 |
| En el Rec comtal la gent rentava la roba, es banyava, llençava les aigües brutes.... |
En
la ciutat de Barcelona els pous tampoc es van salvar de la
contaminació deguda majoritariament a la filtració d'aigua bruta provinent del clavegueram. La població durant el segle XIX, es proveïa regularment d'aigua potable que extreia dels seus pous o que aconseguien omplint garrafes d'alguna font pública que l'Ajuntament feia arribar del Riu Besòs o bé de Monjuïc, tots aquests factors propiciaven que es donessin sovint focus de còlera o de tifus i alguns d'ells van assolir graus de molta gravetat pel gran nombre de persones que hi van arribar a morir.
 |
| Tots els punts negres del mapa marques focus de l'epidèmia de tifus de 1914 |
Aquí
és on gent amb olfacte de negoci van començar a crear companyies
relacionades amb la captació i conducció d'aigües des de pobles
propers de Barcelona. Així fou com, Jules Alfredo Coste va
constituir una societat i va adquirir els drets per recaptar aigua
des d'un poble del Maresme, prop de Mataró, anomenat Dosrius, drets
que dos anys desprès va transferir a la Companyia d'Aigües de
Barcelona, S. A., fundada a Lieja amb capital belga i francès.
Aquesta
empresa es va proposar de dur aquesta aigua nova a la ciutat de
Barcelona que, tal com hem indicat més amunt, creixia ja fora muralles.
El
Ministeri de Foment va declarar aquesta obra d'interès públic i
això va permetre la expropiació de terrenys necessaris per dur a lloc les
conduccions d'aigua, tant per sota terra com en la superfície, tals com canalitizacions subterrànies, aqüeductes i dipòsits, els quals,
per aconseguir que l'aigua gaudís de prou pressió, els havien de
bastir en llocs prou alts,
amb la finalitat de poder fer arribar aigua a les cases més altes de
la ciutat.
Per
aquesta fi es van expropiar 15.000 m2 de la finca de Can Baró que
eren propietat de Joaquim Llamas. Les obres van finalitzar , desprès
de dos anys de treballs, pel juny de 1870. S'havien construït 17
kilòmetres de galeries i 37 aqüeductes per arribar als dipòsits
disposats a 93 metres sobre el nivell del mar.
 |
| Dipòsits d'aigua al cim de la muntanya |
En zona més alta s'hi van instal·lar tres dipòsits per al subministrament d'aigua. El més antic (i més bonic) és de 1886 i té una capacitat de 1.000 m3.
La
companyia d’aigües havia adquirit també l’any 1870 una finca
on el director general de la companya Nicolau Regúlez, va
encarregar al mestre d'obres Enric Figueres la construcció d'un
edifici de línia neoàrab que finalment es va destinar a punt de
trobada i recepcions de l'empresa. Allà s'hi van celebrar grans i lluïdes
festes on l'alta societat es feia veure.
 |
| Fotografia de 1872 |
Aquesta
obra estratègica per al futur de la ciutat de Barcelona, es va
inaugurar l'any 1871, tanmateix però, a
la reixa de la porta lateral que dóna a la ronda Guinardó, s'hi pot
llegir la data de 1870, provablement com a recordatori de la
construcció del projecte.
La
vegetació i l'aigua del voltant de la casa, van ser la causa de voler crear
un ambient similar als jardins granadins. Una part s'utilitzava com a
jardí de la casa i una altra contenia vivers de diferents tipus de
plantes i d’arbres, sobretot fruiters.
La salut financera de la societat però, no era molt bona i va necessitar d'una ampliació de capital, en 1882 es va fundar a París la Société Genérale des Eaux de Barcelona, que havia d'explorar els serveis fins a 1919.
Aleshores,
a la fi de millorar-ne el servei es va construir uns dipòsits aigua
més més grans d'alt de la Muntanya Pelada i darrera de La Casa de
les Altures, on s'hi recollia el líquid que arribava per una llarga
canalització, de més de 50 kilòmetres, i una estació de bombeig
feia arribar l'aigua fins els dipòsits de la muntanya .
 |
| Dipòsits darrera de la Casa de les Altures |
L'Edifici de la finca, se'l la coneix per “La Casa de les Altures”, segurament per que va ser edificat en un lloc on havia hagut un dipòsit amb aquest nom.
