CASES GIOL A HORTA

Fotos del Fons Felip Capdevila

Joan Giol Huguet besavi de Santi Giol, descendent de la família i actual propietari junt amb la seva germana del patrimoni familiar, va adquirir a finals de segle XIX part de les terres conegudes com l’hort d’en Pere Pau, futures plaça del Progrés (actual Eivissa) i carrer del Progrés (actual Fulton) i va construir en estil neo classic el que popularment es coneix com “casa del fotògraf” ( per haver estat ocupat el local de la cantonada de la finca per un fotògraf on mitja barriada ha fer fer les seves fotos de casament o de comunió) i els baixos de la casa del costat. El baixos del que seria més tard l’edifici de continuació en principi es van fer servir de magatzem. 

La casa principal, la de la cantonada, fou obra de l’arquitecte Leandre Albareda i la va construir el mestre d’obres Federico Farreras. En la sol·licitud de llicència d’obres a l’Ajuntament de 1891 s’adjuntaven els planells de la casa, la forma total de l’edifici era triangular, el tràmit del permís va durar del 07/02/1891 al 16/03/1891, i la façana de l’edifici era segons reproducció adjunta.

Planells de Arxiu Administratiu de l'Ajuntament de Barcelona

Planells de Arxiu Administratiu de l'Ajuntament de Barcelona

Pel que sembla en el pis de dalt hi va viure durant uns anys la pròpia família del sr. Giol. Ja en 1896, Joan Giol Huguet demana permís d’obres per edificar un pis en la casa la planta baixa de la qual que en principi només havia estat destinada a magatzem, en la plaça ja aleshores anomenada del Mercat, arquitecte municipal va ser en Claudio Durán i el Mestre d’obres José Pérez Terraza, mestre d’obres que prometia molt i que va morir molt jove als 54 anys, concretament en 1906, aquesta obra hauria estat un dels primers encàrrecs que va rebre quan va arribar a Barcelona de la seva ciutat natal Mérida. 

Planells de Arxiu Administratiu de l'Ajuntament de Barcelona

 Finalment en 1906 es va demanar permís per realitzar obres majors per construir un cobert al pati de la casa. 

 L’Ajuntament durant els primer vint anys del segle passat ja començava a posar problemes a possibles reformes a dur a terme en les cases ja construïdes a la plaça i al carrer Fulton, en algunes de les cartes que el sr. Giol va rebre de l’Ajuntament s’indicava que s’havien de tenir present certes directrius « por las futuras necesidades de tráfico» (1906), o que «que en el espacio que ocupa lo que se conoce como plaza Ibiza falta un criterio estable en la urbanización de la misma» (1929) .

Concretament el propietari de la finca dona aquesta informació "Es també molt sucosa la controvèrsia familiar, sempre amb” quien tiene mando en plaza”  (Plaça Eivissa) de principis de segle XX entre “el señor Arquitecto Jefe de la División de Alineaciones y Enlaces, desestimando los recursos presentado”, fent un cant a la simetria i l´uniformisme de la plaça del Mercat, que la volia “lo mas regular possible” (sic)

 I en posterior debat “desestimar las modificacions propuestas, en perjuicio del interès público” Fent un cant per la planificació d’Horta per els automòbils, imposant un model cotxe cèntric sorollós i pol·luciónant, a la llum d´avui en dia. Es ben cert que tenir raó abans de temps es altra forma d’equivocar-se.

 Quan la família va marxar a viure la torre que es va construir al Pg. de Maragall, per tots coneguda com Can Giol, les cases de la plaça Eivissa van llogar-se, fins que el PGM de 1976 (1), les va afectar, suposadament per ampliar el carrer Fulton, avui dia podem apreciar el resultat d’aquell desastre en un edifici de pisos d’aquest carrer construït allà on abans hi havia hagut cases de planta i pis. La casa del «fotògraf» i la del costat van ser expropiades per l’Ajuntament que va oferir al sr. Giol pare de l’actual propietari, una compensació de 1.400.00 pessetes de l’època, que no va acceptar de cap de les maneres. Les cases afectades malgrat tot, van ser inscrites per l’Ajuntament com solar, tot i així, inexplicablement i contra tot pronòstic, l’Ajuntament en 1990 va catalogar i protegir a façana del «solar» sic, coses del Consistori. (*)

 Tenim la gran sort que gràcies a l’indicat PGM de 1976 en època de l’alcade Josep Maria Socias Umbert, no totes les cases afectades no van ser comprades i convertides en pisos com es pretenia aleshores, però tot i així, es va perdre una part important del patrimoni històric. 

