dimecres, 15 d’agost de 2018

LABORATORIS DEL DR. ESTEVE, S.A. al Guinardó


La gran empresa per excel·lència del Guinardó durant durant més de seixanta anys és, sense cap dubte, Laboratorios del Dr. Esteve, S. A., generacions senceres de Guirardorencs han treballat en les seves instal·lacions fins el dia d'avui.

Un del seus directors més recordats i estimats Enric Manyoses, veí del barri on encara hi viuen algun dels seus fills, va a entrar-hi a treballar de molt jove i anà pujant en llocs de responsabilitat a base d'anys de treball i d'esforç, com era normatiu en l'època.L'empresa va néixer a Manresa en 1929 de la ma del metge Antoni Esteve i Subirana, membre d'una família de farmacèutics. El 1931 el Dr. Esteve desenvolupa les primeres especialitats vitamíniques i d'altres productes farmacèutics de síntesi. El 1936 adopta la fórmula de societat anònima i sintetitza la primera sulfamida obtinguda en l'Estat Espanyol.

El 1942, en plena expansió, trasllada la seu de l'empresa al barri del Guinardó.

En 1944 Laboratorios del Dr. Esteve, obté per primer cop a Espanya el permís de comercialitzar el producte estrella del moment, la penicilina, el descobridor de la qual va ser el metge Alexander Fleming, que tantes vides va salvar en l'època. En 1945 el NODO dóna la notícia de les investigacions de Laboratorios del Dr. Esteve per a produir la penicilina, van per bon camí. Finalment, a finals de 1946 s'autoritzà la venda lliure del medicament en les farmàcies espanyoles.

El mateix premi nobel Dr. Alexander Flemig va visitar les instal·lacions del laboratori en 1948. Si bé la premsa de l’època no fa esment de l’acte, ja que fou de caràcter privat, per iniciativa del Dr. Lluís Trias de Bes, el 27 de maig de 1948 a la tarda, va visitar els Laboratoris Esteve. ( Manuel M. Història de la Medicina. Barcelona, PPU, 2009. Pàg. 148-149. 2. )

Dr. Fleming amb el dr. Esteve

Mentrestant, la vida als laboratoris seguia el seu curs, en 1955 es van celebrar les bodes de plata de l'empresa amb l'organització de gran quantitat d'actes commemoratius, un d'ells va consistir en una volada de coloms en direcció a Manresa ciutat on es va crear el laboratori, i un altre, en la visita de tota la plantilla al Monestir de Montserrat, juntament amb el dinar en la colònia Puig. Els treballadors i la direcció es van traslladar mitjançant una flota d'autocars que van sortir de l'avinguda Mare de Déu de Montserrat.

Bodes argent del Laboratori

En 1970, el dr. Josep Laporte i Salas, que en 1980 va ser nomenar conseller de Sanitat i Seguretat Social de la Generalitat de Catalunya, rep de mans del dr. Esteve el rellotge d'or que perpetuà el record de vint anys de col·laboració amb l'entitat.


El Dr, Laporte i el Dr. Esteve.

La història dels Laboratoris del Dr. Esteve, S. A. al Guinardó acaba en 2017, quan traslladen la seu històrica a la Zona Franca, i amb ella tota una part de la història laboral i humana del barri del  Guinardó.

diumenge, 5 d’agost de 2018

La carretera d'Horta anomenada oficialment Ctra. de Cornellà de Llobregat a Fogars de Tordera


L’anomenada oficialment carretera de Cornellà de Llobregat a Fogars de Tordera era coneguda entre els hortencs com la carretera d’Horta. Era una bonica carretera que corria entre camps i vinyes i que disposava d’arbrat a ambdues bandes de la pista i que segons sembla es va inaugurar en 1881.

Mapa de l'època on es dibuixen les carreteres que accedien a Barcelona


Abans de la carretera hi havia hagut des d’èpoques molt antigues el anomenat camí de Dalt que utilitzaven el nobles per accedir a les seves finques d’estiueig.

