EL CARRER CHAPÍ - una mica d'història.

Carrer Chapí, qui no el coneix, el que pot ser no tothom sap és que el seu nom antic era carrer de la Combinació, per això la baixada rep aquest nom, nom curiós segurament degut a que combinava els dos nuclis del poble, l'antic al voltant de la plaça de la Constitució (Santes Creus) i la des estiuejants al voltant de l'església de Sant Joan d'Horta.

Postal d'època d'abans de 1914 quan encara era C. de la Combinació

Carrer Chapí allà on acaba. Fons Jaume Caminal

Postal d'època. La torre on es van fer les escoles parroquials

Chapí a l'alçada de la que seria la Salle Horta. Autor desconegut

Chapí a l'alçada de la baixada de la Combinació. Autor desconegut

Carrer Chapí arribant al c. del Vent, Dia de la benedicció de la Bandera. Segurament una foto Brangulí.

Segons els mestre Desideri Díaz, abans de 1882 era un camí on s'hi feu una urbanització que li deien de Megido per ser aquelles terres de Can Megido, que estaria en la zona Chapí-Rectoria.

El carrer comença al torrent d'en Mariner i acaba quan comença la Rambla Cortada (avui Campoamor), el nom de Chapí se li va posar en 1914, per Ruperto Chapí Lorente, compositor.

En el carrer Chapí hi van haver les Escoles Parroquial, fundades per Mn. Bundó, regentades des de 1912 per germans de la Salle, conegudes en tot el barri com la Salle Horta,

La Salle Horta. Autor desconegut

Alumnes de les escoles parroquials. Autor desconegut

Escoles Parroquials foto dels anys 30. Autor desconegut

Escoles parroquial - Salle Horta. Desconec l'autor

En una altre de les Torres-casa també estava el noviciat de les Salesianes, venuda mes tard per fer-hi pisos com ha passar amb moltes de les cases d'aquest carrer.

També hi havia una de les escoles de les Dominiques, coneguda per molta gent com l'escola de les les dominiques pobres, la gent rica portava a les seves filles a la que les Dominiques tenien en el carrer Campoamor.

En la foto les Monges de les Dominíques. a la dreta es veu l'entrada de l'escola.Fons Mercader

L'estafeta de correus també hi ha estar durant un temps, com s'havia quedat molt petita i era insuficient la van traslladar.

També es situava en el carrer Chapí el Sindicat de Labradores y Ganaderos d'Horta i...... molt molt important la llevadora que va ajudar a néixer mig Horta, la Sra. Juliana.

Casa en la que va viure la llevadora

En el número 67 durant molts anys vivia el Dr. Castellanos, que  a més,  passava consulta en el núm. 69 del mateix carrer. El Dr. Castellanos es traslladava a casa dels seus malalts molts cops en bicicleta i a l'hivern en el sr. cotxe negre, la seva figura continua vigent en el record de molts hortencs que com jo mateixa el recordem pels carrer d'Horta amb el seu maletí instrumental negre fent les visites domiciliàries, cal afegir que la primera consulta del dr. Castellanos va estar situada en la plaça Eivissa, núm 9 bis, tal com ho demostra la tarja de visita del propi metge,  tan la foto del doctor com la seva tarja apareixen en el llibre d'en Mingo Borràs "HISTÒRIES D'HORTA".

foto del dr. Castellano del libre de Mingo Borras Cròniques d'Horta

Casa del premi FAD

La casa situada en el núm. 51 obra de Dani Freixes i Vicenç Miranda, va guanyar en 1976 el premi Fad d'Arquitectura i Interiorisme, a mi personalment no m'agrada massa penso que està, més que res, fora de context té aspecte d'una clínica més que d'un domicili particular i el carrer Chapí, al costat de les seves casetes baixes envellides, no s'hi diu pas gens.

Han desaparegut ja  moltes de les torres que hi havia a principis de segle en el carrer, una de les poques que queda està en venda des de fa temps i té un jardí fantàstic avui abandonat, demanaria a les autoritats que no permetessin que es derruís per construir-hi més pisos i es preservés la seva silueta per a gaudi dels veïns.

