diumenge, 12 de març de 2023

FINALITAT: ALLIBERAR PRESONERS

Recreación de camp de concentració d'Horta
i dels seus presoners. Carme Martin

El febrer de 1939 es va crear a París un Consell General Moviment Llibertari, dirigit per Mariano Rodríguez Vázquez, que en companyia de Juan Manuel Molina (recordem que ell i la seva companya vivien en les cases Barates d’Horta abans de la guerra), van posar fil a l’agulla per tractar de treure dels camps de concentració d’un i l’altre costat de la frontera el nombre més gran de persones possible. 
Juan Antonio Molina (Juanele) i la seva companya

El primer que van alliberar del camp de Vernet Francisco Pozan i la seva gent, el seu grup estava especialitzat en actuar rere les línies enemigues, tant en tasques d’informació i desinformació, com el pas de persones i en sabotatges. Un dels primers grups que es va enviar a Barcelona fou el de Salvador López Talón o José Tarín Marchet, la seva missió era alliberar companys detinguts en les presons i camps de concentració de Barcelona, entre els quals es trobava el germà de Salvador, en Rafael. 


Francisco Pozas. Foto del Blog Un salto própio



 El 21 de juny travessen la frontera, i dirigeixen els passos cap a Barcelona. Van estudiar les guàrdies i els trasllats del camp de concentració d’Horta i de la fàbrica de cànem del Poble Nou propietat de l’amo de La Vanguàrdia, que els va cedir la fàbrica per tancar presoners. 


Fàbrica de cànem al Poble nou, convertida més tard en
camp de concentració dels franquistes. Fons  Carme Martín

Van aconseguir vestits de militars i de guàrdies Civils, i van buscar companys d’arts gràfiques per començar a falsificar segells i documents. Contactaren amb Mario Marcelino Goyeneche, un impressor del carrer del Carme i amb Manuel Benet Beltrán, gravador de professió, qui tot seguit es posà a falsificar segells i cunys de la Jefatura de la Falange del Disricte IX (segurament la que hi havia a la plaça d’Eivissa), de la Tenencia de Alcaldia, del camp de concentració d’Horta i de la Guàrdia Civil. Van alliberar presoner amb falses ordres d’alliberament o de trasllat, entre ells el del germà d’en Salvador, Rafael. 

Com sempre, per dur a terme aquestes accions feien falta diners, així que el grup també es dedicà a donar cops econòmics. Entre d’altres es va atracar la fàbrica de galetes “La Inglesa” del carrer Horta (?), a més d’anar facilitant l’evasió de persones. Però quan repeteixes diferents vegades la mateixa acció, sempre sorgeixen imprevistos, una de les vegades el grup van alçar sospites entre els guardes del camp de concentració d’Horta. La guàrdia va donar l’alto i van tractar escorcollar-los, aleshores es va desencadenar un fort tiroteig en el qual va resultar ferit el sergent Antonio Garrido López i mort el soldat José López Hernández. 

Des d’aquell moment van canviar el mètode d’acció. Vigilaven els trasllats dels presoners i les seves rutes i van començar assaltar els furgons i a alliberar la seva preuada càrrega de convictes. Per descomptat, les autoritats franquistes estaven ja molt alarmades pels fets que s’havien produït i ben aviat van reaccionar. El 7 de setembre de 1939, eren detinguts a Barcelona els germans Gómez Talón, juntament amb en Juan Baeza Delgado, Pascual López Laguarta, Mario Marcelino Goyeneche, Alfonso Martín González, Manuel Nebot Beltrán, Juan Pallarés Mena, Fulgencio Rosauro Martínez, los hermanos José y Dolores Tarín Marchuet, Juan Tarrazón Hernando i Rafael Valverde Cerdán, entre altres. 

Quatre dies més tard, es va dur a terme un Consell de Guerra contra els anteriorment indicats alguns dels quals, que van ser executats tan sols un dia després davant d’un escamot d’afusellament en el tristament cèlebre Camp de la Bota: Rafael i Salvador Gómez Talón, Juan Baeza Delgado, Juan Pallarés Mena, Fulgencio Rosauro Martínez i José Tarín Marchuet.

