CAN DON JOAN

Edificis com el que ara ens ocupa no haurien pas de desaparèixer com si mai no haguéssin existit. Si no fos per les fotografies de finals del segle XIX del CEC i els escrits del Baró de Maldà i de Francisco de Zamora,  podria semblar quer Can Don Joan i la seva grandesa, van ser fruït d'una llegenda històrica.

No es troben moltes dades sobre aquesta casa senyorial que estava situada entre en que ara són els carrers Marquès de Castellvell i Porto u Oporto a Horta, a tocar del barri de la Clota, davant la granja  de Can Padró, que avui dia encara resisteix en un entorn on quasi tot ha canviat.

Situació aproximada de la masia de "Can Don Joan"

Inicialment l'edifici era un mas més de la contrada conegut segons sembla sota el nom de Mas Castellar. Més tard, quan li van donar la magnificència fisíca que mostren les fotos adjuntes i degut a la importància del nou propietari Joan Descatllar, al mas se'l va conèixer sota el nom de “Can Don Joan” i finalment pel de  ”Casa noble de Cruylles”. 

Una casa rebia la consideració de "noble", quan corporativament incloïa en una mateixa família diferents persones que rebien llinatges o dinasties nobiliàries, d'una manera similar a com es designa a les cases reials.

En la societat preindustrial, la casa feia referència a una família que no tenia que ser necessàriament noble. La casa de camp és la que es considerava l'origen d'una família noble, era una signe de distinció. L'estimació social sempre ha estat un element important en totes les societats, la diferència entre els que eren nobles o cavallers per casa o per sang o en ennoblits d'una manera recent; també existia una noblesa d'espasa i una altra que era la dels alts funcionaris públics, tal com jutges o notaris.

De fet tot el que coneixem en relació amb aquest casa noble és mitjançant les cròniques de Francisco de Zamora i del Barò de Maldà.

Fotos del CEC. Diverses imatges de "Can Don Joan", segurament fotos de principis del segle 20

El primer descriu Can Don Joan amb aquestes paraules:

“La casa de los Nobles de Cruïlles de Barcelona, que fué antes de don Juan Descatllar, se llamó antiguamente Manso Castellar. Hàllase edificada un tanto más abajo de los empiteotas de La Clota, a la parte de Oriente y és una de las mejores del término, así en fábrica como en património, Tiene unida a sí una huerta y un hermoso jardín, con mucha variedad de árboles frutales y grande abundancia de agua perenne para su riego y povisión de las oficinas, así en la habitación de sus parceros. Tenia una torrre antiguamente molino harinero”

• *El marquesado de Besora es un Título nobiliario concedido por el Archiduque Carlos, el 01 de abril de 1698, a favor de don Narcís Descatllar i de Sarriera, señor de Besora, Catllar y Rocabruna.
  
  Nació el primer marqués en 1626 hijo de don Luis Descatllar i Desbac. Fue Protector del Brazo Militar y convencido austracista. Así, nueve años después de que le fuera concedido el marquesado de Besora se le otorga el título de Gentilhombre de Cámara y además se le nombra “Mestre Racional” y “Batlle General”. Todo el mismo año, que fue, además, el de su muerte.
  
  Tras la desaparición del primer marqués de Besora le sucede en el Título y en el resto de las dignidades que ocupaba, su hijo don Joan Descatllar i de Cartellà.” 1758-1803.

Joan de Descatllar i de Cartellà ( ? –1766)

"Sucedió a su padre, Narcís, en el título y en el resto de dignidades. En 1705 sirvió como capitán en el ejército austracista. En abril de 1706 fue nombrado ayudante general del archiduque Carlos. El 18 de agosto de 1707, con motivo de la boda del archiduque, se le nombró gentilhombre de cámara, además de mantener el cargo de batlle general de Cataluña, que había ejercido su padre. Con motivo de la llegada de la emperatriz Isabel a Mataró, en 1708, Joan de Descatllar formó parte del séquito del archiduque que fue a recoger a la emperatriz en Barcelona. En 1710 estuvo en el campo de batalla como ayudante real y pidió permiso al archiduque para enterrar al marqués de Gironella en la iglesia de Almenar. En 1711, Carlos, coronado emperador en Frankfurt, le eximió de sus cargos. En 1713 fue gentilhombre de cámara de la emperatriz y intervino en un suceso extraño, justo antes de la partida de Isabel hacia Viena. Joan se encargó de ir al convento de la Merced de Barcelona a comprobar que la estrella que se veía detrás de la imagen de la Virgen no era un milagro, un presagio y una señal de que la emperatriz no embarcaría, sino una reverberación de una luz que había en el presbiterio a la derecha del altar. En 1713, pues, se fue con la emperatriz hacia Milán y Viena, donde la sirvió como gentilhombre de cámara. Murió sin descendencia en Viena, el 21 de octubre de 1766". (del Bloc Osona 2014)

És a dir, que el nom de Can Don Joan , segurament li venia pel propietari de la finca a principis del segle XVIII, Don Joan Descatllar i de Cartellà, que era un Gentilhome de Càmera, Mestre Racional i Batlle General, a més de Marquès de Besora, no era pas qualsevol persona el propietari dáquesta la finca d'estiueig situada a Horta.

