dimarts, 26 de febrer de 2019

LA BASSA D'AIGUA DE CAN PLANÀS


Al Guinardó no anem pas sobrats de restes arqueològiques i/o històriques, les més antigues es podrien trobar prop o dins les masies que sobreviuen, ben poques, ara mateix s’està fent un estudi de Can Garcini que pot ser molt interessant.

En els terrenys de l’Ajuntament que administra el Martinenc, on duent a terme unes obres per construir una pista de pàdel, segons notícies oficioses, ha sortit a la llum una bassa d’aigua bastant antiga pertanyent a l’antiga masia de Can Planàs.

Fotos de finals de febrer de 2019

És una bassa gran, pot ser la més gran que hagi hagut mai al Guinardó, de dotze metres de diàmetre per dos i mig de fondària, amb unes escales per accedir cap a l’interior per poder-la netejar, amb una capacitat de uns 250 m3 d’aigua.

Es sabia que havia existit perquè surt en alguns mapes del segle XIX i principis del vint, com en el parcel.laris d’en Vicenç Martorell i Portas (*) Enginyer en cap de l’Oficina del plànol parcel·lari de l’Ajuntament de Barcelona (1926-32), observeu el mapa adjunt;



Detall del mapa parcel·lari de Vicenç Martorell i Portas 

fixeu-vos amb quin detall la dibuixa en el plànol adjunt.

Enteníem a més que havia desaparegut al voltant dels anys 30, quan Can Planàs es convertí en un edifici destinat a l’oci per a la gent de Barcelona, i es van bastir la piscina amb llum interior nocturna i una pista de carreres de llebrers, tan popular a l’època, la bassa havia desaparegut, però sembla ser que simplement es va buidar en algun moment entre els anys 1940 1950 a la fi de no originar cap accident entre els nois que freqüentaven en l'època el Frente de Juventudes que s'hi va instal.lar i estava amagada en mig d'un munt de brossa i arbres tronats i mig secs i abandonats a la seva sort, segons mostra aquesta vista aèria de 1969, i els mateixos que administren l'espai no es van recordar mai que estava allà fins que no van netejar l'espai per construir, pel que sembla una pista de padel.



Vista parcial d'una foto més amplia d'una colecció cedida ICGC

Segons explica l'entitat administradora, cap els vuitanta, quan l'Ajuntament es va fer càrrec dels terrenys desprès d'un litigi amb els propietaris de la finca mitjançant el qual van ser expropiats, va cimentar el sòl per muntar una petita pista de futbol sala, que ha durat fins ara mateix en la que s'ha aixecat el terre per construir-ne una pista de padel.

Així doncs, la bassa no es conservarà pas, se li fet unes fotos per guardar constància de la seva existència i segons ens ha explicat un del càrrecs de l'entitat, uns "arqueòlegs" de l'Ajuntament, que deuen ser un cracs, amb poc més d'una  visita, sense fer rasses ni comprovacions de cap mena, han desistimat que la bassa tingui cap valor i hores d'ara deu estar ja tapada.

La piscina tal com era als trenta. Foto Cabrero. 
Pel que s'aprecia primera vista, és una bassa sòlida i molt ben construïda, que es mereix un estudi detallat. Hi ha elements molt interessants que cal valorar, com poden ser: saber amb quins materials es va bastir i quantes intervencions i canvis posteriors a la seva construcció va patir, quina antiguitat exacte se li atorga a la construcció d’aquest element tan essencial en la vida d’una masia rural, d’on provenia l’aigua, de quina manera s’emplenava i com es distribuïa pels horts i cultius de la masia.

És a dir, que no es tracta pas d’una bassa més de les moltes que hi devia haver a l'època, la seva descoberta adquireix especial importància per a la història del nostre barri i ha estat molt a prop de ser soterrada i el sòl cimentat  per construir-ne a sobre una pista de pàdel.

Sort en tenim que cada dia hi ha més ciutadans sensibilitzats contra el poc respecte que mereixen a particulars i/o a la mateixa Administració, el nostre passat històric i han passat nota a la Regiduria del que s'havia trobat.

