diumenge, 25 de juliol de 2021

El paisatge rural d'Antonia Valls (terreny de bugaderes)

 

Mapa del llibre Atles de l'Aigua - obra d'EL POU

Jo vaig néixer i viure allà on s’juntaven els dos torrents, el del Carmel que baixava per el carrer Llobregós, i el de can Carbassa, que venia des de més el passatge de les gavarres .. seguint per sota al pont de Marquès de Foronda i seguint el mateix traçat que existeix avui en dia, quan arribava al Torrent del Carmel, avui dia Llobregos, s’ajuntaven per continuar, avall per la zona més plana fins a Cartellà/Petrarca.

Per confirmar els noms de per a on passava el torrent del Carmel, que baixava per Llobregós des de el carrer Ciències, fins a passatge Marí, he vist en el planell que els noms no coincideixen amb el que jo us dic. No entenc el perquè els han canviat.

Quan arribaves a Llobregos/passatge Marí, el carrer ampla s'acabava i continuava a vall un carreró sense asfaltar que a ma esquerra quedaven les cases i horts conegudes com de Calantxo (no se com s'escriu) i a ma dreta quedava la part de darrera del col·legi Torres que hi havia a Marquès de Foronda, després sense deixa la ma dreta hi havia la part de darrera de sis casetes adossades, que ja no existeixen. Aquestes casetes, son les que feien xamfrà amb els 2 torrents: Torrent d’en Carbassa i Torrent del Carmel.


Una petita part del grn mapa de Barcelona realitzat per  Martorell el 1930

Aquestes casetes tenien dues entrades, una just al costat del pont del carrer Marquès de Foronda i l'altre per el Torrent de Can Carbassa. Hi tenien un carreró que les unia que es deia carrer de Sant Jaume.

Jo vaig néixer en el Num 5 d'aquelles casetes que per cert només tenien números senassos 1,3,5,7,9,11

El Torrent de Can Carabassa, rebia aquest nom, per que portava l'aigua sobrant de la mina de Can Carabassa. Suposo que també d'altres. Però des de la Mina de Can Carabassa portaven l'aigua a la casa. Avui dia és la anomenada torre neoclàssica de can Carabassa (1), que es manté a dins el col·legi Safa.

Pati de les casetes 1954. Foto Antonia Valls
A l'entrada del que avui dia és el poliesportiu SaFa, hi havia una bassa, aquesta bassa recollia un altre conducta de la nomenada mina, i l'aigua que sobrava d'aquesta bassa, es tornava al Torrent era un xorro, com una gran Font. Tenia la gruix d'un braç de persona, que fluïa sense interrupció dia i nit.

Aquestes casetes tenien els corresponents safareigs, cada casa en tenia dos. Un servia per rentar i l'altre per esbandir la roba. L'aigua s'ha agafava dels tres pous que hi havien, un per cada dos cases. Fins i tot, hi havia un petit refugi, però deien que era molt perillós entrar-hi i estava tancat i mai ens hi van deixar entrar.

Com ja he intentat explicar els horts, safareigs, pous,... estava davant de les cases i traspassant-los pujava un petit terraplè per on s’arribava a Marquès de Foronda.

Entre els anys 1962 i 1967, com eren cases de lloguer, ens van prendre els horts i safareigs i van fer la casa de pisos que encara existeix i que té entrada tant per M. Foronda com per el torrent., just davant del Poliesportiu.

A l'esquerre del Torrent de Carmel, avui dia Llobregós, en front de la part de darrera de les casetes, estaven els safareigs i els estenedors de les bugaderes. Actualment plaça de les Bugaderes, i tots els horts de les cases del carrer Aiguafreda i Cal Andal però aquest tros era intransitable fins a la baixada de Can Mateu.


Foto familiar de Antonia Valls

Al davant de tot hi han els 5 horts, el sisè va desaparèixer quan es va construir el pont de Marquès de Foronda I es va fer la sortida que us he dit abans. A la esquerra al costat dels horts hi havia el refugi, que suposo es va fer mal bé quan van construir la torre a continuació dels horts I a sobre el refugi.

A l'esquerra si amplieu la foto, veureu els safareigs i pous. El fons les casetes, amb el seu jardí i el carrer que tenia la sortida al Torrent de Can Carabassa. De cases, a la foto se’n veuen 5 perquè la sisena quedava més tapada per la torre dels srs Bayona.

A la dreta tenim el torrent de Can Carabassa que passa entre la paret nostre i la paret més gran, més a la dreta, de Can Carabassa, veureu que es distingeix l'aigua que baixava per el Torrent.

