diumenge, 17 de juny de 2018

Masia CAN XIRINGOI / CA N'ARMENGOL


Masies al voltant de la muntanya Pelada

Ca n’Armengol, coneguda popularment com can Xiringoi, estava situada en la confluència de l’antic camí de Sant Iscle i l’antiga Carretera d’Horta, i habitada sense interrupció per la mateixa família Armengol des de 1679 fins el 1971 en el que es va derruir amb la finalitat  de construir-hi habitatges.





Part dels seus terreny es van expropiar en 1901 quan es van construir les primeres cotxeres pels tramvies elèctrics, concretament on ara es situen els jardins de Can Xiringoi.





Fotos de Transports de Barcelona


A la masia se la coneix principalment per l’apelatiu col.loquial de can Xiringoi. La família Armengol tenia en principi el dret útil de la terra i pagava censos a la família Magarola segons consta en documents del segle XVII. En 1725 els Magarola venen les terres a Josep Duran i Sala.

Posteriorment, el 8 d’octubre de 1847 Rafael María de Duran i de Ponsich ven can Xiringoi al notari de Barcelona Jaume Rigalt i Alberc que continua cobrant el cens a la família Armengol fins que el 25 d’octubre de l861 que Pere Armengol i Sabadell la compra davant del mateix notari que la ven.

En morir Pere Armengol el 1864, la masia passà al seu fill Pere Armengol i Boada que poc desprès també mor però aquest cop no pas de mort natural, atès que va ser assassinat el 7 de juliol de 1872 per uns bandolers.

Aquesta no fou pas l’única mor tràgica que va patir un dels habitants de masies de la contrada, si tenim present que uns anys en darrera també causaren la mort d’una senyora gran que vivia en el Mas Guinardó. Aquest bandolers es sabia que tenien els seus amagatalls en la Riera d’Horta i els seus afluents com per exemple en el torrent de Can Mariner.


El territori sobre 1905

En efecte, Va ser molt comentat en 1857 el crim que es va produir en el Mas Guinardó, quan un grup de lladres van cremar l’estança on es trobava sola una senyora gran i que amb grans crits va demanar l'ajut dels masos veïns sense tenir pas cap èxit. Hem de pensar que els més propers eren Can Planàs, La torre dels Pardals, Can Viladomat, Can Garcini o Can Bartra, a considerable distància, tots ells disseminats per la falda de la muntanya Pelada. Aquest fet va originar la constitució de cossos de vigilància entre els habitants de l'indret a l'estil del somaten .

Existeix una crònica de 1884 a la revista «L'Arch de Sant Martí, posa de manifest els minsos resultats d'aquests cossos"L´'últim diumenge a la tarda una mà criminal calà foc als pallers de l'antiga casa de pagès coneguda per lo Guinardó ; dos més ne queden lliures de tant destructor element lo qual - no prou satisfet algun "protector" d'aquella desgraciada masia - a l'ésser a la nit los hi dóna igual que a sos companys. ¡Pobre Guinardó!. Recordem lo terrible assassinat de que fou víctima ja fa temps aquella desgraciada casa i los diferents robos que ha sofert per espai de pocs anys. Sembla que algú, envejós de la importància històrica que per a la nostra població té aquest lloc vulgui donar fi a sa glòria fent que l'abandoni sos habitants».


A finals del segle XIX, encara hi pillardejaven bandolers que assaltaven els viatger que traginaven pels camins dels voltants sobretot la coneguda com carretera d’Horta i robaven les masies aïllades . Alguns d’aquests delinqüents vivien i guardaven els efectes robats sota el pont del torrent de Can Mariner (que no és el que ara existeix sinó un d’anterior), que era prou ample per encabir-hi persones i alguns cavalls. Era gent molt temuda entre els habitants d’Horta i del barri de muntanya del poble de Sant Martí de Provençals (avui Guinardó), per la seva agressivitat.

Tornem però a la història concreta de Can Xiringoi, Can Xiringoi disposava de una gran extensió de terres. El conreu d’aquestes terres requeria de la utilització de molta d’aigua pel seu rec que principalment s’aconseguia mitjançant l’aigua de les mines dels voltants.

