diumenge, 2 de maig de 2021

L'EXILI DEL SR. RECTOR DE SANT JOAN D'HORTA


Els fets revolucionaris de l’any 1936 no es poden analitzar adequadament sense saber una mica  la història anterior al dia en que es van produir, els esdeveniments són fruït d’una cadena de d’esdeveniments  que en un moment donat esclaten i la majoria de vegades de manera violenta.

Durant el moment de l’eclosió industrial a Barcelona, cal remarcar la situació indecent amb que treballaven els obrers, tant els adults com les criatures, amb horaris aberrants i deshumanitzants, el pistolerisme organitzat per la patronal contra sindicalistes que defensaven els drets dels obrers explotats, una església catòlica totalment ancorada cap a la part més reaccionaria del poder, la guerra de Cuba, la pèrdua de pràcticament totes les colònies espanyoles, la guerra del Marroc on només anaven a parar els fills dels obrers atès que la gent amb diners pagava per aconseguir que els seus fills no hi anessin, i que va desembocar en la Setmana tràgica***.


Vista general de barcelona durant la Setmana Tràgica - foto de la Vanguárdia

Seguiren la Dictadura del General Primo de Rivera en el 13 de setembre de 1923 , la primera mesura que prengué el nou govern dictatorial fou :

«La destitución de las autoridades provinciales y locales (gobernadores civiles, alcaldes, presidentes de las diputaciones) que fueron sustituidas por militares, cuya primera misión fue el restablecimiento del orden público por el método expeditivo de declarar el estado de guerra lo que suponía la suspensión de las garantías constitucionales (como la inviolabilidad del domicilio, la libertad de reunión y asociación, etc.) y la atribución a la jurisdicción militar de los "delitos políticos" (incluidos el de ostentar banderas no nacionales o utilizar en actos oficiales lenguas no castellanas) y buena parte de los delitos comunes.» Wikipedia (Dictadura del Gral. Primo de Rivera), amb el beneplàcit del rei Alfons XIII.

Lògicament amb totes les llibertat coartades i declarar l’estat de guerra, van desaparèixer el pistolerisme dirigit per la patronal i els atemptats de les persones contràries al règim.

La decadència de la Dictadura va començar a mitjans de 1928, influïda per diversos factors : la malaltia que patia en Primo de Rivera (diabetis) que poc desprès de deixar el poder el conduí a la mort, el fracàs de la Dictadura per instaurar un règim nou, el paper creixent de l’oposició, a la que es va sumar l’exèrcit que va organitzar diferents conspiracions armades contra el règim.

El General Primo de Rivera i el rei Alfonso XIII,
Foto del diario Público.
 
Amb el fracàs polític de la dictadura, el monarca va intentar impulsar un retorn a la normalitat democràtica amb la finalitat de regenerar el règim polític. Abandonat per la classe política que es va sentir traïda pel recolzament del rei a la dictadura d’en Primo de Rivera. Va abandonar España voluntàriament desprès de les eleccions municipals de l’abril de 1931 que van ser considerades com un plebiscit entre monarquia o República. Va morir a Roma

El 28 de juny de 1931 es van celebrar a España eleccions generals a les Corts de la segona República Española. La dreta antirepublicana concorria molt dividida i les eleccions van donar un triomf rotund a la conjunció republicano-socialista, la dreta monàrquica va sofrir una derrota seriosa, tot plegat va donar lloc al denominat "bienni reformista" entre els anys 1931- 1933.

Desprès de la proclamació de la Segona República, diversos alts càrrecs foren condemnats a penes d’exili i inhabilitació en un acte celebrat en el Senat, davant vint-i-un diputats de la Comissió de Responsabilitats, constituïts en Tribunal, presidit pel diputat José Franchy i Roca.

La segona República Española fou un règim polític democràtic que va existir a España, entre el 14 d’abril de 1931 (substituïnt la monarquia d’Alfons XIII) fins l’1 d’abril de 1939 final oficial de la Guerra Civil española, que va donar lloc a la dictadora del General Franco que es va perpetuar en el poder més de quaranta anys.

Proclamació de la II República a la plaça de Sant Jaume
- Foto Wikipedia
 
Desprès de diversos entrebancs polítics en la seva última etapa prèvia a l’inici de la Guerra Civil la coalició d’esquerres va guanyar les eleccions de febrer de 1936, va guanyar les eleccions el front d’esquerres que el poble va anomenar Front popular i es mantingué en el poder fins l’esclat del cop d’estat del 18 de juliol de 1936.

