Els fets revolucionaris de l’any 1936 no es poden analitzar adequadament sense saber una mica la història anterior al dia en que es van produir, els esdeveniments són fruït d’una cadena de d’esdeveniments que en un moment donat esclaten i la majoria de vegades de manera violenta.
Durant el moment de l’eclosió industrial a Barcelona, cal remarcar la situació indecent amb que treballaven els obrers, tant els adults com les criatures, amb horaris aberrants i deshumanitzants, el pistolerisme organitzat per la patronal contra sindicalistes que defensaven els drets dels obrers explotats, una església catòlica totalment ancorada cap a la part més reaccionaria del poder, la guerra de Cuba, la pèrdua de pràcticament totes les colònies espanyoles, la guerra del Marroc on només anaven a parar els fills dels obrers atès que la gent amb diners pagava per aconseguir que els seus fills no hi anessin, i que va desembocar en la Setmana tràgica***.
 |
| Vista general de barcelona durant la Setmana Tràgica - foto de la Vanguárdia |
Seguiren la Dictadura del General Primo de Rivera en el 13 de setembre de 1923 , la primera mesura que prengué el nou govern dictatorial fou :
«La destitución de las autoridades provinciales y locales (gobernadores civiles, alcaldes, presidentes de las diputaciones) que fueron sustituidas por militares, cuya primera misión fue el restablecimiento del orden público por el método expeditivo de declarar el estado de guerra lo que suponía la suspensión de las garantías constitucionales (como la inviolabilidad del domicilio, la libertad de reunión y asociación, etc.) y la atribución a la jurisdicción militar de los "delitos políticos" (incluidos el de ostentar banderas no nacionales o utilizar en actos oficiales lenguas no castellanas) y buena parte de los delitos comunes.» Wikipedia (Dictadura del Gral. Primo de Rivera), amb el beneplàcit del rei Alfons XIII.
Lògicament amb totes les llibertat coartades i declarar l’estat de guerra, van desaparèixer el pistolerisme dirigit per la patronal i els atemptats de les persones contràries al règim.
La decadència de la Dictadura va començar a mitjans de 1928, influïda per diversos factors : la malaltia que patia en Primo de Rivera (diabetis) que poc desprès de deixar el poder el conduí a la mort, el fracàs de la Dictadura per instaurar un règim nou, el paper creixent de l’oposició, a la que es va sumar l’exèrcit que va organitzar diferents conspiracions armades contra el règim.
 |
El General Primo de Rivera i el rei Alfonso XIII,
Foto del diario Público. |
Amb el fracàs polític de la dictadura, el monarca va intentar impulsar un retorn a la normalitat democràtica amb la finalitat de regenerar el règim polític. Abandonat per la classe política que es va sentir traïda pel recolzament del rei a la dictadura d’en Primo de Rivera. Va abandonar España voluntàriament desprès de les eleccions municipals de l’abril de 1931 que van ser considerades com un plebiscit entre monarquia o República. Va morir a Roma
El 28 de juny de 1931 es van celebrar a España eleccions generals a les Corts de la segona República Española. La dreta antirepublicana concorria molt dividida i les eleccions van donar un triomf rotund a la conjunció republicano-socialista, la dreta monàrquica va sofrir una derrota seriosa, tot plegat va donar lloc al denominat "bienni reformista" entre els anys 1931- 1933.
Desprès de la proclamació de la Segona República, diversos alts càrrecs foren condemnats a penes d’exili i inhabilitació en un acte celebrat en el Senat, davant vint-i-un diputats de la Comissió de Responsabilitats, constituïts en Tribunal, presidit pel diputat José Franchy i Roca.
