El MAS VINTRÓ del Guinardó

Mapa de situació de la masia 

El Mas Vintró estava situat al carrer Garrotxa i a primers del segle XX, ostentava el núm. 11 d'aquest carrer.

Els Vintró eren pagesos d’aquesta zona de Sant Martí com a mínim des del primer terç del segle XVIII, tenien el mas familiar, en la zona delimitada pels carrers de la Nació, de Vidiella i de la Muntanya. La masia de can Vintró tenia 9 mujades (*) de superfície.

Pere Vintró Sagristà, fill del primer de la saga familiar Pere Vintró Vintró (1784-1865), fou un notable propietari agrari martinenc amb terres també a la zona del torrent dels Enamorats, a la zona de Vilatrau, a l’actual barri de la Sagrera, als voltants del carrer de Cerdà i a Sant Andreu de Palomar on vivia en el carrer Llenguadoc cantonada al carrer de les Monges en una casa que encara existeix. 

A finals del segle XIX, va comprar grans extensions de terrenys pel Clot, Camp de l’Arpa i el Guinardó a la fi d’ampliar les seves propietats. Durant la seva vida va fer edificar moltes cases a Sant Andreu i Sant Martí de Provençals 

Va ser alcalde de Sant Andreu qual encara era poble, la majoria de les seves propietat les heretà del seu pare Pere Vintró Vintró. 

Va ser Pere Vintró i Sagristà qui va comprar a Pere Borràs Sunyol, el 1900 dues parcel·les de la Torre dels Pardals per ampliar l'heretat de can Vintró, en el seu moment va ser un dels grans terratinents del Guinardó i el van anomenar president de l'associació de Propietaris de la nova barriada. 

Pere Vintró Sagristà va morir el 2 de gener de 1902, a l’edat de només 60 anys, i el seu fill Pere Vintró Mariné va ser qui va heretar quasi tots els seus bens. 

Necrològica de la Vanguàrdia

En el cementiri de Sant Andreu els seus descendents posseeixen una notable tomba d’estil modernista en el seu honor, de l’arquitecte Simó Cordomí, que va encarregar el seu fill Pere Vintró Argemí, al costat de la qual està escrita la llegenda «La mort tot se lo emporta. Sols Chisto dona llum». 

El segon mas Vintró, estava situat en l’antic camí d’Horta i va ser una casa de pagès que amb els anys es va anar transformant mitjançant noves naus laterals annexes a la masia convertint-se amb el temps en un gran casalot que sempre fou destinat a finalitats agrícoles on els veritables propietaris mai hi van viure i sempre va estar a càrrec de masovers o llogaters de casa i terres, que cada cop eren més minses atès que el terreny es va anar urbanitzant. 

El Mas Vintró en 1931. Foto d'Esteve Puigpinós.
A l'esquerra s'endevina la torre de la Torre dels Pardals

Segurament es va construir a mitjans del segle XVIII i desconeixem els seus primers orígens, si sabem que la seva mina d’aigua va assortir de l’apreciat líquid a masies del voltant com can Sabadell i d’altres i que també disposava d'una font on els veïns anaven a buscar aigua amb garrafes. Jose Roig i Moliné recorda que a can Vintró brollava una font d'aigua en mig del fang i les pedres on anaven a omplir els cantirs els veïns en temps de guerra.

El 26 de gener de 1882, es redacta un document en que Marià Berdura autoritza a Josep Sabadell, de l'antic mas Sabadell, situat a tocar del C. Garcilaso (abans Estévanez), a passar una canonada per les seves terres per tal de de fer arribar  l'aigua sobrera que rebia cap a Can Viudet, el propietari del qual era el germà d'en Josep Sabadell, on apareix  en Pere Vintró com testimoni.

Mitjançant aquest document es va poder saber que malgrat a que a can Sabadell hi havia un pou d'aigua, que estava situat a l'entrada de la masia a l'esquerre, es veu que no produïa pas prou per regar els seus camps i necessitava l'aigua de la mina de Can Vintró, aquesta mena d'enteses eren corrents entre els propietaris dels masos de la zona, que acostumaven també a deixar-se eines del camp, animals per muntar femelles i d'altres elements relacionades amb  amb el normal traginar de camps i granges d'animals.

Així arriben a primers de segle XX, que la masia i una part de les terres que la circumdaven, concretament el 8 d’agost de 1930, van ser llogades al jornaler Ramon Rodenas Cervera. Per la part del propietari de la finca va firmar el contracte l’administrador dels Vintró aleshores José Duran Guix, el contracte era indefinit. 