L’exèrcit, les forces polítiques més reaccionaries de l’Estat Espanyol amb el recolzament de les jerarquies eclesiàstiques catòliques, es van confabular contra el govern legítim escollit pel poble.

El 17 de juliol s’inicià al Marroc una revolta on hi van col·laborar alguns diputats de la Ceda, amb Ramon Serrano Sunyer (cunyat del General Franco) i el Conde de Mayalde. En cap moment els conspiradors van pensar que allò es convertiria en una llarga guerra que va durar tres anys, pensaven que allò seria bufar i fer ampolles. Es preveia una acció molt violenta a Madrid que portaria ràpidament al triomf de les forces revoltades a la Capital i l’establiment d’un règim dictatorial i que al llarg restauraria la Monarquia.

Però allò que havia de ser un cop militar per enderrocar el Govern de la República, va dividir el país en dues meitats i es va convertir en una guerra oberta, entre la classe burgesa contra la classe obrera. Una guerra religiosa en contra d’una església que sempre estava del bàndol del poderosos i una guerra militar on mig exèrcit va trair la voluntat del poble expressat en les urnes.

19 de juliol de 1936 , esclat revolucionari en contra del cop d'estat.
Foto d'El Periódico.

A Barcelona el cop d’Estat desprès d’alguns enfrontaments i morts, es va poder aturar, i Catalunya va continuar essent republicana junt amb d’altres ciutats que tampoc van ser sotmeses, i començà aleshores una guerra civil que va durar tres anys.

Entre els anys 1936-1939, va ser una època plena de tensions polítiques i els canvis revolucionaris de gran abast, pràcticament totes les grans cases es van col·lectivitzar.

Els primer dies de la guerra la CNT era la força hegemònica, això no vol dir que no intervinguessin membres d’altres partits polítics com AC, PSUC, ERC, POUM o UGT, i sobre la que va recaure el control de l'ordre públic.

Les patrulles de control estaven formades per 45 homes. Desprès es va crear un Comitè Central de Milícies Antifeixistes CCMA) que controlava les milícies, la ràdio, patrulles de control en cada barriada que tenien el poder absolut dins del territori i feien i desfeien a caprici dels que formaven aquests grups. El CCMA fou dissolt el 27 de desembre de 1936, un dia desprès de l'entrada dels anarquistes al Consell de la Generalitat.

Malgrat que totes les forces polítiques formaven part de les patrulles de control representades amb unes determinades proporcions, la línia d’actuació la marcaren, segons manté Joan Vilarroya i Font **** les forces anarquistes i el POUM.

Patrulla de control de la CNT - Foto Somatemps
  
Els primers incidents de la Guerra Civil a Horta van tenir lloc entre el carrer Fulton i el Carrer Horta, el primer ben a prop de la masia de Can Querol on els anarquistes s'havien fet forts. En els carrers indicats s'hi van instal·lar barricades i creuar trets entre faccions diferents. En el campanar d'Horta, explica un testimoni de l’època, es va instal·lar un franctirador que disparava a la gent que es feia forta al carrer.

Van morir o desaparèixer diverses personalitat significatives de la barriada, principalment religiosos i mestres vinculats amb l’església catòlica, per aquest motiu els que van poder van sortir del país ajudats per diferents personalitats de la Generalitat de Catalunya i consolats, especialment per l’italià.

La tasca d’evacuació entre juliol i novembre de 1936 de milers d’estrangers, catalans i espanyols perseguits per revolucionaris anarquistes i en menor mesura per comunistes, és poc coneguda i estudiada, existeix al respecte un interessant article d’Arnau González Vilalta penjar en el recopilatori digital RACO * que en parla abastament i molt ben documentat.

Itàlia i França van salvar part destacada del conservadorisme català, militants de la Lliga Catalana, del carlisme, dels sectors monàrquics o de Falange española que conformaven les classes dirigents

de l’economia del país, també diverses comunitats religioses i jerarquies de l’església catòlica van ser els sectors que més directament es veieren afectats per l’esclat de la violència revolucionaria de l’estiu i tardor del1936 que comportaria l’assassinat de milers de persones per la seva filiació política, social o religiosa.

