En els seu recorregut sota terra, la mina resseguia en paral·lel un torrent procedent del Turó de la Rovira, de manera que la mina estava excavada en la capa freàtica del torrent. Aquesta estructura assegurava l'aigua abundant. El rec d'aigua aeri continuava cap a vall i s'ajuntava amb d'altres torrenteres formant el conegut torrent de la Guineu.
Parc del Guinardó 1919, foto Cuyàs - En mig de la foto es pot apreciar el Castell del Guinardó
Font del Cuento en 1929
El Guinardó rural s'alimentava de pous i, sobretot, de les aigües provinents de les mines. Les masies més importants les tenien totes, com mínim, una mina amb la qual omplien basses i safaretjos. La de la font del Cuento era propietat del Mas Guinardó i la seva construcció es pot remuntar fàcilment cap a mitjans del segle XIX. La primitiva font no seria una altra cosa que el sobreeixidor de la mina. En 1917, quan Forestier projectà la urbanització i enjardinament del Parc del Guinardó, la font prengué l'aspecte actual, una mica teatral per acollir la comèdia de la vida quotidiana.
La construcció massiva de cases al barri posa en perill la potabilitat de l'aigua i, segons diversos testimonis, es prengué la decisió d'obturar la mina i subministrar aigua de Dosrius (de la Sociedad General d'Aigües de Barcelona). A pesar d'aquest fet, la gent del barri seguí anant a la font convençuts del seu caràcter únic i saludable.
Fotografies de la Font del Cuento i del Parc del Guinardó de 1929. Autor desconegut.
Font del Cuento 1963 - Foto de Lídia Gómez
La mina, a més a més de satisfer la set del guinardovins i guinardovines, va tenir una altra utilitat important durant els anys de la Guerra Civil. La consistència de la seva construcció la transformà en refugi on s'hi aplegaven, en cas de bombardeig, el veïnat de la zona i les persones passavolants del parc. Un espai humit, estret i poc confortable que oferia una bona protecció.
Detall de la mina de la Font del Cuento
Aquesta nota vol ser una crida a salvar la mina de la font del Cuento, a netejar-la de cara a poder ser visitada. És una mostra de la llarga llista de mines que hi ha hagut al barri i, en aquest sentit, un testimoni del nostre passat.
Joan Corbera 2011
No hi cap dubte que la font del Cuento està indefectiblement lligada als nostres records d'infantesa, la lectura de l'escrit de la Carme Vinaixa n'és un clar exponent, hi podeu accedir clicant el link de sota:
A la font del Cuento hi havia hagut un berenador on s'hi venien xarops i anissos i s'amenitzava l'estada amb música del gramòfon . El nom de la font, per uns, prové dels contes que s'explicaven mentre s'omplia el càntir d'aigua; per uns altres deriva de “cuento”, dels jocs amorosos de les parelles amagades en els racons del parc. La darrera és la que sembla més versemblant.
Fabrica de cerveces La Bohemia
"Cada dijous, dissabte i algun diumenge, s'hi ballava fins a les 12 de la nit. L'arrendatari de la barraqueta de les begudes era el propietari de la taverna La Bohemia, de la Rambla Volart, que sembla que era familiar d'algun dels propietàris de la fàbrica de cerveses La Bohemia que desprès es va convertir en la Fàbrica de Cerveses Damm. Prop la barraqueta hi havia deu esglaons que conduïen a uns lavabos tant per homes com per dones que sempre estaven molt nets. Tot això succeïa en 1928 o 29."
Foto de la barraqueta de begudes dels anys 50. Foto de Nati Casellas
Encapçala la font una inscripció on es pot llegir “JUEZ DE LA GENTE”, amb l'escut de Barcelona i la data 1739. No es coneix l'origen d'aquesta pedra però, el que sembla prou segur és que, algú dels que formava part de l'equip que va participar en la construcció entre finals del segle XIX i principis del segle XX de l' actual imatge de la font, la va dur d'algun altre lloc, se'n desconeix quin.
Inscripció de la Font del Cuento
Font informativa – Revista EL POU nº 1, Escrits d'en Joan Corbera. Fotos de la Font del Cuento antigues del Fons Memòria Digital de Catalunya de la Generalitat,
Els tres turons formen una de les parets muntanyoses que arracera la vall d'Horta, el que durant el llarg de la història s'ha conegut com La Serra del Baró, Muntanya Pelada o Serrat de la Rovira. Aquesta petita serralada la formen els turos del Coll, del Carmel i el de la Rovira i cap d'ells passa dels 270 metres d'altura sobre el nivell del mar.
