 |
| Refugiats espanyols en l'estació de Cervere |
A
tots els que tornaven cap a Espanya des de l’exili, els ferroviaris
francesos els van posar una màquina i un vagó gratis a la fi que
els dugués fins a Cervére i d’allà fins a Port Bou. El camí de
1939, però al revés i com Aleshores no tenien diners, sols el que
duien posat, a Port-Bou no hi ha Creu Roja amb un plat de sopa i
roba, en realitat a l’Espanya de Franco no hi havia Creu-Roja, hi
havia la Guàrdia Civil, després
d’un llarg dia d’interrogatoris una altra vegada els
van pujar al tren cap a Barcelona cap a casa! ¡cap a casa!.
 |
Francisco Piquer Cortés, l'avi, foto de
1940. Fons Rquel Piquer Alsina |
La
tia Rosa i Elisa van tornar el maig de 1944 i són
acollides per caritat al Guinardó pels
Casals-Alsina, atès que a tots els fugitius de 1939 els vencedors
ens van requisar els seus
béns i no tenim res de res.
L’avi
Piquer va tornar quasi al mateix temps que Raquel
i les seves filles, a Perpinyà el van
acollir un convent de monges i en van fer tornar en mig d’una
peregrinació a Lourdes com un malalt sense nom. Aquí estava
condemnat a mort en cas que el trobés la policia.
En
setembre de 1944 França era un trencadís al final de la Segona
Guerra Mundial, els ponts i línies aèries volades, les línies
telefòniques, telegràfiques o tota forma de contacte entre pobles
tallades. Hi ha llocs alliberats com Perpinyà, però encara es
segueix lluitant en molts llocs entre els maquis i els alemanys, no
se sap quin lloc és lliure o no, la frontera amb
Espanya tancada, Raquel
Alsina i les seves filles la creuem amb
l’ajuda de la «cofradia» dels
ferroviaris, els d’aquesta banda són antics lluitadors de la CNT
camuflats.
L’Estació
de França, la policia va lliurar-li
un «permís de residència» per a ella i les seves filles, dues
d’elles havien nascut a França, amb l’obligació de presentar-se
a comissaria una vegada al mes.
.jpg) |
Estació de França, en 1935. Fons Carme Martín |
I
un cop a
Barcelona, on anar?. Quan les tropes franquistes van entrar en 1939 a
Barcelona, varen apoderar-se de tots els pisos i els seus continguts,
de tots aquells que havien fugit o bé per amagar-se o per anar-se’n
a l’estranger; segons els havien explicat de casa els avis s’havien
endut tanmateix les
vidrieres de la botiga. A casa de Raquer Alsina el coronel de
la guàrdia civil que hi vivia, que
va baixar a requeriment de Raquel,
duia el seu canti de manises a la mà!.
Finalment
la família els va donar un cop de mà, com no podia ser d’una
altra manera.
La
Raquel i la filla petita l’Esmeralda
anaren a viure a casa de l’oncle Nilo, afortunadament la tia Lídia
estava encantada amb la nena d’un anyet. La Carme va anar a raure a
casa la tia Rosina que no disposava de lloc per a ningú més, atès
que també havia acollit l’àvia i la tia Rosa. Havien entrat a
Espanya abans que elles i la tia rosa treballava pels seus cosins
germans. A la Raqueleta
li toca viure amb el cosí Carles, la seva dona Maria Teresa i la
seva cunyada Matilde.
Per
a la família els que tornen són una plaga de llagosta i a sobre
perillosa davant l’autoritat i la més desagradable sembla ser la
Raquel petita,
que després de quatre anys fora dels país, parla ja poc català i
menys encara de castellà, no li agrada anar a missa, contradiu als
homes quan diuen bestieses i no es passa el dia pendent de la seva
roba ni cosint, llegeix el diari i li interessa tot el que passa al
món i segons repeteix sovint, no té cap interès en
casar-se. ¿Als onze anys, tot això?, doncs així era, molt madura
per l’edat era posseïdora d’un fort caràcter resultat de tot el
que havia hagut de viure els últims cinc
anys de la seva curta vida.
La
tia Lídia la volia col·locar de mainadera a la part alta de
Barcelona per tal d’ajudar la família a sortir del forat on es
trobava. En quant a l’avi, que també va creuar la frontera i ningú
no sabia com, ni tampoc on vivia; apareixia i desapareixia de visita
a hores intempestives de la nit. Quasi no s’aguantava ja dret ni a
penes tenia veu, estava tísic terminal. Des de 1940 el buscava la
policia i si l’arribaven a trobar l’hagueren
afusellat.