Segons l'indicat directiu però, ells mateixos havien avisat al Districte d'aquest fet, ens ho podem creure  o no, però tal com van les coses en aquest país, hom tendeix a ser-ne desconfiat de mena.

Així doncs,  tot s'ha acabat lliurant unes quantes fotos de la bassa i el seu entorn, final de la història.








(*) Sr. Vicenç MARTORELL i PORTAS

Enginyer militar (1900). Enginyer en cap de l’Oficina del plànol parcel·lari de l’Ajuntament de Barcelona (1926-32). Cap de l’Agrupació del plànol de la Ciutat de l’Ajuntament de Barcelona (1932-40). Cap de l’Agrupació d’Urbanisme i valoracions de l’Ajuntament de Barcelona (1940-49). Medalla de plata de l’Ajuntament de Barcelona (1949). Discurs d’ingrés: "Cartografía nacional, regional y local". 


dilluns, 25 de febrer de 2019

HISTÒRIES DEL TRAM FINAL DEL CARRER FELIU I CODINA.


Frederic Baró era un sastre amb molt de prestigi a Barcelona en els anys 40; el seu taller estava situat en un pis del carrer Aragó prop del Passeig de Gràcia però vivia al carrer de l’Agregació, 34, al Guinardó en una torre. A més era propietari d’un terreny de 1072 metres quadrats a la Rambla Quintana (avui Feliu i Codina) a l’eixample d’Horta, que va comprar en 1924.


Part d'úna foto aèria de la zona de principis dels seixanta
 de l'Arxiu Cartogràfic de Catalunya.

En aquest terreny que va comprar a Isidre Massana Bernola, estava situat en la cantonada que donava també al carrer Congrés, s’hi va fer construir una petita edificació amb teulada d’uralita, amb tres estances , on a més de guardar les eines amb els que es treballava la terra, hi tenia un petit menjador i una habitació per si s’havien de quedar a dormir algun dia, a la part del darrera en tota l’amplada de l’edifici hi havia un emparrat que donava ombra i bon raïm.

El terreny disposava una bassa per regar els horts i segurament d’un pou per poder-la omplir d’aigua, atès que en 1924 la Rambla Quintana no gaudia pas d’aigua corrent, aquest pou no l’he pogut situar dins el terreny que era de forma pentagonal.

Les escriptures de compra-venda són riques en detalls sobre els veïns que eren propietaris de les terres o cases del voltant, així sabem que a l’esquerra del seu terreny a la Rambla Quintana, existia una casa que era una de les més antigues de l’indret, que estava a nom de Josefa Fons, que posteriorment, sense no poder determinar la data, va adquirir la família Valverde. A la dreta, en la part que donava al carrer Congrés, limitava amb terrenys de Clement Guix i en Pere Borràs.

En quan els terrenys van començar a revaloritzar-se, en Frederic Baró va vendre els seus terrenys en parcel·les que no acostumaven a ser massa grans i d’aquesta manera a Pilar Falcón (la meva mare que treballava en el taller de sastreria), el seu cap sabent que es volia casar li va oferir la possibilitat de comprar una de petita, la que contenia la caseta abans descrita. Així va ser com els meus pares la van adquirir per prop de 14.000 pessetes de l’època, un preu prou elevat per a les seves possibilitats econòmiques i que van anar pagant de mica en mica a l’anterior propietari.


Fotos de principis dels cinquanta fons C. Martín.

Com la Rambla Quintana no tenia pas clavegueres, en 1949 tothom tenia el que es coneixia com a pou mort on anaven a parar el detritus de les cases, el de casa meva el va perforar el meu propi pare,

Finalment en 1958 l’Ajuntament de Barcelona, va fer construir el clavegueram al carrer  Letamendi, entre els carrers Canigó i passeig Universal, i  carrer Feliu i Codina entre els carrers Congrés i passeig Universal pagant els veïns segons metres quadrats de la façana de la finca, els meus pares van pagar 4.848,66 pessetes. Resulta molt interessant que hi hagi persones com el meu pare que conservaven molts dels documents de l'època relacionats amb la nostra casa, que permeten que en coneixem la història.