Foto del senyor Rodenas treballant la terra de Can Vintró.
 Foto d'Esteve Puigpinós

El terreny que si adjudica era el que anava des de la masia fins el carrer Garrotxa (antic camí d’Horta), és a dir no massa gran, en el contracte es diu que la petita finca disposa d’una mina i li dona permís al llogater a utilitzar-la per l’us que estimi oportú, amb el permís del propietari, és clar, era per tant, ja aleshores era ja una explotació familiar més aviat petita. 

Aquesta zona va ser de les últimes urbanitzades. L'any 1929 es va presentar un projecte de la Cooperativa de Funcionarios del Estado, Provincia y Municipio anomenat Colonia SAR Infante Don Jaime, que havia d'ocupar bona part de la finca però que finalment no es va dur a terme.

Lamentablement el passat rural d'aquesta part del Guinardó ha quedat esborrat totalment no existeix cap carrer que recordi la masia. La plaça que ara existeix al final del carrer Art, i que anys en darrera estava davant per davant de la masia, està dedicada a un escriptor i sacerdot de nom Carles Cardó Sanjuan, que res te a veure amb la barriada i que bé podria renombrar-se, amb tota la raó del món, com «Plaça de l’era de can Vintro» que seria el més natural. 

(*) La mujada era una mesura de superfície utilitzada en el Pla de Barcelona; equival a la superfície llaurada enun dia per una parella de bous, aproximadament 4.896,5 m2, gairebé mitja hectàrea. La mujada es divideix en 16 mundines. 

Fonts informatives: 
Sobre la vida del Vintró a San Andrés, Jordi Sánchez bon col.laborador quan el necessites.
Josep Roig i Moliné sobre la font de can Vintró.
Del llibre de comptes de Marià Berdura, sobre l'aigua de Can Sabadell.

CASA SERRA al carrer Salses

Postal del carrer Salses de l'època 

Els propietaris de les terres de can Cortada van demanar la urbanització de la zona sobre 1860, la terra ja no donava el necessari pel manteniment de la finca i cada vegada era més corrent  que  els burgesos de la ciutat de Barcelona, es fessin cases de finals de setmana i vacances en llocs més sans no pas la capital.

Els lloc escollits foren, Horta, el que desprès es convertiria en el Guinardó, Vallcarca, Sant Gervasi o Sarrià, als que es podia accedir més fàcilment, primer en transport arrossegats  per cavalls o mules i desprès pels primers automòbils i tramvies i autobusos.

El primer carrer del poble d’Horta que es va omplir de cases d’estiuejants fou la Rambla Cortada (Campoamor) i desprès el carrer Catalunya (Salses) i finalment Rambla Quintana que travessava les terres d’aquesta masia, la seva urbanització va començar més tard cap a 1904 i foren molts els arquitectes amb renom que les van construir i en les que van participar els reconeguts paletes del poble que eren molt apreciats.

C. Salses a principis del segle XX. foto del fons AHDHG

La vida, sobretot al carrer Catalunya (Salses), era tranquil·la i assossegada, els veïns a la tarda sortien a les portes de les seves cases al carrer proveïdes amb cadires i xerraven mentre que la canalla jugava; quan algú els volia fer una foto, tots es posaven en situació mirant a la càmera, de fet poca gent en tenia perquè eren grans i força aparatoses en l'època.

Un dels nous veïns que es va instal·lar a Horta fou Andreu Serra i Bonvehí era fill de Melcior Serra i Ribó i Maria Bonvehí. Tenia 4 germans: Camil, Adela, Emilia (casada amb Ramon Iglesias i Torres) i Maria (casada amb Josep Colomer i Tubau). 

Eren nascuts a Sant Andreu. La família tenia una casa de planta baixa al carrer de Piqué núm. 74 que en morir el pare en 1891 l'heretaren els 5 fills a parts iguals. 

L'Andreu Serra es trasllada a viure a Horta on el 1887 al carrer Rectoria nº 8, havia comprat un solar per edificar que donava al carrer Major, un altre al carrer de Sant Tomàs i un tercer per construir-hi la seva pròpia casa al carrer Salses per al que en 1900 havia demanat permís per protegir-lo amb una tanca.

Posteriorment en 1903, demanà de nou permís per construir-hi una casa torre a rasant del carrer Salses, en el cantonada amb Rectoria.

