Ramon Alòs-Moner de Dou propietari il·lustre de Torre Garcini

                

Ramon Alòs-Moner  va néixer el 13 de juny de 1885 i morì e 9 de febrer de 1939, poc desprès d'acabada la Guerra Civil, a l'edat de 54 anys, heretà les afeccions històriques i bibliogràfiques de la família. Llicenciat (1906) en filosofia i lletres, fou un dels millors deixebles de Rubió i Lluch als Estudis Universitaris Catalans.

Va viure des que es va casar amb la napolitana Maria Maltese i Fiodo, amb la que va tornar de la seva estada a Roma en 1913, a la seva finca del Guinardó, van tenir dos fills en LLuís i la Montserrat i a més de la carrera de  Filosofía i Lletres  era  expert en les obres de Dant i de Llull.

Torre Garcini en 1914, data en que Ramon Alòs-Moner hi va anar a viure.

  

Professionalment, contribuí a organitzar l'exposició del llibre català al Primer Congrés de la Llengua Catalana (1906); fou secretari-redactor a l'Institut d'Estudis Catalans (1907); acompanyà Rubió i Lluch a Itàlia i a Grècia (1909) i després aprovà a Madrid les assignatures del doctorat. Pel gener del 1911 fou pensionat a l'Escola Espanyola de Roma, organitzada per la Junta de Ampliación de Estudios i l'IEC, on hi havia Josep Pijoan de secretari. Hi restà fins a l'estiu del 1913. L'estada a Roma fou decisiva per a la seva formació i la seva vida. Retornat a Barcelona, l'any 1914 fou nomenat adjunt de la Biblioteca de Catalunya, on es trobà en el seu element. Es dedicà especialment a la secció de documents històrics, i l'organitzà, però també destacà en les seccions de llibres impresos i manuscrits. Per encàrrec de l'Institut d'Estudis Catalans féu, el 1915, una missió de recerca, amb Jordi Rubió, a l'Arxiu Capitular de Tortosa; l'any 1917 es doctorà a Madrid i fou nomenat professor de l'Escola de Bibliotecàries de Barcelona.

  Una de les promocions de l'escola de bibliotecàries

L'any següent entrà a la Secció Històrica de l'IEC. Succeí Eugeni d'Ors a la Secretaria General de l'IEC i des del 1923 representà aquest amb Nicolau d'Olwer a la Unió Acadèmica Internacional. Des del 1924 pertanyia a l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Compensà la malaltia (1930) que seguí a un període d'inquietuds familiars i a la mort de la seva muller i col·laboradora, i es reintegrà a l'Institut i a les reunions de l'UAI.

La Guerra Civil de 1936-39 posà a prova la seva eficàcia com a bibliotecari. Era pròxima la fi de la lluita quan caigué mort al carrer, tornant de l'Arxiu de la Corona d'Aragó. Col·laborà des de jove a les revistes catalanes i també a la "Revue Hispanique" i als "Cuadernos de Trabajos" de l'Escola de Roma i redactà molts articles per a l'Enciclopedia Italiana Treccani. Arnau de Vilanova, Ramon Llull i Dante Alighieri foren els temes principals del seu estudi, els quals alternà amb l'ocult treball de revisió i redacció d'índexs de molts llibres on no surt el seu nom. Cal esmentar entre els seus estudis sobre Arnau de Vilanova: una col·lecció de documents que no terminà (1909-12), La marmessoria d'Arnau de Vilanova (1923), l'edició de Confessió de Barcelona (1921) i del text català de la Informatio beguinorum. Sobre Ramon Llull: El manuscrito Ottoboniano (1914), la tesi Los catálogos lulianos (1918), Poesies (1925) i diverses recerques de bibliografia, entre les quals ha restat inèdit el catàleg dels manuscrits lul·lians de Roma. Tenen molt de relleu les cròniques sobre Arnau de Vilanova i Ramon Llull als volums VII-VIII de l'"Anuari" de l'IEC. Treballà molt sobre Dant i fou professor de literatura italiana a la Universitat Autònoma de Barcelona. Com a treballs de recerca bibliogràfica cal esmentar els dedicats a la biblioteca Dalmases (1916), a Jaume Caresmar (1918), a l'Arxiu de Tortosa (1920), a les publicacions de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1933), i els reports a la UAI i al Comitè Internacional de Ciències Històriques.

