L'EXILI de la familia PIQUER-ALSINA. (tercera part)

Refugiats espanyols arribats en tren a França. Arxiu Tarradellas

Arribats a França,  els homes menys vells primer són enviats al camp d' Argelès *, desprès van ser distribuïts  en camps de concentració repartits per tot França. 

El refugiats vàrem arribar a França a peu, en camió, ens tren civils,  els soldats en retirada, evidentment armats que només creuar la frontera van lliurar les seves  armes als soldats de la República francesa.  

Els camps de concentració es van improvisar en les platges Argelès, Ceret, Port Barcarès, eren espais tancat per filferrades dobles i vigilats per soldats senegalesos.  Hi van encabir dones, criatures, nadons, soldats, sense cap edifici ni que fos de fusta on aixoplugar-se del fred i de la pluja, sense ni aigua ni menjar. Moltes persones van morir sobre tot les criatures.

Vista aèria de la platja d'Argelés 1939

 Mesos més tard van construir-hi els barracons en el que van mal viure mesos i mesos.

Camp d'Argelés fotos de 1939.
 Fotos todoslosrostros.blogspot.com.es

Platja d'Argelés, els refugiats rentant-se amb l'aigua freda del mar
 a les primeries de 1939, fotograma del programa de TV3 Trinxeres.

Segons relata, Felip Solé i Grégory Tuban en el llibre Camp d'Argelers 1939-1942  "Sobre aquella platja àrida s'hi va jugar un drama en tres actes palpablement demostrats: la incapacitat d'endegar el flux de refugiats de la Retirada de l'hivern del 1939, "l'estranya guerra" entre setembre i maig del 1940 i, a partir del juny del 1940, la col·laboració de França amb l'Alemanya nazi, l'Espanya franquista i la Itàlia feixista convertida en croada contra l'enemic comú. El camp d'Argelers és un laboratori de mesures d'exclusió per a estrangers a cel obert del qual no subsisteix cap resta física si no són les ombres ardents d'una història enterrada en sorra batuda al vent".

En esclatar la Guerra mundial el setembre de 1939, França forma companyies de treballadors  semi militzaritzats amb els refugiats del camps, moltes dones com la mare, aconsegueixen un contracte de treball per a una fàbrica de material de guerra i sortim del camp d'internament, nosaltres anem a Fumel (Tarn et Garonne) que és a on varen anar a parar els avis.

Hi ha recança entre els que els refugiats abandonin els camps de concentració perquè el govern d'Espanya l'exili de Mèxic, paga un tant per espanyol refugiat i els gerents del camp es fan d'or.

Gràcies a que la mare sap francès i serveix d'intèrpret  entre les autoritats i els refugiats i a que la dona d'un milionari Mr. Availlar,  s'encapritxa de mi i voldrien adoptar-me, tenim permisos de sortida diaris.

Raquel Alsina i la seva filla Raquel  en la presó de Pontivi . Fons Raquel Piquer

Abril de 1939 Mr. Frotte l'alcalde de Pontivy demostra la seva amistat fen un "laissé-passé"  per viatjar a través de França a la fi de poder-nos reunir amb els avis però la prefectura no dona el permís. Assistim a la boda de la Jeannette la filla de l'alcalde pel civil. Agafó el sarampió igual que la Pilarica de la mateixa edat que jo però, ella es mor i és enterrada en el cementiri del poble.

Setembre de 1939 , invasió de Polònia, França i Anglaterra declaren la guerra a Alemania. Els refugiats de la presó de Pontivi som traslladats. A la mare i a mi ens toca "Belle Ille", adéu als amics. Ens col·loquen  en una vella escola, goteres, fam, això si no hi ha gendarmes i una sola limitació de sortida,  prohibit anar al poble excepte per a la mare, sempre fent mediadora amb les autoritats, a la resta de l'ílla,  la que està deshabitada hi podem accedir sense restriccions .

Desprès d'un curt període a Fumel amb els avis i els tiets, la fàbrica de guerra trasllada a la mare a "Poudrerie" de Toulouse, que és el que volia, donat que allà ens reunim amb el tiet Ricardo de qui s'ha enamorat cartejant-se.

Juny 1940. L'Armistici entre França i Alemania, acabades les fàbriques de guerra i les companyies de treballadors, desbandada general, intents de la gent de sortir cap a Mèxic , país que posa tota la seva flota a la fi d'aconseguir-ho però, Serrano Suñer  aconsegueix  detenir èxode, no he entès mai el motiu.

Raquel Alsina i Ricardo Piquer 1940

15 de gener de 1941 neix la meva germana Carme, que segons un dolç record dels implicats, va ser engendrada en la comuna d'una amiga madrilenya anarquista que vivia a França amb la família des dels anys vint.

14 de juliol 1941 Dia de la República, els alemany prohibeixen celebrar la festa nacional. Els gerdarmes estan molt nerviosos per les ordres rebudes des de la "komandetur". Es munta una razzia contra el "caffé Paul", lloc de trobada dels espanyols, la cosa acaba amb la detenció de tots els atrapats inclòs la Raquel Alsina la seva filla Raquel i la petita Carmen, encara que els gendarmes fan la vista grossa i aconseguim escapolir-nos, els homes a la comissaria, on reben cadascú d'ells una bona pallissa.

Els alemanys prohibeixen els articles nord-americans, incloent-hi el cinema així que ens quedem sense diversió..

1942 Ricardo Piquer "fa" mobles antics, desprès aconsegueix un lloc de treball a "Bèrtrêre et Frères" els més importants fusters del sud.  

Mentrestant Raquel  fa servir els seus sabers de secretaria ajudant a  un grup de jueus que prepara documents per a poder fugir.

