 |
| Foto del Estudi sobre la Masia del CEC |
Can Carabassa es troba situada en el carrer de Peris Mencheta en el barri de la Font d'en Fargues d'Horta. Es troba actualment dins de la finca que ocupa el col·legi de la Sagrada Família, cirumstància per la qual, ningú més que els alumnes i germans de la Sagrada Família poden tenir-ne accés.
De primer, doncs, ens cal preguntar com és possible que aquest testimoni viu de la història del barri va convertir-se en propietat privada en una època que el terreny on es troba es va catalogar com de parc públic i ningú no va fer o no fa res al respecte ?, clar que quan corria l'any 1957 eren altres temps i el clergat tenia un gran predicament entre el poder de l' època.
Antigament es trobava limitada pel torrent d'en Ferrer i Torrent d'en Carabassa i per l'altre pel carrer de Peris Mencheta. En obrir-se el carrer Llobregós la parcel·la del col·legi va disminuir i es va reduir considerablement.
Història de la finca i de la torre neo-clàssica.
Can Carabassa és una torre senyorial del segle XVIII. Tanmateix però, la masia i les terres es troben ben documentades des de el 28 de febrer de l'any 1655. No es té coneixement de com era la masia que ocupava les terres de Can Carabassa però el que si coneixem és quines van ser les persones que en van ser propietàries.
 |
| Can Carabassa a principis del segle XX. Foto CEC |
La casa i les terres eren de Nicolàs de Melgar i de la seva muller, Teresa Melgar, segons la notaria de Pere Pau i Vives.
El dia 27 de setembre de 1709, Francesc Folch compra la finca als hereus de Teresa Melgar, vídua de Nicolàs Melgar. Però no passarà en mans de Francesc Folch fins el 15 d'abril de 1726, segons consta en el testament de la seva mare en poder de Josep Labrador..
L'hereu Francesc Folch, fa testament en favor de la seva filla Llúcia Folch el dia 1 de setembre de 1773, segons document del notari Joan Francesc Cernada. Desprès Llúcia Folch es casa amb Josep Ignasi Carabassa i d'aquí pren el nom tant la casa com la finca. Tenen dos fills, Llúcia que en serà l'hereva i Josep que es farà eclesiàstic
Llúcia Carabassa i Folch es casa amb Antón Pi i Cantallops: la filla d'ambdos Llúcia Pi i Carabassa, es converteix en hereva universal del seu avi Francesc Folch. La terra la treballaven Josep Bachs i Piquer i la seva dona Engràcia Bachs i Montenys i Jaume Andurell i Rosa Andurell i Oliva, cognoms que perduraran en la vila d'Horta fins als nostres dies.
Josep Ignasi Carabassa repartirà la finca en “censos o pagos”. Els censos o rendes els cobraven principalment gent de l'església i marquesos, així com per institucions de beneficència i hospitals.
Josep Ignasi Carabassa i Folch, corredor de la Llotja de Barcelona, el 12 de juliol de 1747, obté de Josep Contamina, Intendent General de Catalunya, un document de servei d'aigües de la finca, que li dóna la facultat de gràcia de “usar y valer de las aguas que en las minas y conductos encontrase en los Torrents d’en Ferrer y Torrents d’en Carabassa”. No ho va poder aconseguir Josep Ignasi Carabassa en vida, no fou fins que la seva filla Llúcia Carabassa, presenta un recurs a D. Blas de Aranza i Doyle, Intendente General de Catalunya, para que sean reconocidas “dos fuentecillas” que ja havia fet extensible l'Intendent General del Principat, Josep Contamina. En 1787 pentanyia al Real Monasterio de la Vall d'Hebron.
En el 20 d'octubre de 1798, l'arquitecte Tomàs Soler i Ferrer, demana un informe a la fi que s'acabi la mina d'aigües que venia des de Sant Genís dels Agudells, donat que començaven les obres de planta de la Torre de Can Carabassa. Per tant, 1798 és una data clau per l'inici de les obres de l'edifici. No existeix cap document on es descrigui com era la masia anteriorment, però si observem la planta actual podem arribar a intuir el contorn d'aquella masia formada per tres crugies.
