MASIA DE CAN BARTRA i les seves circumstàncies

 Com està relativament proper, molta gent del Guinardó recorda el desgavell i les llàgrimes que va produir l’obertura de la Ronda del Guinardó, que se’n va endur per endavant una part important de l’antic barri. Moltes cases, moltes vivències i molts records van anar a terra quan les màquines van començar a treballar sobre el terreny.

Una situació similar es deuria viure en 1900 quan es va obrir la nova carretera d’Horta a la fi que el tramvia elèctric arribés del Portal Nou fins a Horta, No hi va haver pas tants veïns afectats, només aquells que tenien masies i terres a la falda del Turó de la Rovira i el Turó del Carmel, normalment grans terratinents, aquests són els que menys ens preocupen, atès que van ser ells mateixos els qui van promoure la possibilitat de fer arribar el tramvia elèctric fins a Horta en benefici de llurs negocis immobiliaris, ja que pretenien vendre i urbanitzar les seves terres, que era en aquell moment d’expansió de la ciutat de Barcelona, el negoci del segle, senyors com en Francesc Mascaró, Josep Comés i Argemí, Alexandre Bacardí, Salvador Riera, Pere Borràs, Pere Fargas, Pere Vintró i molts d’altres que eren propietaris de grans extensions de terrenys de la contrada, i pensaven aconseguir grans beneficis amb aquestes vendes..

Els principals promotors del projecte foren Alexandre de Bacardí i Janer , Josep Comés Argemí, Francesc Mascaró i Gausan i Pere Fargas Sacristà, dos amb interessos urbanístics a Horta i voltants i dos amb interessos en el Guinardó i les seves rodalies, per aconseguir la seva concessió de part de la Diputació Provincial, que finalment van obtenir de 4 de novembre de 1896. El Tramvia elèctric però va trigar encara uns anys en ser realitat, finalment es va inaugurar en 1901.

Però al respecte, hi havia també altres propietaris que amb el projecte de la carretera i de l’ampliació del seu traçat no solament van perdre parts importants de les seves terres com va passar amb can Berdura, sinó part de la seva pròpia llar. Aquest va ser el cas de les Masies del Mas Ferrer i Can Bartra, el primer estava en la confluència del passatge de la Travessera i l’antic carrer de la Garrotxa, en una foto dels anys 70 encara es podia apreciar part de la masia reaprofitada per altres finalitats.

Part de la masia que va quedar del Mas ferrer desprès
 d'ampliar el passeig de Maragall. Foto anys 70 Fons Felip Capdevila

Can Bartra, estava situada aleshores, prop de la carretera d’Horta entre els carrers Mascaró i Dos Rius (ara Avinguda de la Mare de Déu de Montserrat). En aquesta ocasió a més, es va posar de manifest la mala fe del Sr. Comes Argemí propietari de la Torre Llobeta i les terres del seu voltant, que estava just al davant, que va fer de manera que l’expropiació li afectés el mínim, en detriment de la masia de Can Bartra que va perdre una ala del seu edifici.

Can Bartra a principis del segle XIX, desprès de perdre
 part de l'edifici, a la dreta es poden observar les ferides i lo
ben a prop que va quedar la ctra d'Horta del seu edifici.
Fons de l'estudi sobre la masia catalana del CEC..

El senyor Comés Argemí en el seu projecte, va forçar una corba molt pronunciada prop de la masia de can Bartra a la fi de fer passar el tram de manera que toqués el mínim els seus terrenys, com és de veure pel mapa que acompanyem on marquem en diferents colors els traçats de l’antic camí d’Horta, Nova Carretera d’Horta, Carretera de la Sagrera a Horta, així com en les fotos que es van fer de la masia en l’època.

Tal com relaten Jordí Sánchez i en Jordi Petit, en el seu llibre Història dels carrers del poble de Sant Andreu del Palomar, el 22 de maig de 1901, Ramon Rosés i Feliu, propietari de la masia de Can Bartra traspassa (eufemisme que amaga la paraula expropiar) a la societat «Tranvías de Barcelona i de San Andrés i extensiones», un terreny de 54 metres quadrats i 95 decímetres quadrats. La finca situada entre els carrers Dos Rius i Mascaró, tot i ser una finca molt inferior a d’altres expropiacions va ser sense cap mena de dubte molt dolorosa, atès que afectà directament la masia, raó per la qual es fa haver d’enderrocar un cos de l’antiga casa.

En l’època deuria ser una una decisió molt polèmica, ja que l’autor del plànol va ser Josep Comes i Argemí precisament el propietari de la masia situada al davant, anomenada Torre Llobeta, que justament en aquell punt va decidir fer una corba molt pronunciada, que encara s’aprecia en l’actual traçat del Passeig de Maragall, perquè la seva casa no es veiés afectada».

Sabem ben poc de la història de la masia de Can Bartra i ens agradaria poder-ne tenir més, d’ella sols ens arriba la notícia, perduda en el temps, que algun cop havia estat la casa Xica de l’heretat de la Torre dels Pardals.

En fi que els anys passen però l’actitud dels poderosos davant els menys afavorits desgraciadament no.