Ramon Alòs-Moner, va sentir molt intensament primer, la mort de la seva dona encara jove i desprès la derrota del seu país en mans dels nacionals. Aquesta suma de desgràcies va fer trontollar la seva salut ja de per si fràgil  i a poc  d'acabada la guerra, de camí cap a casa seva desprès d'haver visitat el que fins aleshores havia considerat un amic, de sobte es va adonar que el país i la gent que coneixia  havien canviat i que el seu món ja mai no seria el mateix, va patir un atac de cor en ple carrer i va morir.

La família de Ramon Alòs-Moner va viure a la masia-torre Garcini al Guinardó fins l'any 2010. Quan la família es va veure obligada a vendre l'edifici el seu fons documental de la família que inclou un gran nombre de manuscrits d'èpoques diferents, documentació patrimonial, incunables, impresos d'època moderna, gravats i documents gràfics es van donar a la Biblioteca de Catalunya, mentre que la biblioteca d'estudi de Ramon Alòs-Moner , que inclou una col·lecció especialitzada de literatura italiana és a la biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra. A l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona es conserva un important recull de fotografias familiars i el fons personal de Ramón Alòs-Moner  es conserva en l'arxiu de l'Institut d'estudis Catalans.

Vídeo  : Història breu de Torre Garcini.

Fonts: Enciclopèdia catalana i Viquipèdia 

PLANAS ARMET, familia relacionada amb l'arribada del ferrocarril i amb els barris del Guinardó i d'Horta

La saga Planàs més coneguda, comença amb Francesc Planàs i Molist casat amb Eulàlia Armet. Aquest matrimoni va tenir sis fills, tres nois i tres noies, un d‘ells va ser en Claudi Planàs i Armet el protagonista principal que no únic de la nostra història.

Tot comença amb en Francesc Planàs i Molist,  l‘impulsor de la companyia ferroviària que, quan va el van fer director, passava per moments de gran dificultat econòmica.

Sobre la importància de la seva persona se‘n parla en el WEB de l‘Ajuntament de Port Bou : -En Francesc Planàs i Molist-, impulsor de la Cia. dels Ferrocarrils de Tarragona a Martorell i Barcelona. Aviat es va configurar com el nou home fort d’aquella Cia. que, nascuda modestament, lluitava amb força per a connectar la populosa i industrial Barcelona amb l’interior peninsular. La seva intel·ligència, la seva entrega i la seva capacitat li van permetre vèncer els reiterats obstacles amb els quals hauria de trobar-se. Les conseqüències de la fallida del constructor de la línia, de la crisi financera de 1866 o de la tercera guerra carlina, van ser superades sota la direcció d’un home incansable acostumat a la lluita que, malgrat tanta adversitat, va aconseguir convertir la Cia. en un referent per a la resta de les de Catalunya.

La família Planàs – Armet, com ja hem apuntat, va tenir quatre fills, el nom d'algun dels quals també formen part de la història de la nostra ciutat: Claudi Planàs i Armet, nascut en 1828, advocat director gerent de la companyia del ferrocarril de Tarragona a Barcelona i França, amb propietats al Guinardó on va arribar a posseir dues grans mansions, la masia de Can Mèlic i la casa modernista de Can Mascaró, on va morir en 1914. Estanislau Planas i Armet, conegut agent de duanes i accionista ferroviari que tenia el seu palauet davant de l’Hotel Ritz , Antoni Planàs i Armet que va ser Regidor de l’Ajuntament de Barcelona, pel Districte I, Dolors Planàs i Armet que nasqué el 1833 i morí en 1902, Anna Planàs Armet que morí el 1923 i Concepció Planàs i Armet, que va morir el 1924.

Dolors Planàs i Armet casada amb en Frederic Marcet i Vidal (nasqué en 1828 i mori a Barcelona, 26 de gener de 1898 als 69 anys), soci del seu germà Claudi, directiu de l'empresa de ferrocarril Camins de Ferro de Barcelona a França per Figueres, que la presidirà de 1875 a 1886, gran empresari del sector tèxtil i Diputat del Congrés del Diputats a Madrid en dues ocasions, home apreciat i conegut a Horta on disposava d’una gran mansió d'estiueig «Villa Dolores», més coneguda per can Marcet i que quan morí va ser enterrat en el seu cementiri municipal. Les altres dues germanes no es van casar mai i van ser les hereves d‘en Marcet i la seva dona, que van morir sense descendència.