El
7 de maig de 1945, després
d’haver provocat un munt de morts, acaba finalment la II Guerra
Mundial a Europa. El successor de Hitler va ser l'almirall Karl
Dönitz qui va donar la seva autorització al general Alfred Jodlper
signar la rendició incondicional d'Alemanya.
En
Ricardo Piquer,
marit de Raquel Alsina
i padrastre
Raquel filla, va
tornar de l’exili quan la guerra mundial va acabar creuant les
muntanyes de la Vall d’Aran amb un company murcià i un altre
madrileny. Quan van arribar a Barcelona van prendre consciència de
la situació real del país i decidiren abandonar les armes i
enfrontar la duresa d’una vida en un país vençut i pobre, on
mancava de tot, i així cadascú va retornar a les seves cases i al
seu lloc d’origen.
 |
Tota la familiar Piquer - Alsina abans de tornar a Catalunya
fons Raquel Piquer. |
Com
la família estava repartida entre diferents cases de la família, el
tiet Arseni casat amb l’Ester, germana de Raquel
li va oferir una habitació on dormir.
Mentrestant
el company murcià que havia tornat al poble, va ser denunciat per
algun veí que sabia de les seves idees i abans que cap guàrdia
civil li posés la ma a sobre, va cantar com i amb qui havia entrat
al país.
D’aquesta
manera, la policia a Barcelona, va començar a buscar a en Ricardo, a
Barcelona i una nit es va presentar a casa de l’Arseni i se’l va
endur a la comissaria de la Via Laietana on segurament no s’ho va
passar massa bé, s’hi va estar tres dies i després va ser
traslladat a la presó on hi va estar reclòs durant sis mesos.
 |
Arseni Pellicer i la seva dona Esther 1944
Font Raquel Piquer |
La
policia també va detenir a l’Arseni i se l’endugué també a la
comissaria de la Via Laietana, de trist record per a tots els qui han
passat per les seves dependències. El comissari, va començar a
fer-li les mateixes preguntes una vegada i una altra «usted
no sabe que quando alguien acoge un huésped en su casa ha de
comunicarlo a la policia?», el
tiet, sempre responia el mateix «comisario
no se trata de un huésped sinó de un familiar, de un invitado»,
així una vegada i una altra fins que l’Arseni
ja cansat li etzivar al policia :
-
El diccionario de la Real Academia de la Lengua, señala que un
huésped és una persona alojada en una casa ajena, i en cambio un
invitado és «una persona que ha recibido una invitación», a ver
si se lee el diccionario hombre.
El
comissari esclatà la còlera i el va fer tancar 21 dies a la presó
Model, en una
cel·la d’aïllament però com les presons estaven saturades, en la
cel·la a més d’ell hi havia set persones més.
Arseni Pellicer era un bon dibuixant i ninotaire que mentre va estar a la presó va dibuixar una serie d'estampes on describia amb els seus dibuixos i posava de manifest la precaritat de la vida en les presons franquistes.
Sobre
juny de 1945 torna el tiet Juan de la
Raquel amb els maquis que
arriben fins el Maestrasgo, on va ser capturat. Li van caure dotze
anys i un dia a la presó de San Miguel de los Reyes a València.
 |
Tarja envada des de la presó de San Miguel de los Reyes-
València |
Es
van llençar dues bombes atòmiques a ciutats del Japó, una
a
Hiroshima i una altra Nagasaki, però
els aliats ja sols pensen en tancar ferides.
Al
llarg de la Guerra Civil Espanya gràcies a Franco, havia perdut al
seus millors intel·lectuals, lliure pensadors,
etcètera i busca desesperadament la forma de convèncer al món que
ell és un governant legítim i que aquí hi ha lloc per a tothom.
Per
aquesta circumstància, els parents de
Raquel els Coromines, nets d’una de
les germanes de l’àvia Montañà, fills del
cosí germà del pare en
Pere Coromines (regidor de l’Ajuntament de Barcelona en
les eleccions del 1909 i diputat a Corts en les eleccions generals
espanyoles de 1910 i 1914. De 1928-1930
durant la dictadura d’en Primo de Rivera, fou President de l’Ateneu
Barcelonés, va morir exiliat a Buenos Aires), van poder tornar.
