Les Cases Barates d'Horta o el barri de Can Peguera, com el preferiu anomenar, forma part del meu paisatge d'infantesa, des dels anys cinquanta en que vaig començar a anar a l'escola Ramiro de Maeztu (quin nom més lleig per una escola).
Quan el barri celebrava la seva festa major, en el carrer Vilaseca recordo que s'hi feia cinema a la fresca on cada veí portava la seva cadira o bé seia al terra, tothom ho esperava amb il·lusió, i en una de les parts on es va obrir la continuació del Passeig de Fabra i Puig, es muntava l'envelat, un any va venir a actuar en Josep Guardiola i en Ramon Calduch, cantants molt coneguts en l'època entre els nostres pares, però, a mi els que m'agradaven de debó, era el Duo Dinàmico.
També les berbenes es feien al carrer i els veïns compartien coca i "champany" Montesquiu
Hores i hores escoltant els diumenges per la tarda aquests cantants i l'Antonio Machin, Antonio Molina, i d'altres per l'estil, en el programa de Ràdio Miramar, "Discos solicitados", crec que es deia el programa, para fulanito en el dia de su primera comunión, para menganito que està en la mili, etc. i així un seguit de cançons, no disposàvem de molts entreteniments.
En la plaça de la font, no pas la que té les escales l'altra, el nom de la qual ara mateix desconec, vaig trobar la meva gateta que feia més d'una setmana s'havia perdut i no sabia tornar sola a casa, recordo hores d'ara molt vivament l'alegria que vaig sentir quan la vaig reconèixer la vaig cridar pel seu nom i va venir corrents. tota contenta però prima, segurament havia passat molta gana, i com aquests, tants i tants records, les tendes on comprava la meva mare, els veïns coneguts, etc.
L'escola ens obligava a assistir cada diumenge a missa i teníem que presentar com prova de l'assistència el full dominical. A l'estiu dins l'església feia una calor impressionant i algun cop m'havia arribat a marejar i tot. Recordo que havien d'obrir la porta del centre perquè estava ple de gent, les dones amb mantellina, sense cap escot, els homes amb corbata, camisa i jaqueta. Recordo també aquells confessionaris lúgubres i tots el sants que hi havia per les parets i la coronilla dels capellans amb aquelles faldilles llargues fins els peus.
Les processons de Setmana Santa, els aparells de ràdio emetent música religiosa o clàssica, les hores d'avorriment d'aquella setmana eterna on semblava que era pecat fins i tot riure, les visites als altars de les esglésies de la barriada, els concursos de catecisme i tants i tants records lligats amb l'església de Sant Francesc Xavier on vaig fer la comunió.
Aquests són records meus del barri, com també la llibertat que et donaven els jocs de carrer, el poder anar sense perill en una bicicleta de quarta ma, pel mig mateix del mateix carrer, això no es paga amb diners i els nostres fills quasi ni ho coneixen.
Voldria que aquest conjunt tan característic de cases i la seva manera de viure, es conservés sempre com fins ara i que l'especulació no es mengés aquest petit paradís. Al respecte, he rebut una carta d'un veí del barri el nom del qual és Àngel, que parla precisament del seu futur, us deixo amb la seva lletra.
 |
| Perspectiva general del barri en els anys 20. Foto Andreu Pinyol |
 |
| Vista aèria de Can Peguera, el Turó de la Peira i la muntanya del Turó |
 |
| Foto del Grup de Can Peguera a Facebook |
També les berbenes es feien al carrer i els veïns compartien coca i "champany" Montesquiu
Hores i hores escoltant els diumenges per la tarda aquests cantants i l'Antonio Machin, Antonio Molina, i d'altres per l'estil, en el programa de Ràdio Miramar, "Discos solicitados", crec que es deia el programa, para fulanito en el dia de su primera comunión, para menganito que està en la mili, etc. i així un seguit de cançons, no disposàvem de molts entreteniments.