Caricatura d'en Claudi Planàs i Armet

Claudi Planàs i Armet, venia doncs d‘una família ben aposentada, era advocat i va continuar amb notable èxit la tasca que va iniciar el seu pare relacionada amb el món dels transports ferroviaris. Era un més del burgesos que havien situat a la nostra ciutat en el mapa del progrés. Home poc donat a mostrar-se en públic i del que existeixen escassos documents gràfics, per no dir pas cap, molt religiós i amant de la família, es va casar passats els quaranta amb una cambrera que va entrar al servei de la seva família, una noia molt jove, dolça, intel·ligent dins de la seva humilitat i que va saber fer-lo feliç i que malgrat posseir d’una salut delicada va dur al món quatre fills dos nois i dues noies. Maria Sarrato i Salas, que així es es deia la dona d’en Claudi Planàs, va morir jove amb cinquanta anys i escaig, dos anys més tard que el seu home.

Així doncs, va ser en «Claudi Planàs el personatge cridat a succeir la generació de pioners ferroviaris que havien posat en marxa diversos ferrocarrils del Principat i a consolidar sota una única direcció el fruit de tants esforços, amb la qual cosa va aconseguir la constitució d’una gran i fonamental xarxa ferroviària que arribaria a comptar-se entre les primeres d’Espanya. I tot això -a diferència de la resta de grans companyies del moment- amb capitals i esforços autòctons». WEB Ajuntament de Port Bou.

Edifici del C. Ali Bei. 
Foto costumitzada  C. Martín

La residència familiar de la família família Planàs – Sarrato, estava situada en el número 5 del carrer Ali Bei, a la ciutat de Barcelona i la seva residència d’estiueig a la finca de Can Mèlic al Guinardó.

Palau Planàs - Marcet.
 Foto autor desconegut

.








La família Dolors Planàs- Frederic Marcet vivia en el palauet de la confluència de la Gran Via i passeig de Gràcia, edifici en el que ara està situat el cinema Comèdia. Al menys hi van viure fins que Frederic Marcet va morir en 1898 i que per herència va passar a mans del seu nebot Francesc Planàs i Amell, que el va llogar per convertir-lo en el Teatre de la Comèdia fins 1969 que es convertí en el cinema «COMÈDIA» que tots nosaltres coneixem.

Palau Estanislau Planàs i Armet. 
Foto autor desconegut

Estanislau Planàs i Armet i la seva família, van viure en un palauet, posteriorment remodelat i ampliat pels seus descendents, davant mateix de l’Hotel Ritz, fent cantonada amb Roger de Llúria. Casat amb Mercedes Amell i Bofill, varen tenir sis fills, Estanislao, Francisco, Eulàlia, José Montserrat i Florencia.

Claudi Planàs i Armet i Maria Sarrato i Salas, van tenir quatre fills. Dues noies Maria i Anna, que van morir a causa de la epidèmia de tifus de 1914,  l’Ana només amb quinze anys el  13 de novembre i Maria Eulàlia de 24 el 22 del mateix mes, una gran desgràcia familiar difícil de soportar per qualsevol persona, donat que el pare havia mort només dos mesos abans

Josep Maria el més petit, es dedicava a fer carreres de cotxes, i va formar part de la junta del Moto Club Cataluña i Claudi l’hereu, advocat, no sabem si en va exercir mai, donat  que es dedicà a la "dolce far niente", tan popular entre alguns fills de casa bona.

El 20 de gener de 1878, es va inaugurar l‘enllaç ferroviari internacional pels Pirineus Orientals. Un tren va dur de Barcelona fins a Portbou, on va tenir lloc la celebració d'un banquet amb les autoritats de l'època en l‘interior de l‘estació.

