Antic teatre de la parròquia- Fons C. Martín |
Feia ja vint anys que la guerra s’havia acabat i es vivia el que en deien «la paz de Franco».
El jovent ballava el rock, el twist en festes que es feien en cases particulars, moltes tenien pati i amb un tocadiscos i aquells discos de quatre cançons, i unes quantes coca coles ja en tenien ben bé prou prou per passar-s’ho bé.
A la parròquia un grup nombrós de joves feien teatre cada setmana a la part de baix de la parròquia, on anteriorment havia estat l’església que aleshores ja havia crescut i ja s’entrava al recinte per l’avinguda mare de Déu de Montserrat.
La parròquia aleshores cedia espais a fi de fer activitats de tota mena teatre, cine fòrums, xerrades, espais per dones, etc, fins que va arribar un determinat rector que els va fer a tots fora argumentant que si no anaven a missa no hi havia motiu per gaudir de les instal·lacions de la parròquia. Ara tenen l’espai llogat a una escola de dansa que es dona calerons.
Antiga sala del teatre de la parròquia convertida en escola de dansa. |
Normalment eren obres distretes a la fi que la gent del barri s’ho passés bé, però a primers dels seixanta la companyia entra en la seva majoria d’edat, es van atrevir a muntar «El diario de Ana Frank», això si, en castellà.
Anotacions sobre l'obra de Enric Gràcia..Fons família Gràcia- |
Ja des del principi el muntatge d’aquesta obra sofrir bastants entrebancs, l’escenari era petit i havien de fer encabir quatre escenaris diferents, situació complicada.
Per altra banda a última hora es va decidir que la persona que havia de fer el paper d’Ana Frank, la personal que normalment assumia els papers principals no donava imatge atès que tenia una edat determinada i no donava per representar una nena de catorze anys i al final, al final el problema es va resoldre i les actrius van arribar a una entesa, malgrat que una d’elles s’ho va prendre bastant malament.
Al final el 28 de febrer de 1960, l’obra es va estrenar amb gran èxit de públic, era un tema compromès atès que tocava el paper dels nazis durant la Segona Guerra Mundial i no hem de perdre de vista que estàvem en un país dictatorial on els alemanys van ajudar a Franco a guanyar la guerra.
Aquesta va ser única representació, suposadament algú va anar a explicar el contingut de l’obra als falangistes que encara ocupaven la masia de can Planàs. És de suposar que el responsable de l’associació feixista s’oposaria frontalment a què es tornés a representar i tot parlant sobre el tema amb el rector de la parròquia va quedar clar quina era la seva posició.
I així va ser no es va poder representar més ni a la parròquia ni als teatres del voltant, normalment les companyies amateurs com la del barri del Guinardó, solien anar a representar-les a altres barris com el foment o ateneu d’Horta o al Clot.
Gràcies a Antoni Maria. Gràcia, fill d’Enric Gràcia que ha guardat tot de material del teatre de la parròquia dels anys quaranta , cinquanta, hem pogut cosir la història que només ens havia arribat de de viva veu per mitjà de Raquel Piquer recentment finada i una de les persones que van intervenir en el «DIARIO DE ANA FRANK».
En aquest moment al Guinardó no existeix ni una sola sala on es puguin representar obres de teatre amateur amb cara i ulls, sales polivalents on alhora es pugui tocar tota mena de música sense molestar al veïnat, es podia haver aprofitat un espai al mateix parc del doctor Pla i Armengol per a construir-ne un o aprofitar la sala principal de l’antic mercar del Guinardó, però existeix una acusada manca d’interès polític per dur-ho a terme. Que els votants es distreguin, però que no pensin, seria perillós per als polítics.