dimecres, 27 de febrer de 2013

CAN QUEROL

En moltes de les entrades d'aquest bloc, quan es tracte de descriure el territori, sovint s'al·ludeix  als papers de Francisco Zamora però, en realitat tenim idea de qui era aquest personatge, que tan bé va descriure cases, barris, pobles, etc. i de quins papers es parla?.

Francisco Zamora era en realitat un espia enviat pel Govern de Madrid a la fi de tenir-los al dia de tot el que passava a Catalunya en el segle XVIII. Eren temps de la Revolució Francesa i existia el perill que la revolució s'entengués al nostre país.

Can Querol vista des del que ara seria el C. Petrarca. Fotos del Cec sobre la masia catalana

En aquelles circumstàncies la missió del sr. Zamora era tenir al Govern de Madrid al dia de tot el que passava a Catalunya i certament acomplia a la perfecció el seu paper.*

Avui ens ocuparem de la coneguda masia de Can Querol, situada al final del Passeig de Maragall, entre els  actual carrers de Petrarca i Sant Alexandre, que anteriorment formaven part dels terrenys que envoltaven la masia i eren part del patrimoni del seu propietari. Respecte al passat d'aquesta masia es coneix la existència  d'un text inèdit que, en part seguidament reproduirem, el qual es troba classificat en la Biblioteca del Palau Reial de Madrid arxivat sota  el núm. 2.469. Es part d'una descripció molt detallada de tots els edificis i construccions d'importància existents a Catalunya i va ser redactat en 1.789. 

Fotos cel CEC sobre la masia catalana.


Com es pot observar gràcies a “les activitats” del sr. Zamora, en Madrid es tenia un coneixement molt ampli de la realitat catalana.

En el cas de Can Querol, Francisco Zamora va escriure el que segueix:

La Casa de Armengol Jener, comerciante de Barcelona, llamada el Castillo de Querol por la semejanza que tiene al de aquel señorio, como està edificada delante de la plaza que llaman de Horta y a la otra parte de la riera, que media entre la misma casa y la plaza. Es la mejor de todo el término en cuanto a la fábrica, planta que parece obra de romanos pero de tan de corto patrimonio que la sombra de su buque se sale de el. Esta casa antiguamente fué cuna de todos los Saladrigas del presente término y de bastante labranza, pero los contratiempos y guerras la tenian reducida en 1681 a tres mojadas de tierra campa, unidas a la misma solamente.

Convé aclarir que el lloc qualificat com Plaça d'Horta, actualment rep el nom de Plaça de les Santes Creus i està situada al final del Passeig de Maragall molt a prop de la Plaça Eivissa.

Lamasia de Can Querol, és un exemple de masia-castell, construït amb planta quadrada i una bona mostra de les construccions rurals del segle XVIII, amb influències del classicisme francès   que  disposa d' uns bonics esgrafiats, avui dia bastant deteriorats.

foto actual de la masia

En el llibre dels cens nº 19 , existeix, així mateix,  aquesta nota referent a Can Querol “Casa situada en terrenys de “Mariner de la Plaça”. Edificada davant de la plaça d'Horta, mediant la riera entre dita casa i la plaça. Fou de Bernat Saladriga, qui acentà la terra i edificà la casa. Desprès els seus successors i desprès d'Isidre Artiguès ; desprès de l'Armengol Jener”.



Foto anys 30-40

Foto dels anys 30-40

Descriu en Desideri Díez en el seu llibre LES MASIES D'HORTA, que Can Querol té “a la planta baixa una la capella i sales de rebre, amb una escala al fons. A la primera planta, el gran saló central per a les festes de societat i les habitacions: a la segona planta hi ha habitacions i a la tercera les golfes.”

Sabem que en 1862 el propietari de la finca era Rafael Valldejuli, un ric barceloní que va viure  a la Pedrera. La finca tenia aleshores 3 mujades i 8 muns.

Entre els anys 1936-1939, època plena de tensions polítiques i els canvis revolucionaris de gran abast, pràcticament totes les grans cases es van col·lectivitzar. Can Querol no va ser pas una excepció i es va convertir en la seu de la FAI.

foto de 1931
El 19 e juliol de 1936, d'infausta memòria per nosaltres, els membres de la Fai, comandades pel Sr.  Vitaller, van ocupar la masia. Des  d'allà dirigien les accions que duien a terme i sortien les patrulles de control que s'hi van instal·lar, no hem d'blidar la situació estratègica de l'edifici respecte a la barriada d'Horta donat que estava situada al costat de la seva primera via d'accés.

Els primers incidents de la Guerra Civil a Horta van tenir lloc entre el C. Fulton i el C. Horta, el primer ben a prop de la masia de Can Querol on els anarquistes s'havien fet forts. En els carrers indicats s'hi van instal·lar barricades i creuar trets entre faccions diferents. En el campanar d'Horta, explica un testimoni de lèpoca, es va instal.lar  un franctirador que disparava a la gent que es feia forta al carrer.

La nit del 19 al 20 els incontrolats de la FAI cremaren l'església de Sant Joan d'Horta (el seu rector amagat en una de les cases del voltant ho contemplava tot); la del 20 al 21 el centre Parroquial i el convent de les Mínimes del barri de la Clota.