Raquel Piquer i Carmen

Raquel filla mentrestant fa de cangur de la seva germana Carmen i vigila si veu uniformes, si és així ha de donar la veu d'alarma.

Allà també es descobreix la seva habilitat per aplicar tampons de goma sobre uns altres sense que es noti la duplicitat però, no hi ha menjar a Toulousse

Com obrer qualificat que és en Ricardo pot  ser deportat a Alemania així que es bategen les nenes i es casen per la església per si han de fugir a Espanya.

Per Pasqua de 1942 es va al "caserio" de "Chuneaut a veure a la Mercè i el José. Ells han trobat una casa al poble de Lacourt, Ricardo pot fer de peó caminer per a la construcció d'una passarel.la i poden llogar una casa de Chuneaut. Tot està decidit.

Raquel Alsina abans de parir l'última filla

En març de 1943 i a casa del Sala-Corma, en el poblet de Lacourt fa dies que la discussió és ¿a on ha d'anar a parir la mare?, a St. Girons no hi ha maternitat, la més propera és Pamiers però a la mare se li ha posat al cap que li ha de passar alguna cosa i voldria anar a Tolouse a on hi tenen amics, a Pamiers no coneixem a ningú, Però Tolouse està massa lluny i finalment es deicideix que serà a Pamiers.

Ja tenim un nou membre a la família és una nena,  ha nascut a Pamiers i es dirà Esmeralda per voluntat de la mare. Raquel passa una llarga convalecència pel part i per una operació d'ovaris alhora a casa de la Mercè i en José.

Pocs dies desprès del bateig de la nena, un espanyol de cognom Peinado, delata en José per pertànyer a una cadena d'ajuda als fugitius. Ve la Gestapo i rodegen la casa, els SS s'amaguen tot esperant que els homes arribin. Però algú ha pogut avisar a en Ricardo que alhora avisa a en José que no baixi fins casa seva i en José fuig cap a Espanya per les muntanyes mitjançant la seva mateixa cadena.

Passat els dies d'alerta la Mercè du els seus fills a Tarbes a casa de la seva germana Rosa i torna per viure amb nosaltres a Chuneaut.

Ricardo Piquer

Curs 1943-44 el que serà últim curs a França. Tot es precipita, en juny els aliats desembarquen a Normandia, la BBC incrementa la seva pressió, arengant des de la ràdio "Espanyols, tenim el nom de tots o us afegiu a la resistència o al final de la guerra sereu represaliats, en canvi desprès us ajudarem a vèncer a Franco" (sic).

En Ricardo Piquer s'uneix als maquis dels boscos de Rivèrenet, a l'agost ens comuniquen que hi ha una delació en contra de nosaltres. Sols amb la roba posada fem veure que anem a "passar el dia de fira a Saint Girons", la Mercè agafa el tren cap a Tarbes on viu la seva germana i fills, nosaltres cap a la porta d'Espanya, sinó queda més remei, anem cap a: Perpignan.

La ciutat està de festa, és la Alliberació però nosaltres no tenim diners, ens ho hem venut tot, incloent-hi les meves sabates bones, la petita Esmeralda està malalta, els ponts estan tallats, no passen els trens no hi ha connexió telefònica o telegràfica de cap classe, sols queda un camí, creuar la frontera vers Espanya. Finalment ens pugen a un tren que ens deixa a la frontera de Portbou.

La fugida va ser una odissea conjunta de 100.0000 persones, entre soldats, civils i govern, fugint en un curt espai de temps. La tornada, en canvi, és un degoteig molt variat. Les diferències venen del moment i les circumstàncies d'aquell moment.

CONTINUARÀ.....

Foto de l'Estació de França . Autor desconegut

• Records de Raquel Piquer transferits en relat per Carme Martín.
• *Felip Solé i Grégory Tuban en el llibre Camp d'Argelers 1939-1942 que hem editat aquest mes de gener i que és producte del documental Argelers que va produir TV3 dirigit per Felip Solé.
• A Argelers hi va haver violacions, morts per falta de condicions humanes per sobreviure-hi i per altres causes. Argelers va ser un infern humà, un drama que hem de recordar que es va iniciar en la retirada cap a un país amb un sistema democràtic, cap a un Estat, el francès, que es presumia que devia almenys garantir els mínims drets humans de les persones.

• Argelers va ser un camp de concentració vergonyant. Els autors expliquen en l'obra l'inici del camp i la seva evolució i com va ser utilitzat pel govern de Vichy per controlar-hi a més de republicans catalans i espanyols, europeus ideològicament contraris al nazisme, gitanos o jueus. D'aquests n'hi van haver que després d'Argelers va fer cap als camps d'extermini nazis.

• En les darreres frases del llibre, els autors en sintetitzen el significat d'aquest camp:

• Sobre aquella platja àrida s'hi va jugar un drama en tres actes palpablement demostrats: la incapacitat d'endegar el flux de refugiats de la Retirada de l'hivern del 1939, "l'estranya guerra" entre setembre i maig del 1940 i, a partir del juny del 1940, la col·laboració de França amb l'Alemanya nazi, l'Espanya franquista i la Itàlia feixista convertida en croada contra l'enemic comú. El camp d'Argelers és un laboratori de mesures d'exclusió per a estrangers a cel obert del qual no subsisteix cap resta física si no són les ombres ardents d'una història enterrada en sorra batuda al vent.
• Fotos del Camp d'Argelès del blog:  http://todoslosrostros.blogspot.com.es

DIARI DE GUERRA DE JOSEP MESTRES

Quan moren els pares, en buidar la casa familiar els fills solen trobar-se amb sorpreses que no esperaven . 