Finalment recordarem per situar-nos en tessitura que estaven ben properes les annexions del pobles propers a Barcelona: Sant Andreu de Palomar, annexionat en 1897, Sant Martí de Provençals en 1897, Horta en 1904, Gràcia 1897.

Tots aquests terratinents, senyors molts influents, amb nombroses relacions en els Ajuntaments i alguns tanmateix amb càrrecs polítiques, estaven totalment al corrent del canvis que s’havien de produir i per tant, quan era el moment adequat per adquirir els terrenys que els podrien produir abundants beneficis.

Salvador Riera per exemple, va comprar el Mas Guinardó i les seves terres en 1895 i les Mas Viladomat en 1896 , Sant Martí es va annexionar a Barcelona en 1897, podeu treure les oportunes conclusions vosaltres mateixos molt fàcilment.

Fonts informatives: Jordí Sánchez i en Jordi Petit, en el seu llibre Història dels carrers del poble de Sant Andreu del Palomar.

CAN RECASENS - barri de can Quintana

Barri de Can Quintana. Recreació en color d'una foto de 1918 de S. Ribó.

La història dels edificis dels estiuejants del barri de Can Quintana, és de menys conegudes d'Horta situada al  llarg i al final de que ara es coneix com carrer  Feliu i Codina.

Avui ens fixarem en la torre que hi ha en el núm 72 d'aquest carrer, una de les més antigues de la contrada, malgrat no sigui la que més anys sumen les seves parets. 

Foto entre els anys 1908-1910, can Recasens s'estava construïnt

Des d'abans dels anys cinquanta en aqust edifici hi viu la família Boixaderas però, la casa és molt anterior i la va fer construir Constansa Recasens Girol entre 1908-1909.

La família Recasens-Girol no era qualsevol família, estava formada per quatre germans Perè, Manuel,Sebastià i Constància, casada amb Juan Motiño, representant a Barcelona de l'empresa d'exportació de begudes de la família de la seva muller Constàcia i del seu cunyat Pere resident a Guatemala, on dirigia una part del negoci familiar.

Pere Recasens Girol i la seva dona Concepció Siches Gils, van tornar a Barcelona en 1905 amb el seu fill Lluís Recasens Siches, quan aquest només tenia dos anys, donat que volien que creixés i estudiés en el país dels seus pares. 

Lluís Recasens Siches

Fou un gran Jurista i professor de la Universitat de Santiago de Compostela i de la Complutense de Madrid. Va escriure nombroses obras en les que exposava la seva interpretació de la filosofía del dret en funció de l'existència humana però regida per un conjunt de valors universals, entre les que destaquen: VIDA HUMANA, SOCIEDAD Y DERECHO.FUNDAMENTACIÓN DE LA FILOSOFIA DEL DERECHO (1940) i INTRODUCCIÓ A L'ESTUDI DEL DRET. 

Desprès de la Guerra Civil degut a les seves idees republicanes, es va exilià a Mèxic on va morir en 1977.

Pere Recasens Girol, va morir a Barcelona el 27.1.1924

Un altre membre important de la mateixa família RECASENS-GIROL, fou Sebastià Recasens Girol, germà de Constància, nascut en 1863.

Va nèixer a Barcelona el 15 d'abril de 1863. Estudià medicina i es va llicenciar amb tan sols 19 anys amb la qualificació més alta. Es va doctorar a Madrid en 1885 on va guanyar la plaça de Médico en la Beneficiencia Municipal de Granada. Poc temps desprès va tornar a Barcelona a perfeccionar-se i va treballar a l'Hospital del Sagrat Cor de Jesús al costat de cirurjà Salvador Cardenal, al mateix temps que treballava en l'Hospital de Niños.

Sebastiá Recasens Girol

En 1902 va anar a Madrid a la fi d'aconseguir la Càtedra d'Obstentricia d'aquesta ciutat, que estava vacant i la va aconseguir. Al front d'aquesta càtedra va ser ràpìdament conegut a Madrid, degut la seva sòlida preparació quirúrgica i en les seves especials dots de caràcter i de magisteri. També va introduir a España les primeres tècniques de radioteràpia i va actuar amb entusiasme i eficàcia en la lluita contra el càncer.

En 1916 fou escollit Degà de la Facultat de Medicina. Va formar part de la Junta Constructora de la Ciutat Universitaria . També va ser director duran molts anys de la Maternidad de Santa Cristina. Va morir en 1933.

Constància Recasenes propietària de l'edifici del núm. 72 de la Rambla Quintana, sens dubte era part d'una família important i a més socia junt amb els seus germans de l'empresa familiar, de la qual no hem pogut trobar més informació que la factura que seguidament reproduïm, que prova la relació familiar i econòmica d'alguns dels membres de la família en qüestió.

La Mansió que es va fer construïr anava al seu nom el que fa pensar que la fortuna familiar era de fet la seva família on el seu marit hi treballava amb un càrrec determinat.

Reproduïm seguidament la sol·licitud que Constansa Recasens va dirigir a l'Ajuntament de Barcelona, demanant permís per construir una torre-torre, compuesta por semisótano, bajos, primer piso i desvan alto para guardar productos agrícolas y un pequeño cobertizo, los planos de cuya fachada reproducimos, en març de 1909. Aquell mateix any li donaven el permís per construir amb la condició que quan l'urbanització de la barriada quedés formalitzada, si el seu terreny es veiés afectat en algun aspecte, s'hauria d'ajustar a les normes.