Plànol de la façana de la casa Serra - Arxiu Administratiu de l'Ajuntament de Barcelona

Una noia de la família Valls saltant a corda

als fons una casa Serra a mig construir.

Foto de Magí Valls 

El señor Serra era mestre d’obres i el més segur és que la casa la dissenyés ell mateix, però va donar l’oportunitat de signar els plànols a José Orobitg Serra (1) titulat en 1867, possiblement familiar de la seva mare si ens atenem al seu segon cognom, l’arquitecte municipal Bonaventura Conill Montobbio (2), va donar el vist i plau per part del Municipi, segons així consta en els documents que hem consultat.

La majoria d'bres del sr. Orobitg les va projectar a Cervera, la seva ciutat i de fet l'única modernista on consta la seva "auditoria" és la casa Serra.

Desconeixem el temps que la família  Serra va habitar la casa i el que si sabem és que després  hi va viure la família Salvà i finalment la família Escofet.

La casa era una obra d’art modernista que per desgràcia pel barri es va perdre en la dècada dels 70 quan els Escofet van decidir derruir-la i fer-hi construir pisos.

A sota us deixem amb una imatge comparativa, quina llàstima que les autoritats no tinguin unes regles més rígides sobre el que es pot derruir o no, entre ambdues imatges no hi ha pas color, la primera guanya per imaginació, per bellesa i per harmonia amb el seu l'entorn.

Comparativa

(1) Josep Orobitg Serra mestre d’obres procedent de Cervera, titulat en 1867 i la seva obra no és ni extensa i massa coneguda.

(2) Bonaventura Conill i Montobbio Barcelona 1876 - 1946 Fou unarquitecte modernista català.

Deixeble d'Antoni Gaudí va estudiar a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona on es va llicenciar el 1893, i desenvolupà la seva activitat principal abans del 1910. Destaca la construcció de l'estació de Vallvidrera-superior del funicular de Vallvidrera en col·laboració amb Arnau Calvet Peyronill. També són obra seva alguns dels panteons modernistes del Cementiri de Lloret molts dels quals foren encarregats per indians. En l’aspecte pedagògic impulsà la creació d’escoles de formació professional per a obrers i auxiliar de la construcció. 

A Horta també se li atribueix la planificació de la casa Mata-Ramis, però el cert és que els plànols no van ser firmats per ell sinó per Josep Masdeu i que darrera de la seva firma segurament estava Enric Matas i Ramis que encara no disposava del títol d’arquitecte i per tant no podia firmar el projecte.

Fonts informatives :

• Jordi Sánchez, a qui dono les gràcies per la informació de la família Serra quan vivia a Sant Andreu. 
• Plànol de la casa Arxiu Administratiu de l’Ajuntament de Barcelona.
• Blog Modernisme -de Valentí Pons Tojouse
• Viquipedia.

Construcció de l'Església nova de Sant Joan d'Horta

Horta creixia i estava clar que l’esglesiola rural del poble d’Horta no era la més adequada pel moment d’eufòria urbanística que s’iniciava amb la urbanització de terres que havien estat de conreu i que s’omplien de gent benestant de Barcelona..

les terres de can Cortada es van començar a urbanitzar en 1860 i ja en 1861 va haver un primer intent de trobar un nou lloc i diners per construir-ne una de nova, El terreny el va donar Josep Oriola Cortada conte de la Vallde Marlés i senyor de la casa d’Horta, tot i així la intent no va reeixir.

Aleshores en 1884 es va demanar al bisbat per ampliar la que ja existia i malgrat aconseguir el permís, les obres no es van dur a terme, es veia més factible fer-ne una de nova.

Finalment i desprès de projectes i gestions diverses per aconseguir fons, i recuperat el solar cedit temps en darrera del propi Josep Oriola Cortada, situat a la part baixa del mateix carrer, lloc conegut com La Plana d’en Cortada (terrenys en la seva majoria del propi Josep Oriola Cortada i també en petita proporció de Josep Sanmartí i Manuel Megido), es van començar a dur a terme les primeres prospeccions.

La primera pedra, treta de l’església vella cremada durant la Setmana Tràgica, es col·locà el 24 de juny de 1905 dia de Sant Joan. L’acte es va celebrar amb tota la pompa de l’època, amb l’assistència de personalitats com Bisbe de Barcelona Caldenal Casañes, i varen signar l’acte el propi Cardenal, el rector de la parròquia Joan Ycart i la Contesa de Marlés i el seu fill primogènit Antoni, també hi van ser l’arquitecte que va fer els plànols de la nova església Ramon M. Riudor i empresaris diversos.

