Retrat
del barri en aquells moments històrics
L'ambient
del barri aleshores era molt diferent al d’ara. El volum de cotxes
a la ciutat de Barcelona no era pas tan intens ni aclaparador com en
l’actualitat i a la barriada molt escàs, per tant, el trànsit no
molestava al infants que jugaven al mig del carrer. Aprofitaven els
desnivells orogràfics del barri per llençar-se obertament per les
seves baixades naturals amb patinets fets per ells mateixos amb una
fusta i quatre rodes de coixinets de boles.
Podem considerar que el Guinardó mé que un barri era un petit poble on tothomes coneixia i que contemplava des de l'atalaia natural del Turó de la Rovira la gran Barcelona, però molt de lluny. Magda Cucalà comenta al respecte que quan pujava al Guinardó de petita a casa de la seva tia li deia "Tietaaquí es fa de dia aviat", alla dalt em semblava un altre món.
Qui
treballava a ciutat havia de baixar fins el passeig de Maragall i es
muntava en el tramvia que tenia parades al principi de la Rambla
Volart i al final del Passeig de Maragall, que en les hores puntes
era una cofurna plena a vessar i on les passatgers, majoritàriament
homes, es penjaven dels agafadors de les portes del comboi.
Qui
no pujava al tram i als escassos bussos que circulaven fins el
Guinardó, havia de fer els trajectes a peu, els pendents eren tan
pronunciats i els carrers tan deixats de ma, que el senyor Marimon
explicava en el seu llibre “Parlem del Guinardó” que “una
matinada vam prendre la meva dona i jo un taxi de gasogen al carrer
Olivo. Li vaig donar l'adreça al xòfer (carrer de la Bisbal prop
del carrer Varsòvia) i en arribar a la Rambla Volart, el taxi no va
poder pujar-la del tot. La meva dona es posà les sabates i jo vaig
agafar al meu fill petit, disposats a seguir a peu, però en veure'ns
el taxista ens assegurà que hi arribaríem d'una manera o altre i el
taxi va anar pujant marxa lentament fins al lloc destinat.”.
Tal
era la pujada, que els veïns de la Rambla Volart van demanar a
l’Ajuntament que hi posessin bancs on poder descansar, a la Rambla
Volart encara avui dia en queden dos d’aquells bancs.
Era
un barri mestís on convivien tota mena classes socials i
d'ideologies situades la majoria cap el centre o a la dreta, un barri
de torretes petites, en molts pocs casos de segona residència,
habitades pel que llavors eren gent menestral en general, un barri de
classe mitja, d'obrers que treballant havien aconseguit un cert
benestar. En definitiva, era el barri predicat per Francesc Macià
anys abans el de “la caseta i l'hortet. Aquesta gent volia
conservar el que tenia, sense arriscar-se, com molt bé l’havia
descrit l’’escriptor Carles Sindreu en el seu llibre «El senyor
Joanet del Guinardó».
Sobre
la dècada dels trenta encara quedaven dempeus algunes de les grans
torres de la gent benestant de Barcelona, com el Castell d’en
Mascaró, la Torre dels Pardals, can Torras - Riviere, la torre dels
Biosca, can Clos, Masset Maria de can Renom, però la majoria eren
torretes amb una mica de jardí i hort al darrera, amb gran part dels
carrers sense asfaltar i escassa llum artificial que els il·luminés.
Les
casetes tenien pou propi, la muntanya estava plena de corrents
d’aigua interns que els nodrien i també alguna que altra font com
la de can Vintró o la de la Font del Cuento, on els veïns feien
interminables cues per omplir les seves garrafes.
La canalla llavors no destinava tantes hores a l’escola i tenien més temps lliure, es trobaven amb amics al carrer i dedicaven a jugar a la pilota, a saltar a la corda, a córrer i agafar, a la xarranca i tants d’altres, no necessitaven gran cosa per passar-s’ho bé.
Una de les principals fites del Govern de la República fou que tota la canalla estigués ben escolaritzada , el 1930 a tot Catalunya hi havia 3049 escoles i que en calia quasi el doble (5641) per poder respondre a les necessitats d'alfabetització i educació bàsica, l'esforç, per tant havia de ser considerable.
Amb aquesta finalitat el 27 de juliol de 1936 a Barcelona es va crear el Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU), el seu primer president va ser Joan Puig i Elias
 |
| Joan Puig Elies parlant amb alumnes. Foto de autor desconegut. |
Es volia una nova escola gratuïta, única, laica amb coeducació i en llengua catalana per substituir l'escola de tendència confessional i que el nou règim escolar estigués inspirat en els principis racionalistes del treball, assegurant que tot obr l'escola primària als estudis més superiors segons la seva capacitat.
Josep Roig recorda sobre aques fet que "Des de que va començar la guerra aquell convent (Convent de la Visitació) al carrer Llobet i Vall-llosera es va convertir en l'escola Apel·les Mestres, de l'Escola Unificada, per primer cop una escola amb nois i noies en les mateixes aules, per demostrar que era mentida que les noies fossin una temptació tan forta que no ens havien de deixar estudiar".
La Torre dels Pardals. Durant la Guerra, aquesta finca es convertí en l'Escola de la natura, dirigida pel Pedagoc Joan Puig Elies (President de l'Escola Nova Unificada) i per la seva muller, la mestra Roca. Era una escola de signe racionalista estava sostinguda pel sindicat del tèxtil de la CNT (Confederació Nacional del Treball).
 |
Escola de la natura a la Torre dels Pardals,
Teixint bufandes pels soldats del front - Foto autor desconegut |
La idea de la creació d'aquestes escoles era una idea bàsica i fonamental per als anarquistes que volien augmentar el nivell cultural dels treballadors en general, que en aquell moment ser molt bàsica, sobretot en les nenes que se les preparava per el seu "paper" de mares i mestresses de casa, per a les qual l'escola es limitava a prendre a llegir i escriure i les quatre regles.
També crearen ateneus llibertaris en tots el barris, un d'ells situat en l'edifici de l'antic ateneu de la Lliga, on es representaven obres de teatre interpretades per artistes no professionals, Al Guinardó Pere Casals havia dirigit moltes obres tant al Casal Federal, com al Mas Guinardó i ell i el seu equip tenien un gran prestigi tan al Guinardó com per tots els barris del voltant on havien actuat diverses vegades. En el full de propagada reproduït, apareixen cognoms molt coneguts, encara avui dia al barri.