Entre les moltes amb les que en Pep fill va topar en destriar aquelles coses que pagava la pena guardar de la crema, hi havia un quadern o diari de guerra que narrava les peripècies del seu pare, el seu entorn i per suposat la ciutat de Barcelona, en aquells anys tumultuosos de la guerra civil, tot narrat des de la perspectiva d’un noi de divuit anys, amb bastant perícia i lògicament en castellà atès que durant l’època poca gent sabia escriure en català.

La meva intervenció es limita en traduir el text al català i eliminar aquells paràgrafs que no són de l’interès general. Només he narrat la seva experiència durant els primers tres mesos de 1938 per no allargar massa el text i el suficient per donar una idea de com es va viure entre la població civil el conflicte armat. Les seves paraules s’escriuen en cursiva, els números que comencen algun paràgrafs es corresponen als dies del mes..

Els habitants de Barcelona procuraven dins el que era possible fer una vida «normal» en mig de bombardejos i la manca de productes de primera necessitat.

En Josep Mestres d’entrada fa un resum dels successos dels mesos anteriors, des de l’esclat de la revolució el 19 de juliol fins el dia que comença a escriure el diari, a la fi de situar al lector.

El nostre protagonista va néixer en 1919 i va viure sempre al carrer Art del Guinardó.

Josep Mestres en l'època que va escriure el seu
Diari de Guerra, sobre 1938. Fons Mestres.

Carrer Art, autor desconegut. Fons Carme Martín

Narra en  Josep Mestres:

Des de la Revolució del 19 de juliol de 1936 fins desembre de 1937. Resum.

Abans del 19 de juliol de 1936 , s’escoltava el rumor que els moros de la guarnició de Melilla s’havien sublevat. També es parlava de Sevilla, Burgos i desprès Madrid i Barcelona.

A Barcelona la sublevació va anar de la manera següent: Els soldats van sortir de la caserna de Pedralbes cap a la Plaça Catalunya (també van haver casernes com les de la de Girona del Guinardó que també s’hi van sublevar), però en arribar a l’alçada de Consell de Cent es van trobar amb una forta resistència, per part del Sindicat de la CNT i membres de la FAI. Els soldats van lluitar però no en tanta proporció. La lluita més forta es va dur a terme davant de la Telefònica de la Plaça Catalunya om els Guàrdies d’Assalt es van defensar de les tropes sublevades. En l’hotel Colom, també es va establir una forta confrontació. Al final de la Rambla de Catalunya prop la cerveseria El oro del Rhïn , els partidaris de l’Estat Català van lluitar desesperadament, es van utilitzar barricades construïdes amb llambordes del carrer front del local en qüestió.

Sublevació del 19 Juliol de 1936,  Plaça Catalunya

La sublevació fou dominada en les ciutats de Barcelona, Madrid, Bilbao, València i Málaga, en la resta del país va guanyar la part sublevada.

Els guerrillers van sortir en camions cap un front quan en realitat encara no existia com a tal i van arribar fins les mateixes portes de Saragossa però no van arribar a entrar pas a la ciutat.

L’entusiasme va ser enorme i totes les posicions es varen desbordar .

Com sigui que des d’alguna església es va disparar, el poble es va enardir i els més decidits van començar a cremar-les i no en van deixar cap en tota Barcelona. A Barcelona, Madrid, València i Màlaga els capellans van ser afusellats i per les carreteres es van trobar infinitat de cadàvers de dones (monges).

Es van establir patrulles que netejaren en pocs dies la reraguarda, però poc desprès van ser dissoltes.

En maig de 1937 hi va haver una convulsió intestina que dessagnar la CNT de tal manera que el govern es va ser substituït per un de molt més moderat d’esquerres presidit per en Companys. Aquesta segona lluita a Barcelona va tenir molta repercussió a l’estranger. Des d’aleshores se n’ha parlat molt sobre la unitat.

Desprès d’aquests fets, pocs en el front al·legaven pertànyer a la CNT, els de la UGT van veure la necessitat de crear un exèrcit regular i es creà mitjançant les quintes obligatòries.

L’exèrcit va aconseguir contenir als rebels però, entre febrer i maig una forta ofensiva ha fet trencar la resistència de l’exèrcit Popular regular que duia algunes campanyes victorioses.

Però aviat es va refer va continuar com sempre, bombardeigs , petits avançaments , combats oberts i guerres de trinxeres.

 

Llibre d’apunts

A la fi de guardar un record del que va ser la guerra que estem vivint he tingut la idea de fer el llibre d’apunts en el que aniré anotant tot el que em succeeixi a mi i més intensament a d’altres persones del meu voltant, sinó surto amb vida d’aquesta aventura, qui trobi aquest llibre pot afegir-ne un dies més i així no quedarà incomplert ja que al contrari faltarà l’ultim capítol sense cap dubte el més interessant de tots. 

Desembre de 1937

12. M’inscric en el camp d’instrucció premilitar.

13. Tot just començo a fer la instrucció en un camp que havia estat un Canòdrom (1)

23. Surt l’ordre que ens hem de comprar els nostres equips per anar a un camp d’instrucció fora de la ciutat.

25. No podem celebrar el Nadal donada l’escassetat d’aliments.

27. Terol ha caigut l’entusiasme és general.

31. Començo a estudiar per fer de xofer.

Canòdrom els any 30, foto Fons Marimon

Gener de 1938

Retall de la Vanguàrdia

1.Tot està nevat fa molt de fred. Barcelona està essent bombardejada, correus n’ha sortit afectat.

8 . Barcelona és bombardejada a les 6 de la tarda, a la part alta del Guinardó (2) han morts dos nens de 5 i 6 anys que eren germans.