El Baró de Maldà conegut per les seves cròniques, conta en el dietari que escriu sobre les seves excursions des del “Col·legi de la Bona Vida”, o Can Sitjar, propietat del seu oncle (situada en el que ara és la Plaça de Virrei Amat), fins a la finca de Les Garrigones (Can Travi Vell) a Horta, com s'aturava a Can Don Joan i saludava la que aleshores era la seva propietària donya Manuela de Cruylles (cap finals dels segle XVIII), car hi passava sovint de camí a casa indicada:

“Hem pujat als aposentos i vist a la Sra. donya Manuela Cruyllas que ha ensenyat l'oratori amb un quadre, pintada molt antiga la imatge de Maria Santíssima de Montserrat, que amb la muntanya i Monestir molt poc se figurava àdhuc treient-se-la. Hem estat desprès a la cuina ben provista de tot lo necessari i de tot quant pot arribar l'economia d'aquella senyora, tota ella conveniència”.

"Antes de tornar-nos-en a la torre ia eren tres quarts d'una hem entrat a baix a veure la premsa d'oli... los passeig de dintre sa horta tancada amb peret...l'amenitat entre tants arbres en altres camins....era passeig deliciós. I amb la vista de tantes cases d'Horta...muntanyes, boscos i planures eren no menys agradables objectes amb tanta aigua corrent i de la cascada a un gran safareig amb alguns peixos i de prou grossos...

….aquelles rases de vinyes no despullades de sos pàmpuls si que dels raïms. Hisenda de gran profit...per recrear-s'hi amb lo gust d'aquells fruits, tant de vinyes com en varis arbres fruiters, verdures... torre i hisenda ben regalada d'aigua que mana de ses fonts i d'aquella gran cascada que llença a un gran i fondo safareig amb peixos davant la torre..”

Cap a finals del segle XVIII,  segle del qual parla el Baró, era el segle en el que regnava el barroc, art que a Catalunya arrelà molt profundament: la masia va guanyar en sumptuositat que es manifesta en el dibuix de les seves façanes i amb elements ornamentals tals com ferros, esferes i balustrades.

Can Don Joan, al fons a l'esquerra es veuen les torres de Can Gallart

Comença l'esgrafiat de primer geomètric i desprès florit i carregat que fa les delícies de les façanes. De façanes esgrafiades hi havia en l'època unes quantes a Horta:  Can Querol, Can Sangenís, Can Masdeu i la pròpia Can Don Joan, la qual a més, disposa  en el primer pis de dues terrasses amb balustrades i esferes.

D'aquesta casa tan excepcional i de tanta importància històrica, no en queda pas res. A mitjans del segle vint, poc més que unes poques parets un pont sobre la riera i el seu mirador.

I seguint amb la provada descurança de les nostres administracions, ni un mal carrer on situar la seva  existència en la història recent.

Vista d'Horta des del mirador de Can Don Joan en 1953, del que queden més que unes poques i parets

• Francisco de Zamora Peinado " Siguió la carrera judicial, y a los 28 años, en 1784, ya era alcalde del crimen en la Audiencia de Barcelona; más tarde fue oidor; desempeñando este último cargo persuadió al matemático Manuel Poy i Comes a que publicara su Llave aritmética y algebrayca (Barcelona: Francisco Suriá, 1790). En 1791 fue nombrado fiscal de la Sala de Corte en Madrid y en 1795 miembro del Consejo de Castilla. Fue un escritor ilustrado que dejó varios Diarios manuscritos de sus viajes a fines del siglo XVIII por Andalucía, Marruecos y Cataluña; éste último fue importante sobre todo por los numerosos datos que acopió en él utilizando un cuestionario, datos que fueron utilizados más tarde por otro destacado viajero.

• Rafael d'Amat i de Cortada: Barcelona 1746-1819, conegut popularment com a Baró de Maldà fou el primer Baró de Maldà i de Maldanell. Membre d'una família integrant de la petita noblesa barcelonina, Rafael d'Amat i de Cortada passà a la posteritat per ser l'autor d'un immens dietari en 60 volums, mantingut pràcticament sense interrupció del 1769, fins a la seva mort al 1819, que duu el títol de Calaix de Sastre, i del qual només han estat publicats fins ara fragments recopilatoris malgrat la importància indubtable que té com a document literari i sobretot històric, considerant-se un dels textos més importants de la narrativa catalana escrita entre el segles XV i XIX. Inserit en la literatura popular, el Calaix de sastre és considerat un precedent del costumisme i del periodisme locals.

* Fonts informatives : Els llibres EL QUE ÉS I HA ESTAT HORTA i MASIES D'HORTA de Desideri Díez.

Mas Casanovas, Torre Xifré i l'Hospital de Sant Pau

Segons es pot comprovar en el mapa de la ciutat de Barcelona de 1891 que reproduïm, part de les terres del Mas Casanovas i de l'antiga finca de Can Milans, en aquell moment propietat de Josep Xifré Casas, estaven afectats per la futura construcció de l'Hospital de Sant Pau i d'un carrer que des del carrer Coello (ara Av. Pare Claret), aniria recte fins el que ara és la Ronda del Guinardó, i desprès tot fent una curva a la dreta, enllaçaria amb l'avinguda de la Font Castellana o crta de Gràcia (ara Av. de la Mare de Déu de Montserrat).

Mapa de Barcelona de 1891

Com es pot observar però, la situació que s'hi reflecteix en el mapa es veu clar que era merament informativa, un avís de com podien anar les coses en un futur pròxim , ja que, ni el mateix terreny que ocupava l'hospital ni el lloc per on s'obriria el carrer no són pas exactes ni s'adeqüen al que han esdevingut posteriorment, com es pot observar en el mapa de carrers de l'Ajuntament d'ara mateix, on la situació dels edificis implicats queda indicat en blau:

De la Tore Xifré en sortia un camí arbrat que arribava fins el que ara s'anomena C. del Mas Casanovas i que quan es va començar a construir l'Hospital els veïns de la zona reivindicaven com un camí amb drets de pas, mentre que l'Ajuntament argumentava que era un camí particular de la Torre Milans.

