HORTA, el meu poble, per Núria Manén

 

Casa Mata i Ramis 1920 i 1981 -
segona foto fons F. Capdevila

Un dia ja fa molts anys (1917), vaig sortir del claustre de la meva mare, diuen que vaig plorar, no sé per què. Els meus pares vivien a Horta al carrer Feliu i Codina, en una torre de planta baixa i pis (una de les cases Mates i Ramis, avui centre Cívic), tot plegat una casa bastant gran, a més tenia un jardinet al darrera. Allà hi vaig viure set anys.

Aquell carrer pel que ara hi passo algunes vegades, quasi no té res a veure amb aquell pel qual vaig passar tantes vegades quan era petita, adolescent i jove, ara hi ha botigues i cases de pisos.

Jo recordo que en entrar al carrer Feliu i Codina, a la dreta, quan havies caminat uns metres hi havia una pared molt alta que rodejava un jardí i que tenia una gran reixa verda, alta i ample: hi vivien els Boter. Més en davant seguien unes cases o terretes.

La que teníem pared per pared al costat de casa nostra a l’esquerra era igual, com si fossin bessones, encara hi són: durant uns anys a la que jo vaig néixer hi va haver una farmàcia, ara està buida i a més les finestres les portes tapiades, em fa molta pena aquesta casa plena de records encara que llunyans.

Passades les dues cases es troba el pont que tantes i tantes vegades havia travessat jo sola o acompanyada per algun amic o amigues, tornant del col·legi, quan em parava a mirar aquell cel estrellat, d’aquelles estrelles tan brillants, encara que fes fred, calor o vent. Jo em sentia plena de vida.

El vaig començar a passar molt sovint perquè aleshores ja vivia al carrer Mestre Dalmau. Aquest pont avia canviat, mirant de sota quasi està ple de cases de pisos i el paisatge ara és diferent, ja no hi veus aquell espai que et deixava veure fins bastant enllà, el turó de la Peira i riera avall.

Des d’allà estant veia la casa on vivíem, el seu jardí amb les seves flors, els seus arbres, el seu bosc. Un jardí que havia vist com passejaven junts o separats la meva mare, el meu pare, l’àvia, la tieta.

Aquella immensa casa tota blanca de persianes verdes, de galeries amb molts vidres, amb terrasses i terrats. Aquest pont meravellós que tota la família estimem tant i que ara en dona una mica de tristesa. De tota manera un cop l’hem passat veiem unes petites cases, que encara son allà i això eixampla l’esperit.

També queda algun arbre i això fa que a l’anar caminant tornis als anys passats, arribes a la primera cantonada i travesses el carrer mestre Dalmau.

Ací està una mica canviat però si vas seguint fins al final encara queda una torre gran més o menys vella.

Ara travessem per la vorera esquerra del carrer Feliu i Codina, abans a la cantonada hi havia una cansaladeria que feia cantonada amb el carrer Chapí «can Quiquet». Ací havia passat moltes hores esperant que vingués algú a recollir-me al sortir del col·legi, fins que vaig ser gran per tornar sola a casa. Vaig arribar a veure tres generacions. Ara hi ha una botiga de vestits, seguida d’una pared igual que abans, desprès el teatre que nosaltres, vull dir els de la meva generació, en dèiem «Els Lluïsos». Ara hi fan comèdia nois i noies però aleshores la feien només homes sols. Podria parlar molt d’aquest local , però no puc anar-me entretenint descrivint cada casa o centre on jo havia estat per dins perquè seria llarg d’explicar i vull parlar més del poble en conjunt.

Passat els Lluïsos, hi ha un jardí i al fons una casa d’aquestes que es trobaven a tantes barriades, allí hi havia la bugadera, de motiu li deien «la caparrada», aquesta dona venia a buscar la roba bruta nostre per rentar-la a casa d’ella. Ara no sé qui hi viu però la casa existeix. Em fa il·lusió mirar-la quan hi passo per davant, aquesta casa fa cantonada al carrer Salses, travessat aquest carrer i fent cantonada hi ha una torre amb un jardí molt gran que era molt bonica, els amos eren els Lletjós. Hi havia entrat molt poques vegades, però si que em feia molta il·lusió entrar allà dins (ara l’ocupen les monges del Convent de l’Adoració Perpètua).

Seguim caminant i trobem una casa petita, amb un jardí petit, allà hi havia estat força vegades. Hi havia un home que tenia un taxi (can Llobet) i a casa nostra aquest taxi l’havíem fet servir bastants cops, fins havíem fet excursions de més d’un dia. Ara al costat hi ha un bar, més endavant passem el pont i tot seguit veiem una pared que rodeja el cap d’esports. A continuació hi ha una torre on visqueren molts anys els nostres amics «Serra», al costat d’aquesta hi ha la mateixa que hi havia abans. Ara arribem al camp de futbol de l’horta, no sé com està per dins, però jo hi anava i no es pot dir que fos molt confortable.