9 . Bombardeig a les 6 de la tarda, ningú no en parla ja ens anem acostumant.

11 . Bombardeig a les 7 de la tarda, estic dins del cinema, he de tornar a casa al carrer Art a peu, els cotxes corren tocant els clàxons i els focus busquen en l’aire, la gent corre desesperada i plena de por, tot està fosc.

Els canons de la Rovira tronen i les granades esclaten en l’aire. Crec que l’afer ha estat força important. He sentit roncar diversos avions, corren rumors que ha estat prop dels canons i en la Caserna de la Guàrdia Civil (2).

Ens han donat una setmana de festa en el camp d’instrucció, el dia quinze ens tornem a incorporar.

Canons del Turó de la Rovira. Foto Branguli

15. Avui al matí s’han produït dues alarmes en l’interval de 45 minuts, estava a la Plaça Urquinaona durant la primera i en el carrer Marina durant la segona Sobre el pont de Marina no fa gaire ja va caure una bomba durant un bombardeig. Els canons antiaeris han donat una resposta contundent. Ja és de nit i desconec el perjudicis que han provocat. Es parla de tres aparells Savoia provinents de Palma de Mallorca.

16. Diumenge al matí, hi ha hagut dues alarmes

19. Un tremend bombardeig ha destruït els dipòsits del moll que s’han incendiat. En els tallers Elizalde també ha caigut una bomba de cinc-cents quilos, les han llençat al menys 12 dels avions. Es calcula que hi ha hagut cent cinquanta morts i dos-cents cinquanta ferits, jo em trobava prop del port i en quan ha sonat l’alarma he anat a veure que havia passat. Els bombers s’han fet un fart de treballar a la fi d’apagar l’incendi donat que el que cremava era en la seva majoria productes alimentaris procedents de trenta vaixells que els descarregaven al moll per desprès tornar a València.

Bombardeig nocturn al port. Foto de Brangulí feta des de casa seva

En el carrer es podien veure cavalls morts en mig d’un bassal de sang. Tot estava ple de pedres i arbres serrats per les metralles i una gran columna de fum s’elevava cap el cel . Les ambulàncies es feien sentir per tot arreu contínuament per tota la ciutat. Avui el dia ha estat horrorós, tot ha començat a les dotze del mig dia.

Foto Agustí Centelles

21. Avui el bombardeig ha començat a les 5 del matí, ja ni m’he mogut del llit, diuen que ha estat en l’Hospitalet. He sortit de casa a buscar llenya per cuinar al bosc de la font del Cuento.

22. Avui de nou bombardeig a les 5 del matí i al mig dia , les bateries del turo han repel·lit l’agressió.

23. Tornen a bombardejar a les cinc del matí, la gent està molt cansada i molts ja ni ens belluguen del llit de casa nostra. Els nostres avions han sortit al darrera i els agressors han fugit.

Diumenge vaig sortir a filmar una pel·lícula i em vaig assabentar que està prohibit filmar pels carrers

25. Avui he anar a instrucció pre-militar i ens han tornat a donar una setmana més de festa. A poc d’arribar a casa els canons han tronat sense donar cap avís les sirenes, segons sembla hi ha hagut víctimes atès que les sirenes de les ambulàncies no han deixat de sonar.

29. El Gobierno ha fet una proposició a Franco a la fi que no bombardegi les poblacions civils , que ells tampoc ho faran.

31 Diumenge Aquest matí dos bombardejos més, els antiaeris han disparat més de 500 vegades, el cel restava ple de petits núvol de les granades. Els quatre canons de la muntanya de davant de casa no han parat de disparar.

Febrer de 1938

1-.Els diaris es mostrem molt indignats per la resposta de Franco a la nota del Gobierno demanat que no es bombardegés a la població civil, es calcula que hi ha hagut 153 morts a la ciutat i 102 ferits més.

24. Ha sortit una ordres d’incorporació a files relacionada amb les lleves dels anys 1929 i 1940, jo sóc d’aquests últims i he de sortir cap el front.

26. Corren rumors que el dia 12 de maig sortirem cap el front.

Març de 1938

1. Avui he après una frase que no he d’oblidar «El covard mort mil vegades el valent només una». Els preparatius augmenten i estem segurs que partirem en pocs dies.

Des del tramvia he vist plorar un home, és de la quinta del 29 , deia que preferia suïcidar-se que anar-se’n al front.

4. Avui he vist a molts homes que anaven equipats, amb maletes, cascs d’acer i mantes, son els de la quinta del 29 que surten avui a la fi d’incorporar-se a la seva companyia.

5 . M’he anat a informar sobre el que he de fer per ingressar en l’aviació. Penso tirar una instància seguint el consell d’un amic «Tot menys anar a infanteria», ha dit, i jo me’l crec. Veurem que em crida primer el tren de l’exèrcit o l’aviació.

Semblava que avui no hi hauria bombardejos però a les 7 de la tarda sense avís previ de les sirenes, he sentit una detonació al lluny, desprès una altra, l’esparregueig d’una metralladora antiaèria i totes les llums s’han apagat. Aleshores es donava la circumstància que passava per davant d’un Ministeri, els que estaven de guàrdia ens han fet entrar a tots els qui estàvem al carrer, al menys 30 o 35 focus van creuar tot el cel, de tant el tan els detonant d’una metralladora o el retruny dels canons van arribar fins on estàvem nosaltres. Al cap de mitja hora de romandre dins el Ministeri, van acabar els bombardeigs i hem sortit amb les lampadetes que estaven disposades per casos com aquest, he sortit al carrer amb l’ànim d’anar a peu fins a casa, atès que els tramvies no circulaven.