En 1863 Maria Barris i el seu marit Salvador Matas i Torres propietaris d’una important mina d’aigua al poble d’Horta, arriben a un acord amb Pere Armengol Sabadell propietari de can Xiringoi a la fi que doni el permís necessari perquè les conduccions d’aigua de la mina passin per la seva finca i també per construir-hi un repartidor d’aquesta aigua al costat de la seva masia, atès que es pretenia fer-la arribar fins la ciutat de Barcelona, seguint el traçat de l’antiga carretera d’Horta. A canvi, el propietaris de la mina Maria Barris i Salvador Matas els cedien la propietat de la primera ploma d’aigua que hi ragés.

Durant 13 generacions la família Armengol va viure a la masia i van cultivar les seves terres i van gestionar l’aigua de la font que va arribar a abastir una part de la ciutat de Barcelona.



Família Armengol (fotogrames d'un vídeo de TV3)

Com ja s’ha indicat anteriorment, la part de la finca que arribava fins la riera d’Horta va ser expropiat per l’Ajuntament de Barcelona per bastir les cotxeres dels tramvies elèctrics. Més tard, quan en conreu les terres van deixar de ser rentable van llogar-ne una part per construir el camp de Futbol del FC. Guinardó en l’any 1940, on a més hi van jugar d’altres clubs petits.


Camp de fultbol en terrenys de Can Xiringoi

F.C. Guinardó

En quan el camp de futbol va desaparèixer, es va vendre el terreny i es van construir edificis de pisos fins que finalment l’any 1971 la masia de Can Xiringoi encerclada per un munt de cases i edificis es va ser derruida  per construir-ne més.

Pepita Armengol, la darrera supervivent dels habitants del casalot, va decidir donar tots els documents familiar que conservava a l’Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris a la fi que sigui estudiat i doni llum a parts desconegudes de la història d’aquestes contrades, motiu pel qual va rebre un homenatge en forma d'exposició com a agraïment.


Jordi Sánchez (Arxiu Roquetes-Nou Barris) i Pepita Armengol,
Fotogrames de Beteve

Pepita Armengol última generació de la família

En la mostra es van poder veure fotografies antigues de la masia, la família i alguns capítols interessants. Però la part més important de la donació la formen els documents, com escriptures, compravendes i testaments, que han permès conèixer nous detalls sobre la història de la zona del sud de Nou Barris i el nord de Sant Andreu.

Els Armengol van tenir cases i terrenys per diverses zones. Entre els documents més importants, hi ha l'expropiació municipal de la masia de Can Xiringoi per construir-hi les Cotxeres de Borbó.

Tapa de l'escriptura de venda de terrenys a l'Ajuntament
a la fi que pugui construir  les Cotxeres del Tramvia







Fonts informatives :
  • Exposició sobre Can Xiringoi realitzada per l’Arxiu Històric Roquetes-Nou Barris.
  • Revista d’ELPOU núm 7 «Les aigües de la mina de Santa Eulàlia", de JuanJo Fernández
  • Fotogrames del documental que sobre l'exposició dels documents va dur a terme BETEVE.




dissabte, 9 de juny de 2018

SALVEM CAN CREHUET



Can Crehuet en l'actualitat . Foto Andrès Paredes 

Venim avisant des de fa un temps que la casa senyorial de Can Crehuet ha estat comprada per uns constructora a la fi d'enderroca-la i bastir-hi pisos.

Recentment, en la seva façana s'ha penjar el rètol de pròxim enderroc.

No era això que es va desprendre de la reunió de Patrimoni d'Horta on els dos equips d'arquitectes van exposar els estudis duts a terme a rel de la suspensió de llicències i l'aval professional de Lourdes Mateo en admetre que aquesta casa tenia un valor patrimonial històric testimoniat per la multitud d'elements que conserva. Adjuntem l'article sobre el tema que vam publicar a la nostra revista EL POU n. 7 per il·lustrar aquesta vàlua.