La Vanguàrdia va encarregar de publicar la notícia, en data 8.9.1939



- Article de la Vanguardia, de la seva Hemeroteca., 8.9.1939
- Article traduït al català i resumit  per Carme Martín, de l'article del blog:https://www.elsaltodiario.com/memoria-historica/uno-primeros-grupos-guerrilleros-actuo-barcelona-ano-1939, 28.2.23 ,  foto de Francisco Pozan del mateix blog. Imanol

dimarts, 28 de febrer de 2023

EL RETORN D'ALGUNS EXILIATS

 

Refugiats espanyols en l'estació de Cervere

A tots els que tornaven cap a Espanya des de l’exili, els ferroviaris francesos els van posar una màquina i un vagó gratis a la fi que els dugués fins a Cervére i d’allà fins a Port Bou. El camí de 1939, però al revés i com Aleshores no tenien diners, sols el que duien posat, a Port-Bou no hi ha Creu Roja amb un plat de sopa i roba, en realitat a l’Espanya de Franco no hi havia Creu-Roja, hi havia la Guàrdia Civil, després d’un llarg dia d’interrogatoris una altra vegada els van pujar al tren cap a Barcelona cap a casa! ¡cap a casa!.

Francisco Piquer Cortés, l'avi, foto de
1940. Fons Rquel Piquer Alsina

La tia Rosa i Elisa van tornar el maig de 1944 i són acollides per caritat al Guinardó pels Casals-Alsina, atès que a tots els fugitius de 1939 els vencedors ens van requisar els seus béns i no tenim res de res.

L’avi Piquer va tornar quasi al mateix temps que Raquel i les seves filles, a Perpinyà el van acollir un convent de monges i en van fer tornar en mig d’una peregrinació a Lourdes com un malalt sense nom. Aquí estava condemnat a mort en cas que el trobés la policia.

En setembre de 1944 França era un trencadís al final de la Segona Guerra Mundial, els ponts i línies aèries volades, les línies telefòniques, telegràfiques o tota forma de contacte entre pobles tallades. Hi ha llocs alliberats com Perpinyà, però encara es segueix lluitant en molts llocs entre els maquis i els alemanys, no se sap quin lloc és lliure o no, la frontera amb Espanya tancada, Raquel Alsina i les seves filles la creuem amb l’ajuda de la «cofradia» dels ferroviaris, els d’aquesta banda són antics lluitadors de la CNT camuflats.

L’Estació de França, la policia va lliurar-li un «permís de residència» per a ella i les seves filles, dues d’elles havien nascut a França, amb l’obligació de presentar-se a comissaria una vegada al mes.



       Estació de França, en 1935. Fons Carme Martín



I un cop a Barcelona, on anar?. Quan les tropes franquistes van entrar en 1939 a Barcelona, varen apoderar-se de tots els pisos i els seus continguts, de tots aquells que havien fugit o bé per amagar-se o per anar-se’n a l’estranger; segons els havien explicat de casa els avis s’havien endut tanmateix les vidrieres de la botiga. A casa de Raquer Alsina  el coronel de la guàrdia civil que hi vivia, que va baixar a requeriment de Raquel, duia el seu canti de manises a la mà!.

Finalment la família els va donar un cop de mà, com no podia ser d’una altra manera.

La Raquel i la filla petita l’Esmeralda anaren a viure a casa de l’oncle Nilo, afortunadament la tia Lídia estava encantada amb la nena d’un anyet. La Carme va anar a raure a casa la tia Rosina que no disposava de lloc per a ningú més, atès que també havia acollit l’àvia i la tia Rosa. Havien entrat a Espanya abans que elles i la tia rosa treballava pels seus cosins germans. A la Raqueleta li toca viure amb el cosí Carles, la seva dona Maria Teresa i la seva cunyada Matilde.