Seguint carrer amunt i comença a variar el panorama, cases de pisos i així fins al final. Carrer Feliu i Codina qui t’ha vist i qui et veu.

Ara parlaré del carrer Mestre Dalmau, aquest és pot ser dels carrers, dels anys que jo hi vivia allà que més es conserven. Tot el carrer continua amb les seves cases quasi totes iguals, quasi totes les de la vorera dreta estan a peu pla, les de l’esquerra, quasi totes per entrar a la casa has de pujar uns graons. Encara hi ha veïns de quan jo hi vivia en aquella casa que hi ha al final de la vorera dreta, sempre entrant pel Feliu i Codina. Una de les persones que encara hi viu és la meva cosina. També hi ha arbres a les dues bandes però el que no hi ha és aquella paret del final del carrer separant-lo del Turó de la Peira. Aquesta paret tenia una porta de fusta i els veïns tenien una clau per poder passar a l’altra banda. Aquesta porta havia estat sempre tancada sobretot per la nit. Ara està tot obert i el carrer es comunica amb el Passeig de Fabra i Puig, al final del carrer en la seva part esquerra hi ha cases de pisos que es començaren a fer en vida dels meus pares.

Ara entrarem a Horta pel Passeig de Maragall: Arribes a la plaça Eivissa, aquesta si que està canviada; abans al mig de la plaça hi havia el mercat amb les tendes que venien carn, aviram, verdures, etc, com a tots els mercats de quasi totes les barriades. Al costat dret, és a dir a l’altra vorera havia la peixateria.

A la plaça també tenia començament i el final el tramvia 46. Ara al bell mig de hi ha bancs i una estàtua que representa una eivissenca, una mica de jardí amb taules i cadires per poder prendre el «vermut» o berenar. Passem la plaça i pugem carrer Horta amunt; bé abans de seguir el carrer tenim com una petita placeta o un carrer on hi ha en un costat el bar Quimet, Jo l’he vist allà tota la vida, hi havíem estat asseguts alguna vegada, normalment hi fèiem parada quan anàvem a l’embalat per la Festa Major amb els meus pares i amics.

A l’altra costat així que entres sota les columnes, com si fessin arcades, hi veuràs que hi ha botigues. Tenen un cert encant aquests arcs no per la seva categoria arquitectònica sinó pel fet d’estar allà. Abans de passar pels arcs hi ha el cine Unió, era vell i atrotinat però tenia caliu familiar, on sempre et trobaves algun conegut o altre, ara ja no funciona.

Abans d’enfilar el carrer amunt també hi ha una farmàcia que jo també l’havia vist allà tota la vida «Farmàcia Laporta».

Ara si, pujant pel carrer, hi ha algunes variacions, no hi ha les mateixes botigues que hi havia en la meva infantesa, sobre tot hi trobo a faltar una que es deia «El barato», era d’en Pepet Fumadó, un gran amic del pare i de la família era un home d’una amabilitat extraordinària amb tothom. El Barato era una merceria, però en aquell lloc sempre es podia trobar gent fent tertúlia.

Tenda El Barato en una foto de primer del segle XX.

A l’esquerra trobaves la confiteria Mayol, on encara es poden veure cares conegudes, enfront hi ha una casa pairal Can Mariner molt bonica, seguint carrer amunt en arribar a la primera cantonada veus els balcons de la perruqueria Javaloy, que té l’entrada per la baixada de la combinació.

Desprès de Can Mayol, una mica més amunt el forn de can Ginesta o Forn del Campanar, es diu així perquè té una torre amb un rellotge. Aquesta torre es va fer gràcies a una deixa o testament que va fer un home que vivia a Horta per a totes les noies de la barriada (*) . Quan arribes a la plaça ja el veus de lluny. Mentre vas pujant amunt, juntament amb tu van passant molts records.

Ara entrarem a Horta per carrer de Campoamor, per la part de la carretera de dalt. Camps a la dreta, una fàbrica a l’esquerra, trencant l’encís de l’entrada d’aquest passeig tan bonic; sort que tot seguit ve el Tennis Horta, aquest camp de tennis que fa tants anys està allà, on tantes estones divertides hi vaig passar, seguim caminant la rambla és bastant ample, voreres amples als costats. Les Dominiques, un gran convent, on per cer jo vaig anar-hi a escola molts anys. Ara m’imagino que surto del col·legi, que tot el terra és ple de fulles seques i que nosaltres les «nenes» les anem arrossegant amb els peus Rambla avall.