Aleshores jo tenia 8-9 anys i recordo molt bé les obres al carrer, amb el sòl tot obert i ple de canonades que els treballadors de l’Ajuntament empalmaven. 

De sobte, en una d’aquelles sorpreses que dóna la terra quan la forades, va aparèixer l’esquelet d’una persona. Els veïns de l’època estaven força esverats pel fet que en embornal del clavegueram del nostre tram es trobés l’esquelet en qüestió, lògicament es va haver de personar la policia i un forense per donar fe i traslladar les restes a l’Institut Anatòmic Forense per determinar les causes de la seva mort. En un indret tan tranquil com la barriada de can Quintana, aquell aquest fet va ser tot un esdeveniment.

Els veïns lògicament no varem saber mai el resultat de la investigació que van dur a terme però he deduït que el mort devia provenir de les guerres amb el francès, molt anterior a la urbanització dels terrenys de la masia de can Quintana, edifici en temps solitari en mig d’un estol de vinyes, segurament enterrat per algú en aquests terrenys solitaris atès que devia haver mort allà mateix en alguna de les escaramusses entre soldats que sovintejaven.


A part de les torres, la majoria de principis del segle vint, les casetes més antigues, eren les de davant de casa que eren del anys trenta, segons hi consta en la mateixa façana, allà es van obrir entre els quaranta i cinquanta les primeres tendes , els ultramarins del senyor Esteva, que dirigia el seu

dijous, 24 de gener de 2019

CARTES D'UN PRESONER del Camp de Concentració d'Horta


El camp de concentració de Sant Joan a Horta, va ser inaugurat el 10 de febrer de 1939 per ordre del Cuartel General del Generalísimo, en principi no fou creat amb la voluntat que fos un camp de concentració de llarga durada però el fet que Catalunya es mantingués rebel fins el final i que Barcelona ja tenia més d’un milió de persones, van propiciar que es mantingués en actiu fin l’abril de 1940.

Pavelló de Llevant del Camp de Concentració. anys cinquanta.
 Foto de Fons Felip Capdevila

Situat en un lloc ben comunicat just davant de la carretera de Cornellà a Fogars del Tordera, passeig de la Vall d’Hebron i on ara passa la Ronda de Dalt, principal via de comunicació amb la barriada d’Horta i ubicat entre la carretera que comunicava Sant Cugat amb Barcelona (l’Arrabassada) i la que unia Horta amb Cerdanyola, coneguda popularment com "El forat del vent".

No tenia problemes d’abastament d’aigua atès que Horta estava situada entre muntanyes i disposava de nombrosos torrents, mines i pous d’aigua per abastir l’edifici, però el fet que fos un edifici inacabat, propiciava que no disposés de serveis sanitaris, ni cuines, ni habitacions adequades. Els presoners dormien sobre el terra amb una manta i la majoria de finestres no tenien vidres, sumat al fet que els mesos de gener , febrer i març, fossin especialment freds i més a Horta que està a peu de muntanya, tot plegat, va propiciar que el dia a dia dels presoners fos molt dur.


Camp de Concentració de Bram. Foto Agustí Centelles

Les seves necessitats es feien en una mena de l
atrines comunes consistents en uns taulons i d’uns bidons per recollir els detritus, sense cap mena d’intimitat i qui en volia un mínim havia d’esperar que les ombres de la nit, la hi donessin.

Unes dutxes en condicions pèssimes, facilitaven un mínim de neteja personal però només es podien utilitzar de tant en tant i el menjar escàs i dolent, consistent en un pa de munició en forma de panet, llaunes de sardines que havien d’obrir a cops de pedra donat que no disposaven de cap estri que es pogués fer servir per obrir-les, estaven rigurosament prohibits.

El camp de concentració d’Horta, era un complex format per dos edificis de grans proporcions, un a mig construir, rodejats de fil-ferrades, el de Llevant constava de soterrani, semisoterrani, planta baixa i quatre pisos i el de Ponent de soterrani i planta baixa, ja hem comentat que estava a mig construir.



