 |
| Barri de can Quintana a principis del segle XX, Postal d'època. |
El
barri Can Quintana, eixample
de l’antic poble d’Horta, és
el
gran oblidat quan s’explica la història mil·lenària de la
contrada. El seu eix principal, el
carrer Feliu i Codina, abans Rambla
Quintana, tenia
i té algunes
cases notables que
encara avui
dia continuen existint.
Quan
es parla de barris d'estiueig a
Horta
s'al·ludeix sempre als carrers Campoamor i
de Salses. Com no sóc historiadora el que faré és parlar-vos del
que conec del meu carrer, de la vida de la seva gent durant els anys
40-60.
Can
Quintana era una masia medieval
envoltada
de vinyes del
segle XVII.
A finals del segle XIX els seus propietaris van vendre's els terrenys
dividits en parcel·les, la demanda va propiciar als
propietaris
d’altres
masos con
can Peguera a fer el mateix.
 |
| Masia de can Quintana en 1900 . Foto del fons del Foment. |
El
propietari del mas medieval de Can Quintana va vendre els seus
terrenys a
Pere Borràs i Climent Guix, terratinents
de
Vilapicina, que són els que els van parcel·lar i vendre a
la fi que els estiuejants hi poguessin bastir les seves segones
residències. La
barriada de Can Quintana es va començar a urbanitzar en 1904 amb
famílies que provenien de la Barceloneta, carrer Ample i carrer del
Regomir, segons
explica Desideri Díez.
En
1914 el nous propietaris de les terres de can Quintana van oferir a
l’Ajuntament el terrenys viables per a la urbanització de la nova
barriada i enllaç amb Rambla Quintana (avui dia carrer Feliu i
Codina), amb la condició que instal·lessin
serveis d’enllumenat a curt termini.
El
carrer que es va obrir per comunicar les noves construccions que
s'havien de bastir a
la fi de comunicar-se amb el centre del poble d’Horta, el batejaren
com és lògic amb el nom, com
ja hem comentat,
de
Rambla Quintana. Els carrers que creuaven la Rambla Quintana eren i
continuen essent passeig
Universal, passeig
d’Urrútia
que enllaçava amb la carretera de Sant Andreu i que en part
seguia
el traçat de l'antic camí de Sant Iscle. Carrer
Congrés,
Londres (més
tard convertit en carrer d’Hedilla),
Canigó i Mestre Dalmau, i transversalment els carrer de Porrera i
Letamendi que comunicaven
la barriada amb la de Les Estires, aquesta era bàsicament la xarxa
viària de
l’eixample d'Horta
a primers del segle XX.
Les
primeres cases que es van construir eren grans mansions com Ca
l’Oliveres,
i can
Giralt, desprès coneguda com can Valverde, can Recasens, més tard
Boixaderas, can
Ginesta i can
Beïn,
totes elles construïdes entre 1900 i 1917. Algunes
d’aquestes gran cases havien tingut altres propietaris i rebien
altres noms anys en darrera. tres d’aquestes mansions han
sobreviscut al pas del temps com ca l’Oliveres (ara propietat
municipal), can
Boixaderas, on viuen el seus propietaris i can Beïn en mans de
missioners Combonians.
Ca
l’Oliveres era i és una casa molt peculiar on va residir durant
una època un senyor molt gran (era gran quan jo el vaig conèixer) i
la seva dona que estava molt malalta. Aquest senyor que devia ser un
home amb possibles, tenia un vaixell i era molt aficionat als estris
i utensilis relacionat amb la mar. Era molt educat i amable amb els
veïns als que sempre saludava quan passava pel carrer.
Qui
va fer construir la casa va ser en Joan Oliveres Gavarró i el seu
fill Vicenç Oliveres Gil, es
dona la circumstància que quan va comprar la primera parcel·la no
la va poder utilitzar per construir la casa atès que l’aqüeducte
del Baix Vallès, creuava per sota, per tant, va haver de comprar-ne
una
altre al costat per
poder
bastir-la.