En la plaça de la font, no pas la que té les escales l'altra, el nom de la qual ara mateix desconec, vaig trobar la meva gateta que feia més d'una setmana s'havia perdut i no sabia tornar sola a casa, recordo hores d'ara molt vivament l'alegria que vaig sentir quan la vaig reconèixer la vaig cridar pel seu nom i va venir corrents. tota contenta però prima, segurament havia passat molta gana, i com aquests, tants i tants records, les tendes on comprava la meva mare, els veïns coneguts, etc.
 |
| Fot del Grup de facebook de Can Peguera |
L'escola ens obligava a assistir cada diumenge a missa i teníem que presentar com prova de l'assistència el full dominical. A l'estiu dins l'església feia una calor impressionant i algun cop m'havia arribat a marejar i tot. Recordo que havien d'obrir la porta del centre perquè estava ple de gent, les dones amb mantellina, sense cap escot, els homes amb corbata, camisa i jaqueta. Recordo també aquells confessionaris lúgubres i tots el sants que hi havia per les parets i la coronilla dels capellans amb aquelles faldilles llargues fins els peus.Les processons de Setmana Santa, els aparells de ràdio emetent música religiosa o clàssica, les hores d'avorriment d'aquella setmana eterna on semblava que era pecat fins i tot riure, les visites als altars de les esglésies de la barriada, els concursos de catecisme i tants i tants records lligats amb l'església de Sant Francesc Xavier on vaig fer la comunió.
Aquests són records meus del barri, com també la llibertat que et donaven els jocs de carrer, el poder anar sense perill en una bicicleta de quarta ma, pel mig mateix del mateix carrer, això no es paga amb diners i els nostres fills quasi ni ho coneixen.
Voldria que aquest conjunt tan característic de cases i la seva manera de viure, es conservés sempre com fins ara i que l'especulació no es mengés aquest petit paradís. Al respecte, he rebut una carta d'un veí del barri el nom del qual és Àngel, que parla precisament del seu futur, us deixo amb la seva lletra.
" Para mí siempre serán Las Casas Baratas de Horta (Can Peguera).
He nacido en ellas, asistió el parto el Dr. Castellanos y la comadrona que asistía todos los partos del barrio (Juliana, no recuerdo bien el nombre). Mi madre, al igual que el resto de las mujeres del barrio la querían mucho, coincidían que era una mujer de carácter pero muy cariñosa. Junto con el Dr. Casas el Dr. Castellanos fueron los dos médicos que cuidaban asistencialmente a los vecinos del barrio, grandes profesionales y mejores personas; aún continua la salga de los Castellanos en Horta.
Personalmente, no me gusta formar parte de una estructura vecinal, organización, etc…Pero, eso no me exime de buscar otras formas de reivindicar y luchar por mi barrio, por las generaciones pasadas, actuales y venideras.
La política aplicada hace años del Patronat Municipal de l’Habitatge de Barcelona (PMHB) referente a Can Peguera, es asignar las casas que van quedando vacías por defunción de vecinos antiguos a personas desarraigadas al barrio provenientes de extractos sociales marginales. Éstas han pasado por tres o cuatro viviendas antes de llegar a las casas y, no viven, cuidan, sienten y respetan el barrio como los vecinos de toda la vida. Así, llegará un día que el PMHB tomará la decisión de derribarlas y ya no tendrá ninguna oposición vecinal; todos tenemos derecho a una vivienda digna, pero también tenemos la obligación como personas de respetar y ser respetados por el bien de la comunidad y/o sociedad.
Ahora ya no son Casas Baratas, hay algunos alquileres de 430€ e igual que nuestros abuelos y padres continuamos arreglando y pintando las casas.