Serà una trista notícia si això tira endavant. És l'última casa de caire senyorial que queda a Horta.









dijous, 24 de maig de 2018

Ramon Alòs-Moner de Dou propietari il·lustre de Torre Garcini

                




Ramon Alòs-Moner  va néixer el 13 de juny de 1885 i morì e 9 de febrer de 1939, poc desprès d'acabada la Guerra Civil, a l'edat de 54 anys, heretà les afeccions històriques i bibliogràfiques de la família. Llicenciat (1906) en filosofia i lletres, fou un dels millors deixebles de Rubió i Lluch als Estudis Universitaris Catalans.

Va viure des que es va casar amb la napolitana Maria Maltese i Fiodo, amb la que va tornar de la seva estada a Roma en 1913, a la seva finca del Guinardó, van tenir dos fills en LLuís i la Montserrat i a més de la carrera de  Filosofía i Lletres  era  expert en les obres de Dant i de Llull.



Torre Garcini en 1914, data en que Ramon Alòs-Moner hi va anar a viure.

  
Professionalment, contribuí a organitzar l'exposició del llibre català al Primer Congrés de la Llengua Catalana (1906); fou secretari-redactor a l'Institut d'Estudis Catalans (1907); acompanyà Rubió i Lluch a Itàlia i a Grècia (1909) i després aprovà a Madrid les assignatures del doctorat. Pel gener del 1911 fou pensionat a l'Escola Espanyola de Roma, organitzada per la Junta de Ampliación de Estudios i l'IEC, on hi havia Josep Pijoan de secretari. Hi restà fins a l'estiu del 1913. L'estada a Roma fou decisiva per a la seva formació i la seva vida. Retornat a Barcelona, l'any 1914 fou nomenat adjunt de la Biblioteca de Catalunya, on es trobà en el seu element. Es dedicà especialment a la secció de documents històrics, i l'organitzà, però també destacà en les seccions de llibres impresos i manuscrits. Per encàrrec de l'Institut d'Estudis Catalans féu, el 1915, una missió de recerca, amb Jordi Rubió, a l'Arxiu Capitular de Tortosa; l'any 1917 es doctorà a Madrid i fou nomenat professor de l'Escola de Bibliotecàries de Barcelona.

  Una de les promocions de l'escola de bibliotecàries
L'any següent entrà a la Secció Històrica de l'IEC. Succeí Eugeni d'Ors a la Secretaria General de l'IEC i des del 1923 representà aquest amb Nicolau d'Olwer a la Unió Acadèmica Internacional. Des del 1924 pertanyia a l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Compensà la malaltia (1930) que seguí a un període d'inquietuds familiars i a la mort de la seva muller i col·laboradora, i es reintegrà a l'Institut i a les reunions de l'UAI.

La Guerra Civil de 1936-39 posà a prova la seva eficàcia com a bibliotecari. Era pròxima la fi de la lluita quan caigué mort al carrer, tornant de l'Arxiu de la Corona d'Aragó. Col·laborà des de jove a les revistes catalanes i també a la "Revue Hispanique" i als "Cuadernos de Trabajos" de l'Escola de Roma i redactà molts articles per a l'Enciclopedia Italiana Treccani. Arnau de Vilanova, Ramon Llull i Dante Alighieri foren els temes principals del seu estudi, els quals alternà amb l'ocult treball de revisió i redacció d'índexs de molts llibres on no surt el seu nom. Cal esmentar entre els seus estudis sobre Arnau de Vilanova: una col·lecció de documents que no terminà (1909-12), La marmessoria d'Arnau de Vilanova (1923), l'edició de Confessió de Barcelona (1921) i del text català de la Informatio beguinorum. Sobre Ramon Llull: El manuscrito Ottoboniano (1914), la tesi Los catálogos lulianos (1918), Poesies (1925) i diverses recerques de bibliografia, entre les quals ha restat inèdit el catàleg dels manuscrits lul·lians de Roma. Tenen molt de relleu les cròniques sobre Arnau de Vilanova i Ramon Llull als volums VII-VIII de l'"Anuari" de l'IEC. Treballà molt sobre Dant i fou professor de literatura italiana a la Universitat Autònoma de Barcelona. Com a treballs de recerca bibliogràfica cal esmentar els dedicats a la biblioteca Dalmases (1916), a Jaume Caresmar (1918), a l'Arxiu de Tortosa (1920), a les publicacions de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1933), i els reports a la UAI i al Comitè Internacional de Ciències Històriques.