Banquet d'inauguració - dibuixos de l'època

Maria Sarrato i Salas, nascuda l'ultim terç del segle XIX a Barbastro, va emmalaltir greument entre 1877 i 1878, salvant-se finalment  d'una mort quasi bé segura. En agraïment a Déu, Claudi Planàs Armet que era molt religiós, va sufragar i fer construir l‘església de Santa Maria de Portbou, avui dia desgraciadament molt abandonada, que va idear l‘arquitecte Joan Martorell i Montells en estil neogòtic, que es va començar a construir en 1878.

Claudi Planas i Armet, va comprar o rebre en herència, encara no està molt clar, la masia de Can Mèlic a finals del segle XIX, que des d’aleshores es va conèixer com Can Planàs (avui Centre Cívic del Guinardó), i tots el terrenys que l’envoltaven però a principis de segle XX, es va donar la circumstància que es va començar a construir l’hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, just davant de la seva finca i per aquesta raó el 1910 va decidir traslladar el domicili estiuenc  més amunt en el turó de Mèlic (les seves propietats arribaven fins a dalt del turó de la Rovira).

Composició en base de tres fotografies del Guinardó finals del segle XIX,
 en mig de la foto Can Mèlic i les seves terres. Fotos de l'Arxiu Històric de Sant Pau.

Can Mèlic anys 60 del segle XX. Foto fons Joan Corbera

Segons el cercador arquitectònic de l’Ajuntament de Barcelona, es tracte d’un casalot de planta rectangular situat en una gran parcel·la de frondosa vegetació. Té planta baixa i dues plantes pis amb coberta a quatre aigües de teula ceràmica, no visible des de la façana principal ja que està transformada per un coronament ondulant que situa un ornamentat relleu escultòric amb la data de la reforma a manera de capcer. Bàsicament arran de la intervenció de l'any 1910, es modificà la façana principal i la impecable tanca d'accés. Pel que fa a la façana principal cal destacar els elements escultòrics realitzats en pedra artificial, que incorporen de forma decisiva el llenguatge modernista. Molt ben executada, la tanca està feta a base de paredat irregular perfilat, aixecat sobre sòcol de pedra -ara pintat-, i emmarcat per maó vist; la carena és un delicat joc de materials: ceràmica policroma i obra vista. La porta d'accés està flanquejada per dos pilars de secció quadrada i coronats per florons, (Catalogada con bé cultural d’interès local). Es desconeix del cert l’autor de la remodelació malgrat en algun lloc es parla d’un tal Maties Mascaró.

Can Mascaró, composició de C. Martín 
fotos de la Web de l'Institut del dr. Còrdoba

Malgrat que la família Planàs només estiuejava al Guinardó, en 1912 Claudi Planàs i Armet, «il·lustre veí del Guinardó», va ser nomenat soci honorari de l’Associació de Propietaris del Guinardó, segons que va publicar en el butlletí que editava aquesta associació, coses de la notorietat.

Claudi Planàs Armet va morir a Can Mascaró en setembre 1914 mentre hi passava els mesos d’estiu, i la seva dona Maria Sarrato en 27.12.1916 en la seva residència del carrer Ali Bei, només teniacinquanta i escaig anys.

Les filles de la família Planàs-Sarrato, van morir del tifus en 1914, como ja hem indicat més amunt, Maria estava casada amb Antonio Marimon i Papasey, que morí al poble de Marata el 9.1.1931, havia sigut entre d’altres coses, Diputat Provincial per Barcelona, van tenir dos fills Antonio i Jesús.

Claudio Planàs i Sarrato

Claudio Planàs i Sarrato, hereu del sr. Armet, era el que vulgarment es coneixia com a un fill de casa bona que no s’havia hagut de preocupar de res que no fos mantenir el seus capricis, que eren molts. Persona de caràcter seductor, malbaratava els diners amb facilitat, així que, i segons fonts familiars, es va fondre gran part de la fortuna familiar.

Conscient de la seva manera de ser i de fer, en Claudi Planàs i Armet va testar en favor del seus futurs nets recalcant que aquests fossin «legítims», atès que el seu fill era solter quan el va redactar, deixant com usufructuari al seu fill, de tal manera que en teoria, no podia ni vendre, ni llogar res del patrimoni familiar sense el consentiment de la resta de la família.

