JOSEP MARIA VALLS I VICENS - un dels primers estiuejants de luxe del Guinardó.

Una de les poques imatges de J.M. Valls 

Investigar sobre la història de la Torre dels Pardals situada en el barri de muntanya de Sant Martí de Provençals, del que desprès seria el barri del Guinardó, va obrir-me la possibilitat de conèixer la vida d'un dels seus antics propietaris més il·lustres, la família Valls, una saga plena de escriptors, pintors, músics, polítics catalanistes, protectors de les arts , membres de l'església catòlica i fins i tot relacionada amb antics jugadors de futbol del FC Barcelona incloent-hi i tot els creadors de l'escut primigeni i l'autor de la música del seu actual himne del club.

Josep Maria Valls i Vicens va néixer a Barcelona en 1854, fill del banquer Magí Valls, va estudiar per advocat , carrera a la que es volia dedicar compaginant-la amb la d'escriptor donat que era un gran amant de la literatura.

Per imperatiu familiar va haver d'abandonar part dels seus somnis, el seu pare quan en Josep Maria li va comunicar cap a on volia conduir la seva vida, li va etzibar que pensava que era millor “plantar una vinya nova o cultivar la ja plantada?. I així fou quan Josep Maria Valls, que sentia un gran respecte pel seu pare, va seguir amb el negoci bancari familiar FILLS DE MAGI VALLS, ajudat pel seu germà Agustí, també un bon escriptor i gran amant de les arts. 

Es va casar amb Manuela Martí amb la que va tenir vuit fills, alguns dels quals no va arribar a l'edat adulta. Manuela va morir molt jove a l'edat de 42 anys, la mateixa edat que tenia Josep Maria, n'estava molt enamorat i va ser un enorme cop emocional del que mai no es va refer del tot, no es va tornar a casar i es dedicar de ple als seus fills, al seu negoci i a la literatura.

Vivien en un gran pis prop de la plaça Urquinaona i era propietari d'una gran torre coneguda amb el nom de Torre del Roser a la Pla d'Urgell d'on era originaria la família Valls i on estiuejava tota la família però, com aquesta finca estava a una distància més que considerable per l'època de Barcelona, a més, va decidir comprar-ne una altra a les afores de Barcelona, coneguda amb el nom de la Torre dels Pardals, a la fi que els seus fills poguessin respirar aires sans tots el caps de setmana que hi poguessin anar.

Torre familiar del Roser al Pla d'Urgell

                                                                
La Torre dels Pardals va ser comprada per Josep Maria Valls a finals dels segle XIX; era una masia medieval que va fer restaurar conservant el seu aire de fortalesa medieval.

Foto de finals del segle XIX abans de la primera restauració de la masia duta a terme per Josep Maria Valls

Sobre la Torre dels Pardals escriu un del seus nets, en Romà Comamala i Valls, fill d'una filla d'en Josep Maria Valls, na Montserrat Valls Martí, en el seu llibre de memòries "El perfil d'una flama":

Gran senyor per naturalesa Josep Maria Valls, s'envoltà d'objectes d'art, no pas per vanitat d'exhibir-los, sinó per necessitat temperamental. Al contrari de molts burgesos de l'època, no li atreia el modernisme i es va dedicar a reunir obres d'en Vayreda, Urgell, Llimona, Brull, etc. Va aconseguir una bona col·lecció que va repartir entre la seva casa de Barcelona, La Torre dels Pardals i la Torre del Roser. Com ja s'ha indicat més amunt, en les seves estones lliures li agradava escriure i ho feia sota el pseudònim de Josep M. Bosch i Gelabert.

Dibuix de Nolasc Valls i Martí 

La torre restaurada per Josep M. Valls

La Torre dels Pardals va ser restaurada l'imprescindible perquè la família pogués viure amb una certa comoditat, sense treure-li l'estil de masia medieval amb una gran torre de vigilància on en Josep Maria Valls plantava la bandera catalana en les festes assenyalades, Durant anys, la família hi anava a passar temporades i a la seva capella s'hi casaren alguns dels seus fills.

