Els Milà de la Roca i el seu palau d'Horta.

Per algun motiu, a principis del segle XVIII Bartolomé Milà de la Roca nascut el 1659, un pagès que procedia de Sant Pere d’Avern al Subirats, de la masia coneguda com “can Milà de la Roca”, decideix traslladar-se a viure a Vilanova de Cubelles (nom que tenia en aquella època el poble de Cubelles). Es casà amb Francisca Torrent i visqueren sempre en la indicada població. Varen tenir entre d’altres, un fill de nom Bartolomé que es casà amb Maria Madrona Serra, ambdós varen viure de l’ofici de pagès treballant les seves terres, també tingueren diversos fills com era habitual el l’època, entre els quals hi va haver un nascut el 1727 que es batejà sota el nom de Francisco Milà de la Roca i Serra.

Un altre fill del matrimoni José Milà de la Roca i Serra de 21 anys marxà a viure a San Sebastián a treballar per compte propi. Es sap que demanà a son pare Bartolomé que sol·licités document de (1) neteja de sang el 26 de juliol de 1762, segurament a la fi de poder contraure matrimoni amb Tomasa Astigarraga Mendiburu. Es casarem en 1764 i el 16 de abril de 1765 nasqué el seu fill José Joaquín.

José Milá de la Roca i Serra, va comercialitzar durant molt anys entre Caracas i d’altres ciutats de l’Amèrica i San Sebastián, amb diversos productes però principalment amb cacau. Va arribar a ser un comerciant amb gran reputació especialment a San Sebastián. Tenia també participacions en bucs.

Com ja hem mencionat, es va casar amb Tomasa de Astigarraga, els Astigarraga descendien dels Señores de Vizcaya, es desconeix el motiu per qual José Milà de la Roca va aconseguir un casament tan avantatjat  però el cert és que va anar així.

José Milá de la Roca era el cap de família i tenia col·locats a diversos dels seus germans de manera estratègica en diferents ports americans.

El 1778 amb la derogació de part del decret de nova planta, Catalunya aconsegueix permís per comerciar des de diferents ports espanyols, José Milà de la Roca torna a Catalunya i s’instal.la a a Barcelona permanentment. A poc de viure-hi, va morir la seva muller Tomasa de Astigarraga i en 1786 es torna a casar amb Teresa Serra Ibern, també vídua amb qui té un altre fill.

Conseqüentment José tenia fills que duien el cognom Mila de la Roca i Astigarraga i Milà de la Roca Serra, igual que ell. Del primer matrimoni eren José Joaquin, José Ramón, José Vicente, María Josefa, Maria Antonia Milà de la Roca i del segon matrimoni José Maria Milà de la Roca i Serra.

José Joaquín Milà de la Roca i Astigarraga va ser Diputat en Corts per Barcelona, entre els anys 1808-1810.

Un dels germans de José Milà de la Roca i Serra, Francisco, pare de Antonio Milà de la Roca i Miró comerciant barceloní, va ser l’home fort del també comerciant Josep Xifré i Casas.

Escut dels Milà de la Roca

Per altra banda un dels seus fills José Ramón Milà de la Roca i Astigarraga va ser un dels més grans terratinents de la colònia espanyola oriental, a finals del segle XVIII i principis del segle XIX. Desconeixem si es va arribar a casar ni si va ternir fills.

Segons els (*) capítols matrimonials de Joaquin Plana i Maria Josefa Milà de la Roca i d’Astigarraga de 21 ants, de 20 d’octubre de 1787, va rebre de dot 8000 lliures catalanes i dues calaixeres, ell era notari i fill de notari.

L’any 1788, es concedeix poder a Galain a Cádiz per a la venda de dos bucs, del bergantí La Resolución i del Correo de Cádiz.

Capítols matrimonials de Marcos Francisco Capalà i Pí amb Maria Antònia Milà de la Roca i d’Astigarraga el 2 de novembre de 1793, ella només tenia 16 anys. La quantitat dotada va ser la mateixa que la de la seva germana Maria Josefa.

Desconeixem però la data del matrimoni del primogènit José Joaquín Milà de la Roca i Astigarraga amb Maria Antonia Maynar i Clemente, el matrimoni va tenir diversos fills dels que només disposem els noms de Miquel Ramon i Pau Anton.

L’ 1 de setembre de 1796, es constitueix una mercantil a Reus de la que José Joaquín Milà de la Roca té tres quintes parts del capital que puja a 30.000 lliures catalanes que té per nom José Guardia & Cia.