 Horta per la seva condició de nucli històric contrastava pel poc nivell de protecció dels seus edificis històrics en el catàleg municipal. El nou PGM va preveure la creació de nous espais públics (places i vials) que incidiren de forma important en el nucli històric hortenc, la plaça de Santes Creus va es va veure greument mutilada en l’ultima urbanització del carrer Tajo, i també algunes de les cases del carrer Fulton i Plaça Eivissa . Les autopistes amenaçaven en enderrocar can Cortada (salvada en última instància), can Glòria i d’altres que haurien d’haver fet avergonyir al planificador .(2). Tornant a les cases de la plaça Eivissa abans mencionades,

 Cal recordar que en 2004 durant el mandat de l’alcalde socialista Joan Clos i Mateu, la casa va ser ocupada malgrat haver-se tapiada, van entrar per l'unica porta possible i malgrat els veïns van assegurar que no feia més de 24 que s'havia ocupat i davant la passibitat de la policia que es va creure als ocupes que deien que ja feia 15 dies que hi eren. Tot barrejat amb una manifestació de sensesostre que deien que ells també tenien dret a entrar per utilitzar la casa. La policia intentant posar pau i ordre en les reivindicacions i els drets adquirits.(*)

Rejoles esquerdades de la casa Giol 1917

El sr. Giol volia presentar l’oportuna denuncia però no va poder ser acceptada per ser un edifici expropiat pel Consistori i ho havien de fer, en tot cas, la família propietària juntament amb l’Ajuntament, que no va voler problemes amb els okupes i allà s’hi van quedar 14 anys a d’edifici cultivant marhuana i llogant habitacions a nivell internacional per fumar i escoltar música, amb les corresponents denúncies dels veïns i la presència policial fent fotografies des del terrats veïns, la casa deteriorant-se més i més. (*) Finalment els ocupes van ser desallotjats en 2017, es va fer una mica de neteja interior, es van tapiar les portes i està a l’espera que es desencallin els desacords entre els propietaris i arquitectes de l’Ajuntament i que sigui en més aviat possible donat l’estat actual de l’edifici. 


El sr. Giol explica al respecte "Com que l´Ajuntament es va inhibir del problema okupa, vàrem iniciar una reversió ara no recordo l'any,  que va acabar sent una retrocessió, ja que el nostre pare no va voler cobrar la indemnització per tirar la façana a terra. La primera discussió amb l´Ajuntament va ser per quantificar el que  havíem de pagar per recuperar un terreny ¡¡¡¡¡cedit gratuïtament!!!!!!uns trenta anys abans". (*).

És necessita la prepotència que dóna el poder municipal per indicar que el "terreny havia estat cedit gratuïtament, quan va ser expropiat i el pare del sr. Giol no va voler cobrar mai"., Viure per veure.

Fotos del Fons de Felip Capdevila i Jaume Caminal

 A principis del segle XX, Dolors Borràs i Serra, esposa Joan Giol Huguet, que aleshores tenia domicili en el carrer Fulton 19 segons consta en l’escrit de sol·licitud de llicència d’obres, acompanyada del rector de la parròquia de Sant Joan d’Horta, visita diversos terrenys lliures del aleshores poble d’Horta per mirar per mirar de comprar-los entre d’altres motius, per construir-hi una torre familiar. Es decideix finalment, per uns de la recent inaugurada urbanització de la família Casanovas a la Font d’en Fargues, que serà la primera en construir-se tot seguint estrictament les directrius marcades per Montserrat de Casanoves que volia crear un barri a l’estil de la moda del moment de les denominades ciutats jardí, cases aïllades amb jardí i/o com a màxim dos de mitgeres.

 Resulta curiós aquest binomi atès que es conegut que la senyora Borràs era una atea convençuda, una dona evidentment notable per l’època. Demanà el permís d’obres al seu nom amb el degut permís del marit com disposaven les normatives del moment, tal com consta en la tramitació del permís municipal d’obres. Comprà doncs, els terrenys al llindar de la nova carretera d’Horta per on transitava el recent inaugurat tramvia elèctric directament del centre de la capital.

Planells de Arxiu Administratiu de l'Ajuntament de Barcelona

 La torre la projectà Guillem Busquets Vautravers en forma de dues cases mitgeres amb sortides 
independents (avui dia amb el 371 del passeig de Maragall i 2 del passeig de la Font d’en Fargues), d’estil modernista, fou construïda en 1912, la llicència d’obres s’havia demanat en setembre de 1910.

 Cal afegir que Guillem Busquets era el mateix arquitecte que va idear la urbanització de les terres de la senyora Montserrat de Casanovas en una part de la qual es van instal·lar les cases de la cooperativa de periodistes, alguna de les qual han estat declarades patrimoni recentment i sobre les que es demana la mateixa protecció per a la resta de les que queden. La Torre Giol va ser declara bé cultural d’interès local el 21 de juliol de l’any 2000.

 En aquesta casa acabada de construir en 1912, va néixer Santi Giol, atual propietari de l’edifici, que durant alguns anys  va ser seu d’una escola dirigida per Lluís Maria Folch, que va estar al capdavant de la Junta de Portecció de la Infància, seu de la revista Integral i finalment una llar d’avis, actualment està en projecte la seva rehabilitació. 

 Finalment, Juan Giol Huguet també va comprar la parcel·la que correspon al núm. 373 del mateix passeig de Maragall, on es va construir una torre aïllada amb un gran Jardí, construïda en 1918 per l’arquitecte Bienvenido Caballol Moran, que durant anys va ser seu de l’escola Eura.