Aprofitant les estades a la Torre dels Pardals, que aleshores quedava allunyada de la ciutat, rebien visites de les seves amistats i dels seus fills, entre elles les del poeta Josep Carner, l'Emili Vallès el Doctor Torras i Bages i d'altres. Un dels altres fills, en Pere Nolasc (1), pintor, ha deixat alguns apunts de com era la Torre dels Pardals en l'època. , com la reproduïda més amunt

Es dona la circumstància que la filla petita del sr. Valls, Montserrat Vall i Martí, anys desprès, estava promesa amb un dels germans Comamala, un dels primers jugador importants que va tenir el Futbol Club Barcelona, en realitat eren dos els germans els que hi jugaven.

Com era el Guinardó de l'època, al fons la Torre dels Pardals
 a les primeries del segle XX

Entre 1901 - 1905 aquest equip va jugar al camp de Can Sabadell al camí antic d'Horta, aprofitant que el tramvia elèctric ja arribava fins a Horta el club va estimar que podia ser un bon lloc per jugar-hi.

Arseni Comamala gendre
de J.M. Valls 

Romà Comamala, un dels nets de Josep Maria Valls, en la seva biografia explica que el seu pare Arseni Comamala va ser un dels germans Comamala que van jugar en el Barcelona de l'època Joan Gamper, bon amic del seu pare malgrat tenir 15 anys més, era un tipus xocant sobretot perquè aleshores anava en pantalons curts. 

Un oncle del sr. Gamper tenia una torre prop de la Torre dels Pardals i és molt possible que, aquesta fos la raó per la qual el segon camp on va jugar el Barça, Can Casanovas, estigués situat a dalt del barri del Guinardó i el tercer a Can Sabadell, més o menys en el mateix territori, però en la part baixa, donant a la Carretera d'Horta.

Tornant a l'avi Valls, cal dir que com empresari va formar part de la Cambra de Comerç de Barcelona. Josep Maria Valls tenia inquietuds culturals i polítiques lligades amb la Renaixença i l'esclat del catalanisme polític. Fou gran amic d'Àngel Guimerà i de Mossèn Cinto - a qui va donar acollida en moments difícils - 

Josep Maria Valls va ser un home polifacètic , un intel·lectual que va escriure poesia i novel·la dramàtica i es va dedicar també a sociologia i pedagogia. La seva faceta com a escriptor es desenvolupà sota el pseudònim de Josep Maria Bosch i Gelabert, construït en base dels segons cognoms dels seus pares.

Relació d'alguns dels seus llibres:

Novel·les

Mes memòries (1882), L'exemple (1885), Guideta (1887), Lo segador (1892), 

Drames

Maria de Montpeller (1893), La vida moderna (1893), Lo missatge d'un cabdill (1895), 

Poesia

Records i llàgrimes (1897)

Assaig

Articles crítics sobre algunes costums catalanes (1883) 

Manuscrit de Josep Maria Valls i Vicens 

Segons escriu Giovanni C. Cattini, en el seu estudi sobre “Literatura i política catalanista: Josep Maria Valls i Vicens als inicis de la Restauració, publicat per la Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història. Departament d'Història Contemporània

.....la figura de Josep Maria Valls com a escriptor romàntic s’ha relegat a l’oblit, és per la no destacada qualitat de les seves obres: de manera encertada Artur Masriera, que havia estat amic del dos germans Valls i Vicens des de la primera joventut, podia afirmar, en fer-ne la biografia a La Vanguardia, que «su producción fue extensa y copiosa, tan extensa y copiosa como... totalmente olvidada», i si això passava, es devia al fet que Josep Maria Valls s’havia equivocat de segle a l’hora de néixer, enamorant-se d’una manera d’escriure massa pretensiosa....

Com fill d'una determinada època i classe social era un gran defensor de les tradicións, la religió i la família, amb les paraules del mateix Masriera, gran amic d'ell: «Bebió en unas fuentes y se enamoró de unos moldes, no diremos gastados ni convencionales, sino defectuosos, por pertenecer a la categoría de aquellos resortes que [...] producen la obra, equilibrada y correcta a la vez, pero aquejada del connotado fatal de la vulgaridad ó del adocenamiento». Malgrat això, cal subratllar la importància d’aquell corrent de novel·listes que tenen en comú un idèntic ascendent idealista i conservador

Valls a més desenvolupà un destacat paper al món de les finances; fou un membre d’aquell sector catalanista aplegat al voltant de l’empresa editorial La Renaixensa i acabà els seus dies com a regidor de la Lliga Regionalista a l’Ajuntament de Barcelona.

