divendres, 27 de desembre del 2013

ELS TRESORS HISTÒRIC AMAGATS DEL GUINARDÓ

Del Llibre de Adela Alòs-Moner sobre la seva família

  • Anunci d'un diari de 1882, de quan els Alòs van ocupar la masia.

En abril de 1882 Lluís d'Alos, marquès de Dou, compra la casa i el camp de la Trinxera (reminiscències de la guerra de 1714?) i en morir aquesta propietat es dividí entre els seus tres fills. Les terres es van urbanitzar al voltant del Passatge Garcini  però la casa i el jardí es mantingeren fins avui dia, superant diverses circumstàncies.

Un cop situats en matèria anirem directament al motiu d'aquesta entrada.

Els diaris de Barcelona donaven , no fa pas gaire,  la notícia que l'Ajuntament de Barcelona havia comprat tres quadres del segle XVIII per a l'exposició permanent sobre la guerra de successió i la derrota catalana de 1714 enfront les tropes borbòniques de Felip V amb la que s'estrenava el nou Born Centre de Cultura de la Ciutata Vella.



Els olis són de l'emperador Carles VI (arxiduc Carles d'Àustria, 1685-1740), la seva dona Isabel Cristina de Brunswick-Wolfenbüttel (1691-1750) .
Les dues obres són d'autor anònim, de l'escola centreeuropea, i es van pintar entre el 1725 i el 1735. El seu relleu artístic és limitat, però els dóna valor l'existència de molt poques imatges conservades fins avui d'una parella que va ser decisiva durant diverses dècades de la història continental, període que va incloure el regnat a Catalunya.

Fins aquí res nou però, el que més segur no sabeu és que aquestes pintures han estat durant anys penjades de les parets de la Torre Garcini al Guinardó i que eren propietat de la família Alòs-Moner que, lògicament, se les va endur quan van vendre la masia en 2005.
Fotos de l'interior de la Torre Garcini quan estava habitada per la família Alòs-Moner


Resulta interessant constatar però, que gran part de la família Alòs era partidària dels Borbons, no va ser fins més tard que un dels seus descendents, i ara ens traslladem ja a finals del segle XIX, quan en Ramon Alòs de Moner, considerat l'ovella negra de la noble família per les seves idees catalanistes, va trencar amb aquesta tradició  familiar.
En els anys posteriors a la desfeta austriacista de 1714, algunes grans famílies nobles borbòniques es van unir per llaços matrimonials amb d'altres austriacistes, donat que, per sobre de tot, el que prevalia entre els nobles aristòcrates era sumar títols i propietats i això feia tancar els ulls al color polític dels contraients. 
Així doncs, el més segur és que aquesta fos la raó per la qual alguna branca familiar de la família Alòs entronqués en temps amb una d'austriacista (que el més segur en aquest cas fos un Fontaner), que va aportar aquestes pintures a la nova llar familiar; desprès  van anar passar els anys fins que van caure en mans les d'aquesta família guinardorenca que les va conservar  fins els nostres dies. 

La història d'aquestes pintures de per si, és digne d'un estudi especial, d'on venien, qui les va aportar al llegat familiar dels Alòs, des de quan estàven penjats en la masia de Torre Garcini, tema interessant on els hagi.
Tot això són suposicions, és clar, però igual que nosaltres no tindríem en les parets de casa penjat el retrat de segons qui contrari a les nostres idees polítiques, el mateix devia passa en l'època.

Foto del eweb de l'Ajuntament
I així és com han arribat aquests quadres al Nou Born Centre de Cultura. Si aneu  a fer-hi una visita cultural   els trobareu allà exposats al públic, saludeu-los i els dieu que sou del Guinardó, segur que els agrada ja que deuen trobar a faltar la seva masia guinardorenca. 

dilluns, 16 de desembre del 2013

LES CASES MÉS ANTIGUES DE LA PLAÇA EIVISSA


Aquestes cases que es poden veure a la foto, són las més antigues de la Plaça Eivissa, sobretot la de la dreta que és de mitjans del segle XVIII , al seu davant es va bastir la plaça que es va batejar sota el nom de Plaça del Progrés (avi dia plaça d'Eivissa).