Quan les Brigades Internacionals van arribar a Barcelona, les van instal·lar en la masia de Can Querol, per tant la masia va esdevenir-ne la seu des de principis de 1938 fins al final de la guerra.

Un cop finalitzat el conflicte vèlic,  les cases senyorials van ser retornades als seus propietaris, en el cas de Can Querol, a la família Valldejuli..

La fundació Valldejuli, destimada a residència de gent gran,  es creà en 1950 dins a Can Querol, acomplint la voluntat d'Elena i Dolors Valldejuli i Llopis i l'espòs d'aquella, Francesc Vila i Vieta, en memòria d'Antoni Valldejuli i Ametller, pare d'Elena i Dolors, finat a Barcelona el 5 de febrer de 1914 als 87 anys.

La direcció de la Fundació és a mans d'un patronat i de la comunitat de religioses Hospitalàries de la Santa Creu.

Avui l'antiga casa senyorial es troba en bones condicions de conservació i es pot visitar.






 * ZAMORA, Francisco de. Diario de los viajes hechos en Cataluña, edició de Ramon Boixareu. Barcelona: Curial, 1973.


  • Fonts informatives: El que és i ha estat Horta i Masies d'Horta de Desideri Díez. Artícle d'un diari signat per J. Balari Zanotti. Fotos del Cec sobre l'estudi sobre la masia catalana.

dimecres, 20 de febrer de 2013

EL MEU CARRER - Feliu i Codina


Pròleg: El barri de Can Quintana és el gran oblidat i amb ell el carrer Feliu i Codina, abans Rambla Quintana, amb algunes cases notables que encara avui dia continuen existint. Quan es parla de barris d'estiueig s'al·ludeix sempre als carrers  Campoamor i de Salses. Com no sóc historiadora el que faré és parlar-vos del que conec del meu carrer, de la vida de la seva gent durant els anys 40-60.

Barri de can Quintana

  • Casa Mas de 1909, nº 1 carrer Congrés, encara existeix
  • Casa de la Papallona, nº 2 carrer Hedilla, ara un alberg per a gent jove.
  • Can Ginesta -ja no existeix.
  • Can Recasens - Can Boixaderas 1909 - existeix.
  • Can Beïn, existex
  • Can Giralt - Valverde 1909, no existeix
  • Can Oliveres, 1907, ara un centre per a gent jove amb problemes.
  • Villa Dolores 1907, ja no existeix.
  • Can Peguera, ja no existeix.
  • Can Quintana, ja no existeix.
  • Rambla Quintana, avui carrer Feliu i Codina

Can Quintana era una masia envoltada de vinyes. A finals del segle XIX els seus propietaris en una època en que la terra ja no rendia el suficient, van començar a vendre's els terrenys dividits en parcel·les, la demanda va propiciar la venda per part dels propietaris dels masos d'aquestes terrenys a la fi que els estiuejants hi poguessin bastir les seves segones residències. Si voleu saber-ne la història cliqueu sobre el link següent:


Can Quintana propietària dels terrenys

La barriada de Can Quintana es va començar a urbanitzar en 1904 amb famílies que provenien de la Barceloneta, carrer Ample i carrer del Regomir.

El carrer que es va obrir per comunicar les noves construccions que s'havien de bastir i el centre del poble li van posar el nom de Rambla Quintana, avui dia Feliu i Codina. Els carrers que creuaven la Rambla Quintana eren i continuen essent Passeig Universal, que enllaçava amb la carretera cap a Sant Andreu i el passeig Urruti, o camí de Can Carreres, Carrer Congrés, Londres (desprès Hedilla), Canigó (Aleshores quedava tallat a l'alçada del cap de l'Horta) i Mestre Dalmau, i transversalment els carrer de Porrera i dr. Letamendi que posaven en comunicació la barriada amb la de Les Estires, aquesta era bàsicament la xarxa viària d'aquesta part d'Horta a primers del segle XX.

Les primeres cases que es van construir eren grans mansions com Can Oliveres (popularment coneguda com Les Tauladetes), Can Giralt -Valverde, Can Recasens - Boixaderes, Can Ginesta i Can Beïn, totes elles construïdes entre 1900 i 1910.

Can Oliveres es una casa molt peculiar construida entre 1905-1907, Era propietat de Vicente Oliveres va continuar la professió d'impressor del seu pare, va ser un home molt treballador però una mica bohemi, li agradava la pintura i ell mateix pintava quadres, va tenir quatre fills, va morir el 14 de juny de 1915.
Ca n'Oliveres

Ca l'Oliveres sempre ha estat de la família Oliveres, ocupada per un o un altre membre de la família, en principi com a casa d'estiu o segona residència i posteriorment com a primera residència .

Durant un temps la van ocupar, dos dels seus fills Juan Oliveres i la seva muller Rosa Ferrer i finalment per la seva filla gran Mercè Oliveres i el seu marit Emilio José Sala, aquest últim gran enamorat de la mar, tenia una gran col·lecció de pintures i figures de temàtica marinera, que van restar exposades en la casa durant molts anys.

Així doncs, era en el sr. Emilio José Sala qui vivia en la la finca junt amb la seva muller Mercedes Oliveres en la dècada dels cinquanta, aquesta última molt malalta degut a greus problemes respiratoris que van aconsellar a la família d'anar a viure a Horta, ja que els seus aires eren molt més sans que els de ciutat. El matrimoni va tenir un fill que va morir.