La paret de Can Carabassa mirada des de aquí,sembla que s'acabi en els arbres que veiem, però no s'acabava. En aquells arbres hi havia la font que he explicat, i els camps que es veuen es avui dia, tot col·legi SaFa.

Darrera dels camps, a la dreta hi ha Cal Andal, i les cases del fons, son les del carrer Aiguafreda.

Just a la part de darrera de les casetes, hi havien als safareigs i terrenys que hi han actualment la plaça de les Bugaderes.

El Torrent de can Carabassa el van cobrir enre els anys 1967-1968

Aquel és un món que mica a mica fan desaparèixer les gran constructores en el seu afany d’esborrar tot el nostre passat rural.


Text i Fotografies d'Antonia Valls a qui li dono les gràcies pel seu valuós testimoni.




diumenge, 30 de maig de 2021

LA INDÚSTRIA ADOBERA A HORTA (breu repàs)

 Segons la resposta al qüestionari de F. de Zamora, a Horta el 1789 treballaven a l’adoberia 26 persones, és a dir, que l’activitat de bugaderes i pellaires va ser la predominant fins a l’inici del segle XX, i de la pell en van derivar sabaters, guarnicioners, guanters i relligadors. Malgrat aquest fet , Horta no va ser mai un poble industrial.

Dibuix plànol de la finca Fontaner sobre el segle XVIII. Fons C. Giménez.

La fàbrica de pells més antiga d’Horta (i la més important) va ser la de can Fontaner, situada en l’antiga finca d’esbarjo d’Ignasi Fontaner (construïda a partir del 1700), en un perímetre aproximat dels actuals carrers Horta, Jerez i Fontanet (que realment hauria de ser Fontaner). En un plànol de 1782 quan encara hi havia la torre amb la capella, horts i jardins, hi ha un recinte que hi diu “adovaria ab sas oficines” junt amb algunes cases ja construïdes segurament a causa de l’existència de l’adoberia.

Francisco de Zamora en fa una referència detallada en el seu Cuestionario, de 1789: “La otra casa se llama Torre Fontaner, cuyo vecindario se compone de 18 casas, entre las de dos pisos y las de solos los entresuelos, sin la casa principal y fábrica.... La fábrica es de curtidos, y en ella se trabajan al año tres mil pedaços de suela, seiscientas dozenas cordobanes, dos mil cueros de ante para las tropas españolas, seiscientas de machos cabríos, quatrocientas dozenas de becerros teñados y doscientas de los anteados, y de aforros sinco mil dozenas. Para este Trabajo son veinte y sinco los hombres empleados,y un mayordomo para la dirección. ....» (1 . Atles de l’aigua d’Horta Guinardó.publicació de l’entitat El Pou)

Aquesta adoberia durant el anys que va estar en actiu va passar per diferents mans, a mitjans del segue XIX es va construir la fàbrica que molts coneixem i que apareix en moltes fotografies antigues d’Horta, i va perviure fins els anys cinquanta del segle XX.

La fàbrica es va denominar segons els anys, Adoberia de Barcelona. La Teneria Barcelonesa de l’empresa Deu i Companyia, els últims propietaris coneguts van ser a principis del segle XX Esteban Pont i sobre 1910 Francisco Zaragoza Pagés, que a Horta tenia la seva llar en en carrer Sant Tomàs, la casa d’estiu modernista encara existeix.


Enterro a Horta de l'empresari propietari de la fàbrica de can Fontaner
Francesc Zaragosa pagés


La Teneria Barcelonesa


Dibuix de la fàbrica bastida a mitjans del segle XIX

El 8 de juny de 1853, el Ministeri de Foment espanyol autoritzava la constitució de La Teneria Barcelonesa, SA., d’aquesta manera l’empresa d’Antoni Deu i el seu fill es convertia així en anònima, amb l’entrada de capital i d’accionistes, com Director fou nomenat Jeroni Déu, que com era tradicional en l’època, vivia en la mateixa fàbrica.


Can Fontaner a dat de la foto a la dreta, en una foto de principis sel segle XX.
 Desconec l'autor

La fàbrica era la que els Deu ja tenien a Horta, amb una màquina de vapor de 40 cavalls de potència que es convertirà en única del poble atès que no hi havia altres establiments industrials en el que aleshores era un municipi independent de Barcelona.


Part de la fàbrica de can Fontaner  a principis del
 segle sobre els anys 50 segle XX


Amb una producció variada era la més important de Catalunya en el sector de la pell, hi treballaven 200 obrers.

