 |
| Seu de la Falange a la plaça Eivissa d'Horta, foto dels anys 50. Desconec l'autor. Fons Carme Martín |
 |
El dia 3 de març de 1940, es va celebrar en el cine Unión un acte de «afirmación Nacionalsindicalista» a càrrec de Jefe Provincial de Propaganda Juan Claver que va recordar als seus caiguts durant la guerra i la col·laboració de FET (Falange Española Tradicionalista). El president de Peña Ibérica, Francisco Palau Rabassó, recordà la lluita contra la masoneria i el catalanismo, recordant que entre la Falange i l'enemic (tots els que no pensaven com ells) «no hay tierra de nadie, por lo tanto quien no esté con ella està contra ella», tota una declaració d’intencions com es pot comprovar. (sic)
Oficialment la seu d’Horta es va inaugurar el diumenge 16 de marc 1941. Mossèn Pujol rector de la parròquia de Sant Joan d’Horta a les 9,30 del matí, va beneir la seu i seguidament i va haver una desfilada de les milícies del Partido dels Districto. Acte seguit es va celebrar en el recinte del cinema Unión, on sembla que eren habituals aquests tipus de demostracions, acte de orientación nacionalsindicalista en el que va dirigir unes paraules el Governador Civil de Barcelona i alhora conseller nacional de Falange Española, com a comissari general d'informació, Antonio F. Correa Véglison, i el cap de la Falange a Horta, i altres autoritats falangistes.
Hi va haver gent que es van passar al bàndol dels franquistes sobretot joves de famílies benestants o acomodades i d’altres amb idees contràries a les que expressaven els republicans.
Algunes de les publicacions de la parròquia de Sant Joan d’Horta – Els Lluïsos, com «L’IDEAL» ho confirmen, persones adultes conegudes del barri i/o els seus joves fills que o bé volien evitar anar a la guerra o, per pròpia convicció, o bé es traslladaren a viure amb familiars fora del país o es van passar al bàndol sublevat.
Alguns del que van tornar vius i que havien fugit del país quan la guerra, expliquen com alguns dels veïns d’Horta o bé al començament del conflicte o bé qual van mobilitzar nois per anar a lluitar al front quasi al final de la guerra, quan van mobilitzar la denominada quinta del biberó, (nom que per que diuen els va donar la dirigent anarquista Frederica Montseny degut a l’edat dels seus components), que la persona que els donava el contacte o bé per fugir a l’estranger o bé per passar-se al bàndol nacional era el farmacèutic Ròmul Laporta, que era d’un poblet de Girona i allà tenia coneixences que es veu que s’hi dedicaven i segurament no pas de franc, hi va haver gent que van guanyar molts diners fent aquesta mena de serveis.
«Passant penes i molta por - recorda Joan Homar - arribà l’any 1938, el dia 7 de març d’aquell any m’havia de presentar a files la meva lleva era del 40. Tenia divuit anys. Un dia el meu pare em digué, que vols fer?. Anar a lluitar amb els rojos o passar-te a l’España Nacional, jo ja sabia que alguns de la federació s’havien passat als nacionals; en Jaume Casas, el meu cunyat en Ricart Vendrell, en Francisco Vendrell, en Pere Solé i d’altres.
Vaig dir-li al meu pare que volia passar-me als nacionals. El senyor Laporta de la farmàcia s’encarregà de preparar la sortida. El senyor Laporta havia nascut a Girona i hi passava les vacances i coneixia a gent que els podia ajudar. Érem un grup de 13 persones ens havia d’acompanyar un guia que era un pagès del Berguedà, s’havia de travessar els Pirineus per arribar a França, va ser un llarg viatge amb molts d’entrebancs. Malgrat aquesta història va ser llarga i plena de dificultats, penalitat i canvis de bàndol forçats, sortosament va acabar bé pels Homar.
Des de pagès es guiava a molt jovent que desertava o que bé no volien anar a fer la guerra i fugien per refugiar-se a casa de familiar als sud de França, però hi va haver prop de 40.000 joves que es van passar al bàndol Nacional.
Quan va acabar la guerra civil, alguns veïns explicaven amb orgull la seva proesa en una publicació plena d’estampes de la mare de déu i del seu fill, i soflames plenes de patriotisme i amor a «déu i a la pàtria», en una revista publicada per Acció Catòlica d’Horta», és de suposar que ho feien perquè pensaven que això els donava una certa pàtina nacionalista espanyola tan necessària per sobreviure en aquells moments. No se’ls va passar pel cap que res no dura eternament, que passat els anys el que està escrit queda i que el fet en sí no seria tan ben vist per la gent vuitanta anys després.
No ja la circumstància d’haver fugit, que en tenien tot el dret si volien fer-ho, sinó que en tornar es pengessin la fugida com una medalla al valor patri (sic).
Un dels nois i homes que es va passar al bàndol nacional, tornava ara i lluïa l’uniforme blau marí dels falangistes i la boina vermella. Era cap de patrulla el que més manava al grup d’Horta.
Havia arribat l’hora de passar comptes amb tots els seus adversaris que segons ell havien arruïnat al seu pare i també amb algun antic company amb qui suposadament tenia comptes pendents. Per aquesta circumstància, havia jurat venjar-se’n un dia i ara que tenia cert «poder» era la seva hora!.
Desgraciadament algunes personatges convertits en «petits dictadors» amb uniforme blau i gorra vermella van trobar després de la guerra el moment de dur a terme les seves venjances personals.
