JOSEP MARIA HUERTAS CLAVERIA : "Atalaya del Guinardó"

 

Josep Mª Huertas anys 60. 

Vaig conèixer en Josep Maria Huertas quan jo treballava a la Motormovil, ell va entrar a la mateixa empresa després que jo, era d'una família castellana i no sabia gens de català. Ens vàrem fer molt amics, teníem uns vint anys, ambos estudiàvem i trebàllavem per ajudar en  l'economia familiar.

De vegades discutíem, jo l'empentava a la fi que aprengués a parlar català i ell pesat que li seria massa difícil aprendre'l, fins i tot havíem arribat a enfadar-nos i baixar el carrer Muntaner on ell hi vivia , de morros caminant cadascú per una de les aceres del carrer en qüestió, era també el carrer de l'escola on jo anava estudiar Peritatge Mercatil, que a més estava a prop de la Universitat on Josep Maria estudiava per arribar a ser periodista.

Com no tenia massa coneixences, el vaig convèncer de pujar al Guinardó a fer activitats culturals a la parròquia del barri on jo hi vivia, és a dir el Guinardó, es va quedar bocabadat amb la sala de teatre que teníem aleshores i es va animar a col.laborar amb nosaltres i així va començar a xampurrejar el català fins arribar a ser-ne un mestre, escriure articles pels gran diaris de Barcelona i llibres de temes social i sobre la història dels barris.

Quan el dia 1 de juny de 1960 va aparèixer el número 1 de «l'Atalaya del Guinardó»,  Boletín informativo del Círculo Catòlico del Guinardó, la feina que en Josep Maria Huertas Claveria *  (que aleshores tenia només 23 anys), ens va llençar al damunt va ser  molta: va formar el consell de redacció, va repartir feina entre tots els col·laboradors però, a la fi tot s’ho manegava ell o quasi bé tot.

També s’encarregava de l’economia, la despesa de la informació comportava anar comerç per comerç per a obtenir ajuda monetària a canvi de publicitat en la revista, amb l’ajuda d’Alejandro Cobos, es van trepitjar tots el carrers del Guinardó, en Huertas treballava aleshores en el concessionari oficial de la marca Vespa a Barcelona, mentre estudiava, d’on aconseguí un anunci de la pròpia empresa.

Un dels primers problemes que hi va haver, va ser degut amb el propi nom de la revista, les forces vives del Guinardó es van escandalitzar amb el nom de ATALAYA, que era el mateix que el de la revista dels protestants. La que van muntar va ser molt fort, però a en Huertas no el tombava ningú, tots nosaltres el vàrem recolzar i amb aquest nom va publicar-se.

Algunes de les portades de la "ATALAYA DEL GUINARDÓ"

Per confeccionar la revista disposàvem de  diversos col·laboradors,  l’acudit de l’interior era d’en Joan Gost, unes boniques portades del dibuixat Jaume Cases i circumstancialment va haver una portada d’Elvira Caldentey que representava a la mare de Déu de Montserrat amb el nen Jesús, força ben dibuixada, sota la mare de déu hi havia la següent inscripció «Pasteleria Juliach, Pº Margall 176» (sic), que devia ser un dels nostres patrocinadors.

La veritat és que sempre anàvem escurats i de vegades havien publicat la revista amb pocs fulls ni que fos per aconseguir la seva supervivència.

El repartidor de les revistes
Josep Caldentey

En Huertas va organitzar la revista com si fos un diari, de fet amb el treball que va dur a terme durant la seva publicació va ser la preparació del gran periodista i escriptor que va ser en el futur. El secretari era Alejandro Cobos que donava les notícies sobre el «Círculo Católico», per cert la parròquia havia nomenat una espècie de censor a la fi que vigilés per on anàvem i això que no érem pas gent gens revolucionària, als quatre dies en Josep Maria se l’havia posat a la butxaca en sabia molt de tractar a la gent. Una de les persones que la repartien per tots el comerços del Guinardó va ser el meu germà petit Josep Caldentey.

El censor el va enviar el rector d'aleshores mossèn Sardà, que és qui finalment es va carregar la majoria de les activitats que es duien a terme  en els locals de la parròquia, que fins aleshores havia estat el centre de l'activitat social de la barriada, 

Els comentaris sobre esport els feia Vicens Calbó, sota les sigles Vi.ca.iva, on comentava les jugades de l'últim partit  de basquet (PEM – Penya Esportiva Montserrat) i del ping pong, els dos esports que es practicaven a recer de les activitats de la parròquia.