En
Joan Coromines el seu fill, era filòleg que fundà a Nova York el
casal català, en Franco li promet el retorn de tots els seus bens,
que inclouen una cadena de farmàcies a Sans i Hostafranc, per tal
que torni, tan desesperats estaven per la manca d’intel·lectuals
que poder lluir en aquest país tan gris, i així ho van
fer.
 |
Josep Sala i Mercè Corma i els seus fills,
Foto de finals dels anys 40, Fons Raquel Piquer. |
En
José Sala es va veure obligat de tornar en 1943, perseguit per
pertànyer a una xarxa que passava jueus a Espanya, té la sort que
el seu pare, a la caseta que va construir al Guinardó en 1888 al
carrer Sales i Ferrer, hi va afegir un pis pensant en el seu fill i
hereu, per altra banda, com era orfebre i treballa a casa, té feina
per a ell.
La
seva dona la Mercè Corma qui va anar amb nosaltres a viure a Tarbes
amb la seva germana la Rosa Corma, intenta convèncer a en José a la
fi que torni a França. La seva germana està casada amb un ric joier
del sud de França així que feina bona no li faltarà però en José
mig obligat per la família vols quedar-se a Barcelona i fa que la
Mercè finalment torni amb els seus fills Griselda i Francesc en
1946.
Els
fills dels que varen fugir en 1939, la majoria es senten desubicats en un
país, gris, fosc i pobre que era la Barcelona de postguerra. En
Francesc té
17 anys, la família del seu pare volen que faci de manobre per dur
diners a casa, la Mercè es rebota i treballa nit i dia de modista
per tal de pagar els estudis del seu fill al Licee Francés de
Barcelona.
Però
també lluita perquè la seva filla Griselda pugui estudiar i ha
de convèncer als meus pares a la fi que ho pugui fer, però com no hi ha diners per fer el
batxillerat ni cap carrera, fa el Peritatge Mercantil a l’acadèmia
Jaumà a Gràcia. La Griselda va durant el dia, i Raquel filla de nit atès que
durant el dia ha de cuidar de la seva casa i de les meves germanes.
Mentrestant
els parel de Raquel filla, havien pogut llogar un semisoterrani al carrer
Ercilla, a la fi de viure tots plegats. Raquel segueix fent la feina de casa fins que fa catorce anys l'edat legal de l'època per entrar a treballar per`p segueix estudiant per la nit.
El seu pare li troba feina a casa d’un «ex company armes» que
oficialment no existeix, donat que consta oficialment que va ser
afusellat i mort (2), l’empresa, per tant, consta a nom de la seva
dona.
Quan
Raqueleta ja
treballa la
mare deixa la seva feina, segueix estudiant fins que un dia en Jaumà
li comunica
que he esgotat totes les pròrrogues i que no podré examinar-me
oficialment a menys que no faci el servei social. Triga
uns quants anys en decidir-se
a fer-lo i com els estudis són l’única cosa que la
fa suportar aquest món gris que l’oprimeix, estudia anglès en
l’acadèmia Massé.
A
casa les coses es compliquen amb la malaltia de la meva germana
Carme, segons els metges pot morir en hores, dies, o alguna setmana.
Finalment viu 8 anys, dels 12 als 20, ells encantats però la
seguretat social de l’època només cobria sis mesos i Caritas no
els ajuda atès que no anaven a missa. Aquest problema fa que
s’endeutin
durant anys.
Parlem
una mica d’aquest món gris dels anys quaranta i cinquanta. No
existeix diàleg entre els que van tornar i els que es van quedar.
Aquests últims no sabem res de l’odissea que han viscut els
refugiats a França i els que van marxar tampoc coneixen els temps
d’oli de ricí, la gana i el dolor viscut.
Els soldats republicans els obliguen fer dos anys de mili quan tornen, de les places de toros, els camps de
concentració d’en Franco plenes a vessar, el cap afaitat de les
dones «considerades rojas»,
dels nadons
morts d’inanició perquè els abastos falangistes «no
dan leche a los hijos de los rojos»
i les mares tampoc tenen llet al pit a causa de la desnutrició, però
com deia en Queipo de Llano, el General Mola i un llarg etc, «debe
acabarse con los lobos, lobas y lobeznos».
Així
anaven les coses durant la llarga època de la postguerra, una
postguerra que va ser molt llarga i on només pel que fa a Barcelona
es van afusellar més de 160.000 persones.
Estaven
de refugiats allà en el que hauria de ser casa seva!,
era el càstig pels sommiatruites
que es permetien creure que podien crear un món millor.
1)Relat basat en els record de Raquel Piquer Alsina - DEP
2)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Pere_Coromines_i_Montanya
2)
L’amic d’en Ricardo, que constava com oficialment afusellat, en
realitat va poder escapar de la mort, estava darrera de tot de les
persones que
anaven a afusellar en massa i fent-se el mort i poc a poc va reptar
pel terra i fugir de la mor.
.jpg)
.%20Horta%20anys%2040%20E.%20Reguart.jpg)