Malgrat
el Guinardó en l'època estava relativament poblat, res a veure amb
la massificació que pateix actualment, les grans migracions no van
començar fins a finals dels 50 i tot el 60, el barri era una petita
mostra del conglomerat polític del país. Hi havia des d'anarquistes
a dretes tradicionals, federalistes, socialistes i també gent que
votava a La Lliga.
Fent
una repassada ràpida per l'extracte
polític d’abans
de la guerra, veurem
que.
El
29 de setembre de 1935 es va fundar el Partit Obrer d'Unificació
Marxista - POUM (1),
que era la unificació de l'Esquerra Comunista i del Bloc Obrer i
Camperol. Aquest fet va tenir lloc en el número 24 del carrer
Montserrat de Casanovas, al
Guinardó,
propietat
del matrimoni format per Carlota Durany i Francesc Cabo, amb
la presència d’Andreu
Nin,
Joaquim
Maurín
i d'altres dirigents destacats del partit.
Al
barri hi havia un local de la Lliga Catalana. Era conegut com
l'Ateneu de la Lliga, que
primer es va ubicar al número 30 del
carrer Bisbal, però que
en poc
temps l’any
1935, es traslladà a la cantonada del carrer Renaixença,
aleshores Renaixement, i Escornalbou. La clientela natural del Mas
Guinardó era bastant propera al pensament polític afí a la Lliga,
on
a
principis de la guerra es
faria fort
Alejandro
Lerroux
i els seus partidaris.
El
Dr. Gratacós president del Mas Guinardó en l'època, referint-se
al neguit polític que es vivia a la Barcelona anterior a la Guerra
Civil, feia esment en un dels butlletins del Mas al sentiment que
particularment li produïa la política, fent les següents
consideracions: “la política és l'art de l'engany i de la
seducció, de censura, d'excitació de passions i odis, portadora de
guerres, la desventura de la mort, de decadència i de lluita entre
els pobles”.
Al
carrer Varsòvia es podia trobar el Círculo Republicano, on
es reunia
gent d'idees radicals. L'Alejandro
Lerroux era
el
seu dirigent més destacats
i
qui
reunia a més
partidaris a
la Font de la Mulassa on
donava les
seves cèlebres
arengues
“meriendas
fraternales”
a
la fi de
guanyar-se adeptes, també ho va fer al Mas Guinardó on gaudia de
grans simpaties. El Sr. Lerroux s'havia llogat
una
casa a Horta, Can Sitjar Xic, on feia nit i portava, segons
ben
veus
informades, a
les seves amigues.
 |
Recreació del Casal Federal del Guinardó.
Foto de C, Martín |
El
Casal
Federal estava situat en una torreta a l'avinguda Mare de Déu de
Montserrat, aleshores Dos Rius, a la cantonada del carrer Sales i
Ferrer, ocupat per persones d'ideologia federal nacionalista.
Aquest casal va rebre durant els anys de la Dictadura d'en Primo de
Rivera el nom de Casal Nacionalista Guinardorense. En
1930 se'n va apoderar Acció Catalana (6).
Més tard, durant la segona república, el nom va ser canviat pel de
Casal Federal del Guinardó. Va ser llavors quan va passar a formar
part dels casals d'Esquerra Republicana.
Aquest
local disposava d’un escenari des d’on es duien a terme obres
teatrals, es donaven conferències, es feien audicions de música i
balls. Fora del local, disposaven d’una bona terrassa i bar que no
eren pròpiament del casal. Aquest grup mantenia certes
col·laboracions amb els del Círculo Republicano però es
distanciaven físicament.
 |
| El President Macià al casal Federal. Foto de la família Escardívol |
A
tots els barris de muntanya dels voltants hi vivien
grups de
persones d’ideologia àcrata,
eren llocs allunyats del centre, més
adequats a mena
de vida que els
agradava, més
lligada i propera a la natura. A
Horta la majoria dels anarquistes vivien a les Cases Barates
d’Horta.
Al Guinardó la
majoria passava per
la casa dels pares de la Frederica
Montseny, en Frederic Urales i la Soledad Gustavo situada
al carrer Guinardó (ara Escornalbou) i
per
suposat ella mateixa
quan estava a Catalunya. La
casa feia funcions de veritable centre anarquista on s'editaven la
“La Revista Blanca”, La Novela Ideal”, “La Novela libre” i
“El luchador”. Quan
la Guerra Civil es va acabar i van
entrar els nacionals a
Barcelona,
la casa va
ser requisada pels vencedors i
tots els llibres i revistes cremats al carrer.
Molts
dels anarquistes que vivien per aquesta part del Guinardó
sovintejaven una bodega anomenada «LA BOHEMIA», que estava situada
a la Rambla Volart on obertament parlaven
de les seves accions «revolucionàries», segons
explicà un veí
que
fa poc ha
traspassat,
que
aleshores era un
nen
i que es movia pel
local
jugant amb els
fills
dels seus
propietaris.
 |
| Recreació d'on estava la bodega La Bohemia. C. Martín. |
Diuen que quan va esclatar la guerra el dia 20 de juliol Frederica Montseny va sortir pels carrers del centre de Barcelona amb una pistoleta com si hagués estat en la lluita, quan pel que sembla no va ser així i va ser molt criticada per aquest fet. També s'ha de dir que davant l'actuació d'alguns revolucionaris amb veïns del seu carrer, també va sortir amb la pistoleta a defensar-los tot dient que als seus veïns no es tocava ningú.
La van nomenar Ministra de Sanidad i Asistencia Social en novembre de 1936 pel govern de Largo Caballero i només ho va ser fins el maig de 1937.
«Les
setmanes anteriors a l'inici del conflicte bèl·lic els veïns i
veïnes del carrer Telègraf preparaven amb il·lusió la seva Festa
Major que havia de tenir lloc a l'agost. Durant aquells dies van
començar la recaptació de diners per a poder pagar els diversos
actes festius que es volien realitzar. L'inici de la guerra va fer
canviar el plans i tots aquells diners recollits es van destinar a la
compra de corones funeràries pels veïns i veïnes del barri, morts
durant els anys dels conflicte bèl·lic.»
«Els
dies anteriors a l'alçament militar de l'exèrcit franquista, al
Guinardó es respirava un clima d'incertesa que va acabar el 17 de
juliol quan les primeres notícies de la insurrecció ban arribar al
barri. La gent estava preocupada per la situació política que era
insostenible».