Ramon Alòs-Moner, va sentir molt intensament primer, la mort de la seva dona encara jove i desprès la derrota del seu país en mans dels nacionals. Aquesta suma de desgràcies va fer trontollar la seva salut ja de per si fràgil  i a poc  d'acabada la guerra, de camí cap a casa seva desprès d'haver visitat el que fins aleshores havia considerat un amic, de sobte es va adonar que el país i la gent que coneixia  havien canviat i que el seu món ja mai no seria el mateix, va patir un atac de cor en ple carrer i va morir.

La família de Ramon Alòs-Moner va viure a la masia-torre Garcini al Guinardó fins l'any 2010. Quan la família es va veure obligada a vendre l'edifici el seu fons documental de la família que inclou un gran nombre de manuscrits d'èpoques diferents, documentació patrimonial, incunables, impresos d'època moderna, gravats i documents gràfics es van donar a la Biblioteca de Catalunya, mentre que la biblioteca d'estudi de Ramon Alòs-Moner , que inclou una col·lecció especialitzada de literatura italiana és a la biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra. A l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona es conserva un important recull de fotografias familiars i el fons personal de Ramón Alòs-Moner  es conserva en l'arxiu de l'Institut d'estudis Catalans.









Fonts: Enciclopèdia catalana i Viquipèdia 

dijous, 3 de maig de 2018

ALLÒ QUE LA RONDA S'EN DUGUÉ, per Ma. Dolors Abad


Em dic Dolors i vaig viure al carrer Oblit  51, fins els 22 anys, que em vaig casar i el barri era massa car per mi.

Terrat carrer Oblit, 51, la mare de na Dolors
El cert es que sempre he estat molt vinculada al barri, pels pares i sempre anàvem a casa els avis per qualsevol cosa.

T’explico. Soc nascuda al 1960, i casi des de que recordo, la casa familiar ha estat afectada pel cinturó. Recordo els pares que deien que si ens feien marxar, ens donarien un pis a la Perona, o al Camp de la Bota. Passaven els anys i no es feia res, però els meus pares no estaven tranquils amb la possibilitat de que haguéssim de marxar de casa.

Som tres germanes i jo soc la gran, i totes tres anàvem al col·legi Cardenal Spínola, de la Av. Verge de Montserrat i els meus pares no volien que les seves filles acabessin a un barri marginal, per això, sobre l’any 1971 mes o menys, van comprar un pis al Passeig Valldaura, per si arribava el dia que havíem de marxar.

Van ser anys difícils, perquè la mare no treballava i nosaltres anàvem a una escola de pagament, però el meu pare treballava fins les 10 de la nit a dues feines i se’n van  sortir encara que amb moltes dificultats.

casa desapareguda del c. Oblit  anys 80

Amb tot això, la gent que estava afectada pel cinturó, no feia obres ni millorava casa seva, perquè sempre estava pensant que qualsevol dia els farien fora, així que el barri es va envellir molt i ningú feia millores. Al final els meus pares, veient que tot estava molt parat, van llogar el pis que havien comprat i van començar a arreglar el pis on vivíem. Primer la cuina, desprès els terres i el bany, perquè no es podia viure sense arreglar les cases.

Recordo com va desaparèixer can 60, al davant de casa meva, una finca molt gran amb grans palmeres i jardins, encara que no estava afectada. Hi van fer una gran casa de pisos. I un altre torre una mica més amunt també va desaparèixer.

Més tard, les casetes que feien cantonada amb el carrer  Vinyals  van quedar abandonades i els veïns ubicats a pisos de lloguer pel barri. Ells van guanyar amb el canvi, perquè les casetes eren poc més que barraques. També van desaparèixer dos o tres casetes molt mones del carrer Villar, en el tros entre Oblit i Rubió i Ors.