La Teneria Barcelonesa, serà la primera que produirà corretges per a us industrial, que eren fonamentals en totes les fàbriques com elements de transmissió de la força, s’hi afegiren desprès altres productes: cuir adobats destinats a soles de sabates o pells adobades per a marroquineria.

Van estar presents a l’Exposición Industrial de 1860 a Barcelona i a l’Exposició de París eñ 1867. El cronista informa al respecte «es quizá el establecimiento más importante de España en este ramo». El despatx de la fàbrica ja havia passat aleshores al carrer Pincesa, núm. 14.

Els finals dels anys seixanta i començament dels setanta del segle XIX seran els més bons per a la Teneria, que reparteix uns bons dividends entre els seus accionistes. L’Exposició barcelonina de 1871 serà la darrera de la companyia. En 1874 però va ser dolent i s’acordà la dissolució de la societat, la liquidació de la qual va durar quatre anys com mínim.

La fàbrica es va aturar alguns anys i finalment entre 1884 i 1885 s’obre de nou amb el mateix nom però ja com nom comercial, però amb diferents propietaris, pels habitants d’Horta continuà essent l’empresa de Deu i Companyia.



Es va presentar sota aquest nom a l’Exposició Universal de Barcelona on va guanyar una medalla de plata per les seves corretges.

En 1904 el fet de la presencia a Horta de la fàbrica La Teneria Barcelonesa durant l’any en que Horta deixà de ser un poble per convertir-se en una barriada més de Barcelona, va facilitar la creació d’altres petites empreses adoberes al mateix terme.

Així doncs , seguint una acurada tradició que va començar durant els anys 30 del segle XIX per mitjà de Francesc Valls bona part de les empreses es situen a Horta , en concret al carrer Sta. Amàlia i voltants.

Ja en 1906 ja hi havia 19 firmes del sector del cuir a Barcelona i 14 estaven en aquesta zona. Aquesta especialització geogràfica no va ser pas casual i evidentment tenia relació amb el fet de la presència d’importants cursos d’aigües en la contrada, torrents i principalment la Riera d’Horta, que era un element bàsic en el procès d’adobar la pell.

Al llarg de la dècada dels vint, el sector adober d'Horta s'estendrà al llarg pel passeig del Maragall que havia estat obert el 1901. Molt probablement sota la influència de la firma Juan Serrarosa y Cia. que el 1921 es presenta com el major contribuent de la zona. Aquesta empresa tenia una plantilla de 30 operaris.

Així, trobem gairebé a tocar la firma Viuda de Jaime Puigdemunt, resultar de la separació de Valls y Puigdemunt, amb 10 operaris de plantilla i les firmes de Francisco Condal i Emilio Hierro, ambdues al carrer Francisco Tarrega a la barriada de Can Berdura. Ja el 1934, trobem a Francisco Tomas al carrer Garcilaso. (2).

Respecte al tipus de pell, les més grans podien diversificar la matèria primera encara que majoritàriament utilitzaven pells de vedell. Seràn les més petites les que treballaren en pells de menys textura i qualitat.

La manca de tecnificació en el sector a Barcelona però, va provocar cap 1911 la pèrdua del mercat en front els adobers d’Igualada més tecnificats, ja que de seguida van incorporar el motor elèctric a la producció.

La majoria de les firmes instal·lades a Barcelona eren empreses petites de caràcter familiar amb una mitjana de deu operaris del tot necessaris atès que el procès de producció era encara molt manual. Finalment per la seva evident falta de competitividad i per altres raons relacionades amb aspectes d'insalubritat, olors molt desagradables  i aigues contaminades, van anar desapareixent.





Fonts d’informació.

(1) Atles de l’aigua d’Horta Guinardó. Publicació de l’entitat El Pou)

(2) Informació sobre les adoberies a Horta sobre un text de Francesc Cabana i Vancells


diumenge, 2 de maig de 2021

L'EXILI DEL SR. RECTOR DE SANT JOAN D'HORTA


Els fets revolucionaris de l’any 1936 no es poden analitzar adequadament sense saber una mica  la història anterior al dia en que es van produir, els esdeveniments són fruït d’una cadena de d’esdeveniments  que en un moment donat esclaten i la majoria de vegades de manera violenta.