«Aquella
nit era un era la d'un divendres d'estiu on part de la població
estava al carrer o en lloc de trobada al barri com era el Canòdrom
Catalunya. La direcció del Canòdrom va prendre la decisió de
tancar la instal·lació i va recomanar als seus clients que
tornessin a casa» . (Guim Gómez García i Gerard Sentís
Garcés, La Guerra Civil al Guinardó).
La
finca del Canòdrom durant la Guerra va ser ocupada pels milicians de
les Patrulles de Control i també s'hi va ubicar un cos de bombers,
més endavant s'utilitzà com escola al curs 1937-1938, durant els
bombardejos els infants s'amagaven al celler de la masia de can
Planàs.
 |
| El Canòdrom del Guinardó. Foto d'Enric Marimón. |
El
19 de juliol era diumenge, encara va pujar gent a fer l'arròs a la
Font d'en Fargues i a la parròquia es van dir misses” (Teresa
Morros ). Però les notícies que van anar arribant aquella mateixa
tarda van fer que es suspenguessin actes previstos, com el ball que
es feia cada diumenge a la tarda o les sessions de cinema.
Els
primers dies de guerra van estar carregats d'emocions contínues. Les
notícies triomfalistes eren constants i segons els republicans la fi
de la guerra era qüestió de dies. Al barri hi regnava un calma molt
estranya. La gent estava molt nerviosa i per
qualsevol element no rutinari s'espantaven, però
no es
respirava pas
un
ambient de guerra.
Es
deixaven veure “autos”, com s'anomenava als cotxes de l'època,
de milicians armats fins les dents, tot
i que anaven amb roba de paisà. Aquestes patrulles corresponien a la
CNT i a la FAI. Les criatures que no entenien que passava, pintaven
les inicials d'aquestes organitzacions per les parets del barri.
De
l'ambient que es vivia al barri en dóna testimoni el dirigent del
POUM , Francesc Cabo, tot parlant del que va patir la seva companya
Carlota :
“Después
de los Hechos de Mayo el cerco contra el POUM se iba estrechando
peligrosamente. No sé quién propuso o dispuso -yo me encontraba en
el frente- que Kurt Landau se escondiera en mi casa. (carrer
Montserrat Casanovas). Ya no se trataba de escondernos de la policía.
En el barrio, en la misma calle, habían militantes
comunistas de nuevo cuño que nos conocían. Cualquier vecino podía
ser un delator. El 19 de
octubre de 1937, después de una infructuosa búsqueda, Carlota
decidió presentar un escrito a un Juzgado para que, por lo menos, se
dejara constancia oficial del secuestro y posterior asesinato de Kurt
Landau. Un investigador amigo -48 años después- encontró la copia
carbónica del mismo en el Archivo de la Guerra Civil de Salamanca,
haciéndome llegar una fotocopia de la misma. En el escrito, Carlota
expone:
“Que
la compareciente tenía en su domicilio, calle de Montserrat de
Casanovas, 24, en calidad de huésped, a Kurt Landau, de nacionalidad
austriaca y militante marxista.
 |
| Seu del POUM. Desconec l'autor de la foto. |
El
día 23 del pasado mes de septiembre, a las 7 horas de la tarde,
aproximadamente, dos agentes del cuerpo de Investigación y
Vigilancia vestidos el uno de color gris y el otro de color oscuro,
acompañados de un Guardia de Asalto de uniforme (datos
proporcionados por un vecino), procedieron a la detención, en el
citado domicilio, del compañero Landau.
Se
limitó a contestar, una y otra vez, que sólo sabía que estaba en
el frente. Enfurecidos, pararon de golpe el coche y la hicieron
bajar. Caminaron unos pasos y uno de ellos sacó una pistola y
colocándosela en la nuca le advirtió que era la última oportunidad
que le daban.
Ante
su obstinado silencio y la expresión firme de su mirada, decidieron,
fastidiados, subir de nuevo al coche dirigiéndose de vuelta a la
capital rumbo a Las Corts, lugar dónde la dejaron en una de sus
checas en la cual ya tenían alojadas a varias compañeras del POUM
entre ellas a Katia, la compañera de Kurt Landau. ..”
Foren
moltes les grans cases requisades al barri, entre d'altres LA TORRE
DELS PARDALS, durant la Guerra, aquesta finca es convertí en
l'Escola de la natura, dirigida pel Pedagoc Joan Puig Elies
(President de l'Escola Nova Unificada) i per la seva muller, la
mestra Roca. Era una escola de signe racionalista estava sostinguda
pel sindicat del tèxtil de la CNT (Confederació Nacional del
Treball).
|
| Escola de la natura a la Torre dels Pardals - Autor desconegut |
Ramon
Ballester nebot de la segona dona d'en Companys comenta
al respecte,
que quan el 31 d'octubre de 1937, el Govern de la República abandonà
València i es trasllada a Barcelona, el aleshores president de les
Corts Diego Martínez Barrio, va viure en la Torre dels Pardals fins
que que el dia 23 de gener de 1939 va abandonar el país per fugir
fins a França on va morir el dia 1 de gener de 1962.
D'altra
banda, també cal remarcar que l'Institut Ravetllat Pla, va acollir
al “Gobierno Vasco en su exilio a Barcelona durante la Guerra
Civil”. Aquesta casa no va ser requisada durant la guerra donat
que el seu propietari el Dr. Ramón Pla era un conegut dirigent
socialista.
 |
| Manuel de Irujo. |
“Mientras
permaneció en Barcelona, Irujo estableció su domicilio particular
en la finca que arrendó en las afueras de la ciudad a Ramón Plá
Armengol y Nuria Plá Montseny (?);
la casa-torre nº 114 de la Avda. de Montserrat estaba abierta
también a todas las personas afectas a las instituciones vascas. En
los primeros meses de vida de la Delegación, Irujo residió la mayor
parte del tiempo en Barcelona y atendía personalmente a los vascos
que se acercaban en busca de ayuda; los recibía y atendía con su
proverbial dinamismo y amabilidad". (El entorno vasco de García Bacca - por Roberto Aretxaga.