La segona República Española fou un règim polític democràtic que va existir a España, entre el 14 d’abril de 1931 (substituïnt la monarquia d’Alfons XIII) fins l’1 d’abril de 1939 final oficial de la Guerra Civil española, que va donar lloc a la dictadora del General Franco que es va perpetuar en el poder més de quaranta anys.
 |
Proclamació de la II República a la plaça de Sant Jaume
- Foto Wikipedia |
Desprès de diversos entrebancs polítics en la seva última etapa prèvia a l’inici de la Guerra Civil la coalició d’esquerres va guanyar les eleccions de febrer de 1936, va guanyar les eleccions el front d’esquerres que el poble va anomenar Front popular i es mantingué en el poder fins l’esclat del cop d’estat del 18 de juliol de 1936.
L’exèrcit, les forces polítiques més reaccionaries de l’Estat Espanyol amb el recolzament de les jerarquies eclesiàstiques catòliques, es van confabular contra el govern legítim escollit pel poble.
El 17 de juliol s’inicià al Marroc una revolta on hi van col·laborar alguns diputats de la Ceda, amb Ramon Serrano Sunyer (cunyat del General Franco) i el Conde de Mayalde. En cap moment els conspiradors van pensar que allò es convertiria en una llarga guerra que va durar tres anys, pensaven que allò seria bufar i fer ampolles. Es preveia una acció molt violenta a Madrid que portaria ràpidament al triomf de les forces revoltades a la Capital i l’establiment d’un règim dictatorial i que al llarg restauraria la Monarquia.
Però allò que havia de ser un cop militar per enderrocar el Govern de la República, va dividir el país en dues meitats i es va convertir en una guerra oberta, entre la classe burgesa contra la classe obrera. Una guerra religiosa en contra d’una església que sempre estava del bàndol del poderosos i una guerra militar on mig exèrcit va trair la voluntat del poble expressat en les urnes.
 |
19 de juliol de 1936 , esclat revolucionari en contra del cop d'estat.
Foto d'El Periódico. |
A Barcelona el cop d’Estat desprès d’alguns enfrontaments i morts, es va poder aturar, i Catalunya va continuar essent republicana junt amb d’altres ciutats que tampoc van ser sotmeses, i començà aleshores una guerra civil que va durar tres anys.
Entre els anys 1936-1939, va ser una època plena de tensions polítiques i els canvis revolucionaris de gran abast, pràcticament totes les grans cases es van col·lectivitzar.
Els primer dies de la guerra la CNT era la força hegemònica, això no vol dir que no intervinguessin membres d’altres partits polítics com AC, PSUC, ERC, POUM o UGT, i sobre la que va recaure el control de l'ordre públic.
Les patrulles de control estaven formades per 45 homes. Desprès es va crear un Comitè Central de Milícies Antifeixistes CCMA) que controlava les milícies, la ràdio, patrulles de control en cada barriada que tenien el poder absolut dins del territori i feien i desfeien a caprici dels que formaven aquests grups. El CCMA fou dissolt el 27 de desembre de 1936, un dia desprès de l'entrada dels anarquistes al Consell de la Generalitat.
Malgrat que totes les forces polítiques formaven part de les patrulles de control representades amb unes determinades proporcions, la línia d’actuació la marcaren, segons manté Joan Vilarroya i Font **** les forces anarquistes i el POUM.
 |
| Patrulla de control de la CNT - Foto Somatemps |
Els primers incidents de la Guerra Civil a Horta van tenir lloc entre el carrer Fulton i el Carrer Horta, el primer ben a prop de la masia de Can Querol on els anarquistes s'havien fet forts. En els carrers indicats s'hi van instal·lar barricades i creuar trets entre faccions diferents. En el campanar d'Horta, explica un testimoni de l’època, es va instal·lar un franctirador que disparava a la gent que es feia forta al carrer.
Van morir o desaparèixer diverses personalitat significatives de la barriada, principalment religiosos i mestres vinculats amb l’església catòlica, per aquest motiu els que van poder van sortir del país ajudats per diferents personalitats de la Generalitat de Catalunya i consolats, especialment per l’italià.