Planells de Arxiu Administratiu de l'Ajuntament de Barcelona

 (1) El que es coneix com a PGM-76 correspon al Pla General Metropolità d'Ordenació Urbana, aprovat per la Comisión Provincial de Urbanismo de Barcelona el 14 de juliol de 1976, l'objecte del qual és l'ordenació urbanística del territori que integrava l'anterior Entitat Municipal Metropolitana de Barcelona, i que comprenia un total de 27 municipis. Les normes urbanístiques d'aquest pla, així com les modificacions introduïdes en l'àmbit normatiu, han estat editades per l'Àrea Metropolitana de Barcelona.

 (2) Interpretació d’un petita part d’un text molt més ampli, publicat a la revista núm 6 d’EL POU en el se núm. 6 firmat per Dolors Canudas i Mariano Serrano, sota el títol Un patrimoni perdut Horta-Guinardó (1976-2016). 

 (3) Planols de les cases de l’Arxiu Administratiu de l’Ajuntament de Barcelona.

(*). Informació obtinguda d'un dels propietaris de l'edifici Sr. Santi Giol Mitjans).

La mina i la font d'en Fargues

Anunci de La Vanguardia de 1924

Quan l’aigua de la Mina de la Font d’en Fargues ja es comercialitzava amb gran èxit entre els barcelonins, degut fonamentalment a una bona campanya publicitària on es cantaven les seves reals o inventades propietats en una l’època on els balnearis i l’aigües semblaven potenciar la curació de tota una llista de malalties , els seus propietaris van demanar permís per perforar la muntanya en una àrea que comprenia una gran extensió de terreny, per perforar unes mines suposadament per aconseguir mineral de ferro, quan es sabia que en realitat que el poc ferro que s’havia trobat en altres prospeccions de la muntanya era escàs i d’una qualitat molt baixa (exemple: les mines de ferro de can Xirot).

El pocs veïns que vivien en la zona, veient perillar l’aigua dels seus pous i les mines que conduïen aigua fins les seves cases, si van oposar amb totes les seves forces, a més sabien o suposaven que en la zona no hi havia mineral de ferro i el que pretenia can Fargues era monopolitzar tota l’aigua de la muntanya per comercialitzar-la.

Carruatge amb el que es repartia l'aigua de Fargas en la foto de dalt,
en la de sota La senyora Montserrat Casanova propietària de la Mina.
Fotografies de l'AHDHG

La mina de can Fargues data de finals del segle XIX i en 1900 es va crear la cova i el quiosc modernista que tothom coneix i que ha arribat als nostres dies molt deteriorats per culpa de la deixadesa de la Administració i pels actes vandàlics que s’han dut a terme als seus entorns, també l’ocupació de l’espai durant dos anys per famílies gitanes d’origen portuguès va contribuir en gran part al deterior de l’indret i a les que s’atribueix la desaparició de la porta de ferro que tancava la l’estança de la font.

La mina es una explotació de mida casolana, l’entrada de la qual està protegida per parets de maó i sostre protegit amb peces de ciment prefabricat a una alçada de dos metres per un metre d’amplada del corredor de la mina, més endavant però, són simplement són les parets de la roca de la muntanya les que la formen; l’agua circula per una canaleta obert sobre el terra i regalima molt a poc a poc per les parets de la roca excavada en la muntanya donant lloc a una gran quantitat d’estalactites formades per sals minerals arrossegades des del seu discórrer per dins de la terra.

La Font d'en Fargues sobre 1900. Fotos de l'AHDHG

Conjunt de l'espai de la Font d'en Fargues vista des de dalt .
Foto Sindreu 1936.

La mina disposa de dos ramals de curta extensió segurament excavats a la fi de facilitar una major entrada d’aigua al canal, un dels quals, el més espectacular, forma una petita bassa d’aigua transparent magatzemada per aconseguir aigua en èpoques de sequera.

L’entrada de la mina es fa des de una porta que es troba al costat de la cova de la font, per allà s’arriba a una petita sala on una pica (que ja no existeix) i una aixeta al seu damunt permetien omplir botelles i garrafes a la fi de ser comercialitzades i a l’estança del costat, dues banyeres recobertes amb rajoles de color blanc, recollien l’aigua que venia de la mina, al fons, una obertura alçada condueix a l’entrada de la mina, d’uns 50 metres d’extensió. En el seu recorregut trobem dos pous bastant estrets que pugen fins l’exterior de la muntanya, últim dels quals deu tenir deu metres d’alçada, ambdós estan tapiats i plens d’arrels que busquen alimentar-se de l’aigua de la mina, aquests pous són els pous que airejaven la mina.

Les fotos que de la mina reproduïm seguidament són obra del membre d’EL POU Juanjo Fernández que hi accedí quan l’Ajuntament estava fent un estudi sobre el terreny del lloc, ell mateix amb llum d’espeleòleg al cap, càmera de fotos i de vídeo va tenir la valentia d’endinsar-se en les entranyes de la mina per observar la situació en que es trobava desprès de tants anys abandonada.

