TEATRE AL GUINARDÓ DE PRINCIPIS DELS 60, "EL DIARIO DE ANA FRANK"

 

Antic teatre de la parròquia- Fons C. Martín

Feia ja vint anys que la guerra s’havia acabat i es vivia el que en deien «la paz de Franco».

El jovent ballava el rock, el twist en festes que es feien en cases particulars, moltes tenien pati i amb un tocadiscos i aquells discos de quatre cançons, i unes quantes coca coles ja en tenien ben bé prou prou per passar-s’ho bé.

A la parròquia un grup nombrós de joves feien teatre cada setmana a la part de baix de la parròquia, on anteriorment havia estat l’església que aleshores ja havia crescut i ja s’entrava al recinte per l’avinguda mare de Déu de Montserrat.

La parròquia aleshores cedia espais a fi de fer activitats de tota mena teatre, cine fòrums, xerrades, espais per dones, etc, fins que va arribar un determinat rector que els va fer a tots fora argumentant que si no anaven a missa no hi havia motiu per gaudir de les instal·lacions de la parròquia. Ara tenen l’espai llogat a una escola de dansa que es dona calerons.

Antiga sala del teatre de la parròquia
 convertida en escola de dansa.

Les obres de teatre les dirigia Enric Gràcia, ells mateixos es muntaven els decorats, creaven el muntatge escènic, els efectes del so, la luminotècnia, els vestits dels actors adaptats a l’època a més i un dels fills Gràcia atenia d’un petit bar on es venien begudes no alcohòliques.

Normalment eren obres distretes a la fi que la gent del barri s’ho passés bé, però a primers dels seixanta la companyia entra en la seva majoria d’edat, es van atrevir a muntar «El diario de Ana Frank», això si, en castellà.

Anotacions sobre l'obra de
Enric Gràcia..Fons família Gràcia-

El mateix Enric Gràcia entre els seus records fa esment a l’especial il·lusió que li va fer muntar l’obra, ja en fa tants anys que ja dissortadament ningú no pot aportar més detalls sobre qui i de quina manera es va triar el llibret del «Diario de Ana Frank», donat el contingut ideològic de l’obra, clar que suposaven que ja entrats en els anys seixanta del segle XX, no tindrien pas cap problema,

Ja des del principi el muntatge d’aquesta obra sofrir bastants entrebancs, l’escenari era petit i havien de fer encabir quatre escenaris diferents, situació complicada.

Per altra banda a última hora es va decidir que la persona que havia de fer el paper d’Ana Frank, la personal que normalment assumia els papers principals no donava imatge atès que tenia una edat determinada i no donava per representar una nena de catorze anys i al final, al final el problema es va resoldre i les actrius van arribar a una entesa, malgrat que una d’elles s’ho va prendre bastant malament.

Al final el 28 de febrer de 1960, l’obra es va estrenar amb gran èxit de públic, era un tema compromès atès que tocava el paper dels nazis durant la Segona Guerra Mundial i no hem de perdre de vista que estàvem en un país dictatorial on els alemanys van ajudar a Franco a guanyar la guerra.

Aquesta va ser única representació, suposadament algú va anar a explicar el contingut de l’obra als falangistes que encara ocupaven la masia de can Planàs. És de suposar que el responsable de l’associació feixista s’oposaria frontalment a què es tornés a representar i tot parlant sobre el tema amb el rector de la parròquia va quedar clar quina era la seva posició.

I així va ser no es va poder representar més ni a la parròquia ni als teatres del voltant, normalment les companyies amateurs com la del barri del Guinardó, solien anar a representar-les a altres barris com el foment o ateneu d’Horta o al Clot.

Gràcies a Antoni Maria. Gràcia, fill d’Enric Gràcia que ha guardat tot de material del teatre de la parròquia dels anys quaranta , cinquanta, hem pogut cosir la història que només ens havia arribat de de viva veu per mitjà de Raquel Piquer recentment finada i una de les persones que van intervenir en el «DIARIO DE ANA FRANK».

