divendres, 26 de febrer de 2021

Les oliveres del Guinardó

 

Fotos de Juanjo Fernández i Teresa Rodríguez


El nostre amic i company de recerques històriques Enric March, va publicar encara no fa any, en un dels seus blogs sobre cròniques de Barcelona, la història que li havia explicat en Magí Badia net d’un pagès de Sant Martí de Provençals de nom Pau Badia. Segons comenta en Magí, a primers dels cinquanta, quan ell tenia set anys, el seu avi tenia en un petit terreny en el  Guinardó on tenia plantades  nou oliveres que va fer traslladar al tros que tenien en el seu poble de Banyeres del Penedès. Ell ho recordava molt vivament perquè el va trasbalssar veure com les arrencaven. 

Aquestes oliveres estaven  més o menys on ara està la benzinera i el pisos del seu darrera en el passeig de Maragall, entre Rambla Volart i carrer Villar, creixent en terrenys que havien estat de l’antic Mas Viladomat.

Il·lustrava el seu article amb unes fotografies de les oliveres guinardorenques, que per coses de la vida, s’havien de tornar a arrencar atès que ja no els resultaven rendibles als seus actuals propietaris.

L’Enric March va intuir que aquesta podia ser una narració interessant i que podia cloure d’una manera més engrescadora que no comportés la mort dels arbres, així que, va parlar del tema amb Carme Martín del grup EL POU de recerca històrica del Districte d’Horta-Guinardó, per mirar que mediessin davant el Districte a la fi de tornar aquestes oliveres al seu lloc d’origen.

Carme Martín va traslladar al seu grup la història de les oliveres i concretament a en Juanjo Fernández, un dels seus membres, li va interessar poder-ho aconseguir-ho. Es va traslladar al poble de Banyeres del Penedès tractant de localitzar el pagès que havia tingut cura dels arbres tots aquells anys però, feia poc que s’havia jubilat i ara se n’encarregava una altra persona en Jordi Inglada, amb qui va contactar de seguida.

Desprès de diversos intents, finalment va poder establir comunicació amb el senyor Magí Badia, propietari dels terrenys. Els posà al corrent de les intencions que guiaven al seu grup de recerca històrica EL POU, que no era altre que aconseguir que els arbres tornessin al seu lloc de procedència i de la possibilitat d’aconseguir que la Regidoria del Districte d’Horta-Guinardó de Barcelona, els pogués adquirir, sempre que el preu fos raonable.

Davant d'això i donat que també a ells els sabia greu que els arbres es malmetessin, tant un com l'altre, van decidir que si el Districte d’Horta-Guinardó es feia càrrec de les despeses de transport no hi havia pas cap problema. En Jordi Inglada de manera desinteressada, amb ajuda d'en Juanjo Fernández, es preocuparien de preparar les oliveres per el seu trasllat, atès que prèviament s'havien de tallar algunes de les seves branques per facilitar-ne el trasllat i millor arrelament .

Juanjo Fernández, d’acord amb EL POU, es va dirigir a la Regidoria del Districte en la persona del seu Gerent Eduard Vicente, amb la finalitat de posar-los al corrent de la situació d'aquests arbres i de la possibilitat de poder-los salvar, ressaltant les bones condicions que els oferien per poder-ho dur a terme.

Finalment els polítics responsables del Districte que saben copsar l’oportunitat d’una bona història, d’aquelles que agraden al ciutadà, va donar seu el vist i plau al projecte.

Per concloure, cal assenyalar que dimecres passat a Banyeres del Penedès, l'empresa contractada per la Regidoria, es va preocupar d'arrencar i preparar les oliveres per al seu trasllat parcial aquella mateixa tarda. Primer es van traslladar-ne sis i al mati següent la resta.

Mentrestant en el Guinardó, la mateixa empresa va començar la tasca de crear les condicions adients per replantar les oliveres en terrenys del parc de la Ronda del mig, darrera de l’Hospital de Sant Pau i el proppassat dijous, es van començar a plantar les oliveres a escassos sis-cents metres del lloc on les van arrencar fa prop de setanta anys.

Cal agrair la bona disposició del Districte en relació al tema tractat i molt especialment als senyors Jordi Inglada, Magi Badia, per la seva total col·laboració, així com a en Juanjo Fernández i el grup d'El Pou la seva bona disposició i bona feina, que han permès que aquesta història tingues el final que es mereixia.


Regidora del Districte i el seu equip, membres del grup El Pou,
 AAVV Joan Maragal
l

Fotos d'E. Vicente.



dissabte, 20 de febrer de 2021

EL SOMATENT DEL GUINARDÓ

 

Una de les persones del barri que formava
part del Sometent.  sobre el anys 20-30 del
 segle passat. Foto Fons Caldentey

El sometent fou una milicià armada purament catalana amb uns origens que es remunten als segles XVI-XVII i la seva denominació es relaciona amb el toc de campana que indicava perill i cridava als elements encarregats de defensar l’odre enfront de lladres i bandolers.

Va tenir una gran presència al barri del Guinardó. Es va crear a mitjans de 1924, seguin m’impuls que donà aquest organisme del Dictador Primo de Rivera – la seva dictadura va influir molt en el barri del Guinardó – El cap era Ramon Castelló i els sots cap el sr. Manzanares i en Pere Renom.