Claudio Planàs i Sarrato, es va casar  amb Maria Fernández i Matheu, nascuda a la Habana, amb la que va tenir quatre fills, al més gran, per no faltar a la tradició familiar, el van batejar amb el nom de Claudio, desprès hi havia en Francisco, Rosarito y Josè Marìa. La seva dona, cansada de la seva conducta llicenciosa se’n va separar i anà a viure Madrid a casa de la seva família juntament amb els seus fills.

El nom Claudi, és tota una institució en la família Planàs, segons explica Marga Planàs besneta del sr. Claudi Planàs i Armet.

L’advocat de la família (Sr. Tomàs Espuny), a la fi de poder entendre el guirigall judicial en el que estava immers i del que n’era culpable Claudio Planàs i Sarrato a causa de la venda i lloguer fraudulent d’alguns bens de l’herència familiar, els va classificar d’aquesta manera:

Claudio Planàs Armet .... Claudio I

Claudio Planàs Serrato ….. Claudio II

Claudio Planàs Fernàndez…. Claudio III

Claudio Planàs Semprùn……. Claudio IV

Claudio Planàs Gonzalez de Riancho….. Claudio V

Claudio Planàs Martìn-Saiz……….. Claudio VI

Com conseqüència de la especial manera en la que Claudi I va redactar el seu testament, Claudio II que constantment necessitava diners per a les seves despeses, va vendre irregularment unes propietats de les que no podia disposar lliurament, tot i tenir ple coneixement del contingut del testament del pare, i es va desprendre de la casa familiar Can Mascaró, que va ser comprada pel Doctor Córdoba pare en la dècada dels vint, mitjançant escriptura privada, atès que no es va poder fer pública per mor del testament esmentat

En aquest edifici, el dr. Córdoba va muntar una clínica per a disminuïts sensorials que encara funciona.

També va llogar la Masia de can Planàs, abans can Mèlic (avui dia Centre Cívic del Guinardó i el camp del Martinenc) a l'empresa Parques i Canòdromos, que va contruir el nomenat  Canódromo Club de Cataluña en l’any 1930, els quals van construir-hi una piscina, un canòdrom i d’altres serveis lúdics com els de un casino a l’interior de la masia que es van inaugurar en 1931. Quan va arribar la guerra tot va ser requisat pels anarquistes i quan el conflicte bèl·lic va acabar, va ser la Falange qui va requisar la finca, més tard en Claudi II els hi va firmar un contracte de lloguer  per vint anys a raó del pagament de 10.000 pessetes cada mes.

Foto de 1931 de Daniel Cabrero. 

Foto del Canòdrom de 1934 de Brangulí.

A l'esquerra en el turó Can Mascaró,
 en mig Can Planàs i el Canòdrom. Fons J. Corbera, foto anys 40

Claudio II va morir l’estiu de 1966 d’un atac de cor a la casa del seu fill Claudio a Madrid, aleshores va ser quan els seus germans i els seus fills s’adonaren del que havia passat amb el testament de l’avi.

Tot seguint els consells del seu advocat Sr. Espuny, no van acceptar el testament de Claudi II i van presentar un plet d’al·legacions impugnant les vendes havia dut a terme sense el vistiplau de la família, a la fi de declarar la nul·la la venda de la casa coneguda com Can Mascaró i del lloguer dels terrenys i masia de can Planàs.

Can Mascaró va ser recuperada desprès d’un plet que va durar dos anys. Claudi III, fill del “venedor” i la resta de la família van tornar a vendre la finca i casa de Can Mascaró a la família del dr. Córdoba que van haver de pagar per ella dos cops.

En quant a Can Planàs i els terrenys esportius que ocupa el Martinenc, es va presentar un plet contra l’Estat donat que la beneficiaria era la Delegación Nacional de Juventudes. El plet va durar prop de dotze anys i tot just quan els tribunals dictaven sentència en favor de la família Planàs, l’Ajuntament de Barcelona va iniciar els tràmits per aconseguir l’expropiació dels terrenys, per un valor catastral de 160 milions de les antigues pessetes.

L’expropiació es va a dur a terme de manera amistosa i els germans i nets del sr. Claudi Planàs i Armet, van poder viure còmodament recordant amb gran afecte al seu avi i besavi.

Can Planàs avui dia Centre Cívic del Guinardó

Claudi Planàs i Armet va morir en la seva casa del Guinardó en 1914, coneguda com Can Mascaró a l’edat de 86 anys i les seves restes descansen en el cementiri de Monjuïc.