Era força divertit saber quina de les companyes en arribar a baix de tot havia arrossegat més fulles, fet el pilot més gros. ¡bell record!. Vaig seguint i no hi són pas totes les torres però almenys les cases que han fet noves no són desproporcionades i conserven els jardins. A mitja rambla hi ha una font, ara ja no hi raja aigua, abans si, quasi al final a l’esquerra hi ha la parròquia, aquí vaig ser batejada pel mossèn, més ben dit, el doctor Manuel Trens; no és que sigui una església molt bonica, però per dintre està força plena de gent que encara reconec ara; plena de familiars vius i morts, plena d’alegries i tristeses, però allà està i això és molt important. Enfront les torres continuen igual que quan vivien els meus pares.

A continuació de la rambla el carrer Chapí, porques variacions, a la vorera de la dreta tot un seguit de casetes fins arribar a la torre gran de les Dominiques (es coneixia com les dominiques pobres), bé ja ho era quan era soltera, segueixen les cases petites, en arribar al carrer Feliu i Codina hi falta una cansaladeria que es deia «Casa l’Angel», enfront d’aquesta hi havia una font que ara ja no existeix.

Per la vorera dreta porques variacions , en la primera cantonada encara hi ha els «Hermanos de la Doctrina Cristiana» (la Salle Horta). Creues el carrer hi aquí hi ha una casa de pisos on abans hi havia una torre «La torre dels negres». La següent casa és la casa dels Mercader, casa on he anat moltes vegades perquè les noies d’aquella família havien anat al col·legi amb mi. Venen petites cases fins que arriben a la cantonada on hi ha «Can Quiquet». A partir d’aquí fins al final que ja no recordo exactament si el carrer hi ha massa variacions fins arribar al carrer del Vent.

Com és natural Horta té altres carrers que feien i fan el poble més gran, més ample, més llarg i que tenien i tenen un encant, però no puc explicar-vos-els tots, jo reflecteixo els carrers pels quals hi passava més.

Acabo d’explicar una mica el meu poble com era abans i com és ara (parla de 1981), jo vaig viure aquí durant 19 anys, fins que em vaig casar. Ara visc a Sarrià que ja és un altra barriada o poble però, EL MEU POBLE ÉS HORTA.

16.2.1981 Núria Manén Marqués)

Petita nota biogràfica de Núria Manén: Neix a Horta en 1917, primer la família viu en una de les cases Matas i Ramis, set anys desprès passen a viure al carrer Mestre Dalmau a la casa que ha fet construir el seu pare . Es casa als 19 anys amb Joan Serrahima i se'n va a viure a Sarrià.  Es queda vídua molt jove amb deu fills, En 1981 va escriure la història que es publica a la fi que els seus fills coneixessin una mica la seva vida a Horta

(*) Torre de les noies (es va construir amb els diners que quedaven d’una deixa que algú havia donat al Consistori per atorgar una dot a totes les noies d’Horta que es casaven. Quan van quedar pocs diners l’Ajuntament va decidir que amb els que quedaven es construiria la torre dels rellotges, a la que els hortenc van anomenar torre de les noies. Les futures casadores no hi van estat massa d’acord, tot s’ha de dir).

(**) Fotos de la família Manén : Eulàlia Corberó i Tina Serrahima. Escrit  de  records de Núria Manén cedit per Tina Serrahima i Eulàlia Corberó. Informació familiar: Tina Serrahima, Eulàlia Corberó i Roser Busquets, Amb el meu total agraïment per la seva gentilesa.

Fotos del fons Felip Capdevila, Carme Martín i postals de l'època.

CAN MANÉN

La família Manén va arribar a horta als pricipis dels anys vint del segle passat, un dels fills tenia una malaltia que li afectava als pulmons i el metges van aconsellar que anessin a viure a un lloc més sa, i com moltes persones amb problemes semblant de l’època, van recalar a Horta on llogaren una casa al carrer Feliu i Codina, concretament una dels germans Matas i Ramis, Centre Cívic d’Horta hores d’ara.

Poc desprès, Pere Manén es va fixar en una planta baixa que hi havia en el carrer Mestre Dalmau, on aleshores  hi havia poques cases construïdes i la va comprar juntament amb el terreny que tenia al darrera i es va fer construir l’edifici que encara podem contemplar al final del carrer indicat.

Can Manén 

En 1877 neix Pere Manén Artés, fill d'Antoni Manén Avellán i de Dolors Artés Prats, tenia diversos germans,  Teresa, i  Antonio i algun més, va treballar a diversos llocs fins arribar a ser propietari de la fàbrica Textil Vila-Manén, situada al poblet de Carme prop d'Igualada..

El 1909 es casà amb Manuela Marqués Ferrer,  amb la que va tenir cinc fills.

Ja de jove va haver d'exiliar-se a França per catalanista i separatista, sentiment polític que el va acompanyar durant tota la  seva vida( segons explica la seva filla Núria en les seves memòries),  ajudà tan com va poder als polítics, sense voler  figurar res, sempre en segona línia. Lluità per la seva llengua,  pel reconeixement  durant totes les èpoques que li va tocar viure tan morament com econòmica.