La tasca d’evacuació entre juliol i novembre de 1936 de milers d’estrangers, catalans i espanyols perseguits per revolucionaris anarquistes i en menor mesura per comunistes, és poc coneguda i estudiada, existeix al respecte un interessant article d’Arnau González Vilalta penjar en el recopilatori digital RACO * que en parla abastament i molt ben documentat.
Itàlia i França van salvar part destacada del conservadorisme català, militants de la Lliga Catalana, del carlisme, dels sectors monàrquics o de Falange española que conformaven les classes dirigents
de l’economia del país, també diverses comunitats religioses i jerarquies de l’església catòlica van ser els sectors que més directament es veieren afectats per l’esclat de la violència revolucionaria de l’estiu i tardor del1936 que comportaria l’assassinat de milers de persones per la seva filiació política, social o religiosa.
Així mentre en la zona republicana es mantenien les ambaixades i els principals consolats, milers d’italians feixistes o no residents a Catalunya, València o Madrid eren impel·lits a deixar aquestes ciutats, l’esforç diplomàtic i militar de Roma es dirigia a assegurar l’èxit del cop d’estat dels feixistes espanyols, com mesos desprès es va poder comprovar amb els continuat bombardeig que va patir principalment Barcelona per part de l’aviació feixista italiana. .
Els esforços principalment dels governs alemany i italià, eren els d’aprofitar l’evacuació dels seus compatriotes per introduir espies, es demanaven llistes i objectius militars a bombardejar al seu consolat, s’intentava crear una xarxa d’agents locals que substituís als que sortien del país.
La urgència de les evacuacions no podien esperar rebre el vist i plau del Gobierno republicano, davant el curs dels esdeveniments que succediren a Barcelona i a tot Catalunya en general, tot i així avisarien a les autoritats catalanes.
En una conversa mantinguda per Bossi ** amb els consellers del govern de la Generalitat, Ventura Gassol i Josep Maria Espanya, aquests recomanaren que els vaixells italians es mantinguessin fora del port fins al moment mateix de l’embarcament que caldria fer de manera separada entre les diverses naus.
 |
| Carlo Bossi cónsul italià a Barcelona |
 |
| Vaixells fora del port esperant l'embarcament d'exiliats |
Tan bon punt la problemàtica de l’evacuació i/o protecció dels súbdits italians estava més o menys solucionada, la realitat proporcionaria una nova preocupació al consolat liderat per Bossi. I és que, ja a finals de juliol apareixeria la qüestió dels catalans, espanyols i d’altres nacionalitats que demanaven asil a les naus italianes es demanava el retorn del “Tevere” per continuar amb les operacions.
Des del primer dia, i per ordre expressa de Roma, el seu Govern va donar ordre que s’acollissin i ajudessin fos quina fos la seva nacionalitat i la seva situació econòmica talment com farien també els francesos. De fet es faria gratuïtament el trasllat des de Barcelona a Gènova en vaixells italians i amb totes les facilitats burocràtiques fins a arribar a fer la vista grossa davant certs passaports de dubtosa procedència, concretament, en el primer mes de guerra les naus italianes evacuarien 4.462 persones de diverses nacionalitats , entre els quals cal destacar 1.353 catalans i espanyols.
Unes operacions d’evacuació que s’aturarien si més no momentàniament a mitjans d’agost quan el conseller de l’Interior de la Generalitat, Josep Maria Espanya (ERC), col·laborador essencial de les operacions, comunicava a Bossi la impossibilitat de prosseguir les sortides. El problema en qüestió era el descobriment, per part de la CNT-FAI, de gran quantitat de passaports falsificats pels diferents consolats amb l’objectiu de permetre l’evacuació de ciutadans realment espanyols.
Aquesta circumstància va propiciar que a mitjans d’octubre es tornés a aturar de manera quasi total l’evacuació de persones desitjoses de sortir de Catalunya i que, fins i tot, amenaçaria la presència de diferents consolats a Barcelona.
