dijous, 19 de març de 2020

LA CASA MATAS I RAMIS


Casa Joaquima Ramis, es desconeix l'autor.
El 30 d’agost de 1912, Joaquima Ramis Amigó, vda de Francesc Matas, amb domicili a la ciutat de Barcelona, Plaça de Santa Anna, 14, presenta davant l’Ajuntament el projecte de construcció de dues cases amb la mateixa façana, com habitatge pels seus dos fills Joaquim i Enric Matas i Ramis, al carrer del Príncep (avui Feliu i Codina). 

Ella tenia la seva casa d’estiueig entre el carrer del Vent i Martí Alsina (Aleshores c. del Nord), d’estil també modernista obra del seu fill Enric, que hores d’ara ja no existeix. Joaquima Ramis va morir l’onze de març de 1934 a l'edad de 72 anys, segons publica La Vanguardia d’aquell dia.

Els plànols de la casa que volia per als seus fills i la sol·licitud de permís d’obres està signada pel mestre d'obres Josep Masdeu, però és pràcticament segur que eren del seu fill Enric Matas que aleshores encara no disposava encara del títol d’arquitecte i per tant, no els podia signar ell mateix. Aquesta era una pràctica habitual entre arquitectes quan pel motiu que fos la seva firma no podia incloure’s.


Plànols de l'Arxiu Administratiu de l'Ajuntament de Barcelona

Però, qui eren els germans Matas i Ramis?


Joaquim Matas i Ramis neix en 1884, enginyer en actiu dissenyador de projectes de l’electrificació a través de centrals hidroelèctriques fundà en 1911 l’empresa Maquinaria i material elèctric Vogel i Matas, S.A. que en l’actualitat actua sota el nom de MATAS I RAMIS, S.A., una empresa, d’altra banda, que va omplir una parcel·la significativa en la història de l’evolució del ram elèctric a Catalunya.

En La Vanguardia de 19 de novembre de 1966, es publicava un article amb el nom de “Cuando la ciudad se iluminó”, on es recordaba a les persones que foren pioneres en dotar de llum a la ciutat de Barcelona, entre els que destacava Joaquim Matas i Ramis, tot dient “ El señor Matas Ramis (Joaquin), decia «en la Barcelona ochocentista, la levita y la chistera eran prendas obligadas para las personas representativas. Como ellas se podía contemplar al señor Xifra subido en una escalera, regulando las lámparas de arco instaladas en las altas farolas de la Rambla o de la Plaza Real. En otra ocasión, se hizo atar en ia delantera de una locomotora de un tren, de San Juan de las Abadesas a Barcelona, para poder regular un arco voltaico que, con su reflector, se había instalado en la misma» .

Joaquim Martas i Ramis morí a Barcelona en 1975,


Enric matas i Ramis,
Foto Barcelona Modernista.
Enric Matas i Ramis, va néixer el 1887. Va cursar la carrera d’arquitectura aconseguint el preuat títol en 1913. Va ser arquitecte municipal del poble de Calaf i l’honorífic de la barcelonina Associació de Veïns del carrer de Petritxol, amb el que va ser distingit pel seu provat barcelonisme. (Diccionari Biogràfic JF Ràfols).

A més d’un magnífic arquitecte, Enric Matas i Ramis era bon fotògraf com ho demostren el munt de fotografies de principis de segle del aleshores poble d’Horta i també va ser un gran col·leccionista de postals. 

La Biblioteca del Museu Nacional conserva una col·lecció de 20.000 targetes postals que fou ingressada l’any 1957 gràcies al llegat d’Enric Matas i Ramis quan aquest va morir. 

Va ser un dels arquitectes modernistes més actius a Horta, les seves primeres obres les projecta per als seus familiars en aquella antiga població barcelonina. Com que en un principi encara no tenia el títol d'arquitecte ens trobem que els plànols van signats bé per l'arquitecte Josep Domènech i Mansana o bé pel mestre d'obres Josep Masdeu, com és el cas de la casa que ens ocupa.

El 1912 s’inicia la construcció de l’edifici del carrer del Príncep (avui Feliu i Codina) i Enric Matas , que no va aconseguir el títol d’arquitecte fins a 1913, va demanar al mestre d’obres Josep Masdeu que signes els plànols per ell, pràctica molt comuna al menys en l’època. Aquesta casa esdevé un dels exemples més significatius del Modernisme a la ja barriada d’Horta.


És un edifici que inclou dues cases entremitgeres, està format per planta, un primer pis i pati posterior comunicat amb el carrer Martí Alsina, les portes principals estan pel costat del carrer Príncep (avui Feliu i Codina). Destaca l’emmarcament d’obertures, sempre a base d’obra vista, el potent ràfec, protegit per teula àrab envidriada de color verd sobre el qual es disposen nombroses peces de sortida d’aigües de la coberta plana, i recolzat en cartel·les esglaonades de maó vist. L’edifici es basteix sobre un sòcol de paredat irregular. Són destacables el joc d’obertures en agrupació de sis finestres a banda i banda de l’eix de l’edifici (segons es descriu en el WEB del centre Cívic Matas i Ramis).