Durant el moment de l’eclosió industrial a Barcelona, cal remarcar la situació indecent amb que treballaven els obrers, tant els adults com les criatures, amb horaris aberrants i deshumanitzants, el pistolerisme organitzat per la patronal contra sindicalistes que defensaven els drets dels obrers explotats, una església catòlica totalment ancorada cap a la part més reaccionaria del poder, la guerra de Cuba, la pèrdua de pràcticament totes les colònies espanyoles, la guerra del Marroc on només anaven a parar els fills dels obrers atès que la gent amb diners pagava per aconseguir que els seus fills no hi anessin, i que va desembocar en la Setmana tràgica***.


Vista general de barcelona durant la Setmana Tràgica - foto de la Vanguárdia

Seguiren la Dictadura del General Primo de Rivera en el 13 de setembre de 1923 , la primera mesura que prengué el nou govern dictatorial fou :

«La destitución de las autoridades provinciales y locales (gobernadores civiles, alcaldes, presidentes de las diputaciones) que fueron sustituidas por militares, cuya primera misión fue el restablecimiento del orden público por el método expeditivo de declarar el estado de guerra lo que suponía la suspensión de las garantías constitucionales (como la inviolabilidad del domicilio, la libertad de reunión y asociación, etc.) y la atribución a la jurisdicción militar de los "delitos políticos" (incluidos el de ostentar banderas no nacionales o utilizar en actos oficiales lenguas no castellanas) y buena parte de los delitos comunes.» Wikipedia (Dictadura del Gral. Primo de Rivera), amb el beneplàcit del rei Alfons XIII.

Lògicament amb totes les llibertat coartades i declarar l’estat de guerra, van desaparèixer el pistolerisme dirigit per la patronal i els atemptats de les persones contràries al règim.

La decadència de la Dictadura va començar a mitjans de 1928, influïda per diversos factors : la malaltia que patia en Primo de Rivera (diabetis) que poc desprès de deixar el poder el conduí a la mort, el fracàs de la Dictadura per instaurar un règim nou, el paper creixent de l’oposició, a la que es va sumar l’exèrcit que va organitzar diferents conspiracions armades contra el règim.

El General Primo de Rivera i el rei Alfonso XIII,
Foto del diario Público.
 
Amb el fracàs polític de la dictadura, el monarca va intentar impulsar un retorn a la normalitat democràtica amb la finalitat de regenerar el règim polític. Abandonat per la classe política que es va sentir traïda pel recolzament del rei a la dictadura d’en Primo de Rivera. Va abandonar España voluntàriament desprès de les eleccions municipals de l’abril de 1931 que van ser considerades com un plebiscit entre monarquia o República. Va morir a Roma

El 28 de juny de 1931 es van celebrar a España eleccions generals a les Corts de la segona República Española. La dreta antirepublicana concorria molt dividida i les eleccions van donar un triomf rotund a la conjunció republicano-socialista, la dreta monàrquica va sofrir una derrota seriosa, tot plegat va donar lloc al denominat "bienni reformista" entre els anys 1931- 1933.

Desprès de la proclamació de la Segona República, diversos alts càrrecs foren condemnats a penes d’exili i inhabilitació en un acte celebrat en el Senat, davant vint-i-un diputats de la Comissió de Responsabilitats, constituïts en Tribunal, presidit pel diputat José Franchy i Roca.

La segona República Española fou un règim polític democràtic que va existir a España, entre el 14 d’abril de 1931 (substituïnt la monarquia d’Alfons XIII) fins l’1 d’abril de 1939 final oficial de la Guerra Civil española, que va donar lloc a la dictadora del General Franco que es va perpetuar en el poder més de quaranta anys.

Proclamació de la II República a la plaça de Sant Jaume
- Foto Wikipedia
 
Desprès de diversos entrebancs polítics en la seva última etapa prèvia a l’inici de la Guerra Civil la coalició d’esquerres va guanyar les eleccions de febrer de 1936, va guanyar les eleccions el front d’esquerres que el poble va anomenar Front popular i es mantingué en el poder fins l’esclat del cop d’estat del 18 de juliol de 1936.

L’exèrcit, les forces polítiques més reaccionaries de l’Estat Espanyol amb el recolzament de les jerarquies eclesiàstiques catòliques, es van confabular contra el govern legítim escollit pel poble.

El 17 de juliol s’inicià al Marroc una revolta on hi van col·laborar alguns diputats de la Ceda, amb Ramon Serrano Sunyer (cunyat del General Franco) i el Conde de Mayalde. En cap moment els conspiradors van pensar que allò es convertiria en una llarga guerra que va durar tres anys, pensaven que allò seria bufar i fer ampolles. Es preveia una acció molt violenta a Madrid que portaria ràpidament al triomf de les forces revoltades a la Capital i l’establiment d’un règim dictatorial i que al llarg restauraria la Monarquia.