És una carena muntanyosa a la que qui la vol pujar, ho ha de fer a peu i amb sabates còmodes, de fet s'organitzen tot sovint passejades per donar a conèixer un dels indrets més desconeguts de la seva ciutat per a la majoria del barcelonins i m'atreviria a dir que fins i tot pels mateixos veïns dels barris que els envolten.
Dels tres, segurament el més visitat sigui el de la Rovira, dit a l'edat mitjana Puig Aguilar (261 mts), on durant la guerra civil l'exèrcit hi va construir al damunt unes bateries antiaèries, més per a intimidar als avions italians que bombardejaven Barcelona que no pas per una altre cosa.
“Molt abans de construir-hi les bateries antiaèries indicades, hi hagué un poblat ibèric, destruït per causa d'aquestes bateries. Dirigida per en Josep Colominas, el Servei d'Excavacions Arqueològiques organitzà en 1932, una campanya d'excavacions en aquest poblat ibèric, el qual estava ja prou degradat pel treball agrícola. En un pla irregular, el nucli era voltat per un mur poc fort per ser defensiu i tenia dos camins d'accés, un pel vessant nord i un altre pel Sud retallats a la roca en la part alta i sent defensada la porta de l'entrada sud per una torre circular. Foren trobades quaranta tres sitges, uns pesos de teler encara no cuits, o sigui, possiblement, en la zona del forn, ceràmica feta a mà amb cordons aplicats amb motius incisos senzills dibuixats a sobre, tópica ibèria feta a torn, sense pintar excepte en el cas d'un kalathos pintats amb motius geomètrics i vegetal d'estil corrent
i campaniana importada i àmfores púniques, troballes que permeten la datació en un període que anà del segle III al II abans de Crist”, explica Jaume Florensa Jaumandreu en un artícle publicat en la revista cultural Finestrelles de l'any 1991.
part de les sitges que es van trobar
Continua explicant Florensa, que a prop d'aquest poblat laietà, es va localitzat altres estacions arqueològiques. Provablement, haurien estat prehistòriques les coves Cimanyes, properes a l'antic Can Xiroi, al Portell, pel costat de les quals passava una via romana, així com, a les vessants del Guinardó, darrera de l'Hospital de Sant Pau, a l'actual carrer Mas Casanovas. En 1931, el mateix Colomines, mentre excavava una necròpoli romana, trobà els vestigis d'un grup de fons de cabanes adossades a un mur protector que anava d'est a oest seguint la corba de nivell del terreny corresponents a un poblat del Bronze Mitjà, indret on es va localitzar una nova necròpoli altomedieval.
Recentment en obrir la Ronda del Guinardó, les troballes de 1931, van tornar a sortir a la llum, com també ho van fer en la dècada dels 70 quan van enderrocar les barraques que s'hi van construir a sobre.
Com van acabar les restes o què en van fer, ho desconec ara mateix. Si voleu saber-ne més al respecte, no teniu més que llegir el contingut del meu anterior post clicant el link de sota:
En el conjunt d'aquests paratges, hi havia el projecte de bastir un parc arqueològic on es combinés la natura amb l'arqueologia. Desconec també, en que ha quedat aquest projecte, del que se'n va parlar en 1991 però, entenc que podria ser una idea interessant si algú amb prou interès per la cultura ho tornés a plantejar.
Acabant ja amb el que fa respecte al cim del Turó de la Rovira, cal concluir, tot recordant que al voltant dels anys 60, sobre les restes del poblat ibèric i dels antiaèris, s'hi van construir un munt de barraques bastides per persones que van emigrar a Barcelona en massa i pels que no hi havia prou habitatges per encabir-los, que en èpoques més recents van ser derruïdes.
Una actuació recent de l'Ajuntament de Barcelona, ha netejat tot l'indret i deixat les restes dels antiaèris i de les barraques en qüestió com record del passat recent del Turó.
Tot baixant del cim per un camí en ziga-zaga, es pot contemplar unes vistes magnífiques de la ciutat de Barcelona, des del Besòs fins a Monjuïc.
A poca distància, podem trobar les restes d'una torre rodona de la que se'n desconeix si formava part de l'antic poblat ibèric que ocupava tot el cim del Turó de la Rovira .