Entre d'altres són obra de Enric Matas i Ramís les cases de J. Ramon Estebe del carrer Mestre Dalmau de 1915


Fotos de les cases J. Ramon Estebe . Foto 1918 Fons Felip Capdevila

També són d'Enric Matas i Ramis, les cases del carrer Chapí , 62 - 64 , que són de 1930,  que podem visionar  en la foto i plànol de sota , el seu propietari era Pere Soler.



Plànols de les cases en qüestió


















Cinema Montserrat 1962
foto fons Xifre.
En la seva última etapa de vida va ser l'arquitecte responsable de l'edifici del cinema Montserrat, que estava situat al número 267 de l'avinguda mare de Déu de Montserrat, inaugurat en 1952, tenia capacitat per a 783 butaques que es distribuïen en platea i anfiteatre. Des del carrer una marquesina protegia als possibles espectadors en temps de pluja, A las plantes superiors de la façana hi dominava el maó en un estil de simplicitat rectilínia. (del blog Barcelofilia)


Enric Matas i Ramis morí a Barcelona el 25 de novembre de 1956 i en el seu testament, llega una de les cases que formen l’edifici i el seu fons bibliogràfic, que era prou important, a l’Ajuntament de Barcelona, per tal que faci una biblioteca popular, que mai no va arribar a fer-se realitat.

Mentrestant, a l’altre casa propietat de Joaquim Matas (ell feia molt de temps que ja no la utilitzava), s’hi va instal·lar durant un temps una farmàcia i posteriorment un el Centre Excursionista de Catalunya, desconec si va ser exactament per aquest ordre.

Finalment, l’any 1967 l’Ajuntament es fa càrrec de l’edifici donat i retira les col·leccions i els mobles, que diposita al Museu d’Art Modern i al Museu d’Història de la Ciutat.

L'edifici sobre els anys 70, del fons F. Capdevila.
A la dècada dels setanta, amb la revitalització del moviment associatiu, es produeixen nombroses manifestacions i mobilitzacions reivindicant l’obertura d’un espai públic a la casa Matas i Ramis. 


En Joaquim Matas i Ramis, mitjançant testament, llega finalment l’altra casa de l’edifici el 1975 , any en que va morir.

El juny del 1986, s’inaugura una de les cases com a Centre de barri.


L’octubre del 1992, s’annexionen ambdues cases i s’inaugura com a Centre Cívic Matas i Ramis. El 2001, i degut a l’increment de les activitats i serveis del centre, obliga una nova ampliació que s’inaugura el novembre del mateix any.


Resulta molt curiós l'escassetat de fotografies antigues i no tan antigues que existeixen d'aquesta casa tan important, tot just hem pogut trobar la que es pot veure més amunt a la dreta que deu ser dels anys setanta del segle passat, on apareix ja bastant deteriorada, segurament acabava de plegar la famacia que hi devia haver , s'intueix per la rodona de ferro que hi ha a la porta i que en temps hauria assegurat i contingut  la creu vermella que assenyalava la botiga.







Fonts d’informació :

Web del Centre Cívic Matas i Ramis,
Plànols de la finca de l’Arxiu Administratiu de l’Ajuntament de Barcelona.
Diari la Vanguardia
Blog. Barcelona Modernista
Blog, Barcelofilia.






divendres, 6 de març de 2020

HISTÒRIA DE L'INSTITUT RAVETLLAT-PLA i dels seus propagonistes.


TORRE FITONA – ELS SEMINARIS


Els Seminaris i els terrenys que ocupava a finals del segle XIX. Composició de diverses fotos d l
 l'Arxiu de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau


La finca que actualment conté els Jardins del Dr. Ramon Pla Armengol, era coneguda fa molts anys com torre Fitona i així apareix en documents notarials de l’època. Més tard en mapes del segle XIX i en el Padró Municipal de Sant Martí de Provençals, se la denominarà els Seminaris, la muntanya on es situaven era la muntanya Pelada que era el barri de muntanya de Sant Martí de Provençals.

El Concili de Trento de 1563 decreta la creació de Seminaris Conciliars com centres de formació espiritual i intel·lectual dels sacerdots. El Bisbe de Barcelona Guillem Caçador , que també fou President de la Generalitat, quan retornà del Concili va impulsar la creació dels Seminaris a Barcelona. És molt provable que Torre Fitona formés part de la propietat del Santuari de Nostra Senyora del Coll, malgrat que històricament no ho hem pogut constatar.

Tenim, això si, més informació a partir de la Desamortització de Mendizabal que afecta a la finca guinardorenca dels Seminaris decretada per la regenta Donya Maria Cristina de Borbó, que volia rebaixar el deute públic en base a deslliurar bens eclesiàstics i posar-los a subhasta pública per a ser venuts al major postor. Així doncs es taxen aquests bens i es posen a disposició de tot aquell que estigui en disposició de comprar-los.

No ens entretindrem en nomenar les diverses mans per les que van passar aquestes terres atès que no és important pel tema que ens ocupa, finalment però, sabem que el 1895 una gran part de la finca de la Fitona està en mans de Frederic Benessat qui en 1927, la ven al doctor Ramon Pla i Armengol.


RAMON PLA I ARMENGOL

Ramon Pla i Armengol va néixer al poble d’Alentorn de Lleida en 1880 i morí a Barcelona en 1958. Llicenciat en medicina per la Universitat de Barcelona en 1901 i doctorat en 1904.