Can
Oliveres va ser construïda a les primeries de 1900, el més segur la
més antiga de l'indret, per Joan Oliveres Gavarró, un important
impressor de mitjans del segle XIX, impressor Real i Vaticà, de fet
molts dels llibres editats al seu taller versen sobre la història
d'Espanya i el descobriment d'Amèrica.
 |
C.lOliveres a principis del segle XX.
Fons de la família. |
Així
dons, era en Vicenç Oliveres, qui hi vivia en la dècada dels 50, ja
que el seu pare va morir en 1916, el matrimoni va tenir un fill que
va morir i sovint convivia amb ells un fillol seu.Una
tarda, quan la canalla, entre els qui jo m'hi comptava, jugàvem al
carrer davant de casa seva, en
Vicenç Oliveres,
ens
va
obrir la porta i ens va convidar a entrar.
A
nosaltres la casa ens semblava un castell misteriós amb les
finestres i els porticons sempre tancats que no deixaven cap
possibilitat d'albirar el seu interior, així que quan el senyor
Oliveres ens va fer entrar, ens va faltar temps per fer-ho.
Des
del rebedor ens va fer passar a un gran sala que hi havia a
l’esquerra de la planta noble, no recordo en absolut com eren els
mobles, la nostra imaginació volava molt més lluny, el que si
recordo són un munt velers amb les veles desplegades navegant dins
d'ampolles disposats a les lletges d'una gran biblioteca, no n'havia
vist mai fins aquella tarda i el més segur és que em preguntés com
carall els havien fer encabir a la botella per una boca tan petita;
sobre la xemeneia regnava una gran retrat pintat a l'oli d'una
senyora amb un vestit llarg de gala, tots restàvem extasiats. És un
record d'aquells que mai no se m’ha esborrat.
El
el senyor Ignasi Lambán,
nom del familiar de la família Oliveres amb qui he contactat, m'ha
indicat que a la mort del senyor Oliveres, part dels quadres amb
motius relacionats amb el mar i les ampolles que jo recordo, van ser
donades al Museu Marítim de Mataró on actualment alguns hi
continuen exposats.
Poc
després o al mateix temps que l’anterior es va construir can
Giralt, que en els anys cinquanta es coneixia com can Valverde, en
forma d’una gran casalot tot de pedra rústega amb una petita
miranda al seu damunt i gran jardins i horts, que van anar
desapareixent al llarg dels anys.
 |
Can Giralt desprès can Valverde i els seus
horts. Foto aèria dels anys 60 del segle XX. |
Poc
després es va construir can Recasens, coneguda més tard con
Boixaderas i can Beïn més o menys al mateix temps, aquesta última
va patir canvis en la seva estructura quan la va adquirir el dentista
senyor Beïn.
La
següent fornada de cases que es van construir, ja van ser més
modestes, plantes baixes o amb un pis a sobre, amb un jardí o hort
davant o darrera de la casa, que es van bastir entre els anys 20-40,
del mateix segle, encara en queda una amplia mostra d'aquest tipus de
construccions i alguna altre torre de menys grandària.
El
el carrer Congrés, també hi havia un parell de cases interessants,
de la primera dècada del segle XX, una concretament de 1909, durant
els anys 60 la propietària era la senyora Mas,
que ha passat per diverses mans i utilitzacions per finalment
convertir-se de nou en un habitatge particular, i l'altre "Villa
Dolores",
de1907, que van derruir quan van allargar el passeig de Fabra i
Puig.Un
altre edifici important no per la seva arquitectura sinó per la seva
importància social fou la vaqueria Fabregat, només entraves a la
botiga es feia sentir el ferum de les vaques que tenien en el
pessebre de darrera la casa, cada dia la mare em feia arribar amb una
lletera d’alumini a comprar la llet del dia que lògicament s’havia
de bollir.
El
matrimoni Fabregat crec recordar que tenia cinc fills, en Guillermo,
na Matilda, en Manuel, na Manela i l’Antonio al que tothom
anomenava Toni. Per aquesta família vaig tenir la primera noció que
existia l’homosexualitat atès que alguns dels seus fills n'eren,
no van tenir mai cap problema amb els veïns per aquest fet que jo en
tingui coneixament.