Més a l'esquerre es veu assenyalat el Torrent de Milans que quan no plovia es feia servir de camí pels camperols de la zona i immediatament desprès el que seria carrer de la Igualtat que aleshores era tan sols un projecte.

Cronològicament l'esdeveniment dels fets poden haver anat de la manera següent:

En 1898, Montserrat Casanovas demana permís a l'Ajuntament de Sant Martí de Provençals per urbanitzar els terrenys del Mas Casanovas, és a dir , construir-ne el que desprès seria l'Hotel Casanovas, que es va bastir en el temps record d'un any i escach donat que s'inaugurà el 26 de setembre de 1899.

Els documents de l'època també parlen d'un Mas Xifre i d'un Mas Casanovas, en la descripció dels terrenys on es vol construir l'hospital de San Pau. Això es pot trobar en l'expedient d'arquitectura i urbanisme (1901-1912), fons Doménech i Montaner, dipositats en el Col·legi d'Arquitectes de Catalunya.

Pel que respecte a la torre Xifrè, estava situada en el que abans havia estat la finca Milans que era la més gran de tota aquesta zona. En principi la va comprar Antoni Lacaballeria i Moix qui a va vendre a Segismundo Milans, un indià procedent d'Arenys de Mar, qui a mitjans del segle XIX la va tornar a vendre a Jose Xifré Casas, també un indià procedent també d'Arenys de Mar. A partir d'aquell moment  la casa se la coneix pel nom de Torre Xifré (Josep Xifré és el mateix que va construir el famosos porxos d'en Xifré, i era un del homes més rics del moment).

De com era la Torre Milans a finals del segle XVIII,  en tenim notícia per la descripció que en fa el Baró de Maldà , com resultat de un del seus passetjos per la contrada, en el seu Calaix de sastre, diu així:

"En la tarda anarem a passeig  a peu carretera avall, dret a casa Ferrer (aquesta masia estava al final del Passeig Maragall amb Indústria, abans carretera de'Horta), des d'allí a la Torre Milans (en el que ara és el C. de Pare Claret tot arribant a la porta principal de Sant Pau, aquesta carretera passava per la part baixa de la torre indicada), havent-se tornat amb los cotxes los senyors marquès de Moià i don Josep Vega, ets últim per junta en casa del marquès de Ciutadilla i despùes en lo palacio del general de Barcelona, ......

Hem pres a la dreta per aquella arbolada carretera de direcció a la torre de Milans que no l'hem vist, ni a sa muller per no estar visibles, havent-se'n allí dit que  el senyor no estava molt bo i que la senyora estava ocupada, lo que penso seria una excusa.

Hem trobat a la torre  al Reverend Pare mestre Llampuig, ex-abad de Montserrat.........nos  han acompanyats per aquella galeria coberta, delícies de l'amo de la torre, amb un gran sortidor baix, amb molta aigua, passeig deliciós d'aquell gran hort amb una muntanya de Montserrat a un cantó, de pedra tosca, molt polida, excepto no ser-hi figurat lo monestir ni les ermites, que sols est requisit faltava per semblar-ho més. I lo més agradable d'aquella torre i galeries era la gran vista de la muntanya de Montuïc amb la ciutat de Barcelona, distància sols de mitja hora, amb lo mar i planures de Sant Martí fins a Sant Andreu amb les muntanyes un poc apartades.

Torre Xifré a mig derruir. Font Arxiu Històric de Sant pau 

Bassa de la Torre Xifré. Font Arxiu Històric Sant Pau

Entrarem  a la capella pública, son patró sant Narcís, bisbe i Màrtir de Girona, que és pesça de veure's i seguir-se, sent ben proporcionada, amb son crucero i llanternó al mig..."

Cal afegir també, que el topònim Milans, a la vegada respon a un torrent que passava per la mateixa finca.  En alguna documentació també en diuen Torrent del Pecat.

Es coneix, així mateix,  un expedient de sol·licitud d'obres a nom del sr. Xifré de l'any 1856, ja que és conegut que el propietari de la torre Xifré, la volia convertir en una casa especial i encara més bonica del que ja era , aprofitant  la porta principal, les escales i el claustre de l'antiga Casa Gralla del carrer de la Portaferrissa, que feia poc l'Ajuntament havia procedit a demolir  degut  degut al mal estat de l'edifici, motiu pel quan n'havia comprat totes aquestes peces.

NOTA ACLARIDORA SOBRE LA CASA GRALLA I LA SEVA RELACIÓ AMB JOSEP XIFRÉ

Casa Gralla

Pòrtic comprat per en Xifré

• En el espacio de lo que hoy es la Calle del Duque de la Victoria existió hasta 1856 un edificio notable construido en el siglo XV y restaurado posteriormente en el XVI. Dotado de un patio interior con arcos apuntados neogóticos, lo más notable del inmueble era su fachada, de estilo plateresco, ornada con medallones y esculturas que denotaban la sabiduría hermética del hombre que la construyó.
  
  “La Casa Gralla perteneció a la familia Desplá y posteriormente en el siglo XVI pasó a la familia Gralla. A mediados de 1856 cuando era propiedad del Duque de Medinacelli el edificio amenazaba ruina y el ayuntamiento decidió derribarlo.
  