A finals dels anys 90 del segle XVIII mor a Caracas Bartolomé Milà de la Roca i Serra segurament germà gran de José i de Francisco. José va intervenir per a nomenar apoderats a la fi de liquidar els bens que tenien en l’indicat país aleshores Colònia. L’any 1803 José Milà de la Roca dona poders a Bolet en la Nova Barcelona a Caracas per a la venda dels bens de Bartolomé Milà de la Roca.

El 1791 nomena apoderat al seu fill José Ramón Milà de la Roca i Astigarraga a Buenos Aires i des d’aquest moment serà aquest membre de la família qui mourà el negocis americans de la saga. José Ramón muntà diferents fàbriques de manipulats de carn i greixos. Ell va ser el primer en muntar un salador i un negoci d’encurtits en la ciutat de Montevideo. Tenia negocis a La Habana, Montevideo, Buenos Aires, Caracas, motiu pel qual controlava els mercats del centre i del sud americans.

Durant el decenni de finals del segle XVIII i gràcies a les bones relacions amb diferents capitostos francesos que comercialitzaven amb negociants del Pacífic, es va salvar en diverses ocasions de presons i confiscacions de les mercaderies dels seus bucs, la seva cultura i el seu saber fer feia que s’entengués perfectament amb la colònia francesa, simpatitzava amb la maçoneria com el seu germà primogènit José Joaquín que manejava conjuntament amb el pare d’ambdós els negocis Milà de la Roca des de Barcelona.

José Ramón, a finals de la dècada del segle XVIII, a conseqüència de la guerra contra Anglaterra, es veu forçat a fer tracte de negres, negoci aleshores legal però indecent.

Va comprar una extensió de terreny importantíssima a l’Uruguay utilitzant les seves influències amb la corona espanyola.

Anys més tard es va pronunciar en (2) l’Assemblea de Bayona amb d’altres diputats americans que va ser el germen de les futures nacions americanes.

Eren propietaris dels bucs La Guipuzcoana, alies Reyna de los Ángeles, Fragata Astigarraga, alies Nuestra Señora, Nuestra Señora de los Ángeles, número Set, número Vuit i Elisa.

Exemple de buc de l'època

Els Milà de la Roca eren una família en la que els seus membres creaven empreses comuns dirigides i controlades per ells mateixos donat que es quedaven els llocs dirigents i de confiança.

A José Joaquín el Rey li atorga el febrer de 1807 el títol de (3) “Ciutadà Honrat de Barcelona” i en conseqüència de anteposar el “de” al seu cognom, en el document apareixen els seus avantpassats en el Mas Milà de la Roca des de 1500.

Tant José Ramon com José Joaquín varen estar involucrats en la (4) Constitució de Cádiz de 1812, coneguda popularment com “La Pepa”. Les seves pretensions eren que les colònies americanes tingueren tracte de província. Com conseqüència de la invasió napoleònica, les colònies americanes tingueren una importants dosi de ganes de llibertat que els propis francesos s’encarregaren de propagar, causada per l’actitud de la península cap els territoris colonials motiu pel qual ja havien començat a separar-se diversos territoris i constituir-se en noves nacions i el Regne d’Espanya ja mai més tornaria a ser el mateix.

Com conseqüència d’haver-se involucrat tant en política, els Milà de la Roca varen perdre els seus negocis americans i entrar en desgràcia. Durant els anys 20 del segle XIX aquesta saga perd les seves empreses i curiosament en canvi, en Josep Xifré fa grans negocis en els mateixos territoris amb el mateix tipus de negoci. Són titllats d’afrancesats i per tant, mirats com traïdors, però en la pròpia Amèrica tampoc no se’ls té en consideració, motiu pel qual no varen aconseguir remuntar .

La mercantil Antonio Milà de la Roca & Cia., es va constituir l’1 de juliol de 1814, era de José Joaquin i Antonio Mila de la Roca i Miró, el seu cosí i director d’aquesta empresa. Un any mes tard José Joaquín va donar-li poders al cosí a la fi que procedís a donar rendibilitat a una casa a la ciutat de La Habana al carrer de Compostela, a la fi que es pogués llogar, vendre o el que fora menester, donat que els diners que aconseguís els havia d’aportar com a fons a la mercantil mencionada, acte seguir Antonio trasllada els seus poders cap a Inglada i de Pasqual i finalment altres persones acaben venent la casa en qüestió.

