UNA ALTRA MANERA DE VIURE A HORTA

ELS VERITABLES HEROIS DE LA VIDA

Els meus pares varen anar a viure a Horta l'any 1949, quan es van casar, ells vivien al barri del Clot, on es van conèixer.

Berenar del dia del meu bateig
al pati de casa 

La meva mare es deia Pilar i feia de  sastressa i durant els primers mesos de casada va continuar cosint  per a la casa a on havia treballat de soltera la sastreria Can Baró que estava al carrer Aragó, quan vaig néixer jo ho va haver de deixar, les comunicacions amb el centre de la ciutat ho feia complicat amb una criatura petita, dos anys desprès nasqué la meva germana, desprès es dedicà a fer feines en les cases d'alguns veïns que tenien tendes.

Vaig ser batejada a l'església de Sant Joan d'Horta, no tinc fotos del bateig, el meu pare no va entrar a l'església i per tant no en va fer,

El meu pare era mecànic torner i desprès de treballar 8-9 hores en un taller del Clot de nom can Canosa, durant els anys 70-80, es va comprar un torn de segona o tercera ma, i en el pati del darrera de casa nostra, es va muntar un petit taller on tenia totes les seves eines comprades als encants vells perfectament ordenades, i on treballava un parell d’hores més.

La seva feina era dura atès que havia de traginar amb peces d’acer inoxidable que pesaven molt, eren motllos per fornir, per exemple, envasos i altres peces més petites de plàstic, que aleshores començava a ser molt popular al país i a més, tot el treball el feia dempeus, la qual cosa li va originar que tingués mala circulació a les cames i el van haver d’operar de varius.

Es dona la circumstància que la primera vegada que el van operar, el metge que el va atendre abans de l’operació al Clínic, va ser un metge que es deia Jordi Pujol, en la segona operació durant els anys seixanta, la Residencia Sanitaria Francisco Franco, ja funcionava, el senyor Pujol estava a la presó per temes polítics a Saragossa i ja no feia de metge.

Els tallers de l’època tenien el sostre d’uralita en la seva gran majoria, es morien de calor a l’estiu i a l’hivern es pelaven de fred, les mans se’ls omplien de penellons. Desprès hem sabut que algun van morir de càncer per les uralites que molts cops estaven en mal estat.

Malgrat haver anat a escola el que era indispensable quan era petit, de jove va entrar d’aprenent en l’establiment d’un electricista i va aprendre tot el relacionat amb l’electricitat; desprès de la guerra ja va fer d’aprenent en un taller mecànic on va aprendre a fer funcionar el torn i la fresadora. Els anells de casada me’ls va fer ell mateix al torn i són d’acer inoxidable i encara estan com nous.

Com era manetes, en l’època dels cinquanta, es va muntar a casa un taller per revelar fotos que feia amb una màquina de segona ma, en bodes i batejos de veïns i coneguts per arrodonir el sou. També va fabricar les peces i bastir a una màquina de fer cinema, primer de 16 i desprès de 35. La de la foto és la de 16.

A casa havíem vist un munt de pel·lícules que ens portava un amic seu, que no sé com aconseguia també el trossos de film tallats per la censura i els enganxava fent un continu de números musicals que no es veien en les sales de cinema, atès que els havien tallat per considerar-los massa agosarats per l’època. També portava trossos de films rodats pels alemanys en la segona guerra mundial produïts si no recordo malament per la UFA, (oficialment s'havien de cremar però... )on es mostrava tota la cruesa de la segona guerra mundial i que aquí no es podien veure, no sé d’on els treia, la veritat. Per una nena com jo veure tots aquells canons i tancs i el soroll terrible que feien, tot narrat en idioma alemany alemany era bastant impressionant.

Malgrat de provenir d’una família molt humil el meu pare es va espavilar i com tenia molta curiositat a base de llegir i de mirar com es feia, va aconseguir fins i tot muntar màquines de fer cinema i va intentar fer un aparell de televisió amb peces de segona ma, projecte que finalment va abandonar.

Les ganes de fer coses i la curiositat per tot, fa moltes vegades més que molts estudis, el jovent necessita ganes i que no li donin tot fet com estan fent ara mateix que no saben multiplicar sinó és amb una calculadora.

ALTRES MANERES DE VIURE A HORTA.