L’arquitecte Ramon M. Riudor, s’encarregà gratuïtament de dirigir l’obra, primer deixà coberta la la part del davant, des de la façana fins el creuer i tancà l’espai amb una pared provisional fins que les obres d’aquella part acabessin.

Frontal de l'església segons Ramon Riudor

Com l'església vella havia estat cremada durant la Setmana Tràgica de 1909, corria pressa aconseguir un espai on a dur a terme els actes litúgics. Aquesta part fou inaugurada el 16.1.1911. 

Les famílies benestants del carrer Campoamor amb les seves donacions van bastir l’interior del temple, tothom hi va contribuir d’una manera o altra a donar esplendor a la nova església d’Horta.

Nosaltres hem aconseguit còpia del plànol original del mestre Riudor i hem de dir al respecte que el resultat actual que no guarda cap semblança amb la que li volia conferir l’arquitecte. Al menys pel que fa a la imatge del temple contemplat des del carrer.

Per alguna raó que no s’explica enlloc, però que es pot arribar a deduir amb els plànols a la ma, podria donarse la circumstància que l’església tal com s'havia dissenyat  resultés massa ostentosa pel que la barriada requeria, tot i la gent de possibles que vivia a Campoamor i Salses, i van decidir prescindir de torres, elements i floricultures, circumstància que segurament no va agradar ni poc ni massa al seu arquitecte, el senyor Riudor que deuria considerar que, el que es pretenia, desvirtuava completament la seva obra i va decidir presentar la seva dimissió, al cap i a la fi ell no cobrava per la seva feina ni una pesseta i s’ho podia permetre.

l'església de costat segons plànols de Ramon. M. Riudor, Arxiu Administratiu de Barcelona

l'església de San Joan d'Horta cap els any 20.

Tot són especulacions, però si va ser així, considerem  lamentable el comportament del rector Joan Icart o qui fos el responsable del canvi, atès que els plànols tenien el seu vist-i-plau i sabia perfectament el que l’arquitecte pretenia dur a terme, una altra cosa és que els diners que costava l’obra es van disparar i es va arribar a considerar massa elevats pels diners dels que disposaven.

Així doncs, amb l’obra a mig fer, agafa la direcció Enric Sagnier gran expert en construir edificis religiosos, qui és qui finalment li va donar la imatge neogòtica que té ara mateix el temple.

Així que aprofitant la planta general que ja estava construïda, es va canviar quasi totalment i la façana, donant-li una imatge més rotunda i austera dins la grandiositat de l’edifici. La rectoria es va transformar en una estança molt més modesta però suficient perquè els capellans poguessin viure amb comoditat.

Les obres es van allargar durant anys, atès que en 1936, la nau central de l’església fou cremada pels anarquistes i el sostre i les voltes que el sostenien es va malmetre així com altres elements de l’interior del temple.

Església de Sant Joan d'Horta cremada en 1939.
Foto Autor desconegut.

Desprès de la Guerra Civil a causa de l'incendi que sofrí el temple parroquial queda en gran part destruït i només van romandre en peus els murs i la coberta. Desaparegueren una veracreu gòtica de 1531 i un relicari barroc,

Duran el conflicte l'edifici serví de dipòsit de bidons d'o'li i de benzina, la qual cosa produï la destrucció del paviment i deterior de les parets. La casa rectoral fou arrassada i amb ella l'arxiu parroquial.

El març de 1939 el rector Mn. Miquel Pujol inicià les obres de restauració continuades durants uns quans anys. Dirigí les obres l'arquitecte Ignasi Puig Boada.

En 1939 es reconstruí l'altar Major, el 1941 la capella del Santíssim i la casa rectoral i el juny de 1942 es col·locaren les campanes.

 Tot plegat es va allargar fins l’any 1980 que les obres es van donar per oficialment acabades, concretament el 24 de juny d’aquell any, en que fou inaugurada la portalada i el timpà de la façana principal, obra de l’artista Joan Torras i Viver.

Fonts informativas:

Arxiu Administratiu de l'Ajuntament de Barcelona.

Llibre d'en Desideri Díez "EL QUE HA ESTAT I ÉS HORTA".