José Milà de la Roca i Miró fil de Francisco Milà de la Roca i Serra, es va casar amb una Estalella. D’aquest matrimoni va tenir també molta descendència: Francisco, Antonio, José Indefonso, Ivo, Joaquin, Maria Francisca i Clara.

La Granja Vella i terres del Monestir dels Jerònims la compra José Milà de la Roca i Serra el 5 de març de 1798, concretament crea un (5) cens amb domini directe en favor seu, donat que els Jerònims la tenien en ruïna i no disposaven de diners per rehabilitar i els necessitaven per reparar la Granja Nova, situada més a prop del monestir i on vivien alguns dels monjos. En l’escriptura, molt extensa, s’indica que la Granja Vella, abans denominada d’en Gausachs i més antigament Mas Soler, disposava de diferents terres, salts d’aigua i altres bens.

En l’any 1803, mor José Milà de la Roca i Serra, els seus bens passen al seu hereu José Joaquín Milà de la Roca i de Astigarraga, inclosa la Granja Vella. Deixa a Antonio Homs pagès i masover de la Granja Vella, 65 lliures catalanes.

Sobre can Gausachs , va construir una mansió a l’alçada d’un home triomfador de l’època, que pretenia reflectir en la seva casa justament el seu “triomf i grandesa” donat que era una persona que coneixia els luxes tant de les diferents ciutats d’Europa com d’Amèrica. La Finca del Milà de la Roca tenia gran extensions de terra, es dedicaven al cultiu de la vinya, oliveres i bosc on s’unien dos torrenteres i tenia permís per l’explotació de l’aigua de la finca mitjançant un cànon o cens que es pagava al Rey.

Resulta evident que de la casa derruïda que va compra Milà de la Roca no en va quedar pas res, i que el palau que podem contemplar avui dia (conegut com Martí-Codolar) no existiria, atès que va ser fruït dels desitjos de José Milà de la Roca. Les famílies Inglada i Martí-Codolar, successius propietaris del Palau foren merament residents temporals, l’últim amb alguns canvis que va introduir al palau original. La van comprar perquè tenien suficient diners per poder-ho fer, pel significat i bellesa de la finca i l’efecte que produïa entre la resta de ciutadans.

José María Milá de la Roca i Serra, es casa con Maria de las Mercedes Guilla i Sagarra , no disposem de dades del casament, si sabem però, que van tenir una família molt nombrosa formada per (6)Josep Nicasi Milà de la Roca i Guilla pilot nàutic i membre activista del partit moderat, Francisco de Paula, Estanislao, Enrique, Joaquina, Josefa Oriola (casada amb Baudili Valls) i Maria de las Mercedes.

El 16 d’octubre de 1819, es signen els capítols matrimonial entre Pablo Janer i Pasqual i Maria Antònia de Milà de la Roca i Maynar, com la família ja està en un moment econòmic complicat, es lliura una quantitat de diners petita, unes còmodes i una casa que hi havia en la Granja Vella de nom Torre Jussana, abans que aquesta es convertís en la torre que ara es coneix al voltant de 1825.

El 6 d’agost de 1821 es firmen els capítols matrimonials en Magín de Gironella i Ayguals i Maria de las Mercedes de Milà de la Roca i Maynar, se li lliura una petita quantitat de diners, còmodes i la promesa de lliurar al matrimoni una altra quantitat en quan es liquidi part del patrimoni familiar que ja s’intenta convertir en líquid.

Desprès d’haver convertit La Granja Vella en un autèntic Palau, amb luxes versallescs i com conseqüència del que la davallada dels negocis de la família en terres americanes, José Joaquín es veu forçat a vendre la mansió a Isidre Inglada i Marqués el 9 de novembres de 1824, davant el notari Francisco Mas i Fontana de Barcelona. Es fa mesurar la finca, tenint en compte la part segregada de la Torre Jussana, la medició de la Granja Vella va sumar un total de 290.000 metres quadrats, també assenyala la venda que les construccions que hi ha a la finca són de nova planta, així mateix que conté magatzems per a vins i oli producció principal de la finca. Així mateix, existeix una altra escriptura que correspon a la venda d’altres bens de la finca tals com botes i barrils i tot plegat es ven per 7000 lliures catalanes, una quantitat gens menyspreable.

S’obre el testament de José Joaquín de Milà de la Roca i Astigarraga el 7 d’agost de 1825.