Al
carrer Hedilla encara es troba en un estat immillorable, la casa
de «Les Papallones», pels seus esgrafiats, ara
és un alberg per estrangers que
gestiona la
Generalitat de Catalunya, durant
un temps es va convertir en una residència per a la gent gran.
També
paga la pena destacar les casetes baixes modernistes de davant del
camp de Futbol de l'Horta, però la meva memòria vital acaba en el
camp de futbol de l’Horta, i els Lluïsos on anava amb el meu pare
a fer cinema qual el senyor que projectava es posava malalt i el meu
pare el substituïa, recordo uns enormes projectors que funcionaven
amb carbons. Des d’alt el balcó dels Lluïsos es podia contemplar
el jardí de la torre dels Boter, que tenia un petit estanc ovalat,
en el seu lloc ara hi ha un munt de pisos tots igual d’avorrits.
 |
La torre dels Boter, ja en decadència,
foto dels anys 70. Fons C. Martín |
Com
ja he indicat, l'any
1914 els propietaris de la Rambla Quintana ofereixen a l'Ajuntament
els terrenys viables per a la urbanització i enllaç de la Rambla
Quintana (avui Feliu i Codina) amb el carrer del Príncep que era el
tram d'aquest
carrer que acabava davant
del torrent de can
Mariner,
a condició d'instal·lar-hi serveis de il·luminació a curt
termini. Suposem
que l’Ajuntament va acceptar i és quan es va construir el primer
pont que no tenia baranes, segons alguna foto de l’època.
La
continuació de la Rambla Quintana, allà on el carrer s'estreny es
deia carrer del Príncep (entre 1887-1904) que aleshores finalitzava
davant del torrent de Can Mariner, fins que es va construir un pont
que va permetre passar d'una banda a l'altra sense entrebans.
Els meus pares van arribar a Horta sobre 1949, quan ja el carrer es denominava Feliu i Codina en 1949.
La meva mare treballava de jove en el taller d'un sastre del centre
de la ciutat que era propietari d'uns terrenys en la barriada de Can
Quintana a Horta.
El
senyor Baró, aquest era el congnom del sastre, va oferir a la meva mare
la possibilitat
de
comprar una petita parcel·la i un habitatge d'uns 60 metres quadrats
amb sostre d'uralita, que era on el masover de la finca guardava les
eines que utilitzava per treballar els horts del senyor
Baró.
La
parcel·la de la dreta de casa meva era propietat d'un carboner que
regava el carbó que
emmagatzemava amb
aigua a la fi que pesés més quan era venut. Aquest carbó es
recolzava en una paret que era la que els separava del jardí de casa
meva.
Un
diumenge que, cosa estranya, no hi érem a casa ni el nostre gos es passejava pel pati del davant que donava al carrer, la paret en qüestió es va esfondrar per culpa del pes
que suportava. ¡Quin esglai quan vàrem arribar a casa i
contemplàrem el panorama!. En aquella època no existien tantes
normatives com ara i cadascú, sempre que no es donessin comptes a les
autoritats, feia i desfeia sense demanar permís a ningú, així que aquells veïns no van pagar ni una mínima multa per
tot els prejudicis que ens van ocasionar, això si, van construir de bell nou la paret.
El
final del meu carrer sempre havia estat un lloc més aviat solitari donat que
només era concorregut i transitat pels propis veïns. Allà es
situaven les úniques tendes de la barriada de Can Quintana, una casa
de llegums, una tenda de comestibles, una
polleria
venien pollastres, ous i verdures, una cansaladera, una carnisseria,
un forn de pa i, com no podia ser d'una altra manera, una lleteria on
es venia la llet de les seves vaques, situada
al carrer del Congrés.
 |
Polleria, bacallaneria de l'Enrica i l'Assumció al
carrer Congrés- Feliu i Codina. Fons Sabater |
També
una parell de bars-bodega, una al carrer Congres regentada pel senyor
Ramon, on a mes de vendre vi i vinagre a granel que es conservava
dins d'unes botes de fusta, els homes es reunien a la fi de fer una
partida de cartes o de dominó.
Només
es baixava al centre de la barriada per anar fins al mercat que en 1950, encara
estava situat a la plaça Eivissa però, que estava a punt de
traslladar-se a la Riera d'Horta, avui dia
carrer Tajo. Com el mercat estava situat en mig de la plaça Eivissa la meva mare sempre va dir que anava a la plaça en comptes del mercat i com ella molts veïns.
