dilluns, 29 de novembre del 2010
dimecres, 24 de novembre del 2010
CAN GRAS a la plaça de Santes Creus
Situada a l'antiga Plaça Major d'Horta (avui Plaça Santes Creus), tenia Capella pròpia on el veïnat anava per assistir a missa els diumenges, donat que l'antiga l'església de Sant Joan d'Horta estava força allunyada del centre.
Can Gras havia estat propietat de Pau Gras i Quirch, comerciant que la va comprar a Josep Sabadell en 1760, el qual l'havia comprada a M. Rosa Ferrer, vídua i hereva de Pau Ferrer.
Segons explica Desideri Díez, i és de les poques notícies que fins ara he pogut trobar sobre la història d'aquesta masia, en 1790 desprès de missa s'acostumava a fer subhasta de la borsa de treball , això donava pas a una especial animació el dies festius.
Què aquest dia és important per als veïns del voltant ho demostra una anècdota recollida aquell mateix any pel batlle del poble, es tractava d'un informe que citava en Bernat Bransí, regidor de la ciutat de Barcelona com testimoni, i deia així:
Aleshores tenia límits "por oriente" y con oneres del mismo Pablo Gras; pel migdia, part amb Joan Gallemí i part amb Bertomeu Serra; per occident, amb part del camí que passa de casa Camerans a la Riera d'Horta; i per cerç, amb el restant de la peça posseïda per Josep Sabadell.
Al llarg del temps la finca es convertí en zona d'habitatges, al costat de la masia es van construir cases, entre les que cal esmentar Can Balada on s'hi feia teatre i tertúlies de tot tipus.
Ja en el segle XX, la masia es va anar transformarnt degut als diferents usos que se li'n van donar, entre d'altres va fer de magatzen de ferro i fusteria.
Ens la dècada dels 60, data en que vaig fer la foto adjunta, estava en un estat de conservació força satisfactori, posteriorment però, algú va escapçar la part de d'alt, es va llogar en diferents espais on s'hi ha encabit una fusteria, un taller de reparacions de cotxes i fins i tot un local de ball i copes anomenat "Samba Brasil".
Trista fi d'una masia molt unida a la història d'Horta.
Al nostre entendre, certes intervenció sobre els edificis haurien d'estar molt controlades per llei, el patrimoni cultural d'un poble hauria de ser intocable. En aquesta masia de prop de tres cents anys, situada en un plaça que havia estat la plaça de l'ajuntament d'Horta, no s'hauria d'haver eliminat cap dels elements que la caracteritzaven, donat que en conjunt, ha format part i forma part de la història del poble d'Horta des de la seva fundació.
 |
| Can Gras sobre els anys 40-50 |
 |
| Can Gras l'any 1955, fons Desideri Díez |
Segons explica Desideri Díez, i és de les poques notícies que fins ara he pogut trobar sobre la història d'aquesta masia, en 1790 desprès de missa s'acostumava a fer subhasta de la borsa de treball , això donava pas a una especial animació el dies festius.
Què aquest dia és important per als veïns del voltant ho demostra una anècdota recollida aquell mateix any pel batlle del poble, es tractava d'un informe que citava en Bernat Bransí, regidor de la ciutat de Barcelona com testimoni, i deia així:
"La capilla pròpia de Pablo Vicente Gras, situada a la orilla de la Plaza de Horta, en ocasión que se celebrava el Santo Oficio de la Misa¨, a l'exterior es duient a terme uns actes escandalosos, entre d'altres, segons diu la nota "bailando desnudos y con los miembros fuera de los calzones".La masia i la finca, aquesta última ja molt minvada, van passar a Joan Guillemí i Carbonell i a Josep Camprodon i Masvidal, hereus per testament de 27.8.1834 de Gaietà Gras i Maria Francisca Gras i Soler.
Aleshores tenia límits "por oriente" y con oneres del mismo Pablo Gras; pel migdia, part amb Joan Gallemí i part amb Bertomeu Serra; per occident, amb part del camí que passa de casa Camerans a la Riera d'Horta; i per cerç, amb el restant de la peça posseïda per Josep Sabadell.