Al tram més proper de l’entrada es troben signes que no feia gaires anys algú hi havia entrat, el més clar es troba en de la banyera d’aigua embassava de la qual sobresurt una mànega de plàstic de color groc que feia de vas comunicant fins al canal de sortida de l’aigua a la fi d’aconseguir més quantitat del líquid element que la que sortia de la font, segurament la gent que hi van viure de manera continuada són els que hi van accedir.

L'espai va patir una ocupació que va durar un parell d'anys.
 Fotos de Carme Martín.

El quiosc modernista està molt deteriorat tan per fora com per dins i en el seu interior existeix un pou d’aigua des d’on s’abastia el quiosc, ara mateix ple de deixalles de tota mena i d’aigua, si es vol salvar s’haurà de fer una forta feina de rehabilitació, els anys d’abandó, la intempèrie i el vandalisme hi l’han deixat les seves petjades profundes i prou evidents.

Publicació de la Varguardia de 1927

Quan a finals del segle XIX, es van dur a terme les anàlisis pertinents per tal de determinar la potabilitat de l’aigua, sense les quals no es podia donar permís per a la seva comercialització, duts a terme pel Laboratorio Microbiológico Municipal i en el Provincial de Higiene, els resultats donaven garantia de la seva puresa, doncs sembla que era un aigua carbonatada, càlcica, litínica i natural al cent per cent.

Segons la publicitat de l’època era « el mejor diurético natural con grandes beneficios para los artríticos y para todos aquellos para los que fuera necesario el provocar una diuresis abundante, como sucede con la gota, mal de pidra, diabetes úrica, catarros de las vias génito-urinarias y cuando convenga facilitar la eliminación de arenillas».

En Jaume Macià, veí de la barriada  a fet fer una anàlisi de l'estat actual en la que es troba l’aigua de la mina,  el qual ha determinat que la seva composició pateix d'un excés considerable de nitrats i per tant no és apte pel consum humà. Ara bé, si es basteix la plaça i s’enjardina com cal i es fan sanitaris pels usuaris, l’aigua de la mina serveix perfectament per regar les instal·lacions i donar aigua al serveis sanitaris que es facin.

Cal que sota la plaça es construeixi un dipòsit on vagi a parar l’aigua que ara mateix es perd pel clavegueram i que d’allà mitjançant la instal·lació pertinent, surti l’aigua que regui els jardins de la plaça o el que calgui. Tot això, clar, si existeix una veritable disposició política d’utilitzar l’aigua de kilòmetre zero tal com pregonen les autoritats municipals.

Els terrenys ja són municipals, l'estudi del projecte ja està fet, cal que l'Administració doti dels mitjans econòmics per dur-lo a terme el més aviat possible si volem que quedi algun detall de l'històric lloc.

Situació actual de la zona. Foto de Jordi Artès

ISABEL DE POMÈS I SOLER una veïna del Guinardó

Tot revisant fotos familiars va caure en les meves mans la fotografia que reproduïm més amunt, una colla de criatures del Guinardó posen en un portal del carrer Sales i Ferrer, amb un parell de veïnes, una d’elles, la de la dreta, era segons em va explicar un familiar, Isabel de Pomés i Soler, ja aleshores una senyora de mitjana edat doncs deuria tenir prop del seixantena.

Isabel de Pomès feia de mestra particular en un piset on malvivia donant classes de reforç a nens i nenes del barri, entre els que es comptaven alguns dels germans del meu marit i la meva cunyada que degut a una malaltia que la impedia poder anar a l'escola va aprendre les primeres lletres gràcies a ella; també rebia l’ajuda del seu germà l’actor i director de cinema Félix de Pomès Soler, qui l’ajudava econòmicament i la visitava tant com podia.

Però que feia mig amagada en un barri obrer una dona que era membre d’una família  de  l’aristocràcia barcelonina?.

Isabel de Pomès i Soler de jove,
foto dels fons familiar Pomès

Isabel de Pomès i Soler, va néixer a Barcelona l’11 de gener de 1892, al domicili familiar del carrer de Trafalgar. Li posaren el nom de Maria Isabel Madrona, filla de Isabel Soler Batlle i de Félix de Pomés i Pomar *.

Ella i els seu germà van quedar orfes d’ambdós pares molt aviat , la mare morí el 1898, quan ella només tenia 6 anys y per tant, era massa petita per ser enviada a un internat i va ser acollida pels seus oncles Benet de Pomès i Anna Maria Turull, amb els que se la veu en àlbums familiars compartint excursions i activitats en diverses fotos familiars (segons un llibre familiar que va editar la mateixa família per a us propi el qual no inclou pas pràcticament  cap informació sobre la seva vida).

Desconeixem el destí del seu germà Félix que tenia 9 anys quan es fa quedar orfe,   però suposem que ell  si va ser enviat a algun internat fins que va acabar els estudis i va poder accedir a la Universitat on es va treure la carrera de dret que mai no va exercir.

Félix va ser un destacat esportista bon jugador de futbol i campió Olímpic en esgrima.  A més d'esportista fou dibuixant, actor, guionista i director de cinema. La seva carrera d'actor es perllongà entre 1928 i 1967. En total actuà en 74 pel·lícules i en dirigí dues.