Quan es va commemorar el centenari de la seva mort el seu fill Magí Valls va escriure sobre el despertar polític del seu pare :

«Quan[Josep Maria Valls i Vicens] ja tenia 14 anys, era el 1868, va sentir-se revolucionari. Era en els dies de la Gloriosa. La Gloriosa és el nom que va donar-se a la Revolució de Setembre que va destronar la reina Isabel II. El cop d’Estat que van dar a Cadis els generals Prim, Serrano i Topete, va recórrer Espanya com un reguer de pólvora i Barcelona, sempre disposta a les revolucions, no podia pas quedar indiferent a la revolta. El crit de la revolució era el de “abajo la raza espúrea de los Borbones”. Aquest crit no deixà de fer el seu efecte en l’ànima encara infantil del nostre Pare. Els jocs de cartes que per aquell temps s’usaven, representaven l’as d’oros amb el bust de la reina Isabel. El meu Pare, inculcat d’aquell crit revolucionari, sortí a la galeria de la seva casa del carrer de Sant Pau, amb l’as d’oros a una mà i un llumí encès a l’altra, disposat a fer un acte de fe amb la reina destronada. Així que anava a llançar el crit popular i a calar foc a la carta, una oportuna clatellada de la seva mare el féu entrar al pis i li va fer passar les ganes de sentir-se revolucionari»

Després el pensament polític de Josep Maria Valls es vertebra dins unes coordenades profundament catalanes, orientades a la recuperació i normativització de la cultura del país. En aquest marc, no és gens estrany que el trobem també involucrat en la difusió de l’associacionisme excursionista, perquè aquest moviment, des dels seus inicis, es plantejà estudiar tots els elements identitaris de Catalunya (geològics, històrics, folklòrics, artístics, etc (Giovanni C. Cattini)

Josep Maria Valls va morir relativament jove a l'edat de 53 anys, deixant els seus fills orfes, alguns d'ells encara molt joves.

Porta sepulcral en el cementiri de Montjuïc 

“Una nit de juny de 1907 (relata Romà Comamala), de retorn d'una sessió en la que havia discutit amb molta vehemència, en passar a donar el petó quotidià als fills adormits, caigué ja exànime sobre la gran de les dues noies. El seu cos fou amortallar amb la senyera catalana, com havia disposat. L'enterrament fou un d'aquells amb el “tot Barcelona” desfilant als acords de la Banda Municipal. La Gran Porta sepulcral de bronze projectada per en Domènech i Muntaner s'obria de bell nou a fi que els cossos dels dos esposos ornessin a unir-se”. Escrit extret del llibre de memòries del seu net Romà Comamala “El perfil d'una flama”

Josep Maria Valls va morir en 1907, sobre la seva caixa lluïa, seguint el seu desig, la senyera que va onejar en la Torre dels Pardals i que la família encara conserva.

Gran patriota li va saber molt greu no poder escriure en català un document tan personal i íntim com el seu testament i així en va deixar testimoni en el cos aquest document.

A conseqüència de la setmana tràgica molts convents foren cremats, en Manuel Valls Martí, hereu dels Valls oferí la Torre dels Pardals a la comunitat de monges de Valldonzella desprès que el seu convent fou incendiat en 1909. Allà hi visqueren i algunes tanmateix hi moriren, fins l'acabament del nou monestir que passats uns anys es van construir al peu del Tibidabo.

Fou el propi Manuel Valls qui vengué la Torre dels Pardals en 1915 a Joan Roig i Mallofré farinaire de Reus, qui la comprà amb l'intent de rehabilitar-la. 

Desprès d'algunes reformes, sota la direcció de l'arquitecte Joan Rubió i Bellbé, es dona major volada al projecte i es converteix en la torre modernista que podem contemplar en algunes fotos de l'època i que va guanyar el premi a la millor casa senyorial de l'any 1918, concedit per l'Ajuntament de Barcelona.