Així mentre en la zona republicana es mantenien les ambaixades i els principals consolats, milers d’italians feixistes o no residents a Catalunya, València o Madrid eren impel·lits a deixar aquestes ciutats, l’esforç diplomàtic i militar de Roma es dirigia a assegurar l’èxit del cop d’estat dels feixistes espanyols, com mesos desprès es va poder comprovar amb els continuat bombardeig que va patir principalment Barcelona per part de l’aviació feixista italiana. .

Els esforços principalment dels governs alemany i italià, eren els d’aprofitar l’evacuació dels seus compatriotes per introduir espies, es demanaven llistes i objectius militars a bombardejar al seu consolat, s’intentava crear una xarxa d’agents locals que substituís als que sortien del país.

La urgència de les evacuacions no podien esperar rebre el vist i plau del Gobierno republicano, davant el curs dels esdeveniments que succediren a Barcelona i a tot Catalunya en general, tot i així avisarien a les autoritats catalanes.

En una conversa mantinguda per Bossi ** amb els consellers del govern de la Generalitat, Ventura Gassol i Josep Maria Espanya, aquests recomanaren que els vaixells italians es mantinguessin fora del port fins al moment mateix de l’embarcament que caldria fer de manera separada entre les diverses naus.

Carlo Bossi cónsul italià a Barcelona

Vaixells fora del port esperant l'embarcament d'exiliats



Tan bon punt la problemàtica de l’evacuació i/o protecció dels súbdits italians estava més o menys solucionada, la realitat proporcionaria una nova preocupació al consolat liderat per Bossi. I és que, ja a finals de juliol apareixeria la qüestió dels catalans, espanyols i d’altres nacionalitats que demanaven asil a les naus italianes es demanava el retorn del “Tevere” per continuar amb les operacions.

Des del primer dia, i per ordre expressa de Roma, el seu Govern va donar ordre que s’acollissin i ajudessin fos quina fos la seva nacionalitat i la seva situació econòmica talment com farien també els francesos. De fet es faria gratuïtament el trasllat des de Barcelona a Gènova en vaixells italians i amb totes les facilitats burocràtiques fins a arribar a fer la vista grossa davant certs passaports de dubtosa procedència, concretament, en el primer mes de guerra les naus italianes evacuarien 4.462 persones de diverses nacionalitats , entre els quals cal destacar 1.353 catalans i espanyols.

Unes operacions d’evacuació que s’aturarien si més no momentàniament a mitjans d’agost quan el conseller de l’Interior de la Generalitat, Josep Maria Espanya (ERC), col·laborador essencial de les operacions, comunicava a Bossi la impossibilitat de prosseguir les sortides. El problema en qüestió era el descobriment, per part de la CNT-FAI, de gran quantitat de passaports falsificats pels diferents consolats amb l’objectiu de permetre l’evacuació de ciutadans realment espanyols.

Aquesta circumstància va propiciar que a mitjans d’octubre es tornés a aturar de manera quasi total l’evacuació de persones desitjoses de sortir de Catalunya i que, fins i tot, amenaçaria la presència de diferents consolats a Barcelona.

Entre els milers de catalans i espanyols que s’evacuaren en naus italianes s’hi trobarà una llarga llista de religiosos i religioses de diferents ordres i institucions que, per iniciativa del consolat, de particulars o del Vaticà, serien dirigits cap a les mans de Carlo Bossi. Així, ja des dels primers dies de l’esclat del conflicte trobarem les primeres peticions per part de la Santa Seu i de les direccions de diferents ordres al govern italià per a que, a través del seu consolat a Barcelona i de les seves naus, procedís a informar de l’estat o al salvament directe de desenes de religiosos.

Aquí és on entra l’evacuació del Rector de la parròquia d’Horta i del seu vicari a cavall del vaixell Tevere de la flota italiana.

El dia 18 per la nit es van acostar fins a la parròquia de Sant Joan d’Horta dues persones per parlar amb el senyor rector, una li comunicà que aquella tarda en la seu del seu sindicat (la CNT segurament), s’havien repartit armes». L’altra persona li oferia una clau a la fi que la fes servir si necessitava refugiar-se en alguna casa .
El rector el primer que va pensar va ser en salvar les els estris de culte i d’altres coses de l’església. Durant la nit dins de la foscúria més absoluta, va anar a visitar les cases d’alguns dels seus feligresos més lleials, a la fi que amaguessin les robes sagrades, ornaments, llibres parroquials, etc..

