Situada
a l’avinguda de Can Marcet, entre l’antic camí de Sant Cebrià i
el final del carrer d’Horta.
 |
| Situació de les masies de la contrada |
Can
Travi era una masia del segle XVI, com encara es pot comprovar per
les voltes que conserva en el seu interior. La masia tenia a la
planta baixa els espais destinats a les feines del camp, el cup, el
celler, la cuina.
En
el primer pis a més de les habitacions tenia una gran sala que dóna
a dues galeries amb arcades a banda i banda, tant en la planta baixa
com en el primer pis, que és la part de la masia que encara es
conserva. D'un estil gairebé únic dins del
món de les masies catalanes i un exemplar singular en el territori
de Barcelona, tal com indica Desideri Díez en el seu llibre “Les
masies d'Horta”..
 |
| Camí de Can Travi vell. Autor desconegut |
 |
| Entrada a Can Travi vell. Fons Jaume Caminal |
Es
troben descripcions de la masia en la segona meitat del segle XVIII
gràcies al baró de Maldà, que en el seu llibre El col·legi de la
Bona Vida, es refereix a aquesta masia com a casa de les “Garrigones”
de la família dels Garrigó, propietaris de la masia.
En
efecte, aquesta masia ha passat a la Història per les moltes
citacions que el baró de Maldà en va fer en el seu llibre El
Col.legi de la Bona Vida”, on es refereix sempre com a la casa de
les “Garrigones”, de la família dels Garrigó. Els Garrigó eren
una de les tantes famílies que havien arribat al Principat
Provinents de la Catalunya Nord. Un Garrigó il·lustre va ser
Francesc Garrigó, eclesiàstic i professor de retòrica a la
Universitat de Barcelona.
El
baró en donava moltes referències de les seves anades a aquesta i
d'altres masies pels camins de la riera d'Horta i les tertúlies
culturals que s'hi feien.
“ La
mitja hora que ens hem detingut amb les dues Garrigones, mare i
filla, avent-hi comparegut lo bon Garrigó, son amo, nos ha paregut
sols un quart d'hora, tant divertits estàvem en la platxèria, oint
luego tocar la campana de la parròquia de Sant Joan d'Horta,
l'oració de l'Avemaria per ser dotze hores, i amb les cantades d'una
ària a dueto de la Maria Escolàstica i Rafaló, que els escoltava
l'Angeleta i la Saleta amb gust, així com també son pare i demés
persones que allí eren, no havent vist en esta visita a dites
Garrigones a la germana de l'Angeleta ni cap de sos germans”.
Cal
fer esment a la sessió musical de Can Garrigó descrita pel baró de
Maldà.
“Entrant
dintre tots amb los restants hem saludat a les tres Garrigones, mare
i dues filles, ocupant tothom cadira per seure... (...). Li hem
persuadit que cantés algun bolero o tonadilla. Angeleta luego
d'haver cantat Maria Escolàstica amb Rafael son germà un duo
harmoniós i patètic, començant aquesta ametlla ensucrada, com
ensucrada veu, la tonadilla que cantà al matí de l'entrega de la
paperina de dulces, havent cantat desprès d'esta amb la mateixa
tonada la del “Profundis clamavi forta com un clarí i acabat amb
la cançó d'Horta, catalana”.
El
mateix baró de Maldà ens fa en el seu Dietari, una descripció de
Can Garrigó el mes d'octubre de 1797:
 |
| Can Travi vell. Autor desconegut |
“..
aposento immediat a l'aixida de la casa... peça menjador...estant
penjat a la paret d'aquell menjador una bossa o paraïgua .. los
demàs parets quedaven adornades de quadres i conclusions... algunes
antiguitats del passat de la casa, que la fan molt recomenable, d'un
Sant Crist, que es compte si fou Santa Maria dels Socors o de
Cervelló, escollides pintures en una capsa amb relíquies insignes,
pintura i epigrafiat en llatí d'un Canonge Garrigó, que fou de la
Catedral de Barcelona... qual Senyor morí amb fama de santetat....”
 |
| Can Travi vell 1950. Fons Traguany |
La
propietat de la masia passà als Travi, família que tenia grans
possessions a la Cerdanya, dels qual prové el nom actual.
Els
Travi i Isabel Llançes, tingueren dos fills, Xavier i Maria Teresa.
El fill Xavier morí als 33 anys i la finca i la masia van passar a
Isabel Llanés i morta aquesta a la seva filla Maria Teresa. Les
terres eren treballades pels Simó.
La
riquesa dels aqüífers de Can Travi fou tan gran que tenia concertat
amb l'Ajuntament d'Horta l'abastiment de la població, motiu pel qual
no s'hi podien fer pous. Amb l'aigua de Can Travi es regava bona part
de la vall d'Horta, de Sant Andreu de Palomar i de Sant Martí de
Provençals.
Per
més informació sobre la mina d'aigua de Can Travi, cliqueu sobre
els links següents:
La
masia estava en molt mal estat a causa de les diferents inclemències
que ha hagut de patir. Així durant la guerra de 1936, hi va caure
una bomba al pati de la masia, que quedà parcialment derruïda;
l'objectiu del bombardeig eren els grans dipòsits d'aigua de la
finca, que eren aleshores plens d'oli i gasolina.
 |
| Bassa d'aigua de Can Travi vell
|
Al
respecte, segons explica Xavier Valls, pintor molt reconegut i veí
d'Horta en la seva autobiografia “La meva Caixa de Pandora” ,
escrit per en Julià de Jodar.
“Pel
que fa al bombardeigs del 1937-1938, quan passaven el Junkers damunt
d'Horta rebíem més metralla d'algun obús els antiaeris del Carmel
que no pas bombes dels atacants. En sentir les sirenes, la meva mare
i jo pujàvem al terrat, perquè era de les que, si de cas queia una
bomba, preferia anar cap avall que no pas quedar soterrada. A mi
feliç inconsciència, els reflectors antiaeris em fascinaven com uns
focs artificials, però un vespre ens vam trobar rodejats de fum a
causa d'unes bombes que havien caigut molt a prop de casa; sembla, ho
vam saber desprès, que a la fi de 1937 un falangista havia pogut
passar a l'Espanya franquista i havia denunciat l'emplaçament d'un
dipòsit de carburant per a l'aviació sense parar ni mica,
l'infeliç, “patriotero”, en el fet que la família vivia a pocs
metres de l'objectiu: Todo por la Patria.”.
Durant
la Segona República, la masia de Can Travi vell, fou
col·lectivitzada, els anys 30 Can Travi fou escenari d'importants
reunions polítiques.
Darrerament
en 1975 va explosionar una bombona de butà que va ensorrar part de
l'església, el celles, els cups, la cuina i el menjador.
Els
Simó han estat els seus masovers que han treballar la terra fins els
anys 80.