Carmen, Las Casas Baratas de Horta ya no es un tema de barrio, es un tema de la ciudad de Barcelona, estos políticos tienen que cumplir con su palabra por y para el barrio y nuestra ciudad. Todos se llenan la boca y todos coinciden que hay que preservarlas, pero desde los años 70 aún continúan afectadas en el PGM (Plan General Metropolitano) y a día de hoy no mueven un dedo por escrito para preservarlas y excluirlas del PGM en la condición que se encuentran actualmente.
La AA.VV hace un trabajo brillante, consiguen un casal de barri, otro para gent gran, temas puntuales y para de contar. La piedra angular son las casas el resto esta muy bien como mejoras para el barrio, pero, no dejan de ser meros flecos de un traje.
Te he comentado como funcionaban los temas de sanidad antiguamente en el barrio. Bien, el Dr. Castellanos y el Dr. Casas prácticamente dejaron su labor asistencial cuando se inauguró EL CAP DE LA GUINEUETA.
 |
| La lluita dels veïns pel servei d'urgències del Cap |
A día de hoy (2013) un grupo de vecinos y vecinas bajo el nombre de LES CASES BARATES d’HORTA y junto a las AA.VV de Canyelles y Guineueta llevamos 19 meses defendiendo y luchando en la calle por la apertura de las urgencias nocturnas y festivas del CAP. Este grupo de hemos decidido por dignidad no dar un paso atrás, defendemos lo que nuestros padres y abuelos consiguieron un CENTRO DE ATENCIÓN PRIMARIA, una sanidad pública de calidad y universal.
Jolín, vaya sermón… muchas felicidades por tu trabajo tan entrañable, tocas los temas con mucho cariño y sensibilidad, bravo y gracias por ello.".
Respecte del punto de vista exposat per l'Angel, he rebut una carta de l' Associació de Veïns de Can Peguera, que aporta la seva experiència sobre les lluita veïnal del barri, com es pot veure, notablement diferent al exposar més amunt i que passo a reproduir literalment:
Per a mi qualsevol punt de vista és respectable sempre i quan sigui exposat amb el respecte degut com ha estat el cas d'una part i de l'altra. Jo no afegiré res més sobre el tema perquè el desconec, jutgeu vosaltres mateixos.
Venanci Castellanos Bofarull, quan va arribar a Horta va llogar el domicili-consultori de la Plaça d'Evissa l'anunci del qual reproduïm tot seguir, on no hi va arribar a viure mai donat que en casar-se, es va traslladar al carrer Chapi, 67, on va viure i ell i la seva esposa i on van finalment va obrir consulta.
Ràpidament, es va crear un fidel clientela que li permeté assegurar el seu despatx dins del barri. Corria l'any 1935. En l'any 1938, el cotxe Minerva de Venanci Castellanos fou confiscat, com molts d'altres per necessitats militars i ell fou mobilitzar com metge de campanya als Pirineus de Lleida. Aviat però tornà a casa i va continuar fent de metge, traslladant-se de domicili en domicili en bicicleta.
Per les tardes atenia la consulta de casa seva ajudat per la seva esposa que feia tasques d'infermera.
El Dr. Castellanos tenia un sentit molt humanitari de la professió de metge, una de les seves especialitats eren les seves visites a domicili. El document que seguidament reproduïm, és una petició urgent d'assistència mèdica a domicili en temps de guerra, datada en 15.8.36 i segellada pel Comité de Milícies de les Cases Barates d'Horta.
Quan el malalt estava molt greu, més d'un cop ell mateix l'havia traslladat a l'hospital en el seu propi cotxe, explica el seu fill, també metge, Josep Agustí Castellanos.
Com la família creixia (va tenir 5 fills), finalment va traslladar el despats al núm. 69 del mateix carrer.
La consulta del dr. Castellano estava sempre plena de gent, no podem deixar de consignar la seva eficaç tasca en el camp de la medicina feta a Horta., alternant la seva tasca com metge particular i la seva consulta en l'ambulatori de la Seguretat Social de la Guinaueta. Va morir el 27 de novembre de 1974.