Cada dia a les dotze sonava pels altaveus de la casa falangista de la plaça Eivissa, l’himne nacional. El tràfic parava i tothom havia de saludar braç estirat i ma oberta a l’estil nazi, mentre sonaven les notes de l’himne nacional reial. Els caps de falangistes feien posar al mig de la plaça aquelles persones que havien estat castigades en els judicis que ells mateixos preparaven contra persones del barri que o bé els molestaven o tenien alguna causa pendent per petita que aquesta fos, inventada o no. De vegades aquestes persones eren rapades al zero i calia que presidissin l’acte d’acatament al règim amb la salutació (1)
El retornat hortenc nomenat cap de patrulla falangista va posar a la llista dels represaliats aquell antic company per fer-li pagar tota la rancúnia que duia a sobre en forma d’odi, i el va acusar de ser un col·laborador amb les tropes roges que se n’havia sortit sense anar a la presó (cal aclarir que home era bomber, res a veure amb la política).
El veí degut a la maledicència del desgraciat patruller falangista, patia el càstig de ser apartat del cos de bombers al qual no podia tornar sinó trobava avaladors. Es mereixia ser rapat i obligat a accedir a la plaça a l’hora de l’himne.
Però el poca pena del falangista, no comptava amb la força que tenien algunes dones del barri de can Quintana, les filles d’un veí del carrer Hedilla. Aquest home està sota la nostra jurisdicció van dir, ningú del nostre carrer serà tocat sense el nostre consentiment. Les noies avalaven a l’home que tantes vegades els havia ajudat a calmar la gana amb les seves verdures de l’hort i amb els seus auxilis d’infermeria en l’explosió d’una bala que un veí volia manipular a fi de treure’n pólvora i transformar-la en un ble de llum d’oli, durant la guerra. Es va establir una forta discussió al respecte entre veïns i el falangista en qüestió i van guanyar els contraris a l’encarnisament contra un home bo i honest.
Tots els veïns represaliats del barri buscaven avaladors que els permetessin tornar a les seves feines entre veïns, familiars, capellans o coneguts convertits en vehements seguidors del nou règim des d’on havien aconseguit alguna prebenda.
Entre els anys 50-60, sinó estem amb informats, el cap de Falange era un xicot jove de cognom Cifuentes. A Horta hi havia gent afiliada a la Falange o be per motius de necessitat o bé perquè hi creien, encara avui dia en ple segle XXI els veïns prefereixen no dir noms ja que existeixen massa familiars vius d’aquestes persones que es passejaven per Horta vestits amb la camisa blava de la Falange i boina vermella i no saben com s’ho podrien prendre.
 |
| Publicat en la Vanguàrdia en 1959 |
Jordi Robert Ollé, recorda que a finals dels 50 es passejava pel barri un individu, gallec amb camisa blava i tocant la gaita, bastant begut i presumint de ser de falange.
Per qualsevol activitat que es feia al barri era necessari passar per les dependències de la Falange a la fi d’acreditar que eres un español de bé, tanmateix per poder jugar a basquet, tal com ho explica l’Enric Roig veí d’Horta., amb paraules textuals seves «per a treure la llicència de jugador de basquet, en els anys 60 tenia d'anar obligatòriament els dissabtes disfressat a la "Centuria Roger de Lauria, Tambores y trompetas» (sic).
Una altra veïna, Montserrat Fàbre que el seu pare tenia farmàcia a la plaça Eivissa, comenta que a la post guerra els obligaven a posar-se l’uniforme de la falange un dia al mes i presentar-se.
Explica Jenny Roca que «Quan jo era escolta i anava al metro de la plaça, ells ens insultaven perquè dúiem fulards amb las quatre barres i parlàvem català. Jo tenia por de passar uniformada per allà , eren els anys 60, jo era noia guia del Congres.
En general la gent procurava viure dins dels seu petit univers, amb l’imperatiu de «no comprometre’s». Més enllà de la seva frontera hi havia «la zona de perill», per on es movien els agents del règim: la policia, els falangistes amb excés de cel, els delators, els ressentits. S’entrava en el domini de la por. Pere Carbonell (2)
Amb el pas del anys la falange va anar perdent força al barri d’Horta, el «patruller fatxa» amb ànsies repressores, va ser apartat del cos pels dirigents falangistes, en adonar-se del seu veritable tarannà. El seu odi mai consumit del tot, es va perdre per altres camins, finalment va emigrar a Madrid embrancat en contribuir amb les forces repressores.
Sobre els anys 70, segons una publicació del diari La Vanguardia era cap de la Falange José Cuesta Hernàndez, degut al nomenament de nous caps de Districte. Entre els anys setanta i vuitanta, la Falange va deixar la seu d’Horta.
Epíleg:
No fa gaires anys, abans d'una de les rehabilitacions de l'edifici de la plaça Eivissa, quan van treure els cartells falangistes i el jou i les fletxes, a sota encara es veia l'escut de l'ERC a la façana.
FONTS INFORMATIVES :
1) Dora Serra (L’Uniforme»
2) Pere Carbonell «Tres Nadals empresonats (1939-1943).
3) Butlletins números 61 al 63 dels Lluïsos, Vivències de Joan Homar i Gibert
4) Butlletí núm. 61 de 1999 dels Lluïsos (vivències de Pere Solè i Sans)
5) Revista parroquial Ideal, de 24.1.1948.
Dono les gràcies a Josep Llorens, Roberto Lahuerta Melero i Andrés Paredes per les seves informacions bàsiques per situar els fets comentats. També a les persones que ens han regalat els seus record de l'època.