Torres d'estiueig a part, en l'eixample d'Horta, hom vivia encara com en un poble (final del carrer Feliu i Codina). Podies passejar-te tranquil·lament pel mig de carrer sense massa perill, hi passava una motocicleta al dia i mira per on, aquesta única motocicleta em va atropellar a mi que creuava el carrer com sempre, sense mirar.

Podies també, jugar als patis de casa que poc abans havien estat horts, era un espai ample que poc a poc es va anar reduint, ja que l'amo del terreny el va anar venent en parcel·les.

Era normal embrutar-te fent pastetes amb la terra mullada, banyar-te en la bassa de l'aigua que hi havia i que en el seu moment es va fer servir per regar els horts; córrer amunt i avall pel turó de la Peira seguida del teu gos, anar a berenar a la font de can Quintana sense haver de caminar molt.

La nostra estufa per a tota la casa

També podies tenir animals, a casa hi havia gats, gos, un canari, al que vigilàvem no se'l mengés pas cap gat. El veí, el senyor Ton, a més, tenia, conills, gallines, galls, i oques, la que surt en la foto , que tenia fama de tenir mala llet, un dia que segurament la feia empipar, em va picar el nas amb el bec, i em va fer mal us ho puc assegurar, mai més m'hi vaig acostar.

Ens ho passàvem bé amb coses, senzilles, a l'estiu jugant al carrer fins ben entrada la nit, però a l'hivern feia un fred de mil dimonis fora i dins de casa, en el safareig que hi havia al pati l'aigua es gelava, a dins de casa només s'escalfava una estufa de ferro colat on cremava carbó de coc, el petroli va arribar més tard, al menys a casa meva, però aquesta és ja una altra història

DIA DE LA MONA

Amb la mona en mig del carrer
Feliu i Codina. Foto F Martín

La meva padrina era la germana gran de la meva mare, es deia com jo Carme, i d’ella vaig rebre aquest nom tan «singular». A mi no m’agrada especialment però m’hi vaig conformar quan vaig saber que en àrab volia dir jardí íntim, aquell que hi ha a interior de moltes cases andalusís.

A casa meva no podien ser gaire esplèndids en productes de la pastisseria Mayol, al menys mentre era petita, desprès quan la meva germana hi va entrar a treballar, tenia el braç de gitano assegurat cada diumenge.

Però bé, mentre que això no va arribar, l’únic pastís que entrava a casa nostra era la mona que em portava la padrina el dia de Pasqua, normalment era el dilluns el dia assenyalat. La de la meva padrina no era massa gran, ella aleshores era soltera, no es va casar fins que va ser bastant gran i per tant, tampoc li sobraven els «quartos».

Ella era una dona alta i ampla, per l’època, la família de la meva mare provenia d’un poblet petit de la província de Saragossa i la recordo, arrencant-se cantant jotes en bodes, batejos i casaments familiars acompanyada d'una guitarra, tenia una veu prou potent.

Per arribar Horta des del barri del Clot, on vivien, durant els anys cinquanta de quan parlo, només hi havia el tramvia 46 crec recordar, i desprès de caminar carrer Horta amunt fins la baixada de la combinació, un trosset del carrer Chapí, arrencar i caminar tot el llarg del carrer Feliu Codina, fins arribar a casa nostra; normalment venia amb l’avia, la seva mare, que també ho era, lògicament de la meva.

La mona quasi bé sempre es componia d’un ou de xocolata no massa gran un parell de pollets de color groc intens i quatre palmeretes de colors, sobre una base de crema cremada i ametlles trencades pel voltant, a mi em feia molta il·lusió rebre-la, ens la cruspíem tota desprès de dinar, un trosset per cadascú de nosaltres.

Abans la mona noma es regalava fins que la canalla feia la comunió, no era pas com ara que alguns han fet ja vint anys i alguna padrina encara els du la mona als seus fillols.

La padrina arrencant-se cantant  jotes

No em pregunteu per quina raó en feia així, pot ser perquè fer la comunió es considerava com un ritus de transició a la pubertat. Si, possiblement era aquesta la raó.