El Guinardó un barri nou sense totes les estructures que requeria qualsevol altre barri de tota la vida, el seus carres disposaven d'escàs enllumenat públic i el seu caràcter essencialment rural en l’època, on els seus habitants conreaven horts i jardins i tenien bestiar com gallines i conills per us propi, donava lloc perquè lladres de tota mena hi anessin a robar per les nits.

Per aquesta raó, dos homes del Somatent (generalment gent del propi barri que s’oferia voluntària, per vigilar-lo), feien guàrdia cada nit tot recorrent aquells punts àlgids susceptibles de ser atacats per malfactors per defensar-se carregaven a l’esquena uns fusell Remington un pel tronat, eren tot el que tenien i normalment eren armes destinades a la caça, molts d’ells eren caçadors que els dies festius recorrien les muntanyes del Collserola intentant caçar algun conill o un porc senglar.

De tant en tant feien una desfilada pel barri avinguda de la Mare de Déu de Montserrat amunt i avall, carregats amb el seu fusell i la seva bandera de seda, on apareixia brodada amb fils d’or la consigna «PAU, PAU I SEMPRE PAU».


Concurs de tir de Somatents al Guinardó

D’altres barriades del voltant com Horta i San Andreu també disposaven del seu propi Somatent.

Durant la dictadura d’en Primo de Rivera el dictador intentà estendre la figura del sometent a la resta de l'Estat però va fracassar..

El 1931 és dissolt per la segona República Española, però es restablí el 1936 en esclatar la guerra. Acabada la guerra, es dissol novament el sometent.

La dissolució del sometent no fou per gaire temps, car l'any 1945 el general Franco el reorganitza, sota el nom de Somaten armado amb la principal finalitat de combatre els maquis. Tot i el seu caràcter conservador, no féu que el dictador el reimplantés del tot: bàsicament es repartí per 297 pobles de menys de 10,000 habitants, aplegant un total de 4.344 individus que l'any 1978, van ser acomiadats. Finalment, és dissolt definitivament pel Senar espanyol el 1978.



divendres, 15 de gener de 2021

RECORDS DE LA MEVA ESCOLA - Jaume Carbonell Sebarroja

Fotos de l'Arxiu Nacional de Catalunya de diversos fotògrafs


Els antecedents republicans

          El Grup Escolar Hermenegildo Giner de los Ríos, -dedicat al politic vinculat a la Institución Libre de Enseñanza que va fer una gran tasca al capdavant de la Comissió de Cultura de l´Ajuntament de Barcelona per la dignificació de l´escola pública- és un dels quatre edificis construïts durant la dictadura de Primo de Rivera a les cases barates de Barcelona -en aquest cas a les d’Horta, entre el Turó de la Peira i Can Peguera- pel “Fomento de la Vivienda Popular”. Tenia capacitat per 800 alumnes, distribuïts en 14 aules de primària, 4 aules de pàrvuls i una sala-guarderia. Al inaugurar-se a la República va passar a formar part del Patronat Escolar, juntament amb els grups escolars modernistes monumentals dissenyats per l´arquitecte Goday (1).

           El Patronat Escolar neix d´una entesa entre l´Ajuntament i l´Estat espanyol per adequar l´escola pública a la realitat nacional catalana, i representa l´assaig més avançat d´autonomia municipal que s´ha donat a Catalunya per gestionar les escoles de primer ensenyament. També es converteix en un referent per diversos països europeus. Els seus principis coincideixen plenament amb els de la reforma republicana i la política cultural de la Generalitat. Heus aquí alguns dels seus trets més destacables: respecte al pluralisme ideològic, laïcisme -la religió queda fora del currículum però es respecte la llibertat de consciència i s´ensenya cultura religiosa-, bilingüisme , alternant les classes en català i castellà, catalanització de l´escola pel que fa als continguts, textos escolars i lectures, i participació democràtica dels alumne i les famílies en la vida dels centres. Els mestres no hi accedeixen per oposicions sinó a partir de la valoració de la seva pràctica professional i, a més del sou de l´Estat, reben un complement retributiu de l´Ajuntament. El nombre màxim d´alumnes per aula es fixa en 40, i sovint no supera els 35.

         Les orientacions d´aquestes escoles segueixen els postulats de l’Escola Nova i de la pedagogia activa, on l´escola obre les portes a l´entorn i, alhora, surt a observar-lo per descobrir-hi l’art, la ciència, la natura i la cultura. S´estimula l´autonomia de l´infant, la cooperació i el treball en equip, a través d’una relació de proximitat mestre-alumne. Es dona molta importància a la conversa, al treball d’experimentació i a la formació musical i artística. Els llibres són substituïts per la consulta a la biblioteca i l´examen tradicional per l´avaluació contínua. Aquest model d´escola pública, a diferència de la vella i encotillada escola estatal, aconsegueix que la ciutadania l´estimi i se´n senti orgullosa (2).