En
en el núm 110 de la mateixa avinguda (durant la guerra
fou
nomenada Avenida
Ascaso), on estava situat l'Hospital
Francès, es va inaugurar en novembre de 1937 l'Hospital de Euzcadi
en Barcelona, a la fi d'atendre les intervencions quirúrgiques
i el servei de maternitat del poble basc exiliat a Barcelona. Pels
llibres sacramentals dels bascos de Barcelona de 1939, pot deduir-se
que en la capella d’aquest
hospital des del mes de setembre de 1937 es batejaren els fills dels
bascos exiliats
des de 1937. El sacerdot era un franciscà basc anomenat Pare Hilario
d'Uranga, auxiliat pel sacerdot de Barcelona Josep Homar Duran,
rector d'Abrera.
 |
1937.- Autoritats del Govern Basc
amb el personal sanitari de l''Hospital d'Euzkadi(Font: Hemeroteca la Vanguardia) . Blog Barcelofilia |
L'endemà,
18 de Juliol, dia de la insurrecció en la península, els soldats ja
es van deixar veure pel barri a mitja tarda. Va ser l'exèrcit
republicà el que va anar passant pel barri, sobretot pel carrers
Coelo ( ara de
Sant Antoni Maria Claret)
i Rambla Volart. Aquests soldats anaven amb el puny en alt i
demanaven als improvisats espectadors que també ho fessin.
A
la cruïlla dels carrers esmentats, es va situar una patrulla de
l'exèrcit que va anar repartint fusells a les persones que hi havia
al carrer, també als nens. Aquests soldats volien que els nous
soldats fessin parar els cotxes per desprès fer-los unir a les
patrulles “quedamos tan sorprendidos y lo vimos tan mal que,
cuando se metieron en la Torre Viladomat, tiramos los fusiles al
suelo i nos dirigimos pies para que os quiero” ,
segons conta Joan Massana Camps, al seu llibre llibre
“Memorias de un soldado del ejército popular”.(Guim Gómez
García i Gerard Sentís Garcés, La Guerra Civil al Guinardó).
Can
Viladomat fou la seu central de la CNT-FAI i la seva checa principal
fins el març de 1937, segons indica Pelai Pagués i Blanch en el
seu llibre “La Guerra Civil als països Catalans 1936-1939 .
Desprès se’n feu càrrec el SIM Servei d'Informació Militar.
Josep
Puy explicà
en el
llibret que va editar la
Parròquia a la fi de commemorar
el 75 aniversari de la construcció del temple que,
el dia 19 de juliol un cotxe que enfilava pel
carrer Bisbal
es va detenir de cop i van sortir tres o quatre homes amb armes
llargues i van detenir
mossèn
Florí junt amb el vicari mossèn Martí que
l’acompanyava, ambdós
anaven vestits de paisà sense sotana i els arrengleraren
davant
de la font de la plaça de Salvador Riera a punt de rebre l’ordre
de foc, al voltant
dels sacerdots es van
concentrar tot de dones i
nens i un tal sr. Navarro, dirigint-se al que semblava manar
a la colla, intentà salvar-los la vida i finalment ho aconseguí i
s’endugueren els tres carrer de la Bisbal amunt vers l’avinguda
Mare de Déu de Montserrat, aleshores avenida Francisco
Ascaso. El senyor Navarro tornà
a casa i els altres dos s’hagueren d’amagar el reste del
conflicte.
Salvador
Torras, propietari aleshores de l’antiga masia de can Sors
convertida aleshores en la torre d’estiueig Torras-Riviere, fou un
dels afectats, degut a un incident que es produí a la Parròquia de
la Mare de Déu de Montserrat, segons ens comenta Anna Trinxet neta
gran que convisqué amb els avis a la torra aquell estiu i també de
Carles Coll, besnet del senyor Torras.
Recorden
que l’avia Anna mentre estiuejaven
a la finca l’estiu de 1936, el
seu marit en Salvador baixà a l'avinguda en veure des de casa el que
semblava l’inici
d’un incendi
a l’església.
En mig de l’aldarull fou amenaçat. Aquest incident
es resolgué
a les poques hores amb la intervenció
de Pere Benavent que rescatà als seus familiars, acudint amb una
ambulància, ja que temia
que hi hagués algun ferit, un dels gendres Avel·lí Trinxet ajudà
mentrestant a apagar l’incendi de la
parròquia. Per aquest motiu la família
es veié
obligada a abandonar precipitadament la casa aprofitant la confusió.
(Isabel Busquets – mestre de l’Escola del Mar i investigadora de
la història de l’edifici de l’escola).
Pere
Benavent que era arquitecte, desprès de la guerra realitza les obres
de reparació del temple, del danys que va patir durant la guerra.
A
l'Església de la Mare de Déu de Montserrat, que fins aleshores
només s'hi havia construït la Cripta, es van cremar objectes
religiosos i alguns es van salvar amagats en cases veïnes, fou
saquejada i incendiada, tot i que gràcies a la solidesa del seus
murs i fonaments no sofrí grans danys estructurals. Per la seva
situació estratègica, es va utilitzar com caserna de les
“Juventudes Libertarias” i magatzem i els locals
habilitats per escola laica amb una capacitat de 500 alumnes.
 |
L'església durat 1936, de fet van cremar la part de baix,
la de dalt s'estava construint |
Ricardo
Pastor explica en el seu llibre autobiogràfic, que «quan
vàrem arribar a l'església ens van col·locar sobre un monticle des
d'on es podia albirar la porta del temple. Des d'allà es podia
apreciar clarament com uns milicians anaven traient els sants, davant
dels quals tants cops ens havíem agenollat per resar .
«No
és pas que em sentís un catòlic practicant donat que a missa els
diumenges no hi anava pràcticament mai però a l'escola per a
qualsevol celebració religiosa ens hi obligaven anar a resar».
«Vull
confessar que tots aquells sants col·locats en les parets de
l'església, il·luminats per l'esmorteïda llum de les espelmes em
causaven un respecte important.»
«Sobre
tot un Crist en la creu, la mirada del qual et perseguia allà on
anessis, al qual molts cops havíem d'anar per besar-li els peus, que
fins i tot t'arribava fer por».
Aquells
dies van ser de caos important al barri, els milicians a més de
cremar les esglésies feien presoners als capellans de les
parròquies, als que els esperava un futur molt incert.
Les
Patrulles de Control van néixer el juliol del 1936 amb l'objectiu de
garantir l´ordre públic als diferents barris. Depenien del Comitè
de Milícies Antifeixistes de Catalunya i desenvolupaven funcions
policials, però
en realitat realitzaven funcions de policia política suprimint als
que consideraven els adversaris de la «revolució».