Segons explicà la seva filla , era molt aficionat al teatre català i a la música clàssica, era juntament amb la família un habitual del Palau de la Música Catalana . Amant de la natura, tenia gran cura del seu jardí  on hi va plantar arbres i flors i s'extasiava contemplant els ocells que el visitaven. Tocava la pianola i escrivia alguns poemes, comprava molts llibres tots en català, malgrat que no en llegia massa, però alhora era una persona que tocava de peus a terra i molt  estricte en les seves disposicions,  bona persona que en moments de necessitat va ajudar a molta gent. (Núria Manén Marqués 8.4.91)

La fàbrica de la seva propietat elaborava teixit de fil l'any. El 1914  es traslladà al poble de Moia i la fàbrica va canviar de nom i pasà a dir-se Vila Manén i Prat, donat que es va afegir un nou soci,  fins que finalment, el sr. Vila deixà el negoci i tornà a canviar el nom per Manén i Prat, va ser una de les primeres que va fer anar els telers amb energia elèctrica,

Es troba la notícia documentada en el Butlletí de la Lliga de l’Arbre Fruiter Núm. 66, setembre de 1914, que diu així:

Telers mecànics, -“Amb molta activitat es va procedint a la central elèctrica, a la instal·lació dels telers mecànics, per la companyia Vilà Manén. Treballen fil, cotó i mescla. Déu doni bona sort, que beneficiarà molt la nostra vila”

Essent un industrial reconegut,  es va interessar per a la millora dels coneixements dels  treballadors  a la fi d'aconseguir que n'obtinguessin  un ensenyament pràctic que complementés el de les escoles de comerç, tot des del Foment del Treball, del qual n'era vicepresident.

En efecte, el 17 de gener de 1929 es publica en l’indicat diari la notícia següent:

«En el Colegio de Agentes Comerciales inauguróse la nueva etapa del InstitutoTecnológico del Vendedor, acordando convocar un curso general, por asistentes a las aulas o por correspondencia, de enseñanzas prácticas" complementarias de las escuelas de comercio, tal como se vienen propugnando, bajo ]a .dirección de don J. Grant y Sala.Se constituyó el Patronato de dicho Instituto, formado por los siguientes señores:

Presidencia: Ion Gustavo Gilí, de la Cámara de Comercio y Navegación. Vicepresidencia Don Pedro Manén y Artés, del Fomento del Trabajo….”

D'altra banda, també sabem que a nivells polític va ser una persona de certa rellevància. Pere Manén Artés fou un convençut catalanista des de bon principi i va ser sempre membre d’Unió Catalanista fins que en 1936, el grup polític va desaparèixer del panorama polític.

L'ensenya fou dissenyada pel gran artista dels modernisme   
Alexandre  de Riquer-  La imatge de Sant Jordi, inspirada en el
 medalló de la façana gòtica de l'ajuntament de Barcelona .

En efecte, la Unió Catalanista fou un grup polític format a Barcelona en 1891 per la unió de sindicats i associacions catalanistes que es van posar en contacte arran de la resistència contra l'article 15 del Codi Civil Español que atemptava contra el Dret Civil Català. Pretenia ésser un grup de pressió que aplegués tots els catalanistes independentment de la seva ideologia.

Ambicionava aplegar dos sectors molt diferenciats, el nacionalisme històric (al voltant de la revista La Renaixença) i el nacionalisme polític, representat per Enric Prat de la Riba. L'11 de maig de 1890 se celebraren les primeres reunions dels membres de la Lliga de Catalunya (Àngel Guimerà, Narcís Verdaguer i Callís, Joan Josep Permanyer i Ayats, Antoni de Paula Capmany i Josep Maria Valls i Vicens (1) per a redactar el Conveni d'Unió Catalanista. El projecte de reglament fou aprovat pels representants el 29 de juny del 1890.

El 22 de febrer de 1891 se celebrà la sessió constitutiva. Hi assistiren Joan Josep Permanyer i Ayats per la (Lliga de Catalunya), Enric Prat de la Riba pel (Centre Escolar Catalanista), Joaquim Vayreda i Vila (Centre Catalanista d'Olot) i d’altres representants de partits i/o agrupacions catalanistes. S'hi nomenarà la primera junta permanent:

• President: Lluís Domènech i Muntaner

• Tresorer: Pau Font de Rubinat

• Secretari: Enric Prat de la Riba

• Vocals: Joaquim Vayreda i Pau Colomer

Durant la primera Junta Permanent s’encarregà a Àngel Guimerà, Josep Coroleu, Ramón Picó i Campamar, Joan Josep Permanyer i Ayats i Antoni Aulèstia, que redactessin les bases per a una futura constitució catalana. El 15 de març es va constituir oficialment.

