Ho
admetem, nosaltres no teníem ni idea que existia una ordre de
“hermanos” denominada “Els Camils”, la missió de la qual era
ajudar als més desvalguts i pobres de la societat quan emmalaltien.
Som
agnòstics per naturalesa i la nostra cultura en relació amb
l'estructura jeràrquica religiosa catòlica és totalment bàsica.
Sabem que hi ha capellans, bisbes, monges i un papa però poc més.
El
preàmbul dona una idea del motiu pel qual un cert dia viatjant en
metro, a l'andana d'enfront de l'estació d'Aragó hi havia un
capella llarg com un sant pau (no tinc idea del perquè de la frase
feta però, el cert és que existeix), tot vestit de negre que quan
es va donar la volta, quina no va ser la nostra sorpresa quan ens
vàrem adonar que lluïa en el pectoral una creu de color vermell
que hi destacava sobre la negror de la superfície de la roba, i no
temíem idea de quina ordre o congregació pertanyia.
¡Quin
esglai !,no sé, però crec que si fóssim malalts i se'ns acostés
algú amb aquesta vestimenta començaríem a córrer de la por que ens
donaria, tot pensant que ens visitava un emissari de la mort, quin
yuyu.
Comentat-ho
amb un amic del Guinardó que hi entén de temes religiosos, ens va
aclarir que aquell era un “germà Camil”, una ordre amb la seu
central al Guinardó creada per un home vingut de Galícia,
popularment conegut com el germà Antonio, en fi, d'aquesta manera
tan prosaica vam tenir-ne coneixement de la seva existència.
Així
doncs, el fundador de los HERMANOS MISIONEROS DE ENFERMOS POBRES, nom
oficial de la congregació religiosa, va ser Antonio Jácome Pumar,
coneguda entre els veïns com ELS CAMILS. “La vocación del
hermanos Antonio no nació de la mañana a la noche, ni sugió por un
fuerte impulso de la gràcia de Dios”, explicava en 1989 el Dr.
Jubany (qui havia estat Bisbe de Barcelona) en un llibre que es va
publicar sobre la seva obra, “la idea de los hermanos misioneros
de los enfermos pobres, fué abriéndose paso poco a poco, a través
de innumerables vicisitudes.....siguió el sendero recto que le
condujo – a el i a sus compañeros – a una consagración a Dios
en el servicio abnegado de los enfermos y los pobres...”.
El
germà Antonio va emigrar a Barcelona en 1929 i de primer va
treballar com empleat en el col:legi Sant Ignasi del Pares Jesuïtes
de Sarrià. El 24 Setembre de 1933 ingressà en l'Ordre dels PP
Camils en qualitat de germà coadjutor i va fer el seu noviciat en
l'antic Convent de Sant Tomàs a la Plana de Vic. Eren temps
problemàtics per al clero ja que el 18 de juliol del 1936, es va
declarar la Guerra Civil.
L'Església
que s'havia decantat pel bàndol Nacional i no ho va passar massa bé
en el nostre país on hi havia molta gent treballadora havia estat
injustament tractada per la burgesia i una església clarament
inclinada a fer la gara-gara als poderosos.
Com
sempre passa, paguem justos per pecadors, not tots els capellans,
monges i demès eren dolents ni tots el republicans bons i tota
guerra té les seves “víctimes col·lateral”, com ara se'ls
anomena.
Molts
monjos, capellans i monges, es van haver d'amagar o deixar els seus
hàbits temporalment per no ser reconeguts i per por a les
represàlies..
Després
de varies setmanes amagat als boscos el germà Antonio va poder
passar a França i d'allà entrà a l'Espanya Nacional on va
ingressar a l'exèrcit.
Quan
el conflicte va acabar de la manera que tots ja sabem, el germà
Antonio va tornar a la Plana de Vic i en 1942 a Barcelona.
Sembla
ser que “Déu” va despertar en el germà Antonio el desig de
consagrar-se a la tasca de fer-ne cura dels “malalts pobres”. En
aquella època la tuberculosi feia estralls en la país i els malalts
que superaven la malaltia necessitaven una temporada de
convalescència i sobrealimentació que no podien gaudir en les seves
pròpies cases on les famílies necessitaven de tot i el menjar era
escàs.