Foto de Carme Martín 

Així se la va conèixer fins que a la plaça es va bastir l'antic el mercat d'Horta i la gent la va començar a anomenar com la Plaça del Mercat i així li va quedar fins que finalment que quan en 1907, la van batejar amb el nom actual. Encara avui dia podem endevinar aquest nom sota una de les plaques actuals tot escrit en castellà , tal com es pot observar en la foto de sota, sembla que primer hi posa Distrito, no es pot llegir la continuació però desprès Plaza del Mercado.


Foto de German B. González 


En el núm. 9 actual de la plaça, hi tenia el seu establiment l'Onofre Torelló Mariner (on ara es troba el Bar Prats), besavi de Teresa Farrés, actual propietària de la papereria-llibreria de la plaça, que va comprar aquesta finca en l'any 1873.


Plaça Eivissa a finals del segle XIX

Foto de Teresa Farrés
El Sr. Torelló en aquest establiment va obrir una fleca (forn de pa). Corria 1911 quan el Sr. Onofre cedeix la finca als seus tres fills, dos d'ells hi renuncien i l'Esteve el tercer va comprar-lis les seves parts. A indicació de la seva dona la Teresa Molins, van deixar la fleca i van muntar una taverna, donat que a la senyora Teresa s'hi movia millor en aquest negoci.

El Cafetí va ser el nom que li van donar a l'establiment i era la típica taverna del got de vi, de la barreja i de l'aniset. Per la seva situació privilegiada era molt concorregut.

Les famílies foresteres pujaven fins a Horta amb el tramvia i baixaven al final del trajecte, que era ja davant mateix de la taverna, venien amb cistells prens de viandes, entraven a la taverna i omplien la bota de vi per passar el dia a la muntanya que no era pas gaire lluny d'allà.

Molt abans que no existís el bar Quimet, a la plaça tal com hem dit més amunt, s'havia establert el mercat del poble; els cavallers que assistien a la Processó de Corpus es detenien al Cafetí , conegut també com Ca la Fleca, que estava con està ara el bar Prats, i al bar Bartomeus. també entraven a Can Pallí on ara es troba la botida dels Corretja (informació citada en el Butlletí dels Lluïsos, núm 68, de juliol de 2001).

En aquella època hi havia davant la taverna i en mig de la voravia una ufanosa acàcia que distingia clarament aquell lloc. Diuen que antigament hi havia hagut dues, a saber qui fou qui les plantaria i arrancaria desprès.


Foto de Teresa Farrés
Recorda la Teresa Farrés que els seus avis, a més, tenien un servei de transport amb carros i cavalls que, entre les comandes, traginaven els fardells de roba de les bugaderes d'Horta per les famílies benestant de Barcelona .

En 1932, el negoci va ser traspassat i arrendat a la Mercedes i la Carme Bodro Bistuer, dues germanes solteres del barri de Gràcia que ban continuar mantenint l'antic tarannà del local.


Foto de principis de 1950
El creixement de l'establiment evolucionà a l'entorn d'aquella taverna - ens explica Teresa Farrés – la meva mare en va explicar que hi havia unes taules de mabre amb peus de ferro pintats de color negre, un taulell amb una aixeta i una aigüera per poder rentar els gots i les botelles, una rengla de botes de vi de totes mides i ampolles de diversos licors a les prestatgeries.

L'any 1948 les germanes Bodro pleguen i ocupa el local el Bar Prats que el va arrendar a la propietària de la finca, Teresa Molins, en 1962 passà a nom de Maria Torelló i en 1986 passà a nom Teresa Farrés, la propietària actual.

Actualment Teresa Farrés Torelló, hereva de les fiques 7 i 9 de la plaça Eivissa, casada amb Joan esquirol, viu plenament dedicada la seva botiga d'objectes d'escriptori i llibreria de la plaça Eivissa d'Horta que antigament havia estat un estanc, el qual a més de vendre tabac feia servei de centraleta de telèfons, en una època moltes cases particulars no en tenien.