Com esportista, va destacar en esgrima i futbol on va jugar durant alguns anys en el Club Esportiu Espanyol i el Futbol Club Barcelona, desprès es dedica a l’Esgrima on va arribar a campió de Catalunya i d’Espanya, va particular en els jocs olímpics de Paris en 1924 i Amsterdam i1 928,

Tornant a la nostra protagonista,  interessa situar-nos en l’època per saber quins fets marcaven el dia a dia dels barcelonins en general i conèixer qui era l’oncle que va acollir Isabel en quedar-se òrfena.  

Benito o Benet (segons el moment) de Pomès i de Pomar, Comte de Santa Maria de Pomès, cavaller de l’Ordre de Sant Gregori el Magne, advocat, el qual a principis de 1912 era president de la Secció Catalanista de la Congregació Mariana i de Sant Lluís de Gonzaga.

El 1904 era membre de la Junta de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona, que es va adherir entusiàsticament a l’Obra del Diccionari català i el 1906 es va fer part de l’executiva i la comissió econòmica del I CILC, en la que a més va participar activament i el 1919 va ser fundador de la Unión Monárquica Nacional, partit dretà on els hagi i antiautonomista i el 1936 es va adherir públicament al Movimiento Nacional, per la qual cosa va ser desposseït dels seus bens «por las hordas rojas» (segons les seves pròpies paraules).

Contrari completament a les escoles laiques com l’escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, quan en 1910 es va obrir el procés contra els anarquistes, que segons el govern del aleshores d'Antoni Maura van originar els aldarulls i la crema d’esglésies i de convents, Benet de Pomès es va posicionar i assenyalar  cap  el seu creador com a instigador intel·lectual dels fets, com catòlic recalcitrant que era, es mostrava aferrissadament contrari al fet que existissin escoles laiques com l’escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. 

En 1910 quan es va obrir el procés contra els anarquistes, certs sectors socials, àvids de revenja, van apuntar cap a l'escola laica com a incitadora de l'odi al sistema polític i religiós.

Seguint l'acusació formulada en una carta que li dirigiren els prelats de Barcelona, va ser detingut Francesc Ferrer i Guàrdia  creador de l'Escola Moderna, a qui acusaren de ser l'instigador de la revolta. Malgrat les protestes internacionals, el  13 d'octubre va ser afusellat al castell de Montjuïc juntament amb quatre acusats més.

Benet de Pomès i Pomar va anar a testificar en contra dels processats, ell estava al costar de les més ràncies idees catòliques sobre l’ensenyament.

"19 de octubre de 1909: En esta fecha declara ante el Juez instructor el testigo Benito de Pomés y Pomar, conde de Santa María de Pomés. Su influencia fue determinante en la manifestaciones realizadas por el Fiscal del Tribunal Supremo a la prensa, en relación con la responsabilidad de Ferrer Guardia en estos sucesos. " 

Aquest era l’ambient familiar de Maria Isabel de petita i de jove, opressiu i classista al màxim. El maig de 1912, la trobem segons publica La Vanguardia  del dia 27 de maig de 1912, acompanyant a la seva àvia Isabel de Pomar (ja tenia 20 anys), com a subscriptora per costejar la bandera del cuirassat España, subscripció iniciada per la reina, a partir d’aquí, se li perd el rastre fins trobar-la vivint al Guinardó quan tenia poc més de cinquanta anys aproximadament cap a 1944, com va arribar fins el Guinardó o qui li va donar acollida per passar desapercebuda, no he pogut trobat a ningú que es recordi del fet.

Físicament es veu que s’assemblava molt a la seva mare Isabel Soler Batlle , de la que no disposem de cap notícia que no sigui la data de la seva mort el 19 de febrer de 1898, el seu marit devia morir o pocs mesos abans o poc temps desprès que ella morís, atès que el fills quedaren orfes. Desconeixem també el nom de pila del seu pare que hem suposat deuria ser el mateix del fill atès que la noia duia el nom de la mare*.

Isabel de Pomès i Soler de jove
Fotografia del fons familiar Pomès.

De jove Maria Isabel va passar gran part de la seva joventut fent companyia i cuidant malalts, primer acompanyant a la seva àvia Isabel Pomar, en les estades a Santa Coloma, desprès de la seva tieta Mercè de Pomès i Pomar que vivia molt a prop (segons noticies familiars). Finalment també va cuidar del seu oncle Rafael de Pomès i Pomar, trista vida per una persona jove, que depenia econòmica i físicament dels seus familiar més directes en faltar-li els pares, era la jove ventafocs de la saga dels Pomès, fins que en algun punt de la seva vida va dir que ja en tenia prou d’aquest color.

Malgrat tot, es va treure la carrera de mestra, suposem que més o menys sobre els anys en que es va produir els fets de la Setmana Tràgica a Barcelona, entre la dècada dels 10 o 20 del segle passat i va exercir la seva professió durant al menys quinze anys, desconeixem en quines escoles va treballar fins que acabà la Guerra Civil fet que, desafortunadament, li va canviar la vida.