• 
  El pórtico y las piedras del patio fueron compradas por José Xifré a cambio de 5.000 pts. Este numeró y guardó las piedras en varios almacenes suyos con la intención de reconstruir la casa en el parque que tenía en Sant Marti de Provençals, en los terrenos en los que hoy se encuentra el Hospital de San Pablo.

• Xifré murió sin poder llevar a cabo su proyecto y las piedras se dispersaron, perdiéndose unas y yendo a parar otras a museos y colecciones privadas, siendo muy difícil hoy dar con la totalidad de los medallones. Sin embargo, en distintos museos de la ciudad pueden verse todavía dos fotos y varios dibujos que nos dan una idea muy clara del contenido alquímico de los medallones y de la ornamentación en general. Xifré lo advirtió igualmente y quiso preservar -inútilmente- aquella joya hermética de la Barcelona renacentista.”
  

Tal com es dedueix per l'explicació del paràgraf de més amunt, l'obra indicada mai va arribar a realitzar-se perquè el mateix any 1856, concretament el 7 d'agost, va morir en Xifré precisament en la mateixa torre que volia modificar. Els seus hereus ja no van dur a terme el projecte i les peces segurament van ser venudes i de moltes d'elles se'n desconeix el destí. Es sap però, que el claustre l'ha comprat no fa masses anys,  la companyia de Seguretat Prosegur, que el va fer reconstruir en la seva seu de l'Hospitalet de Llobregat. L'empresa el va comprar a un antiquari de Màlaga!!!.

Encara existeix un altre expedient administratiu, de 1881, correspon a una sol·licitud per construir una bòbila als terrenys de la Casa Xifré, dipositat al Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya.

Els descendents de Josep Xifré finalment, van vendre part de la finca per a la construcció de l'hospital de Sant Pau..

El Barça, recordem, va jugar en els terrenys del Mas Casanovas, entre 1900-1901, en que van ser desallotjats del camp per començar les obres del carrer i de l'Hospital de Sant Pau.

El Mas Casanovas  segurament va ser derruït per l'Ajuntament quan va iniciar les obres per obrir el carrer Igualtat (ara Cartagena) .  

Així doncs, en algun punt entre 1901, data en que el Barça marxa del camp i 1902, data en que comencen les obres de l'Hospital de Sant Pau , es va obrir el carrer Igualtat que,  fins 1942 no va canviar el  nom per l'actual de Cartagena. Cal afegir que els primers edificis que van bastir pel que respecte a l'Hospital de Sant Pau  van ser Santa Apol.lonia i segurament Sant Salvador, desprès l'edifici de l'Administració entre 1904 i 1910. De fet el primer pavelló a ser obert va ser l´actual Sant Salvador, possiblement el que sobresurt per la dreta de la foto, si és que no és Sant Jordi.  (La informació en cursiva ens l'ha facil·litat un amable lector o lectora ben informat sobre el tema).

Primer Edifici que es va construir. Autor desconegut.

1912 carrer Igualtat, sense ni asfaltar, l'Hotel Casanovas a l'esquerra. Foto Biblioteca de Catalunya

 

Va ser aleshores quan segurament van ser derruïts tant la Torre Xifré, una part de la qual estava en el  que ara  és el pati d'entrada de la porta principal de l'Hospital, com el Mas Casanovas que es trobava a la part de d'alt del mateix carrer. Aquesta teoria resulta lògica i de sentit comú, donat que a cap propietari se li passa pel cap derruir la seva pròpia casa. 

Per altra banda, és cert que una part de les terres es van vendre per construir l'Hospital, però existia una altra part en la que l'Ajuntament havia de construir-hi  un carrer que és, precisament el lloc on es trobaven els edificis de la Torre Xifré i del Mas Casanovas, que segurament van ser expropiats  per poder-ho dur a terme.

Per últim cal precisar que l'Hospital de Sant Pau es va bastir  entre els anys 1902 i 1930.  Seguidament reproduïm l'anunci que es va publicar en La Vanguardia el dia 15.1.1902:

 

Assistents a l'acte d'inauguració:

Per a les informació sobre el tema que en ocupa, aneu als post anterior clicant sobre els links següents:

HOSPITAL DE SANT PAU

MAS CASANOVAS

* Dono les gràcies a Miracle, una llegidora del bloc que m'ha facilitar algunes de les dades més importants que m'han permès desenvolupar aquest article. 

• Fons d'informació :Llibre El Col.lei de la Bona Vida del Baró de Maldà.

L'ORFENAT RIBAS.

* Cal indicar que aquest video no ha esta pas obra meva,  l'he trobat al YOUTUBE,  però he preferit que sigui aquest testimoni i no pas el meu, el que representi a tots aquells que van passar gran part de la seva vida en la  Institució Ribas,  donat que ha estat muntat per uns dels seus interns.

Vista aèria actual de l'Edifici del Patronat Ribas

 

El que seria l'orfenat Ribas, formava part de l'herència benèfica del Sr. Lluís Ribas i Regordosa, que morí 12.d'abril de 1911.

El que temps més tard arribaria a ser ministre d'Hisenda del primer Govern d'Azaña Sr. Jaume Carner, esdevindria el seu administrador. Es va construir en terrenys de la finca de Can Besora.