Quan Mercedes Oliveres va traspassar de la malaltia que tan l'havia castigada, el seu marit el Sr. Emilio José, va fer donació de pràcticament tots aquells quadres i figures al Museu Marítim de Mataró amb qui mantenia contactes i va deixar la casa, segons em va explicar Ignasi Lamban, membre de la família.

Així doncs era el sr. Emilio José Sala, qui en la dècada dels cinquanta vàrem conèixer els veïns. Recordo que era molt educat i amable que sempre ens saludava quan passava pel carrer. 

Una tarda, quan la canalla, entre els qui jo m'hi comptava, jugàvem a l'acera de davant de casa seva, va obrir la porta i ens va convidar a entrar.

A nosaltres la casa ens semblava un castell misteriós amb les finestres i els porticons sempre tancats que no deixaven cap possibilitat d'albirar l'interior, així que quan el senyor Emilio José ens va fer entrar, ens va faltar temps per fer-ho.

Des del rebedor ens va fer passar a un gran sala que hi havia a l'esquerra de la planta noble, no recordo en absolut com eren els mobles, la nostra imaginació volava molt més enllà, el que si recordo són un munt velers amb les veles desplegades dins d'ampolles de vidre disposats sobre les lletges d'una gran biblioteca.

Nosaltres fins aquella tarda no els n'havíem vist mai i el més segur és que tots ens preguntéssim estranyats – com els havien fet encabir en les ampolles pel seu broc . 

Sobre la xemeneia regnava una gran retrat pintat a l'oli d'una senyora amb un vestit llarg de gala, tots restàvem extasiats. Per a nens i nenes de la nostra edat d'un extracte social més aviat modest, va ser un record d'aquells que mai no s'esborren. És un record d'aquells que mai no he oblidat.

La següent fornada de cases que es van construir, ja van ser més modestes, plantes baixes o amb un pis a sobre, amb un jardí o hort davant o darrera de la casa, que es van bastir entre els anys 20-40, del mateix segle, encara en queda una amplia mostra d'aquest tipus de construccions.



Casa restaurada recentment cantonada Hedilla


Cases construïdes entre els anys 30-40 del segle XX

També són importants i resten encara dempeus al carrer Feliu i Codina: Can Boixaderes un cassalot enorme que és un habitatge particular on encara hi viuen els antics propietaris, Can Beïn, casa modificada durant els anys cinquanta on vivia d'un dentista molt conegut, ara l'habiten els missioners Combonians i una part del seu antic jardí s'ha convertit en museu de peces de africanes, totes elles en el carrer Feliu i Codina.


Recreació de foto antiga de Can Boixaderes
Recreació de foto antiga de Can Beïn

El el carrer Congrés, també hi havia un parell de cases interessants, de la primera dècada del segle XX, una concretament de 1909 que ha passat per diverses mans i utilitzacions per finalment convertir-se de nou en un habitatge particular, i l'altre "VILLA DOLORES", de 1907, que van derruir quan van allargar el passeig de Fabra i Puig.


Can Mas de 1909. Foto C. Martín

Villa Dolores Casa de 1907, derruïda quan van fer la prolongació de Pg. Fabra i Puig 
i segurament la més antiga de la contrada

També paga la pena destacar les casetes baixes modernistes de davant del camp de Futbol de l'Horta.


Foto Carme Martín

L'any 1914 els propietaris de la Rambla Quintana ofereixen a l'Ajuntament els terrenys viables per a la urbanització i enllaç de la Rambla Quintana (avui Feliu i Codina) amb el carrer del Príncep que era el tram d'aquest carrer que acabava davant del torrent de Can Mariner, a condició d'instal·lar-hi serveis de il·luminació a curt termini.

La continuació de la Rambla Cortada, allà on el carrer s'estreny es deia carrer del Príncep (entre 1887-1904) que aleshores finalitzava davant del torrent de can Mariner, fins que es van aplanar el carrer sobre el pont antic a la fi de sortejar aquest accident geogràfic en condicions.

Els meus pares van arribar al carrer ja denominat Feliu i Codina en 1949. La meva mare treballava de jove en el taller d'un sastre del centre de la ciutat que era propietari d'uns terrenys en la barriada de can Quintana a Horta.

El senyor Baró, que així es deia el sastre, va oferir a la meva mare la possibilitat de comprar una petita parcel·la i un habitatge d'uns 60 metres quadrats amb sostre d'uralita, que era on el masover de la finca guardava les eines que utilitzava per treballar els horts dels sr. Baró.


L'hort dels terrenys Can Baró

Pati del darrera de casa meva

La parcel·la de la dreta de casa meva era propietat d'un carboner que regava el carbó amb aigua a la fi que pesés més, cal afegir que tots els carboners ho feien aleshores. Aquest carbó es recolzava en una paret que era la que els separava del jardí de casa meva. 

Un diumenge que, cosa estranya, no hi érem a casa ni el gos estava en el patí, la paret en qüestió es va enfonsar per culpa del pes que suportava. ¡ quin esglai ! quan vàrem arribar a casa i contemplàrem el panorama!. En aquella època no existien tantes normatives com ara i cadascú, sempre que no es donessin compte les autoritats, feia i desfeia sense demanar permís a cap autoritat pública, així aquells veïns no van pagar ni una mínima multa per tot els perjudicis que ens van ocasionar, això si, van reconstruir la paret de vell nou. Més endavant van posar un sortidor de petroli, donat que les cuines que es venien funcionaven amb aquest carburant.

