dilluns, 8 de juliol de 2019

CAN RECASENS - barri de can Quintana

Barri de Can Quintana. Recreació en color d'una foto de 1918 de S. Ribó.

La història dels edificis dels estiuejants del barri de Can Quintana, és de menys conegudes d'Horta situada al  llarg i al final de que ara es coneix com carrer  Feliu i Codina.

Avui ens fixarem en la torre que hi ha en el núm 72 d'aquest carrer, una de les més antigues de la contrada, malgrat no sigui la que més anys sumen les seves parets. 



Foto entre els anys 1908-1910, can Recasens s'estava construïnt



Des d'abans dels anys cinquanta en aqust edifici hi viu la família Boixaderas però, la casa és molt anterior i la va fer construir Constansa Recasens Girol entre 1908-1909.

La família Recasens-Girol no era qualsevol família, estava formada per quatre germans Perè, Manuel,Sebastià i Constància, casada amb Juan Motiño, representant a Barcelona de l'empresa d'exportació de begudes de la família de la seva muller Constàcia i del seu cunyat Pere resident a Guatemala, on dirigia una part del negoci familiar.

Pere Recasens Girol i la seva dona Concepció Siches Gils, van tornar a Barcelona en 1905 amb el seu fill Lluís Recasens Siches, quan aquest només tenia dos anys, donat que volien que creixés i estudiés en el país dels seus pares. 



Lluís Recasens Siches

Fou un gran Jurista i professor de la Universitat de Santiago de Compostela i de la Complutense de Madrid. Va escriure nombroses obras en les que exposava la seva interpretació de la filosofía del dret en funció de l'existència humana però regida per un conjunt de valors universals, entre les que destaquen: VIDA HUMANA, SOCIEDAD Y DERECHO.FUNDAMENTACIÓN DE LA FILOSOFIA DEL DERECHO (1940) i INTRODUCCIÓ A L'ESTUDI DEL DRET. 

Desprès de la Guerra Civil degut a les seves idees republicanes, es va exilià a Mèxic on va morir en 1977.

Pere Recasens Girol, va morir a Barcelona el 27.1.1924



Un altre membre important de la mateixa família RECASENS-GIROL, fou Sebastià Recasens Girol, germà de Constància, nascut en 1863.

Va nèixer a Barcelona el 15 d'abril de 1863. Estudià medicina i es va llicenciar amb tan sols 19 anys amb la qualificació més alta. Es va doctorar a Madrid en 1885 on va guanyar la plaça de Médico en la Beneficiencia Municipal de Granada. Poc temps desprès va tornar a Barcelona a perfeccionar-se i va treballar a l'Hospital del Sagrat Cor de Jesús al costat de cirurjà Salvador Cardenal, al mateix temps que treballava en l'Hospital de Niños.



Sebastiá Recasens Girol


En 1902 va anar a Madrid a la fi d'aconseguir la Càtedra d'Obstentricia d'aquesta ciutat, que estava vacant i la va aconseguir. Al front d'aquesta càtedra va ser ràpìdament conegut a Madrid, degut la seva sòlida preparació quirúrgica i en les seves especials dots de caràcter i de magisteri. També va introduir a España les primeres tècniques de radioteràpia i va actuar amb entusiasme i eficàcia en la lluita contra el càncer.


En 1916 fou escollit Degà de la Facultat de Medicina. Va formar part de la Junta Constructora de la Ciutat Universitaria . També va ser director duran molts anys de la Maternidad de Santa Cristina. Va morir en 1933.
Constància Recasenes propietària de l'edifici del núm. 72 de la Rambla Quintana, sens dubte era part d'una família important i a més socia junt amb els seus germans de l'empresa familiar, de la qual no hem pogut trobar més informació que la factura que seguidament reproduïm, que prova la relació familiar i econòmica d'alguns dels membres de la família en qüestió.
La Mansió que es va fer construïr anava al seu nom el que fa pensar que la fortuna familiar era de fet la seva família on el seu marit hi treballava amb un càrrec determinat.
Reproduïm seguidament la sol·licitud que Constansa Recasens va dirigir a l'Ajuntament de Barcelona, demanant permís per construir una torre-torre, compuesta por semisótano, bajos, primer piso i desvan alto para guardar productos agrícolas y un pequeño cobertizo, los planos de cuya fachada reproducimos, en març de 1909. Aquell mateix any li donaven el permís per construir amb la condició que quan l'urbanització de la barriada quedés formalitzada, si el seu terreny es veiés afectat en algun aspecte, s'hauria d'ajustar a les normes.


               Carta trobada a Todo Colección


            Reproducció de la Carta sol·licitant permís per construir, planell de la façana i signatura dels mestre d'Obres

                                                        Fotos més actuals de l'edifici. Carme Martín

D'estil historicista, estilísticament es caracteritza per l'eclecticisme neogòtic, que dóna d'aquest habitatge una imatge de casalot fortificat. Les obertures estan ordenades en tres eixos i són de dimensions decreixents en cada planta, acabant en finestres geminades només en la façana principal.
El balcó remarca l'obertura central i l'accés principal de l'habitatge. La coronació, a base d'una barana massissa, ressalta els eixos compositius verticals. Disposa d'un nivell de protecció C, és a dir, de bé d'interès urbanístic.

La mateixa Constància Recasens, en 1921 va sol.licitar de nou permís per construir dins la mateixa finca un petit edifici garatge pels masovers de la finca i que més tard, ja en mans d'un altre propietari, va ser llogat com a casa on encabir primer una escola i anys més tard una llar d'infants, que donava i dóna encara al carrer Congrés, actualment amb algunes modificacions posteriors al seu us posterior.
Situació sobre planell d'ambdós edificis

El mestre d'obres que es va encarregar dels planells de la casa va ser Josep Masdeu i Puigdemasa, reconegut per dissenyar cases com la casa Sala (1919), al carrer Campoamor, que va ser anys més tard la coneguda Academia Martí i moltes altre que podreu admirar clicant el link que segueix:



Vista lateral des del carrer Congres sobre planell 





                                   Vista actual de la casa dels masovers, amb la façana al carrer modificada



  • Fonts Informatives; les còpies dels panells aconseguits en l'Arxiu Municipal Contemporani, de l'Ajuntament de Barcelona
  • Fotos i biografia de Lluís Recasens del Web de la Universitat Carlos III de Madrid
  • Fotode Sebastià Recasens: WEB Universidad Complutense - Biblioteca- Històrica Marqués de Valdecilla.
  • Biografia Sebastià Recasens  del Web sobre Història de la Medicina Tomàs Cabacas.



dijous, 30 de maig de 2019

CAN GOMIS


Francesc de Gomis, fou un acabalat mercader de teles barceloní propietari d’un popular establiment comercial al carrer Argenteria. va comprar dues cases senzilles que Anna María Rey posseïa al carrer de la Barra de ferro, 5 i 5 bis, corria l’any 1791.