Casa en perill de desaparèixer 

Encara s'hi conserven bastants cases baixes de finals del segle XIX,  que són una delícia per la vista dels vianants, han desaparegut però, les dues escoles que van omplir el carrer de criatures l'ample del carrer durant anys, la Salle Horta i la de les monges Salesianes, i han aparegut en el seu lloc un munt de pisos impersonals, d'aquells que no passaran pas a la història per la seva originalitat.

Cases d'un sol pis típiques d'època. Foto actual Carme Martín

Can Mercader per sort,  sobreviu i últimament li han rentat la cara. 

Casa Mercader en 1956. Fons Mercader

Els Mercadé Eren una família molt nombrosa que va arribar a Horta a començar del segle XX, la casa ha sofert canvis però es conserva molt bé, a la part de darrera té un bon jardí del que la família guarda fotos tan delicioses com  aquesta cedides de Jordi Mercader.

Foto Fons Mercader.

La porta de Can Mercader. En la casa Original. Fons Mercader

Família Mercader al balcó el dia de Rams. Fons Mercader

C. Chapí en la nevada del 62. Fons Mercader

Des del seu balcó es podia contemplar les catifes de flor de Corpus on la família hi participava intensament, agraïm a Jordi Mercader les fotografies que va penjar en el grup de facebook Horta - Memòria del Barri, que apareixen en aquest post.

Fotos de les estores de Corpus. Fons Mercader

Cap a 1870, Can Mariner va començar a parcel·lar les seves terres a la fi de fer-les rendibles i, en conseqüència es va construir una balla al voltant de la masia i de la casa de la dida que donava al carrer Chapí que encara als anys 70 es podia contemplar, no fa gaires anys i com a primer pas de la venda definitiva, s'hi van construir pisos i es va enderrocar la casa de la dida.

Enderrocament de la casa de la dida.

Chapí cantonada c. del Vent. Autor desconegut.

• Fonts informatives: El que ha estat i és Horta de Desideri Díez, Històries d'Horta d'en Mingo Borras, Fotos de la família Mercader.

UNA MICA D'HISTÒRIA DE TORRE GARCINI

Una masia en mig del Camp. fons família Alòs

Les cases comencen a encerclar-la. Fons família Alòs

Torre Garcini és una masia bonica i sòlida enclavada entre edificis de molts pisos, en ple barri del Guinardó. Si t'acostes des del Passeig de Maragall sembla poc menys que impossible que en mig d'aquell infern de ciment encara subsisteixi un reflex d'una època ja passada, un oasis rural que dóna testimoni de la història agrícola del barri, de quan aquesta zona pertanyia al municipi de Sant Martí de Provençals.

Pg. Maragall ds de Torre Garcini anys 20. Fons Alòs

Els terrenys de la masia, que fou construïda a principis del segle XVII, s'estenien per on avui discórrer el Passeig de Maragall.

Actualment rodeja la Torre Garcini un petit jardí amb una fabulosa solana a on els últims senyors de la casa recorden haver pogut contemplar el mar i la muntanya. Ara mateix, la vista la tapen els edificis de pisos del voltant, i malgrat conservar aquest racó verd, un luxe per a qualsevol persona en una gran ciutat, els últims habitants es sentien tancats dins la seva propietat.

Fins 1850, Torre Garcini fou propietat del sr. Garciny, magistrat de Barcelona, del que rep el nom la masia i el carrer. En 1900, el mas va passar a mans de Manuel i Miquel i Margarola, adoptant, per poc temps, el nom de Can Margarola. Posteriorment, Lluís Alós i de Martín, avi dels últims propietaris, li fa retornar el nom de Torre Garcini

Torre Garcini és doncs, una masia clàssica, construïda  amb forma rectangular, de tres cosos, amb planta baixa i pis “Encara recordo quan els cavalls entraven per on nosaltres ara ho fem, que és la porta principal”, ens conte Lluís Alós.

En racó que segueix a l'estable fou, en altres temps, una capella petita.

En les fotos podem observar aspectes de l'interior de la casa pairal. La sala i alcova de gran majestuositat i bellesa i la cuina, centre de la vida de la masia.