Feliu i Codina en 1951


Una nena travessa el carrer
Feliu Codina sola,
les veïnes assegudes
 se la miren, Clar que el pare feia la foto 1952.
El final del meu carrer sempre havia estat un lloc solitari donat que només era concorregut i transitat pels propis veïns. Allà es situaven les úniques tendes de la barriada de can Quintana, una casa de llegums, una tenda de comestibles, una on es venien pollastres, ous i verdures, una polleria, una cansaladera, una carnisseria, un forn de pa i, com no podia ser d'una altra manera, una lleteria on es venia la llet de les seves vaques.

Hi havia també una parell de bars-bodega on a mes de vendre vi a granel que es conservava dins d'unes botes de fusta, els homes es reunien a la fi de fer una partida de cartes o de dominó.

Bar les Canyes anys 60













Només en baixava al centre per anar fins al mercat que en 1950, encara estava situat a la plaça Eivissa però que estava a punt de traslladar-se a la Riera d'Horta, avui Tajo..

L'única escola nacional era la de les cases barates, anomenada en l'època Ramiro de Maeztu, on s'impartia el tipus d'ensenyament que pretenia imposar la filosofia dels guanyadors de la Guerra Civil, on els mestres feien servir els càstigs físics per imposar les seves idees d'ordre i obediència.

Escola Ramiro de Maeztu
Les noies riques o amb possibles de la contrada anaven a escola a les Dominiques del carrer Campoamor i els nois a la Salle Horta.

El meu pare feia servir per traslladar-se a la feina una vella bicicleta amb un motoret que es va muntar ell mateix, que es coneixia amb el nom de “mosquito”. L'únic transport públic que funcionava aleshores era el tramvia  i algun autobús que acabava el seu trajecte a la plaça d'Eivissa, com els de l'empresa Casas que van iniciar els seus viatges en 1953. De la plaça fins a casa hi havia caminant uns deu minuts.

Com a la barriada pràcticament no es sentien sorolls, quan el meu pare pujava pel Pg. Urrutia, el gos ja el sentia i es posava darrera de la porta d'entrada al pati de casa tot esperant-lo.

Tot i així, em va atropellar l'única moticicleta que circulava pel meu carrer a deu per hora, on la canalla creuava sense mirar i fins i tot les famílies es feien fotos, donat que no hi passava ningú pràcticament mai:

Foto de 1950 a l'alçada dels terrenys
 del camp de futbol de l'Horta


Al mig de carrer amb cadira i tot


En aquella època es treballaven 14 hores diàries i dissabtes pel matí i alguns cops fins i tot diumenge pel matí i es guanyava molt poc.


La meva germana i jo
Nosaltres eren la gent més modesta del carrer, dins l'escala social estaven els últims. Primer eren els propietaris de les gran torres, desprès tots aquells que treballaven per compte propi i que tenien les seves cases d'estiueig a Can Quintana, els propietaris de les tendes dels voltant i nosaltres.

A la parcel·la de l'esquerra de la nostra casa, hi guardava les eines i el material per a dur a terme la seva feina, el paleta de la contrada el sr. Ton. Recordo un munt de taulons per l'obra i estris de tota mena, també hi tenia en gàbies conills i lliures pel pati oques i pollastres, que un cop se'ls sacrificava, venia la seva dona l'Enrica a la seva tenda. Tenien un gos una mica boig que li van posar el nom de "Crac".


El meu pare a cal senyor Ton

Les oques i gallines del nostre veí el sr. Ton
 

En principi no hi havia separacions entre les nostres cases de manera que passàvem d'una parcel·la a l'altre sense cap problema ni complexe, tot era un gran espai o a més a més hi havia una bassa d'aigua per regar els horts, on els meus pares es remullaven a l'estiu i un gran hort que donava a Can Valverde.



La meva germana i jo jugàvem al carrer amb els fills dels botiguers i d'alguna de les casetes del voltant, els fills dels propietaris de les gran torres ni ens miraven, ni sabien que existíem.

Quan a Can Boixaderes celebraven els aniversaris o sants de la canalla de la casa, es feia una gran festa al jardí i llogaven pallassos per amenitzar-la. Nosaltres des de fora ens havíem de conformar amb escoltar la gatzara i la música des del carrer, la paret que envoltava la casa era una gran muralla per a nosaltres. Malgrat no érem pas molts els nens i nenes que des de fora seguíem els actes, mai, mai, no ens van convidar a participar en cap d'aquelles festes.

La meva mare arrodonia el pressupost familiar fent neteja en les cases dels veïns. Per berenar pam amb oli i sucre, pa amb oli i sal o pa amb vi negre i sucre, alguns dies una presa de xocolata Nestle del colmado del sr. Esteve, que tenia el típic embolcall de color vermell i un cromo amagat entre el paper de plata i aquest embolcall.

La meva germana i jo estàvem primes com espàrrecs i recordo que la carnissera li deia a la meva mare que si mengéssim més carn segur que estaríem més grasses, simpàtica la senyora que mai no ens va regalar cap tall de carn de la seva botiga. Anys desprès els seus nets estaven més prims que nosaltres i no seria que els faltava pas la carn.