De Gomis va contractar al prestigiós mestre de obres Joan Garrido i Bertran, professional al servei del Bisbat i de la Real Audiencia; Gomis li va encarregar que derruís aquelles cases velles i construís un edifici que fos representatiu del seu considerable poder econòmic. El resultat de l’encàrrec passà a ser conegut des de llavors com el Palau Gomis.

Així mateix es va fer edificar una torre palau d’estiueig al que era aleshores terme d’Horta, Can Gomis va ser una de les grans residències Palau i els seus jardins un dels més bells de totes les rodalies de Barcelona. Les seves terres eren extensíssimes i s’estenien des del turó del Putxet al cim del Tibidabo. El camí per arribar a Can Gomis correspon a l’actual carrer Gomis.

La casa palau estava situada a Penitens i davant de Vallcarca, era una casa senyorial de molta amplitud amb una fantàstics jardins formats a l’estil italià del segle XVIII, grans terrasses, balustrades, escalinates, xiprers, estany, font, escultures, tot construït amb ma destra, amb molt de gust i materials de primera qualitat: pedra llavorada, marbre blanc de Carrara.

Foto de la casa palau en 1954. La casa estava ja abandonada. 
G.E. Vallcarca

L’entrada estava franquejada per dos templets; en un indret del jardí hi havia un estany amb una figura jacent de Lucrècia (l'aigua rajava per la ferida del pit), obra segurament de l’escultor Damià Campeny.




Un dels templets
El llac de Lucrècia

Una àmplia escalinata de dos rams que s’unien en el replà superior, que donava accés a una ampla terrassa que s’obria en unes altres dues, una a la dreta i una altra a l’esquerra, vorejades de balustrades amb gran gerros, tot de marbre.


Amplia terrassa
Les referències més importants que tenim d’aquesta casa i finca provenen del conegut «Cuestionario» de (*) Francico Zamora , que es dedicà en l’època a seguir tots els camins del país anotant tot quan contenien, era una espècie d’inspector d’hisenda que passava nota a Madrid de tot el que considerava de valor per al cobrament dels tributs que devien pagar-se a la Corona Espanyola.

Dit això hem d’admetre que gràcies a les seves anotacions tenim constància i descripció entre moltes altres cases i finques de la contrada, de can Gomis, les seves anotacions contenen una bona descripció de la finca que ens ocupa : «Bajando camino Real des de Collserola a , medio monte se halla una Torre o Casa de Campo de lo bueno del tiempo con un hermoso jardín, árboles frutales, limones, cidras y unos baños con bastante agua perenne todo el año. Es suficiente patrimonio y casi todo viñas. Las bodegas de aquella son primorosas toda la obra de la misma que, sin exagerar, es de romanos, hízola, de pié hasta verla como al presente està, su dueño Francisco Gomis, tendero de lienzos de Barcelona. Hállase situada en terreno de manso Maduixer y dentro del que tenia en este término de San Ginés».

La finca casa i jardins


Per altra banda (**) Valeri Serra i Boldú ens fa aquesta completa descripció «Els jardins, així com el palau del carrer de la Barra de Ferro , número 5, són construïts per don Francesc de Gomis, patrici de posat noble i inteligent mirada.

Aquest don Francesc Gomis, noble per títols que ho testimonien i per sos sentiments, en ha llegat dues meravelles d’art, una els jardins de can Gomis i l’altra l’àlbum de gravats amb els quals el comerç i la indústria barcelonina festejaren l’entrada de Carles III a Barcelona.




Navilier afortunat i comerciant a qui li sortiren bé totes les empreses. Entre les varies finques que el senyor Gomís posseí, hi havia unes vuitanta mojades de terra que s’estenien al peu del Tibidabo, des del Putxet fins el cim de la muntanya.

Allà edificà una torre i emmurallant-ne unes deu mujades que baixen fins la carretera d’Horta i voregen un torrent el d’en Gomis – carretera de Sant Cugat (avui dia Avda República Argentina) Hi edificà una gran torre i uns jardins magnífics, una part amb boixos retallats afectant forma laberíntica i combinats amb estanys, brolladors i cascades amb aigua abundosa que cau entre estalactites; una altra part superior que es guanya per una doble escalinata d’amples proporcions que dóna a una terrassa, que limita per un cantó una balustrada amb grans gerros i per l’altra unes aplomades tires i grups de xiprers, dels quals en trenca la monotonia aquella blancs de les estàtues, els bancs d’històrics respatllers i les pilastres que s’estenen a una banda i l’altra.

Al mig i a cada cap del parterre, s’obren unes escales que desemboquen en caminals, vorejats de boixos i xiprers, que condueixen a les colossals piscines que fecunden la finca.



Par les les escalinates de la casa palau,  foto del
LLibre Barcelona  desapareguda de Giacomo Alessandro.

A can Gomis fugin de de la febrer groga que assolava Barcelona, es va instal·lar el 1870 La Capitania General de Catalunya.

Durant els anys cinquanta es va dur a terme en terres que havien estat de Can Gomis, una intervenció arqueològica que va propiciar la localització de les restes d'una vila rústica romana, on també es va localitzar un sepulcre romà a 150 metres de l'emplaçament de la vila romana.

Can Gomis va desaparèixer en 1960, on estava la torre es basteix ara el Camp Municipal del Districte VIII i en el seus jardins es construí l’antic Hospital Militar que hores d’ara ja no existeix.

Avui i resta un carrer del mateix nom que té sortida al passeig de la Vall d’Hebron.










(*) Francisco de Zamora Peinado, fou un magistrat, escriptor i viatger espanyol de la il·lustració, Diario de los viajes hechos en Cataluña, edició de Ramon Boixareu. Barcelona: Curial, 1973.

(**) Valeri Serra i Boldú, s'establí a Barcelona el 1893 i hi estudià el professorat mercantil i més endavant la carrera de dret, va fer també de periodista i ha estat un dels més destacats estudiosos del folclore català i el seu treball publicat ha permès la salvació d'una part important del llegat cultural popular de les terres de parla catalana.


Fonts d'informació : Les masies d'Horta, de Desideri Díez. Estudi de l'Institut Municipal de Paisatge Urbà i Qualitat de Vida, Estudi de paisatge urbà de Vallcarca, Autors Marina Cervera Josep Mercadé, de data Desembre 2017






dijous, 9 de maig de 2019

Els Milà de la Roca i el seu palau d'Horta.



