 |
| Fotos de l'Arxiu Nacional de Catalunya de diversos fotògrafs |
Els antecedents republicans
El Grup Escolar Hermenegildo Giner de los Ríos, -dedicat al politic vinculat a la Institución Libre de Enseñanza que va fer una gran tasca al capdavant de la Comissió de Cultura de l´Ajuntament de Barcelona per la dignificació de l´escola pública- és un dels quatre edificis construïts durant la dictadura de Primo de Rivera a les cases barates de Barcelona -en aquest cas a les d’Horta, entre el Turó de la Peira i Can Peguera- pel “Fomento de la Vivienda Popular”. Tenia capacitat per 800 alumnes, distribuïts en 14 aules de primària, 4 aules de pàrvuls i una sala-guarderia. Al inaugurar-se a la República va passar a formar part del Patronat Escolar, juntament amb els grups escolars modernistes monumentals dissenyats per l´arquitecte Goday (1).
El Patronat Escolar neix d´una entesa entre l´Ajuntament i l´Estat espanyol per adequar l´escola pública a la realitat nacional catalana, i representa l´assaig més avançat d´autonomia municipal que s´ha donat a Catalunya per gestionar les escoles de primer ensenyament. També es converteix en un referent per diversos països europeus. Els seus principis coincideixen plenament amb els de la reforma republicana i la política cultural de la Generalitat. Heus aquí alguns dels seus trets més destacables: respecte al pluralisme ideològic, laïcisme -la religió queda fora del currículum però es respecte la llibertat de consciència i s´ensenya cultura religiosa-, bilingüisme , alternant les classes en català i castellà, catalanització de l´escola pel que fa als continguts, textos escolars i lectures, i participació democràtica dels alumne i les famílies en la vida dels centres. Els mestres no hi accedeixen per oposicions sinó a partir de la valoració de la seva pràctica professional i, a més del sou de l´Estat, reben un complement retributiu de l´Ajuntament. El nombre màxim d´alumnes per aula es fixa en 40, i sovint no supera els 35.
Les orientacions d´aquestes escoles segueixen els postulats de l’Escola Nova i de la pedagogia activa, on l´escola obre les portes a l´entorn i, alhora, surt a observar-lo per descobrir-hi l’art, la ciència, la natura i la cultura. S´estimula l´autonomia de l´infant, la cooperació i el treball en equip, a través d’una relació de proximitat mestre-alumne. Es dona molta importància a la conversa, al treball d’experimentació i a la formació musical i artística. Els llibres són substituïts per la consulta a la biblioteca i l´examen tradicional per l´avaluació contínua. Aquest model d´escola pública, a diferència de la vella i encotillada escola estatal, aconsegueix que la ciutadania l´estimi i se´n senti orgullosa (2).
Aquesta escola catalana, que es situa a l´avantguarda de l´educació europea, el franquisme l’estronca d’arrel, suprimint el Patronat Escolar i altres institucions, prohibint tota mena d’idees i propostes renovadores i depurant severament el magisteri públic, apartant de la professió a bona part dels mestres que no simpatitzen amb les idees del nou règim franquista. El canvi és espectacular. Marta Mata, fundadora de “Rosa Sensat”, ho expressa d´una manera molt gràfica: “Mai l´escola pública barcelonina havia progressat tant com durant la República, i tampoc mai havia retrocedit tant com durant el franquisme”. El director Tomàs Delclós i i molts mestres de Primària del Grup Escolar Hermenegildo Giner de los Ríos no poden seguir donant-hi classes. De la depuració d´aquest centre se´n salven algunes mestres parvulistes molt renovadores, com és el cas, entre d´altres, de Maria Martorell -filla del gran educador i gestor Artur Martorell-, i de Teresa Masgrau, exalumna de l´Escola Normal de la Generalitat. Potser perquè l´Estat franquista pensava que això de l´educació de la primera infància no tenia cap mena d´importància.
