HISTÒRIA DE L'ANTIGA ESCOLA "26 DE GENER" avui "ARC IRIS"

L'edifici de l'escola Arc Iris abans havia estat una torre particular propietat del Sr. Víctor Valls, Interventor de la Corporació Municipal; tenia una superfície de 100.000 pams quadrats i està situada al C. Arc Iris, 70.

El propietari de la finca tenia una filla amb disminució i per aquest motiu havia fer construir la torre que, més tard va cedir a l'Ajuntament de Barcelona a canvi d'un vitalici per a la seva filla mentre visqués, això passava el 2 de desembre de 1940.

La història de l'edifici i posterior conversió en escola pública va anar més o menys d'aquesta manera, segons explica la filla d'una de les primeres mestres que van inaugurar  l'escola el curs 1942-1943, i oficialment el 16.11.1942, sota el significatiu nom de 26 de Gener, data de l'entrada de les tropes nacionals a Barcelona.

Segons informa la pròpi WEB de l'escola, l'Ajuntament la creà com escola sanatori per acollir els nens i nenes amb retards de desenvolupament físic, els quals eren motivats per les dures condicions de vida que patien: mala alimentació, etc, agreujades per la recent guerra. Els alumnes venien de diferents barris de la ciutat. Aquests alumnes, estaven necessitats d'unes atencions especials: aire lliure, sol, alimentació sana i control mèdic constant. Hi havia classes a l'aire lliure, tenien cura del jardí i de l'hort, i a més feien gimnàstica, música i plàstica Enric Gibert i Camins fou el primer director del centre, i aportà l'experiència pedagògica adquirida a les escoles i colònies escolars de l'Ajuntament de Barcelona durant el període republicà. La seva manera de fer va permetre que els nens i les nenes gaudissin d'una escola activa, oberta i lligada a l'entorn i al país, malgrat les duríssimes condicions polítiques de la dictadura franquista.

En 1949, l'Ajuntament de Barcelona publicà un llibret sota el suggeridor nom de “ESCUELAS AL AIRE LIBRE Y SERVICIOS ANEJOS”, on amb el paternalisme típic de l'època feia una encesa defensa del paper que l'Ajuntament de Barcelona havia realitzat des de ben antic (com si l'obra anterior a l'acabament de la guerra també fos mèrit particular dels vencedors), en pro del nens més pobres i desprotegits de la ciutat “ El Ayuntamiento viene preocupándose de antiguo de aquellos niños y niñas barceloneses que debido a la condición humilde de sus padres, a las circunstancias del ambiente en que desenvuelven su infancia i a otras causas diversas, presentan un índice de desarrollo deficiente que les sitúa en un plano de inferioridad constitucional respecto a los demás niños de su edad; niños retrasados fisicamente, propensos a ser víctimas de graves enfermedades, que puestos en condiciones favorables pueden compensar su falta de desarrollo y llegar a ser niños completamente normales. Sic. Com si la gana que assolava la població als anys 40, no fos pas responsabilitat d'ells.

En 1906 sota el regnat del rei Alfons XIII, l'Ajuntament ja havia creat les primeres colònies escolars que van gaudir de gran predicació entre la població treballadora, i en 1914 també va crear la primera Escola a l'aire lliure, que va rebre el nom d'Escola del Bosc, que estava situada a Montjuïc. En el llibre es parla d' aquestes escoles talment com si haguessin estat fruït de l'esforç del mateixos que creen l'escola "26 de Gener", quan és obvi que l'esperit i la ideologia de totes elles no tenen res en comú i que només les unia el fet que estaven situades fora del centre de la contaminada Barcelona.

Seguint amb el relat del llibre comentat, entre d'altres coses  també crida l'atenció l'explicació que es dona   sobre el motiu de la destrucció de l'Escola del Mar de la Barceloneta, en quan que diu textualment:  “La escuela del Mar funcionó en el edificio referido, hasta el mes de enero de 1938, que fué destruída por un accidente fortuito”.

Com podeu observar, els eufemismes sempre han funcionat quan el que es pretén és amagar algun fet o circumstància incòmode pel poder corresponent. Quan tothom sabia a Barcelona que l'escola del Mar havia estat bombardejada i destruïda per l'avió italiana durant la Guerra Civil, es parlava en el llibre de “accidente fortuito”. (sense comentaris).

Tornant a la finca Valls, un cop cedida a l'Ajuntament, el veí del costat va intuïr que amb el nou propietari  relacionat amb l'administració local, pot ser fins i tot podria fer-hi negoci, així que, els va oferir la possibilitat de comprar-li el terreny de la seva propietat.  El dia 19 de novembre de 1941, es va acordar l'adquisició. Eren 64.450 pams quadrats per a l'ampliació de l'edifici central, la continuació del pinar superior i la construcció d'altres dependències.