Per a la família els que tornen són una plaga de llagosta i a sobre perillosa davant l’autoritat i la més desagradable sembla ser la Raquel petita, que després de quatre anys fora dels país, parla ja poc català i menys encara de castellà, no li agrada anar a missa, contradiu als homes quan diuen bestieses i no es passa el dia pendent de la seva roba ni cosint, llegeix el diari i li interessa tot el que passa al món i segons repeteix sovint, no té cap interès en casar-se. ¿Als onze anys, tot això?, doncs així era, molt madura per l’edat era posseïdora d’un fort caràcter resultat de tot el que havia hagut de viure els últims cinc anys de la seva curta vida.

La tia Lídia la volia col·locar de mainadera a la part alta de Barcelona per tal d’ajudar la família a sortir del forat on es trobava. En quant a l’avi, que també va creuar la frontera i ningú no sabia com, ni tampoc on vivia; apareixia i desapareixia de visita a hores intempestives de la nit. Quasi no s’aguantava ja dret ni a penes tenia veu, estava tísic terminal. Des de 1940 el buscava la policia i si l’arribaven a trobar l’hagueren afusellat.

El 7 de maig de 1945, després d’haver provocat un munt de morts, acaba finalment la II Guerra Mundial a Europa. El successor de Hitler va ser l'almirall Karl Dönitz qui va donar la seva autorització al general Alfred Jodlper signar la rendició incondicional d'Alemanya.

En Ricardo Piquer, marit de Raquel Alsina i padrastre Raquel filla, va tornar de l’exili quan la guerra mundial va acabar creuant les muntanyes de la Vall d’Aran amb un company murcià i un altre madrileny. Quan van arribar a Barcelona van prendre consciència de la situació real del país i decidiren abandonar les armes i enfrontar la duresa d’una vida en un país vençut i pobre, on mancava de tot, i així cadascú va retornar a les seves cases i al seu lloc d’origen.


Tota la familiar Piquer - Alsina abans de tornar a Catalunya
fons Raquel Piquer.

Com la família estava repartida entre diferents cases de la família, el tiet Arseni casat amb l’Ester, germana de Raquel li va oferir una habitació on dormir.

Mentrestant el company murcià que havia tornat al poble, va ser denunciat per algun veí que sabia de les seves idees i abans que cap guàrdia civil li posés la ma a sobre, va cantar com i amb qui havia entrat al país.

D’aquesta manera, la policia a Barcelona, va començar a buscar a en Ricardo, a Barcelona i una nit es va presentar a casa de l’Arseni i se’l va endur a la comissaria de la Via Laietana on segurament no s’ho va passar massa bé, s’hi va estar tres dies i després va ser traslladat a la presó on hi va estar reclòs durant sis mesos.

Arseni Pellicer i la seva dona Esther 1944
Font Raquel Piquer
La policia també va detenir a l’Arseni i se l’endugué també a la comissaria de la Via Laietana, de trist record per a tots els qui han passat per les seves dependències. El comissari, va començar a fer-li les mateixes preguntes una vegada i una altra «usted no sabe que quando alguien acoge un huésped en su casa ha de comunicarlo a la policia?», el tiet, sempre responia el mateix «comisario no se trata de un huésped sinó de un familiar, de un invitado», així una vegada i una altra fins que l’Arseni ja cansat li etzivar al policia :

- El diccionario de la Real Academia de la Lengua, señala que un huésped és una persona alojada en una casa ajena, i en cambio un invitado és «una persona que ha recibido una invitación», a ver si se lee el diccionario hombre.

El comissari esclatà la còlera i el va fer tancar 21 dies a la presó Model, en una cel·la d’aïllament però com les presons estaven saturades, en la cel·la a més d’ell hi havia set persones més.

Arseni  Pellicer era un bon dibuixant i ninotaire que mentre va estar a la presó va dibuixar una serie d'estampes on describia amb els seus dibuixos i posava de manifest la precaritat de la vida en les presons franquistes.



Sobre juny de 1945 torna el tiet Juan
de la Raquel amb els maquis  que arriben fins el Maestrasgo, on va ser capturat. Li van caure dotze anys i un dia a la presó de San Miguel de los Reyes a València.