La carretera en qüestió, començava al centre de Cornellà, direcció Esplugues, Pg. Reina Elisenda, Pg. de la Bonanova, Pg. de Sant Gervasi, Pg. del que seria més tard pg. de la Vall d’Hebron i pg de Valldaura fins a Sant Andreu de Palomar. Va ser a partir de la seva construcció la via natural per accedir a Vallcarca i a la Vila de Gràcia; també la utilitzaven  els hortencs, a partir dels anys cinquanta que va entrar en servei els autobusos de l'empresa Casas, per accedir al tramvia que pujava fins el cim del Tibidabo.

La construcció de la carretera va facilitar també als habitants del poble  accedir amb més  facilitat al cementiri nou que es va edificar el 1867 en una finca d'Hermenegild Llauder i Bransí i que quedava allunyat del centre del poble.

Actualment de l’antiga carretera, només hi queda un tram petit que parteix de la part alta del carrer Campoamor fins a la plaça de Karl Marx, encara que el seu nom actual és avinguda de Valldaura.






Tram de l'antiga carretera que encara es conserva, foto dels anys 90.

L’antiga Carretera de Cornellà de Llobregat a Fogars de Tordera, era part de les arteries provincials que en depenien de la Diputació de Barcelona, totes elles carreteres de tercer ordre.

L'1 de gener de 1887 constituïen una xarxa de 323,232 quilòmetres de servei. Cent anys després, la diputació té una xarxa de 2.012 km.





Dels 90,686 km projectats per a la carretera de Cornella de Llobregat a Fogars de Tordera, en 1887 només se n’havia construït el tram, d'uns 9 km, entre Sarrià i Sant Andreu de Palomar.

De fet a questa carretera, que va ser inaugurada, a trossos l'any 1891 i com ja hem apuntat , anava de Cornellà , per la part alta de Barcelona i circulant per Mataró i diversos pobles de l'interior del Maresme fins, en teoria, arribar a Fogars, va tardar anys en donar-se per acabada.

Primers autobusos a Gràcia per la carretera
amb sortida al c. Chapí.
Amb la construcció de la carretera a principis del segle XX va haver una primera proposta de connectar mitjançant autobusos Horta amb la vila de Gràcia, utilitzant aquesta carretera, que va iniciar els seus serveis el dia 1 de gener de 1929 i partia des del carrer Chapí, per continuar per els carrers Horta, Palafox, Campoamor, carretera d’Horta, avinguda República Argentina per finalitzar a la plaça Lesseps. L’establiment d’aquest servei d’autobusos fou un fracàs atès que en l’època la línia transcorria per llocs poc habitats, així que va deixar de funcionar en 1931.

En 1932 l'Ajuntament de Barcelona, va adjudicar de nou la línia a la societat Autobuses del Norte de Barcelona. Aquesta companyia a la fi d'aconseguir  un  millor rendiment del servei va idear un nou recorregut en forma de circumvalació: plaça Lesseps-Valle d'Hebron-Horta-Guinardó-Plaça Lesseps i viceversa.

Malgrat tot la línia tampoc va ser rendible i la companyia degut al dèficit econòmic que arrossegava va decidir renunciar al servei.

No va ser fins desprès de la Guerra Civil, quan al voltant de la citada carretera es van establir serveis que van justificar la implantació d’un altre transport regular de viatgers. En l‘època funcionaven l’orfenat Ribas, la fundació Albà per malalts incurables i ja desprès de la guerra l’escola dels Salesians en 1940, afegint-se a mitjans dels cinquanta l’hospital anomenat aleshores Hospital Universitario Francisco Franco, en 1955, (actualment Hospital General de la Vall d’Hebron) i les Llars Mundet, en 1957.

També hi havia finques importants que eren però, de particulars com el Palau Desvalls i el Laberint , Can Gallart i el parc de les Heures, la finca de Martí Codolar, etc.

Principalment la Fundació Albà va fer els impossibles per a aconseguir aquest servei de transport, indispensable perquè els treballadors i familiars dels malalts assistits hi poguessin arribar amb una certa comoditat  i també les reivindicacions d'altres serveis assistencials que s’hi van establir a posteriori. Així mateix,  hi va influir  l’augment considerable de la població que s’hi va establir al llarg o prop de la carretera.

D’aquesta manera el 10 de novembre de 1953 la Dirección General va atorgar la concessió de la llicència per establir una línia regular d’autobusos al sr. Francesc Casas Estrada, qui va demanar diversos préstecs i hipotecar el seu patrimoni familiar per posar en marxa l’empresa Casas, comprar els autobusos i un garatge que es va establir al carrer Salses.