• Fotos informatives: Marga Planàs besneta de Claudi Planàs i Armet, dades i fotos segons documents facilitats per la indicada senyora.
• Foto Palau Estanislau Planàs i Armet del bloc "La Barcelona de Antes"
• Informació de l'arriba del tren a Port Bou del Web del propi Ajuntament de la ciutat.
• Informació sobre el judici sobre l'herència familiar de La Vanguardia del 15 de gener de 1985.

CARLES I GIOCASTA K. CORMA, fills il·lustres del Guinardó

Aquest dos últims anys, degut al llibre que hem publicat sobre la història del barri,  han passat per les meves mans un munt de fotografies diferents amb un element comú el barri del Guinardó. 

Quan vàrem vaig localitzar  les fotos dels germans Corma, tot cercant fotografies del Guinardó antic, d'entrada no vàrem poder determinar on podien estar fetes i les vàrem guardar en una carpeta i allà van reposar fins que un dia parlant amb una amiga del barri, que guarda una memòria prodigiosa del passat,  tot parlant del  Guinardó d'abans de la guerra i dels seus veïns va sorgir el cognom Corma i s'ens va encendre la llum.

Carrer Dos Rius (avui dia av. Mare de Déu de Montserrat),
 a la dreta el turó on estava el castell del Guinardó. Foto G. Casas Galobardes

Carrer Dos Rius cantonada Camí d'Horta,
 part de la porta principal del Castell del Guinardó.Foto G. Casas Galobardes

Aleshores les fotos dels germans Corma jugant al carrer varen prendre forma, el carrer que reflectien  les dues imatges era el carrer Dos Rius i la porta que feia cantonada era la principal del Castell de Guinardó també conegut com castell d'en Mascaró.

Abans d'aquestes fotos no teníem idea de qui eren els germans Corma, no en sabíem res de les seves vides, ni que durant molts anys van ser uns músics de molta nomenada. Vàrem investigar per internet, en webs d'aquí que finalment ens van conduir a d'altres del continent Sud-americà. El fruït de tot plegat, juntament amb la informació de la nostra amiga Raquel Piquer, han donat forma a la història que es relata tot seguit.                                  

El matrimoni Corma-Centelles, ell home lliberal republicà exercia de metge a la ciutat de Barcelona i va ser director del diari La Veu de Catalunya fins 1910 data en que va morir, la seva dona Antonia Centellas Baleñà, feia de mestressa de casa. Van tenir cinc fills, quatre noies: Ernestina, Edelmira (Mimi), Rosa (Rosina) i Mercè i Antonio, un noi amb la salut molt delicada que va morir jove.

Durant els anys vint, la família Corma es traslladà a viure al Guinardo, en una casa llogada en  aleshores carrer Dos Rius (hores d'ara Avinguda de la Mare de Déu de Montserrat), donat que mantenir una llar al centre de la ciutat resultava  car per a la seva precària economia, encara que poc pràctic per qui havia d'anar a  treballar a ciutat, donada la manca de bones comunicacions del moment. 

La tercera casa començant per la dreta era la de la família Corma.

La casa estava situada davant per davant del que es coneixia entre el veïnat com a Castell del Guinardó que a les primeries del segle XX, s'imposava solitari sobre un petit turó i gaudia una vista privilegiada sobre la resta de cases del veïnat i de Barcelona. 
 

La casa de blanc del mig de la foto era la de
 la família Corma. Foto 1930 de Jordi Meca Marimon

El senyora Corma va morir a poc del trasllar-se amb els fills al Guinardó i d'aquesta manera tots els germans van quedar sota la custòdia de la germana  gran Ernestina.

Ernestina Corma, artista deixeble d'Adrià Gual, als 20 anys havia cursat ja la carrera Superior de Magisteri, mètode pedagògic Montessori, donava conferències i era una virtuosa del piano. En 1907 a l'edat d'onze anys ja havia escrit un llibre de contes per a nens que portava per títol “Los niños en casa”.

Ernestina Corma. Foto revista Feminal

Segons recollia la revista Feminal de 1916, Ernestina als 20 anys va donar a l'Ateneu Barceloní, una conferència sota el lema la “Cultura, la dona i la pau” era, per demés, una dona feminista i d'idees avançades per a l'època.