Tarja envada des de la presó de San Miguel de los Reyes-
València

En Franco en 1946 es belluga amb més de compte a la fi que els aliats oblidin qui és i on està ideològicament parlant. La guerra s’ha acabat a Europa malgrat a l’Asia encara continua.

Es van llençar dues bombes atòmiques a ciutats del Japó, una a Hiroshima i una altra Nagasaki, però els aliats ja sols pensen en tancar ferides.

Al llarg de la Guerra Civil Espanya gràcies a Franco, havia perdut al seus millors intel·lectuals, lliure pensadors, etcètera i busca desesperadament la forma de convèncer al món que ell és un governant legítim i que aquí hi ha lloc per a tothom.

Per aquesta circumstància, els parents de Raquel els Coromines, nets d’una de les germanes de l’àvia Montañà, fills del cosí germà del pare en Pere Coromines (regidor de l’Ajuntament de Barcelona en les eleccions del 1909 i diputat a Corts en les eleccions generals espanyoles de 1910 i 1914. De 1928-1930 durant la dictadura d’en Primo de Rivera, fou President de l’Ateneu Barcelonés, va morir exiliat a Buenos Aires), van poder tornar.

En Joan Coromines el seu fill, era filòleg que fundà a Nova York el casal català, en Franco li promet el retorn de tots els seus bens, que inclouen una cadena de farmàcies a Sans i Hostafranc, per tal que torni, tan desesperats estaven per la manca d’intel·lectuals que poder lluir en aquest país tan gris, i així ho van fer.

Josep Sala i Mercè Corma i els seus fills,
Foto de finals dels anys 40, Fons Raquel Piquer.
En José Sala es va veure obligat de tornar en 1943, perseguit per pertànyer a una xarxa que passava jueus a Espanya, té la sort que el seu pare, a la caseta que va construir al Guinardó en 1888 al carrer Sales i Ferrer, hi va afegir un pis pensant en el seu fill i hereu, per altra banda, com era orfebre i treballa a casa, té feina per a ell.

La seva dona la Mercè Corma qui va anar amb nosaltres a viure a Tarbes amb la seva germana la Rosa Corma, intenta convèncer a en José a la fi que torni a França. La seva germana està casada amb un ric joier del sud de França així que feina bona no li faltarà però en José mig obligat per la família vols quedar-se a Barcelona i fa que la Mercè finalment torni amb els seus fills Griselda i Francesc en 1946.

Els fills dels que varen fugir en 1939, la majoria es senten desubicats en un país, gris, fosc i pobre que era la Barcelona de postguerra. En Francesc té 17 anys, la família del seu pare volen que faci de manobre per dur diners a casa, la Mercè es rebota i treballa nit i dia de modista per tal de pagar els estudis del seu fill al Licee Francés de Barcelona.


Però també lluita perquè la seva filla Griselda pugui estudiar i ha de convèncer als meus pares a la fi que ho pugui fer,  però com no hi ha diners per fer el batxillerat ni cap carrera, fa el Peritatge Mercantil a l’acadèmia Jaumà a Gràcia. La Griselda va durant el dia, i Raquel filla de nit atès que durant el dia ha de cuidar de la seva casa i de les meves germanes.

Mentrestant els parel de Raquel filla, havien pogut llogar un semisoterrani al carrer Ercilla, a la fi de viure tots plegats. Raquel segueix fent la feina de casa fins que fa catorce anys l'edat legal de l'època per entrar a treballar per`p segueix estudiant per la nit.

El seu pare li troba feina a casa d’un «ex company armes» que oficialment no existeix, donat que consta oficialment que va ser afusellat i mort (2), l’empresa, per tant, consta a nom de la seva dona.

Quan Raqueleta ja treballa la mare deixa la seva feina, segueix estudiant fins que un dia en Jaumà li comunica que he esgotat totes les pròrrogues i que no podré examinar-me oficialment a menys que no faci el servei social. Triga uns quants anys en decidir-se a fer-lo i com els estudis són l’única cosa que la fa suportar aquest món gris que l’oprimeix, estudia anglès en l’acadèmia Massé.