A principis del segle XX, al voltant de 1800 l'edifici ja estava acabat. L'art neoclàssic era el que aleshores es portava, per tant, això ens confirma encara més la data assenyalada.
En morir Josep Ignasi Carabassa, la seva filla Llúcia Carabassa quedava com única l'hereva de la torre i de la finca, amb tots el “pagos i rentas”, com ja hem comentat més amunt, estava casada amb Anton Pi i Cantallops.
El 23 d'abril de 1803, Llúcia Carabassa i Folch, Anton Pi i Cantallops i el seu fill Antoni Pi i Carabassa, en presència de lla nora de Llúcia, Josefa Pi Saurachs, ven la finca a Josep Gispert i Augirot davant la notaria d'Ignasi Plana i Fontana, en aquell moment era la majordoma de la finca Maria Casals.
 |
| Menjador de Can Carabassa. Foto Cec |
La torre ja estava acabada i les terres de conreu dedicades a la vinya; es podia regar fàcilment, hi havia una tina per a trepitjar-hi raïms, botes i tonells, molí i premsa d'oli. També hi havia molt diverses eines de pagès. Hi treballaven la terra els masovers Domingo Miró i Josep Planas, pagesos de la parròquia de Sant Martí de Provençals.
L'any 1815 mor Josep Anton de Gispert i Angirot i els seus bens, administrats per Joan Ferrer i Albareda, passen a Antonia i Rosalia Gargas i Carbonell de la vila de Sitges, que van vendre la finca i la torre a Climent Guix Borràs, terratinent de Vilapicina.
El 24 d'abril de 1909, Carles Marès i Robert, de la Selva, compra la finca i la torre a Climent Guix, lliurant com a paga i senyal 1500 pessetes. Casat amb Isabel Gribbin, originaria de Maryland a Cuba on havia estat reclamat pel seu oncle Pancho per a treballar-hi amb ell. Allà va néixer el primer dels seus fills, desprès va passar als EEUU a on hi van néixer quatre més.
L'any 1886-87, torna a Barcelona, desprès de vendre totes les seves possessions. Viuen en la Plaça Tetuan on neix l'ultim dels seus fills. A Barcelona continua la seva iniciativa empresarial creant l'empresa “Scot Bowne”, dedicada a la industrialització d'oli de bacallà. Seguint la tradició de molts catalans que havien fet fortuna a Amèrica, quan torna a Barcelona busca un lloc on residir-hi i seguint els que ja havien fet altres abans que ell, escull Horta i compra Can Carabassa.
 |
| Can Carabassa en 1930. Foto Cec |
Alguns escrits parlen que es van fer obres de restauració en la torre quan els Marès hi van anar a viure, obres que tendiren a donar a la torre un aire residencial d'estiu neoclàssic, notícies que no coincideixen amb la informació anteriorment obtinguda ja que l'estil neoclàssic ja li havia donat quan el mestre d'obres Tomàs Soler i Ferrer la va bastir. Existeix una certa semblança entre la imatge de Can Carabassa i la Llotja de Barcelona, que va dirigir en morir el seu pare.
 |
| Entrada principal de la casa |
 |
| Porxo de Can Carabassa. Foto CEC |
En entrar per la porta principal de Can Carabassa es conserva un mosaic, que està inclòs en el catàleg de la Casa Escofet de l'any 1912 dissenyat per Josep Mª Pericàs, el que fa pensar que molt possiblement va patir una reforma, sobre tot en interior, per part dels nous propietaris que la van reformar al seu gust.
 |
| Mosaic del catàleg de la Casa Escofet de 1912 |
Can Carabassa tenia una capella dedicada a Sant Agustí, on hi havia una bella escultura del sant realitzada per Ramon Amadeu (Barcelona 1745-1821) que es conserva en la capella del Castell de Godmar a Badalona.