En
els anys cinquanta l'única
escola pública
era la de les cases barates, anomenada en l'època Ramiro
de Maeztu,
on s'impartia el tipus d'ensenyament que pretenia imposar la
filosofia dels guanyadors de la Guerra Civil, on els mestres feien
servir els càstigs físics per imposar les seves idees d'ordre i
obediència.
L’edifici
es va construir en 1931, temps de la República i havia estat una
escola excel·lent fins que van entrar els nacionals.
Les
noies riques o amb possibles de la contrada anaven a escola a les
Dominiques del carrer Campoamor
i
els nois a la Salle Horta.
Nosaltres
eren la gent més modesta del carrer, dins de l'escala social del moment
érem els últims. En primer lloc destacaven els
propietaris de les gran torres, desprès tots aquells que treballaven
per compte propi i que tenien les seves cases d'estiueig a can
Quintana, els propietaris de les tendes con can Comas, ca l’Enrica,
la carnisseria de la senyora Pilar o la cansaladeria dels Muñoz i al
final de tot nosaltres.
Es
dóna la circumstància que una vegada una de les filles de la
cansaladera tenien polls entre els cabells, els primers caps que van ser inspeccionats
foren els de la meva germana i el meu i no en teníem, es veu que es
va infestar en la perruqueria on anava. Tots aquests detalls marquen
el caràcter d’una persona i a mi em van parir revel.
A
la parcel·la de l'esquerra de la nostra casa, hi guardava les eines
i el material per a dur a terme la seva feina, el paleta de la
contrada el senyor Ton Sabater. Emmagatzemava un munt de taulons per l'obra
i estris de tota mena, també hi tenia en gàbies conills i oques, gallines i
pollastres que corrien lliures pel pati i que un cop sacrificats es
venien en la tenda de la seva dona la senyora Enrica, que portava a
mitges amb la seva germana l'Assumpció.
En
principi no existien
separacions entre les nostres cases, de manera que passàvem
d'una parcel·la a l'altre sense cap problema ni complexe, tot era un
gran espai o a més a més hi havia una bassa d'aigua per regar els
horts, on els meus pares es remullaven a l'estiu i un gran hort que
donava a can
Valverde.
La
meva germana i jo jugàvem al carrer amb els fills dels botiguers i
d'alguna de les casetes del voltant, els fills dels propietaris de
les gran torres ni ens miraven, ni sabien que existíem.
Quan
a can Boixaderes celebraven els aniversaris o sants de la canalla de
la casa, es feia una gran festa al jardí i llogaven pallassos per
amenitzar-la. Nosaltres des de fora ens havíem de conformar amb
escoltar la gatzara i la música des del carrer, la paret que
envoltava la casa era una gran muralla per a nosaltres. Malgrat no
érem pas molts els nens i nenes que des de fora seguíem els actes,
mai, mai, no ens van convidar a participar en cap d'aquelles
festes.
 |
| Can Boixaderas, foto envellida C. Martín |
La
meva mare arrodonia el pressupost familiar fent neteja en les cases
dels veïns. Per berenar pam amb oli i sucre, pa amb oli i sal o pa
amb vi negre i sucre, alguns dies una presa de xocolata Nestle
de les petites, embolcallada
amb el típic paper vermell i un cromo amagat entre el paper
de plata i aquest embolcall. Algun cop, com a cosa especial, un dels primers llogurts naturals Danone de vidre, amb una goma subjectant el paper transparent que feia de tapa que venien a la lleteria.
La
meva germana i jo estàvem primes com espàrrecs i recordo que la
carnissera li repetia a la meva mare que si mengéssim més carn
segur que estaríem més grasses, però ella mai no li oferia cap
tros sobrant de carn sobrant de la seva botiga, malgrat la mare li netejava
la casa. Simpàtica i molt cristiana la senyora. Anys desprès els
seus nets estaven més prims que nosaltres i no seria que els faltava
pas la carn.