El
clero no sé com s'ho fa però sempre troben qui els ajudi i van
poder llogar una torre a l'avinguda de Vallvidrera, 27, com no
disposaven de guanys econòmics, ho van fer en nom de la família Vic
amiga de la congregació. S'hi van instal·lar sense llum ni aigua ni
mobles suficients i a base d'aconseguir almoines, van poder ajudar
als primers quatre malalts.
Cada
cop que es quedaven sense diners sortien a demanar per la ciutat
tocant a totes les portes i així van anar fent via.
Al
poc temps, els propietaris de la torre de Vallvidrera la van posar a
la venda, així que sinó trobaven un altre sostre on aixoplugar-se,
ells i els malalts anirien a parar al carrer.
El
pare Antonio va recordar el nom d'una senyora caritativa que un cop
els va visitar per donar-los ajuda, però que no havia deixar cap
adreça no sabia com trobar-la, tot i així la va arribar a
localitzar i li exposà el seu problema, aquella bona senyora li va
respondre “Busquin una casa que els pugui convenir i m'ho fan
saber”.
Alhora,
una altra senyora en saber el problema en que es trobaven li va
comentar que ella tenia una casa al Guinardó, que si fos per ella
els la donaria però, hi havia l'inconvenient que el seu home no ho
consentiria.
Us
estalviaré l'estira i afluixa entre aquesta família i el germà
Antonio i la bona senyora que els va donar ajuda econòmica per
comprar la casa del Guinardó, la qüestió és que finalment la van
poder adquirir.
 |
| Porta principal de la Torre del Suro |
 |
| La torre del Suro |
Per
fi, es va fer l'escriptura per mediació de l'advocat de l'Estat
nebot de la senyora que els va donar bona part de l'import per
comprar la torre i la propietat legal va passar a nom de los
“Hermanos Misioneros de los Enfermos Pobres, popularment coneguda
com Els Camils.
Malgrat
el germà Antonio no ho menciona en les seves memòries, la
caritativa senyora era ni més ni menys que Angela Roca i Soler,
membre de la família Roca – propietària de la Companyia Roca
Radiadors – segons ens han informat.
La
Torre del Suro era una casa modernista construïda en 1910,
desconeixem qui va ser l'arquitecte que la va dissenyar encara que
per la seva imatge apostem per Lluís Sagnier, la torre estava i està
a prop del Parc del Guinardó i va ser adquirida en 1947. Aquesta
finca per la seva alçada sobre el nivell del mar i la seva
proximitat a la muntanya, gaudia d'un clima molt favorable pels
malalts afectats per la tuberculosi el que va fer pensar als germans
en la possibilitat de convertir-la en un sanatori.
A
la torre del Suro es va traslladar a viure el Bisbe Jubany quan es
va jubilar per passar els últims anys de la seva vida.
 |
| El Bisbe Jubany i el germà Antonio a la Torre de Suro |
L'aprovació
diocesana de l'institut, pel Bisbe Modrego, arribà el gener de 1949,
ell mateix en fou el superior fins a la seva mort.
Ell
Sanatori es va inaugurar el 29 de juny de 1949 amb una capacitat
inicial de 15 llits.
En
1950 van començar en els terrenys de la finca les obres del nou
hospital sobre un projecte de l'Arquitecte Bertomeu Llongueras. Se'ns
perdonarà la insolència si afegim que, al nostre entendre, no és
especialment maco i que destaca desproporcionadament sobre la resta
del paisatge. Es va inaugurar l'any el 21 de novembre de 1954, era la
Casa de Repòs Sant Camil, amb l’espai necessari per acollir prop
d’un centenar de malalts i que disposava també d’un dispensari i
una amplia capella. El que no sabem és com es va finançar tota
aquesta obra.
 |
| El nou Hospital dels germans Camils |
I
com el clero no deixa mai de demanar, durant el sermó que Mossèn
Pedro Luna, va fer durant la festa d'inauguració de la institució
al Guinardó en 1949, entre d'altres coses que va dir, va deixar anar
que els germans desitjaven una casa en condicions per dur de colònies
a nens de 8 a 14 anys, familiars dels malalts que tenien sota la seva
cura.
I
com la providència proveeix, vet aquí que desprès de la missa
se'ls va acostar un matrimoni que els va dir que busquessin la finca
per aquesta finalitat que ells la pagarien. Així que van posar les
mans a l'obra i van trobar una solida casa al poble d'Alpens i els
seus propietaris i el matrimoni “bienhechor”, es van posar
d'acord. De nou es tractava de la senyora Àngela Roca i Soler que,
com no podia ser d'una altra manera, assistia a l'acte d'inauguració
de l'Hospital.