Va ser un metge molt catalanista i amb d’idees socialistes preocupat per les condicions de vida que patien els seus malalts entre els que la tuberculosi feia estralls, va decidir participar activament en la lluita científica i política contra la pesta blanca que és com es denominava la malaltia popularment. Des de la seva lluita va plantejar des del seu catalanisme polític la necessitat d’incloure la cultura catalana en el pensament científic i viceversa la qual cosa el va dur a escriure el primer llibre de medicina publicat en català. Compromès política i socialment no entenia el progrés sinó comportava una millor vida per les classes desfavorides.

Fotos del fons familiar del dr. Ramon Pla

Mentre prepara el doctorat va exercir de metge al poble d’Albesa a Lleida.

Fou un del fundadors del Patronat de Catalunya contra la Tuberculosi 1903 (el bacil de Koch va ser descobert i descrit en 1882, com el bacteri que provoca una malaltia mortal en l’època: la tuberculosi).

Quan en va doctorar en 1904, s’establí a Barcelona on es casà amb Assumpció Monseny i Roca amb qui va tenir una única filla Núria Pla i Monseny qui amb el anys seria una de les primeres metgesses del país.

Ramon Pla entra a treballar a l’Hospital de la Santa Creu i en el laboratori Municipal de Bactereologia, sota la direcció de Ramon Turró. Coneix les teories del veterinari Joaquim Ravetllat segons les quals el bacil de Koch era el que provocava la malaltia però aquesta es desenvolupava en tres estadis diferents sobre els que es podia actuar amb èxit, i es posen en contacte a la fi de col·laborar. En 1916 decideixen fer-se socis i treballar conjuntament.

En 1923 funda amb Joaquim Ravetllat i Estech (1871-1923) l’Institut Ravetllat-Pla


RAMON PLA I ARMENGOL POLÍTIC

Ramon Pla i Armengol a més d’un gran científic fou també un conegut polític socialista preocupat per la societat del moment.

S’inicia en política en la Unió Catalanista.

En 1917 ingressà en l’Agrupació Socialista de Barcelona. 1919 candidat en les eleccions de candidats provincial per Sant Feliu de Vilanova.

Delegat al Congrés de la CNT (Madrid 1919) pel Sindicat Únic.

1928- Durant la dictadura de Primo de Rivera participa en el Congrés del PSOE

1931-1932 presidí la Delegació Catalana del PSOE i impulsà la unió amb la USC (Unió Socialista de Catalunya) amb el PSOE. Quan el PSOE trenca l’acord, ell es manté en la USC

Al principi de la guerra diversos partits, com la Federació Catalana del PSOE o la USC a la que pertanyia Ramon Pla, van unir-se per fundar el PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya)

Fou delegat del Front d’Esquerres per Barcelona en 1936 per la USC i assistí a l’ultima reunió de les Corts a Figueres en 1939 com delegat del PSUC.


RAMON PLA I ARMENGOL I JOAQUIM RAVETLLAT ESTECH

Joaquim Ravetllat i Estech (1871-1923) neix al poble de Salt i realitza estudis de veterinària a Madrid. Quan acabà els estudis col·laborà amb diversos especialistes entre ells el dr. Jaume Ferran i Clua, establert també al barri del Guinardó.
Joaquim Ravetllat i Estech

Ramon Pla coneix les teories del dr. Ravetllat, li interessen i es posa en contacte amb ell, comencen a treballar junts en 1918 al Sanatori Mental de Salt, un laboratori que experimentava amb la sang de cavalls.

En 1919 ambos metges presenten la seva teoria durant el tercer Congrés de Metges de Llengua Catalana, el mateix any comencen a comercialitzar els seus productes. Per consolidar el treball i davant del vuit oficial crearen un institut privat de recerca. 15 de febrer de 1922 es sol·licita el registre de la marca Ravetllat-Pla que fou reconeguda oficialment el 29.8.1923.

Un fet inesperat però va canviar la situació, a finals d’octubre de 1923 moria prematurament Joaquim Ravetllat a l’edat de 52 anys, Ramon Pla un cop refet de la mort del seu amic i soci va decidir tirar endavant amb el projecte.

Pla esdevé l’únic propietari de la societat en comprar a la germana del dr. Ravetllat, la part del seu germà. En l’acord s’explicita que el nom de l’Institut continuaria essent el mateix.

Va portar el laboratori d’investigació de Salt a Barcelona, al passeig de Gràcia 62, mentre continuava a Salt el laboratori de producció.

A la fi de resoldre el problema de la doble seu, en 1924 l’Institut Ravetllat-Pla s’instal·la a la masia de ca l’Hortal al barri de la Salut, que s’inaugurà el 16 de maig de 1924 i que de seguida se’ls va quedar petit i van haver de buscar altres possibles seus amb unes determinades característiques que facilitessin el benestar dels animals amb els que treballava i amb espai suficient per a dur a terme les seves investigacions.



Masia de ca l'Hortal dia de la inauguració de l'Institut Ravetllat-Pla


INSTITUT RAVETLLAT-PLA AL GUINARDÓ.

Frederic Benessat ven a Ramon Pla i Armengol la finca coneguda com la Fitona en 1927. El conjunt format pel laboratori i la casa del Dr. Pla, ideat per l’arquitecte Adolf Florensa en estil noucentista, es construí entre 1930 i 1932.