En relació a la situació ambiental de la finques descriu que l'escola 26 de Gener, té 70 metres quadrats de profunditat i façana a tres carrers: La situación és inmejorable, en la vertiente de la última estribación de la cadena interior de colinas paralela a la Sierra del Tibidabo, con exposición a Levante, vista hermosísima frente al mar y a las tierras del interior y de la marisma y aires secos y puros por la corriente del Montseny.

 

En la finca hay una casa torre, que consta de bajos y dos pisos, destinados a los servicios, la dirección, la sala de música, comedores, cocina y conserjeria.....

La faja de tierra paralela a la calle superior contiene "un bosquecillo de pinos i plantas aromàticas, lugar de esparcimiento i reposo de los alumnos. En la parte anterior hay unos jardines que completan el conjunto armònico de la finca. Repartidos en bancales existen numerosos árboles frutales escogidos. Y para el servicio de tan extenso terreno y de las necesidades de la institución, cuenta la finca con un abundante abasteciiento de aguas, procedentes de dos pozos propios y del servicio general de aguas de "Dos Rius".  Descripció que conté el llibre "Escuela "26 de Enero", publicat per la Delegación de Cultura del Ayuntamiento de Barcelona. 1943.

En quan a les activitats pròpies de l'escola, resulta curiosa la descripció que es fa quan es mencionen les activitats que es duen a terme en el jardí i l'hort :  “Uno de los bancales se ha destinado a “pràcticas de jardineria para las niñas” y dos “prácticas de agricultura” para los niños” i les ja famoses clases “d'economia domèstica per a les nenes”. La diferenciació dels estudis en raó del sexe dels alumnes era molt marcada en els anys 40, com resulta evident.

Enric Gibert i Camins fou el primer director del centre, i pel que expliquen els responsables de la pròpia escola en el Web mencionat, sembla que aportà l'experiència pedagògica adquirida a les escoles i colònies escolars de l'Ajuntament de Barcelona durant el període republicà. Aquest punt resulta sumament curiós donat que a la majoria de mestres de la República van ser repudiats i separats dels seus càrrecs pel règim franquista. " La seva manera de fer va permetre que els nens i les nenes gaudissin d'una escola activa, oberta i lligada a l'entorn i al país, malgrat les duríssimes condicions polítiques de la dictadura franquista".

Aquesta és,  molt resumida, la història de l'edifici i dels inicis de l'escola "26 de Gener" del Guinardó, actualment "ARC IRIS", nom que va  substiuir a l'anterior quan va arribar la democràcia. 

 L'ESCOLA EN L'ACTUALITAT :

  (informació del Web de la pròpia escola):

 Els anys setanta

 És l'escola experimental del "Plan de educación". L'any 1979 s'inicia l'ensenyament en català i també es fa la proposta de canviar el nom de "26 de Enero" pel  d'escola "Arc Iris".

Els anys vuitanta

 
L'any 1982, té lloc la formació de l'APA. El 1986, es construeix l'edifici per a educació preescolar. S'inicia el parvulari a l'escola: P-4 i P-5. Es constitueix el consell escolar. Es fa el reglament de règim intern i s'inicia el projecte educatiu. I es crea la revista d'escola El Reglet.

Els anys noranta 

 
Es consolida el projecte d'escola de tots els anys passats, projecte educatiu, projecte lingüístic, i avancem en nous reptes cap al futur. El 1990, s'inaugura el gimnàs i celebrem les primers jornades esportives, tot i que en anys anteriors ja hi havia activitats esportives similars. S'inicien les primeres jornades de jardineria amb les famílies, tot i que cal dir que des d’els inicis de l'escola i llarg dels anys ja hi havia hagut activitats de jardineria. El 1992, celebrem el Cinquantenari de l'escola, amb actes múltiples. A partir d'aquest any s'inicien els tràmits per fundar l'Associació d'Exalumnes, i se signen els seus Estatuts el 1993. El 1997, amb motiu del 55è aniversari, els alumnes de l'escola construeixen el gegant Martí i a partir d'aquí es comença a preparar la formació de la colla gegantera, i se signen els seus Estatuts el 1994. 

A partir del 2000 fins ara
 
El 2000, iniciem la nostra trajectòria com a escola verda i participem en l'Agenda 21 Escolar, en la línia del que hem estat treballant tots aquests anys, a l'escola Arc Iris. I avancem amb les noves tecnologies, tant pel que fa a dotació, com a la preparació de mestres, per poder incidir directament en els alumnes

•  Fonts d'informació: Web de l'escola; llibre "Escuelas al Aire libre i servicios anejos", publicat per L'Ajuntament de Barcelona l'any 1949. Fotos del propi llibre. llibre ESCUELA 26 DE ENERO", editat pel propi Ajuntament en 1943.