La centraleta anava a càrrec de Maria Suñé, esposa de Sebastià Ribó que cada cop que demanava línia solia identificar-se amb un “Aquí el siete cuatro dos nueve i deseo línea para el número.















Avui dia no hi ha ningú al barri d'Horta que no conegui el Bar Prats o la llibreria Eivissa, qui més qui menys ha entrat a la llibreria a comprar ni que sigui un bolígraf però, el que el més segur és que no coneguin la història d'aquelles finques.



  • Fonts d'informació: "Cròniques d'Horta" de Mingo Borràs 


dijous, 5 de desembre del 2013

UNA BODA EN CAN SITJAR, costums de l'època

Hom camina pel que ara és la Plaça Virrei Amat i li costa molt imaginar-se l'indret bucòlic de fa més de tres cents anys, quan era un pla que encabia unes poques masies, unes grans les dels terratinents nobles com el marquès de Castellbell i petits masos agrícoles comunicats entre sí per una teranyina de camins rurals alguns dels quals anaven fins a les poblacions veïnes, Horta, Sant Andreu, Sant Martí de Provençals, totes elles viles petites al voltant d'una o varies esglésies.


Síntesi de les masies de l'època en el territori proper a can Sitjar i traçat del Camí d'Horta

El Marquès de Castellbell i els seus familiar eren els propietaris de moltes de les grans masies de la contrada com Ca La Lapeira, Can Peguera (al que ara és el Turó de la Peira), Can Sitjar a la que ara és la Plaça que du el nom del seu antic propietari més il·lustre i Can Don Joan (Casa Cruïles) a Horta.

Can Sitjar era un gran edifici que donava l'esquena al que ara és la plaça Virrei Amat, on ara es troba l'edifici de pisos de La Caixa, la regentava la família Sitjar masovers de la finca, que també havien fet de masovers en altres dues  masies d'Horta, que també van rebre el seu nom Can Sitjar Gran, edifici que encara resisteix dividit en diversos habitatges i Can Sitjar Petit derruït a principis del segle XX en els terrenys que avui ocupa l'escola Mare Nostrum. En realitat però, el propietari era en l'època de la que parlarem Anton Amat i de Cortada, Marquès de Castellbell, fill del Virrei del Perú.


Façana de Can Sitjar a principis del segle XX

Part del darrera de Can Sitjar

Can Sitjar en els seus darrers anys

Per recrear al vida dels nobles que sovintejaven l'edifici de Can Sitjar, lògicament haurem d'atendre l'insustituible dietari que va escriure el Baró de Maldà, nebot del Marquès de Castellbell, “El Col.legi de la Bona Vida”, on va incloure descripcions del paisatge  relatius als pobles d'Horta, de Sant Andreu, Camp de l'Arpa, Can Quintana i de la Vall d'Hebron, costums, descripcions dels àpats diaris, del tarannà dels hostes del Col·legi de la Bona Vida, etc.

La noblesa no s'ha destacat mai pel seu amor a qualsevol mena de feina física,  per això ja tenien els criats, mossos, cotxers, la seva vida a Can Sitjar es limitava a descansar, dormir, resar, assistir a missa, menjar a cor que vols, anar de passeig de casa en casa, visitant als parents i coneguts i fer el tafaner. A tot arreu on anaven eren seguits per una corrua de monjos, capellans, bisbes, que vivien molt bé a les esquenes d'aquests nobles tot assegurant-los una vida eterna tanmateix millor encara que la que tenien, que ja és dir.