Ara la modernitat està esborrant tots els ritus de transició: hom naixia i era rebut per la comunitat posant-li un nom, batejant-lo. Desprès sabia que entrava en la pubertat quan feia la comunió, es casava i entrava en la edat adulta, i quan es moria hi havia el ritus final de l’acomiadament, que és l’únic que perdura. Totes les societats en tenen de costums d’aquesta mena malgrat siguin diferents i rebin altres noms.

La societat occidental ha perdut els referents, no saben quan s’han fet grans i continuen en la pubertat fins quasi els trenta. Ja no es casen, els papers empipen, la paraula compromís fa por, la vida són quatre dies i tot dura el que dura. La veritat, en aquest aspecte, no sé pas si hem guanyat massa.

Tornant a la mona, es dona la circumstància ara que podria comprar-me-la, ho tinc prohibit, no em puc menjar perquè sóc al·lèrgica al gluten, La vida té aquestes coses. La foto feta pel meu pare, asseguda en una cadireta de vímec en mig del carrer Feliu i Codina, amb la mona a la faldilla.

DIA DE LA PALMA

Dia de la palma 1958

 A casa no érem gens religiosos, la meva mare tenia les seves creences però mai no anava a missa ni a confessar, només veia els capellans en casaments, batejos i enterraments; per a nosaltres, la palma, la mona, el nadal, el pessebre eren més que res tradicions de tota la vida.

La primera vegada que els nostres pares ens van comprar un palmó, ja no dic una palma treballada que era molt més cara, va ser quan jo tenia uns 8 o 9 anys, i la meva germana dos menys que jo i el palmó era compatit.

El dia de la palma es comprava el vestir que havia de dur-se tot l’estiu i com el dia de la palma encara feia fresca i el vestit era d’estiu, ens posaven un jersei a sota. El cabell i pentinat obra de la meva mare, així llueix de maco. El vestit era de cotó amb unes floretes retallades a la part de dalt i crec recordar que era a quadrets molt petis de colors groc i blanc i era tan curt, que el meu pare al que li agradava que el que es comprés durés uns quants anys (a casa no sobraven pas els diners), es va empipar molt amb la meva mare, precisament perquè considerava que no el podria dur ni un any sencer atès que estàvem en època de créixer. Sabates de noi d’algun dels meus cosins. La foto la van fer al pati del davant de casa nostra. Desprès es queixen alguns que diuen que no tenen el que voldrien.

TOCA FER LA COMUNIÓ A L'ESCOLA

Totes les nenes de les veïnes anaven a Escola a les Dominiques, nosaltres vàrem anar a l'escola nacional Ramiro de Maeztu que aleshores estava en les cases Barates d'Horta que era com de les denominava popularment en aquella època.

Altar de mes de maig i primera
comunió

Cantàvem el cara al sol i l'himne nacional a l'entrar, al matí havia les classes típiques de mates, geografia, història d'Espanya que acabava quan arribava el Caudillo a salvar-nos,  és a dir,  una mica de tot i poc. Per la  la tarda lectures morals, dijous dibuix i i els altres dies labors que normalment s'aprofitava com  regal del dia de la mare. 

Es celebrava cada any el més de Maria pel maig, bastint un altar a l'entrada de l'escola i cadascuna havia de dur una pesseta per comprar les flors que havien de ser blanques i es cantaven les avemaries, etc. Diumenge era obligatori anar a missa i portar el comprovant conforme s'havia anat, que consistia en el full dominical.

El mes de maig , a més era el temps de fer la comunió aquelles nenes que tenien una determinada edat. La meva mare em va comprar un vestit blanc molt senzill en un tenda del Clot i uns guants blancs. Algú em va deixar el mantellina i la coroneta i una espècie bossa blanca on es guardava el llibre de la comunió amb tapa de nacra, que encara el tinc, com també conservo la medalleta de la mare de Déu del Carme que em regalà la padrina. La festa va consistir en un dinar a casa meva on estaven convidats la padrina, el seu marit i la família del germà gran del meu pare.

La meva mare era de les que deien que batejar-se i fer la comunió no feia pas cap mal, el meu pare no va entrar a l'església de Sant Francesc Xavier, on es va fer la cerimònia, era conseqüent amb el que pensava.

La meva germana en canvi la va fer a l'església de Sant Joan d'Horta, no tinc idea del motiu.

Anys desprès vaig entrar a treballar de diversos llocs i quan em vaig casar vaig deixar de viure a Horta.

