb algunes modificacions posteriors, el seu mestre d'obres  aquesta vegada va ser Josep Masdeu.

Situació sobre planell d'ambdós edificis

Vista lateral des del carrer Congrés sobre planell 

                                              Vista actual de la casa dels masovers, amb la façana modificada

• Fonts Informatives; les còpies dels panells aconseguits en l'Arxiu Municipal Contemporani, de l'Ajuntament de Barcelona
• Fotos i biografia de Lluís Recasens del Web de la Universitat Carlos III de Madrid
• Fotode Sebastià Recasens: WEB Universidad Complutense - Biblioteca- Històrica Marqués de Valdecilla.
• Biografia Sebastià Recasens  del Web sobre Història de la Medicina Tomàs Cabacas.

CAN GOMIS

Francesc de Gomis, fou un acabalat mercader de teles barceloní propietari d’un popular establiment comercial al carrer Argenteria. va comprar dues cases senzilles que Anna María Rey posseïa al carrer de la Barra de ferro, 5 i 5 bis, corria l’any 1791.

De Gomis va contractar al prestigiós mestre de obres Joan Garrido i Bertran, professional al servei del Bisbat i de la Real Audiencia; Gomis li va encarregar que derruís aquelles cases velles i construís un edifici que fos representatiu del seu considerable poder econòmic. El resultat de l’encàrrec passà a ser conegut des de llavors com el Palau Gomis.

Així mateix es va fer edificar una torre palau d’estiueig al que era aleshores terme d’Horta, Can Gomis va ser una de les grans residències Palau i els seus jardins un dels més bells de totes les rodalies de Barcelona. Les seves terres eren extensíssimes i s’estenien des del turó del Putxet al cim del Tibidabo. El camí per arribar a Can Gomis correspon a l’actual carrer Gomis.

La casa palau estava situada a Penitens i davant de Vallcarca, era una casa senyorial de molta amplitud amb una fantàstics jardins formats a l’estil italià del segle XVIII, grans terrasses, balustrades, escalinates, xiprers, estany, font, escultures, tot construït amb ma destra, amb molt de gust i materials de primera qualitat: pedra llavorada, marbre blanc de Carrara.

Foto de la casa palau en 1954. La casa estava ja abandonada. 
G.E. Vallcarca

L’entrada estava franquejada per dos templets; en un indret del jardí hi havia un estany amb una figura jacent de Lucrècia (l'aigua rajava per la ferida del pit), obra segurament de l’escultor Damià Campeny.

Un dels templets

El llac de Lucrècia

Una àmplia escalinata de dos rams que s’unien en el replà superior, que donava accés a una ampla terrassa que s’obria en unes altres dues, una a la dreta i una altra a l’esquerra, vorejades de balustrades amb gran gerros, tot de marbre.

Amplia terrassa

Les referències més importants que tenim d’aquesta casa i finca provenen del conegut «Cuestionario» de (*) Francico Zamora , que es dedicà en l’època a seguir tots els camins del país anotant tot quan contenien, era una espècie d’inspector d’hisenda que passava nota a Madrid de tot el que considerava de valor per al cobrament dels tributs que devien pagar-se a la Corona Espanyola.

Dit això hem d’admetre que gràcies a les seves anotacions tenim constància i descripció entre moltes altres cases i finques de la contrada, de can Gomis, les seves anotacions contenen una bona descripció de la finca que ens ocupa : «Bajando camino Real des de Collserola a , medio monte se halla una Torre o Casa de Campo de lo bueno del tiempo con un hermoso jardín, árboles frutales, limones, cidras y unos baños con bastante agua perenne todo el año. Es suficiente patrimonio y casi todo viñas. Las bodegas de aquella son primorosas toda la obra de la misma que, sin exagerar, es de romanos, hízola, de pié hasta verla como al presente està, su dueño Francisco Gomis, tendero de lienzos de Barcelona. Hállase situada en terreno de manso Maduixer y dentro del que tenia en este término de San Ginés».

La finca casa i jardins

Per altra banda (**) Valeri Serra i Boldú ens fa aquesta completa descripció «Els jardins, així com el palau del carrer de la Barra de Ferro , número 5, són construïts per don Francesc de Gomis, patrici de posat noble i inteligent mirada.

Aquest don Francesc Gomis, noble per títols que ho testimonien i per sos sentiments, en ha llegat dues meravelles d’art, una els jardins de can Gomis i l’altra l’àlbum de gravats amb els quals el comerç i la indústria barcelonina festejaren l’entrada de Carles III a Barcelona.