Els nens i nenes del carrer esperàvem l'estiu amb candeletes donat que pujaven els estiuejants. La primera festa de l'estiu era Sant Joan que donava el tret de sortida a les vacances d'estiu. Com tota la canalla de Barcelona, ens dedicàvem a buscar llenya i andròmines velles, a la fi de cremar-les en la foguera que es feia al final del carrer on acabava davant el torrent de can Quintana i al costat de ca n'Oliveres.
Projector contruït pel meu pare

A can Roca, una torre no massa gran però que tenia un gran hort i arbres fruiter, situada a la cantonada amb el passeig Universal, tenia una petita piscina El seu propietari era molt agradable i es feia amb tots els veïns. Com li agradava fer cinema com al meu pare, els dos muntaven sessions del 7è art a la fresca en la seva finca, ambdós tenien projectors de cinema de cintes de 16 mil·límetres (el del meu pare era de fabricació casolana era molt manetes i li agradava molt la mecànica) i llogaven pel·lícules distretes que ens feien riure, recordo una que es deia “Agárrate ese fantasma”.

El senyor Roca tenia entre d'altres negocis, un bar en el metro de la plaça Urquinaona i una tenda de roba interior en la Rambla Catalunya que regentava la seva dona.

Tenia dos fills, una noia que era més gran que jo que es deia Montse i un nen que tenia una edat molt propera a la de la meva germana de nom Rafa. La senyora Roca, que es deia Ángeles, quan arribava a Horta a l'estiu carregada amb la gàbia dels seus ocells i del gos, li donava a la meva mare alguns dels vestits de la seva filla de l'any anterior, perquè jo els pogués aprofitar i que jo rebia amb gran joia perquè no tenien res a veure amb els que a casa em podien comprar.

El senyor va morir d'un atac de cor molt jove, va ser una mort molt sentida entre el veïnat. Un cop va morir el Sr. Roca, els propietaris ja no van pujar tant i finalment van vendre la finca en els anys 70.

Els propietaris de Can Valverde ho eren també d'una tenda de venda de mobles davant del nou mercat d'Horta. Teníen crec recordar quatre  fills i tots eren ja majors d'edat, tres noies i dos nois, les noies es deien Agustina, que duia sempre una llarga trena que li arribava fins la cintura, l'Angelines i la Glòria, el noi es deia Domingo.

La casa de l'esquerra és can Valverde

Un any pel Carnaval van organitzar un vall de disfresses al seu jardí que era molt gran; aleshores aquest tipus de festes només es podien organitzar si el feien als domicilis particulars donat que estaven prohibides. Va ser el primer cop que vaig veure gent jove amb vestits llargs, no recordo si la música era enllaunada o si van llogar una orquestra però si que jo estava meravellada, m'hagués agradat poder-hi entrar solament per admirar els vestits de les assistents.

Una altra particularitat de la casa és que cada any mataven un porc i que els crits de l'animal, abans no es moria, es sentien de lluny, donat que li clavaven un ganxo en el coll i se'l deixava cridar fins que es desagnava i moria, era esgarrifós, a mi hem produïa molta pena i tenia unes ganes enormes de que tot acabés el més ràpid possible.

Can Valverde va sobreviure fins els anys 80-90, en els seus terrenys els propietaris van construir un edifici de pisos al que van batejar sota el nom de “EDIFICI VALVERDE”, on avui dia hi viuen alguns descendents de la família.

En el carrer Feliu i Codina hi havia i existeix encara però, molt canviat, el camp de Fúlbol de l'Horta, el meu pare i molts veïns n' eren socis de l'entitat.


Foto C. Martín. dècada dels 50

En la dècada dels 50-60, es van vendre moltes de les cases i es van construir els primers edificis de pisos, ja sense cap mena de gràcia ni control, a corre cuita perquè es sabia que la normativa constructiva estava a punt de canviar.


Un dels primers edificis de pisos que es van
 construir els anys 50-60, just on estava el carboner

En efecte, la zona a partir dels 70 es va convertir en zona ajardinada, això significava que per a poder-hi construir s'havien de deixar per en davant un espai de tres metres lliures i metre i mig per banda i pujar un màxim de tres pisos d'alçada, normativa que crec que no ha tornat ha canviat pas, que jo en tingui coneixement.

El primer tram del Feliu i Codina, per a mi que vivia en l'altra punta era el final del carrer, era en realitat el més antic, allà on estava el Centre Moral dels Lluïsos, on el jovent i els nens de l'època podien anar al teatre i al cinema o es solien fer els finals de curs d'algunes de les escoles de la contrada, entre elles la meva. El meu pare hi havia fet de maquinista de cinema moltes vegades, recordo molt bé la baluerna d'on sortia un foco de llum que en la pantalla es convertia en un munt d'històries.

També hi havia la masia de can Caparrada (que encara existeix), el convent de monges del carrer Salses de nom impossible de recordar, que havia estat la torre del propietari del cinema Unión, i les cases modernistes de Mata i Ramis, ara centre cívic de l'Ajuntament i la gran casa dels Boter, que malauradament, com moltes, ha desaparegut sota un munt de pisos.