En efecte, la construcció de la Institució Ribas a la Vall d'Hebron, es va dur a terme en finca de Can Besora, en un terreny de 47.000 m2, delimitats pel Pg. de la Vall d'Hebron, l'antic camí de Sant Genís i el torrent de Collcerola. Es projectà un edifici de 9.000 m2 amb capacitat per 500 llits i 800 places escolars, tot i que el nombre d'interns no passaria mai de 200.

La masia de Can Besora  es trobava darrera del que seria l'orfenat, al carrer de Natzaret i va desaparèixer en reduir-se la finca a principis del segle XX.

Quedà com representativa del lloc de la finca, l'altra casa que existia al costat de la principal, més tard  coneguda també com Can Besora,  que disposà, en principi, d'una peça de terra de 9 mujades contigua a la masia i una altra de 6 mujades.

• Wikypedia – “La mujada era una una unitat de agrària d'area d'origen romà ("modiata" en llatí), equivalent a 100 per 100 peus romans, usada -especialment pels pagesos al Barcelonès, el Vallès el Maresme i el Baix Llobregatt. Es dividia en 2 quarteres o 4 quartans, o 16 mundiners, o 64 picotins.  El seu valor era de 25 per 25 destres quadrats, equivalentment 45 per 45 canes quadrades, és a dir, 4.896,5 m2. Per tant, la mujada equivalia a un quadrat de 90 passes de costat. Aquesta mesura reflecteix aproximadament la quantitat de terra que poden llaurar un parell de bous en un dia “.

Aquesta masia va estar molt segmentada per regeneracions. Tenia Cup i seller espaiosos on s'elaboraven els vins dels seus extensos vinyars. Era una masia de finestrals gòtics situada en un turonet que li donava un caràcter peculiar. Segons explica la persona que va realitzar el video, durant l'època  que va funcionar l'orfenat es feia servir de vivenda dels professors. Desconeixem l'any concret en que va desaparèixer també però, en principi, als anys 80 encara restava dempeus.

La masia i al fons les torres del Patronat Ribas

En quan a l'edifici de l'orfenat d'aspecte noucentista, va ser dissenyat i construït per l'insigne arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia, autor de molts habitatges de l'Eixample de Barcelona i d'altres construccions singulars com ara el Casal de l'Estalvi, la Cripta del temple del Tibidabo o del Palau de Justícia.

També va ser l'autor del projecte de l'església de la Mare de Déu de Montserrat del Guinardó, i diem projecte, donat que per manca de diners, mai no va arribar a ser una realitat, havent-se convertit en l'estranya barreja difícilment classificable i estèticament lletja, que tos els veïns poden contemplar avui dia.

Per a la construcció de l'edifici del Patronat Ribas l'arquitecte es va basar en el mètode Montessori, un model força avançat i innovador per l'època. El centre disposava d'instal·lacions molt completes: vestíbuls per a visites, capella, sala d'actes, instal·lació de cinema sonor, aules i sales d'estudi, biblioteca, laboratoris, gabinet de física, clínica i infermeria, barberia, etc. A més d'un seguit d'aparells molt innovadors per a l'època com a un aparell de raigs X, rentadores, rentaplats.... i una torre de ventilació per d'un dipòsit d'aigua d'uns 7 m d'altura, feta amb pedra.

L'Orfenat Ribas en 1930

Torre de ventilació de les aigües

L'asil es va inaugurar el primer dia de maig de l930. La gestió anava a càrrec d'un Patronat format per cinc persones elegides pels Col·legis Professionals de la Ciutat.

El Pla Comarcal de 1953 considerava la zona, l'Asil i Can Figuerola, com zona sanitària. En 1960 però, un Pla Parcial converteix Can Figuerola en zona edificable i el 1968 s'aplicà una disposició semblant als terrenys del Patronat.

Va començar aleshores l'edificació de Can Figuerola amb blocs de vuit pisos, aprofitant l'avinentesa,  el Patronat va vendre, mil metres quadrats dels jardins de l'Asil a la mateixa immobiliària. Més tard, el mateix Patronat, treu a subhasta tot el solar per un preu mínim de 170 milions de pessetes.

Donada la situació, l'opinió pública i les associacions de veïns de la zona reaccionen i comença la lluita per salvar l'edifici i destinar-lo a zona d'equipaments.

• Nosaltres no entenem de lleis però, ens sembla inadmissible i ens agradaria saber, com resulta possible que una donació d'un particular a la ciutat, pot arribar a convertir-se en un negoci en benefici de a saber qui, anys més tard. Si en teoria els terrenys i l'edifici els gestionava un Patronat (no eren pas els propietaris, al nostre entendre), ¿disposa de poders aquest organisme per desfer-se'n en un moment donat de la donació per treure'n benefici econòmic? i, en tot cas, si és així, ¿qui en serà el beneficiari dels diners obtinguts amb la venda?.

A l'últim moment però,  l'edifici es va salvar, el Ple Municipal del dia 3 de desembre de 1972, votà favorablement la compra de l'Orfenat per convertir-lo en un centre d'ensenyança.

El curs 1972-1973 l'orfenat ja no va obrir les portes, els pocs nens que hi quedaven van ser traslladats a les Escoles Pies de Rubí.

L'Orfenat Ribas finalment es va convertir en dos instituts públic, l'IES Carles Riba i l'IES Patronat Ribas.

Segons informa Paqui Duran Sampedro, a qui agraïm la informació:

*Fonts d'informació: Bloc AAVV de Montbau, Web de l'Ajuntament, Wikypedia i els llibres EL QUE HA ESTAT I ÉS HORTA i LES MASIES D'HORTA de Desideri Díez.