Tot noble que es fes valer, si era primogènit, havia de fer-se càrrec i administrar els bens familiars i tenia l'obligació de casar-se, si podia ser amb alguna dona de bona família i a poder ser cosina de la seva mateixa sang, a la fi de no dispersar els bens familiars; també calia que tingués molts fills per assegurar la pervivència del seu llinatge, si eren dones se les procurava un bon matrimoni amb persones de la mateixa classe social o superior i si no es donava el cas, vivien en la mateixa casa del cap de família o bé ingressaven en un convent, que ja procurava el clero que no en faltessin i que les postulants lliuressin el seu dot a la comunitat religiosa on quedaven recloses

El nostre protagonista, el Baró de Maldà, pertanyia a la petita noblesa rendista, a Barcelona habitava en el Palau Maldà, el que ara són les galeries Maldà, li agradava llegir, escriure, tocava més d'un instrument de música i viatjar per tot el territori, a més de parlar, francés, castellà, català i llatí i sembla que també li agradaven els noiets joves, malgrat que aquesta inclinació, no va ser impediment perquè es casés i tingués una colla de fills, una de les quals es va arribar a casar amb un dels fills del Marquès de Castellell.

El seu oncle el Marquès era propietari també de les masies de Can Peguera , al barri de Can Quintana, Ca Lapeira, prop del barri d'Horta. El seu germà era també propietari de Can Don Joan al barri de la Clota, és dir que la meitat de les terres dels voltants eren de la mateixa família.

Aquesta vegada però, ens centrarem en Can Sitjar, concretament el dia que es casa la neboda de la masovera anomenada pel baró com la Tuietes, a la fi de distingir-la de la seva tia la Tuies Sitjana, masovera de Can Sitjar , acte que es va celebrar en l'església antiga de Sta. Eulàlia.


Façana principal de Can Sitjar, dibuix de Lola Anglada


Corria el diumenge 15 d'octubre de 1797, el Baró explica que ha despertat el dia amb cel serè amb un sol clar que bromejava errant fins la tarda.

Els nuvis són Gertrudis Parellada, neboda de la Tuies Sitjana, i Pere Pujades conegut pagès de Sant Andreu.

Parla el Baró, que comença el seu viatge a Barcelona “Hem eixit a 9 hores tocades en dos cotxes compostos, a saber, en lo cupé del senyor don Anton Amat, lo senyor don Francisco Despujol, perseguidor de bruixes i bruixots, si és que n'hi hagi de presents, ni que de gavatxos, heretges i llibertins, per ser agutzil del Sant Tribunal de l''Inquisició que influeix gran respecte i jo en el cotxe de casa, lo reverend don Anton Bardolet, mon estimat Rafeló i Antònia majordoma del canonge Ponsich, est endavant amb l'Andreu, cotxero interino sols est dia i Francesc sentat en lo pescante vestit de roba de vellut mostrejat i aló, dret a la torre del Marquès de Castellbell, eixint per lo Portal Nou....cap del Pont de Vigas.



Gravats de l'època
Hem arribat a la torre /Can Sitjar) eo el Col.legi de la Bona Vida, passant a ser més que bona vida en est dia, . Ja hi havia alguna gent en expectació, en los dos sexos parentiu dels Parellada (família de la núvia), de que arribassen los músics i los nuvis, majorment la núvia amb tot los perifolls, robes i joies, per anar-se'n a casar en la capella de Santa Eulàlia, per est Sant Sacrament destinada. Tothom alegre, puix que les bodes sempre causen alegria, esperava no lo sant esdeveniment si que l'assistència a les lindes bodes, llesta la núvia de compondre's amb tota la gala i també lo nuvi a lo pagès.

Dibuix de finals del XVIII de la capella de Santa Eulàlia

Birloche
Luego de pujar al birloche Gertrudis i Peret, ha seguit salva d'alguns trons que fins a dos-cents féu dur dos dies antes (salutació amb armes de foc) de Barcelona lo pare Jaume de l'Hospital, que allí se devien tirar en la professó de Corpus i no se permeté, en virtut del pregó del senyor governador, dispars alguns tant de trons com de piules escopetades i molt menos mascles (trons disparats per uns morterets) havent-los reservat per consegüent per la celebració d'est bodori de Tuietes.

Lo gust ha estat veure passar a tant lluït acompanyament, amb los músics al davant, seguint lo birloche amb los nuvis, encaminant-se tots i totes a la capella de Santa Eulàlia.




