Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Guinardó - masies. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Guinardó - masies. Mostrar tots els missatges

dimarts, 30 de juny del 2020

Mas Viladomat

Es coneix ben poc de la història de Mas Viladomat i només sabem de la existència d' una fotografia, segurament de principis d'aquest segle quan van convertir el mas en una torre a mida del nou i últim propietari el senyor Salvador Riera.


La Torre Viladomat tal com era quan hi vivia en Salvador Riera i família.
Foto  d'utor desconegut.

En principi era un edifici rural situat al que aleshores es denominava camí del Mig, més tard Travessera de Gràcia, el curs de la qual va quedar segat quan van construir l'Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau.



Mapa del recorregut del camí del Mig o de  la travessera de Gràcia en 1891

Abans, el que ara és el carrer de Sant Antoni Maria Claret no existia i la Travessera de Gràcia , valga la redundància, travessava el que desprès va ser l'hospital i acabava on ara hi ha el passatge de la Travessera de Gràcia, tot creuant l'antic camí d'Horta (ara passeig de Maragall).

El Mas Viladomat, estava situat doncs, a la cantonada de l'antic camí de Dalt o travessera de Gràcia i el camí que pujava des del poble de Sant Martí de Provençals fins a dalt la muntanya (recordem que el turó de la Rovira era el territori de muntanya de Sant martí), posteriorment Rambla Volart.



El recorregut de la travessera de Gràcia  sobre una fotografía actual

El Mas Viladomat, estava rodejat d’una extensió de terra de més de 12 hectàrees. Segimon Viladomat, gerrer d’ofici, el va comprar el 1732 i va donar el nom a la finca. 

A mitjans del segle XIX el propietari era Josep Parés i Costa i, després, el seu fill Josep Parés i Comaduran, prevere. Quan aquest va morir sense descendència, els seus marmessors la varen vendre a Salvador Riera i Giralt, que feia poc havia comprat també el mas Guinardó.

Les dues finques varen ser urbanitzades el 1896. Salvador Riera i la seva dona Cecília Estapé es varen reservar la masia per viure-hi (coneguda popularment com “ca la Sileta”, diminutiu de Cecília). 

El 9 d'abril de 1896, com ja hem indicat més amunt, Salvador Riera va comprar la finca veïna CAN VILADOMAT, el propietari de la qual posava inconvenients a la urbanització de les terres del Mas Guinardó, a causa de l'evaquació futura de les aigues residuals del futur complexe residencial. Situada al sud-oest del Guinardó arribava fins el carrer Sant Antoni Ma. Claret i el Passeig de Maragall. L'heretat Viladomat estava formada per una masia i una gran extensió de terreny. 

Només sis dies desprès d'haver comprat la finca, Salvador Riera va presentar una nova proposta urbanística que integrava les dues propietats, la del Mas Guinardó i la del Mas Viladomat. Faltaven només dos mesos perquè Sant Martí de Provençals fos agregat a Barcelona. 

Durant la Guerra Civil la torre va ser requisada a la família Riera (Salvador Riera va morir en 1916), pel Comitè revolucionari del barri i on els primers anys del conflicte hi ha haver una txeca on eren interrogades "severament" persones considerades contràries a la seva causa.

Quan la guerra va acabar, la família Riera va vendre la finca a la Caixa de Barcelona que va edificar els blocs de pisos actuals.





Panòramica del final de la Travessera de Gràcia des de l'Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau.
Desconegem l'autor de la foto




dimarts, 28 d’abril del 2020

El MAS VINTRÓ del Guinardó

Mapa de situació de la masia 

El Mas Vintró estava situat al carrer Garrotxa i a primers del segle XX, ostentava el núm. 11 d'aquest carrer.

Els Vintró eren pagesos d’aquesta zona de Sant Martí com a mínim des del primer terç del segle XVIII, tenien el mas familiar, en la zona delimitada pels carrers de la Nació, de Vidiella i de la Muntanya. La masia de can Vintró tenia 9 mujades (*) de superfície.

Pere Vintró Sagristà, fill del primer de la saga familiar Pere Vintró Vintró (1784-1865), fou un notable propietari agrari martinenc amb terres també a la zona del torrent dels Enamorats, a la zona de Vilatrau, a l’actual barri de la Sagrera, als voltants del carrer de Cerdà i a Sant Andreu de Palomar on vivia en el carrer Llenguadoc cantonada al carrer de les Monges en una casa que encara existeix. 


A finals del segle XIX, va comprar grans extensions de terrenys pel Clot, Camp de l’Arpa i el Guinardó a la fi d’ampliar les seves propietats. Durant la seva vida va fer edificar moltes cases a Sant Andreu i Sant Martí de Provençals 

Va ser alcalde de Sant Andreu qual encara era poble, la majoria de les seves propietat les heretà del seu pare Pere Vintró Vintró. 