Però allò que havia de ser un cop militar per enderrocar el Govern de la República, va dividir el país en dues meitats i es va convertir en una guerra oberta, entre la classe burgesa contra la classe obrera. Una guerra religiosa en contra d’una església que sempre estava del bàndol del poderosos i una guerra militar on mig exèrcit va trair la voluntat del poble expressat en les urnes.

19 de juliol de 1936 , esclat revolucionari en contra del cop d'estat.
Foto d'El Periódico.

A Barcelona el cop d’Estat desprès d’alguns enfrontaments i morts, es va poder aturar, i Catalunya va continuar essent republicana junt amb d’altres ciutats que tampoc van ser sotmeses, i començà aleshores una guerra civil que va durar tres anys.

Entre els anys 1936-1939, va ser una època plena de tensions polítiques i els canvis revolucionaris de gran abast, pràcticament totes les grans cases es van col·lectivitzar.

Els primer dies de la guerra la CNT era la força hegemònica, això no vol dir que no intervinguessin membres d’altres partits polítics com AC, PSUC, ERC, POUM o UGT, i sobre la que va recaure el control de l'ordre públic.

Les patrulles de control estaven formades per 45 homes. Desprès es va crear un Comitè Central de Milícies Antifeixistes CCMA) que controlava les milícies, la ràdio, patrulles de control en cada barriada que tenien el poder absolut dins del territori i feien i desfeien a caprici dels que formaven aquests grups. El CCMA fou dissolt el 27 de desembre de 1936, un dia desprès de l'entrada dels anarquistes al Consell de la Generalitat.

Malgrat que totes les forces polítiques formaven part de les patrulles de control representades amb unes determinades proporcions, la línia d’actuació la marcaren, segons manté Joan Vilarroya i Font **** les forces anarquistes i el POUM.

Patrulla de control de la CNT - Foto Somatemps
  
Els primers incidents de la Guerra Civil a Horta van tenir lloc entre el carrer Fulton i el Carrer Horta, el primer ben a prop de la masia de Can Querol on els anarquistes s'havien fet forts. En els carrers indicats s'hi van instal·lar barricades i creuar trets entre faccions diferents. En el campanar d'Horta, explica un testimoni de l’època, es va instal·lar un franctirador que disparava a la gent que es feia forta al carrer.

Van morir o desaparèixer diverses personalitat significatives de la barriada, principalment religiosos i mestres vinculats amb l’església catòlica, per aquest motiu els que van poder van sortir del país ajudats per diferents personalitats de la Generalitat de Catalunya i consolats, especialment per l’italià.

La tasca d’evacuació entre juliol i novembre de 1936 de milers d’estrangers, catalans i espanyols perseguits per revolucionaris anarquistes i en menor mesura per comunistes, és poc coneguda i estudiada, existeix al respecte un interessant article d’Arnau González Vilalta penjar en el recopilatori digital RACO * que en parla abastament i molt ben documentat.

Itàlia i França van salvar part destacada del conservadorisme català, militants de la Lliga Catalana, del carlisme, dels sectors monàrquics o de Falange española que conformaven les classes dirigents

de l’economia del país, també diverses comunitats religioses i jerarquies de l’església catòlica van ser els sectors que més directament es veieren afectats per l’esclat de la violència revolucionaria de l’estiu i tardor del1936 que comportaria l’assassinat de milers de persones per la seva filiació política, social o religiosa.

Així mentre en la zona republicana es mantenien les ambaixades i els principals consolats, milers d’italians feixistes o no residents a Catalunya, València o Madrid eren impel·lits a deixar aquestes ciutats, l’esforç diplomàtic i militar de Roma es dirigia a assegurar l’èxit del cop d’estat dels feixistes espanyols, com mesos desprès es va poder comprovar amb els continuat bombardeig que va patir principalment Barcelona per part de l’aviació feixista italiana. .

Els esforços principalment dels governs alemany i italià, eren els d’aprofitar l’evacuació dels seus compatriotes per introduir espies, es demanaven llistes i objectius militars a bombardejar al seu consolat, s’intentava crear una xarxa d’agents locals que substituís als que sortien del país.

La urgència de les evacuacions no podien esperar rebre el vist i plau del Gobierno republicano, davant el curs dels esdeveniments que succediren a Barcelona i a tot Catalunya en general, tot i així avisarien a les autoritats catalanes.

