Pròleg: El barri de Can Quintana és el gran oblidat i amb ell el carrer Feliu i Codina, abans Rambla Quintana, amb algunes cases notables que encara avui dia continuen existint. Quan es parla de barris d'estiueig s'al·ludeix sempre als carrers Campoamor i de Salses. Com no sóc historiadora el que faré és parlar-vos del que conec del meu carrer, de la vida de la seva gent durant els anys 40-60.
 |
| Barri de can Quintana |
- Casa Mas de 1909, nº 1 carrer Congrés, encara existeix
- Casa de la Papallona, nº 2 carrer Hedilla, ara un alberg per a gent jove.
- Can Ginesta -ja no existeix.
- Can Recasens - Can Boixaderas 1909 - existeix.
- Can Beïn, existex
- Can Giralt - Valverde 1909, no existeix
- Can Oliveres, 1907, ara un centre per a gent jove amb problemes.
- Villa Dolores 1907, ja no existeix.
- Can Peguera, ja no existeix.
- Can Quintana, ja no existeix.
- Rambla Quintana, avui carrer Feliu i Codina
Can Quintana era una masia envoltada de vinyes. A finals del segle XIX els seus propietaris en una època en que la terra ja no rendia el suficient, van començar a vendre's els terrenys dividits en parcel·les, la demanda va propiciar la venda per part dels propietaris dels masos d'aquestes terrenys a la fi que els estiuejants hi poguessin bastir les seves segones residències. Si voleu saber-ne la història cliqueu sobre el link següent:
 |
| Can Quintana propietària dels terrenys |
La barriada de Can Quintana es va començar a urbanitzar en 1904 amb famílies que provenien de la Barceloneta, carrer Ample i carrer del Regomir.
El carrer que es va obrir per comunicar les noves construccions que s'havien de bastir i el centre del poble li van posar el nom de Rambla Quintana, avui dia Feliu i Codina. Els carrers que creuaven la Rambla Quintana eren i continuen essent Passeig Universal, que enllaçava amb la carretera cap a Sant Andreu i el passeig Urruti, o camí de Can Carreres, Carrer Congrés, Londres (desprès Hedilla), Canigó (Aleshores quedava tallat a l'alçada del cap de l'Horta) i Mestre Dalmau, i transversalment els carrer de Porrera i dr. Letamendi que posaven en comunicació la barriada amb la de Les Estires, aquesta era bàsicament la xarxa viària d'aquesta part d'Horta a primers del segle XX.
Les primeres cases que es van construir eren grans mansions com Can Oliveres (popularment coneguda com Les Tauladetes), Can Giralt -Valverde, Can Recasens - Boixaderes, Can Ginesta i Can Beïn, totes elles construïdes entre 1900 i 1910.
Can Oliveres es una casa molt peculiar construida entre 1905-1907, Era propietat de Vicente Oliveres va continuar la professió d'impressor del seu pare, va ser un home molt treballador però una mica bohemi, li agradava la pintura i ell mateix pintava quadres, va tenir quatre fills, va morir el 14 de juny de 1915.
 |
| Ca n'Oliveres |
Ca l'Oliveres sempre ha estat de la família Oliveres, ocupada per un o un altre membre de la família, en principi com a casa d'estiu o segona residència i posteriorment com a primera residència .
Durant un temps la van ocupar, dos dels seus fills Juan Oliveres i la seva muller Rosa Ferrer i finalment per la seva filla gran Mercè Oliveres i el seu marit Emilio José Sala, aquest últim gran enamorat de la mar, tenia una gran col·lecció de pintures i figures de temàtica marinera, que van restar exposades en la casa durant molts anys.
Així doncs, era en el sr. Emilio José Sala qui vivia en la la finca junt amb la seva muller Mercedes Oliveres en la dècada dels cinquanta, aquesta última molt malalta degut a greus problemes respiratoris que van aconsellar a la família d'anar a viure a Horta, ja que els seus aires eren molt més sans que els de ciutat. El matrimoni va tenir un fill que va morir.