Avions Savoia italians, amb base  a Mallorca

El Passeig de Gràcia, malgrat ser dels carrers més concorreguts estava vuit , ni un cotxe, ningú, només l’obscuritat més absoluta atès que els focus ja s’havien apagat, no sé quan temps portava caminant quan el merder ha començat de nou. Com que quan disparen els antiaeris és perillós anar pel carrer a causa de la metralla (al carrer Villar hi va caure metralla sobre una casa i va foradar de dalt abaix), he entrar en un bar en mig d’un soroll infernal de detonacions.

8. Ha sortit l’ordre d’incorporació a files de la quinta del 40, la meva. El districte IX que és al que pertanyo li toca el dia dotze.

9. Estic malalt crec que he enxampat la grip.

11 Segueixo al llit i sé que m’he de presentar demà en la Caserna del Passeig de Colom per al reclutament a les 8. No tinc por però tampoc estic content, això d’anar al front no em fa massa gràcia, no sóc pas gens aventurer.

12. No estic del tot bé però em llevo a les sis del matí a la fi de presentar-me a les 8 a la caserna. Pel camí he pogut saber, en ajuntar-me amb un grup de nois que també hi anava, que no hem de sortir cap el front de seguida i que hem d’anar de campament a Sant Cugat , «a engreixar-nos», ha dit un, atès que estaven força febles.

Tan aviat hem arribat , hi havia una cua llarga de nois de la nostra mateixa edat i ens hi hem afegit. A la fi hem entrat nosaltres, en el pati hi havia quatre taules en les que es feia l’allistament, mitjançant els fitxers dels camp d’instrucció, desprès de colar-me a la fi de guanyar temps , m’ha tocat a mi, m’han preguntat si tenia alguna cosa que al·legar i com un amic m’havia dit que digués que si, els he dit que tenia problemes amb la vista, des de petit que duc ulleres , m’han omplert un full de presumpte inútil i m’han enviat a una altra cua, desprès d’esperar un parell d’hores ens han dit que tornéssim a les quatre de la tarda i els que no eren inútils a les tres.

Quan he tornat a les quatre desprès de fer de nou una cua amb més de 60 persones al davant, m’han fet entrar en un despatx i assenyalant-me la pared , un cartell amb lletres de major a menor i les he anat anomenat fins on jo les veia. M’han tornat a donar un paper a la fi que anés als soterranis i allà m’han canviat el paper que duia per un altre que m’admetia com presumpte inútil, demà he d’anar a l’Hospital

14. he anat a l’Hospital m’han fet diverses proves i m’han demanat que torni dijous a la fi de recollir-ne el resultat.

15. En un diari que no és d’avui he llegit «Hace unos dias el buque enemigo Baleares ha sido hundido por una flotilla de destructores que le han lanzado un par de torpedos, entre la tripulación se cree que han habido unos 600 muertos, los supervivientes fueron recogidos por un buque inglés».

Foto realitzada pels pilots de l'aviació italiana

16 .- La població està molt desmoralitzada i tenen poca fe en el triomf. Els últims cops rebuts han dolgut molt, aquesta tarda he vist unes dones amb una pancarta que resava «VENCEREM» , l’han passejat pels carrer a la fi d’inculcar moral, una d’elles pujava a un lloc elevat i donava discursos, aquest espectacle ja l’he vist en diferents llocs. I també n¡he vist d’homes que demanaven que ens manifestèssim en favor dels Gobierno com a mostra de la nostra fe en el triomf, he pogur veure entre la gent que els escoltava algun somriure cínic, la majoria els escoltava escèpticament, tanmateix un transeünt s’ha permès dir-los feixistes i emboscats, que el que tenien que fer és anar al front i no col·laborar en desmoralitzar a la població civil.

17. Dijous, avui m’he presentat a la fi de saber el resultat de les proves, m’han destinat a serveis auxiliars avui a les 3 m’he d’incorporar.

En sortir de la Caserna quan estava prop de la Plaça Urquinaona he vist una gran fumerada prop de Montjuïc i de seguida el soroll d’explosions és ja el tercer bombardeig d’avui, el primer ha estat per la nit, el segons a tres quarts de vuit i ara aquest, són les deu i escaig. He anat cap el metro i he pogut veure una noia que tenia un atac de nervis, sembla que en pujar a casa seva se l’ha trobat destrossada. Un metge i dues persones més tractaven de calmar-las. Ara estic escrivint aprofitant l’alarma, són les dues i mitja i a les tres hauria d’estar a la meva destinació, doncs hauran d’esperar-me. Veurem com acabo el dia....

18. Alarma en el campament. Ara recordo que tot venint he vist els desperfectes últims en el Passeig de Gràcia, en l’Hotel Colom en la Plaça Catalunya, en el carrer de l’Hospital i del Carme, en el carrer de Provença i en la plaça de la Universitat.

Desprès de l’esmorzar hem anat a aprendre el maneig dels fusell i altre cop un bombardeig. Quan anava a dinar una altra alarma, he pogut veure els avions i el caces que han sortir en la seva persecució, per fi ens han pogut donar el menjar, arròs, cigrons i carn tot barrejat,. A les tres hi ha hagut una alarma més. Tot plegat ha estat molt molest i angoixant. La ràdio del campament parla d’un nombrós número de víctimes més de mil, durant els últims bombardeigs....

El quadern acaba a mitjans de Juliol de 1938, en Josep escrivia aquestes notes quan tenia tot just 18 anys, en acabar la guerra encara va haver de fer la mili, 

1) Canòdrom del Guinardó.

2) La de Navas de Tolosa, o la del Pag. Maragall fidel a la República?.