En una conversa mantinguda per Bossi ** amb els consellers del govern de la Generalitat, Ventura Gassol i Josep Maria Espanya, aquests recomanaren que els vaixells italians es mantinguessin fora del port fins al moment mateix de l’embarcament que caldria fer de manera separada entre les diverses naus.

Carlo Bossi cónsul italià a Barcelona

Vaixells fora del port esperant l'embarcament d'exiliats



Tan bon punt la problemàtica de l’evacuació i/o protecció dels súbdits italians estava més o menys solucionada, la realitat proporcionaria una nova preocupació al consolat liderat per Bossi. I és que, ja a finals de juliol apareixeria la qüestió dels catalans, espanyols i d’altres nacionalitats que demanaven asil a les naus italianes es demanava el retorn del “Tevere” per continuar amb les operacions.

Des del primer dia, i per ordre expressa de Roma, el seu Govern va donar ordre que s’acollissin i ajudessin fos quina fos la seva nacionalitat i la seva situació econòmica talment com farien també els francesos. De fet es faria gratuïtament el trasllat des de Barcelona a Gènova en vaixells italians i amb totes les facilitats burocràtiques fins a arribar a fer la vista grossa davant certs passaports de dubtosa procedència, concretament, en el primer mes de guerra les naus italianes evacuarien 4.462 persones de diverses nacionalitats , entre els quals cal destacar 1.353 catalans i espanyols.

Unes operacions d’evacuació que s’aturarien si més no momentàniament a mitjans d’agost quan el conseller de l’Interior de la Generalitat, Josep Maria Espanya (ERC), col·laborador essencial de les operacions, comunicava a Bossi la impossibilitat de prosseguir les sortides. El problema en qüestió era el descobriment, per part de la CNT-FAI, de gran quantitat de passaports falsificats pels diferents consolats amb l’objectiu de permetre l’evacuació de ciutadans realment espanyols.

Aquesta circumstància va propiciar que a mitjans d’octubre es tornés a aturar de manera quasi total l’evacuació de persones desitjoses de sortir de Catalunya i que, fins i tot, amenaçaria la presència de diferents consolats a Barcelona.

Entre els milers de catalans i espanyols que s’evacuaren en naus italianes s’hi trobarà una llarga llista de religiosos i religioses de diferents ordres i institucions que, per iniciativa del consolat, de particulars o del Vaticà, serien dirigits cap a les mans de Carlo Bossi. Així, ja des dels primers dies de l’esclat del conflicte trobarem les primeres peticions per part de la Santa Seu i de les direccions de diferents ordres al govern italià per a que, a través del seu consolat a Barcelona i de les seves naus, procedís a informar de l’estat o al salvament directe de desenes de religiosos.

Aquí és on entra l’evacuació del Rector de la parròquia d’Horta i del seu vicari a cavall del vaixell Tevere de la flota italiana.

El dia 18 per la nit es van acostar fins a la parròquia de Sant Joan d’Horta dues persones per parlar amb el senyor rector, una li comunicà que aquella tarda en la seu del seu sindicat (la CNT segurament), s’havien repartit armes». L’altra persona li oferia una clau a la fi que la fes servir si necessitava refugiar-se en alguna casa .
El rector el primer que va pensar va ser en salvar les els estris de culte i d’altres coses de l’església. Durant la nit dins de la foscúria més absoluta, va anar a visitar les cases d’alguns dels seus feligresos més lleials, a la fi que amaguessin les robes sagrades, ornaments, llibres parroquials, etc..

L’ultima missa a l’església es va celebrar molt d’hora a primera hora del mati i amb la porta tancada amb uns pocs feligresos. Poc desprès els de la CNT van entrar i cremar el la rectoria i el temple.

Diumenge 19 a primera hora del matí, quatre ulls darrera de la cortina d’un casa del davant de la parròquia, contemplaven com uns homes que varen baixar d’un camió i incendiar la casa rectoral que es va derruir en poc temps per la força del foc.

Quan el camió se’n va anar emocionat el rector exclamà «només han cremat la casa rectoral i el foc no arribarà a l’església perquè totes les portes de comunicació estan tancades i disposen de plaques de ferro, gràcies a Déu hem salvat l’església» (Revista Ideal nº 37 de gener de 1948)

Parròquia de Sant Joan cremada.
 Foto Revista Ideal dels Lluïsos d'Horta.
Però no va ser pas així, perquè o bé el foc va passar de la rectoria a l’església o bé perquè una mica més tard en adonant-se que l’església no cremava aquells homes van tornar i finalment incendiaren el temple.

