diumenge, 28 de desembre del 2014

EL CARRER CHAPÍ - una mica d'història.

Carrer Chapí, qui no el coneix, el que pot ser no tothom sap és que el seu nom antic era carrer de la Combinació, per això la baixada rep aquest nom, nom curiós segurament degut a que combinava els dos nuclis del poble, l'antic al voltant de la plaça de la Constitució (Santes Creus) i la des estiuejants al voltant de l'església de Sant Joan d'Horta.


Postal d'època d'abans de 1914 quan encara era C. de la Combinació

Carrer Chapí allà on acaba. Fons Jaume Caminal

Postal d'època. La torre on es van fer les escoles parroquials

Chapí a l'alçada de la que seria la Salle Horta. Autor desconegut
Chapí a l'alçada de la baixada de la Combinació. Autor desconegut

Carrer Chapí arribant al c. del Vent, Dia de la benedicció de la Bandera. Segurament una foto Brangulí.

Segons els mestre Desideri Díaz, abans de 1882 era un camí on s'hi feu una urbanització que li deien de Megido per ser aquelles terres de Can Megido, que estaria en la zona Chapí-Rectoria.

El carrer comença al torrent d'en Mariner i acaba quan comença la Rambla Cortada (avui Campoamor), el nom de Chapí se li va posar en 1914, per Ruperto Chapí Lorente, compositor.




En el carrer Chapí hi van haver les Escoles Parroquial, fundades per Mn. Bundó, regentades des de 1912 per germans de la Salle, conegudes en tot el barri com la Salle Horta,

La Salle Horta. Autor desconegut

Alumnes de les escoles parroquials. Autor desconegut

Escoles Parroquials foto dels anys 30. Autor desconegut

Escoles parroquial - Salle Horta. Desconec l'autor

En una altre de les Torres-casa també estava el noviciat de les Salesianes, venuda mes tard per fer-hi pisos com ha passar amb moltes de les cases d'aquest carrer.

També hi havia una de les escoles de les Dominiques, coneguda per molta gent com l'escola de les les dominiques pobres, la gent rica portava a les seves filles a la que les Dominiques tenien en el carrer Campoamor.

En la foto les Monges de les Dominíques. a la dreta es veu l'entrada de l'escola.Fons Mercader

L'estafeta de correus també hi ha estar durant un temps, com s'havia quedat molt petita i era insuficient la van traslladar.

També es situava en el carrer Chapí el Sindicat de Labradores y Ganaderos d'Horta i...... molt molt important la llevadora que va ajudar a néixer mig Horta, la Sra. Juliana.

Casa en la que va viure la llevadora

En el número 67 durant molts anys vivia el Dr. Castellanos, que  a més,  passava consulta en el núm. 69 del mateix carrer. El Dr. Castellanos es traslladava a casa dels seus malalts molts cops en bicicleta i a l'hivern en el sr. cotxe negre, la seva figura continua vigent en el record de molts hortencs que com jo mateixa el recordem pels carrer d'Horta amb el seu maletí instrumental negre fent les visites domiciliàries, cal afegir que la primera consulta del dr. Castellanos va estar situada en la plaça Eivissa, núm 9 bis, tal com ho demostra la tarja de visita del propi metge,  tan la foto del doctor com la seva tarja apareixen en el llibre d'en Mingo Borràs "HISTÒRIES D'HORTA".



foto del dr. Castellano del libre de Mingo Borras Cròniques d'Horta


Casa del premi FAD
La casa situada en el núm. 51 obra de Dani Freixes i Vicenç Miranda, va guanyar en 1976 el premi Fad d'Arquitectura i Interiorisme, a mi personalment no m'agrada massa penso que està, més que res, fora de context té aspecte d'una clínica més que d'un domicili particular i el carrer Chapí, al costat de les seves casetes baixes envellides, no s'hi diu pas gens.

Han desaparegut ja  moltes de les torres que hi havia a principis de segle en el carrer, una de les poques que queda està en venda des de fa temps i té un jardí fantàstic avui abandonat, demanaria a les autoritats que no permetessin que es derruís per construir-hi més pisos i es preservés la seva silueta per a gaudi dels veïns.


Casa en perill de desaparèixer 

Encara s'hi conserven bastants cases baixes de finals del segle XIX,  que són una delícia per la vista dels vianants, han desaparegut però, les dues escoles que van omplir el carrer de criatures l'ample del carrer durant anys, la Salle Horta i la de les monges Salesianes, i han aparegut en el seu lloc un munt de pisos impersonals, d'aquells que no passaran pas a la història per la seva originalitat.










Cases d'un sol pis típiques d'època. Foto actual Carme Martín


Can Mercader per sort,  sobreviu i últimament li han rentat la cara. 

Casa Mercader en 1956. Fons Mercader

Els Mercadé Eren una família molt nombrosa que va arribar a Horta a començar del segle XX, la casa ha sofert canvis però es conserva molt bé, a la part de darrera té un bon jardí del que la família guarda fotos tan delicioses com  aquesta cedides de Jordi Mercader.


Foto Fons Mercader.

La porta de Can Mercader. En la casa Original. Fons Mercader
Família Mercader al balcó el dia de Rams. Fons Mercader
C. Chapí en la nevada del 62. Fons Mercader
Des del seu balcó es podia contemplar les catifes de flor de Corpus on la família hi participava intensament, agraïm a Jordi Mercader les fotografies que va penjar en el grup de facebook Horta - Memòria del Barri, que apareixen en aquest post.


Fotos de les estores de Corpus. Fons Mercader

Cap a 1870, Can Mariner va començar a parcel·lar les seves terres a la fi de fer-les rendibles i, en conseqüència es va construir una balla al voltant de la masia i de la casa de la dida que donava al carrer Chapí que encara als anys 70 es podia contemplar, no fa gaires anys i com a primer pas de la venda definitiva, s'hi van construir pisos i es va enderrocar la casa de la dida.