 |
| Foto d'un publicació de l'època amb els nens del parvulari, al fons de la foto l'Hospital Mental de la Santa Creu |
La nova-vella escola franquista
“Prieten las filas”. Aquesta és la primera ordre que ens donaven a l´entrar a l’escola, on nois i noies estàvem en edificis totalment separats. Cada classe s´havia d'alinear en una llarga fila on havíem de mantenir la distància d´un braç estirat amb el company del davant. Som a l´any 1960, a la “Escuela Nacional Ramiro de Maeztu” de les Cases Barates d´Horta, entre el Turó de la Peira i el barri de Can Peguera (Barcelona), rebaixada així als inicis del franquisme.Sense deixar la formació, entràvem al vestíbul i, sota la mirada atenta d´un director ensotanat i temible, situat al capdamunt de l'escala, entonàvem el “Cara el sol”, l’himne patriòtic franquista. Sempre hi havia algun alumne que es movia una mica o que es despistava i, a l´acabar, era cridat per pujar a la direcció i rebre la corresponent reprimenda. A vegades, en funció de la malifeta, se´l castigava directament, fent-lo agenollar al mig del passadís, amb les mans esteses i obertes tot suportant el pes d’un parell d’enciclopèdies Álvarez. A la nostra classe s’utilitzava la del Tercer Grau, destinada als alumnes de 12 a 15 anys, el manual que ens va il·lustrar a unes quantes generacions.
En aquest llibre voluminós s´ordenaven les matèries i coneixements del Pla d’Estudis de l´Ensenyament Primari, farcit dels mites i llegendes que conformaven la “Nueva España”, les gestes del Mio Cid, Don Pelayo i la Reconquista o el descubrimiento de América -això de la conquesta no ho entendríem fins més endavant-, sempre amb el crucifix a la mà i en nom de la Santa Església. Com deia Galeano “La espada y la cruz marchaban juntas en la conquista y el despojo colonial”. Una informació contaminada per l´ideologia dels vencedors: “Lo bueno es lo católico y español, lo malo lo masónico y liberal”, mostrant la Guerra Civil com una creuada contra els rojos i els comunistes.
Franco hi estava omnipresent. “Fue el Generalísimo Franco, al frente del Ejército y de muchos buenos patriotas, quien llevó a término una nueva Reconquista (…) Puede decirse que es el Salvador de España”. Els elogis a la seva figura es remunten a la seva infància, tal com es descriu en una altra enciclopèdia: “Franco es el primero en bravura, patriotismo y amor a la Patria. Franco ha sido valiente desde niño. Un día, admirado de la facilidad con que los marineros se movían en lo alto de los mástiles de los buques amarrados en el puerto de El Ferrol y trepaban por las escaleras de cuerda, intentó hacer lo mismo subiéndose a un farol. Pero perdió el equilibrio y se partió la cabeza contra el suelo. Sin llorar, aguantó la cura de la herida aunque le dolía” (3). D’aquestes enciclopèdies, convertides en manual únic, se´n van vendre uns 22 milions d’exemplars. Els llibres de text per cada assignatura no arribarien fins l´any 1970, amb la Nueva Ley de Educación de Villar Palasí.
 |
| Entre dues fotos i una creu. Autor desconegut. |
L´aula disposava de taula i tarima pel mestre, situada a l´altre costat de la porta, d´una gran pissarra d’un negre intens, amb els pertinents guixos blancs i un esborrador amb mànec de fusta, d´un parell de fotografies de mig cos del general Franco amb uniforme militar i de José Antonio, el fundador de la Falange en mig dels dos una creu, i d’una quarantena de pupitres de dues places amb seients abatibles i respatller comú, calaix inclinat i reposapeus compartit, amb un espai per col·locar-hi el tinter de ceràmica blanca i per als llapis. Els pupitres, col·locats en rengles horitzontals, es van convertir en petits ecosistemes on tots els alumnes, any rere any, hi deixaven la seva petjada: noms, gargots gravats amb la punta d´una navalla, taques i empastifades de tinta, xiclets enganxats i més d´un insult i dedicatòria no gaire amable. L´aula era fosca, amb finestres enreixades on només s’hi filtrava la llum algunes hores al dia.