Foto de La Vanguardia

Foto de La Vanguardia

Les imatges de Can Garcini, evoquen l'entranyable ambient d'una masia rural.

Pujant al primer pis per una àmplia escala de pedra, ens rep una impressionant biblioteca amb uns 30.000 volums de literatura, particularment catalana i italiana. L'adquisició i col·lecció d'aquest volums fou obra del pare de últim propietari, bibliògraf i secretari general de l'Institut d'Estudis Catalans, tota la decoració de l'interior de la masia és antic. Així, per exemple, es guarden les arques de la núvia i del nuvi i el llit ample de l”hereu”, alta com un temple pagà, de fusta noble amb incrustacions de plata.

Publicada a La Vanguardia

Malgrat la solidesa, la masia que ja té 300 anys, necessita contínues renovacions, arranjament i cura especials i el seu manteniment és costós.

Tot plegat pertany ja a un passat no massa llunyà, actualment la masia està buida i va ser  tapiada a la fi d'evitar ocupacions indesitjades i  pertany a la constructora Nuñez i Navarro i si l'Ajuntament  no hi posa remei pot arribar a enderrocar-se en dates properes per construir-hi més pisos. 

La Sra. Alòs

Qùe diferent  llueix el balco de Can Garcini ara mateix

L'Ajuntament vol arribar a un acord de permuta amb la constructora i s'està portant  les negociacions en aquest sentit amb el el Sr. Núñez i Navarro que no ho està posant pas fàcil.

Els veïns continuem treballant i  lluitant a la fi que sigui un parc i equipament pel nostre barri. 

• *Informació aconseguida en gran part, d'un reportatge que data de 1987 publicat a La Vanguardia. Fotos de la Família Alòs i del meu fons personal.

EL VELL GUINARDÓ

VELL GUINARDÓ

Asseguda sota l'ombra que m'acull

del vell garrofer que es gronxa al vent

des del mirador pelat d'aquest turó

que baixa a la plana pel llit del torrent.

Contemplo el pla brodat d'horts recollits,

i la gent que s'apressa pels camins

la ciutat que ha trencat els vells lligams

caminant amb fermesa plana endins.

S'albira en la llunyania el blau del mar

que amb el cel es fon en l'horitzó

les barquetes de colors prop de la costa

i el velam del vaixells que hi ha en el port,

Desplegats als meus peus els masos vells

fets de pedra que els anys han enriquit

les vinyes fent rengleres fins el pla

i els torrents que des del cim han fet camins.

Els grills canten en cor que ve la nit,

el sol s'amaga cansat darrera el cim

les ombres amaguen els records,

al lluny el mar augura l'avenir

Noves cases s'han bastit reptant amunt

les rieres en carrers s'han transformat

la ciutat cada dia està menys lluny

i nosaltres ens sentim ben enyorats.

De la vida que passava lentament,

dels camps, de les vinyes i el bestiar

molt em temo que és un temps ja finiquit

i que els canvis han vingut per no marxar.

• Anònim en un dia d'enyorança.

• Dibuixos en llapis i en tinta dels voltants de la Muntanya Pelada, dècada dels trenta, l'autor el pintor Josep Ribot Calpe. 

PLAÇA SALVADOR RIERA

Quan Salvador Riera va presentar davant l'Ajuntament de Sant Martí el projecte d'urbanització de les terres del Mas Guinardó el 22 de juliol de 1895, la plaça dedicada a Salvador Riera ja hi constava en el plànol inicial.

Plànol que va presentar Salvador Riera de l'urbanització de les terres del Mas Guinardó. 

En principi el mas Guinardó, era un edifici bastant malmès que havia passat per una sèrie de mals moments, com van ser la mort d'un del seus habitants durant un robatori, i la crema d'uns edificis annexes, aquell era un lloc bastant solitari, circumstància que era aprofitada pels malfactors que s'amagaven prop de la Riera d'Horta.

Així, doncs, qual la família propietària se'l va vendre és molt possible que fes ja uns anys que estigués deshabitat.