Pocs dies desprès dels fets relatats, el senyor rector Miquel Pujol i Forn junt amb el vicari Joan Bonet Baltà, instal·lats dins d’un cotxe que portava pintat a les portes les sigles de la FAI, un dels dies en que el Tevere fondejà a Barcelona els dies 28 de juliol, 3 i 27 de juliol al matí, creuaren Barcelona i embarcaren en el vaixell-hospital «Tévere» que els dugué fins a Itàlia on s’instal·laren a la ciutat de Roma, de la que no van poder tornar fins que no acabà la guerra, no sense que abans no els deturessin les patrulles de control a l'alçada del monument a Colom comprovessin la documentació de les persones del vehicle i finalment els deixessin entrar en el port. (Joan Bonet vicari, Ideal nº 37 del gener de 1948).

Era un vaixell destinat a evacuat la colònia italiana de Barcelona, hi va haver persones que camuflades sota identitats falses (facilitades per persones dels consolats corresponents), van poder sortir en el mateix vaixell, la majoria clergues, monjos, monges o polítics i familiars de polítics involucrats en el cop d’estat contra el Govern de la república, que temien per la seva vida

Recreació de la sortida del senyor rector en un cotxe
des del carrer Rectoria/Campoamor. C, Martín

Per poder arribar fins al port el sr. Rector és de preveure que demanés l’assistència d’algú que en aquell moment disposava d’uns dels pocs cotxes que hi havia a la barriada d’Horta, suposadament els del sr. Llobet, i aquest fet té una incidència terrible en el seu tràgic final.

L’Antoni Llobet Nicolau, en principi se’l donà per desaparegut i presumiblement mort, un mal dia van trucar a casa i el van detenir. el cadàver no el van trobat fins unes setmanes més tard a Montjuïc, segons declaració d’un familiar però existeix també una altra versió i és que el van trobar al cementiri de Montcada, hem d'aclarir aquest punt.

La família Llobet no eren pas feixistes només catòlics practicants com molta gent de l’època. Segons paraules d’un familiar, a casa seva es van sentir dues versions sobre la desaparició de l’avi, una que l’acusaven d’haver portat al mossèn fins a la frontera (en realitat segurament fins el port de Barcelona) amb el seu taxi a la fi que fugís de les matances dels radicals i una altra poc creïble, que fou degut a les enveges que provocava en algunes persones el fet de tenir alguns taxis en propietat.

A casa dels Llobet no es parlava massa del tema perquè, com és ben natural, els resultava molt dolorós recordar i tampoc convenia a la família que se’n parlés massa a la barriada.

L’avia Teresa Baladàs Ribó, es va passar dies esperant que els seu marit tornés, que s’hagués pogut fer escàpol quan el van venir a buscar a casa. Teresa anava per la muntanya de la part de dalt d’Horta per mirar si trobava el seu cos.

El seu fill deia que ell sabia que l’havien matat perquè un dia de cop i volta els rellotges es van posar fora d’hora i un fort vent va fer bategar els finestrals. La família Llobet vivia aleshores al carrer Feliu i Codina, núm 17, a prop de l església de Sant Joan, les monges i els Lluïsos.

El més segur és que a família denunciés la seva desaparició a les autoritats competents i en conseqüència, els truquessin o es personessin fins a casa seva a la fi de comunicar-lis que passessin per l’Hospital Clínic a reconèixer un cadàver que s'havia trobat segons una versió a Montjuïc, segons el seu net al cementiri de Montcada; la seva dona i el seu fill el van anar a reconèixer plens d’incertesa i d'angoixa, finalment van admetre que aquell home era el seu pare desaparegut.

Segons ens informa el seu net, primer el van detenir i el van portar fins a Can Querol retingut, allà va patir un atac de feridura i el van tornar a casa per finalment tornar-lo a detenir i ja no  en van saber més. Sembla que  can Querol hi havia alguns individus que es van dedicar a maltractar i fins i tot matar alguns dels  que tenien retinguts.

Malgrat tot la família va restar en silenci, en general a Horta no es sabia el final real de la història o si es sabia no se’n parlava pas, segurament perquè tenien por que els desgraciats que el van matar, no tornessin a passar per casa i fessin mal a algú més de l família.

També hem estat informats per una net de Salvador Cols, que la majordoma del senyor rector  temia que li pugués passar alguna cosa només pel fet d'estar al servei de la parròquia, li va demanar que l'ajudes a sortir d'Horta per anar a fins a Gràcia on tenia la família i així ho va fer d'magat en mig d'una negra nit.