HORTA - TRANSPORTS (de les tartanes al tramvia de vapor)

Les comunicacions entre Horta i Barcelona varen ser de bon  principi força complicades. Horta  més que en un poble de les rodalies de Barcelona semblava que estigués a l'altra punta del país. Durant anys l'únic mitjà de transport  a la capital fou la tartana,  fins que no va arribar el tramvia de vapor procedent de La Sagrera.

Viatjant en tartana

La implantació del transport públic a Horta, va seguir el següent guió:

1854 – Ferrocarril Barcelona – Granollers, amb un baixador al Clot. Des d'allà s'havia de caminar mitja hora fins arribar a Horta. La raó del baixador en mig del desert, era l'existència d'un rètol on es podia llegir “HORTA”. Existeix un llibret guia escrit per Víctor Balaguer on l'escriptor descriu el viatge des de Granollers fins el baixador al Clot força  aclaridor. 

Tal com s'indica més amunt, en 1857 Víctor Balaguer va publicar una guia on descrivia aquest viatge, un paràgraf del qual es passa a reproduir literalment: "Esa escalera que vemos a nuestra izquierda y ante el cual se detiene el tren, és la que conduce a la Estación de Horta. La estación a la que acabamos de llegar y frente a la cual descansamos dos minutos, està sola i aislada, y dista bastante, ciertamente del pueblo que le da nombre. Es solo un centinela avanzado que se adelanta hacia el ferrocarril para indicar a los viajeros que media hora más allà encontrarán un pueblo pintoresco que agrupa sus casas bajo la montaña de San Gerónimo”.

Aquest baixador situat a 6 kilómetres entre el Clot i Sant Andreu, completament isolat, a curta distància del Caserio de la Sagrera i de l'església de Sant Martí Vell (La Verneda), era una zona molt despoblada del territori de Sant Martí de Provençals. Estava al davant del curs de la Riera d'Horta i el ferrocarril la travessava per un pas superior, per un pont de pedra.

Aquell camí conduïa fins a Horta i els viatgers havien de fer el camí a peu. De La Sagrera fins fins a Horta hi havia mitja hora de camí, segons indiquen algunes fonts,  circumstància que em pareix poc creïble si tenim present l'estat dels camins en l'època i que els viatgers anaven majoritariàment carregats quan viatjaven. 

Aquesta estació del Clot va subsistir fins 1917, engolida per l'enorme estació de mercaderies de La Sagrera.

Malgrat aquest servei de tren des del Clot, la majoria de vilatans d'Horta continuaven traslladant-se a la capital en tartanes, més incòmodes i insegures però més econòmiques i estalviaven haver de caminar mitja hora.

Cap l'any 1869 existeix constància de la primera línia regular formal de transport entre la ciutat de Barcelona i Horta. Les parades estaven a l'ex-Portal Nou, final del carrer Trafalgar, juntament amb l'Arc de Triomf. Existeix una guia de Barcelona de 1866 on apareixien les línies de rodalies amb un protocol molt ben determinat al respecte.

Els carrutges a Horta tenien sortida cada mitja hora del mateix parador de l'ex-Portal Nou, amb curioses distincions consignades de tarifes:

Omnibus: por asiento en buen tiempo, por asiento en dias de lluvia constante i Tartana bien acondicionada.

Els carruatges havien de sortir a l'hora assenyalada per torn, encara que només hi hagués un sol passatger, sense poder augmentar el preu fixat.

Exemple d'omnibus de l'època

La Carretera d'Horta en el seu tram que anava des de la Sagrera, pujant pel carrer d'Estébanez (ara Garcilaso), passar per davant de la Torre Llobeta  per finalment arribar fins el carrer Dolça (ara Fulton), es va començar a construir en 1868.
 

Ja en 1889, treu el cap per Horta els tramvies de vapor, concretament el 5 de juliol de 1883, locomoció regulada mitjançant el “Reglamento del ferrocarril urbano”, ja que era considerat un ferrocarril i el reglament esmentat feia referència expressa “de los coches destinados a circular por el tram-via”.  Feia el servei un sol comboi compost per una màquina i un únic vagó de petites dimensions i era de via estreta. La màquina se la coneixia pel sobrenom de “LA CAPSA DE MISTOS” i ja era vella quan va començar a donar servei a la línia d'Horta.

Locomotora del primer servei de tramvies de vapor

Tramvia de vapor d'Horta pel Passeig de Maragall

L'únic distintiu del conductor era la gorra i una nota característica d'aquell servei un servei de corneta que dispensava un noi més emmascarat que el propi conductor, la qual feia servir a la fi d'advertir als confiats vianants que passaven  al costat de la baluerna mecànica i anava col·locat a la part anterior de la màquina a la fi de tenir una visió generalitzada del trajecte..

Malgrat el trompeter les desgràcies i víctimes del tramvia formaven una llista de consideració, per a mostra aquí teniu una notícia del Diari de Barcelona on es parla d'un dels accidents:

ACCIDENT DEL TRAMVIA D’HORTA

Diari de Barcelona

21-juny-1884 Edició tarda

Hoy podemos dar algunos detalles acerca del siniestro ocurrido ayer en la tranvía de Horta.