Quan Mercedes Oliveres va traspassar de la malaltia que tan l'havia castigada, el seu marit el Sr. Emilio José, va fer donació de pràcticament tots aquells quadres i figures al Museu Marítim de Mataró amb qui mantenia contactes i va deixar la casa, segons em va explicar Ignasi Lamban, membre de la família.
Així doncs era el sr. Emilio José Sala, qui en la dècada dels cinquanta vàrem conèixer els veïns. Recordo que era molt educat i amable que sempre ens saludava quan passava pel carrer.
Una tarda, quan la canalla, entre els qui jo m'hi comptava, jugàvem a l'acera de davant de casa seva, va obrir la porta i ens va convidar a entrar.
A nosaltres la casa ens semblava un castell misteriós amb les finestres i els porticons sempre tancats que no deixaven cap possibilitat d'albirar l'interior, així que quan el senyor Emilio José ens va fer entrar, ens va faltar temps per fer-ho.
Des del rebedor ens va fer passar a un gran sala que hi havia a l'esquerra de la planta noble, no recordo en absolut com eren els mobles, la nostra imaginació volava molt més enllà, el que si recordo són un munt velers amb les veles desplegades dins d'ampolles de vidre disposats sobre les lletges d'una gran biblioteca.
Nosaltres fins aquella tarda no els n'havíem vist mai i el més segur és que tots ens preguntéssim estranyats – com els havien fet encabir en les ampolles pel seu broc .
Sobre la xemeneia regnava una gran retrat pintat a l'oli d'una senyora amb un vestit llarg de gala, tots restàvem extasiats. Per a nens i nenes de la nostra edat d'un extracte social més aviat modest, va ser un record d'aquells que mai no s'esborren. És un record d'aquells que mai no he oblidat.
La següent fornada de cases que es van construir, ja van ser més modestes, plantes baixes o amb un pis a sobre, amb un jardí o hort davant o darrera de la casa, que es van bastir entre els anys 20-40, del mateix segle, encara en queda una amplia mostra d'aquest tipus de construccions.
 |
| Casa restaurada recentment cantonada Hedilla |
 |
| Cases construïdes entre els anys 30-40 del segle XX |
També són importants i resten encara dempeus al carrer Feliu i Codina: Can Boixaderes un cassalot enorme que és un habitatge particular on encara hi viuen els antics propietaris, Can Beïn, casa modificada durant els anys cinquanta on vivia d'un dentista molt conegut, ara l'habiten els missioners Combonians i una part del seu antic jardí s'ha convertit en museu de peces de africanes, totes elles en el carrer Feliu i Codina.
 |
| Recreació de foto antiga de Can Boixaderes |
 |
| Recreació de foto antiga de Can Beïn |
El el carrer Congrés, també hi havia un parell de cases interessants, de la primera dècada del segle XX, una concretament de 1909 que ha passat per diverses mans i utilitzacions per finalment convertir-se de nou en un habitatge particular, i l'altre "VILLA DOLORES", de 1907, que van derruir quan van allargar el passeig de Fabra i Puig.
 |
| Can Mas de 1909. Foto C. Martín |
 |
Villa Dolores Casa de 1907, derruïda quan van fer la prolongació de Pg. Fabra i Puig
i segurament la més antiga de la contrada |
També paga la pena destacar les casetes baixes modernistes de davant del camp de Futbol de l'Horta.
 |
| Foto Carme Martín |
L'any 1914 els propietaris de la Rambla Quintana ofereixen a l'Ajuntament els terrenys viables per a la urbanització i enllaç de la Rambla Quintana (avui Feliu i Codina) amb el carrer del Príncep que era el tram d'aquest carrer que acabava davant del torrent de Can Mariner, a condició d'instal·lar-hi serveis de il·luminació a curt termini.
La continuació de la Rambla Cortada, allà on el carrer s'estreny es deia carrer del Príncep (entre 1887-1904) que aleshores finalitzava davant del torrent de can Mariner, fins que es van aplanar el carrer sobre el pont antic a la fi de sortejar aquest accident geogràfic en condicions.
Els meus pares van arribar al carrer ja denominat Feliu i Codina en 1949. La meva mare treballava de jove en el taller d'un sastre del centre de la ciutat que era propietari d'uns terrenys en la barriada de can Quintana a Horta.