La Torre dels Pardals convertida ja en torre modernista 

Entrada principal de la Torre dels Pardals el 1918

El Destí té sovint aquestes coses, finalment la masia austera i senyorial es va convertirt en una torre modernista, gènere que curiosament no era gens del gust de l'antic propietari amant de les tradicions i l'austeritat..

Seguidament relacionem alguns dels descendents de Josep Maria Valls Vicens, que d'una manera o altre han deixat petjada en la nostra història més recent vinculats amb la família Valls:

• Agustí Valls i Vicens, germà de Josep Maria Valls, Amic de Torras i Bages, fou soci fundador de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i del Cercle Artístic de Sant Lluc. Col·laborà a La Renaixença i participà en els Jocs Florals de Barcelona. Publicà el recull poètic Flors lul·lianes (1918), basat en el Llibre d’Amic e Amat . Un poema patriòtic seu sobre Rafael Casanova llegit en una vetllada dedicada a Rubió i Ors fou el probable origen del després tradicional homenatge de l’Onze de Setembre. 

• Carles Comamala, jugador del Barcelona, i germà del gendre del sr. Valls, va ser la persona que va dibuixar el primer escut que el Barça va tenir. 

• Manuel Valls Gorina, net del sr. Valls (per a la família en Nani) músicoleg i compositor, va ser el compositor de la música de l'actual himne del Barcelona. Anècdotes a part, Manuel Valls, havia col:laborat amb en Salvador Espriu en diverses ocasions , ja en 1954 posà música als dotze poemes de “Cançons de la Roda del Temps” de Salvador Espriu, una obra per a conjunt instrumental i mezzosoprano que cantaran Concepció Badia i Anna Ricci. 

• Romà Comamala, net del sr. Valls, escriptor i monjo del Monestir de Poblet, autor del llibre “El perfil d'una flama”, primera part de la seva autobiografia. 

Magí Valls Martí, fill del sr. Valls, escriptor i periodista, fundador del diari El Matí, gran catalanista i una persona molt creient i vinculada amb l'església que va fixar la seva residència al barri d'Horta. 

Magí Valls Martí i la seva dona Carme Subirà

• Xavier Valls i Subirà, net del sr. Valls, pintor de renom, es va traslladar a viure a Paris on va desenvolupar la seva carrera. 

• Manuel Valls Galfetti, besnet del sr. Valls, va ser Primer Ministre de França i actualment aspira a ser alcalde de Barcelona.

(1)Pere Nolasc Valls i Martí, nascut a Barcelona l´any 1888. Fundador l´any 1926 de l´acadèmia Valls de pintura de Barcelona amb alumnes com; Antoni Tapies, Modest Cuixart, Oriol Martí Valls, etc. 

Fonts informatives: El perfil d'una flama, llibre autobiogràfic de Romà Comamala i Valls.

Giovanni C. Cattini, estudi sobre “Literatura i política catalanista: Josep Maria Valls i Vicens als inicis de la Restauració, publicat per la Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història. Departament d'Història Contemporània

MARIA TORREMADÉ. Una història diferent

Maria Torremadé Martínez, filla única d’una família de classe treballadora, va néixer al carrer París el 1923, en principi els pares la van dur a estudiar a les monges Franceses, per sobre de la Diagonal però, poc desprès es traslladaren a viure al carrer Amílcar del barri del Guinardó d’on ja no es van moure més.

En aquella època, la llevadora era la persona que ajudava a les mares a dur les seves criatures al món donat que la gran majoria d'elles naixien a casa, ella va ser, per tant, testimoni del seu naixement i qui va determinar el seu sexe que, segons va observar, era el femení.

Explicava el mateix Torreamadé, que la seva mare li va fer notar a la llevadora que a la «nena», se li notava una protuberància estranya en el sexe, a la que la llevadora no va donar importància tot argumentant que amb el temps tot es posaria en el seu lloc. 

A la mare el naixement d'una nena la va fer molt feliç, sempre havia desitjat una nena; durant la seva infantesa la va guarnir sempre amb llacets de color rosa,i fins i tot va fer la comunió amb un vestit d’aquest color, circumstància que ella no va suportar mai.