Aquesta escola catalana, que es situa a l´avantguarda de l´educació europea, el franquisme l’estronca d’arrel, suprimint el Patronat Escolar i altres institucions, prohibint tota mena d’idees i propostes renovadores i depurant severament el magisteri públic, apartant de la professió a bona part dels mestres que no simpatitzen amb les idees del nou règim franquista. El canvi és espectacular. Marta Mata, fundadora de “Rosa Sensat”, ho expressa d´una manera molt gràfica: “Mai l´escola pública barcelonina havia progressat tant com durant la República, i tampoc mai havia retrocedit tant com durant el franquisme”. El director Tomàs Delclós i i molts mestres de Primària del Grup Escolar Hermenegildo Giner de los Ríos no poden seguir donant-hi classes. De la depuració d´aquest centre se´n salven algunes mestres parvulistes molt renovadores, com és el cas, entre d´altres, de Maria Martorell -filla del gran educador i gestor Artur Martorell-, i de Teresa Masgrau, exalumna de l´Escola Normal de la Generalitat. Potser perquè l´Estat franquista pensava que això de l´educació de la primera infància no tenia cap mena d´importància.


Foto d'un publicació de l'època amb els nens del parvulari,
al fons de la foto l'Hospital Mental de la Santa Creu


La nova-vella escola franquista

          “Prieten las filas”. Aquesta és la primera ordre que ens donaven a l´entrar a l’escola, on nois i noies estàvem en edificis totalment separats. Cada classe s´havia d'alinear en una llarga fila on havíem de mantenir la distància d´un braç estirat amb el company del davant. Som a l´any 1960, a la “Escuela Nacional Ramiro de Maeztu” de les Cases Barates d´Horta, entre el Turó de la Peira i el barri de Can Peguera (Barcelona), rebaixada així als inicis del franquisme.Sense deixar la formació, entràvem al vestíbul i, sota la mirada atenta d´un director ensotanat i temible, situat al capdamunt de l'escala, entonàvem el “Cara el sol”, l’himne patriòtic franquista. Sempre hi havia algun alumne que es movia una mica o que es despistava i, a l´acabar, era cridat per pujar a la direcció i rebre la corresponent reprimenda. A vegades, en funció de la malifeta, se´l castigava directament, fent-lo agenollar al mig del passadís, amb les mans esteses i obertes tot suportant el pes d’un parell d’enciclopèdies Álvarez. A la nostra classe s’utilitzava la del Tercer Grau, destinada als alumnes de 12 a 15 anys, el manual que ens va il·lustrar a unes quantes generacions.

En aquest llibre voluminós s´ordenaven les matèries i coneixements del Pla d’Estudis de l´Ensenyament Primari, farcit dels mites i llegendes que conformaven la “Nueva España”, les gestes del Mio Cid, Don Pelayo i la Reconquista o el descubrimiento de América -això de la conquesta no ho entendríem fins més endavant-, sempre amb el crucifix a la mà i en nom de la Santa Església. Com deia Galeano “La espada y la cruz marchaban juntas en la conquista y el despojo colonial”. Una informació contaminada per l´ideologia dels vencedors: “Lo bueno es lo católico y español, lo malo lo masónico y liberal”, mostrant la Guerra Civil com una creuada contra els rojos i els comunistes.

           Franco hi estava omnipresent. “Fue el Generalísimo Franco, al frente del Ejército y de muchos buenos patriotas, quien llevó a término una nueva Reconquista (…) Puede decirse que es el Salvador de España”. Els elogis a la seva figura es remunten a la seva infància, tal com es descriu en una altra enciclopèdia: “Franco es el primero en bravura, patriotismo y amor a la Patria. Franco ha sido valiente desde niño. Un día, admirado de la facilidad con que los marineros se movían en lo alto de los mástiles de los buques amarrados en el puerto de El Ferrol y trepaban por las escaleras de cuerda, intentó hacer lo mismo subiéndose a un farol. Pero perdió el equilibrio y se partió la cabeza contra el suelo. Sin llorar, aguantó la cura de la herida aunque le dolía” (3). D’aquestes enciclopèdies, convertides en manual únic, se´n van vendre uns 22 milions d’exemplars. Els llibres de text per cada assignatura no arribarien fins l´any 1970, amb la Nueva Ley de Educación de Villar Palasí.


Entre dues fotos i una creu. Autor desconegut.

          L´aula disposava de taula i tarima pel mestre, situada a l´altre costat de la porta, d´una gran pissarra d’un negre intens, amb els pertinents guixos blancs i un esborrador amb mànec de fusta, d´un parell de fotografies de mig cos del general Franco amb uniforme militar i de José Antonio, el fundador de la Falange en mig dels dos una creu, i d’una quarantena de pupitres de dues places amb seients abatibles i respatller comú, calaix inclinat i reposapeus compartit, amb un espai per col·locar-hi el tinter de ceràmica blanca i per als llapis. Els pupitres, col·locats en rengles horitzontals, es van convertir en petits ecosistemes on tots els alumnes, any rere any, hi deixaven la seva petjada: noms, gargots gravats amb la punta d´una navalla, taques i empastifades de tinta, xiclets enganxats i més d´un insult i dedicatòria no gaire amable. L´aula era fosca, amb finestres enreixades on només s’hi filtrava la llum algunes hores al dia.

Aules massificades, càstigs i ensenyances

       Érem 85 alumnes quan no hi faltava ningú. A les baixes per malaltia, calia afegir-hi els que marxaven amb els seus pares a fer la verema al Sud de França i s’incorporaven a finals d’octubre o els que, en algun moment del curs, també s’absentaven perquè havent d’ajudar a la família. La majoria teníem 13 anys -era la classe dels grans de l´escola- i el treball infantil estava a l´ordre del dia. En els pupitres del davant hi sèiem els que estudiàvem el batxillerat elemental -uns pocs privilegiats-, i, als del darrera, els que seguien cursos de mecanografia i no paraven de teclejar en les màquines Underwood de l´època. El gruix de la classe rebia la cultura general pròpia de l´últim curs de Primària. Els batxillers fèiem una mica la nostra i molts dies entràvem a les vuit per rebre una atenció més específica. El mestre havia de gestionar la feina d´aquesta àmplia diversitat d´alumnes.