L’ultima missa a l’església es va celebrar molt d’hora a primera hora del mati i amb la porta tancada amb uns pocs feligresos. Poc desprès els de la CNT van entrar i cremar el la rectoria i el temple.

Diumenge 19 a primera hora del matí, quatre ulls darrera de la cortina d’un casa del davant de la parròquia, contemplaven com uns homes que varen baixar d’un camió i incendiar la casa rectoral que es va derruir en poc temps per la força del foc.

Quan el camió se’n va anar emocionat el rector exclamà «només han cremat la casa rectoral i el foc no arribarà a l’església perquè totes les portes de comunicació estan tancades i disposen de plaques de ferro, gràcies a Déu hem salvat l’església» (Revista Ideal nº 37 de gener de 1948)

Parròquia de Sant Joan cremada.
 Foto Revista Ideal dels Lluïsos d'Horta.
Però no va ser pas així, perquè o bé el foc va passar de la rectoria a l’església o bé perquè una mica més tard en adonant-se que l’església no cremava aquells homes van tornar i finalment incendiaren el temple.

Pocs dies desprès dels fets relatats, el senyor rector Miquel Pujol i Forn junt amb el vicari Joan Bonet Baltà, instal·lats dins d’un cotxe que portava pintat a les portes les sigles de la FAI, un dels dies en que el Tevere fondejà a Barcelona els dies 28 de juliol, 3 i 27 de juliol al matí, creuaren Barcelona i embarcaren en el vaixell-hospital «Tévere» que els dugué fins a Itàlia on s’instal·laren a la ciutat de Roma, de la que no van poder tornar fins que no acabà la guerra, no sense que abans no els deturessin les patrulles de control a l'alçada del monument a Colom comprovessin la documentació de les persones del vehicle i finalment els deixessin entrar en el port. (Joan Bonet vicari, Ideal nº 37 del gener de 1948).

Era un vaixell destinat a evacuat la colònia italiana de Barcelona, hi va haver persones que camuflades sota identitats falses (facilitades per persones dels consolats corresponents), van poder sortir en el mateix vaixell, la majoria clergues, monjos, monges o polítics i familiars de polítics involucrats en el cop d’estat contra el Govern de la república, que temien per la seva vida

Recreació de la sortida del senyor rector en un cotxe
des del carrer Rectoria/Campoamor. C, Martín

Per poder arribar fins al port el sr. Rector és de preveure que demanés l’assistència d’algú que en aquell moment disposava d’uns dels pocs cotxes que hi havia a la barriada d’Horta, suposadament els del sr. Llobet, i aquest fet té una incidència terrible en el seu tràgic final.

L’Antoni Llobet Nicolau, en principi se’l donà per desaparegut i presumiblement mort, un mal dia van trucar a casa i el van detenir. el cadàver no el van trobat fins unes setmanes més tard a Montjuïc, segons declaració d’un familiar però existeix també una altra versió i és que el van trobar al cementiri de Montcada, hem d'aclarir aquest punt.

La família Llobet no eren pas feixistes només catòlics practicants com molta gent de l’època. Segons paraules d’un familiar, a casa seva es van sentir dues versions sobre la desaparició de l’avi, una que l’acusaven d’haver portat al mossèn fins a la frontera (en realitat segurament fins el port de Barcelona) amb el seu taxi a la fi que fugís de les matances dels radicals i una altra poc creïble, que fou degut a les enveges que provocava en algunes persones el fet de tenir alguns taxis en propietat.

A casa dels Llobet no es parlava massa del tema perquè, com és ben natural, els resultava molt dolorós recordar i tampoc convenia a la família que se’n parlés massa a la barriada.

L’avia Teresa Baladàs Ribó, es va passar dies esperant que els seu marit tornés, que s’hagués pogut fer escàpol quan el van venir a buscar a casa. Teresa anava per la muntanya de la part de dalt d’Horta per mirar si trobava el seu cos.

El seu fill deia que ell sabia que l’havien matat perquè un dia de cop i volta els rellotges es van posar fora d’hora i un fort vent va fer bategar els finestrals. La família Llobet vivia aleshores al carrer Feliu i Codina, núm 17, a prop de l església de Sant Joan, les monges i els Lluïsos.

El més segur és que a família denunciés la seva desaparició a les autoritats competents i en conseqüència, els truquessin o es personessin fins a casa seva a la fi de comunicar-lis que passessin per l’Hospital Clínic a reconèixer un cadàver que s'havia trobat segons una versió a Montjuïc, segons el seu net al cementiri de Montcada; la seva dona i el seu fill el van anar a reconèixer plens d’incertesa i d'angoixa, finalment van admetre que aquell home era el seu pare desaparegut.