               Carta trobada a Todo Colección

            Reproducció de la Carta sol·licitant permís per construir, planell de la façana i signatura dels mestre d'Obres

                                                        Fotos més actuals de l'edifici. Carme Martín

D'estil historicista, estilísticament es caracteritza per l'eclecticisme neogòtic, que dóna d'aquest habitatge una imatge de casalot fortificat. Les obertures estan ordenades en tres eixos i són de dimensions decreixents en cada planta, acabant en finestres geminades només en la façana principal.
El balcó remarca l'obertura central i l'accés principal de l'habitatge. La coronació, a base d'una barana massissa, ressalta els eixos compositius verticals. Disposa d'un nivell de protecció C, és a dir, de bé d'interès urbanístic.

La mateixa Constància Recasens, en 1921 va sol.licitar de nou permís per construir dins la mateixa finca un petit edifici garatge pels masovers de la finca i que més tard, ja en mans d'un altre propietari, va ser llogat com a casa on encabir primer una escola i anys més tard una llar d'infants, que donava i dóna encara al carrer Congrés, actualment amb algunes modificacions posteriors al seu us posterior.

Situació sobre planell d'ambdós edificis

El mestre d'obres que es va encarregar dels planells de la casa va ser Josep Masdeu i Puigdemasa, reconegut per dissenyar cases com la casa Sala (1919), al carrer Campoamor, que va ser anys més tard la coneguda Academia Martí i moltes altre que podreu admirar clicant el link que segueix:

Altres obres de Josep Masdeu

Vista lateral des del carrer Congres sobre planell 

                                   Vista actual de la casa dels masovers, amb la façana al carrer modificada

• Fonts Informatives; les còpies dels panells aconseguits en l'Arxiu Municipal Contemporani, de l'Ajuntament de Barcelona
• Fotos i biografia de Lluís Recasens del Web de la Universitat Carlos III de Madrid
• Fotode Sebastià Recasens: WEB Universidad Complutense - Biblioteca- Històrica Marqués de Valdecilla.
• Biografia Sebastià Recasens  del Web sobre Història de la Medicina Tomàs Cabacas.

CAN GOMIS

Francesc de Gomis, fou un acabalat mercader de teles barceloní propietari d’un popular establiment comercial al carrer Argenteria. va comprar dues cases senzilles que Anna María Rey posseïa al carrer de la Barra de ferro, 5 i 5 bis, corria l’any 1791.

De Gomis va contractar al prestigiós mestre de obres Joan Garrido i Bertran, professional al servei del Bisbat i de la Real Audiencia; Gomis li va encarregar que derruís aquelles cases velles i construís un edifici que fos representatiu del seu considerable poder econòmic. El resultat de l’encàrrec passà a ser conegut des de llavors com el Palau Gomis.

Així mateix es va fer edificar una torre palau d’estiueig al que era aleshores terme d’Horta, Can Gomis va ser una de les grans residències Palau i els seus jardins un dels més bells de totes les rodalies de Barcelona. Les seves terres eren extensíssimes i s’estenien des del turó del Putxet al cim del Tibidabo. El camí per arribar a Can Gomis correspon a l’actual carrer Gomis.

La casa palau estava situada a Penitens i davant de Vallcarca, era una casa senyorial de molta amplitud amb una fantàstics jardins formats a l’estil italià del segle XVIII, grans terrasses, balustrades, escalinates, xiprers, estany, font, escultures, tot construït amb ma destra, amb molt de gust i materials de primera qualitat: pedra llavorada, marbre blanc de Carrara.

Foto de la casa palau en 1954. La casa estava ja abandonada. 
G.E. Vallcarca

L’entrada estava franquejada per dos templets; en un indret del jardí hi havia un estany amb una figura jacent de Lucrècia (l'aigua rajava per la ferida del pit), obra segurament de l’escultor Damià Campeny.

Un dels templets

El llac de Lucrècia

Una àmplia escalinata de dos rams que s’unien en el replà superior, que donava accés a una ampla terrassa que s’obria en unes altres dues, una a la dreta i una altra a l’esquerra, vorejades de balustrades amb gran gerros, tot de marbre.

Amplia terrassa

Les referències més importants que tenim d’aquesta casa i finca provenen del conegut «Cuestionario» de (*) Francico Zamora , que es dedicà en l’època a seguir tots els camins del país anotant tot quan contenien, era una espècie d’inspector d’hisenda que passava nota a Madrid de tot el que considerava de valor per al cobrament dels tributs que devien pagar-se a la Corona Espanyola.

Dit això hem d’admetre que gràcies a les seves anotacions tenim constància i descripció entre moltes altres cases i finques de la contrada, de can Gomis, les seves anotacions contenen una bona descripció de la finca que ens ocupa : «Bajando camino Real des de Collserola a , medio monte se halla una Torre o Casa de Campo de lo bueno del tiempo con un hermoso jardín, árboles frutales, limones, cidras y unos baños con bastante agua perenne todo el año. Es suficiente patrimonio y casi todo viñas. Las bodegas de aquella son primorosas toda la obra de la misma que, sin exagerar, es de romanos, hízola, de pié hasta verla como al presente està, su dueño Francisco Gomis, tendero de lienzos de Barcelona. Hállase situada en terreno de manso Maduixer y dentro del que tenia en este término de San Ginés».