Estaven formades per anarcosindicalistes principalment
però
també incloïa militants d’altres partits, com PSUC, ERC, AC o l'UGT.
Aviat es van coordinar des del Comitè Central de Milícies
Antifeixistes de Catalunya, un organisme parapolicial
i repressor dirigit per José Asens de la CNT-FAI i de Tomàs
Fàbregas Valls, d’ACR – Acció
Catalanista Republicana.
 |
| Una de les moltes patrulles de control. |
La
Patrulla de Control ubicada en el Mas Viladomat estava constituïda
per 60 homes, i es dedicava principalment a vigilar, el Guinardó –
Camp
de l’Arpa, El Carmel i Horta.
Durant
els mesos d'existència de les Patrulles de Control, aquests grups
van detenir i executar a Barcelona eclesiàstics, carlins,
empresaris, falangistes i altres persones contràries a la revolució.
També van requisar i saquejar esglésies i cases particulars. La
seva actuació va ser fortament criticada i, finalment, la van
van dissoldre per decret el 4 de març de 1937.
Desprès
de la seva dissolució, el maig de 1937 hi va haver una convulsió
intestina que va dessagnar la CNT de tal manera que el govern va ser
substituït per polítics de tarannà més moderat d’esquerres
presidit per en Companys. Aquesta segona lluita a Barcelona va tenir
molta repercussió a l’estranger. Des d’aleshores se n’ha
parlat molt sobre la unitat.
A
partir de
març de
1937 les
Patrulles de Control van continuar existint amb la creació de la
Junta
de Seguretat interior de Catalunya sota l’autoritat de la
Generalitat, es coneixia com el SIM..
Al
Guinardó moltes cases i esglésies van ser confiscades per
destinar-les a hospitals. Aquest va ser el cas de la Torre dels
Pardals prop de la plaça Catalana a l'Avinguda Mare de de Déu de
Montserrat, que es va transformar en un lloc de repòs pels ferit de
guerra, a més d'escola de la Natura com ja s'indica en un altre
apartat.
També
el Castell de Mascaró va acollir un hospital per a nens malalts.
El
Mas Viladomat es va convertir com ja hem indicat, en seu del Comitè Revolucionari del
barri, on els milicians anarquistes hi tenien una checa per dur a
terme els seus interrogatoris «especials» a persones que
mantenien sota el seu control. El seu camp d'actuació era al
principal era el Guinardó i al Camp de l'Arpa, però també actuava
en el Carmel i Horta. Aquesta checa era controlada per la CNT-FAI i
era un enclavament important de l'organització confederal fins
l'arribada del SIM (Servicio de Investigación Militar) que la va
clausurar. Es comentava que, molta gent que entrava a la torre per a
ser interrogat, més tard era trobava morta al peu de la carretera
d'Horta.
L'església
dels Mínims la van cremar els milicians anarquistes
que
van llençar bombes
de ma
des de l'actual carrer del Dr. Valls, i
tres frares van ser assassinats,
finalment el convent es va utilitzar com magatzem de guerra. En
el pati d’aquest convent
es
va bastir
una
de les entrades d’un dels
refugis
antiaeris que es van construir al barri i que
arribava fins al carrer Garrotxa, en
quina construcció es van utilitzar materials
extrets
del mateix convent, segons
explica Josep Roig i Moliné del
llibre «Oblits de Reraguarda: Els refugis antiaeris a Barcelona
1936-1939» de Judit Pujadó i Puigdomènech
Van
ser moment dolorosos i terribles per a tots els veïns que assistien
impotents a la mort dels frares, amagats dintre les seves cases. El
pare Manadé dels Mínims durant els tres anys que va durar la guerra
va estar amagat a casa d’una veïna del barri i el diumenges donava
missa en l’escola de donya Maria (escola Montserrat) molt a prop
del convent.
MM,
explica al respecte «Vam tornar aviat a casa el meu pare es va
posar en contacte amb el Casal
Federal
del Guinardo, que hi havia a l’avinguda Mare de Déu de
Montserrat, van organitzar escamots a la fi d’intentar
saber que
és el que passava. Van anar a l’església dels Mínims del
Guinardó que és on havia
anat jo a l’escola i tots ens
coneixíem. El meu pare allà va privar que que cremessin el convent,
entre ell i uns quants del Casal...
però al dia següent vaig veure com per allà llençaven els
llençols,
els
llits,
els matalassos i desprès el laboratori on feien estudis i
investigacions,
els microscopis, màquines d’escriure... tot va anar al foc.»
«Els
anys de la Guerra Civil van ser molts durs, amb
infinitat de morts durant
el conflicte bèl·lic
i de molta
fam entre la població Civil i l’Escola Montserrat ho va viure en
pròpia
pell. En aquells anys nois i noies acudien al centre no solament per
seguir els seus estudis sinó que també per mitigar la gana que
patien amb
l’ajuda dels quàquers d’Anglaterra.
Que eren un grup religiós protestant i
pacifista que durant la Guerra Civil es
va dedicar a ajudar als nens, els refugiats i
als damnificats de les escoles repartint llet i pa en dos torns, ja
que per manca d’espai no
es podia fer d’altra manera.
Al
mati hi anaven les noies i a la tarda els nois, segons explicà
Encarnació Julbé Revista núm 9 d’EL POU), en l’article de Marc
Villoro “De Montserrat a Guinardó”.
El
Mas Guinardó es convertí en un a caserna de dones milicianes,
informa Maria Rosa Balcells que ho havia sentit dir al seu marit
“sortien fent instrucció amb el fusell a la Plaça Salvador
Riera".
Les defenses de la població civil varen arribar tard a Barcelona els alemanys estaven
provant el nou material bèl·lic en la guerra espanyola que utilitzarien
més
tard en la segona Guerra Mundial i també varem ser el camp de
proves d’una nova manera de fer la guerra, la d’atacar a la
població civil per aterrir-la.