El vicari mossèn Felix Miquel sota pseudònim va fer les primeres portades, i també hi participava amb reflexions sobre l’amistat i l’amor, desprès parlant dels seus viatges per Europa i l’Àfrica, ens enviava cròniques que s'incloïen en la revista.

Tothom estava al costat d’en Huertas, ens adonàvem en general tenia més coneixem de tot més que no pas nosaltres, si algú volia escriure un article article, ell ho acceptava, encara el 90 per cent del escrits eren d’ell i el 100 per cent de la compaginació, propaganda, recapte de diners, etcètera.

Alguns dels col·laboradors de la revista. D'esquerra a dreta Josep M. Huertas,
Joan Caldentey, Llibert Vinaixa, Pere Renom, Vicens Calbó, Miquel Pucurull

Quan es va inaugurar el cinema de la parròquia, les crítiques de cine i teatre que s’havien realitzat a la sala també les feia ell, firmava com J.M.H.C.

Després de la festa major de 1962 se’n va cuidar de la confecció del programa, teníem pocs diners i la revista cada vegada tenia menys fulls, però era igual, anava cap en davant.

Organitzava sortejos de llibres entre els socis cada més, es multiplicava, escrivia totes les seccions amb pseudònim. «Temas de nuestro tiempo» amb el pseudònim de CHEMARI, i alguns articles sota el seu nom J.M. Huertas Claveria. La entrevista també a càrrec de Josep M. Huertas Claveria, i les crítiques de llibres i fins i tot crec recordar que fins i tot alguns crucigrames,

A les reunions de redacció ell escoltava a tothom però el que al final qui tallava les discussions era ell, ja que era l’únic, de tota aquella colla que tenia criteri de com s’havien d’enfocar i fer les coses.

Ens varem divertir molt i patir una mica a la fi que cada mes es pogués publicar la revista, era un crac, van arribar a sortir 50 números de la revista gràcies als seus esforços.

Joan Sárrias

Crec recordar també que amb en Joan Sárrias havia rodat un parell de pel·lícules amateurs on en Josep M. Huertas feia de guionista, director, buscador d’exteriors, maquillador, etc., en Huertas va estudiar tot un any per dirigir pel·lícules, el cinema li agradava molt com a mitjà de comunicació.

Finalment recordo altres col·laboradors : Joan Sàrrias, Pere Renom i Llibert Vinaixa, Miquel Pucurull, Jesús García de Mendoza i molts d’altres, que ens varen deixar portar pel l’entusiasme d’un, per a nosaltres geni.

Reunió d'antics amics del Guinardó, en el Mas Guinardó.
En  Josep Maria Huertas fent un petit discurs 19.6.2005

                                                            

Records de Joan Caldentey i Montserrat

*Josep  Maria Huertas Claveria fou un escriptor i periodista català en llengua catalana i castellana. L'obra periodística de Huertas començà el 1963 i es perllongà de manera ininterrompuda fins a la seva mort, el 2007. Es calcula que escrigué o col·laborà en la redacció de 105 llibres i més de 5.745 articles. Va Néixer a Barcelona el 24 de novembre de 1939 i morí dissortadament d’un derrame al cervell viatjava en un taxi, el mateix taxista el va dur fins l’Hospital Clínic on va morir poc després el 4 de marc de 2007.

Records d'en Joan Caldentey recopilats i ordenats i transcrits al català per Carme Martín.

LA FALANGE ESPAÑOLA A HORTA

Seu de la Falange a la plaça Eivissa d'Horta, foto dels anys 50.
Desconec l'autor. Fons Carme Martín

En acabar la Guerra Civil Espanyola les seus dels partits polítics van ser embargats pels vencedors i el que fou seu de l’Esquerra Republicana de Catalunya a Horta va passar a mans de la «Falange Española Tradicionalista y de las Jons (Juntas Ofensivas nacional Sindicalistas», aclariment per tots aquells que no saben que significava aquests acrònim.