La finca casa i jardins

Per altra banda (**) Valeri Serra i Boldú ens fa aquesta completa descripció «Els jardins, així com el palau del carrer de la Barra de Ferro , número 5, són construïts per don Francesc de Gomis, patrici de posat noble i inteligent mirada.

Aquest don Francesc Gomis, noble per títols que ho testimonien i per sos sentiments, en ha llegat dues meravelles d’art, una els jardins de can Gomis i l’altra l’àlbum de gravats amb els quals el comerç i la indústria barcelonina festejaren l’entrada de Carles III a Barcelona.

Navilier afortunat i comerciant a qui li sortiren bé totes les empreses. Entre les varies finques que el senyor Gomís posseí, hi havia unes vuitanta mojades de terra que s’estenien al peu del Tibidabo, des del Putxet fins el cim de la muntanya.

Allà edificà una torre i emmurallant-ne unes deu mujades que baixen fins la carretera d’Horta i voregen un torrent el d’en Gomis – carretera de Sant Cugat (avui dia Avda República Argentina) Hi edificà una gran torre i uns jardins magnífics, una part amb boixos retallats afectant forma laberíntica i combinats amb estanys, brolladors i cascades amb aigua abundosa que cau entre estalactites; una altra part superior que es guanya per una doble escalinata d’amples proporcions que dóna a una terrassa, que limita per un cantó una balustrada amb grans gerros i per l’altra unes aplomades tires i grups de xiprers, dels quals en trenca la monotonia aquella blancs de les estàtues, els bancs d’històrics respatllers i les pilastres que s’estenen a una banda i l’altra.

Al mig i a cada cap del parterre, s’obren unes escales que desemboquen en caminals, vorejats de boixos i xiprers, que condueixen a les colossals piscines que fecunden la finca.

Par les les escalinates de la casa palau,  foto del
LLibre Barcelona  desapareguda de Giacomo Alessandro.

A can Gomis fugin de de la febrer groga que assolava Barcelona, es va instal·lar el 1870 La Capitania General de Catalunya.

Durant els anys cinquanta es va dur a terme en terres que havien estat de Can Gomis, una intervenció arqueològica que va propiciar la localització de les restes d'una vila rústica romana, on també es va localitzar un sepulcre romà a 150 metres de l'emplaçament de la vila romana.

Can Gomis va desaparèixer en 1960, on estava la torre es basteix ara el Camp Municipal del Districte VIII i en el seus jardins es construí l’antic Hospital Militar que hores d’ara ja no existeix.

Avui i resta un carrer del mateix nom que té sortida al passeig de la Vall d’Hebron.

(*) Francisco de Zamora Peinado, fou un magistrat, escriptor i viatger espanyol de la il·lustració, Diario de los viajes hechos en Cataluña, edició de Ramon Boixareu. Barcelona: Curial, 1973.

(**) Valeri Serra i Boldú, s'establí a Barcelona el 1893 i hi estudià el professorat mercantil i més endavant la carrera de dret, va fer també de periodista i ha estat un dels més destacats estudiosos del folclore català i el seu treball publicat ha permès la salvació d'una part important del llegat cultural popular de les terres de parla catalana.

Fonts d'informació : Les masies d'Horta, de Desideri Díez. Estudi de l'Institut Municipal de Paisatge Urbà i Qualitat de Vida, Estudi de paisatge urbà de Vallcarca, Autors Marina Cervera Josep Mercadé, de data Desembre 2017

Els Milà de la Roca i el seu palau d'Horta.

Per algun motiu, a principis del segle XVIII Bartolomé Milà de la Roca nascut el 1659, un pagès que procedia de Sant Pere d’Avern al Subirats, de la masia coneguda com “can Milà de la Roca”, decideix traslladar-se a viure a Vilanova de Cubelles (nom que tenia en aquella època el poble de Cubelles). Es casà amb Francisca Torrent i visqueren sempre en la indicada població. Varen tenir entre d’altres, un fill de nom Bartolomé que es casà amb Maria Madrona Serra, ambdós varen viure de l’ofici de pagès treballant les seves terres, també tingueren diversos fills com era habitual el l’època, entre els quals hi va haver un nascut el 1727 que es batejà sota el nom de Francisco Milà de la Roca i Serra.

Un altre fill del matrimoni José Milà de la Roca i Serra de 21 anys marxà a viure a San Sebastián a treballar per compte propi. Es sap que demanà a son pare Bartolomé que sol·licités document de (1) neteja de sang el 26 de juliol de 1762, segurament a la fi de poder contraure matrimoni amb Tomasa Astigarraga Mendiburu. Es casarem en 1764 i el 16 de abril de 1765 nasqué el seu fill José Joaquín.

José Milá de la Roca i Serra, va comercialitzar durant molt anys entre Caracas i d’altres ciutats de l’Amèrica i San Sebastián, amb diversos productes però principalment amb cacau. Va arribar a ser un comerciant amb gran reputació especialment a San Sebastián. Tenia també participacions en bucs.