Entre els vint i finals dels trenta, alguna fet important va alterar negativament les seves relacions amb la família, pot ser que fos la seva forma de vida independent o el cercle de gent d'esquerra entre la que es movia, desconeixem si  va formar part de cap partit en concret i si fou així en quin, però aquests fet la van obligar a mantenir-se amagada durant anys.

Isabel de Pomès Soler, era segons els qui la van tractar ja de gran, una dona molt culta amb un gran caràcter que per motius polítics va ser desheretada i apartada de la família, sempre comentava als seus amics i veïns que li havien robat l’herència familiar, oficialment un advocat li tramitava la possibilitat de ser reconeguda com hereva dels seus pares però mai no ho va aconseguir.

Va fer de mestra al Guinardó on vivia quasi d’incognit, i on tenia pocs amics fora dels veïns més propers. Ningú només que el seu germà Fèlix la visitava sovint els diumenges quan ambdós eren ja persones grans i segons els veïns, li duia sempre postres.

Vivia en un petit pis de dues habitacions en l’edifici de pisos de sota l’antic Casal Federal del Guinardó, l’edifici principal l’ocupava una fusteria en l’avinguda Mare de Déu de Montserrat 182, i en una d’elles és on donava classes a nens i nenes del barri.

Isabel de Pomès filla
de Fèlix de Pomès

Germana,  com ja em apuntat més amunt de l’actor i director de cinema Felix de Pomès i Soler, tenia una neboda filla del seu germà que duia el mateix nom i primer cognom  que ella Isabel de Pomès, que també va destacar en el cinema com artista i va ser una actriu bastant coneguda en l’època. 

A més d’en Félix que, per la forma de guanyar-se la vida fent de pintor i d’artista i director de cinema, devia tenir una mentalitat suficientment oberta per entendre a la seva germana i donar-li recolçament moral i ajuda econòmica, el que no van fer la resta de la seva família que la va abandonar i a més es va aprofitar de la seva herència.

Isabel va morir el 3 de juny de 1964, soltera, en un hospital Psiquiàtric de Santa Coloma de Gramenet, tenia 72 anys, poc temps desprès moria també el seu germà Félix el 17 de juliol de 1969.

Félix de Pomès i Pomar

Isabel de Pomès actriu

Benet de Pomès i de Pomar

llibre Setmana Tràgica 1919 Arxiu Secret Vaticà de Ramon Cots.
Sumari del procès als encausats pels fets de la Setmana Tràgica

MASIA DE CAN BARTRA i les seves circumstàncies

 Com està relativament proper, molta gent del Guinardó recorda el desgavell i les llàgrimes que va produir l’obertura de la Ronda del Guinardó, que se’n va endur per endavant una part important de l’antic barri. Moltes cases, moltes vivències i molts records van anar a terra quan les màquines van començar a treballar sobre el terreny.

Una situació similar es deuria viure en 1900 quan es va obrir la nova carretera d’Horta a la fi que el tramvia elèctric arribés del Portal Nou fins a Horta, No hi va haver pas tants veïns afectats, només aquells que tenien masies i terres a la falda del Turó de la Rovira i el Turó del Carmel, normalment grans terratinents, aquests són els que menys ens preocupen, atès que van ser ells mateixos els qui van promoure la possibilitat de fer arribar el tramvia elèctric fins a Horta en benefici de llurs negocis immobiliaris, ja que pretenien vendre i urbanitzar les seves terres, que era en aquell moment d’expansió de la ciutat de Barcelona, el negoci del segle, senyors com en Francesc Mascaró, Josep Comés i Argemí, Alexandre Bacardí, Salvador Riera, Pere Borràs, Pere Fargas, Pere Vintró i molts d’altres que eren propietaris de grans extensions de terrenys de la contrada, i pensaven aconseguir grans beneficis amb aquestes vendes..

Els principals promotors del projecte foren Alexandre de Bacardí i Janer , Josep Comés Argemí, Francesc Mascaró i Gausan i Pere Fargas Sacristà, dos amb interessos urbanístics a Horta i voltants i dos amb interessos en el Guinardó i les seves rodalies, per aconseguir la seva concessió de part de la Diputació Provincial, que finalment van obtenir de 4 de novembre de 1896. El Tramvia elèctric però va trigar encara uns anys en ser realitat, finalment es va inaugurar en 1901.

Però al respecte, hi havia també altres propietaris que amb el projecte de la carretera i de l’ampliació del seu traçat no solament van perdre parts importants de les seves terres com va passar amb can Berdura, sinó part de la seva pròpia llar. Aquest va ser el cas de les Masies del Mas Ferrer i Can Bartra, el primer estava en la confluència del passatge de la Travessera i l’antic carrer de la Garrotxa, en una foto dels anys 70 encara es podia apreciar part de la masia reaprofitada per altres finalitats.