Segons ens informa el seu net, primer el van detenir i el van portar fins a Can Querol retingut, allà va patir un atac de feridura i el van tornar a casa per finalment tornar-lo a detenir i ja no  en van saber més. Sembla que  can Querol hi havia alguns individus que es van dedicar a maltractar i fins i tot matar alguns dels  que tenien retinguts.

Malgrat tot la família va restar en silenci, en general a Horta no es sabia el final real de la història o si es sabia no se’n parlava pas, segurament perquè tenien por que els desgraciats que el van matar, no tornessin a passar per casa i fessin mal a algú més de l família.

També hem estat informats per una net de Salvador Cols, que la majordoma del senyor rector  temia que li pugués passar alguna cosa només pel fet d'estar al servei de la parròquia, li va demanar que l'ajudes a sortir d'Horta per anar a fins a Gràcia on tenia la família i així ho va fer d'magat en mig d'una negra nit.

Lligant caps amb tota la informació recavada, hem deduït que el sr. rector va demanar al pare Llobet que disposava d'un cotxe per traslladar-los fins al port on havien de pujar a un vaixell que els duria fins a Roma, segurament amb papers falsos preparats per alguna conselleria de la Generalitat i el propi Consolat italià, volien fugir de les matances inútils d'uns eixelebrats en mig de la revolta revolucionaria dels anarquistes, tot plegat sense calibrar quines conseqüència podria tenir aquest fet pel conductor i/o propietari del vehicle.

Miquel Pujol, 
 Rector de la parròquia

A la fi d’assegurar-se que no els detinguessin, algú els va mal aconsellar pintar en la porta del vehicle les sigles de la FAI. Tot va anar bé fins que arribaren a Colom, on els va aturar i demanar els documents que acreditessin qui eren les persones que viatjaven en el cotxe i també la documentació del seu propietari. Les patrulles de control de la CNT prengueren nota de tot plegat, circumstància que hauria de ser determinant alhora del que va succeir posteriorment.

Desconeixem si el sr. Llobet conduïa el cotxe o si o va fer algú que treballava per a ell, la família tampoc en té constància, però el responsable i propietari del vehicle fou sobre el que cal suposar que va recaure la venjança dels que van considerar una ofensa que s’utilitzés fraudulentament unes sigles a la fi que dos religiosos de l’església catòlica pogueren fugir.

Finament, els van deixar passar i els viatgers amb passaports falsos van poder abandonar el país, sense saber el que comportaria la seva fugida pel conductor del cotxe i/o propietari del cotxe.

Miquel Pujol amb altres religiosos i exiliat a Roma.
Foto Revista ideal núm 37 dels Lluïsos d'Horta.

Quan les patrulles de control que els van aturar, van confirmar que el cotxe no era pas cap dels que controlava la FAI i aclarit quines eren les persones que havia en el cotxe, la sentència ja estava cuinada. 

Quan acabà la guerra tant el rector com el vicari van tornar a la parròquia de Sant Joan d'Horta, el pobre senyor Llobet desgraciadament no ho va poder fer i a la família no tenen constància que anés a visitar la família de la persona que el va ajudar a fugir per donar-los ni que fos el condol.

De tota manera ens agradaria poder averiguar si les deduccions a les que he arribat, desprès de muntar el puzle de diferènts notícies de l'època, són reals o no, si algú disposa de més informació li agrairem que ens les faci arribar, en el blog hi ha un correu des d'on ho podeu fer.

Cal afegir a més a més com a colofó que en la retirada al final de la guerra unes determinades persones van trucar insistenment a la porta dels Llobet.  Venien en un cotxe i ningú els va obrir la porta, els veïns els hi van comentar desprès que sort que no van sortir o sinó els haguessin matat els individus que havien trucar a la porta.

Hem volgut fer una mica d’història per intentar que s’entengués el moment històric en que es van produir algun dels fets luctuosos d’Horta deguts a la la ràbia i frustració de les forces revolucionàries, que no pas per disculpar de cap manera als responsables de la mort de cap persona, siguin quin sigui el color de les seves idees.


