No deixem de sorprendre'ns cada dia amb les dades que anem coneixen sobre el passat del nostres barris.
No fa gaire, una
llegidora del bloc, em va fer arribar un parell de fotografies que
pertanyien al seu pare que havia treballat la fàbrica de midó d'en Joan Oliver
d'Horta, l'existència de la qual no en tenia pas coneixement.
Horta havia estat al
llarg del segles, un poble amb escassa indústria i activitat
fabril, les poques fàbriques indústries existents eren de caire
familiar i de petit format: adoberies de pells, granges, rajoleries,
carboneries, fusteries, paletes, bogaderes, segons un cens realitzat
entre 1915-1916.
A mitjans del segle XIX
però, les activitats industrial d'Horta van créixer a un ritme
considerable, tal com apunta en Desideri Díez en el seu llibre "EL
QUE HA ESTAT I ÉS HORTA", on fa esment que, “en 1833 s'inaugurà
una nova fàbrica d'assaonament de pells, d'en Francesc Valls, al
carrer Santa Amàlia, 20 i una fàbrica de midó d'en Joan
Oliver, que aconseguí molt crèdit entre els fabricants d'aprests i
estampats, al carrer Riera d'Horta, 3”.
Parets de la finca, casa familiar i torre d'aigua de la fàbrica de Joan Oliver |
Entrada de la finca per la Riera d'Horta (C.Cartellà), torre d'aigua de la fàbrica |
I, el que són les coses,
l'altra dia, tot visitant una llibreria d'Horta a la fi d'aconseguir
uns determinats llibres del barri, en un de'n Mingo Borras, vaig
trobat una acurada descripció de la història de la nissaga que va
crear i dirigir la fàbrica de midó d'en Joan Oliver durant
diverses generacions, fins que va tancar en 1979.
La fàbrica en qüestió
la va fundar el besavi de Joan Oliver i Vidal, Jacint Oliver Lasaleta
en l'any 1933(tal com hem apuntat més amunt) i va estar en actiu
un total de 150.
La propietat de la
fàbrica, avarcava el que ara és carrer Cartellà amb C. Pitagoràs
per la dreta, fins arribar al carrer on ara es troba un conegut
supermercat, pel darrera. Per l'esquerra pràcticament al llarg de
tot el carrer Sabastida. En temps, l'adreça oficial de la Fàbrica
era Riera d'Horta núm. 3..
Perímetre aproximat dels terrenys que ocupava la finca i fàbrica d'en Joan Oliver |
El fundador edificà la fàbrica amb
l'habitatge familiar adjunt. Era una fàbrica ben equipada, es va
donar a conèixer per la qualitat en la producció de midó (1) i els
seus derivats.
Segons indicava el diari de l'època
LA VEU DE CATALUNYA, en un article amb data 10 de setembre de 1922:
“la gran fàbrica de midó d'en
Joan Oliver tan coneguda i acreditada entre els fabricants d'aprestos
i estampats, amb el seu volum de negoci, contribueix no poc al crèdit
industrial de la barriada, Els seus midons i derivats; flor, pols,
torrats, britsch, gomme, etc, garantits de blat pur, tenen fama i són
sol·licitadíssims” .
Joan Oliver i Vidal, últim propietari
de la nissaga, va néixer el 5 de febrer de 1918 a la mateixa casa
pairal de la fàbrica, paisatge de la seva infància i per on
aprengué a caminar. Als cinc anys d'edat comença la formació al
parvulari de l'escola de Sta. Eulàlia de Vilapicina.
Conforme es feia gran mostrava el
mateix esperit emprenedor que els seus avantpassats, segurament
induït per l'ambient de la fàbrica i sobretot pel seu pare, va
decidir estudiar comerç.
Als 14 anys anava al col·legi La Salle
del carrer Chapí, que ara mateix ja no existeix, on va assolir el
primer grau de comerç. Va acabar els seus estudis en La Salle del
Carrer Amadeu Vives, on aconseguí l'assignatura a l'edat de 16 anys.
La Salle Horta al carrer Chapí (l'edifici ja no existeix) |
També va estudiar correspondència, el
primer grau de química a l'Institut Químic del carrer Anglí.
Per anar a estudi a Sant Andreu,
explica en Mingo Borras en el seu llibre, cada dia esperava a la
porta de casa seva a en Mayol Ginesta de la pastisseria Mayol, donat
que eren molt amics i anaven a escola junts a peu. En Mayol baixava
per la riera fins a casa seva, on l'esperava amb la cartera a
l'esquena. El menut dels Mayol sempre portava alguna llaminadura de
la pastisseria família, que es menjaven tot fent camí cap a
l'escola.
Teòricament preparat, en Joan va començar
a moure's per la fàbrica i a familiaritzar-se amb els treballadors i
els afers de la producció, sempre alliçonat pel seu pare.
Abans era ben normal que quan algun
industrial o comerciant volia que algun dels seus fills continués
amb el negoci familiar, hi treballés des de ben jove a la fi que
conegués a fons tot l'entramat. Aquesta bona pràctica,
malauradament s'ha perdut, donat que els fills dels patrons d'avui
dia, plens d'estudis i de masters, no consideren necessari passar per
aquest mestratge i molts d'ells malmeten el negoci familiar per
desconeixement absolut de la pràctica.
exemple de sitja |
Apreciacions personals a part, en Joan
Oliver recorda, en l'entrevista que li va fer en Mingo Borràs, que
l'any 1926, el seu pare va decidir ampliar el magatzem de mercaderies
degut al creixement del volum de producció. En començar a excavar
els fonaments i a poca profunditat van aparèixer les restes d'una
sitja (2). Però la troballa no anà més enllà que la sorpresa del
primer moment, ja que el seu estat ruïnós , sense cap interès de
tipus arqueològic, va decidir-los a continuar les obres tot
prescindint de la troballa.