Pavelló de Llevant en segon terme,
en primer terme el pavelló de Ponent a mig construir

El fet que els edificis no estiguessin acabats era un del al·licients per als carcellers atès que propiciava que l’exèrcit no hagués de gastar masses energies i material per a condicionar-los, donat que en teoria, havia de tenir una vida útil limitada.

Els recintes eren propietat de la Casa de la Caritat vinculada a la Diputació Provincial, per tant, un cop clausurat no haurien de donar explicacions a cap propietari molest.

formulari d'inspecció en el
camp de Concentració d'Horta
Des del moment que els soldats republicans eren capturats se’ls fitxava i eren traslladats a camps de concentració com el d’Horta, hi havia d’altres en tot Catalunya, on els presoners eren desarmats i desposseïts de tota documentació personal per evitar que la poguessin destruir, allà eren classificats en tres grups – oficials, classes i soldats – segons la unitat militar a la qual pertanyien.

Es calcula que en el moment de major ocupació hi havia en el camp entre 12.000 i 15.000 presoners, civils (que eren catalogats com a varios) i militars i es calcula que uns 115.000 presoners varen passar pel camp de concentració d’Horta en l’any i escaig que va estar obert.

Des del camp d’Horta la majoria es destinaven a camps de treball, un sistema d’explotació laboral totalment extrajudicial amb el qual es castigaven uns homes contra els quals no existia indicis suficients per ser sentenciats en consells de guerra.

Els presoners en les seves cartes pràcticament es limitaven a demanar allò que necessitaven, roba neta, menjar, cigarretes i paper, no acostumaven a queixar-se de la seva situació, ni a demostrar emocions negatives que poguessin neguitejar als seus familiars, i si ho feien era més aviat al comunicar-ser amb els amics propers o amb la promesa, el que la tenia.

Fins aquí la informació sobre el camp d’Horta aconseguida gràcies al llibre LA MEMÒRIA HISTÒRICA DEL CAMPUS MUNDET, d’Andreu Besolí, Aram Monfort i Maribel Ollé, dels pocs llibres que han fet un estudi acurat al respecte, atès que ni els propis habitants del barri d’Horta no en coneixen l’existència fins fa ben poc, la memòria del qual ja es va preocupar el franquisme d’esborrar-ne el rastre, fins i tot la fesomia exterior del pavelló de Llevant va ser modificada quan es van construir les Llars Mundet.

Entrem ara a tractar les novetats que aporten sobre el particular, les cartes i documents que Maria Guilera Escofet, filla d’un del homes que va estar durant tres mesos internat en el camp de concentració en qüestió, que va trobar en les golfes de casa dels seus pares i que 80 anys desprès surten a la llum.




Josep Guilera any 1936.
Foto familia Guilera
Na Maria no vol que quedi oblidat el patiment dels milers de presoners que van sofrir les conseqüències d’un confinament injust, en situacions extremes, desprès d’haver patit una guerra que va durar tres anys i que van tenir la desgràcia de perdre, ens ha facilitat proves materials de la seva existència: un sobre dirigit al camp de concentració, un formulari on es recollien les dades dels interns i cartes del seu pare a la família des del recinte i de la família al seu pare Josep Guilera, natural d’Avinyonet.




Ella mateixa ho expressa d’aquesta manera :

Les cartes i altres documents que cedeixo són per a nosaltres, la família de Josep Guilera, alguna cosa més que retalls de paper escrit.

Les cartes demostren el pas del pare, entre el maig i el juliol de 1939 pel Camp de Concentració de Presoners d’Horta, on va arribar procedent de França i abans de ser destinat a un camp de treballs forçats al Valle del Roncal (Navarra) fins el 1941. Allà durant 18 mesos el pare i altres presoners van construir una carretera a pic i pala.
Sobre de carta escrit des del camp de treball del
Valle del Roncal a Navarra.

El seu delicte, com el de tants d’altres, haver sigut fidel a la República. Ell feia el Servei Militar a Barcelona el juliol de 1936, quan va esclatar la guerra i va anar voluntari al Front d’Aragó.

A casa no es va parlar mai de la guerra. Era una casa de vençuts. Però justament aquest silenci imposat, sempre va tenir un paper important a les nostres vides.

