Com totes les masies que tenen més de trescents anys, la propietat va passat per diverses mans i famílies fins que finalment fou llegada a la Casa de la Caritat.
 |
| Plànol de situació de Can Tarrida |
En Francisco Zamora en parla en el seu
“Cuestionario” de 1789, quan hi diu:
“Confina con la casa Mariner la de
Alabareda, hoy de Juan Bautista Plana, Notario de Barcelona, es de un
patrimonio suficiente, hi afegeix una nota rural simpática “Más
arriba de ésta se hallan once casillas, algunas cons segundo piso y
todas con un pedacito de tierra, donde hacen hortalizas, regándolas
con agua de sus pozos y sus dienos se empleabn al corte de bosques y
otros van aqui a la labranza. Las mujeres se emplean en hacer la
colada para Barcelona y otras a tejer cintas y otras labores”.
 |
| Can Tarrida en 1915 |
El baró de Maldà que tans coses ens
ha deixat escrites sobre Horta, en parla de Can Tarrida al “Dietari”
d'11 d'octubre de 1797:
"Bona senyora la tal pubilla Tarrida
agasajadora, com també el seu marit, Joan Moragas que, quan jo era
minyó i ell també fou primer escolà de música del Pi, i despuès
músic de la capella de Santa Maria, que hi tocava el fagot, oboè i
flauta travessera i deixat los hàbits a la figuera, vestint-se de
seglar continuant la música, I desprès d'arreconar el fagot, oboè
i flauta, anat seguint la música a Santa Maria passà a marxant o
negociant i luego a amo, puix que es casà amb la dita pubilla
Tarrida, passant-s'ho prou bé, quan nos han ensenyat sa torre amb
tots los aposentos i lo terrat que volta la torre per sos costats i
detràs, cuina limpia i clara i en l'entrada lo celler prou abundant
i bo per lo regular; sa premsa, etc. Fora de la torre a sa eixida,
ens han ensenyat la capella amb molt polit retaule d'escultura, amb
una santíssima Verge en mig, de la Concepció, amb dos sants
col·laterals a dit retaule Sant Josep i Sant Antoni de Padua ab Sant
Joan Batista nom de l'amo al capdamunt”.
 |
| Can Tarrida a mitjans del segle XX |
Provinent del llegat de Marià
Torrebadella, l'any 1897, la Casa de la Caritat es feu càrrec de la
finca de Can Tarrida. Prèvies reformes i adaptacions hi foren
instal·lades dues escoles de pàrvuls i unes altres dues de nivell
preparatori.
En temps de la Mancomunitat, sota la
presidència de Prat de la Riba (1914-1925), la Casa de la Caritat
que estava en el barri del Raval, havia crescut tant que es va
plantejar traslladar-se a un lloc de les afores més saludable.
Aquest trasllat però no es va arribar a materialitzar fins 1957.
 |
| Can Tarrida en 1917 |
Tanmateix però, abans i durant la
Mancomunitat (1914-1925), es va donar un cert impuls a la renovació
i construcció de dos petits satèl·lits afegint-hi la casa que
tenia en el barri d'Horta: Can Tarrida . Es va habilitar en 1917 per
donar alberg als nens epilèptics i amb tuberculosi.
Per tant, gràcies al
escrits d'en Francisco Zamora i del Baró de Maldà, sabem que en 1789 la
torre era propietat de
Joan Bautista Plana, notari de Barcelona , en canvi, deu anys més tard en 1797, ho
era
de la família Tarrida, la publilla de la qual s'havia casat amb en
Joan Moragas, marxant i negociant, amb el que vivia en Can Tarrida i que finalment, en mans de
Marià Torrebadella, qui la va llegar a la Casa de la Caritat en 1897, Institució a la que va pertanyer fins que en 1974 en que La Casa de la Caritat es va traslladar a les
Llars Mundet.
La torre fou enderrocada per deixar pas a la via ràpida,
que ha enllaçat el segon cinturó de ronda amb els túnels de la
Rovira del Carmel. De l'edifici no ha quedat res, ni el magnífic
finestral gòtic.
A títol personal, puc afegir que quan jo estudiava a la carrer de la
Plana , allà on havia estat La Cooperativa la Vanguardia Obrera en 1967,
aquest carrer acabava tot just on estava Can Tarrida i recordo haver
vist els nens que allà s'hi estaven. Els veïns en parlaven en veu
baixa d'aquells nens, deien que eren nens abandonats, hospicians, que
aquella era una casa de “la caritat”. Ho deien quasi en veu baixa
com si fos una història obscura de la que no se'n pogués parlar
obertament. Clar que l'època hi havia tants termes dels que no s'en
parlava només que en privat que un més no cridava l'atenció.
Els camins al voltant de Can Tarrida
encara eren de terre, no estaven pas asfaltats, ni tampoc aquells era
un lloc on els veïns d'Horta hi passessin sovint, estava fora del
centre, no molt lluny però, no hi havia pas tendes ni res de semblant que els obligués a acostar-s'hi.
Més avall, cap ell 1957 van bastir el
Mercat en terres del que havia estat Can Bransi, els veïns anaven
fins la Riera d'Horta (carrer Tajo), per anar a plaça però no
passaven massa d'aquest punt, més amunt hi havia el barri de la
Clota, com aquell que diu barri de barraques i cases fetes pels
mateixos veïns vinguts d'altres parts del país. Hi havia rieres
d'on baixaven rierols d'aigua de la muntanya quan plovia i els
carrers tampoc eren asfaltats.
També recordó que com abans d'arribar a Can Tarrida hi havia un descampat que quan arribava la festa Major d'Horta es muntava la fira, els caballets, el tunel de la bruixa, etc.
 |
| La zona en l'actualitat |
Eren d'altres temps, en segons quines coses millors i en d'altres pitjors però pertanyen tan sols a la memòria col·lectiva d'unes generacions determinades.
*Fonts informatives : El llibre Les masies d'Horta de Desideri Díez. El Werb de la Casa de la Caritat. Fotos aconseguides per diferents mitjans. Memòries personals.
*Fonts informatives : El llibre Les masies d'Horta de Desideri Díez. El Werb de la Casa de la Caritat. Fotos aconseguides per diferents mitjans. Memòries personals.