Lligant caps amb tota la informació recavada, hem deduït que el sr. rector va demanar al pare Llobet que disposava d'un cotxe per traslladar-los fins al port on havien de pujar a un vaixell que els duria fins a Roma, segurament amb papers falsos preparats per alguna conselleria de la Generalitat i el propi Consolat italià, volien fugir de les matances inútils d'uns eixelebrats en mig de la revolta revolucionaria dels anarquistes, tot plegat sense calibrar quines conseqüència podria tenir aquest fet pel conductor i/o propietari del vehicle.

Miquel Pujol, 
 Rector de la parròquia

A la fi d’assegurar-se que no els detinguessin, algú els va mal aconsellar pintar en la porta del vehicle les sigles de la FAI. Tot va anar bé fins que arribaren a Colom, on els va aturar i demanar els documents que acreditessin qui eren les persones que viatjaven en el cotxe i també la documentació del seu propietari. Les patrulles de control de la CNT prengueren nota de tot plegat, circumstància que hauria de ser determinant alhora del que va succeir posteriorment.

Desconeixem si el sr. Llobet conduïa el cotxe o si o va fer algú que treballava per a ell, la família tampoc en té constància, però el responsable i propietari del vehicle fou sobre el que cal suposar que va recaure la venjança dels que van considerar una ofensa que s’utilitzés fraudulentament unes sigles a la fi que dos religiosos de l’església catòlica pogueren fugir.

Finament, els van deixar passar i els viatgers amb passaports falsos van poder abandonar el país, sense saber el que comportaria la seva fugida pel conductor del cotxe i/o propietari del cotxe.

Miquel Pujol amb altres religiosos i exiliat a Roma.
Foto Revista ideal núm 37 dels Lluïsos d'Horta.

Quan les patrulles de control que els van aturar, van confirmar que el cotxe no era pas cap dels que controlava la FAI i aclarit quines eren les persones que havia en el cotxe, la sentència ja estava cuinada. 

Quan acabà la guerra tant el rector com el vicari van tornar a la parròquia de Sant Joan d'Horta, el pobre senyor Llobet desgraciadament no ho va poder fer i a la família no tenen constància que anés a visitar la família de la persona que el va ajudar a fugir per donar-los ni que fos el condol.

De tota manera ens agradaria poder averiguar si les deduccions a les que he arribat, desprès de muntar el puzle de diferènts notícies de l'època, són reals o no, si algú disposa de més informació li agrairem que ens les faci arribar, en el blog hi ha un correu des d'on ho podeu fer.

Cal afegir a més a més com a colofó que en la retirada al final de la guerra unes determinades persones van trucar insistenment a la porta dels Llobet.  Venien en un cotxe i ningú els va obrir la porta, els veïns els hi van comentar desprès que sort que no van sortir o sinó els haguessin matat els individus que havien trucar a la porta.

Hem volgut fer una mica d’història per intentar que s’entengués el moment històric en que es van produir algun dels fets luctuosos d’Horta deguts a la la ràbia i frustració de les forces revolucionàries, que no pas per disculpar de cap manera als responsables de la mort de cap persona, siguin quin sigui el color de les seves idees.


FONTS INFORMATIVES:

* LA TASCA DE SALVAMENT DE VIDES DEL CONSOLAT ITALIÀ DE BARCELONA (JULIOL-NOVEMBRE 1936). EVACUACIONS D’ITALIANS, CATALANS I MILERS D’ESTRANGERS1- Arnau González i Vilalta (article penjat al RACO)

**6. Carlo Bossi (Roma, 1892-1972). Enginyer i diplomàtic de carrera. Casat i sense fills.

Militant del Partito nazionale fascista des del 1925. En servei a l’oficina d’Economia i Caixa del ministeri d’Afers Exteriors el 1911. cònsol general a Barcelona entre el 18 febrer 1936 i novembre d’aquell any

*** Es coneix com a Setmana Tràgicales revoltes populars que succeïren a Barcelona i altres ciutats industrials catalanes, entre el 26 de juliol i el 2 d’agost de 1909. El detonant d'aquests fets va ser la mobilització de reservistes per ser enviats al Marroc, on el dia 9 de juliol havia començat la Guerra de Melilla.

**** Joan Vilaroya i Font, un dels més reconeguts especialistes en temes sobre la Guerra Civil espanyola.

(1) Informació general de l’època extreta de Sapiens i wikipedia.