M. Dolor Abad en el terra de casa seva, anys 80

Amb tot això, la part superior del meu carrer, Oblit, va quedar molt abandonada. Les vivendes del “pasillo”. La antiga pensió Synarvi, la torre del costat i la torre que feia cantonada. Aquesta última va tenir una mica més de vidilla, perquè va ser una escola uns anys i també va ser la casa dels Hare krisna uns quants anys mes.



Cases que la Ronda s'endugué

I van fer una primera part de les obres, crec que era la ronda Guinardó, que arribava fins el Passeig Maragall.

Però el barri feia força pena en alguns trams, perquè tot el que podia estar afectat pel cinturó, no  s’havia fet cap obra de millora i moltes cases es veien abandonades i lletges.

El meu pare va morir el juny del 2000 i encara no s’havia mogut res de res. Però poc desprès l’ajuntament es va posar en contacte amb la meva mare i els meus tiets que vivien al pis de abaix, i també amb la resta de veïns que estàvem afectats. Van començar a construir els pisos de Teodor Llorente i ja es van fer tots els tràmits.


Enderroc de principis del 2000 que afectaven al carrer Teodor Llorente.
Enderroc de Can Girapells en 2005


Foto de la casa de M. Dolors Abad
La última vegada que vaig veure casa meva va ser amb la mudança de la meva mare. Desprès no vaig voler passar per aquella zona, em feia molta pena. Perquè no entressin ocupes a les cases desallotjades, l’ajuntament va enfonsar les teulades automàticament, i així van estar mig derruïdes durant un temps.

He estat unts quants  anys sense passar pel meu carrer, no ho suportava, i a més, no conec res. Han canviat la configuració dels carrers i em costa molt d’imaginar com era abans.

Ara quan passo per allà, reconec que ha millorat molt, i es que feia molta falta. El mercat, el nou Cap, els carrers arreglats i les cases noves. Tota la zona on hi havia el descampat i el magatzem de cerveses Damm, que tanta por em feia quan era petita, per la quantitat d’homes que et sortien de darrere d’un dels camions ensenyant les vergonyes i espantant nenes com jo que anàvem al cole. Ara és un parc.

Però també tinc nostàlgia dels temps passats, i de les casetes del barri amb els seus jardins. De quan era molt petita i el meu avi em portava a la font del  “cuento” a buscar aigua.

Recordo la guarderia del carrer Vinyals, que era una casa que feia cantonada i de la que em vaig escapar essent  molt petitona. Recordo la escola a la que vaig anar els primers anys. Era una escola de monges i estava sota la església de la Verge de Montserrat. Vaig anar un parell d’anys i desprès les monges van tancar el col·legi, i el pares em van enviar al Cardenal Spínola.

Recordo els dilluns que la mare no tenia pa per fer entrepans, i em donava diners per comprar-me un croissant meravellós a la pastisseria Rosa d’Abril, al capdamunt del carrer Bisbal. Eren deliciosos.

Be, son molts i molts records, d’un barri que ha canviat molt. La meva mare viu molt contenta al pis que va comprar a l’ajuntament. La antiga casa era construïda molt senzilla i a l’hivern teníem molt de fred i a l’estiu moltíssima calor per estar sota terrat. Ella segueix molt integrada al barri, als seus 83 anys, encara es voluntària al "roper" dels mínims, i fins l’any passat era voluntària a l’ajuntament de barri i ajudava a persones malaltes. Encara ara ho fa amb una senyora.

Be, aquí acabo. Si vols saber més coses, no tens més que dir-ho. Encara que ara visc a Terrassa, baixo quan puc pel barri i a casa la mare.

Ben cordialment

Dolors Abad

dijous, 26 d’abril de 2018

CAN SAFONT, històrica masia amb un futur incert

La zona de Sant Genís del Agudells

Can Safont és una de les masies més antigues de la Vall d’Horta i amb una història prou important com per tenir-la present a l’hora de valorar la importància de l’edifici i el que representa, un capítol a part dins la història sòcio-cultural del poble d’Horta.