Aules massificades, càstigs i ensenyances
Érem 85 alumnes quan no hi faltava ningú. A les baixes per malaltia, calia afegir-hi els que marxaven amb els seus pares a fer la verema al Sud de França i s’incorporaven a finals d’octubre o els que, en algun moment del curs, també s’absentaven perquè havent d’ajudar a la família. La majoria teníem 13 anys -era la classe dels grans de l´escola- i el treball infantil estava a l´ordre del dia. En els pupitres del davant hi sèiem els que estudiàvem el batxillerat elemental -uns pocs privilegiats-, i, als del darrera, els que seguien cursos de mecanografia i no paraven de teclejar en les màquines Underwood de l´època. El gruix de la classe rebia la cultura general pròpia de l´últim curs de Primària. Els batxillers fèiem una mica la nostra i molts dies entràvem a les vuit per rebre una atenció més específica. El mestre havia de gestionar la feina d´aquesta àmplia diversitat d´alumnes.
En alguns moments, però, les explicacions eren generals i tothom aturava el que estava fent. Això succeïa, per exemple, amb les matemàtiques. Repassàvem amb una sorollosa cantarella les taules de multiplicar, fèiem càlculs i resolíem problemes, primer cadascú pel seu compte i després els corregíem a la pissarra. En aquest moment, el pànic s´apoderava de l´aula, doncs qui li tocava sortir a la pissarra s’exposava a emportar-se algun clatellot si no l´encertava gaire en les operacions. Es respirava un silenci tens i sepulcral. Els càstigs, personalitzats o de tota la classe, eren molt diversos: cops de regla a les mans o a les puntes dels dits ben ajuntats, posar-nos drets una bona estona o de cara a paret, mantenint el cos rígid, quedar-nos algunes vegades sense pati -poques- o copiar cent vegades “No hablaré en classe”. Un càstig que es va generalitzar a les escoles de l´època i que, quinze anys després, es prendria com a títol del primer muntatge teatral de Dagoll Dagom, paròdia sobre l´escola franquista.
Una altra activitat compartida era el dictat, on a banda de les faltes d’ortografia, es tenia molta cura de la cal·ligrafia, de la bona lletra. També llegíem silenciosament o en veu alta, memoritzàvem i a voltes recitàvem alguna poesia com la tan renombrada de Juan Ramón Jiménez: “Platero es pequeño, peludo, suave; tan blando por fuera, que se diría todo de algodón, que no lleva huesos”. o algun fragment del Quixot, que llavors no vaig entendre ni gota i vaig avorrir soberanament. No va ser fins els quaranta anys que el vaig redescobrir, llegint-lo detingudament amb gran delit. Això m´ha passat, també, amb més obres d´una gran qualitat literària. La geografia l’estudiàvem en uns mapes que es penjaven al damunt de la pissarra: el físic, amb el relleu, el polític, amb les províncies i alguna vegada també havia aparegut el mapa de la “España Mariana”, on es representava la Península Ibèrica amb les principals ciutats i la seva verge corresponent. Altres vegades el mestre ens feia algunes reflexions morals, tenyides d´un moderat nacionalcatolicisme -la doctrina oficial del nou règim-, sobre el bé i el mal, l´esperit de servei, l´esforç, l´honestedat, la sinceritat i altres tòpics i valors de la condició humana.
Don Pablo
 |
| Classe de don Pablo, curs 1968-1969- Fons Carbonell |
Potser ja és hora que parlem del mestre. Es deia Pablo Bueno Caro. Desconec l’edat però, es clar, nosaltres el vèiem molt gran. Ves a saber! Potser no arribaria ni als cinquanta. Era baixet, amb no gaire cabell i una mirada penetrant. A l´entrar a classe sempre es posava la bata, de colors ocre i marronós. El tractàvem de vostè i es feia respectar. El recordo com una bona persona, malgrat el que ens feia patir i fins i tot atemorir en alguns moments, amb els càstigs corresponents. Mai no podré saber si ho feia degut a una profunda convicció personal o influït pel corrent dominant del moment: el model pedagògic tradicional i autoritari que s´havia instal·lat; a fi de comptes, perquè ho feia tothom. Tenia tres fills, dos dels quals estudiaven Medecina amb una beca a la universitat navarresa de l´Opus Dei. La dita “passes més gana que un mestre d´escola” era ben real a jutjar per la pluriocupació de Don Pablo. Arribava a les vuit del matí per ocupar-se especialment dels batxillers. Mai vaig saber si aquelles hores extres les cobrava. A les dotze en punt sortia cuita corrents per anar a treballar en una editorial i tornava just abans de les tres, on prenia el dinar de la seva carmanyola. A la tarda treballava dues hores més a l´editorial i els caps de setmana, per arrodonir el sou, escrivia cròniques futbolístiques i taurines.