Així
fou com el 1952, la mateixa benefactora (que morirà el 1960 i
considerada mare dels Germans) adquireix per a la congregació
una torre a Alpens, destinada a portar-hi fills de malalts o
exmalalts perquè hi facin vacances durant l'estiu.
Ah!!!
què seria de la gent rica sinó pogués apaivagar la seva mala
consciència social fent donacions a les institucions religioses per
assegurar-se un tros de cel.
En
fi, el que no aconsegueixen ells no ho fa ningú. Al llarg dels dos
anys llargs que fa que escrivim aquest bloc ens hem pogut adonar que
a totes les barriades, pobles i ciutats d'aquest país, hi ha un munt
de torres, masies i finques que miraculosament han passat i passen a
nom de l'església o d'institucions religioses varies i com hem
sabut recentment pels mitjans de comunicació, la majoria d'aquestes
construccions està lliure de pagar els impostos que paguem el comú
dels ciutadans, pot ser també és fruït de la providència això
últim.
De
nou la divina providència va fer acte de presència quan l'any 1971
en la figura del Sr. Mariano Muñoz del poble de Tordera, que a la
seva mort sense descendència, els va deixar la finca i casa que
tenia al poble de Sant Ponç, amb tot el que contenia, total 380
hectàrees de res, Casa Ferrer és el seu nom.
La
congregació dels Camils que de les pedres han fet sempre pans, va
comprar uns terrenys aconseguits amb els diners de la venda
d'ampolles buides de cava i de “chatarra”, aconseguides en sendes
campanyes que es van engegar en el barri del Guinardó l'any 1966, o
al menys, això és el que ens explica en el llibre que sobre la vida
del germà Antonio va publicar l'editorial Sotelo Blanco, sobre els
que s'havien de construir, gràcies a donacions de diverses, una casa
per vint-i-quatre habitatges i diversos locals de negoci. A rel
d'aquestes campanyes el germà Antonio era conegut com “el pare
chatarra”
Al
mateix temps es va constituir una cooperativa de la que eren socis
única i exclusivament exmalalts de la Casa Repòs que són els que
tenien dret a l'adjudicació d'un dels pisos.
Entre
els locals de negoci va quedar el més gran amb 250 m2. Que es va
destinar a taller per als nois discapacitats.
El
germà Antonio va morir el 26 de febrer de 1989 en un hospital de
Barcelona. Quan va morir les seves despulles van ser traslladades a
la casa del Guinardó i desprès va ser enterrat al cementi de
Montjuïc a l'espera de ser traslladats a la casa Mare del Guinardó.
Hores d'ara no sabem si aquest traslladat ja és una realitat.
En
el moment de la seva mort la comunicat era propietària de la casa
mare del Guinardó, el taller-escola Sant Camil, també al Guinardó,
la residència Costa Rica a la Rabassada en el Tibidabo, la casa de
colònies al poble d'Alpens; la Finca Can Ferrer de Sant Ponç, en
Tordera i la casa Virgen de la Salut a Vigo, tot plegat demanant,
aquí i allà, hi ha un munt d'ànimes caritatives encara que no ho
sembli.
 |
| Els Camils una imatge actual |
 |
| Porta principal dels Camils - foto Joan Marc Pérez de Tudela |
POSTDATA: Informació publicada en el diari EL PUNT AVUI del 20.5.2016
El titular del jutjat d'instrucció número 22 de Barcelona, Emili Vilà Mayo, en una decisió poc habitual, es desplaçarà dilluns al Palau Episcopal de Barcelona per interrogar l'arquebisbe Joan Josep Omella, en qualitat de testimoni, per la denúncia que l'Arquebisbat ha posat als responsables de la Pia Unió dels Germans Missioners dels Malalts Pobres de Barcelona, popularment coneguts com “els Camils” o germans Camils. El Bisbat els acusa de presumptes transferències irregulars i d'apropiar-se diners “dels pobres”, motiu pel qual va intervenir aquesta associació laica.
Fonts informatives: El Llibre "HERMANO ANTONIO", de l'Editorial Sotelo Blanco.