Al llarg del temps la finca es convertí en zona d'habitatges, al costat de la masia es van construir cases, entre les que cal esmentar Can Balada on s'hi feia teatre i tertúlies de tot tipus.
Ja en el segle XX, la masia es va anar transformarnt degut als diferents usos que se li'n van donar, entre d'altres va fer de magatzen de ferro i fusteria.
Ens la dècada dels 60, data en que vaig fer la foto adjunta, estava en un estat de conservació força satisfactori, posteriorment però, algú va escapçar la part de d'alt, es va llogar en diferents espais on s'hi ha encabit una fusteria, un taller de reparacions de cotxes i fins i tot un local de ball i copes anomenat "Samba Brasil".
 |
| Can Gras a l'any1967, encara no l'havien fet malbé |
Trista fi d'una masia molt unida a la història d'Horta.
Al nostre entendre, certes intervenció sobre els edificis haurien d'estar molt controlades per llei, el patrimoni cultural d'un poble hauria de ser intocable. En aquesta masia de prop de tres cents anys, situada en un plaça que havia estat la plaça de l'ajuntament d'Horta, no s'hauria d'haver eliminat cap dels elements que la caracteritzaven, donat que en conjunt, ha format part i forma part de la història del poble d'Horta des de la seva fundació.
 | |||||||||||||||
| Moment
en que el seu deteriorament era més evident, ja li havien retallat la
taulada i les golfes amb les tres finestres centrals tan característiques. |
 |
| Can Gras tal com és ara mateix. |
- Fonts informatives Els llibres: Què ha estat i és Horta i Les masies d'Horta llibre de Desideri Díez,
dilluns, 22 de novembre del 2010
Parc del Guinardó
 |
| Projecte inicial del parc del Guinardó |
FITXA TÈCNICA
Districte: Horta-GuinardóSuperfície: 15,90 ha
Situació: delimitat per la plaça del Nen de la Rutlla i els carrers de Florència, Budapest, Josep Serrano, Turó de la Rovira, Labèrnia, el passeig de la Font d'en Fargas i els carrers de Descans, Pintor Pradilla i Garriga i Roca
Catalogació: jardí històric
Projecte: Jean-Claude Nicolas Forestier, amb la col·laboració de Nicolau M. Rubió i Tudurí (1916)
Obertura al públic: 1918
Remodelació: Lluís Riudor i Carol i Joaquim M. Casamor i d'Espona, el 1977
Rehabilitació integral: Parcs i Jardins de Barcelona, Institut Municipal, el 2007
Horari: espai obert, accessible les 24 h
Equipaments: àrees de joc infantil, àrea de pícnic
 |
| Foto C. Martín |
 |
| L'Escola dels Bosc vista des del Parc del Guinardó |
 |
| Regidor Oller amb nens de l'Escola del Bosc, foto 1929 |
Per les faldes del Turó de la Rovira, tot baixant cap a l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat, hi ha un dels parcs més extensos i amb més contrastos de Barcelona. Hi conviuen la rusticitat de les forests amb l'exquisidesa d'un jardí d'arbustos retallats, on l'aigua té un gran protagonisme. A baix de tot, tocant al carrer, un nen enjogassat fa voltar la seva rutlla enmig d'un mar de flors.
I és que el parc del Guinardó té tres parts ben diferenciades: una d'urbana, que esdevé l'avantsala del gran espai que ocupa aquesta zona verda, una altra d'històrica i, dalt de tot, la frondositat de la vegetació forestal. Les terrasses enjardinades i les pinedes converteixen aquest lloc en un dels espais verds més refrescants i plàcids de la ciutat.
 |
| Fotografies del Fons Digital de la Generalitat |
Barcelona gaudeix d'aquest parc gràcies a les reserves de sòl que es van establir al principi del segle XX. Es tracta d'una finca encarada al mar, que l'any 1910 va passar a ser propietat municipal.
La part urbana
És fruit de la remodelació feta en la part inferior del parc l'any 1977, que va ser ampliada i es va enllaçar amb la plaça del Nen de la Rutlla, que és on hi ha l'entrada principal del parc. Està formada per terrasses situades a diferents nivells separades per talussos amb gespa, arbres i arbustos.