Els seus primers delegats es trobaren el 15 de març de 1891, convocant una segona assemblea, celebrada a Manresa l’any següent, on s’aprovaren les “Bases per a la Constitució Regional Catalana”, més conegudes com a “Bases de Manresa”.

El nacionalisme radical català, el primer separatisme -més conegut avui com independentisme- va aparèixer a començaments de segle XX, però no va ser fins el període 1913 a 1923 que va comptar amb una mínima estructura organitzativa.

En aquests anys van sorgir entitats com la Joventut Catalanista Els Néts dels Almogàvers, la Joventut Nacionalista La Falç, la Joventut Nacionalista Renaixença i la Joventut Nacionalista Obrera Pàtria Nova, entre altres.

Unió Catalanista entre 1903-06 fou presidida per Domènec Martí i Julià, que li donà un caràcter més obert a posicions d’esquerra i l’integrà en el moviment de la solidaritat catalana. En una nova etapa tornà a ésser presidida per Martí i Julià (1914-16), que acabà abandonant-la després d’haver-ne proposat la dissolució.

Entre una llarga llista de persones que per aquells anys van formar part de quadres dirigents de les entitats del nacionalisme intransigent entre la dècada dels déu als vint del segle vint poder trobar el nom de Pere Manén i Artés formant part del grup polític Unió Catalanista, de la que en 1916 n’era Vicepresident, però mai intentà arriba a llocs més prominents, no era pas una persona ambiciosa preferia el treball anònim dins del partit ajudant a la causa en la que creia.

Seguint la petxa del nostre protagonista Pere Manén, col·laborà en revistes com: La Tralla setmanari de caràcter catalanista radical que aparegué a Barcelona el 31 d’octubre de 1903 sota la direcció de Domènec Fornés, i comptà com a redactors amb Marcel Riu, Josep Maria Folch i Torres (2) i Pelegrí Llangort i Majoral.

La revista patí nombroses denúncies per la mordacitat dels seus acudits i articles i fou clausurat per les autoritats el 18 de gener de 1907. Alguns dels seus redactors foren empresonats i alguns marxaren a l'exili uns temps. 

Durant un temporada es publicà una publicació dissident anomenada La Tralla del Carreter.

Va aparèixer de nou amb el nom Metralla del 16 de febrer de 1907 a juliol del 1909. Novament clausurat, va tornar a sortir entre el 13 de maig de 1922 i l’11 de setembre de 1923, quan fou novament clausurada per ordre de Miguel Primo de Rivera.

La Tralla era un setmanari de lluita, dedicat a la defensa i propaganda dels ideals catalanistes, i les campanyes que va dur a terme li valgueren gran nombre de denúncies.

Amb motiu d’aquestes denúncies, foren empresonats els seus redactors Marcel Riu, Josep M. Folch i Torres, amic personal de Pere Manén i Pelagrí Llangort, i aquests dos darrers sofriran, encara, un llarg exili en terres de França, en Folch i Torres no tornà fins 1908. Entre els molts redactors i col·laboradors de La Tralla trobem a Pere Manén i Artés.

Segurament degut a aquest fets fou quan Peré Manén va resultar empresonat i marxa finalment a França per un temps, desconeixem quant de temps va estar empresonat i exiliat, segurament no va ser massa llarg.

L’11 de setembre de 1923 el seu nom apareix de nou en el diaris de l’època relacionat amb el primer pacte GALEUSKA ( format per les primeres lletres de les nacionalitat històriques Galicia Euskadi Catalunya) i es signa en la seu del CADCI (1)

El primer pacte Galeuska (també anomenat Triple Aliaça) fou signat a la seu del CADCI seu del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI el 11 de setembre de 1923, per representants de diverses associacions i partits:

Per Catalunya d’estat Català Francesc Macià, d’Unió Catalanista Josep Riera i puntí i Pere Manén i Artés, d’Acció Catalana Jaume Bofill i Mates i Antoni Rovira i Virgili (3). ,

Per Galícia, d'Irmandades da Fala (Alfredo Somoza i Federico Zamora) i Irmandade Nazonalista Galega (Vicente Risco)

Pel País Basc, Elías Gallastegi Gudari, Jose Domingo Arana, Manuel Egileor i Telesforo Uribe-Etxebarría, del Partit Nacionalista Basc (sector Aberri). Més tard s'hi uniren Julien Arrien i Jesús María de Leizaola de Comunión Nacionalista Vasca.

En el document es reclama plena sobirania política per a les tres nacions i proposen la creació d'un consell conjunt per a unir forces. Tanmateix, la dictadura de Primo de Rivera, les diferències ideològiques entre Estat Català i el PNB i la poca força política dels nacionalistes gallecs van deixar el projecte en via morta.

Segons expliquen es filles,  durant la dictadura del General Primo di Rivera , el senyor Manén va tenir amagat a casa seva  a en Francesc Macià, que era amic seu, segurament va passar sobre 1928 abans de sortir cap l'exili a Buenos Aires.