Per algun motiu, a principis del segle XVIII Bartolomé Milà de la Roca nascut el 1659, un pagès que procedia de Sant Pere d’Avern al Subirats, de la masia coneguda com “can Milà de la Roca”, decideix traslladar-se a viure a Vilanova de Cubelles (nom que tenia en aquella època el poble de Cubelles). Es casà amb Francisca Torrent i visqueren sempre en la indicada població. Varen tenir entre d’altres, un fill de nom Bartolomé que es casà amb Maria Madrona Serra, ambdós varen viure de l’ofici de pagès treballant les seves terres, també tingueren diversos fills com era habitual el l’època, entre els quals hi va haver un nascut el 1727 que es batejà sota el nom de Francisco Milà de la Roca i Serra.
Un altre fill del matrimoni José Milà de la Roca i Serra de 21 anys marxà a viure a San Sebastián a treballar per compte propi. Es sap que demanà a son pare Bartolomé que sol·licités document de (1) neteja de sang el 26 de juliol de 1762, segurament a la fi de poder contraure matrimoni amb Tomasa Astigarraga Mendiburu. Es casarem en 1764 i el 16 de abril de 1765 nasqué el seu fill José Joaquín.
José Milá de la Roca i Serra, va comercialitzar durant molt anys entre Caracas i d’altres ciutats de l’Amèrica i San Sebastián, amb diversos productes però principalment amb cacau. Va arribar a ser un comerciant amb gran reputació especialment a San Sebastián. Tenia també participacions en bucs.
Com ja hem mencionat, es va casar amb Tomasa de Astigarraga, els Astigarraga descendien dels Señores de Vizcaya, es desconeix el motiu per qual José Milà de la Roca va aconseguir un casament tan avantatjat  però el cert és que va anar així.
José Milá de la Roca era el cap de família i tenia col·locats a diversos dels seus germans de manera estratègica en diferents ports americans.
El 1778 amb la derogació de part del decret de nova planta, Catalunya aconsegueix permís per comerciar des de diferents ports espanyols, José Milà de la Roca torna a Catalunya i s’instal.la a a Barcelona permanentment. A poc de viure-hi, va morir la seva muller Tomasa de Astigarraga i en 1786 es torna a casar amb Teresa Serra Ibern, també vídua amb qui té un altre fill.
Conseqüentment José tenia fills que duien el cognom Mila de la Roca i Astigarraga i Milà de la Roca Serra, igual que ell. Del primer matrimoni eren José Joaquin, José Ramón, José Vicente, María Josefa, Maria Antonia Milà de la Roca i del segon matrimoni José Maria Milà de la Roca i Serra.
José Joaquín Milà de la Roca i Astigarraga va ser Diputat en Corts per Barcelona, entre els anys 1808-1810.
Un dels germans de José Milà de la Roca i Serra, Francisco, pare de Antonio Milà de la Roca i Miró comerciant barceloní, va ser l’home fort del també comerciant Josep Xifré i Casas.
Escut dels Milà de la Roca
Per altra banda un dels seus fills José Ramón Milà de la Roca i Astigarraga va ser un dels més grans terratinents de la colònia espanyola oriental, a finals del segle XVIII i principis del segle XIX. Desconeixem si es va arribar a casar ni si va ternir fills.
Segons els (*) capítols matrimonials de Joaquin Plana i Maria Josefa Milà de la Roca i d’Astigarraga de 21 ants, de 20 d’octubre de 1787, va rebre de dot 8000 lliures catalanes i dues calaixeres, ell era notari i fill de notari.
L’any 1788, es concedeix poder a Galain a Cádiz per a la venda de dos bucs, del bergantí La Resolución i del Correo de Cádiz.
Capítols matrimonials de Marcos Francisco Capalà i Pí amb Maria Antònia Milà de la Roca i d’Astigarraga el 2 de novembre de 1793, ella només tenia 16 anys. La quantitat dotada va ser la mateixa que la de la seva germana Maria Josefa.
Desconeixem però la data del matrimoni del primogènit José Joaquín Milà de la Roca i Astigarraga amb Maria Antonia Maynar i Clemente, el matrimoni va tenir diversos fills dels que només disposem els noms de Miquel Ramon i Pau Anton.
L’ 1 de setembre de 1796, es constitueix una mercantil a Reus de la que José Joaquín Milà de la Roca té tres quintes parts del capital que puja a 30.000 lliures catalanes que té per nom José Guardia & Cia.
A finals dels anys 90 del segle XVIII mor a Caracas Bartolomé Milà de la Roca i Serra segurament germà gran de José i de Francisco. José va intervenir per a nomenar apoderats a la fi de liquidar els bens que tenien en l’indicat país aleshores Colònia. L’any 1803 José Milà de la Roca dona poders a Bolet en la Nova Barcelona a Caracas per a la venda dels bens de Bartolomé Milà de la Roca.
El 1791 nomena apoderat al seu fill José Ramón Milà de la Roca i Astigarraga a Buenos Aires i des d’aquest moment serà aquest membre de la família qui mourà el negocis americans de la saga. José Ramón muntà diferents fàbriques de manipulats de carn i greixos. Ell va ser el primer en muntar un salador i un negoci d’encurtits en la ciutat de Montevideo. Tenia negocis a La Habana, Montevideo, Buenos Aires, Caracas, motiu pel qual controlava els mercats del centre i del sud americans.
Durant el decenni de finals del segle XVIII i gràcies a les bones relacions amb diferents capitostos francesos que comercialitzaven amb negociants del Pacífic, es va salvar en diverses ocasions de presons i confiscacions de les mercaderies dels seus bucs, la seva cultura i el seu saber fer feia que s’entengués perfectament amb la colònia francesa, simpatitzava amb la maçoneria com el seu germà primogènit José Joaquín que manejava conjuntament amb el pare d’ambdós els negocis Milà de la Roca des de Barcelona.
José Ramón, a finals de la dècada del segle XVIII, a conseqüència de la guerra contra Anglaterra, es veu forçat a fer tracte de negres, negoci aleshores legal però indecent.
Va comprar una extensió de terreny importantíssima a l’Uruguay utilitzant les seves influències amb la corona espanyola.
Anys més tard es va pronunciar en (2) l’Assemblea de Bayona amb d’altres diputats americans que va ser el germen de les futures nacions americanes.
Eren propietaris dels bucs La Guipuzcoana, alies Reyna de los Ángeles, Fragata Astigarraga, alies Nuestra Señora, Nuestra Señora de los Ángeles, número Set, número Vuit i Elisa.


Exemple de buc de l'època

Els Milà de la Roca eren una família en la que els seus membres creaven empreses comuns dirigides i controlades per ells mateixos donat que es quedaven els llocs dirigents i de confiança.
A José Joaquín el Rey li atorga el febrer de 1807 el títol de (3) “Ciutadà Honrat de Barcelona” i en conseqüència de anteposar el “de” al seu cognom, en el document apareixen els seus avantpassats en el Mas Milà de la Roca des de 1500.