En alguns moments, però, les explicacions eren generals i tothom aturava el que estava fent. Això succeïa, per exemple, amb les matemàtiques. Repassàvem amb una sorollosa cantarella les taules de multiplicar, fèiem càlculs i resolíem problemes, primer cadascú pel seu compte i després els corregíem a la pissarra. En aquest moment, el pànic s´apoderava de l´aula, doncs qui li tocava sortir a la pissarra s’exposava a emportar-se algun clatellot si no l´encertava gaire en les operacions. Es respirava un silenci tens i sepulcral. Els càstigs, personalitzats o de tota la classe, eren molt diversos: cops de regla a les mans o a les puntes dels dits ben ajuntats, posar-nos drets una bona estona o de cara a paret, mantenint el cos rígid, quedar-nos algunes vegades sense pati -poques- o copiar cent vegades “No hablaré en classe”. Un càstig que es va generalitzar a les escoles de l´època i que, quinze anys després, es prendria com a títol del primer muntatge teatral de Dagoll Dagom, paròdia sobre l´escola franquista.

Una altra activitat compartida era el dictat, on a banda de les faltes d’ortografia, es tenia molta cura de la cal·ligrafia, de la bona lletra. També llegíem silenciosament o en veu alta, memoritzàvem i a voltes recitàvem alguna poesia com la tan renombrada de Juan Ramón Jiménez: “Platero es pequeño, peludo, suave; tan blando por fuera, que se diría todo de algodón, que no lleva huesos”. o algun fragment del Quixot, que llavors no vaig entendre ni gota i vaig avorrir soberanament. No va ser fins els quaranta anys que el vaig redescobrir, llegint-lo detingudament amb gran delit. Això m´ha passat, també, amb més obres d´una gran qualitat literària. La geografia l’estudiàvem en uns mapes que es penjaven al damunt de la pissarra: el físic, amb el relleu, el polític, amb les províncies i alguna vegada també havia aparegut el mapa de la “España Mariana”, on es representava la Península Ibèrica amb les principals ciutats i la seva verge corresponent. Altres vegades el mestre ens feia algunes reflexions morals, tenyides d´un moderat nacionalcatolicisme -la doctrina oficial del nou règim-, sobre el bé i el mal, l´esperit de servei, l´esforç, l´honestedat, la sinceritat i altres tòpics i valors de la condició humana.

Don Pablo


Classe de don Pablo, curs 1968-1969- Fons Carbonell

Potser ja és hora que parlem del mestre. Es deia Pablo Bueno Caro. Desconec l’edat però, es clar, nosaltres el vèiem molt gran. Ves a saber! Potser no arribaria ni als cinquanta. Era baixet, amb no gaire cabell i una mirada penetrant. A l´entrar a classe sempre es posava la bata, de colors ocre i marronós. El tractàvem de vostè i es feia respectar. El recordo com una bona persona, malgrat el que ens feia patir i fins i tot atemorir en alguns moments, amb els càstigs corresponents. Mai no podré saber si ho feia degut a una profunda convicció personal o influït pel corrent dominant del moment: el model pedagògic tradicional i autoritari que s´havia instal·lat; a fi de comptes, perquè ho feia tothom. Tenia tres fills, dos dels quals estudiaven Medecina amb una beca a la universitat navarresa de l´Opus Dei. La dita “passes més gana que un mestre d´escola” era ben real a jutjar per la pluriocupació de Don Pablo. Arribava a les vuit del matí per ocupar-se especialment dels batxillers. Mai vaig saber si aquelles hores extres les cobrava. A les dotze en punt sortia cuita corrents per anar a treballar en una editorial i tornava just abans de les tres, on prenia el dinar de la seva carmanyola. A la tarda treballava dues hores més a l´editorial i els caps de setmana, per arrodonir el sou, escrivia cròniques futbolístiques i taurines.

Les hores transcurrien lentament i de manera feixuga. Em venen al cap els versos de Machado sobre els seus records infantils:


“Una tarde parda y fría

De invierno. Los colegiales

Estudian. Monotonía

De lluvia tras los cristales”.


L´hora del pati

Esperàvem amb delit l´hora del pati o de la sortida, mirant el rellotge contínuament. En el “recreo” hi havia dues menes d’activitats: les mogudes i les tranquil·les. Entre les primeres, sense cap mena de dubte, sempre s´imposava el futbol. Ocupava bona part de l´espai i podíem arribar a jugar-hi vint contra vint, o encara més, doncs ens hi anàvem afegint a cada equip, seguint un criteri més o menys proporcional. La porteria la marcàvem amb un parell de rocs, la qual cosa feia que sempre hi haguessin contínues disputes sobre si la pilota havia entrat o no, si el gol es donava com a vàlid. La pilota, de cuir o de goma, sovint l´havíem d´anar a recollir al carrer. També era molt popular el “Churro, mediamanga, mangotero, adivina qué es lo primero”, on uns saltàvem, de manera alternativa segons l´encert, tan lluny com podíen sobre una fila horizontal de cossos ajupits, amb els genolls flexionats i enganxats amb els del davant. Els jocs més reposats depenien de les modes que s’imposaven a cada temporada de l´any: les bales, les baldufes, les xapes, el tres en ratlla….