Navilier afortunat i comerciant a qui li sortiren bé totes les empreses. Entre les varies finques que el senyor Gomís posseí, hi havia unes vuitanta mojades de terra que s’estenien al peu del Tibidabo, des del Putxet fins el cim de la muntanya.

Allà edificà una torre i emmurallant-ne unes deu mujades que baixen fins la carretera d’Horta i voregen un torrent el d’en Gomis – carretera de Sant Cugat (avui dia Avda República Argentina) Hi edificà una gran torre i uns jardins magnífics, una part amb boixos retallats afectant forma laberíntica i combinats amb estanys, brolladors i cascades amb aigua abundosa que cau entre estalactites; una altra part superior que es guanya per una doble escalinata d’amples proporcions que dóna a una terrassa, que limita per un cantó una balustrada amb grans gerros i per l’altra unes aplomades tires i grups de xiprers, dels quals en trenca la monotonia aquella blancs de les estàtues, els bancs d’històrics respatllers i les pilastres que s’estenen a una banda i l’altra.

Al mig i a cada cap del parterre, s’obren unes escales que desemboquen en caminals, vorejats de boixos i xiprers, que condueixen a les colossals piscines que fecunden la finca.

Par les les escalinates de la casa palau,  foto del
LLibre Barcelona  desapareguda de Giacomo Alessandro.

A can Gomis fugin de de la febrer groga que assolava Barcelona, es va instal·lar el 1870 La Capitania General de Catalunya.

Durant els anys cinquanta es va dur a terme en terres que havien estat de Can Gomis, una intervenció arqueològica que va propiciar la localització de les restes d'una vila rústica romana, on també es va localitzar un sepulcre romà a 150 metres de l'emplaçament de la vila romana.

Can Gomis va desaparèixer en 1960, on estava la torre es basteix ara el Camp Municipal del Districte VIII i en el seus jardins es construí l’antic Hospital Militar que hores d’ara ja no existeix.

Avui i resta un carrer del mateix nom que té sortida al passeig de la Vall d’Hebron.

(*) Francisco de Zamora Peinado, fou un magistrat, escriptor i viatger espanyol de la il·lustració, Diario de los viajes hechos en Cataluña, edició de Ramon Boixareu. Barcelona: Curial, 1973.

(**) Valeri Serra i Boldú, s'establí a Barcelona el 1893 i hi estudià el professorat mercantil i més endavant la carrera de dret, va fer també de periodista i ha estat un dels més destacats estudiosos del folclore català i el seu treball publicat ha permès la salvació d'una part important del llegat cultural popular de les terres de parla catalana.

Fonts d'informació : Les masies d'Horta, de Desideri Díez. Estudi de l'Institut Municipal de Paisatge Urbà i Qualitat de Vida, Estudi de paisatge urbà de Vallcarca, Autors Marina Cervera Josep Mercadé, de data Desembre 2017

Ca n'Abelló - CAN GINESTA- Barri de Can Quintana

Les cases van canviant de nom conforme apareixen nous propietaris. La que vaig conèixer de petita com can Ginesta, a principis del segle XX pertanyia  era Josep Abelló Camps,  fill del poble d’Arenys de Mar, poc més hem pogut esbrinar respecte de la seva família Abelló.

D’estil modernista, segurament es va construir cap a finals de la primera dècada del segle XX, segons hem pogut deduir per les fotografies que s’han pogut aconseguir, que no són moltes.

La casa de l'esquerra era Can Ginesta . La foto és de la la primera dècada del segle XX,   del fons Felip Capdevila, que ha estat acolorida per C. Martín.

        

L'any 1950, segons explica la seva filla Maria Dolors, Pere Ginesta Barlet compra  l'edifici i la finca, al sr. Abelló, d'ella són les fotos que seguidament es reprodueixen: 

Fotos de M. Dolors Ginesta 

Era una torre de mitjana grandària de planta baixa, primer pis i terrat amb una miranda, la façana frontal de la qual acabava per la part de dalt  mitjançant una  forma ondulada més alta cap el centre.   De imatge general quadrada, de formes harmonioses i  finestres emmarcades d’un color més clar que el de les parets de la  casa, en el primer pis disposava d’una tribuna coberta de cinc finestrals, model de balconada molt comuna en les cases modernistes de l'època, que reposava sobre la porta d’entrada, estem intentant averiguar qui va ser l'arquitecte que la va projectar.