Respecte del punto de vista exposat per l'Angel, he rebut una carta de l' Associació de Veïns de Can Peguera, que aporta la seva experiència sobre les lluita veïnal del barri, com es pot veure, notablement diferent al exposar més amunt i que passo a reproduir literalment:
"La
Asociación de Vecinos se fundó en el año 1974, y el principal
motivo de la creación fue porque las casas, (como bien dice el Sr.
Ángel) entraron en afectación en el PGM. Mi pregunta es la
siguiente, ¿Si la Asociación no hubiese hecho nada durante estos
años donde estarían ahora las casas? Quiero recordar que existían
cuatro grupos de Casas Baratas y es el único que queda en pie.
En
el año 1980, el patronato nos quiere vender las casas por 50.000
pesetas, pero solo las casas, no el terreno, y la Asociación informa
a los vecinos que es una trampa para poder derribarlas, y nadie
acepta la oferta.
Se
logra después la rehabilitación de las viviendas, incluso en
algunas de ellas se construye un piso arriba, se arreglan tejados,
calles peatonales, semáforos en el Paseo Urrutia que era un peligro
sin ellos etc…
Cuando
se consigue el Casal de Barrí la Cosa Nostra, el mismo ayuntamiento
le cede a la Asociación la gestión del mismo.
Solamente
te comento por encima pero hay muchísimas cosas que ha realizado la
Asociación, no solamente como dice el Sr. Ángel que consiguen un
casal de Barrí, otro de gent gran, temas puntuales y para de contar.
Creo que la Asociación hace un trabajo muy grande por el barrio y
los vecinos, ocupando mucho tiempo que lo sacamos de donde se puede.
Prueba de ello es que el próximo 18 de Julio tiene todo el barrio
una reunión para el PLA DE FUTUR, con representantes de Patronato,
Distrito y Habitatge, y la misma Asociación para intentar conseguir
de una vez por todas que el barrio de Can Peguera lo cataloguen como
PATRIMONIO HISTORICO.
No
quiero entrar en más detalles del escrito del Sr. Ángel, pero este
tema me sentó mal, porque creo que gente que es del barrio como el
bien dice y que lo quiere, lo tendría que defender más asistiendo a
asambleas y así pienso que se enterarían como están las cosas en
su barrio."
Saludos.
JORDI
Per a mi qualsevol punt de vista és respectable sempre i quan sigui exposat amb el respecte degut com ha estat el cas d'una part i de l'altra. Jo no afegiré res més sobre el tema perquè el desconec, jutgeu vosaltres mateixos.
.jpg) |
| Cap Guinaueta |
Breu ressenya de qui fou el Dr. Castellanos
Per les tardes atenia la consulta de casa seva ajudat per la seva esposa que feia tasques d'infermera.
El Dr. Castellanos tenia un sentit molt humanitari de la professió de metge, una de les seves especialitats eren les seves visites a domicili. El document que seguidament reproduïm, és una petició urgent d'assistència mèdica a domicili en temps de guerra, datada en 15.8.36 i segellada pel Comité de Milícies de les Cases Barates d'Horta.
Quan el malalt estava molt greu, més d'un cop ell mateix l'havia traslladat a l'hospital en el seu propi cotxe, explica el seu fill, també metge, Josep Agustí Castellanos.
Com la família creixia (va tenir 5 fills), finalment va traslladar el despats al núm. 69 del mateix carrer.
La consulta del dr. Castellano estava sempre plena de gent, no podem deixar de consignar la seva eficaç tasca en el camp de la medicina feta a Horta., alternant la seva tasca com metge particular i la seva consulta en l'ambulatori de la Seguretat Social de la Guinaueta. Va morir el 27 de novembre de 1974.
Fonts documentals : Fotos del Grup de Can Peguera al Facebook. Vida del Dr. Castellanos extreta del llibre Cròniques d'Horta d'en Mingo Borràs. Cartes de l'Angel i d'en Jordi del barri de Can Peguera.