UN LLARGUÍSSIM 1938, primera part

Records de Raquel Piquer Alsina , vida en el barri del Guinardó durant la Guerra Civil.

Raquel Piquer en l'actualitat

(Torreta de l'avinguda Mare de Déu de Montserrat  any 1934,

Recreació C. Martín

Encamellada sobre el seu tricicle i sense creuar el llindar de la porta del menjador, contemplava fascinada a la seva tia Rosina asseguda en el balancí, en davant i en darrera, en davant i en darrera, els ulls grans oberts i sense dir res des de que feia uns dies havia arribat aquell telegrama del Ministerio de la Guerra informant-nos-en que l'Arnau havia mort en l'Hospital de Girona.

No s'aixecava per a res, ni per a menjar, ni per a beure, ni per a fer caca o pipi i la gent gran deia que tampoc dormia, ella això no ho sabia perquè quan la seva mare arribava per la nit la posava al llit.

Tots els amics passaven per allà al menys un cop al dia, al principi dient coses sobre l'Arnau, però tots estaven tan preocupats per la tieta que va arribar un moment que de ell no en parlaven pas, tothom sortia al jardí per parlar d'ella, deien que podia morir-se.

El Doctor Gratacós venia un parell de cops al dia, l'auscultava, li prenia els pols, li mirava els ulls però ella continuava sense moure's, no deia res, sols es balancejava.

Dr. Gratacós metge del barri

Sempre que podia s'escapava per mirar-la però, quan algú dels grans la trobava allà palplantada la tornava a enviar al jardí a jugar amb el seu tricicle, que és única cosa que podia fer aquells dies. Les hores estaven marcades pels veïns quan anaven a les seves cases o al treball i aleshores li donaven de menjar.

Es colava en mig de les cames de les persones grans amb el seu tricicle entre les cames, mentre discutien dempeus en el jardí, escoltant tot el que deien i ells ni s'adonaven, com la seva tia Rosina, però diferent.

Arnau, a poc de celebrar que ella feia quatre anys, ell en feia divuit, entrava en quintes i l'enviaven al front amb la lleva del biberó. Abans d'anar-se'n li havia ensenyat la cançó del seu batalló.

Aunque venga la aviación

Va delante el batallón

De la quinta del biberón.

A mi me gustan los de asalto

Por lo valientes que son

Se reunen tres o cuatro

Para matar un ratón.

En José era de asalto.

Tan sols feia dos mesos deien, no havia tingut pas temps d'entrar en combat ,  havia mort del tifus a Girona.

Composició C. Martín.

I allà estava la seva tia, en el balancí i Arnau darrera seu, amb l'uniforme que li anava gran, se li veia com a través de la boira, es va inclinar sobre la tieta i li va dir:

• No estiguis trista mare ¿per què estàs trista?, jo estic be, no estigues trista que a mi em fa mal.

Va mirar la seva tia, va deixar de balancejar-se, va parpellejar, va emetre un sospir i posant-se dempeus va mirar el seu rellotge, es va ajustar el davantal que duia posat i se'n va anar cap a la cuina. L'Arnau se n'havia anat, així que abans no la veiessin altra cop, va donar mitja volta i se'n va anar a pedalejar al jardí.

Mirà, entre els veïns estaven en Pasqualet i l'Eduard Señan, sempre junts i que aquells dies tampoc no li feien cas i això que sempre jugaven molt amb ella. L'Eduard ja no tenia perquè anar a la guerra, havia perdut el seu braç esquerre la qual cosa era tota una broma per a ell quan li deien:

• Quina sort que no hagis perdut el dret!

L'Eduard era esquerrà i es reia de les bones intencions de la gent.

En Pasqualet tampoc no hi havia anat donar que era curt de talla, estava en el Ministeri de la Guerra i era qui intentava treure una partida de defunció del seu pare a la fi que la mare pogués cobrar la pensió de viudedat.

De sobte la cosina Ester que havia entrat a casa en aquell moment va dir alguna cosa i tots van anar entrant, sortien de seguida, de puntes i sense dir res, pujaven l'escala cap el carrer i se n'anaven . El seu oncle Perico i l'Ester es van quedar a dins, així que tot el jardí va quedar per a ella sola i va decidir fer pastetes de fang.

Al menys tenia les seves nines retallables, li agradava molt la Betty Boo, més que no pas la Shirley Temple i les casetes retallables a les que només havia de doblegar per a enganxar-les i de tant en tant l'Ester que sempre necessitava collars i polseres noves, li deixava la seva caixa de lluentons, conques de vidre, fusta i atzabeja, a la fi li en fes de noves, deia que li agradaven molt, era divertit combinar les formes i els colors i no entenia perquè s'admiraven tant del que feia, però callava donat que d'aquesta manera la deixaven fer i si hagués dit alguna cosa vet a saber que hagués passat, hom no es pot refiar de les persones grans.

Però de tant en tant l'Ester es cansava d'ella i la duia a l'escola de la plaça Catalana (Apel·les Mestres, els locals del convent*). Allà s'avorria molt, doncs no hi havia nenes de la seva edat (cinc anys) totes estaven en les seves classes aprenent coses i quan les mestres no sabien que fer amb ella, li deien que sortís al balcó per veure passar a la gent i per aquell carrer ( Valls avui dia Llobet i Vall-llossera), no hi passava mai ningú. Així que de tant en tant li donava un disgust a l'Ester dient-li que no hi volia anar, com aquell dia que repartien xocolata i ella es va negar a anar-hi. l'Ester estava desesperada, volia la xocolata i no va haver manera humana de convèncer-la, i d'aquesta manera igual s'adonava que allà s'ho passava malament, l'Ester però era una beneita, va decidir que la meva enrabiada era una cosa de nena mimada.