Continuem baixant entre pins, garrofers, grans eucaliptus, cedres, mimoses, alsines i llurers, s'arriba a un pla on regnen els eucaliptus i els garrofers, on hi ha una font pública que omple un estanyol.
Aquest estanyol en principi tenia una major fondària que la que té ara mateix però en ofegar-se una persona per allà a la dècada dels 50, varen decidir rebaixar-la a la fi d'evitar-ne que alguna persona més patís algun accident.
La font indicada, és l'orígen del curs de l'aigua, que vessa les aigües des de l'indicat estanyol sobre un canaló que les condueix sobre un altre estanyol a nivell inferior, d'on continuen les aigües pel un canal esglaonat que baixa entre jardins.
Ens trobem ja en el parc del Guinardó, bastit segons un projecte creat por Jean Claude Nicolas Forestier i que va comptar amb la col·laboració de Nicolau M. Rubió i Tudorí. El Parc té diferents entrades. A una d'elles s'arriba des del carrer d'Ercilla pujant des de la Plaça Catalana, un indret que conserva tot l'encant del segle passat.
Anys 20-30, un veí pren l'ombra en el Parc del Guinardó
Si es vol seguir tot el fondal ajardinat del parc, caldrà entra pel carrer de Brusel.les. Molt a prop d'aquesta entrada es troba la Font del Cuento, anterior a la creació del parc i que Forestier va integrar en el seu projecte. Encaixonada entre unes parets de rocs amb una inscripció que indica la data 1739. Segons explica l'historiador del barri Joan Corbera, el més provable és que aquesta data no tingui res a veure amb la de la inauguració de la font i que va ser traslladada des d'algun altre lloc que es desconeix. Al respecte, explica l'Ajuntament en un dels seus WEBS sobre els jardins de Barcelona "Rubió va posar unes antigues inscripcions sobre pedra que des del 1739 eren al frontal de la mina primitiva".
Inscripció de la Font del Cuento, anterior a la seva inauguració
Font del Cuento
Mina de la Font del Cuento
En el frontal de la font hi ha dues portes de capçal arrodonit, la de la dreta és la de l'antiga mina d'aigua de la fon que en temps de guerra es va utilitzar com refugi per a la gent de la contrada, la de l'esquerra és simulada. A banda hi banda es situen uns bancs de pedre on els guinardorens seien a berenar i beure de l' aigua de la font, que segons cròniques de l'època tenia grans propietats per a la salut. Llegiu al respecte la novel.la "El Sr. Joanet del Guinardó", de l'escriptor Carles Sindreu que a més de descriure molt bé la vida del Guinardó entre els anys 30-50, també es refereix al beneficis de l'aigua de la Font del Cuento, que gaudia de gran predicament entre els veïns.
Ara mateix la font és tant sols un record daurat, donat que ja no hi reja pas aigua des de fa anys. En el link següent podreu gaudir dels records d'una veïna del Guinardó que anava tot sovint a la font de la ma del seu avi:
Hi ha diverses versions de l'origen del nom de la font, una que com la cua de la gent que anava a buscar l'aigua era tant llarga, hi havia temps per explicar-se molts “cuentos”, una altra parla que les parelles anaven a fastejar per la contrada i la gent murmurava tot arrufant el nas, que allà hi havia “molt de cuento”, tot referint-se als jocs amorosos més o menys clandestins i d'amagatotis que entre els arbres es duien a terme.
La fondalada on es troba el Parc del Guinardó era, temps era temps, el naixement del torrent de la Guineu, que baixava en diagonal fins el carrer de l'Art i creuant el que desprès seria el passeig de Maragall i la plaça del mateix nom, baixava pel que desprès seria el carrer d'Artemisa, enfilant cap el mar.
Formava part de les terres que a principis del segle XX va comprar Salvador Riera per a ser urbanitzades. Sembla que va tenir alguns problemes amb l'Ajuntament per a construir-hi en la part alta i va preferir cedir els terrenys al Consistori per constuir-hi un parc, aixì passava en 1910, per aquesta raó s'ha salvat de l'expeculació que ha patit el barri al llarg del segle passat i d'aquest segle.
El Parc del Guinardó, continua hores d'ara fins arribar a la Plaça del nen de la Rutlla, formant un conjunt per a l'usfruït dels veïns del Guinardó.