En grups reduïts també ens explicàvem històries, anècdotes i un munt d´acudits -els més verds i picants eren, naturalment, els que tenien més èxit-, o es comentaven algunes pelis que s´havien vist el cap de setmana o els partits del Barça que es transmetien per la ràdio. Així mateix, era l´ocasió per intercanviar cromos, sobretot dels jugadors dels equips de futbol de primera divisió, dels que ens sabíem de memòria algunes alineacions, i còmics: Hazañas Bélicas, Roberto Alcázar y Pedrín, el TBO, el Guerrero del Antifaz el Jabato o el Capitán Trueno, probablement el més popular. Més endavant, em va fer molta il·lusió conèixer el seu guionista: Víctor Mora, un comunista català que es va haver d´exiliar i va escriure unes quantes novel-les sobre la Barcelona de la postguerra. Hi havia temps per tot, també per badar, per espiar, darrera d’una reixa, els jocs de les nenes, que estaven a l´edifici continu, o per observar a la llunyania el horts que conreaven els “bojos” del “manicomi” de Sant Andreu -el Mental, que li diríem després-, avui reconvertit en la seu del districte de Nou Barris.

         Un bon grapat d’alumnes pujàvem a dinar al menjador de la zona del parvulari, a tocar de la pineda. Moltes tardes, a l´hora de l´esbarjo, fèiem llargues cues per prendre un got de llet en pols que preparaven en unes immenses olles que feien molts grumolls, així com un tros de formatge insípid de color carbassa. Era un obsequi dels Estats Units d´Amèrica, amb qui s´havien refet els acords polítics i comercials l´any 1953. Aquella llet ens semblava aleshores infecte i avui, probablement, encara m´ho semblaria més. Des de llavors sempre vaig prescindir de la llet, perquè, a més, l’associava al fet d’haver d’anar a l´escola, una obligació que mai em va resultar plaent.

Els rituals religiosos obligatoris

Església de Sant Francesc Xavier

Els dissabtes al matí es dedicava a la religió i, més concretament, a pintar a la pissarra, amb guixos de tots colors, un passatge o paràbola de la Bíblia que el mestre comentava, traient-li una mica de punta. Així mateix, repassàvem el “Catecismo de la Doctrina Cristiana”, que havíem de memoritzar. D´altra banda, recordo haver vist unes litografies, amb reforç metàl·lic a cada extrem i cinta per penjar, d’escenes de l´Antic i el Nou Testament. La religió sempre hi era present. Les tardes de maig, el mes de Maria, plegàvem una mica abans i, en el vestíbul, cantàvem amb una passió desbordant unes quantes avemaries i alguna cosa més a la verge, ben guarnida de flors sobre l´altar. Les úniques sortides de l´escola tenien a veure amb la religió. A la tardor, coincidint amb el dia del Domund, ens deixaven sortir un parell de tardes per anar a recollir diners per les “Misiones” evangelitzadores de l´esglesia arreu del món. Ens deixaven unes guardioles que feien molt de goig, amb el bust i la cara d´infants de diferents races. Després de trucar a algunes cases i pisos dels voltants -no gaires- ens escaquejàvem i anàvem a jugar al futbolí, reunint les escasses monedes de que disposàvem.

L´altra sortida era per anar-nos a confessar un dijous al mes, doncs l´endemà hi havia missa obligatòria on calia combregar en estat de gràcia. Ens perdíem una estona per la pineda del Turó de la Peira, que hi havia al damunt de l´escola, i pel camí ens preguntàvem de quins pecats ens confessaríem. Calia trobar la mida justa: alguna malifeta havíem de reconèixer, o expressar alguns sentiments impurs, perquè el capellà no ens apretés i ens donés aviat l´absolució, però tampoc calia exagerar els nostres pecats -reals o ficticis- perquè no t´acabés sermonejant de manera un pèl agressiva i et clavés, com a penitència, un munt de parenostres i avemaries. Vaja, que havíem de trampejar la situació, admetent més els pecats venials que els mortals, malgrat el catecisme ens alertés de que “El que calla a sabiendas algún pecado mortal comete un grave sacrilegio, y no se le perdonan los pecados confesados”. Un dels olors més característics de la meva infància és el del confessionari, sobretot quan el capellà acostava la seva cara amb la teva -perquè deia que calia parlar baixet i l´havies d´entendre bé- i senties l´intensitat desagradable del seu alè.

Final de trimestre

Al l´acabar el primer trimestre, coincidint amb les vacances de Nadal, algunes mares s’acostaven al centre per obsequiar a Don Pablo amb productes típics d’aquestes festes, altres menges, colònies o objectes decoratius. I a finals de curs, recordo que venien alguns directius i formadors de la SEAT, la primera empresa espanyola de fabricació de cotxes, que s´havia instal·lat a la Zona Franca a partir del 1953, a fer una breu xerrada per a tal de captar alumnes que acabaven l´escolaritat per a la seva escola d´aprenents o per tal d´incorporar-los directament a la cadena de producció.