Records de Carme Martín i Falcón

El Frente de Juventudes al Mas Planàs

 

Màs Planàs en 1939. Foto Josep Maria Pérez Molinos

A partir del 21 de gener de 1939, els edificis i dependències que foren confiscades especialment però única, per persones afins a la CNT-FAI i algun altre partit d’esquerres com el POUM, varen anar a parar a mans dels falangistes, entre els quals cal destacar el mas Planàs,  habilitat abans de la guerra amb finalitats de diversió i esplai de la burgesia de Barcelona, el nomenat canòdrom Catalunya i totes les seves dependències, conegut en la barriada com el canòdrom del Guinardó.

Publicació a la Vanguárdia de la mort de José M. Piñol.

Allà s’hi va instal·lar el Frente de Juventudes, organisme que depenia directament de la Falange Española Tradicionalista y de las Jons (Juntas Ofensivas Nacional indicalistas), una de les activitats que es donaven era la relacionada amb un alberg juvenil que va rebre el nom José Maria Piñol, un falangista mort a Barcelona víctima d’un atemptat anarquista el març de 1949. Els espais oberts es llogaven a escoles per dur a terme  actes esportius.

En març de 1939, tal com recull el diari La Vanguárdia, i les fotografies Josep Maria Pérez Molinos es va celebrar un acte d’homenatge als caiguts al bàndol nacional, organitzar per les Organizaciones Juveniles de la Falange i una ofrena floral davant la tàpia de l'esmentat canòdrom.

Amb l’assistència d’algunes d’autoritats governatives de l’època, Francisco Fuentes Otero, cap dels districtes de les Organizaciones Juveniles de Falange a Barcelona va fer un discurs davant els murs del canòdrom.

Homenatge als caiguts del bàndol nacional
davant la tàpia del Canòdrom. Fotos Josep Maria Pérez Molinos

Tres anys desprès de la ocupació de l’espai per la Falange , el Gobernador Civil de Barcelona, Antonio F. De Correa Veglison, el 1943 arribà a un acord amb la propietat per llogar-lo. Durant aquesta època es van celebrar diverses taules gimnàstiques multitudinàries i campaments falangistes disposant tendes d’acampada sobre el camp de l’antic canòdrom, tal com es pot veure en les fotografies que s’acompanyen, a més d’un acte d’homenatge a Franco el 7 de juny de 1949.

Un dels campaments del Frente de Juventudes.
Foto de José M. Pérez Molinos

El 8 de juny de 1949, Francisco Franco visita l'estadi del Guinardó  acompanyat del Governador Civil de Barcelona, del bisbe de la ciutat i un gran nombre capitostos, tan civils com militars, la llarga llista dels quals  resulta innecessari reproduir. A tothom que tenia un  nom o uns interessos determinats,  li interessava fer-se veure en aquesta mena d'actes para transmitir su   inquebrantable adhesión al Caudillo de España.

La Vanguardia dedicava tota una plana per informar (propaganda política clara), del lluït acte, lloant el discurs del Dictador i repetint a tort i a dret, a tothom que volgués llegir, el fervor dels joves falangistes envers el seu Capità.

Foto del l'acte que recull el discurs del dictador.
Foto de Pérez de Rozas 8.6.49

El 30 de maig de l950, dia de sant Ferran, patró de les milícies falangistes, es va celebrar a l’estadi del Guinardó, un acte d'adhesió al Caudillo que es va obrir amb un discurs de Governador Civil de Barcelona. Durant l’acte es van dur a terme competicions esportives d’atletisme, futbol, tall de troncs i balls populars a més d’ofrenes de productes típics ramaders i agrícoles de les comarques. I com aquests que hem citat un munt d'actes de caire semblant es van celebrar al llarg dels anys 50 i 60.

Aquest canvi de color dels dirigents del país, va comportar que alguns personatges i/o importants del barri del Guinardó, si bé no es van afiliar a la Falange, si que els van aixoplugar sota el seu paraigua protector a la fi d’aconseguir certs beneficis.

Evidentment els primers que van fer evident la seva adhesió al nou règim  van fer va ser els membres de l’església catòlica, malgrat que la parròquia del Guinardó no va ser de les més entregades, tot s'ha de dir,  i algunes persones amb interessos empresarials i/o socials però, en general i malgrat totes les demostracions propagandístiques i de força que es van dur a terme, la Falange no va tenir cap mena d’implantació entre els joves i gent del barri.