Per
tant, totes
aquestes mesuren arribaren tard, el 13 de febrer de 1937 es produí
el primer bombardeig
sobre la ciutat de Barcelona el qual sacsejà
violentament a la seva població. El
destructor italià Eugenio Savoia va disparar les seves bombes des
del port; el deu objectiu era massacrar el centre de la ciutat però
en
realitat les seves bombes varen arribar
fins el barri de Gràcia, provocant 18 morts.
 |
El destructor italia Eugenio di Savoia que bombardejà
la ciutat per primer cop. Autor desconegut |
Aquest
fet va marcar la moral dels barcelonins i d’aquesta manera va
néixer
una nova organització i forma de funcionar
d’aquesta
defensa passiva creant una nova forma defensiva, els refugis
antiaeris, cdesenes d’ells es van construir arreu de la ciutat, uns
dirigits per la Junta de Defensa Passiva
i d’altre per iniciativa pròpia dels mateixos veïns.
 |
| Mapa del Guinardó amb la situació dels seus refugis i on van caure bombes |
Al
costat del Mas Guinardó , la Junta de Defensa passiva,
bastí amb la col·laboració del veïnat el refugi antiaeri
nº 312. Qui podia contribuïa
treballant
en la seva construcció i els que no ho
podien
fer pel
motiu que fos, havien d’aportar a
una petita contribució econòmica, el comunicat de la Junta deia
concretament «
haciendo hincapié en la necesidad ineludible en la que se hallan de
contribuir todos, sin excusa de ningún género, habida cuenta que el
refugio que tiene encargo de administrar no està aún terminado,
puesto que se tiene en proyecto construir una nueva galeria....».
A
la porta es va penjar un cartell en el que es deia que no s'admetia a
cap de les persones que no havien volgut contribuir en la seva
construcció.
 |
| Un veí construïnt l'entrada a un refugi. Autor desconegut. |
 |
| Plànol del refugi nº 312 que correspon al del Mas Guinardó. |
Al
Guinardó es van bastir més de 40 refugis antiaeris, molts perduts
en la memòria de la gent, atès que les forces ocupants en van
tapiar les entrades, alguns s’ha anar descobrint en la mesura que
es feien obres a prop i d’altres encara resten ocults.
 |
| Plànol de refugi de l'avinguda Mare de Déu de Montserrat amb Amílcar. |
Per
fer front als atacs aeris que sofrí la ciutat a partir de febrer de
1937, les autoritats republicanes van decidir instal·lar
bateries antiaèries
al cim del Turó de la Rovira.
El
cim de turó havia estat ocupat anteriorment per la finca coneguda
com el Peñasco o el
Castells
i a pocs centímetres del sol els vestigis que quedaven del poblat
iber laietà que va viure al Turó fa més de dos mil anys.
 |
| Avions italians amb base a Mallorca que van bombardejar Barcelona. |
 |
| Fotos dels antiaeris del Turó de la Rovira. Autor desconegut |
La
construcció dels antiaeris l'any 1938 pràcticament
va destruir la majoria d’aquest vestigis, allà es van sol·locar quatre canons Vickers 105 mm i altre armament
defensiu. Al que feia més soroll els veïns el van batejar com "l'avi".
El
soroll que provocaven aquests canons feria retrunyir tot el turó,
les cases varen haver de protegir les seves finestres amb esparadrap
a la fi que els vidres no es trenquessin amb la força del soroll.
La
ciutat de Barcelona patí al llarg de tot el conflicte bèl·lic un
total de 194 bombardeigs, la majoria efectuats per l'aviació
feixista italiana, amb la seva base d'operacions a l'illa de
Mallorca. La
Legio Cóndor alemanya també realitzà alguns just abans que les
tropes nacionals entressin a Barcelona el 26 de gener de 1939.
L'aviació de la República estava formada per avions russos que la gent anomenava els "xatos" per la seva forma, eren petits i a la cua portaven pintada la bandera de la República.
Tots
aquests atacs varen provocar la mort d’uns 2000 barcelonins a més
de 7000 ferits . Els barris que més
ho van patir van ser els costaners (Barceloneta, Poble sec i
Poblenou) i a més del port tot el nucli antic suportà una bona
quantitat de bombes, a finals de 1937 el habitats del barri de la
Barceloneta foren evacuats.
 |
| Una de les bombes que van caure a les pedreres. Foto Pérez de Rozas |
La
guerra no va entrar directament al barri però, a partir de final de
juliol del mateix any 1936 algunes nits arribaven cotxes pujant pel
carrer Sant Quintí fins a una esplanada de darrera de l'Hospital de
Sant Pau. Aquell solar era anomenat la
Pedrera, al carrer Mas Casanovas, aleshores poc més que un
descampat.
«Els
veïns de la zona sentien uns quants trets i al
cotxe que marxava tot seguit. Aquesta sèrie de sorolls es van anar
repetint durant moltes nits durant la guerra. Es tractava de les
Juventudes Libertáries
que a partir de les deu del vespre anaven a “fer el passeig” amb
els seus presoners “Era petita i em deien que m'adormís, però els
de casa ploraven, perquè sentien cridar a la gent i era molt
dramàtic” (Maria Rosa Valero).
 |
| Recreació dels fets. Carme martín. |
«No
serà fins el matí següent que no retiraven els cadàvers i durant
la nit hi deixaven un vigilant. Sempre hi
havia
curiosos que la mateixa nit o l'endemà hi anaven a treure el nas -
segons explica Ricardo Pastor -. A l'endemà al matí per morbositat
la gent anava a mirar, venien uns camions i retiraven els cadàvers”
(Ricardo Pastor).
Aquelles
primeres setmanes els incendis o saqueigs d'esglésies eren
habituals. Les columnes de fum dels temples incendiats es deixaven
veure des del Guinardó i les esglésies del barri no van ser una
excepció.
La
primera en ser incendiada va ser la parròquia de la Mare de Déu de
Montserrat el 21 de juliol de 1936, a l'avinguda del mateix nom,
desprès ho va ser ser la dels Mínims i Sant Antoni de Pàdua a la
Font d'en Fargues, així com la de Sant Joan d’Horta i la capella
de les monges Dominiques..
D’altra
banda,
«El
26 de juliol de 1936, pocs dies després de l’alçament militar
iniciat a Barcelona la matinada del dia 19, el comissionat de la
Generalitat de Catalunya, Dr. Tomàs Tusó Temprado, presentà a la
sala de Juntes de l'Hospital una ordre de la Conselleria de
Governació per la qual el govern, donades les especials
circumstàncies del moment, estimava resoldre d’indispensable
utilitat pública i d’urgent conveniència per al manteniment de la
legalitat republicana, la incautació tant de l’Hospital com dels
seus establiments filials: L’Institut
Mental de la Santa Creu i
la Granja
de la Santa Creu,
autoritzant el dit doctor perquè procedís al seu compliment.»