Raquel Piquer . foto escola Apel.·les Mestres. Fons Piquer

Amb l'Arnau era diferent, es divertien com bojos, l'asseia sobre el manillar de la seva bicicleta i feien llargues i perilloses carreres, jugaven a indis, als dos els hi agradaven els indis i per les nits desprès de sopar, ell s'asseia al piano i tocava i cantava jazz en anglès, com en les pel·lícules, ella es feia un cabdell en el balancí i mentre tocava l'Arnau es girava cap on ella estava cantant-li no tan sols el que a ell li agradava sinó el que ella li demanava perquè eren les seves predilectes i així es quedava dormida i sabia que era ell qui la duia en braços i la colgava sobre el seu llit.

Raquel Piquer Alsina i els seus pares i amics,
en la seva casa del carrer Fresser sa. Fons Piquer.

Era millor que el seu pare, al que li deien Paco, perquè així el nomenava la seva mare. El seu pare també jugava amb ella però es notava que no es divertia, la feia jugar però en realitat estava absent, mai no estava amb ella, mai no el sentia a prop, com aquell dia de l'oca de cartró.

L'oca era la seva joguina favorita a casa dels avis, a on anaven tots els diumenges a menjar, l'oca estava sobre una fusta amb rodes i se la feia córrer tirant d'un cordill. A l'oca se li havia fet un forat just a prop de la fusta i dins s'ha fet un niu de escarbats, i així que ella la feia córrer sobre l'empedrat del carrer Sant Vicenç i mentre corria amb l'oca, els escarbats esverats anaven sortint sobre la marxa i un dia el pare ho va veure, primer va intentar buidar l'oca, però hi havia un munt d'escarbats, va asseure-la sobre els seus genolls i li va dir que escarbats eren dolents i que duien moltes malalties, que .... era millor cremar l'oca ja que de segur estava plena d'ous i mai no aconseguirien que no en quedés cap de viu, ella es va deixar convèncer, van fer un foc en mig del carrer i van cremar l'oca.

Paco Piquer, el pare

Però el seu pare, el seu pare no es va adonar que feia veure que n'estava d'acord, com tampoc es va adonar que el que era divertit de veritat de l'oca eren els escarbats, com persona gran que era es va quedar molt satisfet pensant que havia guanyat, així que tampoc s'adonà de la poca gràcia que li feia veure que mentre l'oca cremava saltaven els escarbats que quedaven socarrimats pel foc.

Però l'Arnau i el seu pare se'n van anar a la guerra i cap dels dos no va tornar.

No sabia que havia passat amb el seu pare, desaparegut li havia dit el seu oncle Ricard, només sabia que quan se li va acabar el permís i la mare per la nit va sortir a acomiadar-lo al replà de l'escala, sota aquella bombeta grogosa i ella mig amagada darrera les faldilles de la seva mare, també va sortir la veïna del costat a dir-li adéu i quan va sentir que la porta del carrer es tancava, la seva mare va dir,

- No sé Pepita, tinc el pressentiment que no el tornaré a veure. I desgraciadament així va ser.

La meva mare havia de treballar, la seva tia Rosina amb l'Arnau mort, en Carles que havia perdut una cama i dos fills petits, ja tenia prou feina pobre. L'Ester es preocupava d'ella a estones i la seva mare no la volia deixar a casa dels avis perquè el carrer Sant Vicenç (al Raval) era una zona perillosa per culpa dels bombardeigs. Així fou que el seu oncle Nilo que pertanyia a la Junta de la Santa Infància, dels suïssos, va trobar una plaça per a la nena en una colònia permanent a Sant Llorenç de Munt.

Rquel  Alsina, la mare

Tothom estava molt preocupat perquè mai s'havia separat de la família i només tenia quatre anys, seria la més petita els altres nanos tenien entre vuit i deu anys, les mestres van dir que se n'ocuparien personalment però, tots temien que plorés, que no s'adaptés pas, de que els fes la vida impossible vaja, però ella amb tot el que passava al seu voltant sabia que havia de ser així i no s'amoïnava pas.

Asseguda al costat de la finestreta veia a la seva mare esperant que arranqués l'autobús per dir-li adéu, però un senyor que tenia assegut al seu darrera i que acompanyava a la seva filla va començar-li a parlar, així quan es va adonar l'autobús ja havia arrancat.

El viatge va ser molt emocionant, li agradava mirar els camps, el arbres, els pobles per on passaven però el que més li va agradar, va ser l'últim tram quan ja pujaven la muntanya. L'autobús era quasi més gran que el camí i les rodes del costat de la seva finestreta feien l'efecte que volaven per sobre del barranc en comptes de tocar terra.

Quan van arribar hi havia un embolic enorme, la casa era gran com un castell i tothom maldava per aconseguir el llit que els havien assignat, amb els llençols i les mantes sobre el braç. A ella li havien dit que no es mogués pas del saló on havien encès una gran xemeneia, també hi eren allà els pares que havien pogut acompanyar als seus fills, les monitores anaven d'un lloc a un altre i el soroll anava en augment. Es va dedicar a explorar, explorar era un dels seus jocs predilectes amb l'Arnau, va trobar un piano, era un piano estrany, tenia un forat al mig i dintre es veia un cilindre ple de pues, una de les monitores que passaven li va preguntar si el volia escoltar i va prémer un botó. El cilindre va començar a rodar, les tecles pujaven i baixaven soles i sonava la música sense que ningú no la toqués.