Finalment el 5 de desembre de 1953, a primera hora de la tarda es va inaugurar oficialment el servei d’autobusos entre la plaça d’Eivissa i l’avinguda del Tibidabo, que molts de nosaltres vam arribar a conèixer





En l’actualitat, ja no existeix ni la nostra estimada carretera d’Horta com a tal, donat que ha donat pas a la denominada Ronda de Dalt molt més ampla i inaccessible, ni tampoc l’empresa Casas que va deixar de donar servei l’ 1 de Abril del 2001, però ambdues han quedat indelebles en el record de molts hortencs .


Fonts consultades : 

  • "Els transports a Horta" Desideri Díez.
  • «El primer servicio de transporte de pasajeros entre Horta i Gràcia", del blog «Tranvia 48", de Ricard Fernández Valentí. Link d'accés  al blog: El Tranvia 48
  • Web Autobusos de Barcelona

diumenge, 1 de juliol de 2018

EL PRIMIGENI PASSEIG DE MARAGALL (Carretera nova d'Horta)


El Passeig de Maragall, és un del més llargs de Barcelona, s'ubica  entre els barris d'Horta, Santa Eulàlia de Vilapicina, Els Indians, Camp de l'Arpa i Guinardó. Té aproximadament 3 kilòmetres de longitud.

Longitud del Pg. Maragall

Li van posar el nom en honor de Joan Maragall, insigne poeta i escriptor - 1860 -1911), que havia mort recentment, segons explica l'escriptor Josep Mª Huertas Claveria (Tots els barris de Barcelona), tot i que sembla que no es va inaugurar oficialment fins a 1915.

Comença al carrer Fresser al Camp de l'Arpa i acaba en arribar al carrer Tajo a Horta.

Abans de 1900  existia el conegut camí antic d'Horta d'origen medieval, que partia  del Portal de l'Àngel i desprès de passar pels límits de Sant Martí i el Clot, anava a parar al que ara és carrer Fresser on confluïa amb l'antic camí de Gràcia a Sant Andreu (Travessera de Gràcia actualment), en un encreuament on es localitzava Can Ferrer, masia on els carreters i viatjants feien descansar els cavalls, el Baró de Maldà en fa esment en el seu dietari.


l'Antiga masia Ferrer situada entre el passatge de la travessera i Indústria
quan van eixamplar el c. Garrotxa va desaparèixer en part

Desprès seguia al llarg de l'actual carrer Garrotxa  fins arribar a un altre encreuament de camins important situat entre les terres de la Torre dels Pardals i els de la Torre Llobeta. Aquell punt s'havia convertit en un centre neuràlgic de comunicacions, ja que s'ajuntaven els camins que venien de La Sagrera (Sant Martí de provençals), Santa Eulàlia (avui avinguda Borbó) i Gràcia (avui av. Mare de Déu de Montserrat), Horta i Barcelona.

En aquest punt, el Camí d'Horta, baixava  pel camí de Sant Iscle (avui Av. Borbó) fins a la Riera d'Horta i d'allà seguint el traçat de la riera fins a la Plaça Santes Creus.

Quan es va bastir el tramvia elèctric en 1901 van haver de condicionar una part de l'antic camí a Horta i obrir una nova via de 24 metres d'amplada i construir un pont sobre la riera d'Horta, a la fi que el tram arribés fins la plaça del Mercat (avui plaça Eivissa).

El primer tram d'aquesta via li van posar el nom de carrer de la Garrotxa, fins que en 1915 tot el passeig va rebre el nom de Passeig de Maragall, popularment però, era conegut com Carretera Nova d'Horta.


La Carretera d'Horta - Pg. de Maragall a primers del segle XX, des de diferents punts del seu recorregut. Les fotos acolorides per C. Martín la majoria del fons de Felip Capdevila

El Tramvia també va tenir un lloc d'honor en el canvi de nom d'aquest punt neuràlgic de comunicacions, ja que fins allà el bitllet valia 15 cèntims i molta de la gent d'Horta hi baixava i arribava a Horta a peu, donant lloc a que se l'anomenés Els Quinze i així se li ha quedat.