El dia 3 de març de 1940, es va celebrar en el cine Unión un acte de «afirmación Nacionalsindicalista» a càrrec de Jefe Provincial de Propaganda Juan Claver que va recordar als seus caiguts durant la guerra i la col·laboració de FET (Falange Española Tradicionalista). El president de Peña Ibérica, Francisco Palau Rabassó, recordà la lluita contra la masoneria i el catalanismo, recordant que entre la Falange i l'enemic (tots els que no pensaven com ells) «no hay tierra de nadie, por lo tanto quien no esté con ella està contra ella», tota una declaració d’intencions com es pot comprovar. (sic)

Amb la requisa de la seu d’ERC a Horta, situada a la plaça Eivissa, amb l’entrada sota els porxos, en l'edifici  número 17. És un edifici que donava i dona lateralment al carrer Horta  i frontalment a la Plaçá Eivissa.

 

En el pany de paret sobre la plaça van penjar el jou i les fletxes retallat en fusta i un rètol allargassat on s’incloïa el llarguíssim nom reproduït més amunt i tres màstils per penjar les banderas, evidentment el més llarg, que era el del mig, per hissar la bandera espanyola, això passava en l’any 1941, segons premsa o fotos de l'època de la inauguració oficial se la seu d’Horta. 

En un principi Horta era una subdelegació que depenia del Districte IX, amb seu a Sant Martí de Provençals, com també ho era la de Sant Andreu, el cap de la qual era Pedro Fonfreda.

Oficialment la seu d’Horta es va inaugurar el diumenge 16 de marc 1941. Mossèn Pujol rector de la parròquia de Sant Joan d’Horta a les 9,30 del matí, va beneir la seu i seguidament i va haver una desfilada de les milícies del Partido dels Districto. Acte seguit es va celebrar en el recinte del cinema Unión, on sembla que eren habituals aquests tipus de demostracions, acte de orientación nacionalsindicalista en el que va dirigir unes paraules el Governador Civil de Barcelona i alhora conseller nacional de Falange Española, com a comissari general d'informació, Antonio F. Correa Véglison, i el cap de la Falange a Horta, i altres autoritats falangistes.

Segons una persona que de petit es va estar moltes hores pels seus despatxos, atès que el seu pare n’era el secretari de la organització feixista al barri, a la seu situada al primer pis de l’edifici, hi havia baguls plens d’armes i un magatzem de sacs de llet en pols, en l’entrada una habitació ínfima hi havia també un sabater molt antic.

Dora Serra (1) explica en el seu llibre L’uniforme», escrit a fi d’honorar al seu pare: El primers dies de la guerra, a més de cremar esglésies d’Horta, els Lluïsos i el convent de les dominiques, les patrulles anarquistes havien requisat fàbriques on els seus propietaris havien fugit o bé estaven empresonats, lògicament aquest tipus d’actes comportaven ressentiments entre familiars i veïnals van perdurar al llarg del temps.

Hi va haver gent que es van passar al bàndol dels franquistes sobretot joves de famílies benestants o acomodades i d’altres amb idees contràries a les que expressaven els republicans.

Algunes de les publicacions de la parròquia de Sant Joan d’Horta – Els Lluïsos, com «L’IDEAL» ho confirmen, persones adultes conegudes del barri i/o els seus joves fills que o bé volien evitar anar a la guerra o, per pròpia convicció, o bé es traslladaren a viure amb familiars fora del país o es van passar al bàndol sublevat.

Alguns del que van tornar vius i que havien fugit del país quan la guerra, expliquen com alguns dels veïns d’Horta o bé al començament del conflicte o bé qual van mobilitzar nois per anar a lluitar al front quasi al final de la guerra, quan van mobilitzar la denominada quinta del biberó, (nom que per que diuen els va donar la dirigent anarquista Frederica Montseny degut a l’edat dels seus components), que la persona que els donava el contacte o bé per fugir a l’estranger o bé per passar-se al bàndol nacional era el farmacèutic Ròmul Laporta, que era d’un poblet de Girona i allà tenia coneixences que es veu que s’hi dedicaven i segurament no pas de franc, hi va haver gent que van guanyar molts diners fent aquesta mena de serveis.

«Passant penes i molta por - recorda Joan Homar - arribà l’any 1938, el dia 7 de març d’aquell any m’havia de presentar a files la meva lleva era del 40. Tenia divuit anys. Un dia el meu pare em digué, que vols fer?. Anar a lluitar amb els rojos o passar-te a l’España Nacional, jo ja sabia que alguns de la federació s’havien passat als nacionals; en Jaume Casas, el meu cunyat en Ricart Vendrell, en Francisco Vendrell, en Pere Solé i d’altres.