La Plaça coneguda amb el nom de la del Nen de la Rutlla, es va bastir en terrenys sense edificar l'any 1959, hi havia això si, alguna casa antiga per la banda que donava al carrer Garriga i Roca i alguna altra més, eren velles i estaven en mal estat i es van derruir, a la fi d'unificar la plaça amb el Parc del Guinardó.
Quan la van inaugurar en 1961, va rebre el nom de Plaça de (*) Puig i Alfonso. Al senyor Porcioles, aleshores Alcalde de Barcelona, li va agafar la dèria d'omplir d'escultures algunss dels parcs de la ciutat a la fi de fer-la més monumental. Es va convocar un concurs on es van seleccionar deu peces una de les quals era aquesta.
Escultura de Joaquim Ros i Bofarull, foto Pérez de Rozas 1961
És obra de Joaquim Ros i Bofarull, escultor noucentista i representa la figura d'un nen d'uns deu anys jugant amb una rutlla, joc molt conegut en altres temps.
Joaquim Ros Bofarull visita la seva obra
Mentre es fonia en bronze l'escultura definitiva, en el seu lloc van plantar una reproducció realitzada en guix . Finalment l'escultura del Nen de la rutlla que tothom coneix, va ocupar el seu lloc a la plaça el 28 de gener de 1961.
L'escultura va agradar tant als veïns que es van oblidar els nom oficial de la plaça i tothom l'anomenava Plaça del Nen de la rutlla, van haver moltes veus que demanaven el canvi de nom a l'Ajuntament , fins que finalment el 2001, va haver un canvi de Nomenclator li van donar el nom que popularment havien decidit els veïns del Guinardó.
En 2011 el Nen de la Rutlla va celebrar el seu cinquentenari i es conserva així de jove amb la capacitat de no perdre la connexió que manté amb el seu barri.
(*) Francesc Puig i Alfonso(Barcelona, 1865-1946) fou un editor, llibreter i polític local català, avi del pintor i artista Antoni Tàpies i Puig.
(**)Joaquim Ros i Bofarull, va néixer a Barcelona el 15 de desembre de 1906, però la seva vida des de ben petit va transcórrer al barri d'Horta. Ja d’infant anava a buscar fang a les vinyes del costat de casa seva, amb el qual modelava figures de pessebre i que, d’amagat de la seva família, duia a vendre a la fira de Santa Llúcia. Després d’una dilatada carrera com a escultor, va morir als 84 anys, el 18 de juny de 1991.
Districte: Horta-Guinardó Superfície: 15,90 ha Situació: delimitat per la plaça del Nen de la
Rutlla i els carrers de Florència, Budapest, Josep Serrano, Turó de
la Rovira, Labèrnia, el passeig de la Font d'en Fargas i els carrers
de Descans, Pintor Pradilla i Garriga i Roca Catalogació: jardí històric Projecte: Jean-Claude Nicolas Forestier, amb la
col·laboració de Nicolau M. Rubió i Tudurí (1916) Obertura al públic: 1918 Remodelació: Lluís Riudor i Carol i Joaquim M.
Casamor i d'Espona, el 1977 Rehabilitació integral: Parcs i Jardins de
Barcelona, Institut Municipal, el 2007 Horari: espai obert, accessible les 24 h
Accessos: plaça del Nen de la Rutlla, carrer de
Garriga i Roca i carrer de Florència Equipaments: àrees de joc infantil, àrea de
pícnic
Foto C. Martín
L'Escola dels Bosc vista des del Parc del Guinardó
Regidor Oller amb nens de l'Escola del Bosc, foto 1929
Per les faldes del Turó de la Rovira, tot baixant cap a l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat, hi ha un dels parcs més extensos i amb més contrastos de Barcelona. Hi conviuen la rusticitat de les forests amb l'exquisidesa d'un jardí d'arbustos retallats, on l'aigua té un gran protagonisme. A baix de tot, tocant al carrer, un nen enjogassat fa voltar la seva rutlla enmig d'un mar de flors.
I és que el parc del Guinardó té tres parts ben diferenciades: una d'urbana, que esdevé l'avantsala del gran espai que ocupa aquesta zona verda, una altra d'històrica i, dalt de tot, la frondositat de la vegetació forestal. Les terrasses enjardinades i les pinedes converteixen aquest lloc en un dels espais verds més refrescants i plàcids de la ciutat.