Cada
diumenge, la senyora Pilar, que així es deia la carnissera, sortia
endiumenjada amb el seu vestit jaqueta color gris i els seus cabells
blancs amb un bany de color blau, mantellina i devocionari, i li
retreia a la mare que no anés mai a missa, al que ella li responia
que com no feia pecats no tenia necessitat d’anar a que li
perdonessin res (sic). El seu marit feia el taxi i era un home molt
simpàtic i accessible.
Els
nens i nenes del carrer esperàvem l'estiu amb candeletes donat que
pujaven els estiuejants. La primera festa de l'estiu era Sant Joan
que donava el tret de sortida a les vacances d'estiu. Com tota la
canalla de Barcelona, ens dedicàvem a buscar llenya i andròmines
velles, a la fi de cremar-les en la foguera que es feia al final del
carrer on acabava davant el torrent de can Quintana i al costat de Ca
l’Oliveres.
A
can
Roca, una torre de mida mitjana però amb
gran
terreny que l'envoltava, situada a la cantonada amb el passeig
Universal, tenia
una petita piscina i uns grans horts. El seu propietari era molt
agradable i es feia amb tots els veïns. Com li agradava fer cinema
com al meu pare, els dos muntaven sessions del setè art a la fresca en
la finca del senyor
Roca, ambdós tenien projectors de cinema de cintes de 16
mil·límetres (el del meu pare era de fabricació casolana era molt
manetes i li agradava molt la mecànica) i llogaven pel·lícules
distretes que ens feien riure, recordo una que es deia “Agárrate
ese
fantasma”.
El
senyor Roca tenia entre d'altres negocis, un bar en el metro de la
plaça Urquinaona i
una tenda de roba interior en la Rambla Catalunya que regentava la
seva dona. Durant l’hivern vivien en un pis davant de l’hotel
Ritz.
Tenia
dos fills, una noia que era més gran que jo que es deia Montse i un
nen que tenia una edat molt propera a la de la meva germana de nom
Rafael al que tot nomenava Rafa. La senyora Roca, de nom
Ángeles, quan
arribava a Horta a l'estiu carregada amb la gàbia dels seus ocells i
del gos, li donava a la meva mare alguns dels vestits de la seva
filla de l'any anterior, perquè jo els pogués aprofitar, i que
rebia amb gran joia perquè no tenien res a veure amb els que a casa
em podien comprar.
El
senyor Roca va morir d'un atac de cor molt jove, va ser una mort molt
sentida entre el veïnat. Després de la seva mort la família ja no
van pujar tant a la seva casa d’Horta i finalment van vendre la
finca en els anys setanta, també tenien un altre terreny hort al
carrer Mestre Dalmau, amb un pou al que el meu pare havia baixat a
reparar la bomba que feia pujar l’aigua per regar.
Els
propietaris de Can Valverde, crec que tenien l'unica tenda on es venien mobles a la barriada davant del nou mercat d'Horta. Teníem quatre fills i
tots eren ja majors d'edat, tres noies i un noi, crec recordar, no estic molt segura si n'eren quatre o cinc..
Un
any pel Carnaval van organitzar un vall de disfresses en el seu
jardí, aleshores aquest tipus de festes només es podien organitzar
si el feien als domicilis particulars. Va ser el primer cop que vaig
veure gent jove amb vestits llargs, no recordo si la música era
fruit
dels primers tocadiscs de l’època
o si van llogar una orquestra però si que jo estava extasiada davant l'espectacle gratuït,
m'hagués agradat poder-hi entrar solament per admirar els vestits
dels assistents.
Una
altra particularitat de
la casa és que cada any mataven un porc i que els crits de l'animal,
abans no es moria, es sentien de lluny, donat que li clavaven un
ganxo en el coll i se'l deixava morir fins que es dessagnava,
era esgarrifós, a mi hem produïa molta pena i tenia unes ganes
enormes de que tot acabés el més ràpid possible.
 |
Restes del naufragi, antiga porta de can Valverde ,
avui dia tapiada. Foto C. Martín.
|
Can Valverde va
sobreviure fins els anys 80-90, en els seus terrenys els propietaris
van construir un edifici de pisos al que van batejar sota el nom de
“EDIFICI VALVERDE”, on avui dia hi viu un descendent o dos de la
família.