«En
aquell acte es nomenà una Junta Administrativa en substitució de la
Molt Il·lustre Administració. Aquesta, sota la presidència del Dr.
Tusó, va estar formada pels metges Salvador Armendares Torrent, Joan
Cordomí Pujolar, Tomás Pumarola Julià, Lluís Bosch Avilés com a
representant del Cos Facultatiu, i els senyors Pere Freixa i Joan
Valcarcel com a membres del personal subaltern, secció d’infermers,
pertanyent a la branca de Productes Químics del sindicat de la CNT.»
«La
primera decisió de la nova Junta va ser la substitució del nom
d'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau pel «d'Hospital General de
Catalunya». A partir d'aleshores els seus membres començaren a
decidir sobre l'organització de les infraestructures de l’Hospital.
A través d’un concert amb Sanitat Militar s’establí
l’habilitació de diferents pavellons per als ferits que ja
començaven a arribar des dels fronts de lluita»
El
nom dels sants i santes dels pavellons van ser substituïts per
números, que al llarg dels tres anys del conflicte serien modificats
en funció de les necessitats de cada servei...». (Pilar
Salmeron) del bloc “De
Santa Creu a Sant Pau”.
Del
“Diari de Guerra” de Josep Mestre veí del Guinardó.
Gener
1938
Dia
1. Tot està nevat fa molt de fred. Barcelona està essent
bombardejada. Correus n’ha sortit afectat.
Dia
8 . Barcelona és bombardejada a les 6 de la tarda, a la part alta
del Guinardó han mort dos nens de 5 i 6 anys que eren germans.
Dia
9 . Bombardeig a les 6 de la tarda, ningú no en parla ja ens anem
acostumant.
Dia
11 . Bombardeig a les 7 de la tarda, estic dins del cinema, he de
tornar a casa al carrer Art a peu, els cotxes corren tocant els
clàxons i els focus busquen en l’aire, la gent corre desesperada i
plena de por, tot està fosc.
Els
canons de la Rovira tronen i les granades esclaten en l’aire. Crec
que l’afer ha estat força important. He sentit roncar diversos
avions, corren rumors que ha estat prop dels canons i en la Caserna
de la Guàrdia Civil.
Al
Guinardó van caure un parell o tres de bombes que van produir la
mort d’una nena i un nen de pocs anys que eren germans al
enfonsar-se casa on vivien i 16 ferits. A més de les bombes va
caure un munt de ferralla de les bombes que van llençar dels
antiaeris del Turó de la Rovira contra l’aviació atacant, la
canalla els buscava i en feia col·lecció. Un veí del carrer Villar
explicà que una d’aquestes ferralles era tan gran i queia a tal
velocitat que va traspassar el sostre d’una casa veïna i tot.
La
gana feia estralls entre la població, al Guinardó els veïns
s’havien ja menjat totes les garrofes possibles, el camp n’era
ple d’aquests arbres, que a la fi també van desaparèixer per
donar combustible a estufes i cuines de les cases del barri. Van
patir fred i molta gana.
Als
Quinze un carreter va veure con el seu cavall queia terra sense
forces, segurament no havia menjat tot el que calia, baixà i va
confirmar que el pobre havia mort, va anar a la recerca d’algun
telèfon per poder traslladar la seva càrrega.
Mentre
era fora, van aparèixer un munt de persones amb ganivets i navalles
i qual el carreter va tornar ,el carrer era un bassal de sang, el
cavall ja havia estat esquarterat quasi en la seva totalitat, tanta
era la gana que es patia. (Josep Roig i Moliné).
Un
altre del drames que es van viure durant la guerra va el de les
persones desaparegudes als front de combat i de les que les famílies
no van rebre cap comunicació de la seva mort.
Pere
Montserrat Creus, va ser-ne un d’ells : Situació oficial :
desaparegut. Vivia al carrer Sales i Ferrer
 |
Pere Montserrat a l'esquerra en el terrat de casa seva
amb un amic. 1935. Foto de la família Montserrat |
Quantes,
angoixes, incerteses, dolor, amaga aquesta paraula en la vida d'una
família, d'una mare.
Algú
que només tenia 18 anys i que va marxar obligat al front a lluitar
en una guerra injusta, per mirar detenir l'avançada d'un exèrcit
molt més poderós, eren de fet carn de canó i el dirigents prou que
ho sabien.
Nois
sense mitjans, sense cap preparació davant un exercit organitzat i
ben perpetrat de material bèl·lic
gràcies als alemanys, preparat per
matar. Molts d’aquests nois van morir
els seus familiar van ser informats, però molts van desaparèixer en
el fragor de la batalla.
Silenci,
el buit, no hi ha cap làpida on anar a plorar, no cal
ni plorar, algun dia tornaran a casa, deuen estar en alguna presó,
quan les coses es calmin, segur que tornen, tard o d'hora donaran
senyals de vida. Però mai no van
tornar.
Al
final de la guerra hi va haver un gran nombre de morts, molts
d'aquests soldats van ser enterrats corre-cuita
en fosses comunes i resulta quasi impossible poder donar cap notícia
al respecte.
I
passà el temps fins que un dia tot es va posar cap per vall, els
soldats de la República retrocedien la guerra es donava per perduda,
la quinta del biberó que va ser l’última que es va enviar al
front. Els soldats eren transportats ens trens cap a la frontera cap
a l’exili.
Félix
Martín encara no havia fet els 18 anys i no tenia pas cap ganes de
anar a parar e l’estranger a camps de concentració i quan el tren
entrà a Barcelona va disminuir la seva velocitat a la fi que aquells
que volien tornar a casa seva ho poguessin fer, els seus superiors en
rang dispararen a l’aire, donat que oficialment no es podia
permetre la deserció de ningú.
 |
| F. Martín |
Felix
Martín va saltar del tren en arribar a la barriada del Clot i es
dirigí amb prestesa cap a casa seva al Camp de l’Arpa.
El
25 de gener de 1939 per la nit tothom comentava “que els fatxes
estaven a les portes de Barcelona, la gent gran estava molt espantada
i es movien com bojos amunt i avall, embalant fitxers, medecines,
coses de vidre, cremant documents.