El senyor Baró, que així es deia el sastre, va oferir a la meva mare la possibilitat de comprar una petita parcel·la i un habitatge d'uns 60 metres quadrats amb sostre d'uralita, que era on el masover de la finca guardava les eines que utilitzava per treballar els horts dels sr. Baró.
 |
| L'hort dels terrenys Can Baró |
 |
| Pati del darrera de casa meva |
La parcel·la de la dreta de casa meva era propietat d'un carboner que regava el carbó amb aigua a la fi que pesés més, cal afegir que tots els carboners ho feien aleshores. Aquest carbó es recolzava en una paret que era la que els separava del jardí de casa meva.
Un diumenge que, cosa estranya, no hi érem a casa ni el gos estava en el patí, la paret en qüestió es va enfonsar per culpa del pes que suportava. ¡ quin esglai ! quan vàrem arribar a casa i contemplàrem el panorama!. En aquella època no existien tantes normatives com ara i cadascú, sempre que no es donessin compte les autoritats, feia i desfeia sense demanar permís a cap autoritat pública, així aquells veïns no van pagar ni una mínima multa per tot els perjudicis que ens van ocasionar, això si, van reconstruir la paret de vell nou. Més endavant van posar un sortidor de petroli, donat que les cuines que es venien funcionaven amb aquest carburant.
 |
Feliu i Codina en 1951
 |
Una nena travessa el carrer
Feliu Codina sola,les veïnes assegudes
se la miren, Clar que el pare feia la foto 1952. |
|
El final del meu carrer sempre havia estat un lloc solitari donat que només era concorregut i transitat pels propis veïns. Allà es situaven les úniques tendes de la barriada de can Quintana, una casa de llegums, una tenda de comestibles, una on es venien pollastres, ous i verdures, una polleria, una cansaladera, una carnisseria, un forn de pa i, com no podia ser d'una altra manera, una lleteria on es venia la llet de les seves vaques.
Hi havia també una parell de bars-bodega on a mes de vendre vi a granel que es conservava dins d'unes botes de fusta, els homes es reunien a la fi de fer una partida de cartes o de dominó.
 |
| Bar les Canyes anys 60 |
Només en baixava al centre per anar fins al mercat que en 1950, encara estava situat a la plaça Eivissa però que estava a punt de traslladar-se a la Riera d'Horta, avui Tajo..
L'única escola nacional era la de les cases barates, anomenada en l'època Ramiro de Maeztu, on s'impartia el tipus d'ensenyament que pretenia imposar la filosofia dels guanyadors de la Guerra Civil, on els mestres feien servir els càstigs físics per imposar les seves idees d'ordre i obediència.
 |
| Escola Ramiro de Maeztu |
Les noies riques o amb possibles de la contrada anaven a escola a les Dominiques del carrer Campoamor i els nois a la Salle Horta.
El meu pare feia servir per traslladar-se a la feina una vella bicicleta amb un motoret que es va muntar ell mateix, que es coneixia amb el nom de “mosquito”. L'únic transport públic que funcionava aleshores era el tramvia i algun autobús que acabava el seu trajecte a la plaça d'Eivissa, com els de l'empresa Casas que van iniciar els seus viatges en 1953. De la plaça fins a casa hi havia caminant uns deu minuts.
Com a la barriada pràcticament no es sentien sorolls, quan el meu pare pujava pel Pg. Urrutia, el gos ja el sentia i es posava darrera de la porta d'entrada al pati de casa tot esperant-lo.
Tot i així, em va atropellar l'única moticicleta que circulava pel meu carrer a deu per hora, on la canalla creuava sense mirar i fins i tot les famílies es feien fotos, donat que no hi passava ningú pràcticament mai:
 |
Foto de 1950 a l'alçada dels terrenys
del camp de futbol de l'Horta |
 |
| Al mig de carrer amb cadira i tot |
En aquella època es treballaven 14 hores diàries i dissabtes pel matí i alguns cops fins i tot diumenge pel matí i es guanyava molt poc.
 |
| La meva germana i jo |
Nosaltres eren la gent més modesta del carrer, dins l'escala social estaven els últims. Primer eren els propietaris de les gran torres, desprès tots aquells que treballaven per compte propi i que tenien les seves cases d'estiueig a Can Quintana, els propietaris de les tendes dels voltant i nosaltres.