Ja el mateix 1927 es presenta davant l’Ajuntament els plànols d’un edifici, signat per l’arquitecte Adolf Florensa que va ser aprovat pel Consistori; en gener de 1928 es demana l’ampliació per un ala lateral i un pis. El projecte s’inspirà en el més pur estil Noucentista i es combinava la influència italiana amb la tradició catalana.




«L’Edifici situat en una finca de quatre hectàrees, es va projectar com una vil·la pal·ladiana a la façana sud, amb una portalada al mig d’un mur de carreus bossellats a la base, un primer pis dotat de galeries amb arcs, un segons pis en forma de llotja amb columnes i una balustrada com acabament de l’immoble.

La façana nord de la que hi ha un primer dibuix de caràcter del tot rural, dona directament al segon pis de l’Institut i està tractada com si fos una masia catalana del segle XVIII. Ambdues façanes recullen l’estètica del classicisme mediterrani i la tradició de l’arquitectura rural catalana. De fet va ser declarada bé d’interès local». (Mercat de l’art, col·leccionisme i museus. Estudis sobre el patrimoni - Per Bonaventura Bassegoda, Ignasi Domènec)

Casa del dr. Ramon Pla i família


"L’interior de la casa del Dr. Pla, decorat per la seva muller Assumpció Montseny, que era una dona de gustos refinats i profundament religiosa, amb la formació d’una dona de la burgesia catalana de l’època, va ser decorat amb mobles d’estil clàssic espanyol i els combinà amb algun d’autèntic amb rèpliques més o menys afortunades. Aquests fet influenciaren decididament en la seva filla Núria Pla, qui a la mort de la mare es desempallegar de la majoria de mobles i els substituí per altres d’època del mateix estil, però autèntics" (*).

L’Institut es posà a treballar intensament, les seves instal·lacions van acollir més de 100 cavalls, els quals degudament immunitzats eren la base de dos productes antituberculosos l’hemoantitooxina (ingerible) i el serum Ravertllat-Pla (injectable).


Edifici de l'Institut Ravetllat-Pla

Fins el principi de la Guerra, l’Institut va desplegar una gran activitat productiva i un gran desenvolupament comercial, exportant productes a més de 27 països preferentment de Sud-Amèrica on Ramon Pla hi va viatjar donant conferències i assistint a congressos.

A principi de la Guerra les patrulles control anarquistes van originar mort i destrucció arreu de Barcelona, al Guinardó el lloc escollit pels afusellaments era darrera Sant Pau on hi havia una pedrera inhòspita i solitària a la banda est de la finca de l’Institut Ravetllat Pla. També es van utilitzar amb la mateixa finalitat altres pedreres que estaven situades a l’avinguda de la Mare de Déu de Montserrat, ben a prop de la porta principal de la finca.

Des de casa del doctor Pla, sens dubte, es devien sentit amb gran claredat els trets dels fusells de les patrulles de control i més si tenim present que era un barri on durant la nit regnava el silenci més absolut. Entenem que per la seva coneguda ideologia socialista el doctor Pla no tenia perquè sentir-se en perill però, suposem que tant la dona que era profundament religiosa i com tal molt conservadora, com la filla del doctor Pla que aleshores tenia 19-20 anys, mortes de por, forcessin la sortida del país de la família i fugint cap a Bèlgica.

Desprès des de França, les dones entraren a territori nacional (desconeixem els mitjans que van ser utilitzats per viatjar i es van traslladaren fins a Burgos capital provisional dels sublevats). Finalment es van instal·lat amb el germà sacerdot del dr. Pla, Miquel Pla Armengol en un poble proper a Burgos.

A Burgos Núria Pla es feu de la Secció Femenina de la Falange i ajudà a les forces sublevades, mentrestant el seu pare va tornar a Barcelona a principis de 1938, on els antics companys de partit el van rebre molt malament i van castigar la fugida amb la seva expulsió del PSUC.

En 1937, la casa del doctor Pla va ser confiscada i la Generalitat va facilitar que s’hi establís el Govern Basc en l’exili, al capdavant del qual estava Manuel d’Irujo. El Doctor Pla en saber-ho es va quedar més tranquil sabent que d’aquesta manera es respectarien les seves pertinences. Durant la guerra el laboratori va continuar treballant i va servir els seus productes gratuïtament als soldats del front.

Ramon Pla retornà a Barcelona a principis de 1938 i es quedà fins dos dies abans de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat de Barcelona el 26 gener de 1939, tornà a creuar la frontera cap a França. Va passar un temps a Paris i fugint de la persecució nazi arribà a Montpeller on s’hi quedà fins 1942.

En quan va ser informat de l’abast de la condemna, on se’l castigava al a ser desterrat a perpetuïtat del país, embarcà cap a Mèxic on va desenvolupar una intensa activitat mèdica i política durant els anys que hi va viure. Allà va participar en les activitats de l’Orfeó Català en l’exili i fundà l’editorial Minerva amb d’altres dues persones.