FONTS INFORMATIVES:

* LA TASCA DE SALVAMENT DE VIDES DEL CONSOLAT ITALIÀ DE BARCELONA (JULIOL-NOVEMBRE 1936). EVACUACIONS D’ITALIANS, CATALANS I MILERS D’ESTRANGERS1- Arnau González i Vilalta (article penjat al RACO)

**6. Carlo Bossi (Roma, 1892-1972). Enginyer i diplomàtic de carrera. Casat i sense fills.

Militant del Partito nazionale fascista des del 1925. En servei a l’oficina d’Economia i Caixa del ministeri d’Afers Exteriors el 1911. cònsol general a Barcelona entre el 18 febrer 1936 i novembre d’aquell any

*** Es coneix com a Setmana Tràgicales revoltes populars que succeïren a Barcelona i altres ciutats industrials catalanes, entre el 26 de juliol i el 2 d’agost de 1909. El detonant d'aquests fets va ser la mobilització de reservistes per ser enviats al Marroc, on el dia 9 de juliol havia començat la Guerra de Melilla.

**** Joan Vilaroya i Font, un dels més reconeguts especialistes en temes sobre la Guerra Civil espanyola.

(1) Informació general de l’època extreta de Sapiens i wikipedia.


dimarts, 23 de març de 2021

CASA SALA del carrer Campoamor.

 

En qualsevol fotografia panoràmica de finals del segle XIX i principis del X, destaca la gran baluerna coronada per la gran miranda de la casa Sala. Torre de gran volum de dos pisos i una torrassa, de volumètrica general cúbica, la torre, el pòrtic d’entrada i la forma de la coberta copiat d’algun model europeu de l’època envoltada d’un gran jardí, demostraven el gran poder econòmic del seu propietari.


La casa Sala destaca en mig de la foto.
Foto de finals del segle XIX dels fons AHDHG


La Casa Sala està situada en el número 9 del carrer de Campoamor, aleshores Rambla Cortada, fou construïda en l’any 1861 pel mestre d’obres Frederic Farreres, per encàrrec de Ramón Sala Brugués, fill de Manresa. Fou un dels fundadors de la naviliera Línia de Vapores Tintoré, S, A, (1852-1915). Sobre 1915 aquella naviliera fundada 73 anys abans acreditava la possessió de set vapors diferents sota els noms de Francolí, Tintoré, Turia, Tordera, Tambre, Torreblanca y Telmo i seguia donant beneficis, això si, més moderats donada a conjuntura favorable per a les navilieres espanyoles derivada de la neutralitat del país en la primera Gran Guerra. Finalment la naviliera es va integrar en un nou i ambiciós projecte empresarial impulsat des de València com fou la creació de la Compañía Trasmediterránea.

En 1876, pocs anys abans de la seva mort, el sr. Sala va demanar a l’Ajuntament, del aleshores poble d’Horta, permís per construir una entrada per a cotxes en la façana de la seva torre, firmat pel mateix mestre d’obres que va construir la casa.

En 1883 Mor Ramon Sala Brugués, un diari de l’època relatava d’aquesta manera el seu enterrament:

-Llamó ayer tarde la atención del público que en la Rambla del Centro estaba reunido un entierro concurridísimo que saliendo de la calle de Escudillers entró por la de Fernando para llegar hasta la iglesia de San Jaime. Era el de don Ramón Sala y Brugués, conocido fabricante de pintados en San Martín de Provensals, fallecido en edad algo avanzada- La Vanguardia 11 d’agost de 1883.



Fotos de principi del selge XX on destaca la miranda de la casa Sala.
La primera és una postal de la època. Autors de les fotos desconeguts.
.

A partir d’aquest moment, la propietat de la casa Sala queda en mans del seu fill Ramón Sala Perera, casat amb Aymèe Bordes, no consta que tinguessin pas fills, qui en l’any 1900 va fer construir la meravellosa tanca de ferro que dona al carrer, que avui dia encara podem contemplar .