En aquest moment al Guinardó no existeix ni una sola sala on es puguin representar obres de teatre amateur amb cara i ulls, sales polivalents on alhora es pugui tocar tota mena de música sense molestar al veïnat, es podia haver aprofitat un espai al mateix parc del doctor Pla i Armengol per a construir-ne un o aprofitar la sala principal de l’antic mercar del Guinardó, però existeix una acusada manca d’interès polític per dur-ho a terme. Que els votants es distreguin, però que no pensin, seria perillós per als polítics.

El paper de la ràdio durant la guerra Civil.

 

El 14 de novembre de 1924, comença les emissions Radio Barcelona, la més antiga de totes les emissores de ràdio de Espanya emetia des de l’Hotel Colom situat a la Plaça Catalunya, en el terrat del qual es va plantar una antena de trenta metres d’alçada a la fi d’assegurar la recepció dels futurs oients. La Locutora que va emetre per primer cop va ser Maria Sabaté, i va ser la primera veu que es va deixar sentir des del alhora poquíssims aparells de ràdio que existien en les llars catalanes.

De tota manera aviat aquest nou mitjà de comunicació esdevingué molt popular en les cases dels barcelonins, al cap de pocs mesos es calculava que només a Barcelona havia 80.000 oients i 500.000 a tot Catalunya.

Qui disposava un a aparell de ràdio en època havia de pagar una petita quota, els aparells de ràdio grans pagaven més que les més petites, però com en tot hi havia qui feia trampes i si t'enxampaven havien de pagar una multa. Anys desprès la ràdio es va sostenir amb els anuncis de productes que es venien al mercat i va passar a ser gratuïta pels consumidors.

F. Martín amb la radio que escoltava els partes de guerra
 i més tard ràdio Pirenaica.

Aviat però, els governs van prendre consciència que el mitjà de comunicació podia servir com una bona eina de propaganda política i de fet durant el cop d’Estat va ser controlada pels Governs central i de la Generalitat

El 19 d’abril de 1930, comença a radiar la nova emissora:

RÀDIO ASSOCIACIÓ DE CATALUNYA EAJ15 (RAC), però només pot emetre 3’5 hores diàries: d’11’30 a 13h i de 15 a 17h., moments de poca audiència i sotmesa a cancel·lació “cuando la Dirección General lo considere oportuno”, atès que l’idioma d’aquest mitjà de comunicació era el català.

El 18 de juliol Radio Nacional d’Espanya anunciava el cop d’Estat d’aquesta manera

                ANUNCI DEL COP D'ESTAT DES DE RADIO NACIONAL D'ESPAÑA

El 22 de juliol de 1936 el periòdic “L’Instant”, vinculat a Ràdio Associació de Catalunya, publica el compromís de l’emissora amb el Govern de la Generalitat i de la República. El text deia “Ante la revuelta que estos días nos ha afligido tan profundamente, Ràdio Associació de Catalunya, al servicio de Cataluña y de la República, ha tenido y tiene sus micrófonos a disposición constante del Gobierno de la Generalitat y del Gobierno de la República”.

El 27 de juliol de 1936, la Generalitat prepara un decret que acredita la importància estratègica del paper de la ràdio en un moment tan convuls com és el d’un cop militar. El control dels mitjans es convertirà en una necessitat 9 dies desprès de l’aixecament de l’exèrcit. El president Lluís Companys signa un decret d’apropiació de les dues emissores de Barcelona

El text del decret diu:

“Donades les actuals circumstàncies, i tenint en compte que la radiodifusió és un element essencial de Govern i l’ús

Tal dia com avui de 1936, la Generalitat s’apropia de Ràdio Associació i Ràdio Barcelona el qual ha de respondre, en tot moment, a les directives que el Govern fixi.

A proposta del Conseller de Cultura, i d’acord amb el Consell Executiu, Decreto:

Art.1r. La Generalitat de Catalunya s’apropia amb data d’avui les dues emissores de radiodifusió de Barcelona.

Art. 2n Tot el personal que presta servei a les dues emissores barcelonines, Ràdio Barcelona i Ràdio Associació de Catalunya, passa a dependre del departament de Cultura, amb els mateixos drets i deures que la resta del personal de plantilla de l’esmentat Departament”.

El decret es publica al BOGC núm. 211 del 29 de juliol de 1936.»