En l’inventari consten una gran quantitat de vi, vinagre i olis emmagatzemats i guardats en la Granja Vella i en els magatzems de la seva casa del carrer de la Mercè.

Els Milà de la Roca varen mantenir una intensa relació comercial amb diferents comerciants de Vilanova i la Geltrú, motiu pel qual no resulta difícil pensar que la venda de la Granja Vella fou acordada entre amics, a conseqüència de que José Joaquín de Milà de la Roca i Astigarraga va quedar endeutat amb una bona part de la burgesia barcelonina, tot esperant l’arribada de les remeses americanes que mai no van arribar. Els nous països americans varen aconseguir la seva independència i els Milà de la Roca quedaren en l’ostracisme més profund que pot quedar un ésser humà desprès d’haver donat tant en les terres americanes. Els seus descendents, això si, com eren persones il·lustrades i/o ben casades, algunes branques van seguir dins l’elit barcelonina.

A la nostra manera de veure la finca palau coneguda popularment com Martí-Codolar, hauria de ser coneguda com el Palau dels Milà de la Roca per pura justícia històrica.

(1) Neteja de sang. Expedients que eren necessaris per tal de justificar la seva puresa o neteja de sang a cristians vells. És a dir, que acreditava que no eren descendents de jueus, moriscs, heretges i altres grups considerats indesitjables o impurs.

(2) La Constitución de Bayona, també denominada Carta de Bayona o Estatuto de Bayona i oficialment en francés Acte Constitutionnel de l’Espagne, fou una carta atorgada i promulgada a la ciutat francesa de Bayona, el 6 de juliol de 1808, per José Bonaparte, com a Rei d’Espanya i inspirada en el model d’estat constitucionsl bonapartista.

(3) Els ciutadans honrats foren una mena d'aristocràcia urbana que es va desenvolupar a laCorona d’Aragó durant la baixa edat mitjana a l'empara del creixement polític de les grans ciutats. La màxima representació d'aquesta classe va ser el ciutadà honrat de Barcelona, que estava exempt de determinats tributs i gaudia de prerrogatives.

(4) La Constitució de 1812 o Constitució de Cadis (oficialment: Constitució política de la Monarquia espanyola) fou la norma fonamental de la Monarquia espanyola redactada per les Corts de Cádiz el 1812 sota l'assetjament dels francesos. Fou de caràcter liberal i va ser coneguda com "La Pepa", pel fet d'haver-se aprovat el dia de sant Josep.

(5) Domini directe: Domini que es reserva qui ha cedit un immoble a cens perpetu o emfiteusi o altre títol semblant. 

(6) Josep Nicasi Milà de la Roca i Guilla, escriptor i polític, neix a Barcelona 1807 i mor el 1883. Fill de Josep Maria Milà de la Roca i Serra. Era pilot nàutic. Membre i activista del partit moderat, dirigí “El Papagayo”, que s’oposà a Espartero, i el diari catòlic “La Convicción”, que mantingué llargues polèmiques amb Mañé i Flaquer, i el “Diari de Barcelona”. Publicà en català unes guies o pronòstics per als anys 1845-47 i 1856, i, en castellà, la novel·la de fulletó Los misterios de Barcelona (1844) —escrita des de la presó i que aconseguí una gran popularitat—,Los diablos de España(1846), el drama Los lores de la noche(1874) i la novel·la històrica De Godoy a Sagasta (1876), crítica de la revolució del 1868.

(*) Els capítols matrimonials són una de les institucions més característiques del dret civil català, bé que també són admesos en el dret espanyol i en el d'altres ...

Fonts informatives: 

Julio-Carlos García Castrillón - Archivo Monaco – de Bacardi ( Secció dels Gironella, part dels Milà de la Roca). Membre de la família s'ha dedicat a recopilar i posar en ordre els documents familiars, un treball ingent i de gran importància històrica. 
Adaptació al format un guió de l’escrit original i traducció al català de Carme Martín 

Punts informatius 1-2-3-4-5-6 extrets de l'Enciclopèdia Catalana i Wikipedia 

LA GRANJA VELLA, dels Jerònims fins convertirse en Martí-Codolar.

Per redactar un petit resum de la història de la finca Martí-Codolar, resulta imprescindible llegir el llibre «Los jardines de Martí-Codolar», editat per l’Ajuntament de Barcelona i escrit en conjunt per Ramón Alberdí i Rafel Casanovas.