Però d'aquesta part d'Horta ja se n'ha escrit prou i la majoria de la gent la coneix. El que jo pretenia amb el meu relat és explicar la història de la part del Feliu i Codina pertanyent a la barriada de Can Quintana i dins la mesura del que conec, crec que ho he aconseguit.





    • Fonts d'informació: El que ha estat i és Horta, de Desideri Díez.  Escrit  autobiogràfic amb fotos pròpies. Informarció sobre Can Oliveres, que ens ha arribat d'un familiar directe de Joan Oliveres Gavarró.

    dilluns, 11 de febrer de 2013

    MEMÒRIA HISTÒRICA - Cremen la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat

    Continuem amb els entranyables i valuosos records d'en Ricardo Pastor respecte a la vida al seu barri en temps de guerra

    Quan va esclatar la Guerra en Ricardo tenia 12 anys i va viure en directe  i sense que la seva presència en el lloc dels fets, pogués semblar sospitosa per a ningú, precisament degut a la seva edat motiu pel qual ens pot explicar de primera ma tota la moguda d'aquella part del barri.
     
    "Els primer dies de la Guerra Civil es van cremar en emocions contínues. Les notícies triomfalistes es succeïen . Columnes de voluntaris sortien cap el front d'Aragó amb la idea que conquerir la ciutat de Saragossa seria un tres i no res, aviat però la gent es va adonar que en aquella guerra no hi havia res de fàcil.

    Al Guinardó però, regnava una calma estranya. La gent estava nerviosa i per a qualsevol cosa es sobresaltava

    Els indicis que estàvem en guerra eren ben pocs. De tant en tant es veia algun auto ple de milicians, duien corretatge i cartutxeres per sobre de la roba de carrer i anaven armats fins les dents.



    Alguns duien mosquetó i dues pistoles, i com únic signe militar, la habitual gorra de dus puntes amb la  borleta penjant . Al seu pas els veïns saludaven puny en alt i fins i tot la canalla el feia i es va convertir en quelcom de quotidià, així com les sigles C.N.T i F.A.I que es van convertir en tant familiars que fins i tot les pintàvem amb guix per les parets del barri.

    Un dels fets que es van produir per tots els barris desprès de la rebel·lió dels militars, va ser la crema de les esglésies. Des del balco privilegiat del Guinardó es podien albirar en l'horitzó columnes de fum per tot arreu.

    Encara que hom no fos especialment religiós, no podia comprendre aquelles malifetes contra tot signe religiós. Hi havia gent però que les justificava tot recordant com els capellans estaven de part del rebels en l'acció d'alçar-se contra la República que era el règim escollit pel poble.

    Els incendis però, eren llunyans i des d'on nosaltres estàvem no se'ls donava massa importància. Fins que pel nostre carrer va córrer la veu que estaven cremant la parròquia. La meva parròquia al costat mateix de la meva escola, allà on vaig fer la primera comunió amb el meu vestit de mariner que solament m'havia posat un sol cop.
    • Corre Ricardo, anem a veure-ho – va cridar el meu amic Eduardo, que per ser fill d'un comandant dels que havien estat fidels a la República, es prenia la guerra com si fos un assumpte personal.
    El vaig seguir sense massa entusiasme i mentre pujàvem corrent pel carrer Bisbal, que era la que des del nostre carrer ens conduïa fins l'església, sentia com el cor bategava d'una manera accelerada, i cosa poc habitual en mi no em cansava per més que corregués.

    Quan vàrem arribar a l'església ens  vam col·locar sobre un monticle des d'on es podia albirar la porta del temple Des d'allà es podia apreciar clarament com uns milicians anaven traient els sants, davant dels quals tants cops ens havíem agenollat per resar .

    No és pas que em sentís un catòlic practicant donat que a missa els diumenges no hi anava pràcticament mai però a l'escola per a qualsevol celebració religiosa ens hi obligaven anar a resar.

    Vull confessar que tots aquells sants col·locats en les parets de l'església, il·luminats per l'esmorteïda llum de les espelmes em causaven un respecte important.

    Sobre tot un Crist en la creu, la mirada del qual et perseguia allà on anessis, al qual molts cops havíem d'anar per besar-li els peus, que fins i tot t'arribava fer por. *(Podem observar com en cap moment es parla que la imatge de la Mare de Déu de Montserrat hi fos entre les imatges que es van treure i cremar)


    Recreació

    Em sentia molt incòmode davant d'aquell sacríleg espectacle. No sé si seria por del fum però vaig sentir unes llàgrimes que corrien per les meves galtes.

    I mentre el foc cremava amb facilitat la fusta d'alsina resinosa, encara seguia veient la cara d'aquell crist amb la corona d'espines que seguia mirant-me. Estava com abstret quan el crit d'un dels milicians em va tornar a la realitat amb un gran ensurt.
    • Què feu aquí xavals? -.
    Va ser suficient perquè sortíssim corrent com conillets espantats per un caçador que ens apuntava amb una escopeta.


    Aquelles imatges em van quedar gravades a foc en la memòria.

    Encara avui tanco els ulls i em sembla estar veient aquell Crist cremant en la foguera mirant-me intensament."
    Mossèn Florit

    Aquells dies van ser de caos important al barri, els milicians a més de cremar les esglésies feien presoners als capellans de les parròquies, als que els esperava un futur molt incert.