A la parcel·la de l'esquerra de la nostra casa, hi guardava les eines i el material per a dur a terme la seva feina, el paleta de la contrada el sr. Ton. Recordo un munt de taulons per l'obra i estris de tota mena, també hi tenia en gàbies conills i lliures pel pati oques i pollastres, que un cop se'ls sacrificava, venia la seva dona l'Enrica a la seva tenda. Tenien un gos una mica boig que li van posar el nom de "Crac".
 |
| El meu pare a cal senyor Ton |
 |
| Les oques i gallines del nostre veí el sr. Ton |
En principi no hi havia separacions entre les nostres cases de manera que passàvem d'una parcel·la a l'altre sense cap problema ni complexe, tot era un gran espai o a més a més hi havia una bassa d'aigua per regar els horts, on els meus pares es remullaven a l'estiu i un gran hort que donava a Can Valverde.
La meva germana i jo jugàvem al carrer amb els fills dels botiguers i d'alguna de les casetes del voltant, els fills dels propietaris de les gran torres ni ens miraven, ni sabien que existíem.
Quan a Can Boixaderes celebraven els aniversaris o sants de la canalla de la casa, es feia una gran festa al jardí i llogaven pallassos per amenitzar-la. Nosaltres des de fora ens havíem de conformar amb escoltar la gatzara i la música des del carrer, la paret que envoltava la casa era una gran muralla per a nosaltres. Malgrat no érem pas molts els nens i nenes que des de fora seguíem els actes, mai, mai, no ens van convidar a participar en cap d'aquelles festes.
La meva mare arrodonia el pressupost familiar fent neteja en les cases dels veïns. Per berenar pam amb oli i sucre, pa amb oli i sal o pa amb vi negre i sucre, alguns dies una presa de xocolata Nestle del colmado del sr. Esteve, que tenia el típic embolcall de color vermell i un cromo amagat entre el paper de plata i aquest embolcall.
La meva germana i jo estàvem primes com espàrrecs i recordo que la carnissera li deia a la meva mare que si mengéssim més carn segur que estaríem més grasses, simpàtica la senyora que mai no ens va regalar cap tall de carn de la seva botiga. Anys desprès els seus nets estaven més prims que nosaltres i no seria que els faltava pas la carn.
Els nens i nenes del carrer esperàvem l'estiu amb candeletes donat que pujaven els estiuejants. La primera festa de l'estiu era Sant Joan que donava el tret de sortida a les vacances d'estiu. Com tota la canalla de Barcelona, ens dedicàvem a buscar llenya i andròmines velles, a la fi de cremar-les en la foguera que es feia al final del carrer on acabava davant el torrent de can Quintana i al costat de ca n'Oliveres.
 |
| Projector contruït pel meu pare |
A can Roca, una torre no massa gran però que tenia un gran hort i arbres fruiter, situada a la cantonada amb el passeig Universal, tenia una petita piscina El seu propietari era molt agradable i es feia amb tots els veïns. Com li agradava fer cinema com al meu pare, els dos muntaven sessions del 7è art a la fresca en la seva finca, ambdós tenien projectors de cinema de cintes de 16 mil·límetres (el del meu pare era de fabricació casolana era molt manetes i li agradava molt la mecànica) i llogaven pel·lícules distretes que ens feien riure, recordo una que es deia “Agárrate ese fantasma”.
El senyor Roca tenia entre d'altres negocis, un bar en el metro de la plaça Urquinaona i una tenda de roba interior en la Rambla Catalunya que regentava la seva dona.
Tenia dos fills, una noia que era més gran que jo que es deia Montse i un nen que tenia una edat molt propera a la de la meva germana de nom Rafa. La senyora Roca, que es deia Ángeles, quan arribava a Horta a l'estiu carregada amb la gàbia dels seus ocells i del gos, li donava a la meva mare alguns dels vestits de la seva filla de l'any anterior, perquè jo els pogués aprofitar i que jo rebia amb gran joia perquè no tenien res a veure amb els que a casa em podien comprar.