L'Ernestina amb 23 anys, va conèixer un periodista uruguaià  Carlos Kussrow amb qui va mantenir una relació,   amb qui va tenir dos fills, en Carles, el gran, que va néixer el 1919 i la petita Maria Giocasta, el 1923, desconeixem com i quan va acabar la seva relació de parella. 

Per tirar endavant tanta família, va haver de dur a terme múltiples activitats, classes de piano, algun concert sola o amb la seva germana Rosina, conferències, escrits per a revistes especialitzades, algun llibre però, per sobre de tot es va dedicar a preparar als seus dos fills que des de ben petits van donar prova d'unes prodigioses dots per a la música, en Carles als tres anys donava ja petits concerts i na Giocasta també, ella a més a més tocava el violoncel..

Durant la Guerra Civil Ernestina Corma col·laborà amb la C.N.T. .  En setembre de 1936 va ser una de les fundadores junt amb Pilar Grangel, Eugènia Bony, Maria Colomer i Palmira Puntes, entre d'altres del Comitè Femení de Solidaritat Llibertària del SUPL (Sindicat únic de professionals  lliberals de la C.N.T.),  creat amb la finalitat de muntar un taller de confecció de roba per al front, fer cursets d'infermeria i de puericultura, impartir conferències propagandístiques. (Ateneu llibertari Estel negre).

Va participant en conferències, algunes radiades, sempre a l'entorn del paper de la dona i de l'educació integral dels nens, compromesa amb el Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU). En la confiança de l'eficàcia de l'educació musical i rítmica, «espiritual i humanística» d'aquest model escolar, el febrer de 1937 el Sindicat convocava oposicions per a cobrir places de professorat de Música, que signava la mateixa Corma com a presidenta de la secció. (Wiquipèdia).

Carles i Giocasta a casa seva al Guinardó.
 Foto 1930 Gabriel Casas Galobardes

L'habilitat musical del seu petits fills, no passà desapercebuda entre els músics i intel·lectuals de l'època com el mestre Frank Marshall que dirigia l'escola de música pensionada per l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona, destinada a recolzar a joves amb talent, qui se'n va fer càrrec de la seva preparació musical.

Carles va començar a tocar en actes públics al barri com la inauguració de l'Escola del Parc del Guinardó, coneguda popularment com l'escola del Bosc, on va donar un petit concert aprofitant l'assistència de les autoritats del Consistori, de qui depenien aquestes escoles, com l'alcalde en funcions Josep Branqué. Només tenia quatre anys.

Acte d'Inauguració de l'Escola del Parc del Guinardó.
 Foto Brangulí. 1923.

De 1921 a 1931, l'activitat artística d'en Carles i na Giocasta va ser important, com ho demostra l'àlbum de retalls de premsa i fotografies que Tristan Xancó Kussrow, fill de na Giocasta va lliurar a la Biblioteca de Catalunya per a la seva conservació i estudi, del que reproduïm seguidament alguna mostra.

• 1921, Tomás Breton presenta a en Carles K. Corma en el Real Círculo de Bellas Artes, assegurant que era el cas de precocitat més extraordinària de la història de la música. Aquell mateix any en Carles Tocà davant dels rei Alfons XIII i la reina Victòria Eugènia. Als tres anys fou pensionat per l'Ajuntament de Barcelona, confiant la seva educació al mestres Frank Marshall 1)

• 23 Febrer de 1923, en benefici del Monte Pío del Sindicat Professional de Periodistes (Teatre Tívoli)

• 24.11 de 1923 en la inauguració de les Escoles del Parc del Guinardó. (La veu de Sant Martí)

• 27.5.1924 , en la Sala Granados (publicat a la Vanguardia).

• 4.8.1924, en el Palau de les Belles Arts de Barcelona

• 15.8.1924, en el Saló de la Reina Regente a Barcelona

• 19.8.1924, en l'Escola del Mar.

• 25.3.1925, Funció religiosa a càrrec dels alumnes del Liceu Ave Maria, en la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat, a mig construir.

• 18.2.1927, Círculo Equestre.

La Reina Victoria Eugenia, va patrocinar l'actuació dels petits artistes a Londres.