Raquel
Piquer explicà com la seva mare la va anar a recollir a un hospital
on l’havien internat per unes febres reumàtiques que va patir,
tenia cinc anys. “se'ls va dir que es
vestissin, que guardessin les coses que poguessin en la seva maleta i
que no es traguessin
pas els abrics. Els van donar una tarja a la fi que se l'enganxessin
sobre la roba amb una agulla imperdible i que no es moguessin del
menjador ni destorbessin».
“En
mig d'aquell desgavell la meva
mare va arribar i els va dir que s'enduia la nena per fugir, li van
dir que no es preocupes per la seva filla, que seria evacuada amb
l'hospital però ella va insistir i se la va endur” …...
 |
Raquel i la seva mare en la plaça Catalunya
camí de la frontera. Recreació de Carme Martín. |
«Desprès
d’un llar pelegrinatge
a la fi de trobar un mitjà de transport que les dugués fins la
frontera, van
arribar a les escales que hi havia entre les dues fonts de la plaça
Catalunya, ella les coneixia molt bé, per haver anat a agafar el
metro o el tren de Sant Cugat on els seus avis
tenien un petit terreny i somniaven en
fer-se una caseta. Tampoc es veien llums perquè els vidres estaven
pintats de negre per culpa dels bombardejos , però quan varen entrar
es van veure inundades de llum i calor i a mesura que s'apropaven a
les andanes dels trens es sentien un munt de veus parlant a crits i
tothom alhora».
«La
llum era molt forta i els soroll també. Van baixar i van començar a
moure's entre la massa. La mare es va sentir atreta per un grup de
tres dones i un nen i una nena assegudes sobre el terra i recolzades
contra la pared i s’hi va acostar».
Mentrestant,
s'estava formant un tren per a un hospital militar dins el túnel
però ningú no sabia pas si deixarien pujar civils. El tren va
entrar lentament, la màquina i algun vagó va quedar dins els túnel,
la mare i la nena van quedar pegades contra la pared i la gent va
assaltar el tren.
.
“La
gent va començar a recollir les seves maletes, les mantes, inclús
els matalassos, havia gent que deia que
vivia sobre aquelles andanes des de feia un any, per por dels
bombardeigs «.
«La
mare no es va moure fins que tothom va haver pujat, tenia por que no
em trepitgessin,
es van acostar al tren, no hi havia forma d'entrar-hi, estava ple,
fins i tot els estreps, de gent i d'embalums, mentre els ferits
guaitaven per les finestres silents i tristos».
«Algú
les va cridar, es van acostar a la finestra del tren i com no havia
d'altra manera de fer-ho, la mare els va allargar la maleta i va
alçar la nena en braços a la fi
que l'agafessin des de dins, ella ja s'espavilaria per entrar malgrat
l'aglomeració «.
Finalment
el tren va arrancar, eren les dues del matí del 26 de gener de 1939,
la nena tenia cinc anys i onze dies, no sabíem si tornaríem ni
si les deixarien tornar mai, el futur es presentava fosc com el túnel
en el que el tren entraria moments desprès.
APÌLEG
Les
dades de morts i exiliats de la guerra civil a Catalunya
A
l'hora de fer recompte general de morts a la guerra civil a Catalunya
cal comptar un mínim de 38.500 soldats republicans i 2.900
franquistes. Al costat d'aquest hi ha les víctimes de la repressió
del 1936 a 1939 que serien unes 8.500, mentre que la repressió
franquista va causar entre 1938 i 1953 unes 4.000 víctimes.
Finalment, les dels bombardejos serien unes 5.500. Aquestes dades
s'han de completar amb el creixent nombre de defuncions degudes a
insuficiències mèdiques i alimentàries com a resultat de les
contingències bèl·liques i els que s'exiliaren entre finals de
gener i febrer del 1939.
El
conjunt de pèrdues, entre morts i exiliats, donarien una xifra que
oscil·la entre 130.000 i 150.000 persones que desaparegueren de
Catalunya,—sobre un total de gairebé tres milions d'habitants
segons el cens de 1936—la qual cosa va determinar unes profundes
conseqüències negatives des del punt de vista demogràfic, social i
econòmic.
(Dades
Viquipèdia)
1)
Partiti Obrer d’Unificació Marxista (POUM), va
ser un partit marxista
d'àmbit
de l'Estat espanyol,
amb presència majoritària a Catalunya i el País Valencià, fundat
el 1935. Autodefinit com a «marxista
revolucionari»,
va elaborar una actuació i un pensament revolucionari
propi
i autònom, en la línia d'un socialisme
democràtic internacionalista.
2)
Lliga Catalana , fou
un partit polític català, hereu i successor de la Lliga
Regionalista,
creat el febrer de 1933.
3)
Acció
Catalana fou un partit polític catalanista creat arran d'una
escissió de les joventuts de la
Lliga Regionalista.
4)
Esquerra Republicana de Catalunya, partit polític català fundat
el març de
1931, que
es defineix con
l’esquerra-socialdemòcrata,
partidari de la independència dels Països
Catalans..
5)
L’anarquisme - Doctrina
politicosocial que preconitza la llibertat total de la persona humana
i la desaparició de l’estat i de la propietat privada, que són
considerats opressors i explotadors del poble. Una
de les seves dirigents més destacades fou Federica Montsen
Fons
informatives:
"La
Guerra Civil al Guinardó", treball de Quim Gómez García i
Gerard Sentís Garcés.
«Oblits
de Rereguarda: Els refugis antiaeris a Barcelona» de Judit Pujadó
i Puigdomènech.
1920-1995
75è Aniversari «PARRÒQUIA DE LA MARE DE DÉU DE
MONTSERRAT»
Parlem
del Guinardó, d'Enric Marimón.
REPORTATGE
INFORMATIU I FOTOGRÀFIC DE LES PARRÒQUIES DURANT LA GUERRA
(1936-1939) Arquebisbat
Revista
núm. 9 d’EL POU, “DE MONTSERRAT A GUINARDÓ”, Marc
Villoro.
Revista
núm. 2 d’EL POU, Isabel Busquets “DE RESIDENCIA PARTICULAR A
CENTRE ESCOLAR”.
«Recuerdos
infantiles de nuestra guerra», per Ricardo Pastor
La Unió Democràtica de Catalunya i el seu temps (1931-1939), per Hilario M. Raquer Suñer, sobre l'Hospital d'Euzcadi a Barcelona.