Tant José Ramon com José Joaquín varen estar involucrats en la (4) Constitució de Cádiz de 1812, coneguda popularment com “La Pepa”. Les seves pretensions eren que les colònies americanes tingueren tracte de província. Com conseqüència de la invasió napoleònica, les colònies americanes tingueren una importants dosi de ganes de llibertat que els propis francesos s’encarregaren de propagar, causada per l’actitud de la península cap els territoris colonials motiu pel qual ja havien començat a separar-se diversos territoris i constituir-se en noves nacions i el Regne d’Espanya ja mai més tornaria a ser el mateix.
Com conseqüència d’haver-se involucrat tant en política, els Milà de la Roca varen perdre els seus negocis americans i entrar en desgràcia. Durant els anys 20 del segle XIX aquesta saga perd les seves empreses i curiosament en canvi, en Josep Xifré fa grans negocis en els mateixos territoris amb el mateix tipus de negoci. Són titllats d’afrancesats i per tant, mirats com traïdors, però en la pròpia Amèrica tampoc no se’ls té en consideració, motiu pel qual no varen aconseguir remuntar .
La mercantil Antonio Milà de la Roca & Cia., es va constituir l’1 de juliol de 1814, era de José Joaquin i Antonio Mila de la Roca i Miró, el seu cosí i director d’aquesta empresa. Un any mes tard José Joaquín va donar-li poders al cosí a la fi que procedís a donar rendibilitat a una casa a la ciutat de La Habana al carrer de Compostela, a la fi que es pogués llogar, vendre o el que fora menester, donat que els diners que aconseguís els havia d’aportar com a fons a la mercantil mencionada, acte seguir Antonio trasllada els seus poders cap a Inglada i de Pasqual i finalment altres persones acaben venent la casa en qüestió.
José Milà de la Roca i Miró fil de Francisco Milà de la Roca i Serra, es va casar amb una Estalella. D’aquest matrimoni va tenir també molta descendència: Francisco, Antonio, José Indefonso, Ivo, Joaquin, Maria Francisca i Clara.
La Granja Vella i terres del Monestir dels Jerònims la compra José Milà de la Roca i Serra el 5 de març de 1798, concretament crea un (5) cens amb domini directe en favor seu, donat que els Jerònims la tenien en ruïna i no disposaven de diners per rehabilitar i els necessitaven per reparar la Granja Nova, situada més a prop del monestir i on vivien alguns dels monjos. En l’escriptura, molt extensa, s’indica que la Granja Vella, abans denominada d’en Gausachs i més antigament Mas Soler, disposava de diferents terres, salts d’aigua i altres bens.
En l’any 1803, mor José Milà de la Roca i Serra, els seus bens passen al seu hereu José Joaquín Milà de la Roca i de Astigarraga, inclosa la Granja Vella. Deixa a Antonio Homs pagès i masover de la Granja Vella, 65 lliures catalanes.
Sobre can Gausachs , va construir una mansió a l’alçada d’un home triomfador de l’època, que pretenia reflectir en la seva casa justament el seu “triomf i grandesa” donat que era una persona que coneixia els luxes tant de les diferents ciutats d’Europa com d’Amèrica. La Finca del Milà de la Roca tenia gran extensions de terra, es dedicaven al cultiu de la vinya, oliveres i bosc on s’unien dos torrenteres i tenia permís per l’explotació de l’aigua de la finca mitjançant un cànon o cens que es pagava al Rey.
Resulta evident que de la casa derruïda que va compra Milà de la Roca no en va quedar pas res, i que el palau que podem contemplar avui dia (conegut com Martí-Codolar) no existiria, atès que va ser fruït dels desitjos de José Milà de la Roca. Les famílies Inglada i Martí-Codolar, successius propietaris del Palau foren merament residents temporals, l’últim amb alguns canvis que va introduir al palau original. La van comprar perquè tenien suficient diners per poder-ho fer, pel significat i bellesa de la finca i l’efecte que produïa entre la resta de ciutadans.
José María Milá de la Roca i Serra, es casa con Maria de las Mercedes Guilla i Sagarra , no disposem de dades del casament, si sabem però, que van tenir una família molt nombrosa formada per (6)Josep Nicasi Milà de la Roca i Guilla pilot nàutic i membre activista del partit moderat, Francisco de Paula, Estanislao, Enrique, Joaquina, Josefa Oriola (casada amb Baudili Valls) i Maria de las Mercedes.
El 16 d’octubre de 1819, es signen els capítols matrimonial entre Pablo Janer i Pasqual i Maria Antònia de Milà de la Roca i Maynar, com la família ja està en un moment econòmic complicat, es lliura una quantitat de diners petita, unes còmodes i una casa que hi havia en la Granja Vella de nom Torre Jussana, abans que aquesta es convertís en la torre que ara es coneix al voltant de 1825.
El 6 d’agost de 1821 es firmen els capítols matrimonials en Magín de Gironella i Ayguals i Maria de las Mercedes de Milà de la Roca i Maynar, se li lliura una petita quantitat de diners, còmodes i la promesa de lliurar al matrimoni una altra quantitat en quan es liquidi part del patrimoni familiar que ja s’intenta convertir en líquid.
Desprès d’haver convertit La Granja Vella en un autèntic Palau, amb luxes versallescs i com conseqüència del que la davallada dels negocis de la família en terres americanes, José Joaquín es veu forçat a vendre la mansió a Isidre Inglada i Marqués el 9 de novembres de 1824, davant el notari Francisco Mas i Fontana de Barcelona. Es fa mesurar la finca, tenint en compte la part segregada de la Torre Jussana, la medició de la Granja Vella va sumar un total de 290.000 metres quadrats, també assenyala la venda que les construccions que hi ha a la finca són de nova planta, així mateix que conté magatzems per a vins i oli producció principal de la finca. Així mateix, existeix una altra escriptura que correspon a la venda d’altres bens de la finca tals com botes i barrils i tot plegat es ven per 7000 lliures catalanes, una quantitat gens menyspreable.
S’obre el testament de José Joaquín de Milà de la Roca i Astigarraga el 7 d’agost de 1825.
En l’inventari consten una gran quantitat de vi, vinagre i olis emmagatzemats i guardats en la Granja Vella i en els magatzems de la seva casa del carrer de la Mercè.
Els Milà de la Roca varen mantenir una intensa relació comercial amb diferents comerciants de Vilanova i la Geltrú, motiu pel qual no resulta difícil pensar que la venda de la Granja Vella fou acordada entre amics, a conseqüència de que José Joaquín de Milà de la Roca i Astigarraga va quedar endeutat amb una bona part de la burgesia barcelonina, tot esperant l’arribada de les remeses americanes que mai no van arribar. Els nous països americans varen aconseguir la seva independència i els Milà de la Roca quedaren en l’ostracisme més profund que pot quedar un ésser humà desprès d’haver donat tant en les terres americanes. Els seus descendents, això si, com eren persones il·lustrades i/o ben casades, algunes branques van seguir dins l’elit barcelonina.
A la nostra manera de veure la finca palau coneguda popularment com Martí-Codolar, hauria de ser coneguda com el Palau dels Milà de la Roca per pura justícia històrica.