Va ser Pere Vintró i Sagristà qui va comprar a Pere Borràs Sunyol, el 1900 dues parcel·les de la Torre dels Pardals per ampliar l'heretat de can Vintró, en el seu moment va ser un dels grans terratinents del Guinardó i el van anomenar president de l'associació de Propietaris de la nova barriada. 

Pere Vintró Sagristà va morir el 2 de gener de 1902, a l’edat de només 60 anys, i el seu fill Pere Vintró Mariné va ser qui va heretar quasi tots els seus bens. 




Necrològica de la Vanguàrdia


En el cementiri de Sant Andreu els seus descendents posseeixen una notable tomba d’estil modernista en el seu honor, de l’arquitecte Simó Cordomí, que va encarregar el seu fill Pere Vintró Argemí, al costat de la qual està escrita la llegenda «La mort tot se lo emporta. Sols Chisto dona llum». 



El segon mas Vintró, estava situat en l’antic camí d’Horta i va ser una casa de pagès que amb els anys es va anar transformant mitjançant noves naus laterals annexes a la masia convertint-se amb el temps en un gran casalot que sempre fou destinat a finalitats agrícoles on els veritables propietaris mai hi van viure i sempre va estar a càrrec de masovers o llogaters de casa i terres, que cada cop eren més minses atès que el terreny es va anar urbanitzant. 

El Mas Vintró en 1931. Foto d'Esteve Puigpinós.
A l'esquerra s'endevina la torre de la Torre dels Pardals

Segurament es va construir a mitjans del segle XVIII i desconeixem els seus primers orígens, si sabem que la seva mina d’aigua va assortir de l’apreciat líquid a masies del voltant com can Sabadell i d’altres i que també disposava d'una font on els veïns anaven a buscar aigua amb garrafes. Jose Roig i Moliné recorda que a can Vintró brollava una font d'aigua en mig del fang i les pedres on anaven a omplir els cantirs els veïns en temps de guerra.

El 26 de gener de 1882, es redacta un document en que Marià Berdura autoritza a Josep Sabadell, de l'antic mas Sabadell, situat a tocar del C. Garcilaso (abans Estévanez), a passar una canonada per les seves terres per tal de de fer arribar  l'aigua sobrera que rebia cap a Can Viudet, el propietari del qual era el germà d'en Josep Sabadell, on apareix  en Pere Vintró com testimoni.

Mitjançant aquest document es va poder saber que malgrat a que a can Sabadell hi havia un pou d'aigua, que estava situat a l'entrada de la masia a l'esquerre, es veu que no produïa pas prou per regar els seus camps i necessitava l'aigua de la mina de Can Vintró, aquesta mena d'enteses eren corrents entre els propietaris dels masos de la zona, que acostumaven també a deixar-se eines del camp, animals per muntar femelles i d'altres elements relacionades amb  amb el normal traginar de camps i granges d'animals.

Així arriben a primers de segle XX, que la masia i una part de les terres que la circumdaven, concretament el 8 d’agost de 1930, van ser llogades al jornaler Ramon Rodenas Cervera. Per la part del propietari de la finca va firmar el contracte l’administrador dels Vintró aleshores José Duran Guix, el contracte era indefinit. 


Foto del senyor Rodenas treballant la terra de Can Vintró.
 Foto d'Esteve Puigpinós


El terreny que si adjudica era el que anava des de la masia fins el carrer Garrotxa (antic camí d’Horta), és a dir no massa gran, en el contracte es diu que la petita finca disposa d’una mina i li dona permís al llogater a utilitzar-la per l’us que estimi oportú, amb el permís del propietari, és clar, era per tant, ja aleshores era ja una explotació familiar més aviat petita. 


Aquesta zona va ser de les últimes urbanitzades. L'any 1929 es va presentar un projecte de la Cooperativa de Funcionarios del Estado, Provincia y Municipio anomenat Colonia SAR Infante Don Jaime, que havia d'ocupar bona part de la finca però que finalment no es va dur a terme.


Lamentablement el passat rural d'aquesta part del Guinardó ha quedat esborrat totalment no existeix cap carrer que recordi la masia. La plaça que ara existeix al final del carrer Art, i que anys en darrera estava davant per davant de la masia, està dedicada a un escriptor i sacerdot de nom Carles Cardó Sanjuan, que res te a veure amb la barriada i que bé podria renombrar-se, amb tota la raó del món, com «Plaça de l’era de can Vintro» que seria el més natural. 






(*) La mujada era una mesura de superfície utilitzada en el Pla de Barcelona; equival a la superfície llaurada enun dia per una parella de bous, aproximadament 4.896,5 m2, gairebé mitja hectàrea. La mujada es divideix en 16 mundines. 