RECORDS DEL GUINARDÓ Martí Gayolà

La història d'un barri no solament es basteix de les grans cases i famílies amb renom, també amb els costums dels seus habitants, dels  comerços i  establiments que acostuma a freqüentar , normalment  lloc de reunió de amb familiars  i  amics.

Qui no ha anat, per posar un exemple, a “CAN PERET”, per celebrar un bateig, una comunió o un casament, o qualsevulla altra celebració familiar?, jo mateixa he anat dos o tres vegades, malgrat viure a Horta; la meva família paterna i materna eren del Clot, i n'havíem celebrat un munt en aquest establiment tan entranyable.

Per la porta  blanca on es veu la noia s'entrava al pati distribuidor

Des de la porta blanca per aquest passadís al patí distribuidor

Estances de Can Peret

t

una de les naus que servien pels banquets

Aquí us deixo amb els records d'un dels nostres veïns que per circumstàncies de la vida ara viu en un lloc tant llunyà com és el Canadà però, que  no oblida les seves arrels, el senyor Gayolà ens comenta el següent episodi de la seva vida relacionat amb la parròquia del barri i amb  Can Peret.

“Els meus pares es van casar a l'esglesia de l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat i la meva germana també. Els meus pares ho van fer el 7 d'agost de 1932. He de dir que aquesta és la data “oficial” ,  que en  realitat es van casar el 4 d'agost  ???.

Ara us explicaré el perquè d'aquest ball de dates, el dia 4 van anar a veure al capella amb 4 amics per arreglar els últims preparatius del casament, que havia de celebrar-se en diumenge. En l'entrevista, entre d'altres preguntes el capellà els va preguntar si tenien ansia en casar-se i ells van respondre que si, que tenien moltes ganes que tot fos acabat, així que el capella els va casar allà mateix en aquells moment.

Naturalment, no va dir res a ningú i diumenge van repetir la cerimonia del casament davant tota la família i el convidats ¡¡ ningú no sabia que ja eren casats!!.

Desprès, per las Noces d'Argent, en l'any 1957, van anar fer un refresc a CAN PERET, carrer de l'Oblit, 46, cantonada Passatge de Llivia, que avui dia malauradament ja no existeix 

Els pares del Sr. Gayolà celebrant el 25è aniversari de casament

 

Targetó de Can Peret

Un bon amic d'ells els hi va escriure un vers que fa al-lusio a aquest casament una mica "especial"
espero que us agradi.

Tot volant pel barri, per mirar  d'aconseguir fotos d'on havia estat  Can Peret i preguntant al veïnat, una de les noies a les que m'he dirigit,  coses de la casualitat, ha resultat ser la neta dels propietaris de Can Peret.

Ens ha assegurat que intentarà  trobar-nos fotos antigues de l'establiment i dels voltants. Pesats que som, Li vàrem demanar també  ens fes una mica d'història familiar i la de l'establiment  i ens ha dit que ho intentarà.

Si així fos, us la publicarem..

LA FÀBRICA DE MIDÓ D'EN JOAN OLIVER

No deixem de sorprendre'ns cada dia amb les dades que anem coneixen sobre el passat del nostres barris.

No fa gaire, una llegidora del bloc, em va fer arribar un parell de fotografies que pertanyien al seu pare que havia treballat la fàbrica de midó d'en Joan Oliver d'Horta, l'existència de la qual no en tenia pas coneixement.

Horta havia estat al llarg del segles, un poble amb escassa indústria i activitat fabril, les poques fàbriques indústries existents eren de caire familiar i de petit format: adoberies de pells, granges, rajoleries, carboneries, fusteries, paletes, bogaderes, segons un cens realitzat entre 1915-1916.

A mitjans del segle XIX però, les activitats industrial d'Horta van créixer a un ritme considerable, tal com apunta en Desideri Díez en el seu llibre "EL QUE HA ESTAT I ÉS HORTA", on fa esment que, “en 1833 s'inaugurà una nova fàbrica d'assaonament de pells, d'en Francesc Valls, al carrer Santa Amàlia, 20 i una fàbrica de midó d'en Joan Oliver, que aconseguí molt crèdit entre els fabricants d'aprests i estampats, al carrer Riera d'Horta, 3”.

Parets de la finca, casa familiar i torre d'aigua de la fàbrica de Joan Oliver

Entrada de la finca per la Riera d'Horta (C.Cartellà), torre d'aigua de la fàbrica

I,  el que són les coses, l'altra dia, tot visitant una llibreria d'Horta a la fi d'aconseguir uns determinats llibres del barri, en un de'n Mingo Borras, vaig trobat una acurada descripció de la història de la nissaga que va crear i dirigir la fàbrica de midó d'en Joan Oliver durant diverses generacions, fins que va tancar en 1979.

La fàbrica en qüestió la va fundar el besavi de Joan Oliver i Vidal, Jacint Oliver Lasaleta en l'any 1933(tal com hem apuntat més amunt) i va estar en actiu un total de 150.