Entre els milers de catalans i espanyols que s’evacuaren en naus italianes s’hi trobarà una llarga llista de religiosos i religioses de diferents ordres i institucions que, per iniciativa del consolat, de particulars o del Vaticà, serien dirigits cap a les mans de Carlo Bossi. Així, ja des dels primers dies de l’esclat del conflicte trobarem les primeres peticions per part de la Santa Seu i de les direccions de diferents ordres al govern italià per a que, a través del seu consolat a Barcelona i de les seves naus, procedís a informar de l’estat o al salvament directe de desenes de religiosos.
Aquí és on entra l’evacuació del Rector de la parròquia d’Horta i del seu vicari a cavall del vaixell Tevere de la flota italiana.
El dia 18 per la nit es van acostar fins a la parròquia de Sant Joan d’Horta dues persones per parlar amb el senyor rector, una li comunicà que aquella tarda en la seu del seu sindicat (la CNT segurament), s’havien repartit armes». L’altra persona li oferia una clau a la fi que la fes servir si necessitava refugiar-se en alguna casa .
El rector el primer que va pensar va ser en salvar les els estris de culte i d’altres coses de l’església. Durant la nit dins de la foscúria més absoluta, va anar a visitar les cases d’alguns dels seus feligresos més lleials, a la fi que amaguessin les robes sagrades, ornaments, llibres parroquials, etc..
L’ultima
missa a l’església es va celebrar molt d’hora a primera hora del
mati i amb la porta tancada amb uns pocs feligresos. Poc desprès
els de la CNT van entrar i cremar el la rectoria i el temple.
Diumenge
19 a primera hora del matí, quatre ulls darrera de la cortina d’un
casa del davant de la parròquia, contemplaven com uns homes que
varen baixar d’un camió i incendiar la casa rectoral que es va
derruir en poc temps per la força del foc.
Quan
el camió se’n va anar emocionat el rector exclamà «només
han cremat la casa rectoral i el foc no arribarà a l’església
perquè totes les portes de comunicació estan tancades i disposen de
plaques de ferro, gràcies a Déu hem salvat l’església»
(Revista Ideal nº 37 de gener de 1948)
 |
Parròquia de Sant Joan cremada.
Foto Revista Ideal dels Lluïsos d'Horta. |
Però
no va ser pas així, perquè o bé el foc va passar de la rectoria a
l’església o bé perquè una mica més tard en adonant-se que
l’església no cremava aquells homes van tornar i finalment
incendiaren el temple.
Pocs
dies desprès dels fets relatats, el senyor rector Miquel Pujol i
Forn junt amb el vicari Joan Bonet Baltà, instal·lats dins d’un
cotxe que portava
pintat a les portes les sigles de la FAI, un
dels dies en que el Tevere fondejà a Barcelona els dies 28 de
juliol, 3 i 27 de juliol al matí,
creuaren Barcelona i embarcaren en el vaixell-hospital «Tévere»
que els dugué fins a Itàlia on s’instal·laren a la ciutat de
Roma, de la que no van poder tornar fins que no acabà la guerra, no
sense que abans no els deturessin
les patrulles de control a l'alçada del monument a Colom
comprovessin la documentació de les
persones del vehicle i finalment els
deixessin entrar en el port. (Joan Bonet
vicari, Ideal nº 37 del gener de 1948).
Era
un vaixell destinat a evacuat la colònia italiana de Barcelona, hi
va haver persones que camuflades sota identitats falses
(facilitades per persones dels consolats corresponents), van poder
sortir en el mateix vaixell, la majoria clergues, monjos, monges o
polítics i familiars de polítics involucrats en el cop d’estat
contra el Govern de la república, que temien per la seva vida
 |
Recreació de la sortida del senyor rector en un cotxe
des del carrer Rectoria/Campoamor. C, Martín |
Per
poder arribar fins al port el sr. Rector és de preveure que demanés
l’assistència d’algú que en aquell moment disposava d’uns
dels pocs cotxes que hi havia a la barriada d’Horta, suposadament
els del sr. Llobet, i aquest fet té una incidència terrible en el
seu tràgic final.