Com ja hem mencionat, es va casar amb Tomasa de Astigarraga, els Astigarraga descendien dels Señores de Vizcaya, es desconeix el motiu per qual José Milà de la Roca va aconseguir un casament tan avantatjat  però el cert és que va anar així.

José Milá de la Roca era el cap de família i tenia col·locats a diversos dels seus germans de manera estratègica en diferents ports americans.

El 1778 amb la derogació de part del decret de nova planta, Catalunya aconsegueix permís per comerciar des de diferents ports espanyols, José Milà de la Roca torna a Catalunya i s’instal.la a a Barcelona permanentment. A poc de viure-hi, va morir la seva muller Tomasa de Astigarraga i en 1786 es torna a casar amb Teresa Serra Ibern, també vídua amb qui té un altre fill.

Conseqüentment José tenia fills que duien el cognom Mila de la Roca i Astigarraga i Milà de la Roca Serra, igual que ell. Del primer matrimoni eren José Joaquin, José Ramón, José Vicente, María Josefa, Maria Antonia Milà de la Roca i del segon matrimoni José Maria Milà de la Roca i Serra.

José Joaquín Milà de la Roca i Astigarraga va ser Diputat en Corts per Barcelona, entre els anys 1808-1810.

Un dels germans de José Milà de la Roca i Serra, Francisco, pare de Antonio Milà de la Roca i Miró comerciant barceloní, va ser l’home fort del també comerciant Josep Xifré i Casas.

Escut dels Milà de la Roca

Per altra banda un dels seus fills José Ramón Milà de la Roca i Astigarraga va ser un dels més grans terratinents de la colònia espanyola oriental, a finals del segle XVIII i principis del segle XIX. Desconeixem si es va arribar a casar ni si va ternir fills.

Segons els (*) capítols matrimonials de Joaquin Plana i Maria Josefa Milà de la Roca i d’Astigarraga de 21 ants, de 20 d’octubre de 1787, va rebre de dot 8000 lliures catalanes i dues calaixeres, ell era notari i fill de notari.

L’any 1788, es concedeix poder a Galain a Cádiz per a la venda de dos bucs, del bergantí La Resolución i del Correo de Cádiz.

Capítols matrimonials de Marcos Francisco Capalà i Pí amb Maria Antònia Milà de la Roca i d’Astigarraga el 2 de novembre de 1793, ella només tenia 16 anys. La quantitat dotada va ser la mateixa que la de la seva germana Maria Josefa.

Desconeixem però la data del matrimoni del primogènit José Joaquín Milà de la Roca i Astigarraga amb Maria Antonia Maynar i Clemente, el matrimoni va tenir diversos fills dels que només disposem els noms de Miquel Ramon i Pau Anton.

L’ 1 de setembre de 1796, es constitueix una mercantil a Reus de la que José Joaquín Milà de la Roca té tres quintes parts del capital que puja a 30.000 lliures catalanes que té per nom José Guardia & Cia.

A finals dels anys 90 del segle XVIII mor a Caracas Bartolomé Milà de la Roca i Serra segurament germà gran de José i de Francisco. José va intervenir per a nomenar apoderats a la fi de liquidar els bens que tenien en l’indicat país aleshores Colònia. L’any 1803 José Milà de la Roca dona poders a Bolet en la Nova Barcelona a Caracas per a la venda dels bens de Bartolomé Milà de la Roca.

El 1791 nomena apoderat al seu fill José Ramón Milà de la Roca i Astigarraga a Buenos Aires i des d’aquest moment serà aquest membre de la família qui mourà el negocis americans de la saga. José Ramón muntà diferents fàbriques de manipulats de carn i greixos. Ell va ser el primer en muntar un salador i un negoci d’encurtits en la ciutat de Montevideo. Tenia negocis a La Habana, Montevideo, Buenos Aires, Caracas, motiu pel qual controlava els mercats del centre i del sud americans.

Durant el decenni de finals del segle XVIII i gràcies a les bones relacions amb diferents capitostos francesos que comercialitzaven amb negociants del Pacífic, es va salvar en diverses ocasions de presons i confiscacions de les mercaderies dels seus bucs, la seva cultura i el seu saber fer feia que s’entengués perfectament amb la colònia francesa, simpatitzava amb la maçoneria com el seu germà primogènit José Joaquín que manejava conjuntament amb el pare d’ambdós els negocis Milà de la Roca des de Barcelona.

José Ramón, a finals de la dècada del segle XVIII, a conseqüència de la guerra contra Anglaterra, es veu forçat a fer tracte de negres, negoci aleshores legal però indecent.

Va comprar una extensió de terreny importantíssima a l’Uruguay utilitzant les seves influències amb la corona espanyola.

Anys més tard es va pronunciar en (2) l’Assemblea de Bayona amb d’altres diputats americans que va ser el germen de les futures nacions americanes.

Eren propietaris dels bucs La Guipuzcoana, alies Reyna de los Ángeles, Fragata Astigarraga, alies Nuestra Señora, Nuestra Señora de los Ángeles, número Set, número Vuit i Elisa.