Fonts informatives: 
Sobre la vida del Vintró a San Andrés, Jordi Sánchez bon col.laborador quan el necessites.
Josep Roig i Moliné sobre la font de can Vintró.
Del llibre de comptes de Marià Berdura, sobre l'aigua de Can Sabadell.




dimarts, 20 d’agost del 2019

MASIA DE CAN BARTRA i les seves circumstàncies


 Com està relativament proper, molta gent del Guinardó recorda el desgavell i les llàgrimes que va produir l’obertura de la Ronda del Guinardó, que se’n va endur per endavant una part important de l’antic barri. Moltes cases, moltes vivències i molts records van anar a terra quan les màquines van començar a treballar sobre el terreny.

Una situació similar es deuria viure en 1900 quan es va obrir la nova carretera d’Horta a la fi que el tramvia elèctric arribés del Portal Nou fins a Horta, No hi va haver pas tants veïns afectats, només aquells que tenien masies i terres a la falda del Turó de la Rovira i el Turó del Carmel, normalment grans terratinents, aquests són els que menys ens preocupen, atès que van ser ells mateixos els qui van promoure la possibilitat de fer arribar el tramvia elèctric fins a Horta en benefici de llurs negocis immobiliaris, ja que pretenien vendre i urbanitzar les seves terres, que era en aquell moment d’expansió de la ciutat de Barcelona, el negoci del segle, senyors com en Francesc Mascaró, Josep Comés i Argemí, Alexandre Bacardí, Salvador Riera, Pere Borràs, Pere Fargas, Pere Vintró i molts d’altres que eren propietaris de grans extensions de terrenys de la contrada, i pensaven aconseguir grans beneficis amb aquestes vendes..

Els principals promotors del projecte foren Alexandre de Bacardí i Janer , Josep Comés Argemí, Francesc Mascaró i Gausan i Pere Fargas Sacristà, dos amb interessos urbanístics a Horta i voltants i dos amb interessos en el Guinardó i les seves rodalies, per aconseguir la seva concessió de part de la Diputació Provincial, que finalment van obtenir de 4 de novembre de 1896. El Tramvia elèctric però va trigar encara uns anys en ser realitat, finalment es va inaugurar en 1901.

Però al respecte, hi havia també altres propietaris que amb el projecte de la carretera i de l’ampliació del seu traçat no solament van perdre parts importants de les seves terres com va passar amb can Berdura, sinó part de la seva pròpia llar. Aquest va ser el cas de les Masies del Mas Ferrer i Can Bartra, el primer estava en la confluència del passatge de la Travessera i l’antic carrer de la Garrotxa, en una foto dels anys 70 encara es podia apreciar part de la masia reaprofitada per altres finalitats.


Part de la masia que va quedar del Mas ferrer desprès
 d'ampliar el passeig de Maragall. Foto anys 70 Fons Felip Capdevila

Can Bartra, estava situada aleshores, prop de la carretera d’Horta entre els carrers Mascaró i Dos Rius (ara Avinguda de la Mare de Déu de Montserrat). En aquesta ocasió a més, es va posar de manifest la mala fe del Sr. Comes Argemí propietari de la Torre Llobeta i les terres del seu voltant, que estava just al davant, que va fer de manera que l’expropiació li afectés el mínim, en detriment de la masia de Can Bartra que va perdre una ala del seu edifici.


Can Bartra a principis del segle XIX, desprès de perdre
 part de l'edifici, a la dreta es poden observar les ferides i lo
ben a prop que va quedar la ctra d'Horta del seu edifici.
Fons de l'estudi sobre la masia catalana del CEC..


El senyor Comés Argemí en el seu projecte, va forçar una corba molt pronunciada prop de la masia de can Bartra a la fi de fer passar el tram de manera que toqués el mínim els seus terrenys, com és de veure pel mapa que acompanyem on marquem en diferents colors els traçats de l’antic camí d’Horta, Nova Carretera d’Horta, Carretera de la Sagrera a Horta, així com en les fotos que es van fer de la masia en l’època.




Tal com relaten Jordí Sánchez i en Jordi Petit, en el seu llibre Història dels carrers del poble de Sant Andreu del Palomar, el 22 de maig de 1901, Ramon Rosés i Feliu, propietari de la masia de Can Bartra traspassa (eufemisme que amaga la paraula expropiar) a la societat «Tranvías de Barcelona i de San Andrés i extensiones», un terreny de 54 metres quadrats i 95 decímetres quadrats. La finca situada entre els carrers Dos Rius i Mascaró, tot i ser una finca molt inferior a d’altres expropiacions va ser sense cap mena de dubte molt dolorosa, atès que afectà directament la masia, raó per la qual es fa haver d’enderrocar un cos de l’antiga casa.