El senyor va morir d'un atac de cor molt jove, va ser una mort molt sentida entre el veïnat. Un cop va morir el Sr. Roca, els propietaris ja no van pujar tant i finalment van vendre la finca en els anys 70.
Els propietaris de Can Valverde ho eren també d'una tenda de venda de mobles davant del nou mercat d'Horta. Teníen crec recordar quatre fills i tots eren ja majors d'edat, tres noies i dos nois, les noies es deien Agustina, que duia sempre una llarga trena que li arribava fins la cintura, l'Angelines i la Glòria, el noi es deia Domingo.
 |
| La casa de l'esquerra és can Valverde |
Un any pel Carnaval van organitzar un vall de disfresses al seu jardí que era molt gran; aleshores aquest tipus de festes només es podien organitzar si el feien als domicilis particulars donat que estaven prohibides. Va ser el primer cop que vaig veure gent jove amb vestits llargs, no recordo si la música era enllaunada o si van llogar una orquestra però si que jo estava meravellada, m'hagués agradat poder-hi entrar solament per admirar els vestits de les assistents.
Una altra particularitat de la casa és que cada any mataven un porc i que els crits de l'animal, abans no es moria, es sentien de lluny, donat que li clavaven un ganxo en el coll i se'l deixava cridar fins que es desagnava i moria, era esgarrifós, a mi hem produïa molta pena i tenia unes ganes enormes de que tot acabés el més ràpid possible.
Can Valverde va sobreviure fins els anys 80-90, en els seus terrenys els propietaris van construir un edifici de pisos al que van batejar sota el nom de “EDIFICI VALVERDE”, on avui dia hi viuen alguns descendents de la família.
En el carrer Feliu i Codina hi havia i existeix encara però, molt canviat, el camp de Fúlbol de l'Horta, el meu pare i molts veïns n' eren socis de l'entitat.
 |
| Foto C. Martín. dècada dels 50 |
En la dècada dels 50-60, es van vendre moltes de les cases i es van construir els primers edificis de pisos, ja sense cap mena de gràcia ni control, a corre cuita perquè es sabia que la normativa constructiva estava a punt de canviar.
 |
Un dels primers edificis de pisos que es van
construir els anys 50-60, just on estava el carboner |
En efecte, la zona a partir dels 70 es va convertir en zona ajardinada, això significava que per a poder-hi construir s'havien de deixar per en davant un espai de tres metres lliures i metre i mig per banda i pujar un màxim de tres pisos d'alçada, normativa que crec que no ha tornat ha canviat pas, que jo en tingui coneixement.
El primer tram del Feliu i Codina, per a mi que vivia en l'altra punta era el final del carrer, era en realitat el més antic, allà on estava el Centre Moral dels Lluïsos, on el jovent i els nens de l'època podien anar al teatre i al cinema o es solien fer els finals de curs d'algunes de les escoles de la contrada, entre elles la meva. El meu pare hi havia fet de maquinista de cinema moltes vegades, recordo molt bé la baluerna d'on sortia un foco de llum que en la pantalla es convertia en un munt d'històries.
També hi havia la masia de can Caparrada (que encara existeix), el convent de monges del carrer Salses de nom impossible de recordar, que havia estat la torre del propietari del cinema Unión, i les cases modernistes de Mata i Ramis, ara centre cívic de l'Ajuntament i la gran casa dels Boter, que malauradament, com moltes, ha desaparegut sota un munt de pisos.
Però d'aquesta part d'Horta ja se n'ha escrit prou i la majoria de la gent la coneix. El que jo pretenia amb el meu relat és explicar la història de la part del Feliu i Codina pertanyent a la barriada de Can Quintana i dins la mesura del que conec, crec que ho he aconseguit.
- Fonts d'informació: El que ha estat i és Horta, de Desideri Díez. Escrit autobiogràfic amb fotos pròpies. Informarció sobre Can Oliveres, que ens ha arribat d'un familiar directe de Joan Oliveres Gavarró.