Un antic dibuix del segle XIX, on es veu l'edifici
original i primigeni

La masia primitiva data del segle XIII i al llarg del segles va patir diferents transformacions i no sempre cap a millor. El primer propietari del qual en rep el nom va ser Jaume Safont que com molts alts càrrecs de la Generalitat i de l’Ajuntament va disposar d’una segona residència a la Vall d’Horta. Poden nomenar al respecte els Artés, els Sabastida, els Bransi, els Castellbell, entre d’altres.


Can Safons a primer del segle XX amb un fesomia més semblant
a l'actual, amb la caseta dels masovers




Jaume Safont va ser un home de gran influència política en la ciutat de Barcelona. Abrandat partidari de la de la Biga (2) i enemic de la Busca (3).

Poc simpatitzant del rei Alfons IV, contrari al lloctinent Galceran de Requesens i a l’infant Joan, després rei, i fervent addicte al príncep de Viana. Fou probablement net de Bernat Safont, mestre racional de la ciutat (*)

Les seves anotacions en els dietaris de la Generalitat reflecteixen l'enfrontament que existia entre la Generalitat, majoritàriament bigaire, i el consell municipal amb suport reial.

Durant la durant la guerra civil catalana donà suport al Príncep de Viana, mostrant-se contrari al rei Joan.



Poeta de la gaia ciència (**), fou premiat en 1458 era a més a més un bon prosista.

Escrigué també un dietari privat, que ell anomena Dietari o llibre de jornades, i que posteriorment fou titulat Dietari de les torbacions del temps del rei don Joan que en Catalunya foren. Conté un cronicó que va des de la presa de València per Jaume I (1238) fins a l’entrada de Benet XIII a Barcelona el 1409; després, un conjunt d’efemèrides des del desembre del 1411 fins al juny del 1412.

Es va iniciar en el càrrec d’escrivà del «Dietari Oficial de la Diputació del General» de l’any 1436 a 1440, passa al servei de la Generalitat com adjunt de Pere Torró,ajudant segon de l’escrivania major. Al començament del 1450 fou anomenat ja notari. És autor de quasi totes les notícies del Dietari de la Diputació del General o de la Generalitat entre el 1454 i el 1472. Hi posà senyals corresponents a notícies anteriors des del 1412.

En 1462 és nomenat procurador amb la missió de controlar els encarregats de recaptar les generalitats.

Casat amb Joana (morta el 1471) va tenir una o dues filles, no queda massa clar en els escrits biogràfics publicats, treballava a Palau i sortia sovint del territori del Principat en missions polítiques tenia, per tant, tenia accés als grans personatges del país, va morir el 19 de novembre de 1487

Al segle XVIII, Can Safont fou reconstruïda quan va passar els Rialp en 1787, i més concretament a Josep Rialp i de Solà.



Sant Genís dels Agudells en una postal de primers del segle XX

Josep de Rialp i de Solà, va néixer a Barcelona en 1748 d’una família provinent del poble d’Anglesola, poeta de família noble, fou catedràtic de lletres humanes i de cànons a la Universitat de Cervera, és autor d’un gran nombre de poesies classicistes en castellà però sobre tot en llatí. Morí també a Barcelona en 1799.

Francisco de Zamora, en el seu «Cuestionario» de 1789, deia respecte a la finca de can Safont:

«Delante del Curato hay una casa de campo de unos vestígios bastante antíguos, la qual hace dos años mando componer José de Rialt (?), catedrático de Sagrados Cánones de la Universidad de Cervera, remontando sus paredes que eran de piedra de canteria, de calicanto. Tiene la casa muy buen patrimonio y dentro de su huerta, que esta un tanto apartado de ella, una fuente perenne de agua muy buena, de donde provee para su gasto i riego de la hortaliza; abasteciéndose de la misma agua el curato i el Barrio de la casa Termens».

Aquestes propietats arribaven fins el Tibidabo, la terra la tenien cedida a parcers (concretament 12 en l’any 1820), entre els quals hi havia els hereus de la casa Brasó, que a més a més eren masovers de la masia.