Fins el 1933 no es tornà a proposar la reanimació del pacte, quan el PNB s'alià amb Francesc Cambó, Acció Catalana i Palestra.

Però el 1934, en sorgir un conflicte entre el govern de la Segona República Espanyola i el País Basc, amb motiu d'unes eleccions municipals, una delegació de parlamentaris catalans presidida pel diputat d'Esquerra Republicana de Catalunya Josep Tomàs i Piera anà a Guernica, on fou ratificat el pacte.

Durant  aquella delicada conjuntura política, el grup polític Unió Catalanista dugué una existència apagada. L’any 1932 assolí un escó a les eleccions per al Parlament de Catalunya associada amb Esquerra Republicana per desaparèixer del panorama polític en 1936.

Retornant al seu àmbit privat recordarem que Pere Manén Artés (1877 -1957),  es va casar el 1909 amb Manuela Marqués Ferrer (1886-1951), Com un dels seus fills tenia una salut delicada, es van traslladar a viure a Horta. De primer van viure en una de les cases Matas i Ramis al carrer Feliu i Codina però sobre el  1923 es van fer construir una casa al barri de can Quintana , a la falda del Turó de la Peira. El matrimoni s’hi va traslladar amb els seus cinc fills, Esperança , Antoni, Montserrat, Jordi i Núria.

De la trajectòria d’algun dels fills podem indicar el següent:

• Esperança Manén Marqués nascuda en 1910, es casà amb Joan Busquets Guindulain, (mort en juny de 1989 a l’edad de 86 anys) . En 1947 van tenir una filla de nom Isabel Busquets Manén batejada aquest any, segons notícia que es publicava en la revista de la parròquia IDEAL de gener-febrer de 1947, sabem que es va quedar a viure a Horta, al carrer de Campoamor. A part de la Isabel el matrimoni va tenir quatre fills vius més: Joan, Roser, Anna i Maria . Esperança a morir als 84 anys l’abril de 1995.

• Antoni Manén Marqués, nascut més o menys el 1912,  en 1929 estudiava a les Escoles Pies de Sarrià. segons La Vanguàrdia de 18.6.1929, que en un acte de l’escola que especifica el nom dels assistents. la seva dona Mercè Rosell va morir molt jove, tenien dos fills, Toni i Manel. Es va tornar a casar amb Carme Ferreira i van tenir una filla, la Carme. També va treballar a la fàbrica. Va viure durant molts anys però desconeixem l'any que va morir.

• Núria Manén Marqués nascuda sobre 1917,  ella va néixer a Horta e una de les cases bessones  Matas i Ramis, concretament la de la dreta, on van viure 7 anys. Va anar a l'escola de les Dominiues del carrer Campoamor. Es va casar als 19 anys amb  (*) Joan Serrahima Bofill (1905-1959) que va morir molt jove als 54 anys , el que no li va impedir formar una gran família donat que tingueren 10 fills, gran atleta i advocat i germà de Maurici Serrahima polític i l’escriptor en llengua catalana. Núria va morir el 19 de març de 2006 l als 88 anys.

• Montserrat Manén Marqués neix el 1922, va anar a l'escola de les Dominiques del carrer Campoamor, es va casar amb Juan Oliver Soler en 1948 i van tenir sis fills, Isabel, Eulàlia, Rosa, Jacinto, Ignácio i Juan. Juan Oliver era fill de Vilapicina on el seu pare tenia la casa pairal i la fàbrica de midó de Joan Oliver a tocar de la Riera d'Horta, però anava a escola a la Salle Horta . Montserrat Manén va morir  el  16.3.2018 als 96 anys.

• Jordi Manén Marqués, nascut el 1925,es va casar amb  amb Montserrat Perez i van acollir una nena austriaca acabada la guerra, la Gerda, que finalment ell va adoptar. Es va separar de la dona. Va treballar a la fabrica del seu pare fins que es va tancar, després va tenir negocis. Va morir als 90 anys.

(*) Joan Serrahima Bofill, neix el 29.6.1905,  casat amb Núria Manén Marqués, fou un gran especialista de velocitat, nascut a Barcelona el juny de 1905. Olímpic a Amsterdam en 1928, en 100 i 200 metres i en relleus de 4x100, fou campió d’Espanya en 100 l’any 1929. Integrant del quartet català en relleu curt varen quedar camions d’Espanya els anys 1928-1929 amb marques respectives de 44.8 i 44, ambdós anys rècord d’Espanya. Posteriorment fou entrenador i directiu i va exercir la carrera d’advocat. Va morir l'onze d'octubre de 1959, quan només tenia 54 anys, va deixar deu fills. Les pistes de l’Estadi Municipal d’atletisme de Montjuïc foren construïdes en 1968, inaugurant-se el 1969 sota el nom de Estadi Joan Serrahima.