Durant el segle XV, una part de les terres que havien estat propietat de la família Sabastida coneguda com mas Soler, fou cedida en emfiteusi a la família Gausachs. Durant el segle XVII, aquesta poció de terra estava molt a prop de la Torre Jussana al costat del camí dit de Sant Genís que baixava fins a la plaça d’Horta (plaça Santes Creus), per un profund torrent denominat d’en Gausachs que una mica més avall confluïa amb la Riera d’Horta.

Els seus propietaris, generació darrera generació desenvolupaven les seves activitats de manera tradicional, al igual que d’altres masies veïnes però a rel de l’última guerra franco-espanyola i de la guerra de successió al tro d’Espanya (1687-1697) la majoria dels camperols dels voltant de Barcelona ciutat va quedar molt empobrits.

Entre els camperols que van patir la llarga crisi de la guerra, es trobaven els Gausachs que per mirar de sortir-se’n, van oferir la venda de les seves terres als monjos jerònims (que eren ja propietaris de les terres properes de Torre Jussana) a canvi de convertir-se en masovers de la finca. La seva casa havia quedat mig derruïda i la família estava molt endeutada, no es veien amb forces de poder fer cap inversió per mirar millorar el seu futur que es presentava molt fosc. Els frares van acceptar i d’aquesta manera la finca var ser coneguda des d’aleshores com Granja dels Jerònims.

Els frares varen reconstruir la casa, van plantar arbres fruiters i milloraren el rec de les terres i les collites començaren a ser més generoses raïm, vi, blat, civada, cigrons, i d’altres fruites, verdures i cereals van omplir els graners del Monestir del Jerònims.

Més tarda varem comprar les terres on ara s’aixeca l’Hospital General de la Vall Hebron , varen reconstruir el mas Casalins i van anomenar al lloc la Granja Nova i així l’antiga granja dels Jerònims es va convertir en la Granja Vella en contraposició a la de nova adquisició. El camí del les Oliveres, unia ambdues granges i era en principi un camí privat que va desaparèixer amb les obres de 1992.

El cert però el sistema tampoc no els va funcionar a satisfacció dels frares ja que els donava moltes preocupacions i pocs guanys, així que varen adoptar la següent solució, ells es quedarien la Granja Nova, que estava més a prop del monestir i els terrenys de la granja vella i de la Torre Jussana que s’havien ampliat amb altres parcel·les de Can Grasses, formarien un lot que es posaria a la venda, unes 24 hectàrees.

Així és com les terres que havien estat propietat dels frares i treballades per camperols, varen passar en mans de la pujant burgesia de Barcelona que són els únics que movien diners en quantitat i podien, conseqüentment comprar-les.

Aquests burgesos tenien la seva casa a la ciutat de Barcelona i la seva finca de cap de setmana en les afores de Barcelona, una manera de demostrar el seu poder econòmic.

En 1798 finalment aquestes terres varen ser venudes a Josep Milà de la Roca que ocupava un lloc de alt nivell dins la burgesia barcelonina. Va renovar les terres i obrir noves mines d’aigua, traçar nous camins i reduir els espais improductius de la finca. Però va morir massa aviat el 1806 i la finca passà al seu fill Josep Joaquim Milà de la Roca i Astigarraga, qui va ser el creador pròpiament de can Milà, als que els hortenc anomenaven erròniament can Vilà.

La finalitat de monjos i pagesos no fou pas de crear jardins altres finalitat més peremptòries omplien els seus caps, vivien del seu treball i dels fruits que donava la terra que permetien assegurar, si bé no del tot, la seva subsistència .

Els nous propietaris eren comerciant i gràcies als seus nombrosos negocis varen acumular un gran capital que havien de invertir i si ve en volien treure un rèdit directe de la finca, també volien gaudir del seu paisatge. Van remodelar la casa donant-li l’estructura típica d’una masia catalana i transformant-la en una residència campestre de línies neoclàssiques amb elements romàntics , que va envoltar d’uns jardins dignes de ser recorreguts i contemplats, i tot plegat protegit per una tàpia que rodejava el conjunt. Tant li va agradar el resultat que va decidir quedar-s’hi a viure, deixant la seva casa de Barcelona.

Josep Joaquim Milà de la Roca va fer construir la balsa que primer es va conèixer com la de la petxina i més tard la les quatre estacions. Encara avui dia ofereix les seves aigües destinades al rec, si bé ha perdut la part decorativa que va ostentar en altres temps.