(1) Neteja de sang. Expedients que eren necessaris per tal de justificar la seva puresa o neteja de sang a cristians vells. És a dir, que acreditava que no eren descendents de jueus, moriscs, heretges i altres grups considerats indesitjables o impurs.

(2) La Constitución de Bayona, també denominada Carta de Bayona o Estatuto de Bayona i oficialment en francés Acte Constitutionnel de l’Espagne, fou una carta atorgada i promulgada a la ciutat francesa de Bayona, el 6 de juliol de 1808, per José Bonaparte, com a Rei d’Espanya i inspirada en el model d’estat constitucionsl bonapartista.

(3) Els ciutadans honrats foren una mena d'aristocràcia urbana que es va desenvolupar a laCorona d’Aragó durant la baixa edat mitjana a l'empara del creixement polític de les grans ciutats. La màxima representació d'aquesta classe va ser el ciutadà honrat de Barcelona, que estava exempt de determinats tributs i gaudia de prerrogatives.

(4) La Constitució de 1812 o Constitució de Cadis (oficialment: Constitució política de la Monarquia espanyola) fou la norma fonamental de la Monarquia espanyola redactada per les Corts de Cádiz el 1812 sota l'assetjament dels francesos. Fou de caràcter liberal i va ser coneguda com "La Pepa", pel fet d'haver-se aprovat el dia de sant Josep.

(5) Domini directe: Domini que es reserva qui ha cedit un immoble a cens perpetu o emfiteusi o altre títol semblant. 

(6) Josep Nicasi Milà de la Roca i Guilla, escriptor i polític, neix a Barcelona 1807 i mor el 1883. Fill de Josep Maria Milà de la Roca i Serra. Era pilot nàutic. Membre i activista del partit moderat, dirigí “El Papagayo”, que s’oposà a Espartero, i el diari catòlic “La Convicción”, que mantingué llargues polèmiques amb Mañé i Flaquer, i el “Diari de Barcelona”. Publicà en català unes guies o pronòstics per als anys 1845-47 i 1856, i, en castellà, la novel·la de fulletó Los misterios de Barcelona (1844) —escrita des de la presó i que aconseguí una gran popularitat—,Los diablos de España(1846), el drama Los lores de la noche(1874) i la novel·la històrica De Godoy a Sagasta (1876), crítica de la revolució del 1868.

(*) Els capítols matrimonials són una de les institucions més característiques del dret civil català, bé que també són admesos en el dret espanyol i en el d'altres ...


Fonts informatives: 


Julio-Carlos García Castrillón - Archivo Monaco – de Bacardi ( Secció dels Gironella, part dels Milà de la Roca). Membre de la família s'ha dedicat a recopilar i posar en ordre els documents familiars, un treball ingent i de gran importància històrica. 
Adaptació al format un guió de l’escrit original i traducció al català de Carme Martín 

Punts informatius 1-2-3-4-5-6 extrets de l'Enciclopèdia Catalana i Wikipedia 


dimarts, 26 de febrer de 2019

LA BASSA D'AIGUA DE CAN PLANÀS


Al Guinardó no anem pas sobrats de restes arqueològiques i/o històriques, les més antigues es podrien trobar prop o dins les masies que sobreviuen, ben poques, ara mateix s’està fent un estudi de Can Garcini que pot ser molt interessant.

En els terrenys de l’Ajuntament que administra el Martinenc, on duent a terme unes obres per construir una pista de pàdel, segons notícies oficioses, ha sortit a la llum una bassa d’aigua bastant antiga pertanyent a l’antiga masia de Can Planàs.

Fotos de finals de febrer de 2019

És una bassa gran, pot ser la més gran que hagi hagut mai al Guinardó, de dotze metres de diàmetre per dos i mig de fondària, amb unes escales per accedir cap a l’interior per poder-la netejar, amb una capacitat de uns 250 m3 d’aigua.

Es sabia que havia existit perquè surt en alguns mapes del segle XIX i principis del vint, com en el parcel.laris d’en Vicenç Martorell i Portas (*) Enginyer en cap de l’Oficina del plànol parcel·lari de l’Ajuntament de Barcelona (1926-32), observeu el mapa adjunt;



Detall del mapa parcel·lari de Vicenç Martorell i Portas 

fixeu-vos amb quin detall la dibuixa en el plànol adjunt.

Enteníem a més que havia desaparegut al voltant dels anys 30, quan Can Planàs es convertí en un edifici destinat a l’oci per a la gent de Barcelona, i es van bastir la piscina amb llum interior nocturna i una pista de carreres de llebrers, tan popular a l’època, la bassa havia desaparegut, però sembla ser que simplement es va buidar en algun moment entre els anys 1940 1950 a la fi de no originar cap accident entre els nois que freqüentaven en l'època el Frente de Juventudes que s'hi va instal.lar i estava amagada en mig d'un munt de brossa i arbres tronats i mig secs i abandonats a la seva sort, segons mostra aquesta vista aèria de 1969, i els mateixos que administren l'espai no es van recordar mai que estava allà fins que no van netejar l'espai per construir, pel que sembla una pista de padel.



Vista parcial d'una foto més amplia d'una colecció cedida ICGC

Segons explica l'entitat administradora, cap els vuitanta, quan l'Ajuntament es va fer càrrec dels terrenys desprès d'un litigi amb els propietaris de la finca mitjançant el qual van ser expropiats, va cimentar el sòl per muntar una petita pista de futbol sala, que ha durat fins ara mateix en la que s'ha aixecat el terre per construir-ne una pista de padel.

Així doncs, la bassa no es conservarà pas, se li fet unes fotos per guardar constància de la seva existència i segons ens ha explicat un del càrrecs de l'entitat, uns "arqueòlegs" de l'Ajuntament, que deuen ser un cracs, amb poc més d'una  visita, sense fer rasses ni comprovacions de cap mena, han desistimat que la bassa tingui cap valor i hores d'ara deu estar ja tapada.

La piscina tal com era als trenta. Foto Cabrero. 
Pel que s'aprecia primera vista, és una bassa sòlida i molt ben construïda, que es mereix un estudi detallat. Hi ha elements molt interessants que cal valorar, com poden ser: saber amb quins materials es va bastir i quantes intervencions i canvis posteriors a la seva construcció va patir, quina antiguitat exacte se li atorga a la construcció d’aquest element tan essencial en la vida d’una masia rural, d’on provenia l’aigua, de quina manera s’emplenava i com es distribuïa pels horts i cultius de la masia.

És a dir, que no es tracta pas d’una bassa més de les moltes que hi devia haver a l'època, la seva descoberta adquireix especial importància per a la història del nostre barri i ha estat molt a prop de ser soterrada i el sòl cimentat  per construir-ne a sobre una pista de pàdel.