ETAPA NÚRIA PLA I MONSENY

Acabat el conflicte bèl·lic, Núria Pla i la seva mare, junt amb la majordoma que les havia servit a Burgos van tornar a Barcelona i van reclamar la propietat de la finca i l’Institut, els quals els hi van ser retornats gràcies a l’adhesió de Núria Pla al nou règim, va tornar a la universitat i va acabar la carrera amb bones notes i va dirigir l’Institut fins que va tancar.
La doctora Núria Pla sobre els anys 50

Es va casar amb Alfonso Carro Crespo fiscal general de l’Estat per Girona, no sabem l’any, existeix escassa historiografia sobre la doctora Pla.

l’1 d’agost de 1939 el Tribunal de Responsabilitats Polítiques, inicià el procediment contra Ramon Pla. La sentència es va publicar el 26 de març de 1941 on se’l condemnava al desterrament perpetu i a una sanció econòmica de un milió de pessetes de l’època. L’Audiència Provincial de Barcelona podia fer una interpretació pròpia de la sentència i així ho va fer estimant que la multa no podia pas afectar a la dona i la filla del dr. Pla, notòriament addictes al règim. Per evitar qualsevol responsabilitat Núria Pla va demanar al seu pare de crear una societat anònima, d’aquesta manera es garantia el futur de la finca i de l’Institut al separar els drets de cadascú.

La ferocitat del règim es va mitigar en finalitzar la II Guerra Mundial amb el triomf del aliats. Ramon Pla torna a París en 1946 i finalment es va acollir a una de les mesures de gràcia del règim i torna a Barcelona en 1948 però ja no era el mateix, havia marxat un home lluitador i tornava un home vençut, ja no va aixecar cap mai més. A pocs mesos de tornar morí la seva dona Assumpció Monseny. Ell visqué fins 1958, va morir a la seva casa del Guinardó oblidat de tothom..

Durant els anys 40 els productes de l’Institut Ravetllat-Pla arribaven ja al mercat com simples tònics per millorar l’estat de salut de les persones, els antibiòtics ja es coneixien i van anar guanyant terreny en la lluita contra qualsevol infecció.

A finals dels anys 70 l’Institut va tancar, ja no els van renovar els permisos per comercialitzar els seus productes.

Nuría Pla que era una dona culta i una bona pianista, es va dedicar aleshores a donar sortida a les seves aficions personals, tocar aquest instrument, la compra i restauració de mobles antics i a la cria de gossos boxer que van ser molt apreciats i amb els que va guanyar algun que altre concurs.
La doctura Núria Pla amb alguns dels seus gossos boxer. Fotos del fons familiar.

Al Sr. Carro el van jubilar del càrrec de fiscal el 1979 i va morir el 9 de juliol de 1989.

Núria Pla, sempre va ser una persona molt reservada i poc donada al tracte amb els veïns i de gran com tota persona que no té família bastant desconfiada.  Quan va morir el seu secretari de confiança, ella mateixa feia els rebuts a màquina dels lloguers del pisos que tenia en propietat i que li anava a cobrar la portera d’un dels seus blocs de pisos, la filla de la qual li feia de xofer donada l’avançada edat de la senyora.

El mateix any la senyora Pla va signar un acord amb l’Ajuntament per qual el consistori li comprava 5700 metres quadrats per 97 milions de pessetes, destinats a l’obertura de la Ronda del Guinardó amb la condició que el resta de la finca de 36.000 metres 2, amb la casa i els jardins, lliure d’impostos, fossin cedits gratuïtament al municipi en quan la propietària hagués mort.

Poc abans de la seva mort, no se sap exactament quan, mitjançant testament signat en llit de mort la doctora Núria Pla demanà (?) crear una Fundació que dugués el nom del seu pare a la fi que administrés tots els seus bens, que lògicament donades les circumstàncies es constituiria «Post Mortem». És a dir, amb aquest darrer testament feia hereva universal a la Fundació en qüestió.
Núria Pla ja molt gran

Sabem per una cosina segona seva, que la doctora Núria Pla va morir el dissabte dia 5 de març de 2011. No es va publicar cap nota als diaris relacionada amb la seva mort ni tan se val una mínima esquela a «La Vanguárdia» (al menys que nosaltres haguem pogut trobar), malgrat s’havien publicat en el seu moment, la del pare i la del seu marit. Hores d’ara encara no consta el dia de la mort ni en la mateixa Fundació, sempre es parla de març de 2011, es molt possible a la vista de com va anar tot plegat, que a algú no li convingués que la notícia es fes pública ni tampoc el dia de la mort.

Pel que es veu la doctora Núria Pla era la madrina d’aquesta senyora a la que també li posà de nom Núria, que viu a Jerez de la Frontera on fa professora de piano i que per iniciativa seva es va posar en contacte amb nosaltres : «una colla de persones properes a la doctora Pla, es van aprofitar de la debilitat física i mental d'una dona de més de 90 anys per a beneficiar-se'n econòmicament.»

Aquesta senyora, assegura que la voluntat de la doctora Pla havia estat sempre la de donar tant la finca com els edificis que conté a l'Ajuntament de Barcelona .

Explicà que Núria Pla no va arribar a tenir mai fills, va patir algunes interrupcions espontànies d'embaràs i els metges li van assegurar que no podria tenir-ne mes.

Molt conscient que no tindria descendència, un cop mort el seu marit, va fer testament a la fi que tot quedés prou clar de cara al futur.