A casa les coses es compliquen amb la malaltia de la meva germana Carme, segons els metges pot morir en hores, dies, o alguna setmana. Finalment viu 8 anys, dels 12 als 20, ells encantats però la seguretat social de l’època només cobria sis mesos i Caritas no els ajuda atès que no anaven a missa. Aquest problema fa que s’endeutin durant anys.

Parlem una mica d’aquest món gris dels anys quaranta i cinquanta. No existeix diàleg entre els que van tornar i els que es van quedar. Aquests últims no sabem res de l’odissea que han viscut els refugiats a França i els que van marxar tampoc coneixen els temps d’oli de ricí, la gana i el dolor viscut.

Els soldats republicans els obliguen  fer dos anys de mili  quan tornen, de les places de toros, els camps de concentració d’en Franco plenes a vessar, el cap afaitat de les dones «considerades rojas», dels nadons morts d’inanició perquè els abastos falangistes «no dan leche a los hijos de los rojos» i les mares tampoc tenen llet al pit a causa de la desnutrició, però com deia en Queipo de Llano, el General Mola i un llarg etc, «debe acabarse con los lobos, lobas y lobeznos».

Així anaven les coses durant la llarga època de la postguerra, una postguerra que va ser molt llarga i on només pel que fa a Barcelona es van afusellar més de 160.000 persones.

Estaven de refugiats allà en el que hauria de ser casa seva!, era el càstig pels sommiatruites que es permetien creure que podien crear un món millor.








1)Relat basat en els record de Raquel Piquer Alsina - DEP

2) https://ca.wikipedia.org/wiki/Pere_Coromines_i_Montanya

2) L’amic d’en Ricardo, que constava com oficialment afusellat, en realitat va poder escapar de la mort, estava darrera de tot de les persones que anaven a afusellar en massa i fent-se el mort i poc a poc va reptar pel terra i fugir de la mor.



dissabte, 28 de gener de 2023

TEATRE AL GUINARDÓ DE PRINCIPIS DELS 60, "EL DIARIO DE ANA FRANK"

 

Antic teatre de la parròquia- Fons C. Martín

Feia ja vint anys que la guerra s’havia acabat i es vivia el que en deien «la paz de Franco».

El jovent ballava el rock, el twist en festes que es feien en cases particulars, moltes tenien pati i amb un tocadiscos i aquells discos de quatre cançons, i unes quantes coca coles ja en tenien ben bé prou prou per passar-s’ho bé.

A la parròquia un grup nombrós de joves feien teatre cada setmana a la part de baix de la parròquia, on anteriorment havia estat l’església que aleshores ja havia crescut i ja s’entrava al recinte per l’avinguda mare de Déu de Montserrat.

La parròquia aleshores cedia espais a fi de fer activitats de tota mena teatre, cine fòrums, xerrades, espais per dones, etc, fins que va arribar un determinat rector que els va fer a tots fora argumentant que si no anaven a missa no hi havia motiu per gaudir de les instal·lacions de la parròquia. Ara tenen l’espai llogat a una escola de dansa que es dona calerons.


Antiga sala del teatre de la parròquia
 convertida en escola de dansa.

Les obres de teatre les dirigia Enric Gràcia, ells mateixos es muntaven els decorats, creaven el muntatge escènic, els efectes del so, la luminotècnia, els vestits dels actors adaptats a l’època a més i un dels fills Gràcia atenia d’un petit bar on es venien begudes no alcohòliques.

Normalment eren obres distretes a la fi que la gent del barri s’ho passés bé, però a primers dels seixanta la companyia entra en la seva majoria d’edat, es van atrevir a muntar «El diario de Ana Frank», això si, en castellà.



Anotacions sobre l'obra de
Enric Gràcia..Fons família Gràcia
-

El mateix Enric Gràcia entre els seus records fa esment a l’especial il·lusió que li va fer muntar l’obra, ja en fa tants anys que ja dissortadament ningú no pot aportar més detalls sobre qui i de quina manera es va triar el llibret del «Diario de Ana Frank», donat el contingut ideològic de l’obra, clar que suposaven que ja entrats en els anys seixanta del segle XX, no tindrien pas cap problema,

Ja des del principi el muntatge d’aquesta obra sofrir bastants entrebancs, l’escenari era petit i havien de fer encabir quatre escenaris diferents, situació complicada.

