dimarts, 26 de febrer de 2019

LA BASSA D'AIGUA DE CAN PLANÀS


Al Guinardó no anem pas sobrats de restes arqueològiques i/o històriques, les més antigues es podrien trobar prop o dins les masies que sobreviuen, ben poques, ara mateix s’està fent un estudi de Can Garcini que pot ser molt interessant.

En els terrenys de l’Ajuntament que administra el Martinenc, on duent a terme unes obres per construir una pista de pàdel, segons notícies oficioses, ha sortit a la llum una bassa d’aigua bastant antiga pertanyent a l’antiga masia de Can Planàs.

Fotos de finals de febrer de 2019

És una bassa gran, pot ser la més gran que hagi hagut mai al Guinardó, de dotze metres de diàmetre per dos i mig de fondària, amb unes escales per accedir cap a l’interior per poder-la netejar, amb una capacitat de uns 250 m3 d’aigua.

Es sabia que havia existit perquè surt en alguns mapes del segle XIX i principis del vint, com en el parcel.laris d’en Vicenç Martorell i Portas (*) Enginyer en cap de l’Oficina del plànol parcel·lari de l’Ajuntament de Barcelona (1926-32), observeu el mapa adjunt;



Detall del mapa parcel·lari de Vicenç Martorell i Portas 

fixeu-vos amb quin detall la dibuixa en el plànol adjunt.

Enteníem a més que havia desaparegut al voltant dels anys 30, quan Can Planàs es convertí en un edifici destinat a l’oci per a la gent de Barcelona, i es van bastir la piscina amb llum interior nocturna i una pista de carreres de llebrers, tan popular a l’època, la bassa havia desaparegut, però sembla ser que simplement es va buidar en algun moment entre els anys 1940 1950 a la fi de no originar cap accident entre els nois que freqüentaven en l'època el Frente de Juventudes que s'hi va instal.lar i estava amagada en mig d'un munt de brossa i arbres tronats i mig secs i abandonats a la seva sort, segons mostra aquesta vista aèria de 1969, i els mateixos que administren l'espai no es van recordar mai que estava allà fins que no van netejar l'espai per construir, pel que sembla una pista de padel.



Vista parcial d'una foto més amplia d'una colecció cedida ICGC

Segons explica l'entitat administradora, cap els vuitanta, quan l'Ajuntament es va fer càrrec dels terrenys desprès d'un litigi amb els propietaris de la finca mitjançant el qual van ser expropiats, va cimentar el sòl per muntar una petita pista de futbol sala, que ha durat fins ara mateix en la que s'ha aixecat el terre per construir-ne una pista de padel.

Així doncs, la bassa no es conservarà pas, se li fet unes fotos per guardar constància de la seva existència i segons ens ha explicat un del càrrecs de l'entitat, uns "arqueòlegs" de l'Ajuntament, que deuen ser un cracs, amb poc més d'una  visita, sense fer rasses ni comprovacions de cap mena, han desistimat que la bassa tingui cap valor i hores d'ara deu estar ja tapada.

La piscina tal com era als trenta. Foto Cabrero. 
Pel que s'aprecia primera vista, és una bassa sòlida i molt ben construïda, que es mereix un estudi detallat. Hi ha elements molt interessants que cal valorar, com poden ser: saber amb quins materials es va bastir i quantes intervencions i canvis posteriors a la seva construcció va patir, quina antiguitat exacte se li atorga a la construcció d’aquest element tan essencial en la vida d’una masia rural, d’on provenia l’aigua, de quina manera s’emplenava i com es distribuïa pels horts i cultius de la masia.

És a dir, que no es tracta pas d’una bassa més de les moltes que hi devia haver a l'època, la seva descoberta adquireix especial importància per a la història del nostre barri i ha estat molt a prop de ser soterrada i el sòl cimentat  per construir-ne a sobre una pista de pàdel.

Sort en tenim que cada dia hi ha més ciutadans sensibilitzats contra el poc respecte que mereixen a particulars i/o a la mateixa Administració, el nostre passat històric i han passat nota a la Regiduria del que s'havia trobat.

Segons l'indicat directiu però, ells mateixos havien avisat al Districte d'aquest fet, ens ho podem creure  o no, però tal com van les coses en aquest país, hom tendeix a ser-ne desconfiat de mena.

Així doncs,  tot s'ha acabat lliurant unes quantes fotos de la bassa i el seu entorn, final de la història.








(*) Sr. Vicenç MARTORELL i PORTAS

Enginyer militar (1900). Enginyer en cap de l’Oficina del plànol parcel·lari de l’Ajuntament de Barcelona (1926-32). Cap de l’Agrupació del plànol de la Ciutat de l’Ajuntament de Barcelona (1932-40). Cap de l’Agrupació d’Urbanisme i valoracions de l’Ajuntament de Barcelona (1940-49). Medalla de plata de l’Ajuntament de Barcelona (1949). Discurs d’ingrés: "Cartografía nacional, regional y local". 


dilluns, 25 de febrer de 2019

HISTÒRIES DEL TRAM FINAL DEL CARRER FELIU I CODINA.