El tramvia va propiciar que durant quatre anys (1901- 1905), s'ubiqués un dels camps de futbol del Barça situat en els terrenys de la masia de Can Sabadell, prop del carrer Garcilaso (aleshores Estébanez) .


Can Sabadell a primer terme la Ctra. d'Horta., foto del CEC

Entre Fresser i prop de la Plaça Maragall, en principi el tramvia disposava només d'una via per transitar, com es pot apreciar en la foto de sota, donat que tant el carrer Fresser com el carrer Garrotxa eren massa estrets (hem de recordar que Garrotxa aleshores començava al carrer Fresser).

A la dreta el carrer de la Garrotxa arribant al c. Villar.
Foto dels anys 20 de AHDHG, acolorida per C. Martín

La plaça Maragall es va projectar els anys vint, segons es pot apreciar en fotos de la dècada, però els anys 30 encara tot estava per fer, desprès va venir la guerra i segurament va ser en la dècada dels quaranta quan es va fer la primera urbanització.
Amb el nom de passeig de Maragall és conegut des del 6 de maig de 1915. Amb la dictadura de Primo de Rivera passà a dir-se Passeig del General Martínez Anido, i posteriorment recobra el seu nom actual.


Fonts informatives: Els transports a Horta de Desideri Díez.

diumenge, 17 de juny de 2018

Masia CAN XIRINGOI / CA N'ARMENGOL


Masies al voltant de la muntanya Pelada

Ca n’Armengol, coneguda popularment com can Xiringoi, estava situada en la confluència de l’antic camí de Sant Iscle i l’antiga Carretera d’Horta, i habitada sense interrupció per la mateixa família Armengol des de 1679 fins el 1971 en el que es va derruir amb la finalitat  de construir-hi habitatges.





Part dels seus terreny es van expropiar en 1901 quan es van construir les primeres cotxeres pels tramvies elèctrics, concretament on ara es situen els jardins de Can Xiringoi.









Fotos de Transports de Barcelona


A la masia se la coneix principalment per l’apelatiu col.loquial de can Xiringoi. La família Armengol tenia en principi el dret útil de la terra i pagava censos a la família Magarola segons consta en documents del segle XVII. En 1725 els Magarola venen les terres a Josep Duran i Sala.

Posteriorment, el 8 d’octubre de 1847 Rafael María de Duran i de Ponsich ven can Xiringoi al notari de Barcelona Jaume Rigalt i Alberc que continua cobrant el cens a la família Armengol fins que el 25 d’octubre de l861 que Pere Armengol i Sabadell la compra davant del mateix notari que la ven.

En morir Pere Armengol el 1864, la masia passà al seu fill Pere Armengol i Boada que poc desprès també mor però aquest cop no pas de mort natural, atès que va ser assassinat el 7 de juliol de 1872 per uns bandolers.

Aquesta no fou pas l’única mor tràgica que va patir un dels habitants de masies de la contrada, si tenim present que uns anys en darrera també causaren la mort d’una senyora gran que vivia en el Mas Guinardó. Aquest bandolers es sabia que tenien els seus amagatalls en la Riera d’Horta i els seus afluents com per exemple en el torrent de Can Mariner.


El territori sobre 1905

En efecte, Va ser molt comentat en 1857 el crim que es va produir en el Mas Guinardó, quan un grup de lladres van cremar l’estança on es trobava sola una senyora gran i que amb grans crits va demanar l'ajut dels masos veïns sense tenir pas cap èxit. Hem de pensar que els més propers eren Can Planàs, La torre dels Pardals, Can Viladomat, Can Garcini o Can Bartra, a considerable distància, tots ells disseminats per la falda de la muntanya Pelada. Aquest fet va originar la constitució de cossos de vigilància entre els habitants de l'indret a l'estil del somaten .

Existeix una crònica de 1884 a la revista «L'Arch de Sant Martí, posa de manifest els minsos resultats d'aquests cossos"L´'últim diumenge a la tarda una mà criminal calà foc als pallers de l'antiga casa de pagès coneguda per lo Guinardó ; dos més ne queden lliures de tant destructor element lo qual - no prou satisfet algun "protector" d'aquella desgraciada masia - a l'ésser a la nit los hi dóna igual que a sos companys. ¡Pobre Guinardó!. Recordem lo terrible assassinat de que fou víctima ja fa temps aquella desgraciada casa i los diferents robos que ha sofert per espai de pocs anys. Sembla que algú, envejós de la importància històrica que per a la nostra població té aquest lloc vulgui donar fi a sa glòria fent que l'abandoni sos habitants».