Tot i això, la seva presència es va fer sentir, en alguns moments,  atès que obertament o indirecta van fer censura d’alguns actes que es celebraven al barri, com obres de teatre que podien considerar que censuraven el règim, ni que fos indirectament com va ser la posada en escena de la coneguda obra antifeixista El diari d’Anna Franc, on Raquel Piquer va fer el paper principal.

Raquel recorda que des del principi van haver desacords amb qui faria del paper d’Anna Frank, donat que la que es considerava primera actriu de l’elenc teatral de la parròquia, no tenia l’edat adequada per representar-la, finalment va ser Raquel Piquer qui la va interpretar, ella durant els assaigs s’havia après el paper de memòria.

El teatre de la parròquia era ben ple de veïns, corrien els anys cinquanta i era prou agosarat programar aquesta obra de teatre. Algú anar amb la notícia a la seu falangista qui suposadament va parlar amb el rector i de l’obra només es va poder representar una sola vegada.

Quan hom vol investigar el paper que va jugar aquesta organització de caire feixista en el barri, es troba amb e fet que existeix escassa informació i la que es pot aconseguir és merament oral, sembla que els falangistes no hagin estat estat mai al Guinardó, quan en realitat, i per donar nom tan sols a un dels seus locals més emblemàtics, cal assenyalar el mas Planàs i el seu canòdrom, on s’hi van establir durant més de vint anys.

Cal recalcar també, que l'edifici del mas Planàs va ser durant un temps, desconeixem quant, la seu de l'Acadèmia Provincial de Mandos del Guinardó, segons es pot comprovar pel petit article publicat en La Vanguardia  del 22 de març de 1944, és a dir,  que sense aquest diari podríem dir que desconeixeríem pràcticament les diferents activitats que des de aquesta organització es van dur a terme al Guinardó.

Els propietaris legals de la finca és a dir,  els fills que encara vivien de Claudi Planàs, els va costar bastant que els fos retornada i reconeguda la propietat de la finca, ja que això no va passar fins 1978, donant-se a més la circumstància que poc desprès tot el recinte va ser expropiat per l’Ajuntament en 1982.

Font de consulta : La Vanguardia.

TESTIMONI DE LA LLEVA NOMENADA DEL BIBERÓ.

El nom Quinta del biberon s'atribueix a la dirigent anarquista Federica Montseny, que fou Ministra de Sanidad del Gobierno de la República, durant un curt període durant la Guerra Civil, quan va conèixer el decret de mobilització de les lleves del 40 i 41, davant l'extrema joventut dels efectius, els quals tenien entre 17 i 19 anys.   

En principi els van dir que només farien tasques auxiliars, però al final es van veure involucrats de ple en la guerra i alguns,  a més, duent a terme tasques de comandament.

Combatents de la Lleva del biberó. Autor desconegut.

Als nois de la lleva del biberó els posaren un fusell a les mans, arma que feia més embalum que ells mateixos; molts encara no havien fet els 17 anys, les van passar magres i foren molts els que deixaren la pell, quedaren malalts i/o mal ferit , allò va ser un infanticidi innecessari, la guerra ja estava perduda, va ser un dispendi de vides joves per mirar d’entretenir l’enemic, mentre els que manaven fugien a França i/o d'altres països..

Josep Paül de la Riva, era un noi de Barcelona que va anar a la Guerra de voluntari, al 18 anys l’havien nomenat comandant, segurament per manca d’homes en condicions de comandar que hi havia en la Batalla de l’Ebre, La lluita en duia a terme en la Serra de Pàndols i escrivia un diari sobre el que passava al seu voltant mentre lluitaven . En algunes de les seves planes nomenava a un noi del barri de Sant Genís dels Agudells de la família Pluvinet.

Josep Paúl de la Riva.
 foto de la família.