 |
| Capella de Can Carabassa. |
El dia 22 de febrer de 1929 va morir Isabel Gribbin de Marès. Un any més tard el 6 d'agost de 1930, va morir als 96 anys d'edat en la seva torre d'Horta Carles Marès i Robert. A partir d'aquest dia la torre i la finca passà als seus fills Josep Carles, Josefa i Joaquim Pere
Finalment, Joaquim Pere Marès i Gribbin nascut a Barcelona l'any 1888, desprès d'haver passat per l'Escola Municipal de Música de Barcelona, va ampliar els seus estudis a Bruseles (1908-1910) i a Berlín (1910-12). Va obtenir un gran èxit com concertista de violoncel a Alemanya i quan va tornar va fundar el trio Barcelona, juntament amb M. Perelló i R. Ribes. Va morir l'any 1964.
Quan els germans de la Sagrada Família van visitar lla finca, van tenir l'oportunitat de conèixer en persona a Joaquim Pere Marès. Expliquen que quan els hi va ensenyar la finca els explicà amb molt de parsimònia els seus records d'infantesa, de les festes que s'hi havien celebrat en la finca i de la seva música, amb molta emoció i sobre tot amb nostàlgia. Es veien obligats a vendre-la, no tenia pas cap altra solució. Els consol·lava saber que no estava entre els seus plans derruir la torre. El van definir com un home molt gran, alt, molt digne i bona persona.
La finca va ser venuda l'any 1954 als germans de la Sagrada família qui van convertir la finca en un col·legi de grans dimensions. A partir d'aquesta data, on abans hi havia terres de conreu i jardins ara hi ha patis de sol dur i classes.
 |
| Algunes vistes del jardí de Can Carabassa abans de ser col·legi |
Les classes van començar el 17 de setembre de 1956 amb 48 alumnes matriculats.
Abans de comprar la finca van fer gestions a la fi d'informar-se com estaven catalogats els terrenys en matèria d'urbanisme. Las classificació era la següent: “zona de jardí intensiu”. Això significava que es podia construir el 40 % del terreny la resta seria perfecte com a pati. Però en una nova requalificació la van declarar com parc urbà i això significava l'expropiació de la finca i que allà hi farien un parc.
Els germans de la Sagrada família van realitzar nombroses visites al Conseller d'Urbanisme de l'Ajuntament de Barcelona. En una de les visites els van comentar que havia estat mot precipitada la decisió de comprar la finca.
El cert però és que el poder del clergat és immens i que s'hi van instal·lar per quedar-se i que s'han perdut definitivament els jardins, una pineda, molts arbres, grans palmeres i l'exuberant vegetació que hi havia, un formós passeig que hi havia travessant cultius que arribava a la torre (que encara es conserva i que ningú pot visitar per ser de propietat privada). Han desaparegut també unes construccions més baixes que hi havia al costat de la torre i un estanc enfront de la porta principal i un tancat de ferro circular.
En la part posterior s'ha perdut també un jardí romàntic amb arbres fruiters, plantes trepadores, fonts i estàtues. També hi havia un estany o piscina profunda alimentat una font pròpia que venia d'una mina subterrània de més d'un kilòmetre, des de la veïna muntanya del Carmel i que servia per a regar els horts que donaven al Torrent de Can Carabassa. El seu cabdal va anar descendent poc a poc a causa de les construccions que es van realitzar per tota la muntanya del Carmel fins que finalment es va perdre definitivament.
L'extensió de la finca ara mateix és de una hectàrea i mitja. En 1994 els Germans de la Sagrada Família van comprar a l'Ajuntament una parcel·la que correspon a la continuació dels patis i que va quedar bastant disminuïda en obrir-se el carrer Llobregós. En aquesta parcel.la estava el que aleshores era la casa dels masovers, el Sr. Blas (masover de la finca va viure fins que va morir a l'edat de 96 anys) la tenia llogada al Sr. Marès. Ell coneixia molt bé la finca perquè hi va viure durant 70 anys encarregant-se dels horts i dels jardins. El Sr. Blas guardava molt bons records del Sr. Marès del qui deia que era “molt bon home, un gran músic, ell mateix, deia, es construïa alguns dels seus instruments”.