Malgrat
que a casa meva no érem gens religiosos, la festa del Corpus era
benvinguda per a tothom doncs representava que grups de veïns
s’arribessin fins a les muntanyes del voltant a la fi de collir ginesta per donar forma a les catifes del Corpus. Les gran torres cedien testos florits
a per formar l’altar que es muntava en la cantonada del carrer
Congres amb Feliu i Codina. Per a nosaltres els capellans i les seves
manifestacions religioses eren el menys interessant.
 |
Processó de Corpus, anys 70, devia ser de les últimes.
desconec l'autor de la foto. |
Recordo
també els tediosos dies de setmana santa, els cants fúnebres de
totes les ràdios oferint música sacra i clàssica, i el costum de
visitar els altar dels temples d’Horta, i l’obligació de menjar
bacallà el divendres sants, costum que la gent amb possibles es
saltava tot pagant a la parròquia la butlla de la carn a l’església
per no haver de complir la norma.
En
el carrer Feliu i Codina hi havia i existeix encara però, molt
canviat, el camp de Fútbol de l'Horta, el meu pare i molts veïns
n’eren socis de l'entitat, aquell primer camp no té res a veure
amb el d’ara.
En
la dècada dels 50-60, es van vendre moltes de les cases i es van
construir els primers edificis de pisos, ja sense cap mena de gràcia
ni control, a corre cuita perquè es sabia que la normativa
constructiva estava a punt de canviar, els primers en construir foren els Muñoz, la casa encara avui es pot "admirar" a la cantonada de Feliu i Codina amb Congres, clar que l'edifici de planta baixa de la carbonera no era pas cap meravella.
Recordo les cues de la gent amb les "cartilles" de racionament que arribaven del carrer Congres fins casa meva, quan els mateixos que venien carbó en el seu moment, ara es feien diners venen petroli.
 |
Edifici de pisos dels Muñoz, tipica arquitectura dels
anys cinquanta. |
En
efecte, la zona a partir dels anys
70
la
normativa de construcció de la zona va canviar i ja no es podien fer
pisos a ran de carrer, atès que que
l’Ajuntament de l’època va considerar
aquella part del barri com «zona enjardinada» (sic), podeu
contemplar si passegeu per aquella part del barri, pisos que deixaven
aquests espais que no tenien res d’enjardinats, tot pedra amb una
barana de pedra a ran de carrer, la majoria sense porta ni reixes,
quedava d’allò més bonic, això
significava que per a poder-hi construir s'havien
de deixar per la
part del davant que donava al carrer un
espai de tres metres lliures i metre i mig per banda i pujar un màxim
de tres pisos d'alçada, normativa que crec que no ha tornat ha
canviat pas, que jo en tingui coneixement.
La
casa veïna a la nostra, on en princopi estaven els estris de treball del senyor
Ton, ja va patir aquesta nova normativa, allà va construir el
propietari uns baixos que es van convertir en fusteria i al pis de
dalt hi vivia la filla que es deia Esperança.
El
primer tram del Feliu i Codina, per a mi que vivia en l'altra punta
era el final del carrer, era en
realitat el més antic, allà on estava el Centre Moral dels Lluïsos,
on el jovent i els nens de l'època podien anar al teatre i al cinema
o es solien fer els finals de curs d'algunes de les escoles de la
contrada, entre elles la meva petita escola del carrer Congres. Al
costat dels Lluïsos estava i està hores d’ara, la masia de Can
Caparrada, el convent de monges del
carrer Salses que havia estat crec recordar, anys en darrera la
torre del propietari del cinema Unión, i les cases modernistes de
Matas i Ramis, ara centre cívic de l'Ajuntament i la gran casa dels
Boter, que malauradament,
com moltes, ha desaparegut sota un munt de pisos.
Però
d'aquesta part d'Horta ja se n'ha escrit abastament
i
la majoria de la gent la coneix. El que jo pretenia amb el meu relat
és explicar la història de la part del Feliu i Codina pertanyent a
la barriada de Can Quintana en
la
mesura del que vaig
viure i
espero haver-ho
aconseguit, ni
que sigui en part.