Amb tot Josep Joaquim no va descuidar la millora dels camps de la finca, es va assegurar l’accessibilitat des de la Riera d’Horta , va arranjar mines i cisternes , arreglar les vinyes i va obtenir permís del Rei per a fer construir dos molins a Torre Jussana.

Mentrestant , els seus negocis d’ultramar no anaven massa bé, havien començat les lluites independentistes de les colònies entre 1808-1814, depèn del país, que varen acabar en 1824 amb la derrota de les tropes espanyoles en la batalla d’Ayacucho.

Poc abans Josep Joaquim molt desanimat i malalt, ja organitzava la venda de les seves terres d’Horta. El 9 de març de 1824 firmava l’escriptura de venda en favor de Isidre Inglada i Marquès, Josep Joaquim mori l’any següent.

S’inicia doncs, una nova etapa, nous propietaris noves maneres de fer. Isidre Inglada havia rebut una educació refinada i tenia possessions a l'illa de Cuba i com d’altres compatriotes es va arruïnar a causa de les revolucions independentistes que acabem d’anomenar més amunt, malgrat tot el va poder seguir important grans quantitats de productes ultramarins.

Josep Joaquin es casà amb Teresa Codolar, cunyada d’un amic i col·laborador seu, Miquel Martí i Pujadas. Però el matrimoni no va tenir fills i com els sobraven els diners es van decidir a viatjar i a comprar més cases i terres i sobre tot viure la vida de la societat opulenta. El seu lloc de descans i prestigi social fou sens dubte la Granja Vella, amb la que es varen identificar i on van invertir part del seu capital.

El 1824 i 1825, el senyor Inglada va fer canvis en la casa edificada pel propietari anterior i el va convertir en un bonic palauet d’estil neoclàssic. Va ennoblir i embellir els jardins sota el guiatge d’un d’un arquitecte italià, va fer construir el jardí anglès on va plantar uns magnífics cedres, va fer bastir dues glorietes, entre sortidors i estancs d’aigua va col·locar unes boniques estàtues de déus de l’Olimp . A la bassa de la petxina va incorporar-hi estàtues de marbre blanc que representaven les quatre estacions i davant de la porta de la casa va potenciar un espai com si fos una placeta de poble amb un esvelta araucaria i bancs per a poder seure.

Jardins de la finca

Es van convertir en un meravellosos jardins enveja de tothom que els visitava, que van ser molts i persones de gran prestigi social com el rei Fernando VII i la seva segona dona doña Josefa Amália, el 17 de març de 1828. De la visita queda com record el monument que es va erigir i que es troba en el jardí de la Torre.

L’erudit Pasqual Madoz el 1847 va comparar la finca dels Inglada amb la de Can Gomis situada al poble de Gràcia, deia que lluïa amb elegància i bon gust, ambdues - va escriure- tenen uns bonics jardins, boscos , marbres, camins cobert de formoses i espesses plantes enfiladisses i magnífics jocs d’aigua».

Teresa Codolar va morir el 5 de gener de 1851 als 63 anys i el seu marit Isidre Inglada el 19 de gener de 1852 als 77 anys.

La Finca dels Inglada va passar testamentariament a mans del seu nebot Joaquim Martí Codolar. I Torre Jusana a nom d’un altre nebot Josep Vallier i Codolar.

Les terres que va heretar Joaquim Martí i Codolar ocupaven una extensió de 28 hectàrees.

Entren en escena doncs la família Martí-Codolar, nous exponents de la burgesia barcelonina, coneguts comerciants i relacionats amb activitats bancaries, Joaquim Martí Codolar fou entre d’altres coses, fundador de l’antic Banc de Barcelona, entrava amb aquest fet a formar part del grup de banquers anomenats «els amics de Manuel Girona).

Família Martí-Codolar el 1887

Estava casat amb Mariàngela Gelabert i Jordà , qui va heretar els bens del seu pare i un sentit del negoci, de l’estalvi i de la disciplina administrativa, dignes de ressaltar.

El matrimoni sempre va viure a a la ciutat de Barcelona i van tenir dos fill Joaquima i Lluís.