La propietat de la fàbrica, avarcava el que ara és carrer Cartellà amb C. Pitagoràs per la dreta, fins arribar al carrer on ara es troba un conegut supermercat, pel darrera. Per l'esquerra pràcticament al llarg de tot el carrer Sabastida. En temps, l'adreça oficial de la Fàbrica era Riera d'Horta núm. 3.. 

Perímetre aproximat dels terrenys que ocupava la finca i fàbrica d'en Joan Oliver

El fundador edificà la fàbrica amb l'habitatge familiar adjunt. Era una fàbrica ben equipada, es va donar a conèixer per la qualitat en la producció de midó (1) i els seus derivats.

Segons indicava el diari de l'època LA VEU DE CATALUNYA, en un article amb data 10 de setembre de 1922:

“la gran fàbrica de midó d'en Joan Oliver tan coneguda i acreditada entre els fabricants d'aprestos i estampats, amb el seu volum de negoci, contribueix no poc al crèdit industrial de la barriada, Els seus midons i derivats; flor, pols, torrats, britsch, gomme, etc, garantits de blat pur, tenen fama i són sol·licitadíssims” .

Joan Oliver i Vidal, últim propietari de la nissaga, va néixer el 5 de febrer de 1918 a la mateixa casa pairal de la fàbrica, paisatge de la seva infància i per on aprengué a caminar. Als cinc anys d'edat comença la formació al parvulari de l'escola de Sta. Eulàlia de Vilapicina.

Conforme es feia gran mostrava el mateix esperit emprenedor que els seus avantpassats, segurament induït per l'ambient de la fàbrica i sobretot pel seu pare, va decidir estudiar comerç.

Als 14 anys anava al col·legi La Salle del carrer Chapí, que ara mateix ja no existeix, on va assolir el primer grau de comerç. Va acabar els seus estudis en La Salle del Carrer Amadeu Vives, on aconseguí l'assignatura a l'edat de 16 anys.

La Salle Horta al carrer Chapí (l'edifici ja no existeix)

També va estudiar correspondència, el primer grau de química a l'Institut Químic del carrer Anglí.

Per anar a estudi a Sant Andreu, explica en Mingo Borras en el seu llibre, cada dia esperava a la porta de casa seva a en Mayol Ginesta de la pastisseria Mayol, donat que eren molt amics i anaven a escola junts a peu. En Mayol baixava per la riera fins a casa seva, on l'esperava amb la cartera a l'esquena. El menut dels Mayol sempre portava alguna llaminadura de la pastisseria família, que es menjaven tot fent camí cap a l'escola.

Teòricament preparat, en Joan va començar a moure's per la fàbrica i a familiaritzar-se amb els treballadors i els afers de la producció, sempre alliçonat pel seu pare.

Abans era ben normal que quan algun industrial o comerciant volia que algun dels seus fills continués amb el negoci familiar, hi treballés des de ben jove a la fi que conegués a fons tot l'entramat. Aquesta bona pràctica, malauradament s'ha perdut, donat que els fills dels patrons d'avui dia, plens d'estudis i de masters, no consideren necessari passar per aquest mestratge i molts d'ells malmeten el negoci familiar per desconeixement absolut de la pràctica.

exemple de sitja

Apreciacions personals a part, en Joan Oliver recorda, en l'entrevista que li va fer en Mingo Borràs, que l'any 1926, el seu pare va decidir ampliar el magatzem de mercaderies degut al creixement del volum de producció. En començar a excavar els fonaments i a poca profunditat van aparèixer les restes d'una sitja (2). Però la troballa no anà més enllà que la sorpresa del primer moment, ja que el seu estat ruïnós , sense cap interès de tipus arqueològic, va decidir-los a continuar les obres tot prescindint de la troballa.

Anèctodes a banda i tornant a la història de la fàbrica, farem referència al fet que la plantilla del personal que hi treballava era solament de set o vuit obrers. Alguns feien dues tasques, com ara la de carreter i pagès o bé fuster de manteniment, etc.

a d'alt obrers de la fàbrica

Propietaris i amics de la família

La finca tenia uns masovers que vivien en l'espai que ocupaven unes velles casetes darrera mateix de la fàbrica, eren en Manel Bertran i Maria Grau Mariné. En Manel, a més, feia de cap de colla dels obrers de la fàbrica.

Vista general de la contrada, al fons es pot apreciar, Can Basté, l'església nova de Sta Eulàlia, Can Sitja,  foto de principis del segle XX

El pare compartia la direcció de la fàbrica amb en Joan, qui cada dia demostrava més aptituds com fabricant, però l'esclat de la Guerra Civil 1936-1939 va truncar els seus propòsits.