Per altra banda a última hora es va decidir que la persona que havia de fer el paper d’Ana Frank, la personal que normalment assumia els papers principals no donava imatge atès que tenia una edat determinada i no donava per representar una nena de catorze anys i al final, al final el problema es va resoldre i les actrius van arribar a una entesa, malgrat que una d’elles s’ho va prendre bastant malament.

Al final el 28 de febrer de 1960, l’obra es va estrenar amb gran èxit de públic, era un tema compromès atès que tocava el paper dels nazis durant la Segona Guerra Mundial i no hem de perdre de vista que estàvem en un país dictatorial on els alemanys van ajudar a Franco a guanyar la guerra.

Aquesta va ser única representació, suposadament algú va anar a explicar el contingut de l’obra als falangistes que encara ocupaven la masia de can Planàs. És de suposar que el responsable de l’associació feixista s’oposaria frontalment a què es tornés a representar i tot parlant sobre el tema amb el rector de la parròquia va quedar clar quina era la seva posició.




I així va ser no es va poder representar més ni a la parròquia ni als teatres del voltant, normalment les companyies amateurs com la del barri del Guinardó, solien anar a representar-les a altres barris com el foment o ateneu d’Horta o al Clot.

Gràcies a Antoni Maria. Gràcia, fill d’Enric Gràcia que ha guardat tot de material del teatre de la parròquia dels anys quaranta , cinquanta, hem pogut cosir la història que només ens havia arribat de de viva veu per mitjà de Raquel Piquer recentment finada i una de les persones que van intervenir en el «DIARIO DE ANA FRANK».

En aquest moment al Guinardó no existeix ni una sola sala on es puguin representar obres de teatre amateur amb cara i ulls, sales polivalents on alhora es pugui tocar tota mena de música sense molestar al veïnat, es podia haver aprofitat un espai al mateix parc del doctor Pla i Armengol per a construir-ne un o aprofitar la sala principal de l’antic mercar del Guinardó, però existeix una acusada manca d’interès polític per dur-ho a terme. Que els votants es distreguin, però que no pensin, seria perillós per als polítics.



dimarts, 15 de novembre de 2022

El paper de la ràdio durant la guerra Civil.

 

El 14 de novembre de 1924, comença les emissions Radio Barcelona, la més antiga de totes les emissores de ràdio de Espanya emetia des de l’Hotel Colom situat a la Plaça Catalunya, en el terrat del qual es va plantar una antena de trenta metres d’alçada a la fi d’assegurar la recepció dels futurs oients. La Locutora que va emetre per primer cop va ser Maria Sabaté, i va ser la primera veu que es va deixar sentir des del alhora poquíssims aparells de ràdio que existien en les llars catalanes.

De tota manera aviat aquest nou mitjà de comunicació esdevingué molt popular en les cases dels barcelonins, al cap de pocs mesos es calculava que només a Barcelona havia 80.000 oients i 500.000 a tot Catalunya.

Qui disposava un a aparell de ràdio en època havia de pagar una petita quota, els aparells de ràdio grans pagaven més que les més petites, però com en tot hi havia qui feia trampes i si t'enxampaven havien de pagar una multa. Anys desprès la ràdio es va sostenir amb els anuncis de productes que es venien al mercat i va passar a ser gratuïta pels consumidors.


F. Martín amb la radio que escoltava els partes de guerra
 i més tard ràdio Pirenaica
.

Aviat però, els governs van prendre consciència que el mitjà de comunicació podia servir com una bona eina de propaganda política i de fet durant el cop d’Estat va ser controlada pels Governs central i de la Generalitat

El 19 d’abril de 1930, comença a radiar la nova emissora:

RÀDIO ASSOCIACIÓ DE CATALUNYA EAJ15 (RAC), però només pot emetre 3’5 hores diàries: d’11’30 a 13h i de 15 a 17h., moments de poca audiència i sotmesa a cancel·lació “cuando la Dirección General lo considere oportuno”, atès que l’idioma d’aquest mitjà de comunicació era el català.