Exemple de buc de l'època

Els Milà de la Roca eren una família en la que els seus membres creaven empreses comuns dirigides i controlades per ells mateixos donat que es quedaven els llocs dirigents i de confiança.

A José Joaquín el Rey li atorga el febrer de 1807 el títol de (3) “Ciutadà Honrat de Barcelona” i en conseqüència de anteposar el “de” al seu cognom, en el document apareixen els seus avantpassats en el Mas Milà de la Roca des de 1500.

Tant José Ramon com José Joaquín varen estar involucrats en la (4) Constitució de Cádiz de 1812, coneguda popularment com “La Pepa”. Les seves pretensions eren que les colònies americanes tingueren tracte de província. Com conseqüència de la invasió napoleònica, les colònies americanes tingueren una importants dosi de ganes de llibertat que els propis francesos s’encarregaren de propagar, causada per l’actitud de la península cap els territoris colonials motiu pel qual ja havien començat a separar-se diversos territoris i constituir-se en noves nacions i el Regne d’Espanya ja mai més tornaria a ser el mateix.

Com conseqüència d’haver-se involucrat tant en política, els Milà de la Roca varen perdre els seus negocis americans i entrar en desgràcia. Durant els anys 20 del segle XIX aquesta saga perd les seves empreses i curiosament en canvi, en Josep Xifré fa grans negocis en els mateixos territoris amb el mateix tipus de negoci. Són titllats d’afrancesats i per tant, mirats com traïdors, però en la pròpia Amèrica tampoc no se’ls té en consideració, motiu pel qual no varen aconseguir remuntar .

La mercantil Antonio Milà de la Roca & Cia., es va constituir l’1 de juliol de 1814, era de José Joaquin i Antonio Mila de la Roca i Miró, el seu cosí i director d’aquesta empresa. Un any mes tard José Joaquín va donar-li poders al cosí a la fi que procedís a donar rendibilitat a una casa a la ciutat de La Habana al carrer de Compostela, a la fi que es pogués llogar, vendre o el que fora menester, donat que els diners que aconseguís els havia d’aportar com a fons a la mercantil mencionada, acte seguir Antonio trasllada els seus poders cap a Inglada i de Pasqual i finalment altres persones acaben venent la casa en qüestió.

José Milà de la Roca i Miró fil de Francisco Milà de la Roca i Serra, es va casar amb una Estalella. D’aquest matrimoni va tenir també molta descendència: Francisco, Antonio, José Indefonso, Ivo, Joaquin, Maria Francisca i Clara.

La Granja Vella i terres del Monestir dels Jerònims la compra José Milà de la Roca i Serra el 5 de març de 1798, concretament crea un (5) cens amb domini directe en favor seu, donat que els Jerònims la tenien en ruïna i no disposaven de diners per rehabilitar i els necessitaven per reparar la Granja Nova, situada més a prop del monestir i on vivien alguns dels monjos. En l’escriptura, molt extensa, s’indica que la Granja Vella, abans denominada d’en Gausachs i més antigament Mas Soler, disposava de diferents terres, salts d’aigua i altres bens.

En l’any 1803, mor José Milà de la Roca i Serra, els seus bens passen al seu hereu José Joaquín Milà de la Roca i de Astigarraga, inclosa la Granja Vella. Deixa a Antonio Homs pagès i masover de la Granja Vella, 65 lliures catalanes.

Sobre can Gausachs , va construir una mansió a l’alçada d’un home triomfador de l’època, que pretenia reflectir en la seva casa justament el seu “triomf i grandesa” donat que era una persona que coneixia els luxes tant de les diferents ciutats d’Europa com d’Amèrica. La Finca del Milà de la Roca tenia gran extensions de terra, es dedicaven al cultiu de la vinya, oliveres i bosc on s’unien dos torrenteres i tenia permís per l’explotació de l’aigua de la finca mitjançant un cànon o cens que es pagava al Rey.

Resulta evident que de la casa derruïda que va compra Milà de la Roca no en va quedar pas res, i que el palau que podem contemplar avui dia (conegut com Martí-Codolar) no existiria, atès que va ser fruït dels desitjos de José Milà de la Roca. Les famílies Inglada i Martí-Codolar, successius propietaris del Palau foren merament residents temporals, l’últim amb alguns canvis que va introduir al palau original. La van comprar perquè tenien suficient diners per poder-ho fer, pel significat i bellesa de la finca i l’efecte que produïa entre la resta de ciutadans.

José María Milá de la Roca i Serra, es casa con Maria de las Mercedes Guilla i Sagarra , no disposem de dades del casament, si sabem però, que van tenir una família molt nombrosa formada per (6)Josep Nicasi Milà de la Roca i Guilla pilot nàutic i membre activista del partit moderat, Francisco de Paula, Estanislao, Enrique, Joaquina, Josefa Oriola (casada amb Baudili Valls) i Maria de las Mercedes.

El 16 d’octubre de 1819, es signen els capítols matrimonial entre Pablo Janer i Pasqual i Maria Antònia de Milà de la Roca i Maynar, com la família ja està en un moment econòmic complicat, es lliura una quantitat de diners petita, unes còmodes i una casa que hi havia en la Granja Vella de nom Torre Jussana, abans que aquesta es convertís en la torre que ara es coneix al voltant de 1825.