Durant la guerra civil es converteix el el mitjà on es fa difusió de les proclames des del front o per al front, avisos de bombardeig, missatges tranquil·litzadors o mobilitzadors.

Entre el 13 de febrer de 1937 i el 25 de gener de 1939, els barcelonins tingueren ocasió de sentir 385 cops, coincidint amb cadascuna de les alarmes per perill d’agressió aèria o naval, el següent missatge, radiat per les emissores radiofòniques de la ciutat: Atenció barcelonins! Hi ha perill de bombardeig, aneu amb calma i serenitat als vostres refugis. La Generalitat de Catalunya vetlla per vosaltres.(*)

Companys dirigint-se als ciutadans de Catalunya des de 
les ones  de Radio Assocació de Catalunya. Foto del fons de l'emissora.

Periodistes de Radioassociació de Catalunya
traslladats al front de Terol, a la fi d'informar
.  Foto del fons de l'emissora.

Fonts informatives:

Radio Associació de Catalunya

Vídeo de Radio Nacional de Youtube

Wiquipèdia

* Llibre: Perill de bombardeig! Barcelona sota les bombes (1936-1939)- Santiago i Elisenda Albertí.

Horta, anys anteriors a la guerra Civil

 

Durant els anys trenta del segle passat Horta malgrat ser oficialment una barriada més de la ciutat de Barcelona, continuava essent un poble tranquil i agradable que gaudia d’un paisatge i temperatura envejables i on qui més qui menys es coneixia; a més, el fet d’estar prou allunyat del centre neuràlgic, afavoria que les lluites que bullien en les fàbriques que omplien altres barriades com Sant Andreu, Poble Nou, Poble Sec o Sants que enfrontaven treballadors i empresaris, hi arribessin molt de passada. La majoria dels seus habitants eren pagesos, botiguers, bugaderes, paletes, ferrers i també algun professional independent, que convivien en bona harmonia amb els estiuejants que van omplir la contrada a finals del segle XIX i principis del XX.

Les possibles avantatges de la segona República dret a vot de les dones, reforma agrària, dret a una certa sanitat pública, separació de l’església i l’Estat i d’altres, pràcticament no es van deixar sentir a Horta, una de les més importants fou la creació de les escoles públiques amb idees avançades a l’època, al barri no n’hi havia pas cap totes eren religioses menys la de la Cooperativa Vanguardia Obrera, que era part de la mateixa cooperativa i on en l’època ensenyaven les quatre regles de l’aritmètica i a llegir a i escriure i poc més al nens i nenes de la barriada.

Entre 1929 i 1930, es construeix en la part nord del Turó de la Peira, la barriada anomenada oficialment de Ramon Albó i que amb l’adveniment de la II República passà a denominar-se d’Hermenegildo Giner de los Ríos. La arribada en 1931 de tota aquella gent estranya amb accents castellans diversos, batejada per alguns com «el nou poble espanyol" (*), que havien arribat a Barcelona per ajudar a construir el metro i l’Exposició Universal del 29, havien malviscut en habitatges d'auto-construcció principalment a la falda de Montjuïc fins que les autoritats de l’època els van instal·lar en diversos conjunts de les denominades cases barates, aquest fet devia produir en l'època un gran trasbals en el barri d’Horta.

Com sempre passa se’ls devien mirar amb el recel que produeix el que es considera diferent. Coincideix en el temps que alguns dels propietaris de les grans cases de la zona de can Quintana, o bé es van vendre les cases o les llogaren com can Giralt o can Recasens.

Construcció en 1929 de la barriada de les cases barates de Ramón 
Albó. Foto F. Gaspar Serra

Es comença la vaga de lloguers a tota la ciutat, però amb un seguit especial als quatre grups de cases barates. Es demana al Govern republicà que garanteixi els serveis (obertura de les escoles, serveis sanitaris, enlluernat públic, transports, mercat) pels habitants de les cases, i la dissolució del Patronato “per incompliment de la seva missió”. Especialment forta és la presència de la CNT/FAI en aquestes mobilitzacions. (6).