«Entre els incorporats, hi havia un homenàs alt i fort que vestia una jaqueta de pell. Era cultivador de plantes i flors, en una vella masia arraconada de la ciutat, dessota San Genis dels Agudells. Es deia Pluvinet Era seriós i reservat i no venia, com els altres, directament des de rereguarda i sense gens d'instrucció. Ja era veterà foguejat, procedent d'una unitat destrossada, de la qual els soldats restants, havien estat repartits. Quan hi havia calma, passava les hores escrivint a la mare i a la novia. Crec que no tenia pare.»

Aquest conjunt d'homes, la major part dels quals, no tenia instrucció militar de cap classe, ens va ésser entregada pel Valenciano i se'n va fer càrrec en Gonzàlez, tinent de metralladores, junt amb un carregament de caixes de fusells xecs, bombes de mà, municions i cartutxeres. En Valtierra i jo els hauríem d'ensenyar a manejar les armes i ja eren quarts de sis de la tarda!

«...La primera fila ens vam anar retirant. Pujàvem ja cap a la nostra trinxera quan vaig sentir la veu d'en Coca:

—¡A mi, a mi, me han herido! ¡socorro!

N'hi havia tants de ferits i el moviment general, que no era possible frenar el retrocés.

«Quan menys ho esperava, mentre pujava enmig dels xiulets de les bales, una massa pesant, talment com si fos un sac, va fer una volta i va caure a terra, sense cap gest per protegir-se i amb un só esfereïdor. Com un farcell llençat d'un camió en marxa. Era un home. Gairebé de cap per vall, va anar a petar, insensible, amb les pedres. Vaig tocar al caigut. Portava una jaqueta de pell. El vaig aconseguir girar cara amunt i resseguint-li el pit, la mà se'm va mullar de la sang calenta i viscosa. Segur que és en Pluvinet —vaig pensar—. Només ell portava una jaqueta com aquella. Amb la mà vaig tocar la seva cara. Hi vaig trobar, penjant, una massa freda i llefiscosa. Era un ull que probablement li havia saltat amb el cop de la caiguda. Forfollant a les butxaques, vaig extreure'n la documentació. S'havia d'enviar a la família, sempre que fos possible. A l'altra butxaca hi tenia un rosegó de pa que, instintivament, em vaig posar a la boca. Sempre patíem gana i res, per fort que fos, ens la podia calmar. El pa estava humitejat i tenia un sabor dolcenc. Vaig empassar-me'l i després vaig pensar que segurament estava xopat amb la sang del meu company, però l'estomac, febril i a prova de tot, no el va rebutjar.».

Aquesta és una petita mostra del que narra en el seu diari de guerra, la seva filla Lupe Paúl, l'està revisant per mirar de publicar-lo. És un dels molts testimonis esfereïdors del que passa diàriament en un camp de batalla de qualsevol guerra.

(1) Juan Negrín López (Las Palmas de Gran Canaria, 3 de febrer de 1892 - París, 12 de novembre de 1956) fou un metge fisiòleg i polític canari i president de govern de la Segona República (1937 - 1945), ja a l'exili. Va ser Presidente del Gobierno de la República entre 1937 i 1939.

El cas de Negrín és atípic en la política espanyola. S'hi va incorporar tardanament després de llaurar-se una carrera d'investigador com a metge i professor de fisiologia, i dirigir una clínica privada a Madrid. Es va afiliar al PSO en 1939, abandonant les seves activitats investigadores. A més, parlava diversos idiomes, cosa inhabitual a la classe política espanyola. (fonts Viquipèdia)

CASINO FAMILIAR HORTENC

Horta havia estat un poble i com tot poble tenia el seu casino que en aquet cas es deia  «CASINO FAMILIAR HORTENC», segurament aquest nom ara no digui res a la població del barri de Barcelona que és avui dia Horta, però si us parlo del Foment oi que ja és una altra cosa?, anem doncs per pans.

El Casino Familiar Hortenc estava situat al carrer Santes Creus, al costat de l’edifici de l’Ajuntament d’Horta, possiblement molts de vosaltres haureu vist la foto  de l'avui plaça de les Santes Creus, aleshores de la «Constitució» ja que així es va anomenar durant uns anys, plena de gent sobretot homes amb barret, la foto és de 1923 i es va fer durant la Festa de la Bandera.

Plaça de la Constitució 1923, Homenatge a la Bandera, Foto Brangulí

Com podeu observar al costat del que era l’Ajuntament es veu un edifici de dues plantes amb una bandera que cobreix els balcons del primer pis i a dalt al terrat l’asta amb la senyera voleiant al vent, aquest era la seu del Casino Familiar d'Horta,  un tros d’història que ja ha desaparegut.