Marit i muller varen fer una aposta pel paisatge d’Horta agrest i amb terres en gran part verges. Joaquim va adquirir la finca de la Granja Nova que desprès de revolucions, exclaustracions i desamortitzacions havia passat a mans d’un comerciant de Barcelona i el 1855 compra al pagès Jaume Duran i Marí, un terreny que no arribava a un hectàrea d’extensió que li feia falta per dur a terme el seu somni de construir un llac que servís per a embellir els jardins i alhora distreure i alegrar als seus habitants.

Llac romàntic, foto B. Jordà

Va començar per assegurar-se el subministrament d’aigua prolongant antigues mines fins a conquerir les entranyes humides de la serra de Collserola i va fer construir una gran balsa que per la seva forma la gent va anomenar la balsa quadrada rodejada d’arbres plataners.

El senyor de la casa però, no va arribar a veure el final de les obres atès que va morir el desembre de 1956. Amb la construcció del llac, que des de novembre de 1856 i amb un sortidor central, animals aquàtics, la barqueta, els salzes, els eucaliptus i les plantes exòtiques, donava a l’espai una dimensió encantadorament romàntica. No és d’estranyar doncs que el conegut pintor Santiago Rusiñol els arribés a immortalitzar en algunes de les seves pintures. Aquesta part del jardí va desaparèixer en 1992 en obrir l’avinguda Vidal i Barraquer.

Santiago Rusiñol pintant els jardins

Una de les seves pintures dels jardins de Martí-Codolar.

Des d’aquell moment Mariàngela que tenia aleshores 51 anys, va agafar la direcció de l’economia familiar i va demostrar el que sempre havia estat, una gran senyora.

l’Últim creador de la Granja Vella va ser Lluís Martí i Gelabert, que va assumir i reprendre l’obra iniciada per Isidre Josep Milà de la Roca. En Lluís va ser capaç d’una cosa que els seus antecessors no havien ni somniat, la seva obra va ser del tot original, en 1900 no havia res a Catalunya que superés en conjunt la Granja Vella. Ho havia aixecat amb la seva empenta i fortalesa econòmica i la seva exquisida sensibilitat de prohome de la vida barcelonina.

En 1886 ja havia aconseguit ser tan famós i el volum dels seus negocis havia crescut tant que no es va acontentar amb utilitzar el cognom Martí – molt generalitzat a Catalunya- que so licità a la Corona autorització per afegir-hi el cognom Codolar, així passa a dir-se Lluís Martí-Codolar i Gelabert.

Des de la majoria d’edat de Lluís Martí-Codolar aconseguida el 1864, fins aproximadament 1931 – arribada de la Segona República-, van ser 65 anys d’or de la Granja Vella.

Lluís Martí- Codolar es va casar en 1866 amb Consuelo (Maria de la Consolación) Pasqual i de Bofarull i van tenir set fills, tres dels quals, els barons evidentment, van rebre una bona educació. Lluís el primogènit fou enviat a estudiar a Londres. Quan va tornar va treballar a costat del seu pare fins que aquest va morir. En 1902 es casà amb la francesa Victorie Baster i Robert i el casament es celebrà en la Granja Vella. No van tenir fills, va morir en la torre d’Horta en 1921 només tenia 50 anys. La seva desaparició va resultar fatal per a el futur de la família, més en concret per a la Granja Vella.

Casament en l'hirvernacle  de la Granja Vella 

Sebastià MartíCodolar, el segon dels fills barons el pare el va veure capacitat per dedicar-se a la ramaderia i li va encarregar la direcció de l’explotació ramadera de la Granja Vella.

A Xavier el va orientar cap a estudis científics. A partir de 1939 ell i la seva germana Àngels, van jugar un paper decisiu en la transmissió de la Granja Vella.

El 1865 quan només tenia vint-i-dos anys i encara era solter, va pensar en com donar vida a les zones enjardinades , al llac i a l’estanc que ja estaven construïts i va omplir-los de faisans, flamencs i les aigües de pelicans, ànecs , oques i cignes. Amés va construir un petit jardí zoològic d’aclimatació, com estruços, cangurs, llames del Perú, gaseles, i fins i tot una girafa i un parell de camells, que es van arribar a reproduir sense massa problemes i en això consisteix precisament el seu principal mèrit, doncs tots els animals disposaven d’instal·lacions acord amb les seves necessitats. L’elefant va entrar a la finca en 1882 i només comptava amb nou anys. Aquesta col·lecció privada es convertí en la més important d’Espanya en el seu gènere.