Foto de la Real Federació Española de Atletismo

 Fotografia de la inauguració de l'estadi Joan Serrahima. 
amb la presència de dos germans: Alfons i Pep Serrahima Bofill, 
i dos fills: Eloi i Lluís Serrahima Manén

Pere Serrahima Manén, un del fills de Núria Manén, segons explica el seu oncle Maurici Serrahima en les seves memòries «Del passat quan era present 1969-1971», era un xicot silenciós, tímid i sensible que escrivia versos que demostraven que el noi tenia una forta vida interior i un do de crear imatges planeres o iròniques amb abast poètic profund, durant un temps va fer vida de hippy i va viatjar a París i per Itàlia.

Núria Serrahima Manén, una altra de les filles (Barcelona 1937–2014), va ser una novel·lista catalana que va publicar narracions com «L’olor del nostres cossos (1982, i «ocellot negre (1989, i les novel·les «Mala guilla» (1973) i «Diari sense dates» (1990), també va escriure un guió per a la televisió anomenat «Agressió» (1977). Va morir als 77 anys.

La casa dels Manén era un edifici aïllat de dimensions considerables atribuïble al mestre d’obres Josep Masdeu construït entre 1922-1923, de planta i façana amb eixos de simetria centrals. Dos cossos laterals de planta baixa i pis i coberta plana es superposen al central, major i amb pis addicional cobert a dues aigües. Tan a la façana principal que dona al carrer Mestre Dalmau com la que dona a la part dels darrera llueix la reproducció d’un Sant Jordi matant al drac, un del símbols principals que apareixen en la bandera i segells publicats per la Unió Catalanista, com es pot comprovar en la reproducció adjunta.

Rajola de la façana reproduïnt un Sant Jordi
matant al drac , Una altra réplica també 
 estava en la part posterior de l'edifici.
Foto de David Sobirà

Un del segells de la Unió Catalanista, amb el símbol 
de Sant Jordi que apareix tanmateix en la bandera del partit.
 de la qual Pere Manén formava part.

La casa a més disposava d’un gran jardí  amb un sortidor amb peixos de colors a la part del darrera que finalitza davant d’una paret bastant alta que feia de contrafort a la fi que no s’esllavissessin les terres del jardí fins els torrent de can Mariner. Aquesta gran paret segurament la degué construir l’Ajuntament en algun moment que desconeixem però era bastant impressionant, de fet encara existeix darrera de les casses que omplen l’antiga llera del torrent de can Mariner.

Fotografia realitzada des de la terrassa del darrera de la casa Manén des on es divisen els Tres Turons i Horta. 
 Foto del Fons Felip Capdevila. Restaurada per Carme Martín

Dibuix de la part posterior de la casa realitzat per un veí i
amic en 1988. Foto cedida per la família.

Desconeixem en detall com es va desenvolupar la vida del senyor Manén durant la Guerra Civil,  però sabem per un familiar que en els mesos posterior al cop d'estat, van presentar-se  a casa seva uns individus que pretenien endur-se'l i que la cuinera de la casa, que tenia molt mal geni, va sortir com una fera  i els va increpar a crits aconseguint que se n'anessin.

Quan acabar la Guerra es va exiliar durant un temps indeterminat a França, però com no havia comés cap delicte de sang, va decidir tornar i desprès d'estar un mesos empresonat, i va sortir en llibertat.

Desprès va venir el profund silenci que va amarar al poble d'Horta, només els que foren notables afins al clero, que estaven al costat dels vencedors van treure el nas explicant les seves vivències en  butlletins i revistetes propers a l'església El altres, els que es consideraven  vençuts con el senyor Manén, van callar durant anys, els seus llibres catalans i/o catalanistes, entre els que es trobaven simples històries per a nens d'en Patufet entre d'altres, van dormir durant dècades dins d'un armari tancat amb pany i forrellat, fins que un dia els va fer enquadernar i els va repartir entre els seus nets

Peré Manén i la seva dona Maneleta Marqués 
sobre finals dels quaranta. Foto cedida per la família.

A la fi de posar de relleu el seu bon tarannà personal,  comentarem que el 14 de març de 1941 sabem que va comprar una pintura a l'oli del seu vell amic i col·laborador Josep Maria Folch i Torres, amic que aleshores no podia publicar en català donades les circumstàncies.

Pintura de Josep M. Folch i Torres que
 va adquirir Pere Manén en 1941

Amb l'esfondrament que va patir el país amb la guerra moltes persones relacionades amb la cultura catalana o bé es van haver d’exiliar o canviar d’ofici. La repressió del català fou aclaparadora i Josep Maria Folch i Torres va quedar fora de qualsevol possibilitat de continuar la seva tasca. Va fer alguns intents d'escriure en castellà i participà en algun programa cultural radiofònic. Tanmateix, aviat deixà aquesta activitat. A partir de 1940 i durant tres anys, pintà natures mortes i vengué els seus quadres a un marxant per mantenir a la seva família.