Anèctodes a banda i tornant a la història de la fàbrica, farem referència al fet que la plantilla del personal que hi
treballava era solament de set o vuit obrers. Alguns feien dues
tasques, com ara la de carreter i pagès o bé fuster de
manteniment, etc.
a d'alt obrers de la fàbrica |
Propietaris i amics de la família |
La finca tenia uns masovers que vivien
en l'espai que ocupaven unes velles casetes darrera mateix de la
fàbrica, eren en Manel Bertran i Maria Grau Mariné. En Manel, a
més, feia de cap de colla dels obrers de la fàbrica.
Vista general de la contrada, al fons es pot apreciar, Can Basté, l'església nova de Sta Eulàlia, Can Sitja, foto de principis del segle XX |
El pare compartia la direcció de la
fàbrica amb en Joan, qui cada dia demostrava més aptituds com
fabricant, però l'esclat de la Guerra Civil 1936-1939 va truncar els
seus propòsits.
Com conseqüència de les habituals
restriccions d'electricitat durant el conflicte vèlic, la fàbrica
restava inactiva durant el dia i es veien obligats a treballar durant
la nit que era quan la llum tornava.
Eren temps d'estraperlo (3), la gent
optava per intercanviar productes entre si, sobre tot els
alimentaris, ja que de diners no n'hi havia masses.
Aleshores, les farinetes fetes de
farina de blat de moro, era el plat més assequible , com així ho
recorda en Serrat en una de les seves cançons
“farinetes per sopar, comuna i galliner a la
galeria.....”
La gent poc o molt en disposava
d'aquest i d'altres cereals i els portaven a Ca l'Oliver per moldre.
Per tota paga, el fabricant es quedava amb una quantitat de gra per a
ell, d'acord amb la quantia del que havia de moldre.
El gra adquirit era pinso per l'aviram
que la família Oliver criava per a us familiar.
Un dia de 1937, en plena Guerra Civil.
Va rebre l'encàrrec de moldre una partida de cent quilos de cigrons
propietat d'un asil per a gent desvalguda situat a la plaça de
Tetuan. Els cigrons eren de tan mal coure que, per més que
bullissin, no hi havia manera humana d'estovar-los i no es podien
menjar. Per aquesta raó van decidir fer moldre tota la partida i
aprofitar-la per a farinetes o sopes com a primer plat. El senyor
Oliver no va voler cobrar res per la feina de moldre aquells cent
quilos de cigrons, al·legant que els cedia al centre amb finalitat
benèfiques.
Integrat de ple en la fàbrica, el jove
Joan es promet amb Montserrat Manen Marquès, filla d'Horta i el maig
de 1948, es van casar en l'Església Parroquial d'Horta. El seu
domicili s'establí en la mateixa casa pairal de la fàbrica, amb els
seus pares. Van ser pares de sis fills.
En 1954 va morir la seva mare Isabel
Vidal Giol i tres anys més tard el seu pare Joan Oliver i Jané,
deixant-lo hereu de tota la fàbrica i la finca.
La fàbrica va produir durant
vint-i-dos anys més, concretament fins 1979, que fou enderrocada per
construir-hi pisos.
En 2010 últim hereter de la fàbrica
de midó Oliver, Joan Oliver i Vidal i la seva esposa Montserrat
Manen i Marquès, gaudien de la seva vellesa en uns pisos construïts
en el mateix terreny de l'antiga fàbrica.
L'únic testimoni físic de la fàbrica
de midó Oliver és la seva torre d'aigua, que l'Ajuntament ha
restaurat i que contempla ara mateix un paisatge molt diferent al que
tenia quan va ser construïda.
La torre d'aigua convertida en monument |
- Midó - Comercialment hom distingeix el midó obtingut a partir dels cereals, dels llegums, de les glans o de les castanyes, de l'obtingut de les patates, de la mandioca i de diversos tubercles, que és anomenat fècula. El midó és emprat en la preparació de coles, en l'aprest de teixits, en la indústria alimentària (per a obtenir glucosa i dextrina) i en farmàcia (com a emol·lient, excipient, absorbent i protector).
- Una sitja és un dipòsit cilíndric destinat a emmagatzemar i conservar productes, especialment tot tipus de cereals.
- Estraperlo - la paraula estraperlo ha quedat com a sinònim de martingala, intriga o negoci fraudulent. Així, per extensió, durant la postguerra espanyola es va denominar també estraperlo el comerç il·legal mercat negre.
- Fons documentals : llibre de Mingo Borras "RECULL D'UN TEMPS D'HORTA", Desideri Díez "EL QUE HA ESTAT I ÉS HORTA" , Alguna de les fotos cedides per Núria Garí.
2 comentaris:
Hola Carme,
soc una de les filles d'en Joan Oliver i m'ha agradat llegir el que escrius del meu pare, gràcies
Gran part del mèrit és d'en Mingo Borràs , de totes maneres m'alegra saber que t'ha agradt.
salutacions
Publica un comentari a l'entrada