Part de la masia que va quedar del Mas ferrer desprès
 d'ampliar el passeig de Maragall. Foto anys 70 Fons Felip Capdevila

Can Bartra, estava situada aleshores, prop de la carretera d’Horta entre els carrers Mascaró i Dos Rius (ara Avinguda de la Mare de Déu de Montserrat). En aquesta ocasió a més, es va posar de manifest la mala fe del Sr. Comes Argemí propietari de la Torre Llobeta i les terres del seu voltant, que estava just al davant, que va fer de manera que l’expropiació li afectés el mínim, en detriment de la masia de Can Bartra que va perdre una ala del seu edifici.

Can Bartra a principis del segle XIX, desprès de perdre
 part de l'edifici, a la dreta es poden observar les ferides i lo
ben a prop que va quedar la ctra d'Horta del seu edifici.
Fons de l'estudi sobre la masia catalana del CEC..

El senyor Comés Argemí en el seu projecte, va forçar una corba molt pronunciada prop de la masia de can Bartra a la fi de fer passar el tram de manera que toqués el mínim els seus terrenys, com és de veure pel mapa que acompanyem on marquem en diferents colors els traçats de l’antic camí d’Horta, Nova Carretera d’Horta, Carretera de la Sagrera a Horta, així com en les fotos que es van fer de la masia en l’època.

Tal com relaten Jordí Sánchez i en Jordi Petit, en el seu llibre Història dels carrers del poble de Sant Andreu del Palomar, el 22 de maig de 1901, Ramon Rosés i Feliu, propietari de la masia de Can Bartra traspassa (eufemisme que amaga la paraula expropiar) a la societat «Tranvías de Barcelona i de San Andrés i extensiones», un terreny de 54 metres quadrats i 95 decímetres quadrats. La finca situada entre els carrers Dos Rius i Mascaró, tot i ser una finca molt inferior a d’altres expropiacions va ser sense cap mena de dubte molt dolorosa, atès que afectà directament la masia, raó per la qual es fa haver d’enderrocar un cos de l’antiga casa.

En l’època deuria ser una una decisió molt polèmica, ja que l’autor del plànol va ser Josep Comes i Argemí precisament el propietari de la masia situada al davant, anomenada Torre Llobeta, que justament en aquell punt va decidir fer una corba molt pronunciada, que encara s’aprecia en l’actual traçat del Passeig de Maragall, perquè la seva casa no es veiés afectada».

Sabem ben poc de la història de la masia de Can Bartra i ens agradaria poder-ne tenir més, d’ella sols ens arriba la notícia, perduda en el temps, que algun cop havia estat la casa Xica de l’heretat de la Torre dels Pardals.

En fi que els anys passen però l’actitud dels poderosos davant els menys afavorits desgraciadament no.

Finalment recordarem per situar-nos en tessitura que estaven ben properes les annexions del pobles propers a Barcelona: Sant Andreu de Palomar, annexionat en 1897, Sant Martí de Provençals en 1897, Horta en 1904, Gràcia 1897.

Tots aquests terratinents, senyors molts influents, amb nombroses relacions en els Ajuntaments i alguns tanmateix amb càrrecs polítiques, estaven totalment al corrent del canvis que s’havien de produir i per tant, quan era el moment adequat per adquirir els terrenys que els podrien produir abundants beneficis.

Salvador Riera per exemple, va comprar el Mas Guinardó i les seves terres en 1895 i les Mas Viladomat en 1896 , Sant Martí es va annexionar a Barcelona en 1897, podeu treure les oportunes conclusions vosaltres mateixos molt fàcilment.

Fonts informatives: Jordí Sánchez i en Jordi Petit, en el seu llibre Història dels carrers del poble de Sant Andreu del Palomar.

CAN RECASENS - barri de can Quintana

Barri de Can Quintana. Recreació en color d'una foto de 1918 de S. Ribó.

La història dels edificis dels estiuejants del barri de Can Quintana, és de menys conegudes d'Horta situada al  llarg i al final de que ara es coneix com carrer  Feliu i Codina.

Avui ens fixarem en la torre que hi ha en el núm 72 d'aquest carrer, una de les més antigues de la contrada, malgrat no sigui la que més anys sumen les seves parets. 

Foto entre els anys 1908-1910, can Recasens s'estava construïnt

Des d'abans dels anys cinquanta en aqust edifici hi viu la família Boixaderas però, la casa és molt anterior i la va fer construir Constansa Recasens Girol entre 1908-1909.

La família Recasens-Girol no era qualsevol família, estava formada per quatre germans Perè, Manuel,Sebastià i Constància, casada amb Juan Motiño, representant a Barcelona de l'empresa d'exportació de begudes de la família de la seva muller Constàcia i del seu cunyat Pere resident a Guatemala, on dirigia una part del negoci familiar.

Pere Recasens Girol i la seva dona Concepció Siches Gils, van tornar a Barcelona en 1905 amb el seu fill Lluís Recasens Siches, quan aquest només tenia dos anys, donat que volien que creixés i estudiés en el país dels seus pares. 