Com conseqüència de les habituals restriccions d'electricitat durant el conflicte vèlic, la fàbrica restava inactiva durant el dia i es veien obligats a treballar durant la nit que era quan la llum tornava.

Eren temps d'estraperlo (3), la gent optava per intercanviar productes entre si, sobre tot els alimentaris, ja que de diners no n'hi havia masses.

Aleshores, les farinetes fetes de farina de blat de moro, era el plat més assequible , com així ho recorda en Serrat en una de les seves cançons

“farinetes per sopar, comuna i galliner a la galeria.....”

La gent poc o molt en disposava d'aquest i d'altres cereals i els portaven a Ca l'Oliver per moldre. Per tota paga, el fabricant es quedava amb una quantitat de gra per a ell, d'acord amb la quantia del que havia de moldre.

El gra adquirit era pinso per l'aviram que la família Oliver criava per a us familiar.

Un dia de 1937, en plena Guerra Civil. Va rebre l'encàrrec de moldre una partida de cent quilos de cigrons propietat d'un asil per a gent desvalguda situat a la plaça de Tetuan. Els cigrons eren de tan mal coure que, per més que bullissin, no hi havia manera humana d'estovar-los i no es podien menjar. Per aquesta raó van decidir fer moldre tota la partida i aprofitar-la per a farinetes o sopes com a primer plat. El senyor Oliver no va voler cobrar res per la feina de moldre aquells cent quilos de cigrons, al·legant que els cedia al centre amb finalitat benèfiques.

Integrat de ple en la fàbrica, el jove Joan es promet amb Montserrat Manen Marquès, filla d'Horta i el maig de 1948, es van casar en l'Església Parroquial d'Horta. El seu domicili s'establí en la mateixa casa pairal de la fàbrica, amb els seus pares. Van ser pares de sis fills.

En 1954 va morir la seva mare Isabel Vidal Giol i tres anys més tard el seu pare Joan Oliver i Jané, deixant-lo hereu de tota la fàbrica i la finca.

La fàbrica va produir durant vint-i-dos anys més, concretament fins 1979, que fou enderrocada per construir-hi pisos.

En 2010 últim hereter de la fàbrica de midó Oliver, Joan Oliver i Vidal i la seva esposa Montserrat Manen i Marquès, gaudien de la seva vellesa en uns pisos construïts en el mateix terreny de l'antiga fàbrica.

L'únic testimoni físic de la fàbrica de midó Oliver és la seva torre d'aigua, que l'Ajuntament ha restaurat i que contempla ara mateix un paisatge molt diferent al que tenia quan va ser construïda.

Abans i desprès del C. Cartellà

La torre d'aigua convertida en monument

1. Midó - Comercialment hom distingeix el midó obtingut a partir dels cereals, dels llegums, de les glans o de les castanyes, de l'obtingut de les patates, de la mandioca i de diversos tubercles, que és anomenat fècula. El midó és emprat en la preparació de coles, en l'aprest de teixits, en la indústria alimentària (per a obtenir glucosa i dextrina) i en farmàcia (com a emol·lient, excipient, absorbent i protector).
2. Una sitja és un dipòsit cilíndric destinat a emmagatzemar i conservar productes, especialment tot tipus de cereals.
3. Estraperlo - la paraula estraperlo ha quedat com a sinònim de martingala, intriga o negoci fraudulent. Així, per extensió, durant la postguerra espanyola es va denominar també estraperlo el comerç il·legal mercat negre.
   
   
   
   
   • Fons documentals : llibre de Mingo Borras "RECULL D'UN TEMPS D'HORTA", Desideri Díez "EL QUE HA ESTAT I ÉS HORTA" , Alguna de les fotos cedides per Núria Garí.

CAN SABASTIDA - Torre Albi

Aquesta magnífica masia del segle XIV, estava situada entre el Passeig de Maragall i el C. Cartellà, malauradament ha estat una víctima més de l'especulació immobiliària.

Situació de Can Sabastida

La casa era la típica masia de planta rectangular amb teulada de quatre vessants, amb caraner paral·lel a la façana. La planta que estava a peu pla era ocupada pels masovers i també hi havia altres dependències, Al primer pis, com era habitual, la planta noble i a dalt, les golfes i les habitacions secundàries.

Can Sabastida i la seva capella al fons el Turó de la Peira (foto de 1890)

La part posterior havia estat engrandida en més d'una ocasió, fet que li donava una imatge bigarrada, més aviat com un caseriu (quadres, cellers, estables, bassa..)

Vessant dret mirant des de la façana

Vessant esquerra mirant des de la façana

Era un casalot gran sense gaires elements decoratius. A l'esquerra de la casa, apartada uns pocs metros, hi

Capella i un dels magatzems de la masia

Capella de Can Sabastida

Retaule de la Capella

La masia possiblement era del segle XIV, en el segle XV el propietari era Joan Sabastida, veguer(1) de Barcelona (1449-1450), una notable família els molts dels membres de la qual van ocupar càrrecs importants en el Consell de Cent.