En la seva part posterior, el primer pis acabava en una gran terrassa, que posteriorment es va cobrir i la casa es va ampliar, que donava a l’est i al jardí del darrera.

La casa per la part del darrera

Foto del cobriment de la terrassa. Foto D. Ginesta

Des de la part del darrera hi havia una vista privilegida del Turó de la Peira, donat que entre la torre i el turó no hi havia obstàcles que impedissin la vista.

Fotos de M. D. Ginesta 

Foto M.D. Ginesta

Als titulars de les torres els agradava separar el carrer de la porta d’entrada a l’edifici mitjançant reixes i portes de ferro forjat que permetia als vianants contemplar tant la casa com els seus jardins. La gent del barri caminava pels seus carrers i admirava aquestes cases i els seus ornaments, ara mateix aquest costum ja s’ha perdut, tots el jardins es tanquen a clau i forrellat per tota persona aliena a la casa, és una pena.

Els propietaris de la casa en els anys 50 els senyors Ginesta, disposaven d’un gran terreny que en part destinaven a hort, van presentar davant l’Ajuntament un projecte que retallava en gran manera aquests terrenys, en el que volien construir un cinema, oi que sona estrany pel lloc?, doncs si un cinema.

Buscant informació sobre la casa es van trobar els plànols presentats a la fi d’aconseguir permís per fer-lo realitat. Segons el projecte de març de 1957 firmat per l’arquitecte Pedro Ricart Biot, es pretenia tancar la part que donava a Feliu i Codina i la part d’Hedilla mitjançant una paret baixa amb un reixat, segons és de veure en la reproducció de sota.

Plànols de l'Arxiu Municipal de Barcelona

                                       

La façana principal del cinema en qüestió es situaria en la part del C. Hedilla i tindria més o menys aquest aspecte

Plànols de les façanes del projecte de Cinema  del c. Feliu i Codina/Hedilla, del Museu Municipal de Barcelona.

Desconeixen el motiu pel qual finalment el projecte no es va fer realitat, el que si sabem per una fotografia de 1962 de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, que en el seu lloc es va construir un garatge-parking, que avui en dia encara dona servei i pertany a la mateixa família, no així la part de la torre que en 1972 va ser derruïda i en el seu lloc es va construir un gran edifici de pisos.

Foto de l'Institut Cartogràfic de Catalunya de 1962.

Edificis actuals en els terrenys de Can Ginesta. Foto Google

                                                                        

 

 

CAN MARCET

Situació de les principals masies de la contrada

A principis del segle XIX, entre les masies de Can Cortada i Can travi Vell, existia un predi anomenat Manso Calvet. D'una mica més de quatre hectàrees i de forma triangular.

La base principal tocava a la carretera de Cornellà a Fogars del Vallès - l'actual Segon Cinturó - i el vèrtex oposat, cap a llevant, cap al mar, no molt llunyà de Can Travi Vell. Els dos costats iguals els constituïen dues rieres; al nord l torrent de Can Cortada, i al sud la riera de St. Francesc de Paula anomenada també torrent dels Garrofers de Can Travi i passava concretament per on ara hi ha els camps d’esports, la piscina i el frontó dels Salecians, aquests dos torrents i la carretera formaven els límits territorials del Mas Calvet.

Aquest predi fou adquirit el 1.852 per Josep Bauledas, qui el 1872 el haver de vendre als seus deutors la fi de pagar els deutes que havia adquirit, i finalment fou comprat per Frederic Marcet i Vidal, per fer construir en els seus terrenys una luxosa torre d’estiu.

Al centre de predi adquirit s’erigia una masia amb totes les seves edificacions complementaries. Aprofitant en part els materials d'aquesta masia, el Sr. Marcet construí una magnífica torre, que encara avui perdura englobada dins el conjunt d’edificis del monestir de les monges Saleses. EL Sr. Marcet li posà el nom de "Quinta Dolores", segurament en honor de la seva esposa, popularment serà coneguda sempre com Can Marcet.

Finca i torre de Can Marcet a final dels s. XIX, al fons a l'esquerra Can Gallart

La vall en que es trobava la finca pertanyia al poble d’Horta, una zona molt rica en aigua i molt fèrtil, ocupada per masies i cases de camp, una vall on alternaven boscos amb vinya i conreus. La casa que feu bastir Frederic Marcet era una construcció de grans dimensions envoltada per un gran jardí que de fet era un bosc més o menys ordenat en mig del qual hi havia un canal navegable, amb un petit bot, un estany i fins i tot, aprofitant el desnivell del terreny, hi havia una cascada. Una bona pineda cobria una part del jardí on sovint es celebraven festes i banquets de caràcter social a les que hi assistia la burgesia barcelonina i fins i tot l'alcalde Barcelona de l'època, però també intel·lectuals del moment. Fins i tot havia arribat a anar per tocar pels convidats la Banda de Música de l'Ajuntament de Barcelona. El jardí tenia instal·lat llum de gas, l'ambient era molt festiu i distingit. 