El 6 d’agost de 1821 es firmen els capítols matrimonials en Magín de Gironella i Ayguals i Maria de las Mercedes de Milà de la Roca i Maynar, se li lliura una petita quantitat de diners, còmodes i la promesa de lliurar al matrimoni una altra quantitat en quan es liquidi part del patrimoni familiar que ja s’intenta convertir en líquid.

Desprès d’haver convertit La Granja Vella en un autèntic Palau, amb luxes versallescs i com conseqüència del que la davallada dels negocis de la família en terres americanes, José Joaquín es veu forçat a vendre la mansió a Isidre Inglada i Marqués el 9 de novembres de 1824, davant el notari Francisco Mas i Fontana de Barcelona. Es fa mesurar la finca, tenint en compte la part segregada de la Torre Jussana, la medició de la Granja Vella va sumar un total de 290.000 metres quadrats, també assenyala la venda que les construccions que hi ha a la finca són de nova planta, així mateix que conté magatzems per a vins i oli producció principal de la finca. Així mateix, existeix una altra escriptura que correspon a la venda d’altres bens de la finca tals com botes i barrils i tot plegat es ven per 7000 lliures catalanes, una quantitat gens menyspreable.

S’obre el testament de José Joaquín de Milà de la Roca i Astigarraga el 7 d’agost de 1825.

En l’inventari consten una gran quantitat de vi, vinagre i olis emmagatzemats i guardats en la Granja Vella i en els magatzems de la seva casa del carrer de la Mercè.

Els Milà de la Roca varen mantenir una intensa relació comercial amb diferents comerciants de Vilanova i la Geltrú, motiu pel qual no resulta difícil pensar que la venda de la Granja Vella fou acordada entre amics, a conseqüència de que José Joaquín de Milà de la Roca i Astigarraga va quedar endeutat amb una bona part de la burgesia barcelonina, tot esperant l’arribada de les remeses americanes que mai no van arribar. Els nous països americans varen aconseguir la seva independència i els Milà de la Roca quedaren en l’ostracisme més profund que pot quedar un ésser humà desprès d’haver donat tant en les terres americanes. Els seus descendents, això si, com eren persones il·lustrades i/o ben casades, algunes branques van seguir dins l’elit barcelonina.

A la nostra manera de veure la finca palau coneguda popularment com Martí-Codolar, hauria de ser coneguda com el Palau dels Milà de la Roca per pura justícia històrica.

(1) Neteja de sang. Expedients que eren necessaris per tal de justificar la seva puresa o neteja de sang a cristians vells. És a dir, que acreditava que no eren descendents de jueus, moriscs, heretges i altres grups considerats indesitjables o impurs.

(2) La Constitución de Bayona, també denominada Carta de Bayona o Estatuto de Bayona i oficialment en francés Acte Constitutionnel de l’Espagne, fou una carta atorgada i promulgada a la ciutat francesa de Bayona, el 6 de juliol de 1808, per José Bonaparte, com a Rei d’Espanya i inspirada en el model d’estat constitucionsl bonapartista.

(3) Els ciutadans honrats foren una mena d'aristocràcia urbana que es va desenvolupar a laCorona d’Aragó durant la baixa edat mitjana a l'empara del creixement polític de les grans ciutats. La màxima representació d'aquesta classe va ser el ciutadà honrat de Barcelona, que estava exempt de determinats tributs i gaudia de prerrogatives.

(4) La Constitució de 1812 o Constitució de Cadis (oficialment: Constitució política de la Monarquia espanyola) fou la norma fonamental de la Monarquia espanyola redactada per les Corts de Cádiz el 1812 sota l'assetjament dels francesos. Fou de caràcter liberal i va ser coneguda com "La Pepa", pel fet d'haver-se aprovat el dia de sant Josep.

(5) Domini directe: Domini que es reserva qui ha cedit un immoble a cens perpetu o emfiteusi o altre títol semblant. 

(6) Josep Nicasi Milà de la Roca i Guilla, escriptor i polític, neix a Barcelona 1807 i mor el 1883. Fill de Josep Maria Milà de la Roca i Serra. Era pilot nàutic. Membre i activista del partit moderat, dirigí “El Papagayo”, que s’oposà a Espartero, i el diari catòlic “La Convicción”, que mantingué llargues polèmiques amb Mañé i Flaquer, i el “Diari de Barcelona”. Publicà en català unes guies o pronòstics per als anys 1845-47 i 1856, i, en castellà, la novel·la de fulletó Los misterios de Barcelona (1844) —escrita des de la presó i que aconseguí una gran popularitat—,Los diablos de España(1846), el drama Los lores de la noche(1874) i la novel·la històrica De Godoy a Sagasta (1876), crítica de la revolució del 1868.

(*) Els capítols matrimonials són una de les institucions més característiques del dret civil català, bé que també són admesos en el dret espanyol i en el d'altres ...