En l’època deuria ser una una decisió molt polèmica, ja que l’autor del plànol va ser Josep Comes i Argemí precisament el propietari de la masia situada al davant, anomenada Torre Llobeta, que justament en aquell punt va decidir fer una corba molt pronunciada, que encara s’aprecia en l’actual traçat del Passeig de Maragall, perquè la seva casa no es veiés afectada».



Sabem ben poc de la història de la masia de Can Bartra i ens agradaria poder-ne tenir més, d’ella sols ens arriba la notícia, perduda en el temps, que algun cop havia estat la casa Xica de l’heretat de la Torre dels Pardals.


Pere Borràs va comprar la finca de la torre dels Pardals el 1897 i, a l’any següent, va vendre al músic Enric Masriera i Colomer el terreny situat entre l’Av. Mare de Déu de Montserrat, passeig de Maragall, Mascaró i Lluís Sagnier, amb la masia inclosa. 


Finalment recordarem per situar-nos en tessitura que estaven ben properes les annexions del pobles propers a Barcelona: Sant Andreu de Palomar, annexionat en 1897, Sant Martí de Provençals en 1897, Horta en 1904, Gràcia 1897.

Tots aquests terratinents, senyors molts influents, amb nombroses relacions en els Ajuntaments i alguns tanmateix amb càrrecs polítiques, estaven totalment al corrent del canvis que s’havien de produir i per tant, quan era el moment adequat per adquirir els terrenys que els podrien produir abundants beneficis.

Salvador Riera per exemple, va comprar el Mas Guinardó i les seves terres en 1895 i les Mas Viladomat en 1896 , Sant Martí es va annexionar a Barcelona en 1897, podeu treure les oportunes conclusions vosaltres mateixos molt fàcilment.




Fonts informatives: Jordí Sánchez i en Jordi Petit, en el seu llibre Història dels carrers del poble de Sant Andreu del Palomar.

diumenge, 17 de juny del 2018

Masia CAN XIRINGOI / CA N'ARMENGOL


Masies al voltant de la muntanya Pelada

Ca n’Armengol, coneguda popularment com can Xiringoi, estava situada en la confluència de l’antic camí de Sant Iscle i l’antiga Carretera d’Horta, i habitada sense interrupció per la mateixa família Armengol des de 1679 fins el 1971 en el que es va derruir amb la finalitat  de construir-hi habitatges.





Part dels seus terreny es van expropiar en 1901 quan es van construir les primeres cotxeres pels tramvies elèctrics, concretament on ara es situen els jardins de Can Xiringoi.









Fotos de Transports de Barcelona


A la masia se la coneix principalment per l’apelatiu col.loquial de can Xiringoi. La família Armengol tenia en principi el dret útil de la terra i pagava censos a la família Magarola segons consta en documents del segle XVII. En 1725 els Magarola venen les terres a Josep Duran i Sala.

Posteriorment, el 8 d’octubre de 1847 Rafael María de Duran i de Ponsich ven can Xiringoi al notari de Barcelona Jaume Rigalt i Alberc que continua cobrant el cens a la família Armengol fins que el 25 d’octubre de l861 que Pere Armengol i Sabadell la compra davant del mateix notari que la ven.

En morir Pere Armengol el 1864, la masia passà al seu fill Pere Armengol i Boada que poc desprès també mor però aquest cop no pas de mort natural, atès que va ser assassinat el 7 de juliol de 1872 per uns bandolers.

Aquesta no fou pas l’única mor tràgica que va patir un dels habitants de masies de la contrada, si tenim present que uns anys en darrera també causaren la mort d’una senyora gran que vivia en el Mas Guinardó. Aquest bandolers es sabia que tenien els seus amagatalls en la Riera d’Horta i els seus afluents com per exemple en el torrent de Can Mariner.


El territori sobre 1905

En efecte, Va ser molt comentat en 1857 el crim que es va produir en el Mas Guinardó, quan un grup de lladres van cremar l’estança on es trobava sola una senyora gran i que amb grans crits va demanar l'ajut dels masos veïns sense tenir pas cap èxit. Hem de pensar que els més propers eren Can Planàs, La torre dels Pardals, Can Viladomat, Can Garcini o Can Bartra, a considerable distància, tots ells disseminats per la falda de la muntanya Pelada. Aquest fet va originar la constitució de cossos de vigilància entre els habitants de l'indret a l'estil del somaten .