La finca era més una explotació agrícola que una residència en el sentit estricte del terme. Els Sabastida, molts dels quals van ser militars,   es van distingir en la defensa dels drets dels catalans: en 1655 Francesc Sabastida i de Cartellà era mestre de camp dels terços de Barcelona en la Guerra de Secessió(2).

En 1668 la finca pertanyia a Josep Galceran de Cartellà i de Sabastida, baró d'Albi. En 1707 Jordi Galceran i de Sabastida, partidari de l'Arxiduc, va rebre el marquesat de Cartellà i de Sabastida.

D'aquí venen els noms dels carrers que ara existeixen en el paratge on havia estat la masia de Can Sabastida: C. de Cartellà i C. de Sabastida, en un altra època terrenys de la masia de la qual parlem.

En 1810 el baró Josep de Sabastida era detingut pels francesos que ocuparen Barcelona i acusat de conspirar contra ells. Va rebre l'ordre d'abandonar la ciutat i això li va salvar la vida.

Per successió directa el títol i la finca van passar a la família Montoliu i Carrasco, els quals van procurar embellir la casa on hi van residir de tant en tant.

Vista general de la contrada des del que ara és  la muntanya del Guinardó. En primer terme el Pg. de Maragall

Durant la guerra Civil la presència dels masovers va salvar la masia de ser malmesa durant la contesa.

En 1978 n'és l'hereu Carles de Montoliu i Carrasco que es va vendre la casa i la finca pels vols dels anys 80, la casa va desaparèixer i en tota la extensió de la finca que quedava es van construir blocs de pisos.

Riera d'Horta (avui c. Cartellà), al centre la quarta torre d'aigua de Can Travi-
Al fons a la dreta,  la teulada de Can Sabastida.

Actualment de tots els elements edificats que es poden visualitzar en  la foto només queda en peu la Torre d'aigua de Can Travi.

(1) Veguer : Des del s X la denominació de veguer era aplicada, a voltes indistintament amb la de batlle, tant a qui exercia govern i jurisdicció pel comte o pel vescomte, com per barons.

(2) LA GUERRA DE SECESSIÓ O DELS SEGADORS (1640-1659) .

• La majoria de la informació del post, és del llibre  FONT D'EN FARGUES Història i records d'un barri - Paulina Almerich, Carlota Ginménez i Teresa Morros. Les fotos del fons fotogràfic del CEC, estudi sobre la masia Catalana. La foto panoràmica del sector que ara es coneix com de Vilapicina, fou cedida per Núria Garí.

HISTÒRIA DE CAN CASCANTE

Planol de Barcelona de 1890

Can Cascante estava situada entre el que ara és C. Del Cardenal Tedeschini, C. Concepció Arenal i av. Meridiana, més que una masia en l'estricte sentit de la paraula, era una torre d'estiueig.

Can Cascante, és molt possible que fos el model del dibuix de sota

Can Cascante - Dibuix de Ramón Badenes

El que sabem de cert és que en 1846 José Cascante, comerciant i navilier de Barcelona, que disposa d'una mojada de terra, demana permís per posar-hi una tanca al seu terreny ja que vol construir una casa d'estiueig per a la seva família, aquest terreny l'havia comprar a Josep Boada, propietari de la masia del costat, ambdos habitatges tenien sortida al passatge de Vilatrau que ara mateix ja no existeix.

Can Clariana - foto de la família Boada

La masia del costat era la de Can Clariana i el seus propietaris eren la família Boada. Aquesta masia i el seu terreny donaven al que ara és Concepció Arenal, i la de Can Cascante, a la que després seria l'avinguda Meridiana i que aleshores era només una via ampla per la que passava el tren.

Av. Meridiana  al anys 30-40 - Església de Crist Rei

Els terrenys de la finca de Can Cascante era a llindar de res o quatre veïns més i segons consta en el permís d'obres “.. entre ellos se ha convenido cederse paso con sus carruajes por las tierras respectivas durante su beneplácito, esto es, cediendo por medio de mojones de seis palmos de terreno por parte de cada uno para mayor comodidad habiendo entrado el que expone por pacto expreso en el indicado contrato convencional sin que por este se crean en tiempo alguno perjudicadas sus propiedades. “S.M.P. 27-III-1846”., arxiu municipal de Sant Martí, expedient 20, de persisos d'obres".

Agustí Valls

La filla del navilier Montserrat Cascante, es va casar amb l'escriptor i banquer Agustí Valls i Vicens, 1860 – 1920 (1) qui juntament amb el seu germà Josep Ma. Valls i Vicens (1854-1897), aleshores propietari de la Torre dels Pardals al Guinardó, van ser els iniciadors de la Banca Valls, extingida per fallida en 1931.