Les cartes s’han conservat a les golfes durant més de 80 anys i ara crec que ha arribat el moment de cedir-les a les institucions, com a documents de la nostra memòria col·lectiva.

No són documents escrits per a la literatura. Són retalls de vida. En elles el presoner fa arribar a la seva família, a la seva promesa, al seus amics... les seves angúnies, les seves necessitats, els explica com han de demanar l’aval (que mai va arribar), el pa, les llaunes de sardines que necessita per a sobreviure.

La família, la promesa i els amics fan el que poden per ajudar-lo. Penso com devien patir per arribar des d’Avinyonet al Camp d’Horta, portar-li menjar, roba neta, alguns diners.

També hi ha cartes del seu germà Pere, pres al Penal de Cartagena i al seu germà petit, Frediquet, un adolescent de 15 anys que viu a la casa dels pares i que gairebé no ha pogut anar a l’escola.

L’únic motiu que ens porta a fer aquesta cessió de documents és que la seva lectura ens serveixi a tots plegats per evitar el patiment que va suposar la guerra i la posterior repressió que sense cap mena de compassió van patir els vençuts

Avinyonet del Penedès (Barcelona) 22 de gener de 2019.

Maria Guilera Escofet



Relació de cartes:


D’algunes de les cartes, només escollirem aquell tros que creiem important per il·lustrar l’article, estan escrites lògicament en castellà l'idioma dels vencedors, encara que en alguns casos, quan es dirigeix a la mare escriu algun paràgraf en català..

(1) «El paquete está en mi poder con sus tres panes, uno de ellos con comida, tabaco y ropa... Ya procuraré en tener el sábado de la próxima semana el paquete de ropa sucia que vosotros cuidaros de ir a recoger el mismo día. Para el jueves necesito mucho pan, tabaco y papel y a ser posible también un par de latas pequeñas de sardinas...
Pensad en el cuñado de Ramón y diréis a aquella mujer del cal Pisana que su yerno de S. Cugat se encuentra aquí con otros del mismo pueblo»

(2) «Enterados de tu situación en campo de concentración de Barcelona (Horta), haremos todo lo necesario para tu extradición, como también que en los momentos no te falte los cuidados posibles....
Referente a  el aval esperamos un día de estos tu padre llegue a esta con él en su poder para cursártelo lo más pronto posible.
Entretanto tu señora madre vendrá todos los días en el sitio en que hoy la has visto para poder verte y facilitarte lo que de momento te hiciese falta.

3) «...En el aval procuráis que ponga el Vº Bº de la Guardia Civil de Vilafranca que firmen en el los comerciantes y propietarios de más solvencia.
Según datos el aval tiene que estar firmado por el Alcalde y el Vº Bº de dos industriales.
Para dar más validez al documento conviene que firmen en él dos militantes de Falange Española..»

(4) ....te presentaste el domingo y perdiste un día que además te resultó triste y aburrido.
Como se hace muy difícil hablar por lo lejos que tenemos que estar, los que estamos en el campo de los que se hallan fuera procura ponerte de acuerdo con mi madre y venís las dos a verme el sábado a una hora determinada... Adéu, salut Maria meva».


(5) Estimado José: el domingo por la mañana subimos a esta montaña que te encuentras tu para ver si te podíamos ver....
Al llegar allí a la carretera vimos que toda la gente gritaba y vosotros no se os veía nada de tan lejos..
Por mediación de un chico que subió a la guardia te mande un papel por que tu supieras que estaba allí......» (no va servir pas de res).

(6) Estimada María: Vivo en una habitación con quince o veinte jóvenes que cuatro meses antes eran valientes soldados y hoy prisioneros de guerra. Entonces sus manos empuñaban un fusil y del cinto pendían bombas mortíferas, ahora aquellas manos son útiles para lavarse, afeitarse i matar piojos y de su cinto no cuelga sino ropa sucia llena de parásitos.
En la explanada del campo una inmensa muchedumbre privada de libertad, acababa la santa misa y entre aquella un hombre seguía como automatizado sus gestos y movimientos.
No ponía atención en el acto religioso que estaba celebrando ni pensaba en las personas que tenia el deber de amar y vivir por ellas. Absorto, el dolor y la alegría poco reflejo en su corazón obtenían, el recuerdo y la filosofía de años y años pasados que por ser de la juventud hubiesen tenido que ser los más hermosos de su vida, le habían convertido en inmune.
......su afán era uno, mandar, gobernar y escalar la cumbre para tener a sus pies bajo su yugo a la humanidad que tan mala es y que tan mal le había hecho....»