Fotografies del Fons Digital de la Generalitat
Barcelona gaudeix d'aquest parc gràcies a les reserves de sòl que es van establir al principi del segle XX. Es tracta d'una finca encarada al mar, que l'any 1910 va passar a ser propietat municipal.
La part urbana
És fruit de la remodelació feta en la part inferior del parc l'any 1977, que va ser ampliada i es va enllaçar amb la plaça del Nen de la Rutlla, que és on hi ha l'entrada principal del parc. Està formada per terrasses situades a diferents nivells separades per talussos amb gespa, arbres i arbustos.
Aquest espai del parc, tan a prop del carrer, convida a fer una parada i seure en un banc per descansar una estona a l'ombra d'enormes pins blancs i de les tipuanes que, a l'estiu, s'omplen a vessar de flors grogues i, en caure, van cobrint el terra amb una catifa, tan bonica, que moltes vegades els jardiners es resisteixen a escombrar-la.
Els arbres de l'amor, les moreres, els oms i les oliveres són uns altres arbres que ornamenten aquesta zona del parc. Al davant de tot, un gran parterre on la figura del nen que dóna nom a la plaça ens recorda els temps en què, per jugar, calien coses tan senzilles com una rutlla i un pal per fer-la rodar.
La part històrica
És un jardí frondós, de vàlua històrica, creat per Jean Claude Nicolas Forestier en col·laboració amb Nicolau M. Rubió i Tudorí. De factura eminentment rústega, s'enfila seguint l'eix d'un torrent. Comença a la Font del Cuento i ascendeix per la muntanya mitjançant terrasses comunicades per camins i escales que culminen en un safareig on es pot gaudir de la primera de les magnífiques vistes de Barcelona que es poden contemplar des de diferents punts del parc del Guinardó.
En l'espai central de la pujada, hi ha murets de pedra solcats per petits canals on hi corre l'aigua que baixa des del safareig, tot formant cascades i omplint estanyols on abunden les espècies aquàtiques. Prop de l'aigua hi podem trobar Lobelia laxiflora, una espècie vivaç de flors vermelles molt ornamentals poc freqüent a Barcelona.
Grans tanques vegetals molt ben retallades voregen els camins, i són abundants arbustos com el pitòspor, el llorer i el baladre, i plantes aromàtiques com el romaní i l'espígol. També hi ha molts garrofers, xiprers, cedres, mimoses i alzines, la majoria de grans dimensions.
La Font del Cuento
Foto aconseguida en el WEB Todo Colección
Al principi de la zona històrica del parc, hi ha una font que Forestier va integrar en el seu projecte, i on Rubió va posar unes antigues inscripcions sobre pedra que des del 1739 eren al frontal de la mina primitiva. Com que normalment la font rajava poc, la gent, mentre s'esperava per recollir aigua, feia petar la xerrada tot explicant cuentos. Pels voltants de la font també hi solia haver parelles, i per això es deia que era una font amb molt de cuento. Durant molts anys, aquesta font va tenir una gran tradició al barri.
De fort pendent, està constituïda per una important arbreda que circumda la part més alta de la zona històrica, com si fos un amfiteatre, i es va estenent turó avall. Tot és ple de camins que es creuen, on es freqüent trobar-hi gent passejant, jugant amb els seus gossos, o anant en bicicleta. Hi ha espai per a tothom.
Posats a triar, en aquesta zona del parc hi destaca un bosquet de cedres i els dos mil pins que ja fa uns quants anys es van plantar a la zona del Mirador de la Mitja Lluna, una gran esplanada al costat de la plaça del mateix nom. Com que el parc és força costerut, aquest és un bon lloc per als qui s'estimin més visitar-lo de baixada. Un bus, el 28, ens deixarà allà mateix.
Si la vista de Barcelona des del Mirador de la Mitja Lluna és bonica, la que es veu des del Mirador de Sant Joan no ho és menys. En dies clars, abasta des de Sant Pere Martir fins a Montjuïc i Montgat. Com que l'altura arreu de la zona forestal del parc és considerable, a l'estiu fa bo d'estar-s'hi a l'hora baixa, per la fresqueta, que convida a anar a fer un berenar sopar a la zona de pícnic.
/UxTfECjvMhI/AAAAAAAAK5A/FmI4LbY8n4o/s1600/font+del+cuanto+1962.jpg" width="320" />