Malgrat això, els dos germans destacaven per per les aptituds com escriptors col·laborant en les revistes La Renaixença, esperit Català i Il·lustració Catalana.

De fet a Agustí Valls se li atribueixen el recull poètic Flors Lul·lianes (1918), basat en el llibre Amic Amat i un poema patriòtic sobre Rafael de Casanova que es va llegir durant una vetllada d'homenatge a Rubió i Ors i que fou l'origen de la tradicional festa de l'11 de Setembre, Diada Nacional de Catalunya.

 També va ser soci fundador de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i del Cercle Artístic de Sant Lluc.

La seva polièdrica personalitat li va permetre fer amistat amb persones de ambients artístics, financers i religiosos, entre els que cal destacar l'amistat que el va unir amb el bisbe Torres i Bages (2).

Com ja em dit més amunt, es va casar amb Montserrat Cascante, amb la que va tenir (segons unes fonts 10  fills i segons unes altres onze, la questió és que eren una família molt nombrosa. 

Família Valls - Cascante. Fons Oriol Guilera Valls.

Aquesta família tenia el seu domicili habitual al carrer Pau Claris i estiuejava a la torre un parell de mesos l'any i a més tenien una altra casa a Camprodon a la que també hi anaven.

La finca dels Cascante a la Sagrera, amb una extensió d'una mojada, estava dividida en dues parts articulades a l'entorn d'un eix, un camí envoltat d'arbres que la família anomenava “El caminal”; a la banda de ponent al costat de la fàbrica química Albiñana Argemir (desprès coneguda com Nevin), s'estenia el conreu que al llarg del temps va passar de vinya a blat de moro o simplement horta; a la banda de llevant, des de la qual es podia accedir al desaparegut carrer de Vilatrau - de fet la casa duia el núm 3 d'aquest carrer – s'estenien tot de dependències, des dels habitatges dels masovers, pel colomar, les quadres i el celler adossat a la casa principal, fins a un molí de vent preparat per a l'extracció d'aigua.

La casa principal, de formes rectes i escassa decoració exterior, estava engalanada amb un exhuberant jardí amb un conjunt d'equipaments – glorieta, pista de boxes, un espai per a la gimnàstica, una caseta per als jocs infantils, etc. Propis de l'elevada classe social dels propietaris.

Com nota curiosa cal reproduir un anunci que el propietaris de la finca van publicar al diari La Vanguardia el 13.7.1924, respecte de la venda d'un Billar, segurament no n'eren pas gaire afeccionats al tema del joc.

Pel que fa al jardí, fonts orals consultades expressen l'existència d'elements típics dels jardins mediterranis; paons passejant per la finca, pèrgoles, safareigs, conjunts de testers, parterres, una miranda i una font decorada amb esgrafiats i escultures (fins i tot una Mare de Déu atribuïda a l'escultor Llimona)..

La família Valls – Cascante, mantenien una activa vida social que es desenvolupava en la casa, de les visites a les amistats del banquer Valls, els Mateu, els Quintana, el Bisbe Torres i Bages (2), poetes, escriptors, artistes, fins i tot la celebració de reunions, festes i revetlles pel jovent de la casa, que atreia moltes amistats que tenien a la Sagrera.

També era la residència de l'ampli cos de servei domèstic que tenien.

Durant molts anys la Família Cascante va acollir con gairebé fill propi, l'artista Joan Porcar i Ripollés (3), pintor i arqueòleg aficionat que va practicar un paisatgisme rural de termes prosaics impregnat d'un fort naturalisme i de colors terrossos.

Foto d'una pintura de Joan Porcar os es reprodueix part de la finca des del seu estudi

En una crònica sobre la vida del pintor en un Web del País Valencià en fan aquesta menió de la seva estada a casa dels Valls - Cascante

"Nuestro pintor trabajó para el señor Agustín Valls durante seis años.

Esta familia gozaba de muy buena posición, eran padres de once hijos,

todos ellos con una educación esmerada. Vivían en un palacete en la

calle Gracia. Esta casa tenía un gran comedor que era el centro de

reunión de toda la familia, en aquel salón había numerosos instrumentos

de música, además de un órgano de trescientas voces. Todos los

miembros de aquella familia eran artistas, además de música escribían

prosa y poesía. En torno a este salón se hacían fiestas solemnes y se

invitaba a grandes artistas, organizándose veladas exquisitas.

El señor Valls contrató a Porcar para que diera lecciones de pintura

a sus hijos. El maestro en sus memorias escribe sobre esta familia: “No

puc dir si jo vaig ensenyar art a ells o ells me´l van ensenyar a mi, lo

cert és que cap d´ells han segut pintors o escultors, però sí entusiastes

col.leccionistes, i afegiré que en este menjador va donar un concert el

guitarrista Francesc Tàrrega i jo he tingut l´honor de sentir en este

mateix menjador al guitarrista Andreu Segovia”.