Disposava de l’única aigua viva de la contrada la qual cosa va provocar desavinences i tensions entre els els propietaris de can Brasó, que eren a més masovers de can Safont i els frares del monestir dels Jerònims de la Vall d’Hebron. Finalment aquestes diferències es van poder solucionar quan la casa va passar a mans de la família Rialp que va negociar el canvi de la propietat de l’aigua.

Una de les condicions era que els Jerònims havien de concedir a Can Safont nou plomes d’aigua però el dipòsit que van construir els frares era insuficient, Quan els Rialp van ser informats van demanar parlar amb el Prior i el masover Pere Brasó va ser citat pels frares. En Pere Brasó va anar amb certa recança atès el seu pare havia de pagar al Monestir els delmes (3) consistents una càrrega de vi, una càrrega d’oli i i una quartera de blat, però ell havia reduït per voluntat pròpia els delmes a la meitat i tenia certs temors per aquest motiu. Finalment es va solucionar tot en interès de les parts.

Aquesta masia va tenir molta importància durant els segles XVII i XIX atès que era lloc de referència per tota activitat social a Sant Genís del Agudells, en aquell indret hi havia molta caça i acudien gent important de Barcelona a caçar que anaven a menjar a Can Safont.

L’activitat principal però era el conreu de la vinya, productes de l’horta, bones collites de blat i la pastura de les cabres de can Brasó.

El Baró de Maldà important cronista de l’època, ens dona notícia d’aquesta important casa en les visites que li fa els dies 26 i 27 d’octubre de 1796.

Reproduírem en part el comentari de la primera visita:

«...acordat que queda est matí per anar tota la quadrilla a fer visita a aquell famós poeta isop (fabulista grec) en sa figura que es lo Sr. Don Josep Rialp, dalt el poble de Sant Genís i tornar amb sa companyia a la torre del Marquès i dinar junts...»

«...hem arribat poquet a poquet a descobrir lo campanar de la Parròquia de Sant Genís i a un gran caseron rònec per lo mig fumat, casa esta de Rialp, a la que hem arribat amb ganes ja de seure por lo un poc cansadets los que anaven a caball de Sant Francesc; hem entrat a la entrada i eixint-nos allí a rebrer lo amigo don Joseph Rialp amb casaca i ret negre, un vertader català tot ell, amant de les ciències, sens inflarsen gens, es dir molt natural en tot, enemic de tota currutaqueria, que en lo dia  en lo mes del jovent de la primera tonsura corra un xiquet massa, Llàstima cert en nostra nació catalana, per ser una moda ganatxa; hem pujat a fer visita a la sua Sra. Doña Maria Antonia  que és una ametlla ensucrada, digo ser una bonica dama, qual nos ha rebut amb sumo agrado, sen't son germà natural de Vilafranca del Penedès de casa d'un tal Llorens...la senyora Doña Antonia tenia una criatura de mames i una altre més grandeta de cins anys, havent comparegut luego lo hereuet d'estos.. nomenat Francisco de Paula amb jaqueta i calces blaves amb sabates i civelles que m'han paregut de plata i que bonic i agraciat noi d'edat d'onze anys tot pastat a la fisonomia de sa mare..».

A partir del segle XVII i sobretot els segles XVIII i XIX, fins arribar a la meitat del XX, es converteix en un lloc de referència de caça i d'esbarjo per a la gent de Barcelona i dels voltant, sobretot de Gràcia que hi pujaven a passar un dia de camp o bé a caçar. 

Cal fer especial referencia als masovers Brasó de la masia de Can Safont els quals des de 1799 fins 1873 esdevengueren figures importants dins la història més moderna de la masia., no solament tenien cura de la casa i de les finques, sinó que hi participaven  en altres afers com els de donar de menjar als viatger que s'acostaven fins a Sant Genís dels Agudells.