Es conserven algunes fotografies del jardí i de les estàtues que ornaven alguns dels seus racons, eren figures de grandària natural d’homes i dones en moviment relacionades amb la mitologia. Una de les figures era coneguda com «la negrita», una altra era la deessa Diana, una altra era la reproducció del déu Neptú, amb el seu trident, una imatge del déu Apol·lo i fins i tot una figura femenina mig asseguda que anomenaven Cleopatra, es desconeix qui va ser-ne l’autor ni que va ser de totes elles que van desaparèixer durant la Guerra Civil.

Detalls del Jardí de Can Marcet

Hi ha referències que Santiago Rusiñol durant un llarg període pintà diversos paisatges d’aquesta zona d’Horta i segurament hi va fer estada en la finca atès que l’única filla del pintor Maria, estava casada també amb un Planàs, renebot de la senyora de la casa Dolors Planàs i ell mateix temps enrera havia intentat festejar amb una de les germanes Planàs. Rusiñol Pinta els Jardins de Martí Codolar o els del Laberint, finques properes a la de Can Marcet, on estava aquest bosc-jardí es es va bastir anys desprès l’escola dels Salesians.

Frederic Marcet, es va casar amb Dolors Planàs i Armet filla d'una rica família de sis germans, el més gran dels quals era Claudi Planàs Armet, Director de la Companyia de Ferrocarril de Tarragona a Barcelona i de França (TBF ), era propietari de gran superfície de terres en el Guinardó.

Home de família més aviat modesta, treballava  per a la família Planàs de gran nomenada i prestigi social a la ciutat de Barcelona. Com tenia molta ma per a les finances, ben aviat es va convertir en el seu comptable.  Tot li va  anar de cara quan finalment es va casar amb la filla gran dels Planàs Maria Dolors. 

Frederic Marcet amb els anys es va convertir en un empresari de prestigi i en un polític de renom. Fou directiu de l'empresa de ferrocarril Camins de Ferro de Barcelona a França per Figueres,  que la presidirà de 1875 a 1886 i  propietari  de la  fàbrica textil Colònia Vila-seca  des de 1879, desprès de la seva mort queda com titular la seva esposa per passar finalment en mans dels germans Francesc i Josep Planàs.

Dolors Planàs asseguda, Anna i Concepció dempeus

Va ser membre del Foment del Treball Nacional, polític en actiu del Partit conservador, vicepresident de la Diputació de Barcelona i fou també escollit Diputat per Barcelona al Govern de Madrid..

La casa principal dels Marcet a Barcelona, estava al Passeig de Gràcia, on ara està el cine Comèdia, és a dir al Palau Marcet (1).

Palau Marcet abans de ser l'edifici  del teatre Comèdia i desprès dels cines Comèdia

La casa d'estiueig dels Marcet-Planà, com ja hem assenyalat, era una casa gran que tenia la seva pròpia capella-oratori presidida per la mare de Déu dels Dolors, on cada diumenge un mossèn  es passava per  celebrar-hi missa. Quan les Salesses es van quedar amb la casa, van conservar la capella per a ús de la comunitat.

A l'entrada de la finca hi havia una caseta on vivien els masovers,  que llavors era cap de munt del carrer Horta entre els torrents de Can Cortada i de Can Travi.

Final del c. Horta, porta del carrer de Can Marcet (principis del s. XX)

Per poder atendre les necessitats dels seus propietaris, en la casa disposava de moltes minyones, personal de servei i masovers que vivien en una caseta a l'entrada de la finca.

 

Foto des del camí d'entrada a Can Marcet

Entrada de la casa a principis del segle XX

En quan a les seves relacions amb els veïns , teníem molt bona relació amb els senyor Martí-Codolar i amb els marquesos d'Alfarràs.

A la mort de Frederic Marcet Vidal, el gener de 1898, la finca passà a la seva esposa Dolors Planàs i Armet. La mort del seu marit va ser un cop molt fort que la va deixar molt tocada,  va esdevenir una persona trista que finalment,  va preferir marxar a Roma per allunyar-se dels seus records En aquesta ciutat va morir  en 1900, poc més d'un any desprès  de la mort del seu marit. 