L'1 de març de 1951 va morir Manuela Marqués muller d'en Pere Manén,  Pere Manén ja tenia 74 i va considerar que ja hora de jubilar-se, dissolgué la societat que mantenia amb el senyor Prat a Moià.  Prat es quedà el local i tots els treballadors, i la meitat de la maquinària. Amb aquesta, i amb la compra de maquinària nova, inicià l’empresa Tomàs Prat i Fill R.S.C.

En Pere Manén va viure en la seva casa d'Horta fins que va morir en 1957. Els seus fills estaven tots casats i feien la seva vida, la casa es va mantenir buida durant un temps i sembla que un veí tenia la clau i hi guardava material de la seva fusteria a la planta baixa a la vegada que vigilava la casa, finalment va ser venuda per un dels fills i en la part del pati es van fer construir pisos,  La casa actualment és una residència geriàtrica. 

Pere Manén fou un dels patriotes romàntics i de cor,  que van florir  a finals del segle  XIX i principis del X,  home senzill al que li agradava poc sortir en els mitjans de comunicació, la seva casa no era gens ostentosa i mantenia la forma de les masies catalanes, en la façana la reproducció d'un bell sant Jordi, en el seu jardí els seus nets recorden que hi havia un banc que lluïa les quatre barres bastit amb rajoles i tots els documents del seu negoci reproduïen la imatge d' aquest mateix sant Jordi, poc s'imaginen aquells que passen per davant de la seva casa la importància del símbol per l'antic propietari de l'edifici.

Una casa com la que parlem, guarda entre les seves velles parets un munt de vivències, olors i colors que un dels besnéts de Pere Manén Artés va descriure en un sonet dedicat a la seva àvia Núria Manén Marqués:

Sonet de Xavier Serrahima 

                      

Fonts d’informació:

Butlletí de la Lliga de l’Arbre Fruiter Núm. 66, del poble de Moià

https://www.memorianacional.cat/pagina/la-unio-catalanista. El nacionalisme radical català 1913-1923

https://www.cadci.net/historia.php?any=1923

https://www.republica.com/2010/11/15/galeusca/

https://ca.wikipedia.org/wiki/La_Tralla

Roser Busquets Manén, Tina Serrahima Manén , Eulàlia Corberó Serrahima i Xavier Serrahima pel sonet. Molt agraída per la informació rebuda.

(1) El Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) era una associació política i social, que fou fundada el 1903 a Barcelona per un grup de dependents de comerç i d'oficines (anomenats despectivament saltataulells) de tendència política catalanista. Fou inscrita com a "obrera" per tal d'evitar impostos.

(2) Josep Maria Valls i Vicens , vivia amb la família en un pis de la plaça Urquinaona i tenia una torre d’estiueig al Guinardó fins 1914 que el seu fill la va vendre. Fou, banquer, escriptor i persona de fortes conviccions catalanistes. En un moment determinat es va queixar que no el deixessin redactar el seu testament en català i va voler que la bandera catalana es poses sobre el seu fèretre el dia dels seu enterrament. A la Torre del Pardals, nom de la seva finca al Guinardó, va onejar sempre la bandera catalana durant totes les commemoracions d’indole nacional.

(3) Josep Maria Folch i Torres. Josep Maria Folch i Torres (Barcelona 29.2.80 – 15 de desembre de 1950), fou un novel·lista, narrador i autor teatral en llengua catalana. Està considerat el creador del teatre català per a infants La seva extensíssima producció, dedicada sobretot als infants i adolescents li donà una extraordinària popularitat, mai abans no aconseguida per un escriptor en català. Autor dels famosos Pastorets i obres de teatre com Maria Rosa.

(4)Antoni Rovira i Virgili, Tarragona 26.11.1882 – Perpinyà 5.12.49) , s'instal·là a Barcelona el 1900 per a estudiar-hi Dret, carrera que només acabaria quinze anys més tard. Es casà després amb Maria Comas, amb qui marxà a viure al barri de la Font de Fargues (Horta) el 1916. Va tenir tres fills, un d’ell va morir, fou un periodista, linguïsta i polític català. El 1915 el partit de Rovira s'integrà a Unió Catalanista (UC), aleshores immersa en un procés de gir polític cap a l'esquerra. S'incorporà a la direcció del partit i col·laborà en el setmanari La Nació, adherit a UC, que treia el seu primer número el juliol de 1915 i que agafava el nom del fundat per Rovira l'any anterior. Col·laborà amb Enric Prat de la Riba a la Mancomunitat de Catalunya i funda en 1922 Acció Catalana, partit del qual es separà per diferències doctrinals . L’any 1930 fundà Acció Republicana de Catalunya i finalment el 1932 ingressa en Esquerra republicana de Catalunya.