Sort en tenim que cada dia hi ha més ciutadans sensibilitzats contra el poc respecte que mereixen a particulars i/o a la mateixa Administració, el nostre passat històric i han passat nota a la Regiduria del que s'havia trobat.

Segons l'indicat directiu però, ells mateixos havien avisat al Districte d'aquest fet, ens ho podem creure  o no, però tal com van les coses en aquest país, hom tendeix a ser-ne desconfiat de mena.

Així doncs,  tot s'ha acabat lliurant unes quantes fotos de la bassa i el seu entorn, final de la història.








(*) Sr. Vicenç MARTORELL i PORTAS

Enginyer militar (1900). Enginyer en cap de l’Oficina del plànol parcel·lari de l’Ajuntament de Barcelona (1926-32). Cap de l’Agrupació del plànol de la Ciutat de l’Ajuntament de Barcelona (1932-40). Cap de l’Agrupació d’Urbanisme i valoracions de l’Ajuntament de Barcelona (1940-49). Medalla de plata de l’Ajuntament de Barcelona (1949). Discurs d’ingrés: "Cartografía nacional, regional y local". 


dilluns, 25 de febrer de 2019

HISTÒRIES DEL TRAM FINAL DEL CARRER FELIU I CODINA.


Frederic Baró era un sastre amb molt de prestigi a Barcelona en els anys 40; el seu taller estava situat en un pis del carrer Aragó prop del Passeig de Gràcia però vivia al carrer de l’Agregació, 34, al Guinardó en una torre. A més era propietari d’un terreny de 1072 metres quadrats a la Rambla Quintana (avui Feliu i Codina) a l’eixample d’Horta, que va comprar en 1924.


Part d'úna foto aèria de la zona de principis dels seixanta
 de l'Arxiu Cartogràfic de Catalunya.

En aquest terreny que va comprar a Isidre Massana Bernola, estava situat en la cantonada que donava també al carrer Congrés, s’hi va fer construir una petita edificació amb teulada d’uralita, amb tres estances , on a més de guardar les eines amb els que es treballava la terra, hi tenia un petit menjador i una habitació per si s’havien de quedar a dormir algun dia, a la part del darrera en tota l’amplada de l’edifici hi havia un emparrat que donava ombra i bon raïm.

El terreny disposava una bassa per regar els horts i segurament d’un pou per poder-la omplir d’aigua, atès que en 1924 la Rambla Quintana no gaudia pas d’aigua corrent, aquest pou no l’he pogut situar dins el terreny que era de forma pentagonal.

Les escriptures de compra-venda són riques en detalls sobre els veïns que eren propietaris de les terres o cases del voltant, així sabem que a l’esquerra del seu terreny a la Rambla Quintana, existia una casa que era una de les més antigues de l’indret, que estava a nom de Josefa Fons, que posteriorment, sense no poder determinar la data, va adquirir la família Valverde. A la dreta, en la part que donava al carrer Congrés, limitava amb terrenys de Clement Guix i en Pere Borràs.

En quan els terrenys van començar a revaloritzar-se, en Frederic Baró va vendre els seus terrenys en parcel·les que no acostumaven a ser massa grans i d’aquesta manera a Pilar Falcón (la meva mare que treballava en el taller de sastreria), el seu cap sabent que es volia casar li va oferir la possibilitat de comprar una de petita, la que contenia la caseta abans descrita. Així va ser com els meus pares la van adquirir per prop de 14.000 pessetes de l’època, un preu prou elevat per a les seves possibilitats econòmiques i que van anar pagant de mica en mica a l’anterior propietari.


Fotos de principis dels cinquanta fons C. Martín.

Com la Rambla Quintana no tenia pas clavegueres, en 1949 tothom tenia el que es coneixia com a pou mort on anaven a parar el detritus de les cases, el de casa meva el va perforar el meu propi pare,

Finalment en 1958 l’Ajuntament de Barcelona, va fer construir el clavegueram al carrer  Letamendi, entre els carrers Canigó i passeig Universal, i  carrer Feliu i Codina entre els carrers Congrés i passeig Universal pagant els veïns segons metres quadrats de la façana de la finca, els meus pares van pagar 4.848,66 pessetes. Resulta molt interessant que hi hagi persones com el meu pare que conservaven molts dels documents de l'època relacionats amb la nostra casa, que permeten que en coneixem la història.

Aleshores jo tenia 8-9 anys i recordo molt bé les obres al carrer, amb el sòl tot obert i ple de canonades que els treballadors de l’Ajuntament empalmaven. 

De sobte, en una d’aquelles sorpreses que dóna la terra quan la forades, va aparèixer l’esquelet d’una persona. Els veïns de l’època estaven força esverats pel fet que en embornal del clavegueram del nostre tram es trobés l’esquelet en qüestió, lògicament es va haver de personar la policia i un forense per donar fe i traslladar les restes a l’Institut Anatòmic Forense per determinar les causes de la seva mort. En un indret tan tranquil com la barriada de can Quintana, aquell aquest fet va ser tot un esdeveniment.

Els veïns lògicament no varem saber mai el resultat de la investigació que van dur a terme però he deduït que el mort devia provenir de les guerres amb el francès, molt anterior a la urbanització dels terrenys de la masia de can Quintana, edifici en temps solitari en mig d’un estol de vinyes, segurament enterrat per algú en aquests terrenys solitaris atès que devia haver mort allà mateix en alguna de les escaramusses entre soldats que sovintejaven.


A part de les torres, la majoria de principis del segle vint, les casetes més antigues, eren les de davant de casa que eren del anys trenta, segons hi consta en la mateixa façana, allà es van obrir entre els quaranta i cinquanta les primeres tendes , els ultramarins del senyor Esteva, que dirigia el seu

dijous, 24 de gener de 2019

CARTES D'UN PRESONER del Camp de Concentració d'Horta


El camp de concentració de Sant Joan a Horta, va ser inaugurat el 10 de febrer de 1939 per ordre del Cuartel General del Generalísimo, en principi no fou creat amb la voluntat que fos un camp de concentració de llarga durada però el fet que Catalunya es mantingués rebel fins el final i que Barcelona ja tenia més d’un milió de persones, van propiciar que es mantingués en actiu fin l’abril de 1940.

Pavelló de Llevant del Camp de Concentració. anys cinquanta.
 Foto de Fons Felip Capdevila

Situat en un lloc ben comunicat just davant de la carretera de Cornellà a Fogars del Tordera, passeig de la Vall d’Hebron i on ara passa la Ronda de Dalt, principal via de comunicació amb la barriada d’Horta i ubicat entre la carretera que comunicava Sant Cugat amb Barcelona (l’Arrabassada) i la que unia Horta amb Cerdanyola, coneguda popularment com "El forat del vent".