La gent d’aquestes barriades reclamaven amb tot el seu dret un lloc decent i assequible a les seves butxaques on viure i les queixes dels habitants de les cases Barates d’Horta no van ser menors; això evidentment era nou per a la majoria dels hortencs, les seves reivindicacions no passaven en general de queixes en alguna publicació local demanant «un mercat com cal, més llum als carrers i uns transports amb cara i ulls per poder traslladar-se a la feina» o bé en algun diari de Barcelona de la ma d’algun estiuejant que demanava més puntualitat i comoditat per poder accedir al barri d‘Horta i del barri a les seves empreses, el servei de tramvies era força deficient i era l’únic.

En 1931 ja en temps de la II República, es va inaugurar una escola publica i gratuïta en les Cases Barates d’Horta una bona escola que va rebre el nom de Grupo Escolar Hermenegildo Giner de los Ríos, amb lloc per a 800 nens i nenes, que van omplir les seves aules, criatures de famílies treballadores de les rodalies, especialment de les Cases Barates, però també hi havia algunes procedents dels barris com Verdum, Santa Eulàlia i Horta (normalment de la colònia de can Quintana), però majoritàriament la canalla d’Horta i per sobre tot els nois, anaven a escoles de caire religiós.

Escola Hermenegildo Giner de los Ríos foto de 1931
fons de l'Arxiu Nacional de Catalunya.

CONTINUARA...

(*)  Can Peguera «Pueblo Español». Article de la Revista Ideal d’Acció Catòlica de l’Església de San Joan d’Horta. «Horta perdió para siempre la perspectiva poètica de un lugar encantador, però ganó para si todo un pueblo, con el nombre de «Pueblo Español» alguien la bautizó viendo en el una cierta relación con el de Montjuïc...., en el pueblo español levantado sobre los terrenos de «Can Peguera» estan representadas por varios de sus hijos todas las provincias de España». Escrit de Pedro Solé i Sans.

GUERRA CIVIL A HORTA - una versió molt menys genèrica

Amics i seguidors del bloc:

Aquesta és realitat era l'exposició que m'hagués agradat que s'exposés, didàctica, sense floritures, on es posés de manifest les virtuts i defectes d'ambdós bàndols, on el jovent pogués saber qui i com era el dictador qui va organitzar el cop d'estat, que acabà en un guerra que va durar tres anys amb  milers de morts. Qui era qui en cada part del conflicte, que era una txeca, qui eren els milicians, els brigadistes internacionals, els fatxendes que ajudats per els feixistes italians i el nazis alemanys, de quina part estava l'església catòlica i quin paper interpretà en el conflicte.

Què era un camp de concentració, qui hi estava empresonat, quanta gent va ser afusellada en el camp de la Bota anys desprès de la guerra, etc.

Incloc un petit vídeo amb un passi dels de les fotos i text que vaig bastir i fer  plastificar  per a il·lustrar la meva idea de l'exposició.

LA GUERRA CIVIL HORTA presentació

Exposició seleccionada de Projecte H. Dins del Cicle Microcomissariats

Inauguració: Divendres, 16 de setembre, a les 19.30 h

Amb aquesta exposició provem de contradir la concepció segons la qual, d’una banda, existeix LA HISTÒRIA en majúscula, fets importants dignes d'incloure's en els llibres, fets heroics que normalment formen part de la cultura oficial; de l´altra, les històries oblidades i anònimes de la gent del poble. Volem tractar les petites i tràgiques històries d’alguns hortencs durant la Guerra Civil que formen part de la nostra memòria col·lectiva.

Sempre les exposicions oficials solen patir de simplificar al màxim els continguts a la fi de fer-los "menys feixucs", per aquest motiu hi prenen el protagonisme les imatges i una  presentació vistosa i no era pas aquesta la meva intenció en plantejar-me escriure la meva versió d'aquests fets, extrets en base de la documentació aconseguida i els llibres llegits al respecte. sinó la de explicar en termes el més senzills possibles uns fets tan complicats com els que es esdevenen  en el transcurs d'una Guerra Civil. 

Per aquesta raó els continguts que penjaré en el meu bloc a partir d'ara, donaran llum a la meva idea de la exposició i els penjaré en petits capítols, a partir de la setmana que ve.