Lluís Recasens Siches

Fou un gran Jurista i professor de la Universitat de Santiago de Compostela i de la Complutense de Madrid. Va escriure nombroses obras en les que exposava la seva interpretació de la filosofía del dret en funció de l'existència humana però regida per un conjunt de valors universals, entre les que destaquen: VIDA HUMANA, SOCIEDAD Y DERECHO.FUNDAMENTACIÓN DE LA FILOSOFIA DEL DERECHO (1940) i INTRODUCCIÓ A L'ESTUDI DEL DRET. 

Desprès de la Guerra Civil degut a les seves idees republicanes, es va exilià a Mèxic on va morir en 1977.

Pere Recasens Girol, va morir a Barcelona el 27.1.1924

Un altre membre important de la mateixa família RECASENS-GIROL, fou Sebastià Recasens Girol, germà de Constància, nascut en 1863.

Va nèixer a Barcelona el 15 d'abril de 1863. Estudià medicina i es va llicenciar amb tan sols 19 anys amb la qualificació més alta. Es va doctorar a Madrid en 1885 on va guanyar la plaça de Médico en la Beneficiencia Municipal de Granada. Poc temps desprès va tornar a Barcelona a perfeccionar-se i va treballar a l'Hospital del Sagrat Cor de Jesús al costat de cirurjà Salvador Cardenal, al mateix temps que treballava en l'Hospital de Niños.

Sebastiá Recasens Girol

En 1902 va anar a Madrid a la fi d'aconseguir la Càtedra d'Obstentricia d'aquesta ciutat, que estava vacant i la va aconseguir. Al front d'aquesta càtedra va ser ràpìdament conegut a Madrid, degut la seva sòlida preparació quirúrgica i en les seves especials dots de caràcter i de magisteri. També va introduir a España les primeres tècniques de radioteràpia i va actuar amb entusiasme i eficàcia en la lluita contra el càncer.

En 1916 fou escollit Degà de la Facultat de Medicina. Va formar part de la Junta Constructora de la Ciutat Universitaria . També va ser director duran molts anys de la Maternidad de Santa Cristina. Va morir en 1933.

Constància Recasenes propietària de l'edifici del núm. 72 de la Rambla Quintana, sens dubte era part d'una família important i a més socia junt amb els seus germans de l'empresa familiar, de la qual no hem pogut trobar més informació que la factura que seguidament reproduïm, que prova la relació familiar i econòmica d'alguns dels membres de la família en qüestió.

La Mansió que es va fer construïr anava al seu nom el que fa pensar que la fortuna familiar era de fet la seva família on el seu marit hi treballava amb un càrrec determinat.

Reproduïm seguidament la sol·licitud que Constansa Recasens va dirigir a l'Ajuntament de Barcelona, demanant permís per construir una torre-torre, compuesta por semisótano, bajos, primer piso i desvan alto para guardar productos agrícolas y un pequeño cobertizo, los planos de cuya fachada reproducimos, en març de 1909. Aquell mateix any li donaven el permís per construir amb la condició que quan l'urbanització de la barriada quedés formalitzada, si el seu terreny es veiés afectat en algun aspecte, s'hauria d'ajustar a les normes.

               Carta trobada a Todo Colección

            Reproducció de la Carta sol·licitant permís per construir, planell de la façana i signatura dels mestre d'Obres

                                                        Fotos més actuals de l'edifici. Carme Martín

D'estil historicista, estilísticament es caracteritza per l'eclecticisme neogòtic, que dóna d'aquest habitatge una imatge de casalot fortificat. Les obertures estan ordenades en tres eixos i són de dimensions decreixents en cada planta, acabant en finestres geminades només en la façana principal.
El balcó remarca l'obertura central i l'accés principal de l'habitatge. La coronació, a base d'una barana massissa, ressalta els eixos compositius verticals. Disposa d'un nivell de protecció C, és a dir, de bé d'interès urbanístic.

La mateixa Constància Recasens, en 1921 va sol.licitar de nou permís per construir dins la mateixa finca un petit edifici garatge pels masovers de la finca i que més tard, ja en mans d'un altre propietari, va ser llogat com a casa on encabir primer una escola i anys més tard una llar d'infants, que donava i dóna encara al carrer Congrés, actualment amb algunes modificacions posteriors al seu us posterior.

Situació sobre planell d'ambdós edificis

El mestre d'obres que es va encarregar dels planells de la casa va ser Josep Masdeu i Puigdemasa, reconegut per dissenyar cases com la casa Sala (1919), al carrer Campoamor, que va ser anys més tard la coneguda Academia Martí i moltes altre que podreu admirar clicant el link que segueix:

Altres obres de Josep Masdeu

Vista lateral des del carrer Congres sobre planell 

                                   Vista actual de la casa dels masovers, amb la façana al carrer modificada

• Fonts Informatives; les còpies dels panells aconseguits en l'Arxiu Municipal Contemporani, de l'Ajuntament de Barcelona
• Fotos i biografia de Lluís Recasens del Web de la Universitat Carlos III de Madrid
• Fotode Sebastià Recasens: WEB Universidad Complutense - Biblioteca- Històrica Marqués de Valdecilla.
• Biografia Sebastià Recasens  del Web sobre Història de la Medicina Tomàs Cabacas.