Existeix una anècdota sobre l'indret on estava la torre dels Cascante prop de la meridiana que cal destacar, con és el fet tràgic que molts suïcides i gent desesperada es llençava a les vies del tren davant de la porta de la casa, on la via feia una corba, aquest fet li va valer a l'indret un nom luctuós “el matadero de Can Cascante”.

Crida l'atenció que una família tan rica mantingués durant tants anys una torre al costat de les vies del tren i d'una fàbrica de productes químics podent escollir altres contrades, en fi, és una pregunta que només podrien respondre ells.

La casa va tenir molta activitat fins la fallida de la Banca Valls en 1931, crisi agreujada pels esdeveniments; les primeres expropiacions per fer les alienacions de la Meridiana en 1936 que van afectar la finca i l'esclat de la Guerra Civil.

Durant el conflicte, la família Valls-Cascante al complet s'hi van refugiar i va haver de patir molts registres, la reiteració dels quals va obligar a posar un rètol a la porta principal que deia “La casa ha estado intervenida por el comité revolucionario de la Sagrera”.

En acabar la guerra, part de la família es va establir a la finca ocupant també la casa dels masovers. La normalització de la vida quotidiana va permetre amb el pas dels anys que els fills marxessin i tornessin a utilitzar la casa per les vacances.

Família Valls - Bach, sobre els anys 40 i la besavia
 Montserrat Cascante Ribas. Fons Oriol Guilera Valls.

El 26.10.49, apareixia en el diari la publicació d'aquesta esquel·la, en relació a la mort del marit de la filla de Montserrat Cascante, la qual posava de manifest que la família va fer vida a la Sagrera, després de la Guerra Civil i que Montserrat Cascante encara vivia.

En abril de 1950 moria finalment Montserrat Valls Cascante, filla de Montserrat Cascante , amb 86 anys. 42 nets i 22 besnets.

L'apertura definitiva de la Meridiana va ser l'acta de defunció de la finca que l'any 1961, era venuda al grup immobiliari dirigit per Josep M. Figueras, qui pocs anys més tard hi va construir pisos. L'única supervivent d'aquesta gran finca és la Palmera que presideix la Plaça de la Palmera.

Únic testimoni vivent de la història contada

1. Enciclòpèdia Catalana: Agustí Valls i Vicens, Germà de Josep Maria Valls i Vicens. Amic de Torras i Bages, fou soci fundador de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i del Cercle Artístic de Sant Lluc. Col·laborà a La Renaixença i participà en els Jocs Florals de Barcelona. Publicà el recull poètic Flors lul·lianes (1918), basat en el Llibre d'Amic e Amat. Un poema patriòtic seu sobre Rafael Casanova llegit en una vetllada dedicada a Rubió i Ors fou el probable origen del després tradicional homenatge de l'Onze de Setembre.
2. Josep Torres i Bages ( Alt Penedès, 12.9.1846 — Vic,7.2.1916) Va fer els primers estudis a Vilafranca i el1859passà a Barcelona on obtingué el grau de batxiller en arts amb el treball "Dios y el alma humana". Estudià la carrera de dret a la Universitat de Barcelona,  sota el mestratge del vilafranquí Manuel Milà i Fontanals. Durant els fets de l'anomenada "Revolució de Setembre" fugí a França amb la seva família. Retornà a Barcelona l'any següent per a llicenciar-se i immediatament doctorar-se en  dret civil i canònic amb la tesi El matrimonio cristiano........Es traslladà a Barcelona i hi exercí una intensa labor tant pastoral com intel·lectual. Mentre exercia de confessor del Seminari i de les monges de Valldonzella, fou consiliari del  Cercle Artístic de Sant Lluc i de la  Unió Catalanista i fundà la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat. Anà bastint la seva ideologia catalanista de profunda arrel cristiana, fins al punt d'esdevenir el màxim exponent d'aquest corrent.........
3. Joan Baptista Porcar i Ripollès  (Castelló de la Plana 1889-1974) - Pintor format amb Vicent Castell, s'orientà cap a l'escultura. El 1906 anà a València, becat per a estudiar a Sant Carles, i el 1910 s'instal·là a Barcelona, on estudià a Llotja. Arqueòleg afeccionat, Durant la guerra civil tingué una notable actuació en la preservació i el rescat del patrimoni artístic a Castelló i Sogorb. Plenament incorporat a l'estètica de la generació catalana del 1917, conreà bàsicament el paisatgisme rural de temes prosaics (estacions, carreteres, ports, marjals, etc. ), d'un naturalisme fort i de colors terrosos cada cop més esbossat i esquemàtic. 

• Informació històrica de la masia, aconseguida en el Arxiu Històric de Sant Martí