Peròs seguim amb la història del Casino Familiar Hortenc, que es va néixer l’últim terç del segle XIX  concretament en 1887 es va instal.lar en aquest edifici fins a primers del segle XX,  ja que poc desprès l'edifici es convertí  fins l’any 1936  en la seu del  «CENTRE CATALÀ» i fou el local de la «Lliga Regionalista» partit polític que havia estat dirigit entre d’altres per l’Enric Prat de la Riba (1) que fou el primer president de la Mancomunitat de Catalunya (2), des de 1914 fins la seva mort en 1917. Desprès el cap visible d’aquest partir fou Francesc Cambó, mort a l’Argentina en 1947. (3).

El Local ja era molt obsolet els últims anys de la seva existència, la qual cosa obligava a aixecar un envelat perquè els seus socis i simpatitzants celebressin la Festa Major.

S'ha de reconèixer però que l’edifici i els seus locals havien fet un bon servei a Horta. Estava situat dins al rovell de l’ou, ben bé al costat paret per paret amb la plaça del Comú o de la Constitució, com encara consta en una placa, que hi ha a la façana de l’antic Ajuntament, miraculosament salvada, no sabem si per ignorància dels que van guanyar la Guerra Civil, però allà hi continua.

En la foto de Brangulí prestigiós fotoperiodista de l’època, es pot comprovar el poder de convocatòria que tenia aquell partit aleshores al barri d’Horta, motiu que el va portar a guanyar les eleccions municipals de 1934 a Horta per aquest motiu i perquè alguns partits d’esquerra van demanar que els seus partidaris s’abstinguessin d’anar a votar.

Les dues fotos que segueixen mostra l’enderrocament del local, que disposava d’una petita sala d’espectacles, amb un petit primer pis que, no sabem el motiu però, l’anomenaven la camaril·la», i que és molt similar en quan a dimension al que té l’Ateneu en el seu local del carrer Pere Pau.

Tornarem a principis del segle XX,  quan uns quants socis afiliats a la lliga Regionalista varen pressionar per tal que el Casino es convertís en un Centre de la Lliga, amb l’oposició de la majoria que no volien que la seva associació fos la seu d’un partit polític, Desprès de considerables enrenous entre els socis amb opinions i posicions obertament diferenciades , finalment l’edifici del carrer Santes Creus, que estava al nom de la Lliga va guanyar i quedà com a seu de la Lliga, com ja hem indicat més amunt.

D’allà l’Entitat passarà sota el nom de Casino la Verbena a can Forga de la plaça Eivissa, i desprès es traslladà al Cine Unión sota el nom de Casino Unión.

Finalment alguns seguidors de la Lliga continuadors de l’esperit del Centre Catalanista, varen fundar 11 de juny de 1917 una nova entitat sota el nom Foment Hortenc , van comprar la finca de carrer Alt de Mariner 15 per tal d’aixecar la seu de la nova entitat, però aquesta ja és una altra història.

(1) Enric Prat de la Riba i Sarrà, advocat i periodista, fou el primer president de la Mancomunitat de Catalunya i un dels principals artífexs del ressorgiment del sentiment nacional català del segle xix. Va participar en la redacció i aprovació de les Bases de Manresa. Viquipèdia

(2) La Mancomunitat de Catalunya va ser una institució activa entre 1914 i 1923/1925 que agrupà les quatre diputacions catalanes catalanes de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. Tot i que havia de tenir funcions purament administratives i que les seves competències no anaven més enllà de les diputacions provincials, va adquirir una gran importància política: representava el primer reconeixement per part de l'Estat espanyol de la personalitat i de la unitat territorial de Catalunya des del 1714. (Viquipèdia)

(3) Francesc Cambó i Batlle, Francesc Cambó i Batlle fou un empresari i polític català conservador, fundador i líder de la Lliga Regionalista, ferm defensor que el catalanisme intervingués en la política espanyola, fou ministre en diversos governs espanyols. Viquipèdia.

Fonts d'informació: Hortavui nº 55 juliol 1990. El que ha estat i és Horta de Desideri Díez i Quijano.