Alguns del animals de la  Granja Vella i el sr. LLuís Martí-Codolar

El crac de la seva casa de comerç va acabar amb el seu somni ja no podia mantenir el seu zoològic particular i va confiar en el sr. Darder la seva venda. Darder va fer tots els possible a la fi que la col·lecció no sortís pas de Barcelona. El 23 d’abril de 1892, la Junta del Museo de Ciencias Naturales, Parque zoológico y Jardín Botànico presentà a l’Ayuntamiento «una valoració de justipreu» de la col·lecció que el Consistori va aprovar per unanimitat, i va donar vist-i-plau per comprar els animals al Sr. Lluís Martí-Codolar per 30.000 pessetes de l’època. Així el dia 24 de setembre de 1892, festa de la Mercè l’Ajuntament inaugurava el Parque Zoológico.

L’elefant es va passar deu anys en la finca Martí-Codolar, era petit i li deien «baby» , però en el zoo quan ja tenia 19 i era prou gran , els visitants el van batejar amb el nom de l’Avi i va arribar a ser molt popular.

Amb el pas dels anys i des de la mort de la mare, els tres fills supervivents es van encarregar de la finca, que poc a poc va anar perdent lluentor; es va anar degradant els jardins que ja en 1931van deixar d’exhibir-se. El germans pràcticament no hi anaven i preferien anar a la seva casa de Cadaqués.

Pintades dels comités de la CNT de 1936. Foto de 1998

Durant la guerra la finca va ser ocupada. Primer va ser saquejada i molts dels seus llibres i mobles van ser cremats al pati d’entrada - els masovers d’amagatotis van amagar a casa seva alguns exemplar que van retornar als propietaris quan van recuperar la finca- per comitès de la CNT-FAI, com quedà reflectit en les pintades que es van quedar en una de les parets ..

Els colons es van refugiar en les seves cases i els senyors en la de Barcelona. Finalment la finca va ser expropiada per la Generalitat i destinada a escola dels nens orfes de la guerra.

Quan va acabar el conflicte, els vencedors van retornar la finca als seus propietaris, concretament a Javier i Angeles Martí-Codolar. Don Javier en morir volia traspassar la finca als seus familiars i doña Ángeles, la seva germana, als Salesians, finalment es va imposar després d’uns anys d’estira i afluixa, el criteri de la segona i la finca va ser cedida als Salesians el 10 de juny de 1946, els quals en  la readaptació del palauet a la nova finalitat seminarista, van arrancar-ne tres de les quatres façanes, circumstància que va donar lloc a les queixes dels antic propietaris quan el van visitar a posteriori. La mirada del religiós no és mai artística sinó asteta i deixa petjada per allà on passa.

La fi de les grans finques d’Horta que en molts casos han estat anar a parar en mans de religiosos o religioses, per cessió o per venda, Martí Codolar, Can Marcet, Can Carabassa, en són un exemple. Aquest fet,  va donar lloc  a que perdessin gran part del seu encant i dels seus jardins, prova evident Can Carabassa que actualment despullada de tota la bellesa que l’envoltava.

• El palau Desvalls ara convertit en quasi una ruïna, propietat de l’Ajuntament, sols el jardins es salven.
• Cal Gallart, és actualment la seu dels estudis de formació continuada de les Heures, Fundació Bosch i Gimpera – UB, pot ser és la millor conservada.
• Can Cortada i Can Travi Nou, són actualment sendes restaurants i es conserven amb una certa dignitat.
• Can Travi Vell, millor dit el que quedava, forma part de l’edifici de la Guàrdia Urbana.
• Can Mariner, en queda la forma exterior i poc més, convertida en la biblioteca can Mariner d’Horta
• Can Querol, amb un aspecte general molt penós, i rodejat de tendes a la fi que la fundació en pugui  treure rèdit econòmic del que fora el seu jardí de la finca, convertit en una residència geriàtrica

i moltes d’altres han desaparegut per vergonya d’aquells que les podien haver conservat com Can Gloria per posar un exemple ben trist,

Així doncs, gran part de l’enorme patrimoni històric que havia gaudit Horta ha mort per deixadesa, i desinterès de la Administració o interessos econòmics de particulars, queda el que queda i esperem que sigui respectat.

Fons de Consulta: Los jardines de Martí-Codolar, de Ramon Alberdi i Rafael Casanovas. Martí Codolar una obra social de la burgesia, també a càrrec de Ramon Alberdi i Rafael Casanovas. Fotos del Fons de la família Martí-Codolar.