Existeix una crònica de 1884 a la revista «L'Arch de Sant Martí, posa de manifest els minsos resultats d'aquests cossos"L´'últim diumenge a la tarda una mà criminal calà foc als pallers de l'antiga casa de pagès coneguda per lo Guinardó ; dos més ne queden lliures de tant destructor element lo qual - no prou satisfet algun "protector" d'aquella desgraciada masia - a l'ésser a la nit los hi dóna igual que a sos companys. ¡Pobre Guinardó!. Recordem lo terrible assassinat de que fou víctima ja fa temps aquella desgraciada casa i los diferents robos que ha sofert per espai de pocs anys. Sembla que algú, envejós de la importància històrica que per a la nostra població té aquest lloc vulgui donar fi a sa glòria fent que l'abandoni sos habitants».


A finals del segle XIX, encara hi pillardejaven bandolers que assaltaven els viatger que traginaven pels camins dels voltants sobretot la coneguda com carretera d’Horta i robaven les masies aïllades . Alguns d’aquests delinqüents vivien i guardaven els efectes robats sota el pont del torrent de Can Mariner (que no és el que ara existeix sinó un d’anterior), que era prou ample per encabir-hi persones i alguns cavalls. Era gent molt temuda entre els habitants d’Horta i del barri de muntanya del poble de Sant Martí de Provençals (avui Guinardó), per la seva agressivitat.

Tornem però a la història concreta de Can Xiringoi, Can Xiringoi disposava de una gran extensió de terres. El conreu d’aquestes terres requeria de la utilització de molta d’aigua pel seu rec que principalment s’aconseguia mitjançant l’aigua de les mines dels voltants.

En 1863 Maria Barris i el seu marit Salvador Matas i Torres propietaris d’una important mina d’aigua al poble d’Horta, arriben a un acord amb Pere Armengol Sabadell propietari de can Xiringoi a la fi que doni el permís necessari perquè les conduccions d’aigua de la mina passin per la seva finca i també per construir-hi un repartidor d’aquesta aigua al costat de la seva masia, atès que es pretenia fer-la arribar fins la ciutat de Barcelona, seguint el traçat de l’antiga carretera d’Horta. A canvi, el propietaris de la mina Maria Barris i Salvador Matas els cedien la propietat de la primera ploma d’aigua que hi ragés.

Durant 13 generacions la família Armengol va viure a la masia i van cultivar les seves terres i van gestionar l’aigua de la font que va arribar a abastir una part de la ciutat de Barcelona.




Família Armengol (fotogrames d'un vídeo de TV3)

Com ja s’ha indicat anteriorment, la part de la finca que arribava fins la riera d’Horta va ser expropiat per l’Ajuntament de Barcelona per bastir les cotxeres dels tramvies elèctrics. Més tard, quan en conreu les terres van deixar de ser rentable van llogar-ne una part per construir el camp de Futbol del FC. Guinardó en l’any 1940, on a més hi van jugar d’altres clubs petits.


Camp de fultbol en terrenys de Can Xiringoi


F.C. Guinardó

En quan el camp de futbol va desaparèixer, es va vendre el terreny i es van construir edificis de pisos fins que finalment l’any 1971 la masia de Can Xiringoi encerclada per un munt de cases i edificis es va ser derruida  per construir-ne més.

Pepita Armengol, la darrera supervivent dels habitants del casalot, va decidir donar tots els documents familiar que conservava a l’Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris a la fi que sigui estudiat i doni llum a parts desconegudes de la història d’aquestes contrades, motiu pel qual va rebre un homenatge en forma d'exposició com a agraïment.


Jordi Sánchez (Arxiu Roquetes-Nou Barris) i Pepita Armengol,
Fotogrames de Beteve


Pepita Armengol última generació de la família
En la mostra es van poder veure fotografies antigues de la masia, la família i alguns capítols interessants. Però la part més important de la donació la formen els documents, com escriptures, compravendes i testaments, que han permès conèixer nous detalls sobre la història de la zona del sud de Nou Barris i el nord de Sant Andreu.

Els Armengol van tenir cases i terrenys per diverses zones. Entre els documents més importants, hi ha l'expropiació municipal de la masia de Can Xiringoi per construir-hi les Cotxeres de Borbó.

Tapa de l'escriptura de venda de terrenys a l'Ajuntament
a la fi que pugui construir  les Cotxeres del Tramvia








Fonts informatives :
  • Exposició sobre Can Xiringoi realitzada per l’Arxiu Històric Roquetes-Nou Barris.
  • Revista d’ELPOU núm 7 «Les aigües de la mina de Santa Eulàlia", de JuanJo Fernández
  • Fotogrames del documental que sobre l'exposició dels documents va dur a terme BETEVE.




diumenge, 20 de setembre del 2015

UN RECORD PER CAN GIRAPELLS

Can Basté o Can Girapells va morir per incompetència de les autoritats socialistes un final de juliol de 2004, amb amb traidoria i nocturnitat, com es sol dir. Quan molts veïns estaven de vacances , el consistori va enviar les màquines excavadores i la van enderrocar i amb ella un exponent important de la història del barri.