Segons els veïns, la torre havia tingut els seus anys d'esplendor, on es celebraven grans festes i celebracions però havia vingut a menys i els seus amos ja en vida havien venut una part de la finca, la que dona al carrer Marquès de Foronda, que era la més valuosa, on es van edificar torres petites amb jardí i piscina.
La torre de Can Carabassa està catalogada com torre senyorial o masia d'estil neoclàssic amb una formosa façana. Amb columnes jòniques i frontó clàssic, conservant la seva elegància en mig d'un ambient de camp. Disposa de tres cosos centrals acabat en el clàssic triangle, el més alt sostingut per columnes en les dues façanes. Les laterals a l'alçada del segons pis amb galeries porticades, més baixos. En els laterals de la façana principal hi sortien edificis baixos on es solien guardar les eines del camp i d'altres activitats relacionades amb les feines del camp. Van ser enderrocades en 1957 al restaurar la masia i patis.
 |
| Vista aèria de la finca des de l'aire. No queda res dels seus meravellosos jardins, quina desolació! |
La masia de Can Carbassa per la seva situació pràcticament no es veure des del carrer Peris Mencheta, ni des de cap altre lloc com no sigui de lluny, tal com es pot comprovar pel la foto presa en l'entrada del col·legi des de l'indicat carrer i per aquesta raó pot resultar invisible per molts dels veïns nous de la zona . Convindria que les autoritats del districte aconseguissin que als menys se'n permeti la visita alguns dies al mes, a la fi que pugui ser coneguda i la seva història estigui a l'abast de tot aquell que la vulgui conèixer.
 |
| Entrada principal del col·legi |
L'escriptora Carmen Kurtz, neta del penúltim propietari de Can Carabassa Carles Marès, explica la seva infantesa en la finca on passava els estius amb els seus avis materns, en el seu llibre “DUERMEN BAJO LAS AGUAS”.
 |
| Carmen Kurtz amb el seu avi Carles Marés en el jardí de Can Carabassa |
<< Granie, o sea la madre mi de mi madre, tuvo suerte de conservar al abuelo toda su vida; pese que el abuelo le llevaba veintitantos años. Vivió con él muy feliz. Era una abuelita espiritual, con profundo sentido artístico. Le gustaba la música, la pintura y los poetas ingleses.
Vestía siempre con colores claros y se perfumaba con lavanda. Si no le agradaba la cocina
propiamente dicha, le encantaba hacer pasteles y confituras. No le atraían las labores ni la calceta ni el ganchillo…Leía, pintaba o tocaba el piano.
Si alguien caía enfermo en la casa -esto era excepcional-, sacaba a relucir, para la ocasión, un pañito que bordaba con tanta de desgana como primor. Aquella labor duró, según tengo entendido, treinta y cinco años. Sus hijos, mi madre y mis tíos la llamaron primero “La labor de Penélope”. Al transcurrir el tiempo perdió el respeto y la labor quedó bautizada “Penélope” a secas. Cuando Granie sacaba a Penélope de su cómoda, ponía aire de circunstancia que sentaba muy bien con el hecho de haber un enfermo en la casa.
- Te haré compañía, hijo. Voy a buscar a Penélope.
Y en su melancolía se reflejaba el profundo disgusto interior que experimentaba al tomar la labor, aguja e hilo.
¡Oh, no! Granie no era la mujer apropiada pera cambiar pañales, limpiarnos las orejas o hacer las mil cosas necesarias en una casa donde hay cinco chiquillos. Su teoría era que ella ya había hecho bastante con educar y cuidar a sus propios hijos y que otras personas estaban más capacitadas pera nuestra vigilancia. Cierto, y maravillaba pensar cómo un ser tan etéreo pudo cumplir con las exigencias de la vida. “
- Aquest treball l'he pogut documentar gràcies al treball de final de carrera de Miryiam Frías Martínez de febrer de 2010”, que he trobat a internet. Gràcies Miryam allà on siguis. Fotos del CEC sobre l'estudi realitzat sobre la Masia Catalana.