Arribats los nuvis amb el parentiu, seguidors i seguidores, mesclats porció d'aferum i de quitxalla en los dos sexos en la capella de Sta Eulàlia verge i martir, patrona nostra de Barcelona (aleshores ho era, desprès la van canviar per la mare de Déu de la Mercè, per la qual cosa la dita popular assegura que com Sta. Eulàlia es va empipar tant pel fet, que cada any per la Mercé, fa ploure), trobant-s'hi lo senyor rector de Sant Andreu del Palomar i lo senyor Canonge Ponsich amb lloba per traure-se-la i vestir-se sos pulcros habits capitulars, amb son bonetó (barret) negre gens usat, vestit a lo canonge, quedant los futurs nuvis agenollats en la tarima de l'altar de Santa Eulàlia, los casats drets, ante fasiem Ecclesiae et coram testibus (el llatí , que significa “davant de l'església i en presècia dels testimonis”), qual han sigut testimonis los senyors Don Anton Amat i de Rocaberti i don Josep Vega, dient-los ben clar ego vos conjunto (llati - jo us uneixo), desprès d'així baixet dels dos contraients, passant luego después a la benedicció de l'anell annexa a dit sagrament, tocant luego la música i enhorabones als nuvis i parentius d'estos Parellades i de la part del marit.

Conjunt de cases de la Vilapicina antiga, C. 'Artès a l'esquerra, l'església de Sta. Eulàlia al centre i a la dreta Can Nadal (Can Bastè)

Entrats a la Sacristia, s'ha posat mantellada negra la núvia, de puntes o escumilles i demés corresponent per oir missa de benedicció, que arrodillada amb un ciri encès i l'altre el nuvi, lo senyor rector la pròpia missa de Santa Teresa amb les oracions i benediccions corresponents de la de Sponso et Sponsa, quan ha estat resada amb la benedicció del pa, per repartir a tots els fidels en la missa de comunió del sacerdot, i lo bes de la pau a tothom, tocant durant la missa algun minuet suau los músics.

Concluïda la funció a les 12 hores havent-se començada a un quart de dotze tocat, ha eixit tothom de l'església i la núvia en lo sacrosant acte de la missa duia en lo gipó totes les presentalles d'estes, tres culleres i forquilles de plata.

En tal ínter han passat triomfants los nuvis amb to l'acompanyament detràs i los músics tocant endavant i al girar a la torre, ha seguit com semifuses en música un bon raig de trons amb gran fumera que tot causava alegria i no tristor per no ser de tempestat, si de manifestació de goig i contento tot que augment de broma.

Que dia tan plausible est ha estat per lo serè, amb lo sol que ho il.luminava tot donant tot lo realç a les pintures de les galeries interiors dels aposentos-. I lo màs lindo objecte era la gran taula parada des de l'un a l'altre part de la galeria nova de vidrieres a la part de llevant.......

Estances interior de Can Sitjar

.... a baix lo bodori de la Tuietes amb Peret. No sé si passar de setanta los convidats de los dos sexos. I bulla de borratxos fou la de tirar-se amb tota la força uns als altres ametlles, cobertes a la cara, confits u àdhuc alguna poma barrejada, que no deixaren de trencar algun got, bulla d'allò ben pesada en semblants bodes....

....la multitud anava ocupant ja lloc per la sortija davant de la torre a l'últim de nostre sumptuós banquete. Luego quedaren ocupats los balcons de senyores i senyors amb los demés individus del nostre dinar...

Pujaren ja vàrios i vàries en la classe de pagesos i mossos de la torre, omplint-se ja, los aposentos, balcons i galeries.....

Pujà la parentela dels nuvis en les classes de pagesos i menestrals, que era diversió tanta broma com hi havia dintre la torre i majorment a baix que luego de guanyada la sortija se començà lo sarau...

Per major adorno de la festa de bodes se feu lluminària transparent amb fanalets de colors en tots los balcons, galeries i finestres del segon pis del frente de la torre, havent-se guarnida una vistosa perpectiva..