    A mossèn Florit, el rector de la parròquia, els milicians el van detenir i ja se l'enduien quan el fill gran d'una de les famílies antigues del barri Joan Caldentey, que era d'Estat Català, es va presentar davant els milicians i tot fen ostentació de la pistola que duia a sobre i els va arengar tot dient que ningú s'enduia el capellà de la seva parròquia, que era un bon home i que l'havia batejat. Els milicians desprès de dubtar un moment el van deixar anar i se'n van anar.

    Mossèn Florit a partir d'aquell dia es va haver d'amagar fins que va acabar la guerra.

    L'altre capellà de la parròquia diuen que a la primera de canvi se'n va anar a amagar al manicomi d'Horta, confonent-se entre els malalts, segons expliquen les cròniques.

    En el vídeo de sota que tracta sobre la història del Manicomi d'Horta, en un moment donat en parla d'aquest fet: 



    Maset Maria casa Renom

    * En quan a la Mare de Déu de Montserrat que, pel que ens explica en Ricardo no va veure pas cremar amb les altres imatges, la família Renom explica que un veí proper a la parròquia va anar a casa seva per avisar del que estava passant i sembla ser que els va donar temps d'anar fins l'església i treure la Mare de Déu que va ser amagada dins el pou de casa seva.(la casa disposava d'una mina d'aigua).

    La torre Renom estava situada davant per davant de la parròquia.

    El cert és que quan va acabar el conflicte des d'aquella casa va sortir la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, que sembla ser que era nova i que havia pagat la família Renom, i que és la que ara presideix  el temple. Desconeixem si el que va passar és que quan van treure del pou l'antiga estava feta malbé per culpa de la humitat del lloc on l'havien amagat i això els va obligar  a comprar-ne una de nova. Jo només us explico el que a mi m'han exposar.

    La Mare de Déu de Montserrat sur de Casa dels Renom per tornar a la parròquia

    Altres veus parlen que els milicians la van cremar i quan va finalitzar la guerra la família Renom simplement en va oferir una de nova però, la veritat és que coneixent la família com la conec, no tenien perquè inventar-se cap història al respecte.

    En el període 1936-39, Can Viladomat va ser requisat i s'hi va instal·lar el Comité Revolucionari de Barri, el camp d'actuació del qual era El Guinardó i El Camp de l'Arpa. També es rumorejava que dins del mas hi havia una xeca i que algunes de les persones que havien torturat apareixien desprès mortes per la carretera d'Horta.

    També va ser requisada Can Sors i la van convertir en una comissaria de policia, E.A.A, un dels mostres lectors mitjançant un correu explica que:

    "Durant la Guerra Civil, familiars meus van estar detinguts a la Comissaria de Policia de Horta-Guinardó, situada "a la muntanya del Guinardó". N´era comissari un tal Gaspar Dalmau. Jo fins i tot en tinc fotografies...".

    Ens agradaria poder visionar aquestes fotografies Enric, són part de la nostra història, la que entre tots tractem de conèixer, ja saps on ens pots trobar.

    Aquestes són algunes de les històries del període de la Guerra Civil al Guinardó, si algú disposa d'informació al respecte que pugui ser interessant, ens ho podeu explicar.

    • Fonts d'informació : Llibre Recuerdos Infantiles de nuestra Guerra de Ricardo Pastor, informació de les famílies Caldentey i Renom. Algunes fotos de la família Renom. Vídeo de Josep Ma. Comelles.

    dimarts, 5 de febrer de 2013

    MEMÒRIA HISTÒRICA - Afusellaments al Guinardó

    A nosaltres la guerra ens va privar de moltes coses però ens va fer valorar unes altres a les que avui no donem cap importància. I a la guerra hem de tornar, una guerra que en principi, no va pas trencar les nostres costums como la de a l'estiu després de sopar, mentre el nostres pares sortien a  prendre la fresca seient a la porta de casa després d'un dia de molta calor, formant grups de veïns parlant de les seves coses, nosaltres els xavals, els de la meva colla, ens lliuràvem als nostres innocent jocs , que consistien en córrer a munt i a vall, tot perseguint-nos els uns als altres, nois i noies mesclats en sana camaraderia.

    Desprès quan ja es feia més tard i ja no ens deixaven fer tant d'enrenou, ens asseiem fent rotllana sobre el terra i continuàvem jugant ara jocs més pacífics.

    Recreació


    N'hi havia un que era el preferit de tots, s'anomenava “el pare carbasser” *, no cal més detalls al respecte donat que la gent gran el recordareu segur, i els joves tendireu a pensar que érem tots uns cursis.

    Una d'aquelles nits d'aquell dramàtic mes de juliol, va passar una cosa que ens va fer tornar a la realitat tot recordant-nos que estàvem en guerra.

    Els nostre carrer Telègraf aleshores estava molt poc il·luminat. Nosaltres ja estàvem acostumats a aquella penombra.

    El soroll del motor d'un auto va interrompre el nostre joc. Ens vàrem mirar els uns i els altres ¿Un auto a aquestes hores?. Eren prop de les onze de la nit. L'auto pujava pel carrer Sant Quintí, carrer paral·lel al nostre i prop la paret de l'hospital. Pel resplendor dels fars ens vàrem adonar que girava cap a l'esquerra, en direcció a un descampat al que anomenàvem la pedrera. De sobte van deixar d'escoltar el soroll del motor de l'auto, s'havia parat. ¿que feia aquella gent per aquells indrets perduts?.