(7) «Ahora mismo creo que nos van a dar la libertad a todos y en el caso que así no sea, dentro de un término de días no fijo, nos pondrán en batallones de trabajadores que podría ir a trabajar lejos de aquí y entonces si que tendría necesidad de dinero. Porque no os imagináis el hambre que pasan estos muchachos que se encuentran aquí y su familia no lo sabe y no les envía nada....»

(9) José: Dios haga la gracia que sea cierto que dentro de pocos días nos podamos abrazar y vivir el resto de nuestra vida juntos. Tu padre....

(11) «Esta semana vendré a verte, no sé si será

el sábado por la tarde o el domingo por la mañana. Haces los posibles por salir como aquel día... Me pondré en donde nos fuimos con tu madre...»

13) «Les daré una sorpresa (als pares) pues he conseguido ingresar en las oficinas * y ello me permite poder salir bastante a menudo fuera del campo y al mismo tiempo todas las semanas te dan un permiso para ir a Barcelona...
A mi no me escribas ya que es posible que mi estancia en este Campo no sea larga. Hazlo a casa y ellos ya me trasladaran....»

15) «Estimados padres Ayer me inscribí voluntario a un batallón de trabajo. La causa ha sido el haber efectuado un detenido estudio de mi situación y sacar la conclusión de que a mi me conviene ganar tiempo para esperar días de más calma que los actuales.
Voy a plantearos el plan que sigo y que empecé a preparar desde mi entrada a España. Como todo el que tenga la más pequeña causa ya lo envían a un batallón por un tiempo indefinido y se que el informe que me extenderán en el pueblo aunque esté muy bien hecho, no me evitará de ir a él, he determinado ganarles la delantera con el fin de que tarden un poco más en cogerme, si es que lo logran.
Espero que al pasar al batallón quedaran mis antecedentes que tengo en el campo casi suprimidos y si somos previsores antes no se enteren en el pueblo del lugar donde me halle, van a pasar dos o tres meses y de aquí a entonces pueden ocurrir muchas cosas...
Se rumorea que nos vamos a Figueras, de todos modos es cosa probable pero no segura.....
Estoy fuerte y sano y dispuesto a soportar lo que se presente...».


Maria Escofet i Josep Guilera .
 Foto anys cinquanta , fons, família Guilera.

Finalment, tal com la seva filla ens ha indicat, en Josep va ser enviat al Valle del Roncal a Navarra, on va estar construïnt a pic i pala una carretera fins 1941.



Del llibre "Esclavos del Franquismo en el Pirineo"




*Segons fonts fiables, malgrat no existeix documentació al respecte sinó el testimoni de persones que hi van estar presoneres, durant 1939 i per un temps indeterminat, l’escola del Salesians fou utilitzada com camp de concentració. Així tenim el testimoni de Miguel Morera soldat republicà, que desprès de passar per altres camps i un cop acabada la guerra digué «que no era pas millor el col·legi dels Salesians d’Horta transformat en camp de concentració». Antoni Quintana apunta que el Colegi dels Salesians l'anomenaven el Camp de Sant Jordi i allà estaven ubicades des oficines del Camp de Concentració, donat l'edifici estava estava en millors condicions que l'edifici de la caserna Macià. Ramon Planta, que visqué tres anys a Can Marcet dedicat al servei de la família-Marcet Planàs, també assegura que ho fou.


Fonts d'informació:

  • Documents de la família Guilera - Escofet.
  • Llibre LA MEMÒRIA HISTÒRICA DEL CAMPUS MUNDET, d'Andrés Besolí, Aram Monfort i Maribel Ollé.

i