Frederic Baró era un sastre amb molt de prestigi a Barcelona en els anys 40; el seu taller estava situat en un pis del carrer Aragó prop del Passeig de Gràcia però vivia al carrer de l’Agregació, 34, al Guinardó en una torre. A més era propietari d’un terreny de 1072 metres quadrats a la Rambla Quintana (avui Feliu i Codina) a l’eixample d’Horta, que va comprar en 1924.


Part d'úna foto aèria de la zona de principis dels seixanta
 de l'Arxiu Cartogràfic de Catalunya.

En aquest terreny que va comprar a Isidre Massana Bernola, estava situat en la cantonada que donava també al carrer Congrés, s’hi va fer construir una petita edificació amb teulada d’uralita, amb tres estances , on a més de guardar les eines amb els que es treballava la terra, hi tenia un petit menjador i una habitació per si s’havien de quedar a dormir algun dia, a la part del darrera en tota l’amplada de l’edifici hi havia un emparrat que donava ombra i bon raïm.

El terreny disposava una bassa per regar els horts i segurament d’un pou per poder-la omplir d’aigua, atès que en 1924 la Rambla Quintana no gaudia pas d’aigua corrent, aquest pou no l’he pogut situar dins el terreny que era de forma pentagonal.

Les escriptures de compra-venda són riques en detalls sobre els veïns que eren propietaris de les terres o cases del voltant, així sabem que a l’esquerra del seu terreny a la Rambla Quintana, existia una casa que era una de les més antigues de l’indret, que estava a nom de Josefa Fons, que posteriorment, sense no poder determinar la data, va adquirir la família Valverde. A la dreta, en la part que donava al carrer Congrés, limitava amb terrenys de Clement Guix i en Pere Borràs.

En quan els terrenys van començar a revaloritzar-se, en Frederic Baró va vendre els seus terrenys en parcel·les que no acostumaven a ser massa grans i d’aquesta manera a Pilar Falcón (la meva mare que treballava en el taller de sastreria), el seu cap sabent que es volia casar li va oferir la possibilitat de comprar una de petita, la que contenia la caseta abans descrita. Així va ser com els meus pares la van adquirir per prop de 14.000 pessetes de l’època, un preu prou elevat per a les seves possibilitats econòmiques i que van anar pagant de mica en mica a l’anterior propietari.


Fotos de principis dels cinquanta fons C. Martín.

Com la Rambla Quintana no tenia pas clavegueres, en 1949 tothom tenia el que es coneixia com a pou mort on anaven a parar el detritus de les cases, el de casa meva el va perforar el meu propi pare,

Finalment en 1958 l’Ajuntament de Barcelona, va fer construir el clavegueram al carrer  Letamendi, entre els carrers Canigó i passeig Universal, i  carrer Feliu i Codina entre els carrers Congrés i passeig Universal pagant els veïns segons metres quadrats de la façana de la finca, els meus pares van pagar 4.848,66 pessetes. Resulta molt interessant que hi hagi persones com el meu pare que conservaven molts dels documents de l'època relacionats amb la nostra casa, que permeten que en coneixem la història.

Aleshores jo tenia 8-9 anys i recordo molt bé les obres al carrer, amb el sòl tot obert i ple de canonades que els treballadors de l’Ajuntament empalmaven. 

De sobte, en una d’aquelles sorpreses que dóna la terra quan la forades, va aparèixer l’esquelet d’una persona. Els veïns de l’època estaven força esverats pel fet que en embornal del clavegueram del nostre tram es trobés l’esquelet en qüestió, lògicament es va haver de personar la policia i un forense per donar fe i traslladar les restes a l’Institut Anatòmic Forense per determinar les causes de la seva mort. En un indret tan tranquil com la barriada de can Quintana, aquell aquest fet va ser tot un esdeveniment.

Els veïns lògicament no varem saber mai el resultat de la investigació que van dur a terme però he deduït que el mort devia provenir de les guerres amb el francès, molt anterior a la urbanització dels terrenys de la masia de can Quintana, edifici en temps solitari en mig d’un estol de vinyes, segurament enterrat per algú en aquests terrenys solitaris atès que devia haver mort allà mateix en alguna de les escaramusses entre soldats que sovintejaven.


A part de les torres, la majoria de principis del segle vint, les casetes més antigues, eren les de davant de casa que eren del anys trenta, segons hi consta en la mateixa façana, allà es van obrir entre els quaranta i cinquanta les primeres tendes , els ultramarins del senyor Esteva, que dirigia el seu