El 18 de juliol Radio Nacional d’Espanya anunciava el cop d’Estat d’aquesta manera


                ANUNCI DEL COP D'ESTAT DES DE RADIO NACIONAL D'ESPAÑA


El 22 de juliol de 1936 el periòdic “L’Instant”, vinculat a Ràdio Associació de Catalunya, publica el compromís de l’emissora amb el Govern de la Generalitat i de la República. El text deia Ante la revuelta que estos días nos ha afligido tan profundamente, Ràdio Associació de Catalunya, al servicio de Cataluña y de la República, ha tenido y tiene sus micrófonos a disposición constante del Gobierno de la Generalitat y del Gobierno de la República”.

El 27 de juliol de 1936, la Generalitat prepara un decret que acredita la importància estratègica del paper de la ràdio en un moment tan convuls com és el d’un cop militar. El control dels mitjans es convertirà en una necessitat 9 dies desprès de l’aixecament de l’exèrcit. El president Lluís Companys signa un decret d’apropiació de les dues emissores de Barcelona


El text del decret diu:

Donades les actuals circumstàncies, i tenint en compte que la radiodifusió és un element essencial de Govern i l’ús

Tal dia com avui de 1936, la Generalitat s’apropia de Ràdio Associació i Ràdio Barcelona el qual ha de respondre, en tot moment, a les directives que el Govern fixi.

A proposta del Conseller de Cultura, i d’acord amb el Consell Executiu, Decreto:

Art.1r. La Generalitat de Catalunya s’apropia amb data d’avui les dues emissores de radiodifusió de Barcelona.

Art. 2n Tot el personal que presta servei a les dues emissores barcelonines, Ràdio Barcelona i Ràdio Associació de Catalunya, passa a dependre del departament de Cultura, amb els mateixos drets i deures que la resta del personal de plantilla de l’esmentat Departament”.



El decret es publica al BOGC núm. 211 del 29 de juliol de 1936.»

Durant la guerra civil es converteix el el mitjà on es fa difusió de les proclames des del front o per al front, avisos de bombardeig, missatges tranquil·litzadors o mobilitzadors.

Entre el 13 de febrer de 1937 i el 25 de gener de 1939, els barcelonins tingueren ocasió de sentir 385 cops, coincidint amb cadascuna de les alarmes per perill d’agressió aèria o naval, el següent missatge, radiat per les emissores radiofòniques de la ciutat: Atenció barcelonins! Hi ha perill de bombardeig, aneu amb calma i serenitat als vostres refugis. La Generalitat de Catalunya vetlla per vosaltres.(*)


Companys dirigint-se als ciutadans de Catalunya des de 
les ones  de Radio Assocació de Catalunya. Foto del fons de l'emissora.

Periodistes de Radioassociació de Catalunya
traslladats al front de Terol, a la fi d'informar
.  Foto del fons de l'emissora.




Fonts informatives:

Radio Associació de Catalunya

Vídeo de Radio Nacional de Youtube

Wiquipèdia

* Llibre: Perill de bombardeig! Barcelona sota les bombes (1936-1939)- Santiago i Elisenda Albertí.

divendres, 23 de setembre de 2022

Horta, anys anteriors a la guerra Civil

 



Durant els anys trenta del segle passat Horta malgrat ser oficialment una barriada més de la ciutat de Barcelona, continuava essent un poble tranquil i agradable que gaudia d’un paisatge i temperatura envejables i on qui més qui menys es coneixia; a més, el fet d’estar prou allunyat del centre neuràlgic, afavoria que les lluites que bullien en les fàbriques que omplien altres barriades com Sant Andreu, Poble Nou, Poble Sec o Sants que enfrontaven treballadors i empresaris, hi arribessin molt de passada. La majoria dels seus habitants eren pagesos, botiguers, bugaderes, paletes, ferrers i també algun professional independent, que convivien en bona harmonia amb els estiuejants que van omplir la contrada a finals del segle XIX i principis del XX.