Lo sarau comença a les 9 hores i ja ho fou sarau per diferent terme amb tanta música de plats, culleres i forquilles lo sopar de tanta gent baix en l'habitació dels nuvis, amb tantes taules de pagesos, mossos i menestrals que semblava una fonda...

Arribats amb tots los senyors a la torre se li ha fet veure i seguir l'habitació dels nuvis, fent visita a en Peret en lo llit, amb molt bon agrado propi de sa senyoria, així també a Tuietes qual li ha ensenyat ses joies i fet admiració per lo precioses. Despuès, tota la comitiva ha pujat a la sala i seguit los aposentos, galeries i menjador, que amb los retretes en quiscun aposento, amb tan curiosa i bvaria pintua, tot l'ha satisfet amb los aposentos del segon pis, terrat i tan exel.lent vista de terreno d'Horta, amb aquelles muntanyes i planures amb algunes torres o cases de camp, com d'altres vàries cerca de les poblacions de Santa Coloma de Gramenet i Sant Martí de Provençals, amb aquell tros de mar que es descobre.

Algunes de les Sales dormitoris de Can Sitjar




Gracies a les paraules del baró de Maldà, sabem com eren els voltants de Can Sitjar, on estaven els seus horts, com eren les seves cambres, com es vivia a l'interior de la torre, quines persones la sovintejaven, que feien durant el dia, què menjaven, on anaven de passeig i quin temps feia en aquell octubre de 1797.

És un document privilegiat, mitjançant el qual sabem també, quins camins s'utilitzaven per anar a Horta, a Sant Andreu, a la Clota, a la Vall d'Hebron, a Can Quintana i a molts d'altres llocs de la contrada.

Un tram de la Riera d'Horta de Jaume Anglada
Per posar un exemple, el baró i les seves amistats seguien tota la riera d'Horta, fins arribar a Can Don Joan, a Can Tarrida, al Palau del Marquès d'Alfarràs (Laberint) o a Can Garrigó (Can Travi Vell), per les seves passejades sabem també com era el paisatge d'Horta i les finques que visitava, així com de quina manera es distreien en les seves tertúlies .

El Marqués d'Alfarràs en canvi per anar a Can Sitjar, prenia el Camí de dalt (actualment av. De la Vall d'Hebron, fins arribar amb el seu encreuament amb el Camí de Sant Iscle, el qual seguien tot vorejant Can Quintana i Can Peguera, fin arribar al que ara és la Plaça Virrei Amat, on en temps es trobava Can Sitjar.

La torre era estava voltada de jardins, safareigs i jocs d'aigua, era coneguda segons costums de la terra pel nom dels seus masovers Can Sitjar. En temps del baró aquell indret era paradisíac, zona sembrada de cases i torres disperses, sense cap carrer enlloc.

El Camí de Sant Iscle passant per davant de Can Quintana
Una carretera poc o gens confortable unia a Horta amb Barcelona, les altres vies de comunicació eren: la riera, que sempre duia algun regueró d'aigua i passava prop de Can Sitjar, viaranys que serpentejaven entre els horts cap a la muntanya, com el Camí de Sant Iscle, i alguna drecera mig perduda al fons dels torrents i entre vinyes.
Usos i costum de l'època







El Baró era per sobre de tot un hedonista i un “bon vivant”, al que li agrada especialment l'art del menjar i les bones maneres a la taula, la tertúlia amb gent intel·ligent, no li plaia parlar de problemes, ni de política malgrat ser un borbònic convençut i visceralment antífrancès a partir de la Revolució Francesa, es deia a si mateix que no calia pensar en el que anava malament ni en problemes, àdhuc no estava en les seves mans canviar res, per tant, la santa providència decidiria sobre el futur de tothom.



Així mateix era un fervorós catòlic, de misses i rosari diari, un personatge que a no ser pel seu gust pet l'escriptura, hagués passat, el més segur,desapercebut en la història del nostre país.


  • Fonts d'informació: El llibre El Col·legi de la Bona Vida, del Baró de Maldà. La majoria de fotos de Can Sitjar de la col·lecció de l'Estudi sobre la Masia Catalana, del CEC. Dibuixos de Lola Anglada.