D'aquesta manera i després de moltes reunions amb els responsables de l'Ajuntament de Barcelona, va cedir-los la seva casa, propietat i mobles de la seva col·lecció particular, i va estar d'acord amb els plans que sobre la finca se li van exposar, això és: l'edifici l'Institut es destinaria a acollir la col·lecció de mobles antics que conté la casa (de cap manera va autoritzar la dispersió d'aquesta col·lecció, és més, en els últims anys de la seva vida ella mateixa ja va fer restaurar algunes de les habitacions del l'Institut, a les que va fer traslladar una part dels mobles), la seva casa personal com a fundació hauria de poder acollir a científics de pas en el país i l'altra part de la casa ser habilitada com hospital, tot plegat vinculat amb els serveis de l'Hospital de Sant Pau.






Així doncs , la doctora Núria Pla va morir el 5 de març de 2011, en dissabte, uns dies abans davant la imminència de la seva mort, de forma sorprenent, va redactar un nou testament en el que deixava totes les seves possessions a un misteriosa fundació que a la que haurien de posat el nom de Ramon Pla i Armengol, al cap d'un mes i mig la Fundació ja s'havia constituït Post Mortem i van inscriure la finca al seu nom el 27.5.2012 .

Aquestes persones properes de les que parlava el familiar del que abans hem parlat, teníem, no tenim pas cap dubte que tenien perfecte coneixement de l’acord al que havia arribat la finada amb l’Ajuntament en 1989 i tot i així varen tractar de fer-se'n amb la titularitat dels bens i terrenys de l’Institut Ravetllat-Pla, i per sort pels barcelonins no se'n van sortir del tot. Finalment com es comprovarà tot seguit,  els terrenys i els edificis van quedar oficialment en nom de l'Ajuntament i no així els mobles antics que queden en de la Fundació així com la resta de bens de la finada.

L’ajuntament per la seva part fa recórrer contra aquest acord, tot recordant el conveni que havia establer amb la senyora Pla en 1989. Desprès del procès judicial el Jutjat de Primera instància núm 12 de BCN va adjudicar la finca i la casa a l’Ajuntament de Barcelona el 17 de febrer de 2015. Sis mesos desprès es va inscriure al Registre de la Propietat a nom seu.

Finalment es va arribar a un acord amb la Fundació mitjançant el qual el Consistori, rehabilitaria tots els jardins i els obriria al públic, mentre la Fundació en comprometia a rehabilitar els edificis i a crear un museu on es mostrarien tots els mobles que eren propietat de la senyora Pla. La Fundació va inaugurar les dues primeres sales expositives el 22.10.2015, l’edifici encara està per rehabilitar.

Finalment el 15 de desembre de 2019, l’Ajuntament de Barcelona inaugurà els jardins del Doctor Ramon Pla i Armengol.



Fotos de Lourdes una veïna del Guinardó



VISIÓ DE LA FUNDACIÓ  RAMON PLA I ARMENGOL  (extreta del web a la pròpia Fundació).

La Fundació Ramon Pla Armengol va ser creada ‘post mortem’ per la senyora Nuria Pla Montseny mitjançant les normatives i disposicions contingudes al seu testament, on al mateix temps, la institució va ésser instituïda la seva única hereva. El mecanisme jurídic aplicat per arribar a aquest fi és de gran complexitat tècnica però la pròpia existència institucional actual de la Fundació acredita, sense cap mena de dubte, la viabilitat del projecte.
Les raons motivadores d’aquesta forma de procedir per part de la Fundació van ser, en primer lloc, degudes a circumstàncies personals: la senyora Núria Pla era filla única, el seu marit havia mort i no comptava amb descendència ni legitimaris així com també posseïa una certa massa patrimonial productiva; a aquestes circumstàncies personals cal afegir-hi les característiques del seu propi caràcter doncs era una persona d’extensa cultura i ambició filantròpica i posseïa una aguda intel·ligència natural i una intuïtiva capacitat empresarial per a la presa de decisions; efectivament, la concurrència de totes aquestes circumstàncies i la possibilitat tècnica de fer viable el seu desig , per altra banda molt humà, de perpetuar les seves inquietuds i iniciatives i amb això fer-les perdurar més enllà de la seva pròpia existència terrenal a través d’una Fundació hereva de duració indefinida, varen ser les bases de la creació de la Fundació Ramon Pla Armengol.



Fons informatives : 

Tesi de final de carrera de Sara Lugo (UAB), 
Web Col·legi Metges.
(*)Mercat de l'Art, colleccionisme i museus. Estudis sobre el patrimoni - per Bonaventura Bassegoda i Ignasi Domènec.
 i d'altres fons que s'anomenen en el text.


dilluns, 27 de gener de 2020

CASES GIOL A HORTA


Fotos del Fons Felip Capdevila

Joan Giol Huguet besavi de Santi Giol, descendent de la família i actual propietari junt amb la seva germana del patrimoni familiar, va adquirir a finals de segle XIX part de les terres conegudes com l’hort d’en Pere Pau, futures plaça del Progrés (actual Eivissa) i carrer del Progrés (actual Fulton) i va construir en estil neo classic el que popularment es coneix com “casa del fotògraf” ( per haver estat ocupat el local de la cantonada de la finca per un fotògraf on mitja barriada ha fer fer les seves fotos de casament o de comunió) i els baixos de la casa del costat. El baixos del que seria més tard l’edifici de continuació en principi es van fer servir de magatzem. 