L’Antoni
Llobet Nicolau, en principi se’l donà per desaparegut i
presumiblement mort, un mal dia van trucar a casa i el van detenir.
el cadàver no el van trobat fins unes setmanes més tard a Montjuïc,
segons declaració d’un familiar però existeix també una altra versió i és que el van trobar al cementiri de Montcada, hem d'aclarir aquest punt.
La
família Llobet no eren pas feixistes només catòlics practicants
com molta gent de l’època. Segons paraules d’un familiar, a casa
seva es van sentir dues versions sobre la desaparició de l’avi,
una que
l’acusaven d’haver portat al mossèn fins a la frontera (en
realitat segurament
fins
el port de Barcelona) amb
el seu taxi a la fi que fugís de les matances dels radicals i una
altra poc
creïble, que
fou degut a les enveges que provocava en algunes persones el fet de
tenir alguns taxis en propietat.
A
casa dels Llobet no es parlava massa del tema perquè, com és ben
natural, els resultava molt dolorós recordar i
tampoc convenia a la família que se’n parlés massa a la barriada.
L’avia
Teresa Baladàs Ribó, es va passar dies
esperant que els seu marit tornés, que s’hagués pogut fer escàpol
quan el van venir a buscar a casa. Teresa anava per la muntanya de la
part de dalt d’Horta per mirar si trobava el seu cos.
El
seu fill deia que ell sabia que l’havien matat perquè un dia de
cop i volta els rellotges es van posar fora d’hora i un fort vent
va fer bategar els finestrals. La família Llobet vivia aleshores al
carrer Feliu i Codina, núm 17, a prop de l església de Sant Joan, les monges
i els Lluïsos.
El
més segur és que a
família
denunciés
la
seva
desaparició
a
les autoritats competents i
en conseqüència, els
truquessin o
es personessin
fins a casa seva a
la fi de
comunicar-lis que
passessin
per l’Hospital Clínic
a reconèixer
un cadàver que s'havia trobat segons una versió a Montjuïc, segons el seu net al cementiri de Montcada;
la seva dona i el seu fill el van anar a reconèixer plens
d’incertesa
i d'angoixa,
finalment
van
admetre que aquell home era el seu pare desaparegut.
Segons ens informa el seu net, primer el van detenir i el van portar fins a Can Querol retingut, allà va patir un atac de feridura i el van tornar a casa per finalment tornar-lo a detenir i ja no en van saber més. Sembla que can Querol hi havia alguns individus que es van dedicar a maltractar i fins i tot matar alguns dels que tenien retinguts.
Malgrat
tot la família va restar
en silenci,
en general a Horta no es sabia el final real
de
la història o
si es sabia no se’n parlava pas,
segurament perquè tenien por que els desgraciats
que el van matar, no tornessin a passar per
casa
i fessin
mal
a algú més de l família.
També hem estat informats per una net de Salvador Cols, que la majordoma del senyor rector temia que li pugués passar alguna cosa només pel fet d'estar al servei de la parròquia, li va demanar que l'ajudes a sortir d'Horta per anar a fins a Gràcia on tenia la família i així ho va fer d'magat en mig d'una negra nit.
Lligant
caps amb tota la informació recavada,
hem deduït que el sr. rector
va demanar al pare Llobet que disposava d'un cotxe per
traslladar-los fins al port on havien de pujar a un vaixell que els
duria fins a Roma, segurament
amb papers
falsos preparats per alguna conselleria
de la
Generalitat i
el propi
Consolat
italià,
volien
fugir de
les matances inútils d'uns eixelebrats
en
mig de la revolta revolucionaria dels anarquistes, tot
plegat sense calibrar quines conseqüència podria tenir aquest fet
pel conductor i/o
propietari del vehicle.
 |
Miquel Pujol,
Rector de la parròquia |
A
la fi d’assegurar-se
que no els detinguessin,
algú
els va
mal
aconsellar
pintar en la porta del
vehicle
les sigles de la FAI. Tot
va anar bé fins que arribaren a Colom,
on
els
va aturar i demanar els
documents que acreditessin qui eren les persones que viatjaven en el
cotxe i també la documentació del seu propietari. Les
patrulles de control de
la CNT
prengueren
nota
de
tot plegat,
circumstància
que hauria
de ser determinant alhora
del que va succeir posteriorment.