Fotos carme Martín . 2021

En 1919, segons informacions no contrastades per no haver aconseguir els documents que ho acreditin, Ramon Sala Perera va fer engrandir la casa, el més segur per la part del darrera on, segons hem deduït in situ, va fer afegir en la planta baixa i en el primer pis una galeria arrodonida amb cinc balcons finestres i un terrat sobre l'espai que ocupa aquesta sala. En la façana posterior apareixen esgrafiats en el primer pis un gerro de terrissa ple de flors on en destaca una de més gran  i en el segon,  motius geomètrics en mig dels quals apareix la mateixa **flor de sis pètals, motiu que es repeteix en moltes parts de  l'edifici i en la mateixa porta principal; les obres segons sembla les va dur a terme el mestre d’obres Josep Masdeu, 


Detall dels esgrafiats de la part posterior de la casa.
Fotos Carme Martín

Ramon Sala Perera, era Enginyer Industrial, també fou membre del consell d’administració de la societat Línia de Vapores Tintoré, S.A., propietari d’un fàbrica de pintures de Sant Martí de Provençals i *accionista del Banc de Barcelona que va fer fallida en 1920, Morí a Barcelona el 4 de juny de 1953, a la seva casa del carrer Ausias March, 48, ja feia temps que s’havia venut la torre d’Horta.

En 1931 en la casa Sala s'instal·la l'acadèmia Martin fins que l’escola va tancar en 1988, Des de llavors es va dividir en diversos apartament on viuen diferents famílies. Ara mateix l'edifici està en venda.





*Ramon Sala Perera fill de Ramon Sala Brugés, fou accionista de Banc de Barcelona que va fer fallida en 1920, Llibre BANC DE BARCELONA (Decadència i Fallida) de Yolanda Blasco Marell .

** Flor de sis pètals, significat: Abans que els nous corrents místics inspirats en religions orientals s’apropiessin del que anomenen la ‘flor de la vida’, els nostres avantpassats les esculpien a les llindes de portes i finestres per protegir les llars dels mals esperits.




divendres, 26 de febrer de 2021

Les oliveres del Guinardó

 

Fotos de Juanjo Fernández i Teresa Rodríguez


El nostre amic i company de recerques històriques Enric March, va publicar encara no fa any, en un dels seus blogs sobre cròniques de Barcelona, la història que li havia explicat en Magí Badia net d’un pagès de Sant Martí de Provençals de nom Pau Badia. Segons comenta en Magí, a primers dels cinquanta, quan ell tenia set anys, el seu avi tenia en un petit terreny en el  Guinardó on tenia plantades  nou oliveres que va fer traslladar al tros que tenien en el seu poble de Banyeres del Penedès. Ell ho recordava molt vivament perquè el va trasbalssar veure com les arrencaven. 

Aquestes oliveres estaven  més o menys on ara està la benzinera i el pisos del seu darrera en el passeig de Maragall, entre Rambla Volart i carrer Villar, creixent en terrenys que havien estat de l’antic Mas Viladomat.

Il·lustrava el seu article amb unes fotografies de les oliveres guinardorenques, que per coses de la vida, s’havien de tornar a arrencar atès que ja no els resultaven rendibles als seus actuals propietaris.

L’Enric March va intuir que aquesta podia ser una narració interessant i que podia cloure d’una manera més engrescadora que no comportés la mort dels arbres, així que, va parlar del tema amb Carme Martín del grup EL POU de recerca històrica del Districte d’Horta-Guinardó, per mirar que mediessin davant el Districte a la fi de tornar aquestes oliveres al seu lloc d’origen.

Carme Martín va traslladar al seu grup la història de les oliveres i concretament a en Juanjo Fernández, un dels seus membres, li va interessar poder-ho aconseguir-ho. Es va traslladar al poble de Banyeres del Penedès tractant de localitzar el pagès que havia tingut cura dels arbres tots aquells anys però, feia poc que s’havia jubilat i ara se n’encarregava una altra persona en Jordi Inglada, amb qui va contactar de seguida.

Desprès de diversos intents, finalment va poder establir comunicació amb el senyor Magí Badia, propietari dels terrenys. Els posà al corrent de les intencions que guiaven al seu grup de recerca històrica EL POU, que no era altre que aconseguir que els arbres tornessin al seu lloc de procedència i de la possibilitat d’aconseguir que la Regidoria del Districte d’Horta-Guinardó de Barcelona, els pogués adquirir, sempre que el preu fos raonable.

Davant d'això i donat que també a ells els sabia greu que els arbres es malmetessin, tant un com l'altre, van decidir que si el Districte d’Horta-Guinardó es feia càrrec de les despeses de transport no hi havia pas cap problema. En Jordi Inglada de manera desinteressada, amb ajuda d'en Juanjo Fernández, es preocuparien de preparar les oliveres per el seu trasllat, atès que prèviament s'havien de tallar algunes de les seves branques per facilitar-ne el trasllat i millor arrelament .