La casa principal, la de la cantonada, fou obra de l’arquitecte Leandre Albareda i la va construir el mestre d’obres Federico Farreras. En la sol·licitud de llicència d’obres a l’Ajuntament de 1891 s’adjuntaven els planells de la casa, la forma total de l’edifici era triangular, el tràmit del permís va durar del 07/02/1891 al 16/03/1891, i la façana de l’edifici era segons reproducció adjunta.

Planells de Arxiu Administratiu de l'Ajuntament de Barcelona

Planells de Arxiu Administratiu de l'Ajuntament de Barcelona


Pel que sembla en el pis de dalt hi va viure durant uns anys la pròpia família del sr. Giol. Ja en 1896, Joan Giol Huguet demana permís d’obres per edificar un pis en la casa la planta baixa de la qual que en principi només havia estat destinada a magatzem, en la plaça ja aleshores anomenada del Mercat, arquitecte municipal va ser en Claudio Durán i el Mestre d’obres José Pérez Terraza, mestre d’obres que prometia molt i que va morir molt jove als 54 anys, concretament en 1906, aquesta obra hauria estat un dels primers encàrrecs que va rebre quan va arribar a Barcelona de la seva ciutat natal Mérida. 

Planells de Arxiu Administratiu de l'Ajuntament de Barcelona

 Finalment en 1906 es va demanar permís per realitzar obres majors per construir un cobert al pati de la casa. 

 L’Ajuntament durant els primer vint anys del segle passat ja començava a posar problemes a possibles reformes a dur a terme en les cases ja construïdes a la plaça i al carrer Fulton, en algunes de les cartes que el sr. Giol va rebre de l’Ajuntament s’indicava que s’havien de tenir present certes directrius « por las futuras necesidades de tráfico» (1906), o que «que en el espacio que ocupa lo que se conoce como plaza Ibiza falta un criterio estable en la urbanización de la misma» (1929) .

Concretament el propietari de la finca dona aquesta informació "Es també molt sucosa la controvèrsia familiar, sempre amb” quien tiene mando en plaza”  (Plaça Eivissa) de principis de segle XX entre “el señor Arquitecto Jefe de la División de Alineaciones y Enlaces, desestimando los recursos presentado”, fent un cant a la simetria i l´uniformisme de la plaça del Mercat, que la volia “lo mas regular possible” (sic)
 I en posterior debat “desestimar las modificacions propuestas, en perjuicio del interès público” Fent un cant per la planificació d’Horta per els automòbils, imposant un model cotxe cèntric sorollós i pol·luciónant, a la llum d´avui en dia. Es ben cert que tenir raó abans de temps es altra forma d’equivocar-se.

 Quan la família va marxar a viure la torre que es va construir al Pg. de Maragall, per tots coneguda com Can Giol, les cases de la plaça Eivissa van llogar-se, fins que el PGM de 1976 (1), les va afectar, suposadament per ampliar el carrer Fulton, avui dia podem apreciar el resultat d’aquell desastre en un edifici de pisos d’aquest carrer construït allà on abans hi havia hagut cases de planta i pis. La casa del «fotògraf» i la del costat van ser expropiades per l’Ajuntament que va oferir al sr. Giol pare de l’actual propietari, una compensació de 1.400.00 pessetes de l’època, que no va acceptar de cap de les maneres. Les cases afectades malgrat tot, van ser inscrites per l’Ajuntament com solar, tot i així, inexplicablement i contra tot pronòstic, l’Ajuntament en 1990 va catalogar i protegir a façana del «solar» sic, coses del Consistori. (*)

 Tenim la gran sort que gràcies a l’indicat PGM de 1976 en època de l’alcade Josep Maria Socias Umbert, no totes les cases afectades no van ser comprades i convertides en pisos com es pretenia aleshores, però tot i així, es va perdre una part important del patrimoni històric. 

 Horta per la seva condició de nucli històric contrastava pel poc nivell de protecció dels seus edificis històrics en el catàleg municipal. El nou PGM va preveure la creació de nous espais públics (places i vials) que incidiren de forma important en el nucli històric hortenc, la plaça de Santes Creus va es va veure greument mutilada en l’ultima urbanització del carrer Tajo, i també algunes de les cases del carrer Fulton i Plaça Eivissa . Les autopistes amenaçaven en enderrocar can Cortada (salvada en última instància), can Glòria i d’altres que haurien d’haver fet avergonyir al planificador .(2). Tornant a les cases de la plaça Eivissa abans mencionades,

 Cal recordar que en 2004 durant el mandat de l’alcalde socialista Joan Clos i Mateu, la casa va ser ocupada malgrat haver-se tapiada, van entrar per l'unica porta possible i malgrat els veïns van assegurar que no feia més de 24 que s'havia ocupat i davant la passibitat de la policia que es va creure als ocupes que deien que ja feia 15 dies que hi eren. Tot barrejat amb una manifestació de sensesostre que deien que ells també tenien dret a entrar per utilitzar la casa. La policia intentant posar pau i ordre en les reivindicacions i els drets adquirits.(*)
Rajoles esquerdades de la casa Giol 2017

El sr. Giol volia presentar l’oportuna denuncia però no va poder ser acceptada per ser un edifici expropiat pel Consistori i ho havien de fer, en tot cas, la família propietària juntament amb l’Ajuntament, que no va voler problemes amb els okupes i allà s’hi van quedar 14 anys a d’edifici cultivant marihuana i llogant habitacions a nivell internacional per fumar i escoltar música, amb les corresponents denúncies dels veïns i la presència policial fent fotografies des del terrats veïns, la casa deteriorant-se més i més. (*) Finalment els ocupes van ser desallotjats en 2017, es va fer una mica de neteja interior, es van tapiar les portes i està a l’espera que es desencallin els desacords entre els propietaris i arquitectes de l’Ajuntament i que sigui en més aviat possible donat l’estat actual de l’edifici. 