En 1927 en el Saló de Cent de l'Ajuntament (en Carles tenia 8 anys i Giocasta 4), els petits artistes van entrar al Saló acompanyats de la seva mare, de l'alcalde de l'època el Baró de Viver, el seu mestre en Frank Marshall i la majoria de tinents d'alcalde, així ho recull el diari de La Vanguardia.

 Remarca l'article, que no es tractava de nens prodigis sinó de nens molt intel·ligents que malgrat la seva edat, reciten i escriuen música que estava causant admiració entre artistes de fama mundial.

1930 En un concert al Palau de la Música on els presenta en Pau Casals. (1930, cercle de concerts de l’Associació Obrera de Concerts).

En 1933 Ernestina Corma va impartir juntament amb Carolina Molina, un curs de mètodes per a l'ensenyament musical, en l'escola catalana MOSSEN CINTO.

En 1938 es casen Giocasta K. Corma amb Ernest Xancó i Creixell 2), ella encara no tenia ni 18 anys. A París en 1939, neix la seva filla Elsa.

El 1939 - Degut a les seves activitats polítiques dutes a terme abans de la Guerra Civil, Ernestina Corma es trasllada a viure a l'Argentina,  on en principi dirigí un centre pedagògic i un o dos anys més tard també els seus fills, Carles i Giocasta un cop van acabar els seus compromisos musicals, van camí de l'exili  junt amb d'altres intel·lectuals que fugen de la dictadura espanyola.

S'estableixen amb la seva mare a  Buenos Aires on ella fundà en 1943 una acadèmia de piano que ha esdevingut una de les més prestigioses d’Amèrica, dirigida només per Carles des del 1954, any que Giocasta passà a dirigir una nova acadèmia a Santiago de Xile.

Sobre els anys 40, Giocasta K. Corma es divorcia d'Ernest Xancó i es casa amb Enrique Iniesta Cano 3), violinista de talent, amb qui té tres fills més, José Ignacio, Maria Paz i Victòria. Enric Iniesta va  formar part de la "'Orquestra Sinfónica de la Ciudad de Mendoza" i mestre  de la "Escuela Superior de Música" de la mateixa ciutat.

1967, Giocasta K. Corma, dirigeix una nova acadèmia de música a Mendoza (Argentina). A Carles el fan catedràtic de música a la Universitat de Geòrgia, EUA.

Ernestima Corma va morir a Buenos Aires el 1960.

Giocasta K. Corma, mor prematurament a l'Argentina el 1977, només tenia 54 anys

Carles K. Corma, mor a Georgia (EEUU), el 1985

Ernest Xancó Creixell, primer marit de na Giocasta, mor el 1993

Enrique Iniesta Cano, últim marit de na Giocasta, mor el 1969

1. Acadèmia Marsahall – Associación Musical Granados-Marsahll, fundada pel músic Enric Granados.

2. Ernest Xancó i Creixells, violoncelista, compositor i director d'orquestra, format al Conservatori del Liceu i format per Pau Casals. Giocasta K Corma va ser la seva primera esposa.
3. Enrique Iniesta Cano, violinista espanyol nascut a Madrid.En el Reial Conservatori de la seva ciutat natal fou alumne d'Antonio Fernández Bordas. Aconseguí assenyalats triomfs a Espanya i també a Portugal, Alemanya i altres països estrangers. Se'l nomenà professor de virtuosisme en el Conservatori madrileny, i fou membre fundador de l'Agrupació Nacional de Música de Cambra. Més tard, anà a Xile on entrà a formar part de l'Orquestra Simfònica de Santiago. Després a Mendoza, fou professor en l'Escola Superior de Música, i així mateix arribà a ser violinista de l'Orquestra Simfònica d'aquella ciutat.

Fonts Informatives:

*Agraïment especial a Raquel Piqué, amiga de la família Corma, de qui hem rebut molta informació. Informació biogràfica de l'Enciclopèdia Catalana i de la Viquipedia, Diario ABC, Revista Feminal 1916. Fotos de Fabriel Casas Galobardes, de l'Arxiu Nacional de Catalunya. Llibre .  Jaume Pahissa: un estudi biogràfic i crític  Per Xosé Aviñoa, Biblioteca de Catalunya