Vaig dir-li al meu pare que volia passar-me als nacionals. El senyor Laporta de la farmàcia s’encarregà de preparar la sortida. El senyor Laporta havia nascut a Girona i hi passava les vacances i coneixia a gent que els podia ajudar. Érem un grup de 13 persones ens havia d’acompanyar un guia que era un pagès del Berguedà, s’havia de travessar els Pirineus per arribar a França, va ser un llarg viatge amb molts d’entrebancs. Malgrat aquesta història va ser llarga i plena de dificultats, penalitat i canvis de bàndol forçats, sortosament va acabar bé pels Homar.

Des de pagès es guiava a molt jovent que desertava o que bé no volien anar a fer la guerra i fugien per refugiar-se a casa de familiar als sud de França, però hi va haver prop de 40.000 joves que es van passar al bàndol Nacional.

Quan va acabar la guerra civil, alguns veïns explicaven amb orgull la seva proesa en una publicació plena d’estampes de la mare de déu i del seu fill, i soflames plenes de patriotisme i amor a «déu i a la pàtria», en una revista publicada per Acció Catòlica d’Horta», és de suposar que ho feien perquè pensaven que això els donava una certa pàtina nacionalista espanyola tan necessària per sobreviure en aquells moments. No se’ls va passar pel cap que res no dura eternament, que passat els anys el que està escrit queda i que el fet en sí no seria tan ben vist per la gent vuitanta anys després.

No ja la circumstància d’haver fugit, que en tenien tot el dret si volien fer-ho, sinó que en tornar es pengessin la fugida com una medalla al valor patri (sic).

Un dels nois i homes que es va passar al bàndol nacional, tornava ara i lluïa l’uniforme blau marí dels falangistes i la boina vermella. Era cap de patrulla el que més manava al grup d’Horta.

Havia arribat l’hora de passar comptes amb tots els seus adversaris que segons ell havien arruïnat al seu pare i també amb algun antic company amb qui suposadament tenia comptes pendents. Per aquesta circumstància, havia jurat venjar-se’n un dia i ara que tenia cert «poder» era la seva hora!.

Desgraciadament algunes personatges convertits en «petits dictadors» amb uniforme blau i gorra vermella van trobar després de la guerra el moment de dur a terme les seves venjances personals.

Cada dia a les dotze sonava pels altaveus de la casa falangista de la plaça Eivissa, l’himne nacional. El tràfic parava i tothom havia de saludar braç estirat i ma oberta a l’estil nazi, mentre sonaven les notes de l’himne nacional reial. Els caps de falangistes feien posar al mig de la plaça aquelles persones que havien estat castigades en els judicis que ells mateixos preparaven contra persones del barri que o bé els molestaven o tenien alguna causa pendent per petita que aquesta fos, inventada o no. De vegades aquestes persones eren rapades al zero i calia que presidissin l’acte d’acatament al règim amb la salutació (1)

El retornat hortenc nomenat cap de patrulla falangista va posar a la llista dels represaliats aquell antic company per fer-li pagar tota la rancúnia que duia a sobre en forma d’odi, i el va acusar de ser un col·laborador amb les tropes roges que se n’havia sortit sense anar a la presó (cal aclarir que home era bomber, res a veure amb la política).

El veí degut a la maledicència del desgraciat patruller falangista, patia el càstig de ser apartat del cos de bombers al qual no podia tornar sinó trobava avaladors. Es mereixia ser rapat i obligat a accedir a la plaça a l’hora de l’himne.

Però el poca pena del falangista, no comptava amb la força que tenien algunes dones del barri de can Quintana, les filles d’un veí del carrer Hedilla. Aquest home està sota la nostra jurisdicció van dir, ningú del nostre carrer serà tocat sense el nostre consentiment. Les noies avalaven a l’home que tantes vegades els havia ajudat a calmar la gana amb les seves verdures de l’hort i amb els seus auxilis d’infermeria en l’explosió d’una bala que un veí volia manipular a fi de treure’n pólvora i transformar-la en un ble de llum d’oli, durant la guerra. Es va establir una forta discussió al respecte entre veïns i el falangista en qüestió i van guanyar els contraris a l’encarnisament contra un home bo i honest.