El sr. Giol explica al respecte "Com que l´Ajuntament es va inhibir del problema okupa, vàrem iniciar una reversió ara no recordo l'any,  que va acabar sent una retrocessió, ja que el nostre pare no va voler cobrar la indemnització per tirar la façana a terra. La primera discussió amb l´Ajuntament va ser per quantificar el que  havíem de pagar per recuperar un terreny ¡¡¡¡¡cedit gratuïtament!!!!!!uns trenta anys abans". (*).

És necessita la prepotència que dóna el poder perquè algú afirmi que el "terreny havia estat cedit gratuïtament, quan va ser expropiat i el pare del sr. Giol no va voler cobrar mai".



Fotos del Fons de Felip Capdevila i Jaume Caminal

 A principis del segle XX, Dolors Borràs i Serra, esposa Joan Giol Huguet, que aleshores tenia domicili en el carrer Fulton 19 segons consta en l’escrit de sol·licitud de llicència d’obres, acompanyada del rector de la parròquia de Sant Joan d’Horta, visita diversos terrenys lliures del aleshores poble d’Horta per mirar per mirar de comprar-los entre d’altres motius, per construir-hi una torre familiar. Es decideix finalment, per uns de la recent inaugurada urbanització de la família Casanovas a la Font d’en Fargues, que serà la primera en construir-se tot seguint estrictament les directrius marcades per Montserrat de Casanoves que volia crear un barri a l’estil de la moda del moment de les denominades ciutats jardí, cases aïllades amb jardí i/o com a màxim dos de mitgeres.

 Resulta curiós aquest binomi atès que es conegut que la senyora Borràs era una atea convençuda, una dona evidentment notable per l’època. Demanà el permís d’obres al seu nom amb el degut permís del marit com disposaven les normatives del moment, tal com consta en la tramitació del permís municipal d’obres. Comprà doncs, els terrenys al llindar de la nova carretera d’Horta per on transitava el recent inaugurat tramvia elèctric directament del centre de la capital.


Planells de Arxiu Administratiu de l'Ajuntament de Barcelona

La torre la projectà Guillem Busquets Vautravers en forma de dues cases mitgeres amb sortides independents (avui dia amb el 371 del passeig de Maragall i 2 del passeig de la Font d’en Fargues), d’estil modernista, fou construïda en 1912, la llicència d’obres s’havia demanat en setembre de 1910.

Cal afegir que Guillem Busquets era el mateix arquitecte que va idear la urbanització de les terres de la senyora Montserrat de Casanovas en una part de la qual es van instal·lar les cases de la cooperativa de periodistes, alguna de les qual han estat declarades patrimoni recentment i sobre les que es demana la mateixa protecció per a la resta de les que queden. La Torre Giol va ser declara bé cultural d’interès local el 21 de juliol de l’any 2000.

 En aquesta casa acabada de construir en 1912, va néixer Santi Giol, atual propietari de l’edifici, que durant alguns anys  va ser seu d’una escola dirigida per Lluís Maria Folch, que va estar al capdavant de la Junta de Portecció de la Infància, seu de la revista Integral i finalment una llar d’avis, actualment està en projecte la seva rehabilitació. 

 Finalment, Juan Giol Huguet també va comprar la parcel·la que correspon al núm. 373 del mateix passeig de Maragall, on es va construir una torre aïllada amb un gran Jardí, construïda en 1918 per l’arquitecte Bienvenido Caballol Moran, que durant anys va ser seu de l’escola Eura.


Planells de Arxiu Administratiu de l'Ajuntament de Barcelona





 (1) El que es coneix com a PGM-76 correspon al Pla General Metropolità d'Ordenació Urbana, aprovat per la Comisión Provincial de Urbanismo de Barcelona el 14 de juliol de 1976, l'objecte del qual és l'ordenació urbanística del territori que integrava l'anterior Entitat Municipal Metropolitana de Barcelona, i que comprenia un total de 27 municipis. Les normes urbanístiques d'aquest pla, així com les modificacions introduïdes en l'àmbit normatiu, han estat editades per l'Àrea Metropolitana de Barcelona.

 (2) Interpretació d’un petita part d’un text molt més ampli, publicat a la revista núm 6 d’EL POU en el se núm. 6 firmat per Dolors Canudas i Mariano Serrano, sota el títol Un patrimoni perdut Horta-Guinardó (1976-2016). 

 (3) Planols de les cases de l’Arxiu Administratiu de l’Ajuntament de Barcelona.

(*). Informació obtinguda d'un dels propietaris de l'edifici Sr. Santi Giol Mitjans.