Va passar per molts usos els últims anys de la seva existència, el darrer com a bar on es servien menjars, finalment va ser abandonada i estava en un estat lamentable quan les autoritats la van enderrocar.

La de sota és una fotografia de 1966, i pertany a l'arxiu personal de Felip Capdevila i donada a la seva mort a l'Arxiu Històric d'Horta Guinardó. era un bar de menjar que rebia el nom de La Masia, tal com es pot comprovar en la foto.




L'ajuntament va decidir que ben a prop havia de passar una ampla avinguda que l'afectaria de ple i que finalment no l'hauria tocat pas, tal com hem pogut constatar al llarg dels anys.

Sinó l'haguessin enderrocat corre -cuit encara lluiria en el seu lloc de sempre degudament rehabilitada i al servei del barri.

La Periodista Meritxel M. Pauné deia respecte de Can Girapells a la Vanguardia

Trauma boomerang

El temor vecinal en el Guinardó tiene raíces que van más allá de la Torre Garcini. La Plataforma Salvem Torre Garcini no está dispuesta a bajar la guardia con esta masía ni se fía del consistorio -con independencia del color político- porque está escarmentada: el traumático derribo de otra masía cercana, Can Girapells. A tres calles del pasaje Garcini se erigió durante siglos y hasta el 2004 el imponente caserío de la familia Basté. Fue expropiada por el consistorio para convertir en una avenida la calle Teodoro Llorente, donde este sábado se inaugura el nuevo mercado. A pesar de las reiteradas peticiones de la asociación de vecinos y las reiteradas evasivas municipales, la piqueta echó abajo Can Girapells sin previo aviso el último fin de semana de julio, cuando medio barrio acababa de irse de vacaciones. Actualmente a su antiguo emplazamiento no queda ningún rastro.

Un últim record per can Girapells.







divendres, 17 de maig del 2013

TORRE DELS PARDALS - un tresor perdut



Hem faig creus com una tan magnífica obra va caure víctima de l'especulació. Hauria d'existir una llei que no ho permetés, i segurament succeí perquè estava en el Guinardó, allà on les autoritats no hi arriben mai, donat que estan massa ocupades en temes importants.

Ara tenim en perill la Torre Garcini, un del pocs referents que ens queden de les nostres arrels com a barri. No podem permetre que coses com aquestes es duguin a terme impunement.

Si voleu conèixer la seva història cliqueu sobre el link de sota:





  • Fotos: Memòria Digital de Catalunya de la Generalitat de Catalunya. Autors: Josep Maria Co i Triola i Jaume Biosca Juvé.

dilluns, 20 d’agost del 2012

HISTÒRIA DEL MAS GUINARDÓ

La crònica vital del Mas Guinardó, no es una altra que la del territori que l'envolta, no és poca cosa haver donat el nom a un barri i aparèixer en diversos capítols de la nostra història, sobretot en els setges militars que la ciutat comtal va patir durant les guerres de Secessió i Successió. Així, s'expressa  en relació a l'històric mas, el llibre que sobre la història que sobre els barris de Barcelona, va editar L'Ajuntament de Barcelona ja fa uns anys.

Es desconeix l'existència de cap fotografia del Mas Guinardó abans de ser adquirit i renovat per Salvador Riera a finals del segle XIX, només esquemàtics dibuixos en mapes militats del segle XVIII, on apareix documentat, per tant no sabem com era en realitat a finals del segle XIX.



Alguns dels mapes de les Guerres de Seccessió i Sucessió on apareix documentat el Mas Guinardó

El Mas Guinardó en un dibuix del Segle XVII

 Les guerres i setges que va patir Barcelona durant la segona meitat del segle XVII i principis del XVIII va tenir singular importància el territori que ara es coneix com El Guinardó, per la seva situació enlairada sobre el Pla de Barcelona i el mas era un edifici estratègic des d'on els comandaments dels exèrcits atacants dirigien les seves campanyes. En aquesta documentació de guerra apareix, doncs, ubicat i amb nom propi el Mas Guinardó.

En el Segle XVII, s'hi va instal.lar Juan de Austria, des on va dirigir les operacions militars i on va rebre als consellers de la ciutat de Barcelona quan li van presentar la rendició de la ciutat , donant fi d'aquesta manera a la Guerra dels Segadors que va afectar a gran part de Catalunya.