Parece que á causa de tener desarreglada la locomotora que presta el servicio, se dejaba que los coches bajasen por su propio peso, aprovechando la pendiente de la vía y valiéndose de la fuerza animal para la subida, hasta que la máquina quedase arreglada. En la mañana de ayer, después de haber bajado dos de los coches, lo verificó el tercero, entre seis y siete, con muchos pasajeros por ser día de devolver la ropa las lavanderas. Al poco rato de la salida de Horta notó el conductor que uno de los frenos estaba roto y que el otro no frenaba bastante, lo avisó a los pasajeros y salió del carruaje por la plataforma trasera diciendo: «Estamos perdidos. Sálvese quien pueda.» Al ver los pasajeros saltar al conductor empezaron a precipitarse para bajar en el momento que venía una curva bastante pronunciada y una fuerte pendiente, llevando el coche una vertiginosa velocidad. Entre los que saltaron había un panadero de unos 50 años que recibió daño en un ojo y algunas heridas de gravedad y arrojó sangre por la boca. De dos jóvenes casadas hermanas la una arrojó también sangre por la boca y la otra se fracturó un brazo. Un albañil recibió también daño en unbrazo. Los demás pasajeros salieron con contusiones.

Entre las mujeres que habían quedado en el coche, algunas se clavaron cristales de las ventanillas en la cara y manos, y varias recibieron fuertes contusiones. Las restantes salieron ilesas. Todos temían un choque con algún tren de la línea de Zaragoza cuya vía se había de atravesar, pasando momentos deverdadera angustia.

Un llegidor del bloc m'ha donat fé d'aquesta notícia ja que els seus avís li van explicar que aquest tramvia va descarrilar un cop al carrer Estébanez (ara Garcilaso) i va anar a parar a la Sagrera  a la caserna de bombers que hi havia. 

Sic....

Ja en 1882, es va crear la societat   S.A.Tranvia de San Juan de Horta a la Sagrera, que tal com s'ha indicat, es va inaugurar el 5.7.83 i  ja al dia següent es va obrir al públic en general. Com que la companya de Ferrocarriles del Norte no va autoritzar creuar la seva línia de tren, el tramvia que baixava d'Horta acabava el seu viatge abans d'arribar a la via del tren, la qual cosa obligava als passatger a caminar 300 metres, des de l'actual Av. Meridiana fins La Sagrera. A més d'aquest inconvenient, la línia es va caracteritzar per un funcionament mot irregular on sovintejaven les avaries.

En 1911 i degut  a que les línies es multiplicaven l'empresa Les Tramways de Barcelona, va decidir posar un número de línia a cada tramvia. A la d'Horta li va tocar el  número 47.

El tramvia d'Horta enllaçava en La Sagrera amb el de Sant Andreu. Convé, no obstant, tractar prèviament de la via que facilità la seva realització, la carretera Horta-Sagrera.

Recorregut de la línia

L'esmentada carretera fou construïda per la Diputació a través del termes de San Martí de Provençals i San Andreu del Palomar, municipis independents aleshores. A constituir una gran millora donat que el vell camí d'Horts discorria seguint la riera. Arrencava de la pròpia riera a les portes d'Horta, però no per a la seva entrada tradicional, la del carrer Major, sinó més amunt on més tard es va obrir el carrer Fulton, 

Seguia vorejant la Muntanya pelada, paral·lelament a la riera però a un nivell molt superior – avui Passeig Maragall - fins ajuntar-se de nou en arribar als “quinze” amb l'antic camí d'Horta que ascendia des de la riera pel que ara és l'avinguda Borbó. A 150 metres es separaven i la carretera després d'un brusc viratge girava cap a vall al que ara és el carrer Garcilaso vers La Sagrera.

En la confluència de la Ctra de Ribes la Sagrera amb la Ctra d'Horta, transbordaven els passatgers procedents del tramvia de vapor de Sant Andreu. De tornada es detenia davant del parador de l'estació d'Horta, enfront del pont de la riera. Cal remarcar que l'altra banda del pont estava ocupada per l'hort d'en Pere Pau i que fins 1888 no es transformà en el carrer del Progrès (avui Fulton) i la plaça del Progrès (Avui d'Eivissa).

Tramvia de vapor de Sant Andreu

Cronologia

05.07.1883 S'inaugura la línia Horta - Sagrera
06.07.1883 S'obre al públic en general
21.06.1901 Passa a ser de tracció elèctrica. 

  

* Fonts: El que és i ha estat Horta, de Desideri Díez,  Estudi de la UOC sobre els tramvies de Barcelona, La Vanguardia. Edición del viernes, 06 julio 1883, página 3, Notícia del Diari de Barcelona.

HORTA MODERNISTA - Colònies d'estiueig

  

El modernisme va ser un moviment cultural. El terme modernisme va aparèixer per primera vegada a la revista “Avenç” en 1884 i serà regularment emprat a partir de 1892. Cal entendre el modernisme com sinònim de progressisme i com una voluntat de regeneració.

Santiago Rusiñol acostumava a dir que ser modernista equivalia a voler “millorar el món”, en creure en un futur diferent, anar contra l'immovilisme de la societat espanyola i catalana de la Restauració.

L'època modernista és rica en inquietuds, en desitjos d'obertura i de profunda curiositat i Barcelona jugà un paper determinant en la seva expansió.

La música, la literatura i la pintura jugaran un paper de primer ordre en la vida cultura barcelonina. En aquell moment Els Quatre Gats era l'autèntica llar cultural on hom podia estar al corrent de totes les activitats artístiques internacionals i catalanes un lloc on hi anaven des dels anarquistes fins a membres de la Lliga.

Casa Martí, seu dels Quatre Gats. Foto del WEB del restaurant

Interior dels Quatre Gats. Foto del WEB el restaurant.