Tots els veïns represaliats del barri buscaven avaladors que els permetessin tornar a les seves feines entre veïns, familiars, capellans o coneguts convertits en vehements seguidors del nou règim des d’on havien aconseguit alguna prebenda.

Entre els anys 50-60, sinó estem amb informats, el cap de Falange era un xicot jove de cognom Cifuentes. A Horta hi havia gent afiliada a la Falange o be per motius de necessitat o bé perquè hi creien, encara avui dia en ple segle XXI els veïns prefereixen no dir noms ja que existeixen massa familiars vius d’aquestes persones que es passejaven per Horta vestits amb la camisa blava de la Falange i boina vermella i no saben com s’ho podrien prendre.

Publicat en la Vanguàrdia en 1959

Jordi Robert Ollé, recorda que a finals dels 50 es passejava pel barri un individu, gallec amb camisa blava i tocant la gaita, bastant begut i presumint de ser de falange.

Per qualsevol activitat que es feia al barri era necessari passar per les dependències de la Falange a la fi d’acreditar que eres un español de bé, tanmateix per poder jugar a basquet, tal com ho explica l’Enric Roig veí d’Horta., amb paraules textuals seves «per a treure la llicència de jugador de basquet, en els anys 60 tenia d'anar obligatòriament els dissabtes disfressat a la "Centuria Roger de Lauria, Tambores y trompetas» (sic).

Una altra veïna, Montserrat Fàbre que el seu pare tenia farmàcia a la plaça Eivissa, comenta que a la post guerra els obligaven a posar-se l’uniforme de la falange un dia al mes i presentar-se.

Explica Jenny Roca que «Quan jo era escolta i anava al metro de la plaça, ells ens insultaven perquè dúiem fulards amb las quatre barres i parlàvem català. Jo tenia por de passar uniformada per allà , eren els anys 60, jo era noia guia del Congres.

En general la gent procurava viure dins dels seu petit univers, amb l’imperatiu de «no comprometre’s». Més enllà de la seva frontera hi havia «la zona de perill», per on es movien els agents del règim: la policia, els falangistes amb excés de cel, els delators, els ressentits. S’entrava en el domini de la por. Pere Carbonell (2)

Amb el pas del anys la falange va anar perdent força al barri d’Horta, el «patruller fatxa» amb ànsies repressores, va ser apartat del cos pels dirigents falangistes, en adonar-se del seu veritable tarannà. El seu odi mai consumit del tot, es va perdre per altres camins, finalment va emigrar a Madrid embrancat en contribuir amb les forces repressores.

Sobre els anys 70, segons una publicació del diari La Vanguardia  era cap de la Falange José Cuesta Hernàndez, degut al nomenament de nous caps de Districte. Entre els anys setanta i vuitanta, la Falange va deixar la seu d’Horta.

Epíleg:

No fa gaires anys, abans d'una de les rehabilitacions de l'edifici de la plaça Eivissa, quan van treure els cartells falangistes i el jou i les fletxes, a sota encara es veia l'escut de l'ERC a la façana.

FONTS INFORMATIVES :

1) Dora Serra (L’Uniforme»

2) Pere Carbonell «Tres Nadals empresonats (1939-1943).

3) Butlletins números 61 al 63 dels Lluïsos, Vivències de Joan Homar i Gibert

4) Butlletí núm. 61 de 1999 dels Lluïsos (vivències de Pere Solè i Sans)

5) Revista parroquial Ideal, de 24.1.1948.

Dono les gràcies a Josep Llorens, Roberto Lahuerta Melero i Andrés Paredes per les seves informacions bàsiques per situar els fets comentats. També a les persones que ens han regalat els seus record de l'època.

JAUME PLANAS I SIMÓ, músic del Guinardó.

 

Explica Xavier Simó veí del Guinardó, que quan era un noiet d’escola, al principi del carrer Polònia fent cantonada amb l’avinguda Mare de Déu de Montserrat, hi havia un xalet abandonat des de feia anys , que el tenia encuriosit.  « Un cop tornant de l’escola, m’hi vaig colar a dins per tafanejar. A les golfes hi havia un petit estudi amb les parets folrades de cartells de concerts i escampat per terra hi havia partitures plenes de pols. Era un lloc misteriós que va excitar la meva curiositat, pròpia de l’edat. Sobre la tanca que donava accés a la finca hi havia el nom JAIME PLANAS fet amb lletres de forja. Anys després vaig estar investigant i resulta que va ser un músic molt important, introductor del jazz a Catalunya.