    Recreació


    El soroll d'un trets ens va fer donar un salt. Sense entretenir-nos en esbrinar què havia passat, vam córrer cadascú cap a casa seva amb l'ensurt al cos, ja que mai havíem escoltat trets tan de prop.

    Al dia següent el comentari general del barri era “en la Pedrera, han trobat un home mort a trets”, no era del barri, ningú no el coneixia.

    Aquesta història es va anar repetint quasi totes les nits, ja ni li donàvem ni importància.

    Només veiem el resplendors dels fars al girar, i el motor de l'auto es detenia, esperàvem la descàrrega que no es feia esperar. Quan es produïa, seguíem jugant com si res no hagués passat. ¡què inconscients érem !. La guerra ens havia embrutit i ja ni els nens li donàvem importància a les vides humanes.

    Els cadàvers quedaven allà tirats fins que a mig matí passava un camió i els recollia. Molta gent anava a veure'ls moguda per una curiositat morbosa .

    Un dia em vaig uní a la gent , em tremolaven les cames conforme m'acostava al lloc.

    No havia vist mai un cadàver i em causava un gran respecte veure'l però, la curiositat a vegades et fa mirar coses que no voldries.

    Un home calb en mànigues de camisa colgava sobre el terra boca a munt. La camisa blanca oberta coberta de sang i en el coll, sota la barbeta, tenia un forat negre per on, malgrat la meva inexperiència, vaig deduir que havia entrat la bala.

    Aquell macabra espectacle va quedar gravat de tal manera en la meva ment que varen ser moltes les nits que em despertava sobresaltat. Hi ha coses que s'obliden però d'altres perduren per sempre. Encara avui dia, veig aquell cadàver com si el temps no hagués passat.



    * Joc el pare carbasser: 

    Un grup numerat de l'u fins a l'últim i un que fa de pare carbasser.
    Comença dient el pare carbasser:-El pare carbasser quan va morir va deixar sis carbasses (un número a l'atzar).
    El qui té aquest número ha de dir:
    -Sis no, quatre (un altre númeo a l'atzar).
    I així anar successivament fins que un està distret. El que es distreu paga penyora, o queda eliminat.   En aquest moment el qui fa de pare carbasser torna a començar.

    Aquest joc és un exercici d'atenció.

    • Fonts informatives : Llibre "Recuerdos infantiles de nuestra Guerra" de Ricardo Pastor. Traducció lliure de Carme Martín.
     

    divendres, 1 de febrer de 2013

    GEM - CENTRE EXCURSIONISTA MONTSERRAT

    Entre els anys 40 i 60 les principals entitats que s'ocupaven de l'oci del barri del Guinardó depenien de la parròquia, entre d'altres:

    • Gem - Grup Excursionista Montserrat


    • Pem - Penya Esportiva Montserrat

    •  Esbart de la parròquia..
    Esbart de la Parròquia ballant a la terrassa del Mas Guinardó
    • Grup de teatre



    En una altra entrada d'aquest bloc, ja es va parlar del Pem - Penya Esportiva Montserrat on el nens i joves de la barriada es dedicaven al noble esport de basket, per utilitzar terminologia de l'època. (si voleu tenir més informació al respecte, cliqueu sobre el link de sota)



     Avui parlarem d'un altre grup aquest destinat a muntar i dirigir sortides i excursions del jovent masculí, el Gem  - Grup Excursionista Montserrat, que es constituí l'any 1942 i que va iniciar les seves activitats amb una sortida al Montseny, concretament al Turó de l'Home. 

     El grup era dirigir pel seu fundador el sr. Isidre Pla i qui feia les tasques administratives era el secretari sr. Josep Fiblà.

    En el grup en principi només s'admetien nois però, finalment el grup es va anar ampliant i   el  1951 es van admetre les primeres noies i es començar a organitzar sortides mixtes o també hi podia anar gent gran, caminadors, etc.

    En 1946 es va crear la cançó del Gem,  amb lletra de Mossèn Francesc Sardà i  música de la cançó provençal "Magali",  que sempre més es cantà com a Himne. Al mateix temps es creà un banderí amb l'escut del grup que va dur a les excursions un abanderat.

    Himne del Gem

    L'any 1955 es van celebrar, amb motiu de les 100 excursions, una sortida familiar, el dia 23 d'octubre a Sant Esteve de Talamanca, que va aplegar molta gent.

    Sortida familiar de 1955



    El G.E.M., com a grup es va extingir entre els anys 1961-1962, aproximadament.


    Emili Caballé, respecte a la seva experiència en el grup explica "Nosaltres com joves d'aquella època, li hem d'agrair el haver-nos ensenyat a estimar la muntanya, a descobrir la bellesa d'una posta de sol, disfrutar del bosc sense malmetre'l i trobar a Déu en la natura. Cantant cançons de la terra, vàrem aprendre a estimar la música, a disfrutar cantant tots junts durant els llargs viatges en tren, tornant d'alguna excursió, i tant bé ho arribàvem a fer, que moltes vegades fòrem aplaudits i en viatges llargs instats a cantar-ne més".En el Gem vàrem trobar uns valors i un estil de vida, que difícilment hauríem trobat fora d'ell.




    • Fonts informatives : Records d' Emili Caballé. Fotos família Escardívol.