Desconeixem
si el sr. Llobet conduïa el cotxe o si o va fer algú que
treballava per a ell, la família tampoc en té constància, però el responsable i propietari del vehicle
fou sobre el que cal suposar que va recaure la venjança dels que van
considerar una ofensa que s’utilitzés fraudulentament unes sigles
a la fi que dos religiosos de l’església catòlica pogueren fugir.
Finament,
els
van deixar passar i
els viatgers
amb
passaports falsos van
poder
abandonar
el país,
sense saber el
que
comportaria
la
seva fugida
pel conductor del cotxe
i/o
propietari del cotxe.
 |
Miquel Pujol amb altres religiosos i exiliat a Roma.
Foto Revista ideal núm 37 dels Lluïsos d'Horta. |
Quan
les patrulles de control que els van aturar, van confirmar que el
cotxe no era pas cap dels que controlava
la FAI
i aclarit quines eren les persones que havia en el cotxe, la
sentència ja estava cuinada.
Quan
acabà la guerra tant el rector com el vicari van tornar a la parròquia de Sant Joan d'Horta,
el pobre senyor Llobet desgraciadament no ho va poder fer i a la família no tenen constància que anés a visitar la família de la persona que el va ajudar a fugir per donar-los ni que fos el condol.
De tota manera ens agradaria poder averiguar si les deduccions a les que he arribat, desprès de muntar el puzle de diferènts notícies de l'època, són reals o no, si algú disposa de més informació li agrairem que ens les faci arribar, en el blog hi ha un correu des d'on ho podeu fer.
Cal afegir a més a més com a colofó que en la retirada al final de la guerra unes determinades persones van trucar insistenment a la porta dels Llobet. Venien en un cotxe i ningú els va obrir la porta, els veïns els hi van comentar desprès que sort que no van sortir o sinó els haguessin matat els individus que havien trucar a la porta.
Hem
volgut fer una mica d’història per intentar que s’entengués el
moment històric en que es van produir algun
dels
fets luctuosos d’Horta
deguts
a la la ràbia i frustració de les forces revolucionàries,
que no pas per
disculpar de cap manera als responsables de la mort de cap persona, siguin
quin sigui el color de les seves idees.
FONTS
INFORMATIVES:
* LA
TASCA DE SALVAMENT DE VIDES DEL CONSOLAT ITALIÀ DE BARCELONA
(JULIOL-NOVEMBRE 1936). EVACUACIONS D’ITALIANS, CATALANS I MILERS
D’ESTRANGERS1- Arnau González i Vilalta (article penjat al RACO)
**6.
Carlo Bossi (Roma, 1892-1972). Enginyer i diplomàtic de carrera.
Casat i sense fills.
Militant
del Partito nazionale fascista des del 1925. En servei a l’oficina
d’Economia i Caixa del ministeri d’Afers Exteriors el 1911.
cònsol general a Barcelona entre el 18 febrer 1936 i novembre
d’aquell any
***
Es coneix com a Setmana Tràgicales revoltes populars que succeïren
a Barcelona i altres ciutats industrials catalanes, entre el 26 de
juliol i el 2 d’agost de 1909. El detonant d'aquests fets va ser la
mobilització de reservistes per ser enviats al Marroc, on el dia 9
de juliol havia començat la Guerra de Melilla.
****
Joan Vilaroya i Font, un dels més reconeguts especialistes en temes
sobre la Guerra Civil espanyola.
(1)
Informació general de l’època extreta de Sapiens i wikipedia.