Qui quan  era jove, no s’ha interessat i traspassat la porta mig oberta      d'alguna casa abandonada i plena de misteri  del barri on vivia i observant els pocs o molts mobles u objectes que encara hi quedaven, no s'ha imaginat com podia ser la vida dels seus antics habitants que com ànimes etèries pul·lulaven encara pels aquells espais altre temps plens de vida?. 

Que va passar amb els seus antics propietaris, per quina raó es va abandonar el xalet que encara apareix en fotografies aèries dels anys seixanta, formant part d'un  espai poc urbanitzat  conegut com la Font Castellana .

El xalet en qüestió  segons sembla es va  enderrocar en la dècada dels vuitanta per construir un gran edifici de pisos que és el que es pot contemplar avui dia, en el mateix espai.

Si llegim el poc que apareix sobre la vida del polifacètic músic, cantant i director d’orquestra de nom Jaume Planas i Simó, podem saber que nasqué a Barcelona el 29 de maig de 1889 i morí el 7 de maig 1974, segurament aquest va ser el motiu pel qual la casa apareixia abandonada a finals dels setanta. Desconeixem si algun cop es va estar casar ni si va tenir fills.

Jaume Planas va començar la seva carrera musical en 1906, en les principals orquestres d’Espanya, Portugal, Itàlia, França i països d’Amèrica dels sud.

Va treballar al Gran Teatre del  Liceu de Barcelona en 1922, on va debutar com tenor  en l’any 1923 amb l'opera La Traviata, sense massa èxit. Després va provar sort  en el gènere de l'opereta i com a tal va actual a d'altres ciutats espanyoles i també de l'estranger com Portugal, Cuba, Mèxic, Brassil, Perú, Xile, Uruguai i Argentina. 

A Xile Creà el Teatre Nacional de la Revista, i va estrenar en aquest teatre diverses obres musical, entre les qual citarem: Fanfàrrias, Estrellas i Estrellones.

El mateix any va crear la seva pròpia orquestra que va denominar «Planas y sus discos vivientes», també la Jazz Band que actuava sota el nom d’ Orquesta Planas amb la que va introduir el jazz a Catalunya.

Amb la seva orquestra va torcar en directe en la inauguració de l’Estudi Gran de Radio Barcelona, que en 1926 traspassa la seva seu de l'Hotel Colon de la plaça Catalunya al carrer Casp, 

Inauguració de l'estudi gran de Ràdio Barcelona
 1926 foto Merletti
 

El 1928 actuà a L'Havana amb la companyia d'Esperanza Iris. A través de la seva activitat com a director d'orquestrines, i com ja hem comentat, fou un dels introductors del jazz a Catalunya amb les cèlebres sessions a la Granja Royal de l'orquestra de Jaume Planas y sus Discos Vivientes amb la que participà en 1932 en la primera comèdia del cine sonor espanyol, el musical «Mercedes» de Josep Maria Castellví i Marimon, protagonitzada per Josep Santpere i Pei .

A final dels anys vint enregistrà en disc quaranta obres originals en  distints ritmes. Un d’ells fou el tango “Oiga, patrón”, que va gravar el mític Carlos Gardel durant la seva estada a Barcelona l’any 1928 (amb tot, el disc no arribà a sortir al mercat per deficiències en la gravació).

A Gardel el conegué a Buenos Aires en la dècada dels vint quan actuava en el Teatro Avenida i el tractà més directament a Barcelona, on va venir per gravar diversos discos, particular en la gravació de l’indicat tango «Oiga Patrón». Aquesta va ser l’ultima vegada que el veiè atès que morí en un accident aeri el 24 de juny de 1935 a Medellin , Colombia.

Foto Ràdio Associació de Catalunya. Foto Brangulí

Els inicis de la carrera musical del polifacètic Jaume Planas i Simó, coincidiren amb els anys de la Primera Guerra Mundial en la qual Espanya es considerava era una país neutral en el conflicte.