Sort en tenia que, a l´apuntar-me a l´escoltisme, vaig tenir l´oportunitat de passejar per la ciutat i d’explorar i caminar per la natura. En aquesta escola m´hi vaig estar tres cursos, sempre amb el mateix mestre i a la classe dels grans. El Ramiro de Maeztu va deixar de funcionar com escola i, després de restar tancat uns anys, es va reobrir l´any 2000 com a centre de salut mental. Avui és una residència.



Notes:

(1). CAÑELLAS, C; TORAN, R (1982). Política escolar de l´Ajuntament de Barcelona. Barcelona: Barcanova.

(2). AUTORIA COMPARTIDA (2003). Un segle d´escola a Barcelona. Acció municipal i popular. 1900-2003. Barcelona: Ajuntament de Barcelona i Octaedro.

(3). FERNÁNDEZ, A. (1954). Enciclopedia Práctica del Párvulo. Barcelona: Miguel Salvatella.  

Montgat, 13 de novembre de 2021

diumenge, 10 de gener de 2021

CONSERVEM L'ILLA DE LES BUGADERES TAL COM ESTÀ


Fa ja uns quants anys vaig visitar la masia de ca l'Eudalt, la mestressa de la qual es diu Maria i és una dona molt trempada que em va ensenyar la masia i els terrenys i els espais de treball de d'un petit i interessant museu on es mostrés un determinat model de vida de fa prop més de cent anys.

Ja el govern municipal socialista de l'època volia fer-los fora de la seva casa i terres, els volien expropiar en nom del planejament urbanístic de l'època, finalment van arribar a l'acord que els permetia viure a "casa seva " fins el final de les seves vides.

Aquesta era última notícia que d'aquest indret tenia, ara altra vegada els senyors de l'Ajuntament i els seus plans a vegades estrambòtics, volen desvirtuar l'illa de les bugaderes de la que aquesta masia i terres en formen part més dues cases més molt similars a les del carrer Aiguafreda.

Volen ampliar la Baixada de can Mateu, construir pisos a l'altra banda de la baixada de Can Mateu, contra els que ningú té res a dir i on ara hi són les cases i els horts fer espai verd, que més verd del que és ara mateix no ho serà pas, i ben cuidat pels seus habitants.

El Municipi ha arribat a donar permisos per fer horts en espais petits de la ciutat on un es preguntava, que coi podran plantar aquí, en canvi en un terreny ampli com aquest on hi ha hagut horts tota la vida, que es podrien convertir en horts urbans, mira per on aquests se'ls volen carrergar, no hi ha qui els entengui, mireu quin bé dels déus d'horta que hi tenen:





La masia de ca l'Eudalt és de 1854 i podria convertir-se en un lloc de trobada on es pogués assessorar sobre el món rural, sobre els noms de les diferents espècies de verdures i arbres fruiters i sobre co tenir cura d'un hort.


Veient venir el que s'acostava, com es podia complicar futur de part de l'illa de les Bugaderes, entitats com El Pou, i l'Associació de Veïns d'Horta van fer arribar el seu desacord amb els plans de l'Ajuntament i s'ha obert un espai per recavar firmes dels veïns i persones que estiguin en desacord amb la desafortunada decisió del Consistori :
.















dilluns, 23 de novembre de 2020

HORTA, el meu poble, per Núria Manén

 

Casa Mata i Ramis 1920 i 1981 -
segona foto fons F. Capdevila

Un dia ja fa molts anys (1917), vaig sortir del claustre de la meva mare, diuen que vaig plorar, no sé per què. Els meus pares vivien a Horta al carrer Feliu i Codina, en una torre de planta baixa i pis (una de les cases Mates i Ramis, avui centre Cívic), tot plegat una casa bastant gran, a més tenia un jardinet al darrera. Allà hi vaig viure set anys.

Aquell carrer pel que ara hi passo algunes vegades, quasi no té res a veure amb aquell pel qual vaig passar tantes vegades quan era petita, adolescent i jove, ara hi ha botigues i cases de pisos.

Jo recordo que en entrar al carrer Feliu i Codina, a la dreta, quan havies caminat uns metres hi havia una pared molt alta que rodejava un jardí i que tenia una gran reixa verda, alta i ample: hi vivien els Boter. Més en davant seguien unes cases o terretes.

La que teníem pared per pared al costat de casa nostra a l’esquerra era igual, com si fossin bessones, encara hi són: durant uns anys a la que jo vaig néixer hi va haver una farmàcia, ara està buida i a més les finestres les portes tapiades, em fa molta pena aquesta casa plena de records encara que llunyans.

Passades les dues cases es troba el pont que tantes i tantes vegades havia travessat jo sola o acompanyada per algun amic o amigues, tornant del col·legi, quan em parava a mirar aquell cel estrellat, d’aquelles estrelles tan brillants, encara que fes fred, calor o vent. Jo em sentia plena de vida.


El vaig començar a passar molt sovint perquè aleshores ja vivia al carrer Mestre Dalmau. Aquest pont avia canviat, mirant de sota quasi està ple de cases de pisos i el paisatge ara és diferent, ja no hi veus aquell espai que et deixava veure fins bastant enllà, el turó de la Peira i riera avall.

Des d’allà estant veia la casa on vivíem, el seu jardí amb les seves flors, els seus arbres, el seu bosc. Un jardí que havia vist com passejaven junts o separats la meva mare, el meu pare, l’àvia, la tieta.