El primer pensament del sr. Riera va ser derruir-lo però finalment, veient que els Casanovas havien construït al costat del que havia estat el seu mas un hotel (hotel Internacional - conegut popularment com hotel Casanovas), va pensar muntar un hotel en l'edifici del mas i el va convertir en l'edifici modernista la imatge del qual tots coneixem.

Com l'Hotel no va tenir èxit, va cedir-ne una part de la seva superfície a l'associació de propietaris i fins i tot en el primer pis hi van viure diferents famílies.

Al peu del mas Guinardó es va construir la primera plaça del Guinardó, la Plaça de Salvador Riera un petit triangle arbrat a la punta del qual hi van poar la primera font pública del barri . A finals de 1895 la Sra. Cecília Estapé, muller de Salvador Riera, el gran propietari del barri, va batejar aquesta primera plaça amb el nom del seu marit i es va convertir en l'eix vertebral de l'urbanització que començava a prendre cos.

La plaça segurament més o menys era així a principis dels segle XX

Mitjançant la família ens ha arribat una història que fa referència a la font de la plaça que, com tots sabeu, a dalt de tot llueix una bola, uns cops havia estat metàl·lica i d'altres de pedra, sembla ser que els fills d'algunes de les famílies de l'indret en una nit de gresca, la van arrencar i llençar Rambla Volart a vall fins arribar a la Clínica Victòria, sort que no hi havia ningú pel carrer a aquelles hores sinó hagués pogut passar una desgràcia.

El que desconec és si els mateixos que la van fer rodar rambla avall la van anar a buscar per tornar-la al seu lloc, seria bo que algú pogués aclarir aquest punt. En fi el jovent en totes les èpoques a fet bretolades com podem comprovar.

Per cert que la bola en qüestió es veu que no va ser la primera vegada que va desaparèixer al llarg dels anys perquè hi ha fotografies en les que hi és i en d'altres no.

La plaça per tant, era com la plaça d'un nou poble i el Mas Guinardó els seu "casino" donat que es va convertir en el lloc on els propietaris de les cases es reunien i muntaven les seves festes, timbes de cartes, balls, les primeres obretes de teatre, ballades de sardanes, balls de gala, etc.

Activitats que es feien al Mas Guinardó

Pesem que la parròquia no va començar a construir-se fins a 1921 i que els creients feien missa en la capella del Mas Viladomat, propietat i domicili de Salvador Riera donat que també l'havia comprat junt amb les seves terres també per urbanitzar-les.

Mas Viladomat Foto de l'Arxiu Històric del Districte Horta-Guinardó

Carrers costeruts, sense asfaltar, mancats d'aigua corrent, totes les cases disposaven d'un pou per proveir-se'n, no hi havia clavegueram, en fi tot estava per fer. Els habitats en principi baixaven al barris propers de Camp de l'Arpa i Clot per comprar queviures.

Guinardó a principis del segle XX. Foto del fons de la família Alòs.

El primer gran canvi va començar amb l'arribada del tramvia però aquesta ja és una altra història.

PARRÒQUIA DE LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT

Terrenys on es construiria el temple

Projecte de L. Sagnier de la futura parròquia

Aquest va ser el projecte original de l'església de la Mare de Déu de Montserrat, tal com el va dissenyar l'arquitecte Enric Ferran Josep Lluís Sagnier. Només pel fet de tenir quatre noms abans no s'arriba al seu primer cognom, podem deduir que procedia d'una família d'aristòcrates, concretament tenia el títol de marquès (1).

Lluís Sagnier era un arquitecte amb gran predicació entre el clergat que se li deu l'auditoria gran quantitat d'esglésies, parròquies i convents, entre les que cal destacar per properes, l'església de Sant Joan d'Horta i el temple del Tibidabo.

Tornant a l'edifici  projectat i comparant-lo amb l'actual, podem observar que només es conserva la forma general de l'edifici principal, el de la seva dreta que havia d'acabar essent el campanar (que mai no es va dur a terme) i la casa rectoral, que és primer edifici que es va construir,

Pel que sabem, els canvis es van fer per motius purament econòmics, d'aquesta manera la idea original va anar derivant a  resultats molt més modests i allunyats del primer projecte, tal com ho descriu el rector de la parròquia,  Pere Eugeni Florí en el llibret que va escriure en motiu del 25è aniversari de la seva construcció:

 "Breve notícia de la Parròquia de Nuestra Señora de Montserrat del Guinardó en su 25º Aniversario: "Para acelerarla lo más posible la Junta de Obras  juzgó que debia simplificarse la construcción cuanto se pudiese, adoptando en la nueva factura un estilo más sencillo del que exigia el anterior proyecto, prescindiendo de adornos innecesarios...".