Les hores transcurrien lentament i de manera feixuga. Em venen al cap els versos de Machado sobre els seus records infantils:
“Una tarde parda y fría
De invierno. Los colegiales
Estudian. Monotonía
De lluvia tras los cristales”.
L´hora del pati
Esperàvem amb delit l´hora del pati o de la sortida, mirant el rellotge contínuament. En el “recreo” hi havia dues menes d’activitats: les mogudes i les tranquil·les. Entre les primeres, sense cap mena de dubte, sempre s´imposava el futbol. Ocupava bona part de l´espai i podíem arribar a jugar-hi vint contra vint, o encara més, doncs ens hi anàvem afegint a cada equip, seguint un criteri més o menys proporcional. La porteria la marcàvem amb un parell de rocs, la qual cosa feia que sempre hi haguessin contínues disputes sobre si la pilota havia entrat o no, si el gol es donava com a vàlid. La pilota, de cuir o de goma, sovint l´havíem d´anar a recollir al carrer. També era molt popular el “Churro, mediamanga, mangotero, adivina qué es lo primero”, on uns saltàvem, de manera alternativa segons l´encert, tan lluny com podíen sobre una fila horizontal de cossos ajupits, amb els genolls flexionats i enganxats amb els del davant. Els jocs més reposats depenien de les modes que s’imposaven a cada temporada de l´any: les bales, les baldufes, les xapes, el tres en ratlla….
En grups reduïts també ens explicàvem històries, anècdotes i un munt d´acudits -els més verds i picants eren, naturalment, els que tenien més èxit-, o es comentaven algunes pelis que s´havien vist el cap de setmana o els partits del Barça que es transmetien per la ràdio. Així mateix, era l´ocasió per intercanviar cromos, sobretot dels jugadors dels equips de futbol de primera divisió, dels que ens sabíem de memòria algunes alineacions, i còmics: Hazañas Bélicas, Roberto Alcázar y Pedrín, el TBO, el Guerrero del Antifaz el Jabato o el Capitán Trueno, probablement el més popular. Més endavant, em va fer molta il·lusió conèixer el seu guionista: Víctor Mora, un comunista català que es va haver d´exiliar i va escriure unes quantes novel-les sobre la Barcelona de la postguerra. Hi havia temps per tot, també per badar, per espiar, darrera d’una reixa, els jocs de les nenes, que estaven a l´edifici continu, o per observar a la llunyania el horts que conreaven els “bojos” del “manicomi” de Sant Andreu -el Mental, que li diríem després-, avui reconvertit en la seu del districte de Nou Barris.
Un bon grapat d’alumnes pujàvem a dinar al menjador de la zona del parvulari, a tocar de la pineda. Moltes tardes, a l´hora de l´esbarjo, fèiem llargues cues per prendre un got de llet en pols que preparaven en unes immenses olles que feien molts grumolls, així com un tros de formatge insípid de color carbassa. Era un obsequi dels Estats Units d´Amèrica, amb qui s´havien refet els acords polítics i comercials l´any 1953. Aquella llet ens semblava aleshores infecte i avui, probablement, encara m´ho semblaria més. Des de llavors sempre vaig prescindir de la llet, perquè, a més, l’associava al fet d’haver d’anar a l´escola, una obligació que mai em va resultar plaent.