Aquest espai del parc, tan a prop del carrer, convida a fer una parada i seure en un banc per descansar una estona a l'ombra d'enormes pins blancs i de les tipuanes que, a l'estiu, s'omplen a vessar de flors grogues i, en caure, van cobrint el terra amb una catifa, tan bonica, que moltes vegades els jardiners es resisteixen a escombrar-la.
Els arbres de l'amor, les moreres, els oms i les oliveres són uns altres arbres que ornamenten aquesta zona del parc. Al davant de tot, un gran parterre on la figura del nen que dóna nom a la plaça ens recorda els temps en què, per jugar, calien coses tan senzilles com una rutlla i un pal per fer-la rodar.
La part històrica
És un jardí frondós, de vàlua històrica, creat per Jean Claude Nicolas Forestier en col·laboració amb Nicolau M. Rubió i Tudorí. De factura eminentment rústega, s'enfila seguint l'eix d'un torrent. Comença a la Font del Cuento i ascendeix per la muntanya mitjançant terrasses comunicades per camins i escales que culminen en un safareig on es pot gaudir de la primera de les magnífiques vistes de Barcelona que es poden contemplar des de diferents punts del parc del Guinardó.
En l'espai central de la pujada, hi ha murets de pedra solcats per petits canals on hi corre l'aigua que baixa des del safareig, tot formant cascades i omplint estanyols on abunden les espècies aquàtiques. Prop de l'aigua hi podem trobar Lobelia laxiflora, una espècie vivaç de flors vermelles molt ornamentals poc freqüent a Barcelona.
Grans tanques vegetals molt ben retallades voregen els camins, i són abundants arbustos com el pitòspor, el llorer i el baladre, i plantes aromàtiques com el romaní i l'espígol. També hi ha molts garrofers, xiprers, cedres, mimoses i alzines, la majoria de grans dimensions.
La Font del Cuento
 |
| Foto aconseguida en el WEB Todo Colección |
Al principi de la zona històrica del parc, hi ha una font que Forestier va integrar en el seu projecte, i on Rubió va posar unes antigues inscripcions sobre pedra que des del 1739 eren al frontal de la mina primitiva. Com que normalment la font rajava poc, la gent, mentre s'esperava per recollir aigua, feia petar la xerrada tot explicant cuentos. Pels voltants de la font també hi solia haver parelles, i per això es deia que era una font amb molt de cuento. Durant molts anys, aquesta font va tenir una gran tradició al barri.
(clicar el link de sota si voler saber-ne més).
 |
| Miquel Caldentey. F. Mestres |
 |
| Miguel Caldentey. Fons Mestres |
De fort pendent, està constituïda per una important arbreda que circumda la part més alta de la zona històrica, com si fos un amfiteatre, i es va estenent turó avall. Tot és ple de camins que es creuen, on es freqüent trobar-hi gent passejant, jugant amb els seus gossos, o anant en bicicleta. Hi ha espai per a tothom.
Posats a triar, en aquesta zona del parc hi destaca un bosquet de cedres i els dos mil pins que ja fa uns quants anys es van plantar a la zona del Mirador de la Mitja Lluna, una gran esplanada al costat de la plaça del mateix nom. Com que el parc és força costerut, aquest és un bon lloc per als qui s'estimin més visitar-lo de baixada. Un bus, el 28, ens deixarà allà mateix.
Si la vista de Barcelona des del Mirador de la Mitja Lluna és bonica, la que es veu des del Mirador de Sant Joan no ho és menys. En dies clars, abasta des de Sant Pere Martir fins a Montjuïc i Montgat. Com que l'altura arreu de la zona forestal del parc és considerable, a l'estiu fa bo d'estar-s'hi a l'hora baixa, per la fresqueta, que convida a anar a fer un berenar sopar a la zona de pícnic.
/UxTfECjvMhI/AAAAAAAAK5A/FmI4LbY8n4o/s1600/font+del+cuanto+1962.jpg" width="320" /> |
| Gent passejant pel Parc del Guinardó en 1962. Fons família Renom |
 |
| Nens jugant al Parc del Guinardó. F. Domingo. |
- Fonts d'informació : Textos: Maria Rosa Salvadó ( de la WEb de l'Ajuntament)
A
Subscriure's a:
Missatges (Atom)