La masia està situada sobre un petit turó conegut amb el nom de Cogoll i té (o tenia, més endavant en parlarem) arrels antigues, ja que en el segle XV apareix documentada una construcció coneguda amb el nom de Colomar del Guinardó. Provablement amb l'arribada de la dinastia borbònica aquesta propietat va passar en mans dels Sentmenat Lamuza.

En començar el segle XIX temia l'us de la finca Agustí Cabané i Canet, que pagava un cens de vint lliures barcelonines als Sentmenat. En morir va passar per diferents mans .

Va ser molt comentat en 1857 el crim que es va produir en el Mas Guinardó, quan un grup de lladres van cremar a una velleta que s'hi trobava sola al mas i amb grans crits va demanar l'ajut dels masos veïns sense cap èxit, hem de pensar que els més propers eren Can Planàs, La torre dels Pardals, Can Vildomat, Can Garcini i Can Bartra, a considerable distància. Aquest fet va originar la constitució de cossos de vigilància entre els habitants de l'indret  a l'estil del somaten .

Existeix una crònica de 1884 a la revista !L'Arch de Sant Martí", posa de manifest els minsos resultats d'aquest cossos "L´'últim diumenge  a la tarda una mà criminal calà foc als pallers de l'antiga casa de pagès coneguda per lo Guinardó ; dos més ne queden lliures de tant destructor element lo qual - no prou satisfet algun "protector" d'aquella desgraciada masia - a l'ésser a la nit los hi dóna igual que a sos companys. ¡Pobre Guinardó!. Recordem lo terrible assessinat de que fou víctima ja fa temps aquella desgraciada casa i los diferents robos que ha sofert per espai de pocs anys. Sembla que algú, envejós de la importància històrica que  per a la nostra població té aquest lloc vulgui donar fi a sa glòria fent que l'abandoni sos habitants.

El 18 de juny de 1894 Salvador Riera comprà el mas als que eren els seus propietaris aleshores doña Catalina Oms i Garriga i del seu fill Josep Sagués i Oms.

Salvador Riera i Giralt, era un conegut comerciant de Sant Martí de Provençals. Al cap de pocs mesos en va promoure la urbanització.

 
El Mas Guinardó ja amb la forma que li va donar la renovació de principis del segle XX. Foto del anys 50 d'autor desconegut.


Salvador Riera tenia pressa, de manera que el 22 de juliol de 1895 presentà a l'Ajuntament de Sant Martí de Provençals un projecte d'urbanització del Mas Guinardó i  amb la mateixa pressa, l'Ajuntament va donar-li llum verda.


Salvador Riera i família així com els colons que treballaven la finca

És curiós observar que dos dels carrers més importants del nou barri van rebre els noms de Volart i de Villar, que es corresponien amb els del notari que va gestionar els permisos i el de l'arquitecte municipal de Sant Martí de Provençals que va tramitar l'autorització, segurament en agraïment pels seus bons serveis,  els quals van reportar al Sr. Riera uns bons guanys econòmics.

Però la cosa no va acabar aquí. El 9 d'abril de 1896 el mateix Riera va comprar la finca veïna  situada al sud-oest del Guinardó que arribava fins el carrer Sant Antoni Ma. Claret i el Passeig de Maragall. L'heretat Viladomat estava formada per una torre i una gran extensió de terreny. Només sis dies desprès d'haver-la comprat, Salvador Riera va presentar una proposta urbanística que integrava les dues propietats, la del Mas Guinardó i la del Mas Viladomat.  Faltaven només dos mesos perquè Sant Martí de Provençals fos agregat a Barcelona.

El Sr. Riera va fer doncs,  un gran negoci  en comprar terres i cases a preu de poble, quan només dos mesos més tard serien part de la ciutat de Barcelona, vet aquí el motiu de tantes presses, l'especulació i l'afany de lucre, sempre han existit.






 La idea de Salvador Riera era aixecar una ciutat-jardí en terrenys de la seva propietat. Ell i la seva dona Cecília Estapé i Maymó, van anar a viure a la Torre Viladomat, situada a la cantonada de la Rambla Volart amb Sant Antoni Maria Claret, on ara hi ha l'edifici de la Caixa. Era un edifici senyorial, envoltat de jardins i la gent del barri el coneixia amb el nom de Ca la Sileta, ja que era així com era coneguda popularment la mestressa....


Salvador Riera, la seva dona la Sileta i els seus nets


Mas Viladomat a principis del segle XX

En 1904, el Mas Guinardó va ser transformat considerablement amb la intenció de convertir-lo en Hotel, tot donant-li la imatge que tothom coneix. No era una idea nova. Abans els propietaris del Mas Casanovas que estava situat al carrer Cartagena, darrera de l'Hospital de Sant Pau – enderrocat quan van començar les obres de l'Hospital de Sant Pau – van aixecar, de nova planta, un magnífic hotel que es deia Hotel Casanovas (ara escola pública).