Els rituals religiosos obligatoris
 |
| Església de Sant Francesc Xavier |
Els dissabtes al matí es dedicava a la religió i, més concretament, a pintar a la pissarra, amb guixos de tots colors, un passatge o paràbola de la Bíblia que el mestre comentava, traient-li una mica de punta. Així mateix, repassàvem el “Catecismo de la Doctrina Cristiana”, que havíem de memoritzar. D´altra banda, recordo haver vist unes litografies, amb reforç metàl·lic a cada extrem i cinta per penjar, d’escenes de l´Antic i el Nou Testament. La religió sempre hi era present. Les tardes de maig, el mes de Maria, plegàvem una mica abans i, en el vestíbul, cantàvem amb una passió desbordant unes quantes avemaries i alguna cosa més a la verge, ben guarnida de flors sobre l´altar. Les úniques sortides de l´escola tenien a veure amb la religió. A la tardor, coincidint amb el dia del Domund, ens deixaven sortir un parell de tardes per anar a recollir diners per les “Misiones” evangelitzadores de l´esglesia arreu del món. Ens deixaven unes guardioles que feien molt de goig, amb el bust i la cara d´infants de diferents races. Després de trucar a algunes cases i pisos dels voltants -no gaires- ens escaquejàvem i anàvem a jugar al futbolí, reunint les escasses monedes de que disposàvem.
L´altra sortida era per anar-nos a confessar un dijous al mes, doncs l´endemà hi havia missa obligatòria on calia combregar en estat de gràcia. Ens perdíem una estona per la pineda del Turó de la Peira, que hi havia al damunt de l´escola, i pel camí ens preguntàvem de quins pecats ens confessaríem. Calia trobar la mida justa: alguna malifeta havíem de reconèixer, o expressar alguns sentiments impurs, perquè el capellà no ens apretés i ens donés aviat l´absolució, però tampoc calia exagerar els nostres pecats -reals o ficticis- perquè no t´acabés sermonejant de manera un pèl agressiva i et clavés, com a penitència, un munt de parenostres i avemaries. Vaja, que havíem de trampejar la situació, admetent més els pecats venials que els mortals, malgrat el catecisme ens alertés de que “El que calla a sabiendas algún pecado mortal comete un grave sacrilegio, y no se le perdonan los pecados confesados”. Un dels olors més característics de la meva infància és el del confessionari, sobretot quan el capellà acostava la seva cara amb la teva -perquè deia que calia parlar baixet i l´havies d´entendre bé- i senties l´intensitat desagradable del seu alè.
Final de trimestre
Al l´acabar el primer trimestre, coincidint amb les vacances de Nadal, algunes mares s’acostaven al centre per obsequiar a Don Pablo amb productes típics d’aquestes festes, altres menges, colònies o objectes decoratius. I a finals de curs, recordo que venien alguns directius i formadors de la SEAT, la primera empresa espanyola de fabricació de cotxes, que s´havia instal·lat a la Zona Franca a partir del 1953, a fer una breu xerrada per a tal de captar alumnes que acabaven l´escolaritat per a la seva escola d´aprenents o per tal d´incorporar-los directament a la cadena de producció.
Sort en tenia que, a l´apuntar-me a l´escoltisme, vaig tenir l´oportunitat de passejar per la ciutat i d’explorar i caminar per la natura. En aquesta escola m´hi vaig estar tres cursos, sempre amb el mateix mestre i a la classe dels grans. El Ramiro de Maeztu va deixar de funcionar com escola i, després de restar tancat uns anys, es va reobrir l´any 2000 com a centre de salut mental. Avui és una residència.
Notes:
(1). CAÑELLAS, C; TORAN, R (1982). Política escolar de l´Ajuntament de Barcelona. Barcelona: Barcanova.
(2). AUTORIA COMPARTIDA (2003). Un segle d´escola a Barcelona. Acció municipal i popular. 1900-2003. Barcelona: Ajuntament de Barcelona i Octaedro.
(3). FERNÁNDEZ, A. (1954). Enciclopedia Práctica del Párvulo. Barcelona: Miguel Salvatella.