El nou encàrrec del temple el va dur a terme l'arquitecte Sr. Benavent qui es va fer càrrec de les modificacions dels plànols en el sentit indicat.

Mentre s'iniciaven les obres es va construir una església provisional en el c. Telègraf, darrera del que seria la cripta del temple.

Església provisional

Les obres van començar cap 1920 i 1923, la cripta primigènia ja esta llesta, en 1924 disposava d'una campana a la que van posar el nom de "Maria Àngela", que es va lliurar a la parròquia durant un acte solemne.

Benedicció de la Cripta del Temple , F. Merletti

Primera campana de la parròquia

Lliurament de la Campana regalada a la parròquia per la família Renom. 1924. Fons Renom.

Evolució dels edificis fins 1935

Evolució de l'edifici fins 1945

En 1935 els edificis de la part de darrera del temple on s'encabirien les escoles parroquials, estaven molt avançats, també es va construir un petit campanar que apareix molt tímidament per dalt i per darrera del nou edifici annexionat a la rectoria, en la foto de sota, per cert, aquest és únic testimoni gràfic que es coneix sobre l'existència d'aquest campanar.

Foto de la dècada dels 40. Foto Mestres

Quan va esclatar la guerra en 1936, l'església va ser cremada i van desaparèixer la imatge de la mare de Déu de Montserrat, d'altres imatges i la campana Maria Àngela, que el més segur va ser fosa per fer armes de foc com d'altres ho van ser durant el conflicte.

Poc desprès e la guerra van seguir les obres de construcció del temple que poc a poc, degut a la mancança de recursos econòmics, van anar avançant.


En l'any 1945, església tenia la imatge de la foto de la dreta.  De la forma original només en quedava una lleu semblança en la forma de la nau central i on havia d'anar la torre s'hi va construir la rectoria.

Com la imatge de la Mare de Déu de Montserrat havia desaparegut durant el conflicte vèlic, la família Renom va regalar a la parròquia una nova imatge que ara llueix sobre l'altar major, el trasllat de la qual es va fer a peu des de la torre Renom, a les espatlles de vuit escolanets.

Foto del Fons Renom.

En 1975 es pot observar un canvi en relació amb la foto anterior,  ja que gran part de la façana va ser revestida amb pedra  per mirar de donar-li un cert caràcter al conjunt, projecte que tampoc no es va dur a terme en la seva totalitat. També es van afegir dues finestres una a cada costat de la porta principal i  també es va afegir a l'esquerra de la nau central, una torre sense acabar.

Finalment,  la forma definitiva que ha pres l'edifici és el que té ara mateix.  A la torre inacabada se li ha afegit tot  un entramat de ferro d'un estil força "peculiar", que conté i dóna suport a la campana. La primitiva campana va ser robada durant la Guerra Civil, s'havia sufragat amb les donacions que es van fer durant una vetllada lírica-literària celebrada en el Mas Guinardó i especialment amb les donacions de la família Renom. La segona es va aconseguir seguint el mateix procediment que l'anterior, mitjançant l'organització d'una segona vetllada en el mateix Mas Guinardó però vint anys més tard.

Aspecte actual del temple

(1)Enric Ferran Josep Lluís Sagnier i Villavecchia, marquès de Sagnier (Barcelona, 21 de març de 1858 – ídem, 1 de setembre de 1931), fou un arquitecte català. La majoria de les seves obres es troben a Barcelona; autor prolífic, ha estat possiblement l'arquitecte amb major nombre de construccions a la ciutat comtal (prop de 300 edificis documentats). Sagnier fou un arquitecte ben relacionat amb les classes dirigents i eclesiàstiques  barcelonines, de les que rebé nombrosos encàrrecs. (fonts wikipedia).