Aquella immensa casa tota blanca de persianes verdes, de galeries amb molts vidres, amb terrasses i terrats. Aquest pont meravellós que tota la família estimem tant i que ara en dona una mica de tristesa. De tota manera un cop l’hem passat veiem unes petites cases, que encara son allà i això eixampla l’esperit.


També queda algun arbre i això fa que a l’anar caminant tornis als anys passats, arribes a la primera cantonada i travesses el carrer mestre Dalmau.

Ací està una mica canviat però si vas seguint fins al final encara queda una torre gran més o menys vella.

Ara travessem per la vorera esquerra del carrer Feliu i Codina, abans a la cantonada hi havia una cansaladeria que feia cantonada amb el carrer Chapí «can Quiquet». Ací havia passat moltes hores esperant que vingués algú a recollir-me al sortir del col·legi, fins que vaig ser gran per tornar sola a casa. Vaig arribar a veure tres generacions. Ara hi ha una botiga de vestits, seguida d’una pared igual que abans, desprès el teatre que nosaltres, vull dir els de la meva generació, en dèiem «Els Lluïsos». Ara hi fan comèdia nois i noies però aleshores la feien només homes sols. Podria parlar molt d’aquest local , però no puc anar-me entretenint descrivint cada casa o centre on jo havia estat per dins perquè seria llarg d’explicar i vull parlar més del poble en conjunt.

Passat els Lluïsos, hi ha un jardí i al fons una casa d’aquestes que es trobaven a tantes barriades, allí hi havia la bugadera, de motiu li deien «la caparrada», aquesta dona venia a buscar la roba bruta nostre per rentar-la a casa d’ella. Ara no sé qui hi viu però la casa existeix. Em fa il·lusió mirar-la quan hi passo per davant, aquesta casa fa cantonada al carrer Salses, travessat aquest carrer i fent cantonada hi ha una torre amb un jardí molt gran que era molt bonica, els amos eren els Lletjós. Hi havia entrat molt poques vegades, però si que em feia molta il·lusió entrar allà dins (ara l’ocupen les monges del Convent de l’Adoració Perpètua).

Seguim caminant i trobem una casa petita, amb un jardí petit, allà hi havia estat força vegades. Hi havia un home que tenia un taxi (can Llobet) i a casa nostra aquest taxi l’havíem fet servir bastants cops, fins havíem fet excursions de més d’un dia. Ara al costat hi ha un bar, més endavant passem el pont i tot seguit veiem una pared que rodeja el cap d’esports. A continuació hi ha una torre on visqueren molts anys els nostres amics «Serra», al costat d’aquesta hi ha la mateixa que hi havia abans. Ara arribem al camp de futbol de l’horta, no sé com està per dins, però jo hi anava i no es pot dir que fos molt confortable.


Seguint carrer amunt i comença a variar el panorama, cases de pisos i així fins al final. Carrer Feliu i Codina qui t’ha vist i qui et veu.

Ara parlaré del carrer Mestre Dalmau, aquest és pot ser dels carrers, dels anys que jo hi vivia allà que més es conserven. Tot el carrer continua amb les seves cases quasi totes iguals, quasi totes les de la vorera dreta estan a peu pla, les de l’esquerra, quasi totes per entrar a la casa has de pujar uns graons. Encara hi ha veïns de quan jo hi vivia en aquella casa que hi ha al final de la vorera dreta, sempre entrant pel Feliu i Codina. Una de les persones que encara hi viu és la meva cosina. També hi ha arbres a les dues bandes però el que no hi ha és aquella pared del final del carrer separant-lo del Turó de la Peira. Aquesta pared tenia una porta de fusta i els veïns tenien una clau per poder passar a l’altra banda. Aquesta porta havia estat sempre tancada sobretot per la nit. Ara està tot obert i el carrer es comunica amb el Passeig de Fabra i Puig, al final del carrer en la seva part esquerra hi ha cases de pisos que es començaren a fer en vida dels meus pares.

Ara entrarem a Horta pel Passeig de Maragall: Arribes a la plaça Eivissa, aquesta si que està canviada; abans al mig de la plaça hi havia el mercat amb les tendes que venien carn, aviram, verdures, etc, com a tots els mercats de quasi totes les barriades. Al costat dret, és a dir a l’altra vorera havia la peixateria.

A la plaça també tenia començament i el final el tramvia 46. Ara al bell mig de hi ha bancs i una estàtua que representa una eivissenca, una mica de jardí amb taules i cadires per poder prendre el «vermut» o berenar. Passem la plaça i pugem carrer Horta amunt; bé abans de seguir el carrer tenim com una petita placeta o un carrer on hi ha en un costat el bar Quimet, Jo l’he vist allà tota la vida, hi havíem estat asseguts alguna vegada, normalment hi fèiem parada quan anàvem a l’embalat per la Festa Major amb els meus pares i amics.

A l’altra costat així que entres sota les columnes, com si fessin arcades, hi veuràs que hi ha botigues. Tenen un cert encant aquests arcs no per la seva categoria arquitectònica sinó pel fet d’estar allà. Abans de passar pels arcs hi ha el cine Unió, era vell i atrotinat però tenia caliu familiar, on sempre et trobaves algun conegut o altre, ara ja no funciona.


Abans d’enfilar el carrer amunt també hi ha una farmàcia que jo també l’havia vist allà tota la vida «Farmàcia Laporta».