A finals del segle XIX, encara hi pillardejaven bandolers que assaltaven els viatger que traginaven pels camins dels voltants sobretot la coneguda com carretera d’Horta i robaven les masies aïllades . Alguns d’aquests delinqüents vivien i guardaven els efectes robats sota el pont del torrent de Can Mariner (que no és el que ara existeix sinó un d’anterior), que era prou ample per encabir-hi persones i alguns cavalls. Era gent molt temuda entre els habitants d’Horta i del barri de muntanya del poble de Sant Martí de Provençals (avui Guinardó), per la seva agressivitat.

Tornem però a la història concreta de Can Xiringoi, Can Xiringoi disposava de una gran extensió de terres. El conreu d’aquestes terres requeria de la utilització de molta d’aigua pel seu rec que principalment s’aconseguia mitjançant l’aigua de les mines dels voltants.

En 1863 Maria Barris i el seu marit Salvador Matas i Torres propietaris d’una important mina d’aigua al poble d’Horta, arriben a un acord amb Pere Armengol Sabadell propietari de can Xiringoi a la fi que doni el permís necessari perquè les conduccions d’aigua de la mina passin per la seva finca i també per construir-hi un repartidor d’aquesta aigua al costat de la seva masia, atès que es pretenia fer-la arribar fins la ciutat de Barcelona, seguint el traçat de l’antiga carretera d’Horta. A canvi, el propietaris de la mina Maria Barris i Salvador Matas els cedien la propietat de la primera ploma d’aigua que hi ragés.

Durant 13 generacions la família Armengol va viure a la masia i van cultivar les seves terres i van gestionar l’aigua de la font que va arribar a abastir una part de la ciutat de Barcelona.




Família Armengol (fotogrames d'un vídeo de TV3)

Com ja s’ha indicat anteriorment, la part de la finca que arribava fins la riera d’Horta va ser expropiat per l’Ajuntament de Barcelona per bastir les cotxeres dels tramvies elèctrics. Més tard, quan en conreu les terres van deixar de ser rentable van llogar-ne una part per construir el camp de Futbol del FC. Guinardó en l’any 1940, on a més hi van jugar d’altres clubs petits.


Camp de fultbol en terrenys de Can Xiringoi


F.C. Guinardó

En quan el camp de futbol va desaparèixer, es va vendre el terreny i es van construir edificis de pisos fins que finalment l’any 1971 la masia de Can Xiringoi encerclada per un munt de cases i edificis es va ser derruida  per construir-ne més.

Pepita Armengol, la darrera supervivent dels habitants del casalot, va decidir donar tots els documents familiar que conservava a l’Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris a la fi que sigui estudiat i doni llum a parts desconegudes de la història d’aquestes contrades, motiu pel qual va rebre un homenatge en forma d'exposició com a agraïment.


Jordi Sánchez (Arxiu Roquetes-Nou Barris) i Pepita Armengol,
Fotogrames de Beteve


Pepita Armengol última generació de la família
En la mostra es van poder veure fotografies antigues de la masia, la família i alguns capítols interessants. Però la part més important de la donació la formen els documents, com escriptures, compravendes i testaments, que han permès conèixer nous detalls sobre la història de la zona del sud de Nou Barris i el nord de Sant Andreu.

Els Armengol van tenir cases i terrenys per diverses zones. Entre els documents més importants, hi ha l'expropiació municipal de la masia de Can Xiringoi per construir-hi les Cotxeres de Borbó.

Tapa de l'escriptura de venda de terrenys a l'Ajuntament
a la fi que pugui construir  les Cotxeres del Tramvia








Fonts informatives :
  • Exposició sobre Can Xiringoi realitzada per l’Arxiu Històric Roquetes-Nou Barris.
  • Revista d’ELPOU núm 7 «Les aigües de la mina de Santa Eulàlia", de JuanJo Fernández
  • Fotogrames del documental que sobre l'exposició dels documents va dur a terme BETEVE.