D'aquesta manera es va poder distreure fins que els pares se'n van anar i els nens van ser portats a un menjador enorme que també tenia una xemeneia encesa. Els van dir que per ser el primer dia soparien d'hora i s'anirien al llit aviat donat que tothom estava molt cansat del viatge, de tota manera la casa no disposava de llum elèctrica i quan es feia de nit es podien veure pel foc i les espelmes que s'encenien. Només hi havia llarguíssimes taules i s'asseien en bancs, ningú no els va dir on s'havien de seure i cadascú ho va fer on va voler i ella com era tan petita sempre cabia en qualsevol forat que quedava entre dos dels nens.

Colònies durant la Guerra Civil

Quasi no li parlaven perquè la consideraven massa petita però no li importava pas, havia un munt de coses noves que mirar, aquella casa era com un castell de conte, tot tan gran i sense quasi llum i molta gent a la que observar, els nens i les nenes, les monitores i el director, ja havia escollit un parell de nenes que li van semblar interessants i amb les que podia fer amistat, se les va enginyar per encabir-se entre les dues a l'hora de sopar, ja van protestar ja per haver-les separat però sabia que al final es farien amigues.

I va arribar l'hora d'anar a dormir, ja li havien assignat el lloc, al final una de les monitores la va agafar i li va dir que com era la més petita en lloc de dormir en la sala on dormien totes, li havien donat una habitació per a ella tota sola, la seva mare els havia dit que a casa seva tenia la seva pròpia cambra, a la llum de l'espelma tot prenia una grandària especial, com la resta de la casa. El llit era enorme amb baldaquí que estava en mig de l'habitació, la monitora li va deixar un orinal en un racó i li va preguntar si dormia amb la llum encesa i ella va respondre que no, així que deixà la porta mig oberta a través de la qual es filtrava la llum dels llantions d'un dels dormitoris comuns, la va acotxar i es va endur l'espelma

El llit era tou i s'estava bé però no podia dormir, eren moltes les emocions i a més estava acostumada a que li cantessin alguna cosa mentre s'adormia, però es va estar quieta, escoltant les veus baixes dels infants del dormitori comú. Mica a mica les veus es van anar apagant i sentia respirar als que dormien.

Desprès del que li va assemblar molta estona, tenia ganes d'anar a fer pipí i amb la llum que entrava per la porta va anar fins el racó on estava l'orinal però en voler tornar al llit es va desorientar en adonar-se que no veia res de res, la llum estava a les seves espatlles, no podia resseguir la paret donat que el llit estava en mig de l'habitació, ho va intentar un munt de vegades, movent-se en l'obscuritat amb els braços i les mans cap endavant, però no trobava pas el llit.

Els peus se li estaven quedant freds, tota ella ja estava plena de fred, així que es va girar cap a la llum que era la porta i va sortir esperant trobar alguna monitora que l'acompanyés fins el llit Va creuar fileres de llits on dormien la resta de nens i nenes fins que la veu d'una de les nenes que pensava que podia ser amiga seva, li va preguntar en veu baixa cap on anava, i ella també li va respondre en veu baixa que buscava la monitora i la nena en veu baixa va començar a cridar – Senyoreta, senyoreta!

A la fi la van tornar al llit i al dia següent van decidir fer-li un lloc en el dormitori comú. I així van anar passant els dies . Els diumenges pujava la seva mare a visitar-la i tenia un munt de coses per exlicar-li , sobre les excursions, les plantes i pedres que recollien, les altres nenes i nens, el piano que sonava sol, els dibuixos que feia. A vegades pujava en Pasqualet o algun Caldentey, Señan i tanmateix en Rius.

El que no explicava a la seva mare és que la sopa de la nit estava plena de bitxos negres cuits i que per aquesta raó no seia mai en el mateix lloc a la taula, perquè no se la menjava i dissimuladament cullerada a cullerada la llençava sota la taula , no entenia pas com els altres no veien aquells bitxos tan negres entre la sopa de galets tan blanca. Tampoc no li explicava que desprès de sopar el director els explicava llarguíssims i avorrits contes, sempre els mateixos i que tothom acabava a quatre potes darrera el director tot dient beee, beee i que quan ella arribava a un racó de la xemeneia que quedava a les fosques, s'escorria ràpidament i s'amagava allà fins que el joc finalitzava.

Ni tampoc li va explicar que anava restrenyida la posaven asseguda sobre l'orinal ple d'aigua calenta a un extrem de la comuna, on hi havia una finestra sense vidres i on feia molt fred; però a ella no li importava pas, li deixaven joguines a la fi que s'entretingués i a més des de la finestra es veia La Mola amb els seus arbres i ocells. I així va seguir fins que un dia va agafar febre i se li van inflar els peus que ni les sabatilles de les senyoretes li anaven bé.

No havia telèfon, van haver de baixar al poble a la fi de trucar un metge que va arribar per set la nit. Era una metgessa de nom Vidal Bordas, va pujar en un enorme Hispano-Suissa que conduïa un xofer. Va dir que estava molt malament, febres reumàtiques així que la van embolicar amb una manta i la van traslladar dins del cotxe, amb febre, el calor del cotxe i poc enllumenat, l'obscuritat de fora , aquell vidre que podia córrer i que ens separava del xofer, va ser un viatge agradable fins l'hospital infantil de l'escola dels espies, suposo que hi havia una escola d'espies en alguna torre del costat . Sense telèfons ningú no va avisar a la seva mare del trasllat, així que quan va pujar a Sant Llorenç de Munt, com cada diumenge i es va trobar amb que la nena no estava allà.


Seguirà.....

Notes de Raquel Piquer, i reculls dels seus records, traduït al català per Carme Martín. Foto del grup de la família Piquer-Alsina, Fons de Raquel Piquer