Fonts informatives: 

Julio-Carlos García Castrillón - Archivo Monaco – de Bacardi ( Secció dels Gironella, part dels Milà de la Roca). Membre de la família s'ha dedicat a recopilar i posar en ordre els documents familiars, un treball ingent i de gran importància històrica. 
Adaptació al format un guió de l’escrit original i traducció al català de Carme Martín 

Punts informatius 1-2-3-4-5-6 extrets de l'Enciclopèdia Catalana i Wikipedia 

LA BASSA D'AIGUA DE CAN PLANÀS

Al Guinardó no anem pas sobrats de restes arqueològiques i/o històriques, les més antigues es podrien trobar prop o dins les masies que sobreviuen, ben poques, ara mateix s’està fent un estudi de Can Garcini que pot ser molt interessant.

En els terrenys de l’Ajuntament que administra el Martinenc, on duent a terme unes obres per construir una pista de pàdel, segons notícies oficioses, ha sortit a la llum una bassa d’aigua bastant antiga pertanyent a l’antiga masia de Can Planàs.

Fotos de finals de febrer de 2019

És una bassa gran, pot ser la més gran que hagi hagut mai al Guinardó, de dotze metres de diàmetre per dos i mig de fondària, amb unes escales per accedir cap a l’interior per poder-la netejar, amb una capacitat de uns 250 m3 d’aigua.

Es sabia que havia existit perquè surt en alguns mapes del segle XIX i principis del vint, com en el parcel.laris d’en Vicenç Martorell i Portas (*) Enginyer en cap de l’Oficina del plànol parcel·lari de l’Ajuntament de Barcelona (1926-32), observeu el mapa adjunt;

Detall del mapa parcel·lari de Vicenç Martorell i Portas 

fixeu-vos amb quin detall la dibuixa en el plànol adjunt.

Enteníem a més que havia desaparegut al voltant dels anys 30, quan Can Planàs es convertí en un edifici destinat a l’oci per a la gent de Barcelona, i es van bastir la piscina amb llum interior nocturna i una pista de carreres de llebrers, tan popular a l’època, la bassa havia desaparegut, però sembla ser que simplement es va buidar en algun moment entre els anys 1940 1950 a la fi de no originar cap accident entre els nois que freqüentaven en l'època el Frente de Juventudes que s'hi va instal.lar i estava amagada en mig d'un munt de brossa i arbres tronats i mig secs i abandonats a la seva sort, segons mostra aquesta vista aèria de 1969, i els mateixos que administren l'espai no es van recordar mai que estava allà fins que no van netejar l'espai per construir, pel que sembla una pista de padel.

Vista parcial d'una foto més amplia d'una colecció cedida ICGC

Segons explica l'entitat administradora, cap els vuitanta, quan l'Ajuntament es va fer càrrec dels terrenys desprès d'un litigi amb els propietaris de la finca mitjançant el qual van ser expropiats, va cimentar el sòl per muntar una petita pista de futbol sala, que ha durat fins ara mateix en la que s'ha aixecat el terre per construir-ne una pista de padel.

Així doncs, la bassa no es conservarà pas, se li fet unes fotos per guardar constància de la seva existència i segons ens ha explicat un del càrrecs de l'entitat, uns "arqueòlegs" de l'Ajuntament, que deuen ser un cracs, amb poc més d'una  visita, sense fer rasses ni comprovacions de cap mena, han desistimat que la bassa tingui cap valor i hores d'ara deu estar ja tapada.

La piscina tal com era als trenta. Foto Cabrero. 

Pel que s'aprecia primera vista, és una bassa sòlida i molt ben construïda, que es mereix un estudi detallat. Hi ha elements molt interessants que cal valorar, com poden ser: saber amb quins materials es va bastir i quantes intervencions i canvis posteriors a la seva construcció va patir, quina antiguitat exacte se li atorga a la construcció d’aquest element tan essencial en la vida d’una masia rural, d’on provenia l’aigua, de quina manera s’emplenava i com es distribuïa pels horts i cultius de la masia.

És a dir, que no es tracta pas d’una bassa més de les moltes que hi devia haver a l'època, la seva descoberta adquireix especial importància per a la història del nostre barri i ha estat molt a prop de ser soterrada i el sòl cimentat  per construir-ne a sobre una pista de pàdel.

Sort en tenim que cada dia hi ha més ciutadans sensibilitzats contra el poc respecte que mereixen a particulars i/o a la mateixa Administració, el nostre passat històric i han passat nota a la Regiduria del que s'havia trobat.

Segons l'indicat directiu però, ells mateixos havien avisat al Districte d'aquest fet, ens ho podem creure  o no, però tal com van les coses en aquest país, hom tendeix a ser-ne desconfiat de mena.

Així doncs,  tot s'ha acabat lliurant unes quantes fotos de la bassa i el seu entorn, final de la història.

(*) Sr. Vicenç MARTORELL i PORTAS

Enginyer militar (1900). Enginyer en cap de l’Oficina del plànol parcel·lari de l’Ajuntament de Barcelona (1926-32). Cap de l’Agrupació del plànol de la Ciutat de l’Ajuntament de Barcelona (1932-40). Cap de l’Agrupació d’Urbanisme i valoracions de l’Ajuntament de Barcelona (1940-49). Medalla de plata de l’Ajuntament de Barcelona (1949). Discurs d’ingrés: "Cartografía nacional, regional y local".