Aquesta
és l'obra més important i més gran que no s'ha fet mai al Guinardó
i per aquesta raó, el tram de l'Avinguda entre el C. Genòva i Pg.
Maragall es digué carrer de Dos Rius, donat que més o menys per aquesta zona
hi passen enterrades les canonades que portaven l'aigua fins el gran
dipòsit desprès d'un llarg periple des del poble de Dos Rius al
Maresme.
 |
| Croquis de les canonades de les companyies de Dos Rius i Baix Vallès que passaven per la plaça Catalana i l'avinguda Mare de Déu de Montserrat |
De
fet quan es va construir l'església de la Mare de Déu de
Montserrat, van sorgir problemes amb la companya d'aigües per
aquesta conducció subterrània, donat que l'empresa entenia que
podia existir risc per a la salut pública . El plet va durar dos
anys i finalment van arribar a l'acord de construir una arcada sobre
la canonada per resguardar-ne l'obra. Això incrementaba el
pressupost per a construir el temple i a canvi la companyia d'aigües
es va comprometre a subministrar-lis aigua gratis “perpètuament”, 500
litres d'aigua diaris per a l'església i la casa rectoral. El clero
mai perd pistonada com es pot comprovar.
En
1936, quan va començar la guerra civil la Torre Estudios y
Aplicaciones del Agua, més coneguda en l'època con la “La finca
de les Altures”, fou convertida en colònia escolar pels fills dels
treballadors de la Companyia d'Aigües, utilitat que va perdre, no cal
dir-ho, quan el conflicte va acabar en 1939.
 |
| Aqüeducte de Can Quintana |
Avui
les conduccions i aqüeductes que tant necessaris van ser en el seu
moment resten abandonats, molts trams han desaparegut sota la
construcció de nous barris però alguns continuen en peu com
testimoni d'una època, com el que es troba en la barriada d'Horta en
el torrent de Can Quintana.
En
el Guinardó sembla que en temps, hi havia hagut dos d'aquests
aqüeductes, un travessava el carrer Valls on el Mas Fondo, l'altre
era al darrera d'on estan els Laboratoris del Dr. Esteve.
L'increment
de població a Barcelona i la construcció de cases a cotes cada
vegada més enlairades exigien dipòsits més alts per donar més
pressió al subministrament d'aigua. Seguint aquesta tendència, el 1959 es
construí un nou dipòsit, de mides similars a l'anterior, i el 1963
es col·locà un tercer dipòsit circular al cim del turó.
Durant un temps, la casa serví de seu de l'Institut d'Investigació
Hidrològica.
Cap
els setanta del segle passat, l'edifici de la Casa de les Altures, presentava un
estat d’abandó important, En quan als jardins de la finca, el
veïnat juntament amb l'Associació de Veïns Joan Maragall, va
lluitar durant anys a la fi d'aconseguir que es convertissin en parc
públic, manifestacions, llençols penjats en els balcons del
carrer, talls de transit, etc. Gràcies
a aquestes pressions veïnals el recinte fou adquirit per
l’Ajuntament i el Parc de les Aigües va obrir les portes l’any
1978 desprès dels treballs d’adequació duts a terme per
l’arquitecte J.M. Casamor.
Més
endavant, ja en 1984, l'Ajuntament de Barcelona també adquirí
l’edifici de la Casa de les Altures que, restaurat i rehabilitat
per l’arquitecte Víctor Argentí, va obrir les portes com la Seu
del Consell del Districte Horta-Guinardó a principis de 1989.
- Fonts informatives: De la col.leció Els Barris de Barcelona, editat per l'Ajuntament, el volum dedicat al Guinardó. Web del Districte i fotos de l'Ajuntament. Tots els Barris de Barcelona de Josep Maria Huertas Claveria i J. Fabré. Parlem del Guinardó d'Enric Marimon.