Enderrocament de la casa de la dida.


Chapí cantonada c. del Vent. Autor desconegut.



  • Fonts informatives: El que ha estat i és Horta de Desideri Díez, Històries d'Horta d'en Mingo Borras, Fotos de la família Mercader.





dilluns, 22 de desembre del 2014

UNA MICA D'HISTÒRIA DE TORRE GARCINI


Una masia en mig del Camp. fons família Alòs

Les cases comencen a encerclar-la. Fons família Alòs

Torre Garcini és una masia bonica i sòlida enclavada entre edificis de molts pisos, en ple barri del Guinardó. Si t'acostes des del Passeig de Maragall sembla poc menys que impossible que en mig d'aquell infern de ciment encara subsisteixi un reflex d'una època ja passada, un oasis rural que dóna testimoni de la història agrícola del barri, de quan aquesta zona pertanyia al municipi de Sant Martí de Provençals.

Pg. Maragall ds de Torre Garcini anys 20. Fons Alòs
Els terrenys de la masia, que fou construïda a principis del segle XVII, s'estenien per on avui discórrer el Passeig de Maragall.

Actualment rodeja la Torre Garcini un petit jardí amb una fabulosa solana a on els últims senyors de la casa recorden haver pogut contemplar el mar i la muntanya. Ara mateix, la vista la tapen els edificis de pisos del voltant, i malgrat conservar aquest racó verd, un luxe per a qualsevol persona en una gran ciutat, els últims habitants es sentien tancats dins la seva propietat.






Fins 1850, Torre Garcini fou propietat del sr. Garciny, magistrat de Barcelona, del que rep el nom la masia i el carrer. En 1900, el mas va passar a mans de Manuel i Miquel i Margarola, adoptant, per poc temps, el nom de Can Margarola. Posteriorment, Lluís Alós i de Martín, avi dels últims propietaris, li fa retornar el nom de Torre Garcini

Torre Garcini és doncs, una masia clàssica, construïda  amb forma rectangular, de tres cosos, amb planta baixa i pis “Encara recordo quan els cavalls entraven per on nosaltres ara ho fem, que és la porta principal”, ens conte Lluís Alós.

En racó que segueix a l'estable fou, en altres temps, una capella petita.

En les fotos podem observar aspectes de l'interior de la casa pairal. La sala i alcova de gran majestuositat i bellesa i la cuina, centre de la vida de la masia.



Foto de La Vanguardia

Foto de La Vanguardia


Les imatges de Can Garcini, evoquen l'entranyable ambient d'una masia rural.

Pujant al primer pis per una àmplia escala de pedra, ens rep una impressionant biblioteca amb uns 30.000 volums de literatura, particularment catalana i italiana. L'adquisició i col·lecció d'aquest volums fou obra del pare de últim propietari, bibliògraf i secretari general de l'Institut d'Estudis Catalans, tota la decoració de l'interior de la masia és antic. Així, per exemple, es guarden les arques de la núvia i del nuvi i el llit ample de l”hereu”, alta com un temple pagà, de fusta noble amb incrustacions de plata.

Publicada a La Vanguardia

Malgrat la solidesa, la masia que ja té 300 anys, necessita contínues renovacions, arranjament i cura especials i el seu manteniment és costós.

Tot plegat pertany ja a un passat no massa llunyà, actualment la masia està buida i va ser  tapiada a la fi d'evitar ocupacions indesitjades i  pertany a la constructora Nuñez i Navarro i si l'Ajuntament  no hi posa remei pot arribar a enderrocar-se en dates properes per construir-hi més pisos. 


La Sra. Alòs


Qùe diferent  llueix el balco de Can Garcini ara mateix


L'Ajuntament vol arribar a un acord de permuta amb la constructora i s'està portant  les negociacions en aquest sentit amb el el Sr. Núñez i Navarro que no ho està posant pas fàcil.




Els veïns continuem treballant i  lluitant a la fi que sigui un parc i equipament pel nostre barri. 



  • *Informació aconseguida en gran part, d'un reportatge que data de 1987 publicat a La Vanguardia. Fotos de la Família Alòs i del meu fons personal.

dilluns, 8 de desembre del 2014

EL VELL GUINARDÓ

VELL GUINARDÓ

Asseguda sota l'ombra que m'acull
del vell garrofer que es gronxa al vent
des del mirador pelat d'aquest turó
que baixa a la plana pel llit del torrent.

Contemplo el pla brodat d'horts recollits,
i la gent que s'apressa pels camins
la ciutat que ha trencat els vells lligams
caminant amb fermesa plana endins.

S'albira en la llunyania el blau del mar
que amb el cel es fon en l'horitzó
les barquetes de colors prop de la costa
i el velam del vaixells que hi ha en el port,

Desplegats als meus peus els masos vells
fets de pedra que els anys han enriquit
les vinyes fent rengleres fins el pla
i els torrents que des del cim han fet camins.

Els grills canten en cor que ve la nit,
el sol s'amaga cansat darrera el cim
les ombres amaguen els records,
al lluny el mar augura l'avenir

Noves cases s'han bastit reptant amunt
les rieres en carrers s'han transformat
la ciutat cada dia està menys lluny
i nosaltres ens sentim ben enyorats.

De la vida que passava lentament,
dels camps, de les vinyes i el bestiar
molt em temo que és un temps ja finiquit
i que els canvis han vingut per no marxar.


  • Anònim en un dia d'enyorança.


  • Dibuixos en llapis i en tinta dels voltants de la Muntanya Pelada, dècada dels trenta, l'autor el pintor Josep Ribot Calpe.