Anna i Concepció Planàs en record de la seva estimada germana Dolors (sempre havien estat molt unides) van donar en  24 de setembre de 1915 a la nova església  de Sant Joan d'Horta,  aleshores en construcció en la Rambla Cortada (Campoamor), un altar dedicat a la Mare de Déu dels Dolors i del Santíssim  Sagrament, d'estil gòtic, molt ben ornamentat.

Anna i Concepció Planàs, foto del Fons del Salesians d'Horta

Dolors Planàs deixa en testament la finca  a las seves germane Anna i Concepció Planàs i Armet. Anna Planàs va morir el 1923, i la finca l'adquireix per ordre testamentària Concepció Planàs i Armet.

A la mort d'aquesta última en 1926, la finca passa als seus hereus, set nebots de les famílies Marcet i Planàs. Els marmessors (2) de l'herència van ser  Lluís Gonçaga  Vila i Bassols, Emili Vidal i Canals, mossén Josep Tor i Copader i Josep Siches i Gils, els quals separaren de la finca la part ocupada pels Salesians.

Les obres dels col·legi dels Salesians van començar cap a 1928, quan va començar la Guerra Civil en 1936, encara no s'havien acabat. Mossèn Tort va dur a viure a la torre 40 monges provinents de Vicàlvaro. Al cap de 10 dies els milicians es van assabentar d'aquest fet i van pujar fins a Can Marcet a buscar les monges però els Mossos d'Esquadra de la Generalitat, que van ser avisats, les van ajudar a  fugir de nit i es van escampar per cases de tot Barcelona. Quan  hi van arribar els milicians a la torre,  ja no hi eren.

L'escola del Salesiana i Can Marcet anys 40, Fons de l'escola dels Salesiana

L'edifici dels Salesians es va convertir durant dos anys en Llar d'Infants. Més tard va esdevenir un hospital de sang entre 1938-39, on hi van haver més de 1000 ferits alhora. Va durar fins el 26 de gener que les tropes d'en Franco van entrar a Barcelona. Durant quinze dies s'hi va instal·lar en la finca la Legió Cóndor que van ocupar la Torre i el Col·legi.

Finalment, el col·legi esdevingué camp de concentració dels nacionals durant cinc o sis mesos, on van passar molts presoners, la planta baixa es destinà a infermeria, hi havia toc de queda a partir de les sis de la tarda.

En 1939 les monges salesses  buscaven lloc per allotjar-se donat que el convent del Passeig de Sant Joan estava molt malmès i   van comprar la torre de Can Marcet  i el que quedava de la finca als hereus dels Marcet-Planàs. És així com part de la finca passà en propietat de les Salesses el 16 de juliol de 1940.

Desprès  de les important obres que les monges van dur a terme, es va  convertit en un notable monestir de monges Salesses. El monestir es va unir a la Torre, respectant la peculiar torre dels Marcet, al menys exteriorment, donat que el seu interior ha estat adequat a la nova finalitat de l'edifici.

 

En el que era terra de cultiu i caseta dels masovers, les monges ho van arrendar i s'hi va construït un geriàtric per a gent gran.




(1) El Palau Marcet  és un dels pocs palauets urbans que es conserven a l'Eixample. Va ser projectat per Tiberi Dabater i Carné  l'any 1887 dins d'un estil eclèctic de referències clàssiques i barroques, a la façana, i gòtiques i orientals a l'interior. El va fer construir  Frederic Marcet i Vidal entre aquesta data i 1890. La decoració interior era magnífica i sumptuosa i feia servir elements medievalistes i orientalistes (hi intervingueren Eduard Llorenç i Joan Parera, Antoni Rigalt, Joan Balletbò i Francesc Roig). En sobresortia l'escalinata d'entrada i el saló central, de dos nivells, amb terrassa sobre el jardí. Comptava amb uns jardins a la part posterior, que donaven a la Gran Via, avui ocupats, en part pel cinema i en part per l'hotel Avenida Palace, El 1934 va ser reformat per Pere Domènech Roure per convertir-lo en Teatre Comèdia. El 1960 s'habilità com a cinema.

(2) Persones encarregades de complir la voluntat del testador.

*Fonts informatives : Mingo Borras "Històries d'Horta", Desideri Díez "Masies d'Horta". Web del Salesians d'Horta. Fotos del Centre Excursionista de Catalunya. Revista FENT CAMí, núm 84, de juny de 2016