El Modernisme és l'art de la natura, tant vegetal com animal, del colors, les tonalitats de postal i de dinamisme de les formes on l'ornamentació anava sempre acompanyada d'un extens repertori simbòlic.

Barcelona va ser el bressol del modernisme a Catalunya, i a Barcelona s'hi aplegava un nucli industrial potent , el poder de la burgesia i l'espai suficient en l'Eixample per portar a terme totes les noves idees que bullien en el si la societat.

La possibilitat d'establir uns estudis de la carrera d'arquitectura a Barcelona, fou molt determinant en el naixement del modernisme a Catalunya.

Situant-nos ja en l'òrbita del barri d'Horta, hem d'apuntar que el aleshores poble d'Horta fou fins entrat el segle XIX una sèrie de masies disseminades per un espai geogràfic prou gran.

El nucli urbà es va començar a formar a partir del segle XVI a l'entorn de la Plaça Major (ara Santes Creus), fins i tot s'hi anava a missa a la capella de Can Gras a la mateixa plaça i no a l'església de Sant Joan que els quedava massa lluny.

Antic Ajuntament d'Horta. Autor desconegut

L'expansió d'Horta comença a mitjans del segle XIX que aconsegueix la independència municipal. Aquesta expansió comença concretament amb l'arribada de les colònies d'estiueig a partir de 1861. La petita burgesia de Barcelona va bastir a Horta torres de diumenge amb jardins, un pati, flors.

Davant aquesta tendència, els principals propietaris de les grans masies d'Horta es venen les seves terres i el nous hi construeixen les seves cases.

En 1869 l'Ajuntament comprà dues plomes d'aigua als propietaris de la mina de Can Travi, amb les quals alimentà tres fonts una a la baixada de La Plana, l'altre al carrer Major i una última a la Plaça de Major (Santes Creus).

Al mateix temps procedeix a la numeració de les cases de la vila i a la construcció d'un nou cementiri en la pedrera de Can Baliarda, donat que el que hi havia al costat de l'església antiga estava en pèssimes condicions.

Porta principal del Cementiri d'Horta

En 1865, comença la urbanització de les terres de Can Mariner, al voltant de la qual es basteixen tot un seguit de torres modernistes que enllaça amb la zona residencial de Les Estires, en procés de construcció.

Carrer del Vent, Torre Modernista que avui és una residència d'avis. Fons G. Mayol.

C. Chapí cantonada c. del Vent , avui desapareguda. Autor desconegut

C. Chapi cantonada C. Martí Alsina (en perill de desaparició) . Foto C. Martín

En 1880 sorgeix una segona colònia estiuenca al llarg del carrer Salses, aleshores anomenat de Catalunya.

Cases al llarg del carrer Salses en una foto de principis del segle XX. Fons F. Capdevila

Cases modernistes del carrer Salses. Foto F. Capdevila

C. Saldes, antiga casa família Homar

Torre modernista del carrer Salses desapareguda als anys 60. Autor desconegut

En 1887 comença l'urbanització de les terres de Can Cortada que abraça la Rambla Cortada (Avui Campoamor) per iniciativa dels senyors de Cortada.

Torre modernista de la família Sans-Bernet (avui dia reconvertida en en residència de la gent gran) Fons F. Capdevila

Un tercer nucli d'estiueig es forma cap a 1904 a les terres de Can Quintana, amb famílies provinents de la Barceloneta, carrer Ample i també del carrer de Regomir. 

Cases modernistes de la Rambla Quintana, avui Feliu i Codina

Edifici modernista actualment bastant modificat. Foto Fons F. Capdevila

Casa rehabilitada cantonada carrer Hedilla. Foto C. Martín

Centre Cívic Mata i Ramis . Foto C. Martín

Ca l'Oliveres  edifici de 1905, abans de ser rehabilitada

Edifici de ca l'Oliveres,  recentment rehabilitat per l'Ajuntament per dedicar-lo a Centre Social. Foto C. Martín

Per conèixer millor la història d'aquest peculiar edifici, cliqueu el link que segueix:  ca l'Oliveres

De la parcel·lació del barri de Can Quintana sorgeixen carrers transversals: Rambla Quintana (avui Feliu i Codina), Dr. Letamendi i Porrera, amb els que es comunica amb la Colònia de les Estires. De nord a sud, començava a Letamendi – Londres (ara Hedilla, primera persona morta per aviació a Barcelona) - Congrés i Passeig Universal, que enllaçava amb la Carretera de San Andreu.

Casa modernista carrer Hedilla

Foto C. Martín

Foto C. Martín

Casa Modernista carrer Congrés

Foto. C. Martín.

A partir d 1910 s'urbanitza el nucli de la Font d'en Fargues i es perd tot l'encant i el gust popular de les torres i les cases baixes que havien nascut al voltant de la parròquia de Sant Antoni de Padua.

Casa modernista Giol, al Passeig de Maragall, Cantonada Pg. de la Font d'en Fargues.

Casal de la Font d'en Fargues. Autor desconegut

Col·lecció de fotos Brangulí de la dècada dels 20.

Amb la urbanització de les terres de Can Carabassa, s'obre el carrer de la Font de la Mulassa que comunica al Carmel amb la línia dels tramvia.

Totes les cases modernistes que es van bastir en els barris que formaven les colònies d'estiueig es deuen, com hem pogut observar, a les persones de la ciutat de Barcelona que van escollir Horta com a lloc preferent per a passar les seves vacances d'estiu i que desprès, per motius diversos, van esdevenir els seus habitatges habituals. 


*Fonts informatives : El Modernisme a Horta de Desideri Díez.