Can Safont s'erigia en el centre de festes tradicional populars del poble com organitzar el caga tió per Nadal, la celebració de la processó a l'ermita de Sant Genís i desprès havent dinat i fins l'hora de berenar tenia lloc un ball en l'era de la masia en el qual sonaven panderetes i el "ferraguets". El dia 15 es celebrava la festa de Sant Isidre i desprès de les cerimònies que es feien a l'església, els balls i la festa seguien a Can Safont. Per aquesta festa, els pagesos estrenaven gorra i espardenyes i es posaven el vestit bo.

En el llibre d'en Desideri Díez "Les masies d'Horta", es fa una descripció bastant acurada de com es distribuïen les estances de la masia, si desitgeu més informació al respecte, podeu llegir sobre el que al respecte escriu l'indicat historiador d'Horta.

A la mort de l’ultima propietària en 1979, la masia va passar a mans del Bisbat de Barcelona, segurament degut a alguna donació.

La restauració que es veu actualment ha desfet els finestrals gòtics i ha tapiat portals; ja no queda res de la bella arquitectura que es comenta que tenia, es va bastir quan el Bisbat de Barcelona va cedir el casalot a les Monges Missioneres Auxiliars de la Església, les finestres del primer pis corresponen a la cel·les de les monges. En quan les monges que quedaven es van fer massa grans i no es podien valdre per si mateixes, el Bisbat les va enviar a una Institució a la fi que les cuidessin fins la seva mort, el nom de la qual desconeixem, i a canvi els va fer donació de la masia de Can Safont o així es diu, malgrat no està molt clara la titularitat actual de la finca.


Imatges al voltant de la masia. Fotos Carme Martín i Andrés Paredes

Abandonada durant uns set anys, no fa massa va ser ocupada per uns joves. L'interior de l'edifici està molt deteriorat, les parets totalment enguixades de blanc, com és costum en tot convent de monges, no deixen endevinar que queda dels antics tàbics, els terres enrajolats amb "terrazo" de color taronja presenten un penós aspecte, molts sostres estan plens d'humitat per tants anys d’abandó, pagaria la pena que el arqueòlegs de l'Ajuntament la visitessin per determinar quant de l’antiga masia hi queda encara.


Interior planta baixa de la masia. Fotos Carme Martín i Andrés Paredes

Les parets que donen al carrer tenen al menys 60 centímetres d'amplada, la que ara dona a la part de fora sembla com sobreposada a les més antigues. El que conserva són uns antics túnels, no massa llargs que les monges feien servir de nevera per a conservar els aliments.


Dues finestres que donen als baixos de la casa del carrer. Fotos Carme Martín

L'Administració responsable no està disposada a averiguar qui és l'actual propietari de la finca i fer algun tràmit per rehabilitar d’aquest edifici històric?.

Donem les gràcies als actuals habitants de la masia per haver-nos obert les portes a fi de poder documentar gràficament aquest post.







(1) La Biga : Estava integrada per la majoria dels ciutadans honrats i alguns mercaders –, es considera, actuava i vivia com un grup nobiliari, tenien terres, castells i drets senyorials i vivien de les rendes. Tenien el control del poder municipal i s'oposaven als sectors vinculats a l'economia productiva.

(2) La Busca : Nom donat al partit format a Barcelona al voltant del 1450 per lluitar contra l’oligarquia urbana anomenada la Biga davant la divergència d’opinions o d’interessos per a pal·liar la crisi econòmica.

(3) Delmes : Era un impost o cens del 10% sobre la collita dels camperols destinat a assegurar el manteniment del clergat i els edificis religiosos.

(*) Dins l'organització política i fiscal de la corona d'Aragó cal distingir dos tipus de Mestre racional (magister racionalis): per una banda el mestre racional reial que exercia el càrrec de tresorer reial i el Mestre racional dels regnes que formaren la corona d'Aragó, el qual exercia de tresorer dels regnes. 

(**) Poeta la de gaia ciència: Ciència de compondre poèticament, segons la tradició dels trobadors, pel grup de tolosans que el 1323 pretengué de revifar la somorta poesia trobadoresca mitjançant concursos literaris .







Fonts Informatives: Les masies d'Horta de Desideri Díez, Enciclopèdia Catalana, Wikipedia