Els promotors creien que malgrat la considerable distància amb el centre de la ciutat, els futurs clients valorarien les condicions saludables, higièniques i paisatgístiques dels nous equipaments. Els resultats no van ser els que s'esperaven i van tancar al cap de pocs anys.


Celebrant la inauguració dels Autobusos Roca al Mas Guinardó - Foto Branguli  de 1928 del Centre Digital de Catalunya


Celebrant la inauguració dels Autobusos Roca al Mas Guinardó - Foto Branguli  de 1928  que pertany al Centre Digital de Catalunya 

Revista de l'Ass. de Propietaris del Guinardó




Malgrat aquesta circumstància, Salvador Riera estava decidit a impulsar la nova barriada.  L'any 1906  va llogar el Mas Guinardó a la nova Associació de propietaris del Guinardó que s'acabava de constituir, a la façana del Mas va haver gravada aquesta data durant alguns anys, però era recent, d'una remodelació deguda a l'ultima reforma de l'Edifici concretament de 1990 .





Sardanes a la terrassa  del mas als anys 20






Entre els anys 60 i 70  al  mas hi va haver una gran activitat esportiva relacionada amb el Basquet i d'altres lúdiques con el ball.  Qui estigui interessat en la història del Basquet al Mas en aquests anys pot clicar el link de sota:













  Poc abans en 1985 l'Ajuntament de Barcelona havia dut a terme l'expropiació forçosa de la masia. A principis de 2009 es van començar a fer obres de remodelació i ampliació que han convertit el Mas Guinardó en un gran equipament destinat a acollir les entitats del barri, però que han desvirtuat en gran part la imatge i el contingut d'un espai que forma part de la memòria col·lectiva dels veïns en ares d'aconseguir el màxim rendiment de un espai públic molt escàs en el barri .



Nota personal :

El Mas Guinardó, el més significatiu de la zona del Guinardó i del que en va rebre el nom,  miraculosament s'ha mantingut dempeus fins els nostres dies, tot i que, molt transformat i més des de l'ultima “rehabilitació” al que ha estat sotmès, de la que tan sols han sobreviscut les quatre parets exteriors que li donen forma i alguna d'interior i quatre elements decoratius les que conserven la silueta d'un record i, amb tot, ha desaparegut l'ombra històrica que brunyia les seves  parets centenàries.




Durant l'ultima actuació municipal, es va buidar el cim del Cogoll, al menys en  part i fins i tot va anar a terra una ala del Mas, concretament la de l'esquerra, a la fi de treure el major profit possible a l'espai i facilitar l'entrada a l'edifici a peu de carrer,  i amb l'escurada soterrània, es possible que part del patrimoni que podia haver sota del Mas. 

 En algun moment de la seva història, hi va haver algun túnel o túnels d'aquells que es feien servir  per abandonar les grans cases en cas d'atac.  Tot aquest tipus de masies en tenien, Can Cortada a Horta  o la Torre dels Pardals al mateix Guinardó, per posar un exemple, i la primera encara pot ensenyat els tres que posseix. Però bé, això només ens ho poden aclarir els qui han actuat sobre el terreny.

¿Què queda d'un arbre si li arrenquen les arrels, que queda d'una casa si es buiden els seus fonaments hi queden simplement quatre parets externes que li donen imartge, la il·lusió del que va ser ?.

¿Es pot assegurar que se'n té cura de la història amb aquests tipus d'actuacions urbanístiques?.


Al meu modest entendre,  en ares del que és  políticament correcte, el possibilisme, el rendiment màxim,  etc., moren moltes coses importants, ¿exagero?. Imaginem per un moment que es vol redimensionar l'espai interior del Palau de la Generalitat (per mencionar un de notable) i buidar els seus subsòl per fer-hi un parking,  s'actuaria de la mateixa manera ?. Naturalment que no, les seves parets tenen història, el seu subsòl té memòria, ¿qui gosaria fer una cosa així?.

Aquest és el meu criteri i el de moltes persones de la nostra generació, que no té  en comú amb el de les persones ni la generació que han impulsat la renovació de la que estem parlant i que, de ben segur, en deuen estar ben orgulloses del resultat obtingut.

Per al barri s'ha convertit en una espècie de mona de pasqua al cim de la qual se l'ha col·locat qual figureta per fer bonic, sense cap mena d'acompanyament, en un espai erm, desangelat i sense cap mena d'arbrat. Trista fi del mas del que el barri va prendre el nom.



Transformació progressiva del Mas Guinardó



* Gran part de la informació històrica pertany al llibre LES MASIES DE BARCELONA, editat per l'Ajuntament de la Ciutat. Fotos de diversa procedència