Juanjo Fernández, d’acord amb EL POU, es va dirigir a la Regidoria del Districte en la persona del seu Gerent Eduard Vicente, amb la finalitat de posar-los al corrent de la situació d'aquests arbres i de la possibilitat de poder-los salvar, ressaltant les bones condicions que els oferien per poder-ho dur a terme.

Finalment els polítics responsables del Districte que saben copsar l’oportunitat d’una bona història, d’aquelles que agraden al ciutadà, va donar seu el vist i plau al projecte.

Per concloure, cal assenyalar que dimecres passat a Banyeres del Penedès, l'empresa contractada per la Regidoria, es va preocupar d'arrencar i preparar les oliveres per al seu trasllat parcial aquella mateixa tarda. Primer es van traslladar-ne sis i al mati següent la resta.

Mentrestant en el Guinardó, la mateixa empresa va començar la tasca de crear les condicions adients per replantar les oliveres en terrenys del parc de la Ronda del mig, darrera de l’Hospital de Sant Pau i el proppassat dijous, es van començar a plantar les oliveres a escassos sis-cents metres del lloc on les van arrencar fa prop de setanta anys.

Cal agrair la bona disposició del Districte en relació al tema tractat i molt especialment als senyors Jordi Inglada, Magi Badia, per la seva total col·laboració, així com a en Juanjo Fernández i el grup d'El Pou la seva bona disposició i bona feina, que han permès que aquesta història tingues el final que es mereixia.


Regidora del Districte i el seu equip, membres del grup El Pou,
 AAVV Joan Maragal
l

Fotos d'E. Vicente.



dissabte, 20 de febrer de 2021

EL SOMATENT DEL GUINARDÓ

 

Una de les persones del barri que formava
part del Sometent.  sobre el anys 20-30 del
 segle passat. Foto Fons Caldentey

El sometent fou una milicià armada purament catalana amb uns origens que es remunten als segles XVI-XVII i la seva denominació es relaciona amb el toc de campana que indicava perill i cridava als elements encarregats de defensar l’odre enfront de lladres i bandolers.

Va tenir una gran presència al barri del Guinardó. Es va crear a mitjans de 1924, seguin m’impuls que donà aquest organisme del Dictador Primo de Rivera – la seva dictadura va influir molt en el barri del Guinardó – El cap era Ramon Castelló i els sots cap el sr. Manzanares i en Pere Renom.

El Guinardó un barri nou sense totes les estructures que requeria qualsevol altre barri de tota la vida, el seus carres disposaven d'escàs enllumenat públic i el seu caràcter essencialment rural en l’època, on els seus habitants conreaven horts i jardins i tenien bestiar com gallines i conills per us propi, donava lloc perquè lladres de tota mena hi anessin a robar per les nits.

Per aquesta raó, dos homes del Somatent (generalment gent del propi barri que s’oferia voluntària, per vigilar-lo), feien guàrdia cada nit tot recorrent aquells punts àlgids susceptibles de ser atacats per malfactors per defensar-se carregaven a l’esquena uns fusell Remington un pel tronat, eren tot el que tenien i normalment eren armes destinades a la caça, molts d’ells eren caçadors que els dies festius recorrien les muntanyes del Collserola intentant caçar algun conill o un porc senglar.

De tant en tant feien una desfilada pel barri avinguda de la Mare de Déu de Montserrat amunt i avall, carregats amb el seu fusell i la seva bandera de seda, on apareixia brodada amb fils d’or la consigna «PAU, PAU I SEMPRE PAU».


Concurs de tir de Somatents al Guinardó

D’altres barriades del voltant com Horta i San Andreu també disposaven del seu propi Somatent.

Durant la dictadura d’en Primo de Rivera el dictador intentà estendre la figura del sometent a la resta de l'Estat però va fracassar..

El 1931 és dissolt per la segona República Española, però es restablí el 1936 en esclatar la guerra. Acabada la guerra, es dissol novament el sometent.

La dissolució del sometent no fou per gaire temps, car l'any 1945 el general Franco el reorganitza, sota el nom de Somaten armado amb la principal finalitat de combatre els maquis. Tot i el seu caràcter conservador, no féu que el dictador el reimplantés del tot: bàsicament es repartí per 297 pobles de menys de 10,000 habitants, aplegant un total de 4.344 individus que l'any 1978, van ser acomiadats. Finalment, és dissolt definitivament pel Senar espanyol el 1978.