No tenia problemes d’abastament d’aigua atès que Horta estava situada entre muntanyes i disposava de nombrosos torrents, mines i pous d’aigua per abastir l’edifici, però el fet que fos un edifici inacabat, propiciava que no disposés de serveis sanitaris, ni cuines, ni habitacions adequades. Els presoners dormien sobre el terra amb una manta i la majoria de finestres no tenien vidres, sumat al fet que els mesos de gener , febrer i març, fossin especialment freds i més a Horta que està a peu de muntanya, tot plegat, va propiciar que el dia a dia dels presoners fos molt dur.


Camp de Concentració de Bram. Foto Agustí Centelles

Les seves necessitats es feien en una mena de l
atrines comunes consistents en uns taulons i d’uns bidons per recollir els detritus, sense cap mena d’intimitat i qui en volia un mínim havia d’esperar que les ombres de la nit, la hi donessin.

Unes dutxes en condicions pèssimes, facilitaven un mínim de neteja personal però només es podien utilitzar de tant en tant i el menjar escàs i dolent, consistent en un pa de munició en forma de panet, llaunes de sardines que havien d’obrir a cops de pedra donat que no disposaven de cap estri que es pogués fer servir per obrir-les, estaven rigurosament prohibits.

El camp de concentració d’Horta, era un complex format per dos edificis de grans proporcions, un a mig construir, rodejats de fil-ferrades, el de Llevant constava de soterrani, semisoterrani, planta baixa i quatre pisos i el de Ponent de soterrani i planta baixa, ja hem comentat que estava a mig construir.



Pavelló de Llevant en segon terme,
en primer terme el pavelló de Ponent a mig construir

El fet que els edificis no estiguessin acabats era un del al·licients per als carcellers atès que propiciava que l’exèrcit no hagués de gastar masses energies i material per a condicionar-los, donat que en teoria, havia de tenir una vida útil limitada.

Els recintes eren propietat de la Casa de la Caritat vinculada a la Diputació Provincial, per tant, un cop clausurat no haurien de donar explicacions a cap propietari molest.

formulari d'inspecció en el
camp de Concentració d'Horta
Des del moment que els soldats republicans eren capturats se’ls fitxava i eren traslladats a camps de concentració com el d’Horta, hi havia d’altres en tot Catalunya, on els presoners eren desarmats i desposseïts de tota documentació personal per evitar que la poguessin destruir, allà eren classificats en tres grups – oficials, classes i soldats – segons la unitat militar a la qual pertanyien.

Es calcula que en el moment de major ocupació hi havia en el camp entre 12.000 i 15.000 presoners, civils (que eren catalogats com a varios) i militars i es calcula que uns 115.000 presoners varen passar pel camp de concentració d’Horta en l’any i escaig que va estar obert.

Des del camp d’Horta la majoria es destinaven a camps de treball, un sistema d’explotació laboral totalment extrajudicial amb el qual es castigaven uns homes contra els quals no existia indicis suficients per ser sentenciats en consells de guerra.

Els presoners en les seves cartes pràcticament es limitaven a demanar allò que necessitaven, roba neta, menjar, cigarretes i paper, no acostumaven a queixar-se de la seva situació, ni a demostrar emocions negatives que poguessin neguitejar als seus familiars, i si ho feien era més aviat al comunicar-ser amb els amics propers o amb la promesa, el que la tenia.

Fins aquí la informació sobre el camp d’Horta aconseguida gràcies al llibre LA MEMÒRIA HISTÒRICA DEL CAMPUS MUNDET, d’Andreu Besolí, Aram Monfort i Maribel Ollé, dels pocs llibres que han fet un estudi acurat al respecte, atès que ni els propis habitants del barri d’Horta no en coneixen l’existència fins fa ben poc, la memòria del qual ja es va preocupar el franquisme d’esborrar-ne el rastre, fins i tot la fesomia exterior del pavelló de Llevant va ser modificada quan es van construir les Llars Mundet.

Entrem ara a tractar les novetats que aporten sobre el particular, les cartes i documents que Maria Guilera Escofet, filla d’un del homes que va estar durant tres mesos internat en el camp de concentració en qüestió, que va trobar en les golfes de casa dels seus pares i que 80 anys desprès surten a la llum.




Josep Guilera any 1936.
Foto familia Guilera
Na Maria no vol que quedi oblidat el patiment dels milers de presoners que van sofrir les conseqüències d’un confinament injust, en situacions extremes, desprès d’haver patit una guerra que va durar tres anys i que van tenir la desgràcia de perdre, ens ha facilitat proves materials de la seva existència: un sobre dirigit al camp de concentració, un formulari on es recollien les dades dels interns i cartes del seu pare a la família des del recinte i de la família al seu pare Josep Guilera, natural d’Avinyonet.




Ella mateixa ho expressa d’aquesta manera :

Les cartes i altres documents que cedeixo són per a nosaltres, la família de Josep Guilera, alguna cosa més que retalls de paper escrit.

Les cartes demostren el pas del pare, entre el maig i el juliol de 1939 pel Camp de Concentració de Presoners d’Horta, on va arribar procedent de França i abans de ser destinat a un camp de treballs forçats al Valle del Roncal (Navarra) fins el 1941. Allà durant 18 mesos el pare i altres presoners van construir una carretera a pic i pala.
Sobre de carta escrit des del camp de treball del
Valle del Roncal a Navarra.

El seu delicte, com el de tants d’altres, haver sigut fidel a la República. Ell feia el Servei Militar a Barcelona el juliol de 1936, quan va esclatar la guerra i va anar voluntari al Front d’Aragó.

A casa no es va parlar mai de la guerra. Era una casa de vençuts. Però justament aquest silenci imposat, sempre va tenir un paper important a les nostres vides.

Les cartes s’han conservat a les golfes durant més de 80 anys i ara crec que ha arribat el moment de cedir-les a les institucions, com a documents de la nostra memòria col·lectiva.

No són documents escrits per a la literatura. Són retalls de vida. En elles el presoner fa arribar a la seva família, a la seva promesa, al seus amics... les seves angúnies, les seves necessitats, els explica com han de demanar l’aval (que mai va arribar), el pa, les llaunes de sardines que necessita per a sobreviure.

La família, la promesa i els amics fan el que poden per ajudar-lo. Penso com devien patir per arribar des d’Avinyonet al Camp d’Horta, portar-li menjar, roba neta, alguns diners.

També hi ha cartes del seu germà Pere, pres al Penal de Cartagena i al seu germà petit, Frediquet, un adolescent de 15 anys que viu a la casa dels pares i que gairebé no ha pogut anar a l’escola.

L’únic motiu que ens porta a fer aquesta cessió de documents és que la seva lectura ens serveixi a tots plegats per evitar el patiment que va suposar la guerra i la posterior repressió que sense cap mena de compassió van patir els vençuts

Avinyonet del Penedès (Barcelona) 22 de gener de 2019.