Les possibles avantatges de la segona República dret a vot de les dones, reforma agrària, dret a una certa sanitat pública, separació de l’església i l’Estat i d’altres, pràcticament no es van deixar sentir a Horta, una de les més importants fou la creació de les escoles públiques amb idees avançades a l’època, al barri no n’hi havia pas cap totes eren religioses menys la de la Cooperativa Vanguardia Obrera, que era part de la mateixa cooperativa i on en l’època ensenyaven les quatre regles de l’aritmètica i a llegir a i escriure i poc més al nens i nenes de la barriada.

Entre 1929 i 1930, es construeix en la part nord del Turó de la Peira, la barriada anomenada oficialment de Ramon Albó i que amb l’adveniment de la II República passà a denominar-se d’Hermenegildo Giner de los Ríos. La arribada en 1931 de tota aquella gent estranya amb accents castellans diversos, batejada per alguns com «el nou poble espanyol" (*), que havien arribat a Barcelona per ajudar a construir el metro i l’Exposició Universal del 29, havien malviscut en habitatges d'auto-construcció principalment a la falda de Montjuïc fins que les autoritats de l’època els van instal·lar en diversos conjunts de les denominades cases barates, aquest fet devia produir en l'època un gran trasbals en el barri d’Horta.

Com sempre passa se’ls devien mirar amb el recel que produeix el que es considera diferent. Coincideix en el temps que alguns dels propietaris de les grans cases de la zona de can Quintana, o bé es van vendre les cases o les llogaren com can Giralt o can Recasens.

Construcció en 1929 de la barriada de les cases barates de Ramón 
Albó. Foto F. Gaspar Serra

Es comença la vaga de lloguers a tota la ciutat, però amb un seguit especial als quatre grups de cases barates. Es demana al Govern republicà que garanteixi els serveis (obertura de les escoles, serveis sanitaris, enlluernat públic, transports, mercat) pels habitants de les cases, i la dissolució del Patronato “per incompliment de la seva missió”. Especialment forta és la presència de la CNT/FAI en aquestes mobilitzacions. (6).

La gent d’aquestes barriades reclamaven amb tot el seu dret un lloc decent i assequible a les seves butxaques on viure i les queixes dels habitants de les cases Barates d’Horta no van ser menors; això evidentment era nou per a la majoria dels hortencs, les seves reivindicacions no passaven en general de queixes en alguna publicació local demanant «un mercat com cal, més llum als carrers i uns transports amb cara i ulls per poder traslladar-se a la feina» o bé en algun diari de Barcelona de la ma d’algun estiuejant que demanava més puntualitat i comoditat per poder accedir al barri d‘Horta i del barri a les seves empreses, el servei de tramvies era força deficient i era l’únic.

En 1931 ja en temps de la II República, es va inaugurar una escola publica i gratuïta en les Cases Barates d’Horta una bona escola que va rebre el nom de Grupo Escolar Hermenegildo Giner de los Ríos, amb lloc per a 800 nens i nenes, que van omplir les seves aules, criatures de famílies treballadores de les rodalies, especialment de les Cases Barates, però també hi havia algunes procedents dels barris com Verdum, Santa Eulàlia i Horta (normalment de la colònia de can Quintana), però majoritàriament la canalla d’Horta i per sobre tot els nois, anaven a escoles de caire religiós.


Escola Hermenegildo Giner de los Ríos foto de 1931
fons de l'Arxiu Nacional de Catalunya.


CONTINUARA...


(*)  Can Peguera «Pueblo Español». Article de la Revista Ideal d’Acció Catòlica de l’Església de San Joan d’Horta. «Horta perdió para siempre la perspectiva poètica de un lugar encantador, però ganó para si todo un pueblo, con el nombre de «Pueblo Español» alguien la bautizó viendo en el una cierta relación con el de Montjuïc...., en el pueblo español levantado sobre los terrenos de «Can Peguera» estan representadas por varios de sus hijos todas las provincias de España». Escrit de Pedro Solé i Sans.