Ara si, pujant pel carrer, hi ha algunes variacions, no hi ha les mateixes botigues que hi havia en la meva infantesa, sobre tot hi trobo a faltar una que es deia «El barato», era d’en Pepet Fumadó, un gran amic del pare i de la família era un home d’una amabilitat extraordinària amb tothom. El Barato era una merceria, però en aquell lloc sempre es podia trobar gent fent tertúlia.

Tenda El Barato en una foto de primer del segle XX.

A l’esquerra trobaves la confiteria Mayol, on encara es poden veure cares conegudes, enfront hi ha una casa pairal Can Mariner molt bonica, seguint carrer amunt en arribar a la primera cantonada veus els balcons de la perruqueria Javaloy, que té l’entrada per la baixada de la combinació.

Desprès de Can Mayol, una mica més amunt el forn de can Ginesta o Forn del Campanar, es diu així perquè té una torre amb un rellotge. Aquesta torre es va fer gràcies a una deixa o testament que va fer un home que vivia a Horta per a totes les noies de la barriada (*) . Quan arribes a la plaça ja el veus de lluny. Mentre vas pujant amunt, juntament amb tu van passant molts records.



Ara entrarem a Horta per carrer de Campoamor, per la part de la carretera de dalt. Camps a la dreta, una fàbrica a l’esquerra, trencant l’encís de l’entrada d’aquest passeig tan bonic; sort que tot seguit ve el Tennis Horta, aquest camp de tennis que fa tants anys està allà, on tantes estones divertides hi vaig passar, seguim caminant la rambla és bastant ample, voreres amples als costats. Les Dominiques, un gran convent, on per cer jo vaig anar-hi a escola molts anys. Ara m’imagino que surto del col·legi, que tot el terra és ple de fulles seques i que nosaltres les «nenes» les anem arrossegant amb els peus Rambla avall.

Era força divertit saber quina de les companyes en arribar abaix de tot havia arrossegat més fulles, fet el pilot més gros. ¡bell record!. Vaig seguint i no hi són pas totes les torres però almenys les cases que han fet noves no són desproporcionades i conserven els jardins. A mitja rambla hi ha una font, ara ja no hi raja aigua, abans si, quasi al final a l’esquerra hi ha la parròquia, aquí vaig ser batejada pel mossèn, més ben dit, el doctor Manuel Trens; no és que sigui una església molt bonica, però per dintre està força plena de gent que encara reconec ara; plena de familiars vius i morts, plena d’alegries i tristeses, però allà està i això és molt important. Enfront les torres continuen igual que quan vivien els meus pares.

A continuació de la rambla el carrer Chapí, porques variacions, a la vorera de la dreta tot un seguit de casetes fins arribar a la torre gran de les Dominiques (es coneixia com les dominiques pobres), bé ja ho era quan era soltera, segueixen les cases petites, en arribar al carrer Feliu i Codina hi falta una cansaladeria que es deia «Casa l’Angel», enfront d’aquesta hi havia una font que ara ja no existeix.

Per la vorera dreta porques variacions , en la primera cantonada encara hi ha els «Hermanos de la Doctrina Cristiana» (la Salle Horta). Creues el carrer hi aquí hi ha una casa de pisos on abans hi havia una torre «La torre dels negres». La següent casa és la casa dels Mercader, casa on he anat moltes vegades perquè les noies d’aquella família havien anat al col·legi amb mi. Venen petites cases fins que arriben a la cantonada on hi ha «Can Quiquet». A partir d’aquí fins al final que ja no recordo exactament si el carrer hi ha massa variacions fins arribar al carrer del Vent.



Com és natural Horta té altres carrers que feien i fan el poble més gran, més ample, més llarg i que tenien i tenen un encant, però no puc explicar-vos-els tots, jo reflecteixo els carrers pels quals hi passava més.

Acabo d’explicar una mica el meu poble com era abans i com és ara (parla de 1981), jo vaig viure aquí durant 19 anys, fins que em vaig casar. Ara visc a Sarrià que ja és un altra barriada o poble però, EL MEU POBLE ÉS HORTA.

16.2.1981 Núria Manén Marqués)



Petita nota biogràfica de Núria Manén: Neix a Horta en 1917, primer la família viu en una de les cases Matas i Ramis, set anys desprès passen a viure al carrer Mestre Dalmau a la casa que ha fet construir el seu pare . Es casa als 19 anys amb Joan Serrahima i se'n va a viure a Sarrià.  Es queda vídua molt jove amb deu fills, En 1981 va escriure la història que es publica a la fi que els seus fills coneixessin una mica la seva vida a Horta


(*) Torre de les noies (es va construir amb els diners que quedaven d’una deixa que algú havia donat al Consistori per atorgar una dot a totes les noies d’Horta que es casaven. Quan van quedar pocs diners l’Ajuntament va decidir que amb els que quedaven es construiria la torre dels rellotges, a la que els hortenc van anomenar torre de les noies. Les futures casadores no hi van estat massa d’acord, tot s’ha de dir).

(**) Fotos de la família Manén : Eulàlia Corberó i Tina Serrahima. Escrit  de  records de Núria Manén cedit per Tina Serrahima i Eulàlia Corberó. Informació familiar: Tina Serrahima, Eulàlia Corberó i Roser Busquets, Amb el meu total agraïment per la seva gentilesa.

Fotos del fons Felip Capdevila, Carme Martín i postals de l'època.