Maria Guilera Escofet



Relació de cartes:


D’algunes de les cartes, només escollirem aquell tros que creiem important per il·lustrar l’article, estan escrites lògicament en castellà l'idioma dels vencedors, encara que en alguns casos, quan es dirigeix a la mare escriu algun paràgraf en català..

(1) «El paquete está en mi poder con sus tres panes, uno de ellos con comida, tabaco y ropa... Ya procuraré en tener el sábado de la próxima semana el paquete de ropa sucia que vosotros cuidaros de ir a recoger el mismo día. Para el jueves necesito mucho pan, tabaco y papel y a ser posible también un par de latas pequeñas de sardinas...
Pensad en el cuñado de Ramón y diréis a aquella mujer del cal Pisana que su yerno de S. Cugat se encuentra aquí con otros del mismo pueblo»

(2) «Enterados de tu situación en campo de concentración de Barcelona (Horta), haremos todo lo necesario para tu extradición, como también que en los momentos no te falte los cuidados posibles....
Referente a  el aval esperamos un día de estos tu padre llegue a esta con él en su poder para cursártelo lo más pronto posible.
Entretanto tu señora madre vendrá todos los días en el sitio en que hoy la has visto para poder verte y facilitarte lo que de momento te hiciese falta.

3) «...En el aval procuráis que ponga el Vº Bº de la Guardia Civil de Vilafranca que firmen en el los comerciantes y propietarios de más solvencia.
Según datos el aval tiene que estar firmado por el Alcalde y el Vº Bº de dos industriales.
Para dar más validez al documento conviene que firmen en él dos militantes de Falange Española..»

(4) ....te presentaste el domingo y perdiste un día que además te resultó triste y aburrido.
Como se hace muy difícil hablar por lo lejos que tenemos que estar, los que estamos en el campo de los que se hallan fuera procura ponerte de acuerdo con mi madre y venís las dos a verme el sábado a una hora determinada... Adéu, salut Maria meva».


(5) Estimado José: el domingo por la mañana subimos a esta montaña que te encuentras tu para ver si te podíamos ver....
Al llegar allí a la carretera vimos que toda la gente gritaba y vosotros no se os veía nada de tan lejos..
Por mediación de un chico que subió a la guardia te mande un papel por que tu supieras que estaba allí......» (no va servir pas de res).

(6) Estimada María: Vivo en una habitación con quince o veinte jóvenes que cuatro meses antes eran valientes soldados y hoy prisioneros de guerra. Entonces sus manos empuñaban un fusil y del cinto pendían bombas mortíferas, ahora aquellas manos son útiles para lavarse, afeitarse i matar piojos y de su cinto no cuelga sino ropa sucia llena de parásitos.
En la explanada del campo una inmensa muchedumbre privada de libertad, acababa la santa misa y entre aquella un hombre seguía como automatizado sus gestos y movimientos.
No ponía atención en el acto religioso que estaba celebrando ni pensaba en las personas que tenia el deber de amar y vivir por ellas. Absorto, el dolor y la alegría poco reflejo en su corazón obtenían, el recuerdo y la filosofía de años y años pasados que por ser de la juventud hubiesen tenido que ser los más hermosos de su vida, le habían convertido en inmune.
......su afán era uno, mandar, gobernar y escalar la cumbre para tener a sus pies bajo su yugo a la humanidad que tan mala es y que tan mal le había hecho....»

(7) «Ahora mismo creo que nos van a dar la libertad a todos y en el caso que así no sea, dentro de un término de días no fijo, nos pondrán en batallones de trabajadores que podría ir a trabajar lejos de aquí y entonces si que tendría necesidad de dinero. Porque no os imagináis el hambre que pasan estos muchachos que se encuentran aquí y su familia no lo sabe y no les envía nada....»

(9) José: Dios haga la gracia que sea cierto que dentro de pocos días nos podamos abrazar y vivir el resto de nuestra vida juntos. Tu padre....

(11) «Esta semana vendré a verte, no sé si será

el sábado por la tarde o el domingo por la mañana. Haces los posibles por salir como aquel día... Me pondré en donde nos fuimos con tu madre...»

13) «Les daré una sorpresa (als pares) pues he conseguido ingresar en las oficinas * y ello me permite poder salir bastante a menudo fuera del campo y al mismo tiempo todas las semanas te dan un permiso para ir a Barcelona...
A mi no me escribas ya que es posible que mi estancia en este Campo no sea larga. Hazlo a casa y ellos ya me trasladaran....»

15) «Estimados padres Ayer me inscribí voluntario a un batallón de trabajo. La causa ha sido el haber efectuado un detenido estudio de mi situación y sacar la conclusión de que a mi me conviene ganar tiempo para esperar días de más calma que los actuales.
Voy a plantearos el plan que sigo y que empecé a preparar desde mi entrada a España. Como todo el que tenga la más pequeña causa ya lo envían a un batallón por un tiempo indefinido y se que el informe que me extenderán en el pueblo aunque esté muy bien hecho, no me evitará de ir a él, he determinado ganarles la delantera con el fin de que tarden un poco más en cogerme, si es que lo logran.
Espero que al pasar al batallón quedaran mis antecedentes que tengo en el campo casi suprimidos y si somos previsores antes no se enteren en el pueblo del lugar donde me halle, van a pasar dos o tres meses y de aquí a entonces pueden ocurrir muchas cosas...
Se rumorea que nos vamos a Figueras, de todos modos es cosa probable pero no segura.....
Estoy fuerte y sano y dispuesto a soportar lo que se presente...».


Maria Escofet i Josep Guilera .
 Foto anys cinquanta , fons, família Guilera.

Finalment, tal com la seva filla ens ha indicat, en Josep va ser enviat al Valle del Roncal a Navarra, on va estar construïnt a pic i pala una carretera fins 1941.



Del llibre "Esclavos del Franquismo en el Pirineo"




*Segons fonts fiables, malgrat no existeix documentació al respecte sinó el testimoni de persones que hi van estar presoneres, durant 1939 i per un temps indeterminat, l’escola del Salesians fou utilitzada com camp de concentració. Així tenim el testimoni de Miguel Morera soldat republicà, que desprès de passar per altres camps i un cop acabada la guerra digué «que no era pas millor el col·legi dels Salesians d’Horta transformat en camp de concentració». Antoni Quintana apunta que el Colegi dels Salesians l'anomenaven el Camp de Sant Jordi i allà estaven ubicades des oficines del Camp de Concentració, donat l'edifici estava estava en millors condicions que l'edifici de la caserna Macià. Ramon Planta, que visqué tres anys a Can Marcet dedicat al servei de la família-Marcet Planàs, també assegura que ho fou.


Fonts d'informació:

  • Documents de la família Guilera - Escofet.
  • Llibre LA MEMÒRIA HISTÒRICA DEL CAMPUS MUNDET, d'Andrés Besolí, Aram Monfort i Maribel Ollé.

i