España, con exiguos recursos financieros y militares, no viéndose vinculada a ninguna de las alianzas que comprometían a los países europeos, se vio abocada de hecho a una neutralidad que produjo en un principio enormes beneficios. Creció la fortuna de los antiguos propietarios, se crearon nuevas empresas, y aumentó el empleo de manera espectacular. Toda esta serie de indicadores positivos no hace sino reforzar la idea de que las posturas prointervencionistas en el conflicto eran meras cortinas de humo, ya que las clases dominantes difícilmente encontrarían una coyuntura más favorable para multiplicar sus ganancias «CATALUÑA Y LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL: LA VERDAD SOBRE EL CASO SA VOLTA»,Antoni Rigol i Jordi Sebastián.

Per aquesta raó Barcelona es convertí en una de les ciutats més cosmopolites d’Europa on van arribar artistes refugiats de diversos països del continent i els seus locals nocturns prengueren el relleu del parisenc Montmartre.

La ruta discorria per algun dels escenaris de la gran ciutat durant la Gran Guerra, des de l’alta cultura local del «Liceu» al bullici cultural dels teatres i cabarets del Paral·lel.

Per  descomptat, l’itinerari també incloïa els cafès i hotels elitistes de les Rambles, «però per sobre de tot, la ruta de l’època desvela una Barcelona cosmopolita i canalla on per primer cop arribaren les drogues com la cocaïna o a on el tango i el jazz que es van convertir definitivament en la banda sonora de cabarets i prostíbuls».

L’Edén Concert fou un dels fars d’aquella Barcelona plena d’artistes refugiats, espies, aristòcrates calavera i prostitutes amb ganes d’esdevenir vedettes. Quan acabava la funció, a la segona planta del foyer de l’Edén se celebraven uns soupers concert als quals posava música un grup dirigit per Jaume Planas.

Interior de l'Edén Concert foto de 1920.
Autor desconegut,  procedència Barcelofilia. 

En la foto el rètol lluminós de l'Edén Concert.
Foto Gabriel Casas de 1930

La primera Guerra Mundial va acabar en 1918

En l’any 1930 Jaume Casas i la seva orquestra comptava a les seves files amb músics de gran prestigi, com el clarinetista (i mestre saxofonista)  Marcel·lí Bayer i Gaspà,  a la dreta de tot de la foto, Josep ("Joe") Grifoll (el trompetista d'abaix, a l'esquerra), entre d'altres. En el centre de la imatge, Jaume Planas, amb la batuta. Foto Masana.

L'Orquestra de Jaume Planas en 1930. Foto Masana.

El diumenge dia 12 de Juliol de 1936 es va celebrar al Teatre Gran Kursaal, de Manresa, un espectacle anomenat Cock-tail 1936, del qual en podem veure aquí la programació: es combinava un "programa arrevistat" amb una "programació interessant de pel·lícules". S'anunciava l'actuació de la sublim ORQUESTRA JAUME PLANAS I ELS SEUS DISCS VIVENTS.

Sis dies més tard, concretament el 18 de juliol de 1936 es produí un cop d'estat militar a Espanya que tenia per objectiu destruir el govern legal i legítimament constituït, que va donar lloc a una cruenta guerra Civil que va durar tres anys i que va deixar el país mig destruït.

Després de la guerra civil, Jaume Planas exercí de funcionari a l’Ajuntament de Barcelona i fou contrabaixista de l’orquestra del Liceu, plaça que va guanyar per oposició, a partir d’aquest fet, poc o res sabem de que va ser de la seva vida com músic professional.

És tota la informació que em pogut aconseguir d’aquest antic i famós veí del Guinardó que la curiositat d’un jovenet ha fer sortir a la llum. La casa de la qual parla Xavier Simó, sembla ser un xalet típic dels anys quaranta, malgrat que  per la distancia en la que està feta la foto aeria, es fa difícil de determinar.

Gran part de la informació l'hem aconseguida gràcies al contingut dels blogs citats en el peu d’aquest escrit, al titulars del quals els dono les gràcies.

Fonts: Fotos i part de la informació dels blogs: https://fotosformacionsmusicalsdecatalunya.blogspot.com/2013/08/jaume-planas-i-els-seus-discos-vivents.html

http://escriurecansa.blogspot.com/2018/11/el-retiro-i-aquelles-orquestres-dabans.html