Com tota criatura de la barriada, devia anar a alguna de les poques escoles que hi havia aleshores al Guinardó, va créixer com totes les nenes del moment que havien de ser preparades pel seu paper de dones i mares.

Als 14 anys, xerrant amb les amigues del carrer, una d’elles li va assenyalar a una altra noia que estava prop d’elles tot dient, «aquella és la meva germana fa curses i és campiona de Catalunya d’atletisme»; això la va picar i li va respondre - segur que jo corro molt més que ella -. La amiga cridà a la seva germana i li comenta el que afirmava Maria, la noia se la mirà i respongué «doncs bé m’ho hauràs de provar, demà et deixo uns pantalonets curts i anirem a córrer a l’Escola Industrial»,

Al dia següent, tal com havien quedat va anar amb aquesta noia al lloc on entrenava i van organitzar una competició on sorprenentment per tothom va guanyar Maria. L’entrenadora no s’ho podia creure però, si has millorat el rècord d’Espanya!! exclamà, això no pot ser i seguidament va fer-lis repetir la cursa tornant a guanyar Maria. L’entrenadora entusiasmada va veure de seguida que la noia era un diamant en brut i així va començar per la Maria l’aventura de córrer.

Aleshores, va convèncer a seus seus pares, que el a ella el que li agradava de veritat era fer l'esport i ben aviat va excel·lir en atletisme, basquet, natació i joquei herba on va destacar donada la seva potència física.

Quan es va fer més gran va arribar l’hora d’anar a estudiar fora del barri i va començar a practicar bàsquet al Club Esportiu Laietà i en hoquei herba fou porter del SEU de Barcelona, esports en els que també va destacar.

Era una persona molt agradable i oberta de mires i alhora amb molta tenacitat quan volia una cosa no parava fins que ho aconseguia.

En 1942, les seves marques esportives estaven molt lluny de les de les seves competidores: millor marca europea en 60 metres i quasi record mundial, campiona d'Espanya en 100 metres, en 200 i en 800, i grans marques en salts d'alçada . Es va donar a conèixer fent cros en 1940 i en 1941, va batre els rècords espanyols de 100m (12.0 en prova mixta), 200 (27.0), 800 (2:29.5), alçada (1,42) i longitud (5,09), va triomfar en l'atletisme en les files de RCD Español.

Fins els catorze anys no va tenir massa problemes en assumir la seva condició femenina però el seu cos va començar a fer canvis i ben aviat va sentir que alguna cosa no rutllava bé en la seva vida, va notar que cada cop li atreien més les noies i ho va comentar amb els seus pares els quals, i més per l’època en la que es desenvolupa la història, que no s’ho van prendre gens bé.

Aleshores, amb 19 anys i sense cap recolzament familiar, es va fer visitar per alguns metges especialistes que van determinar que patia d'una malformació de genital i que en realitat era un home.

Malgrat que el tema era tabú en l'època, molt més que no pas ho és ara, encara que també. es va decidir operar i adquirir el seu veritable sexe, el masculí i així es va convertir en Jordi.

Lògicament la notícia devia estar en boca de tots el veïns del barri, però ell no se n’amagava pas i a tothom que el volia sentir li explicava el que li havia passat, finalment les aigües es van calmar, van passar els anys en els que ell va procurar fer una vida el més normal possible.

El 1942  conscient de que ja era un home, es va presentar en el registre civil amb tots els papers que ho acreditaven i va canviar el nom i el sexe i així es va convertir en Jordi.

Aquest fet li va fer perdre totes les seves marques esportives i trofeus, degut a que des de sempre, malgrat que no ho sabia, havia estat un home ja que que tenia els òrgans sexuals masculins, encara que amagats. La pròpia Maria, ara Jordi, comentava que el seu cas havia estat un error clínic i que una simple operació en nàixer ho hauria solucionat tot, però de manera errònia va ser estimat que era una nena.

foto  (**)
www. marca.com

El cas es va airejar en el diari “Informaciones” el 13 de febrer de 1942, on de manera tendenciosa es publicava “María Torremadé, conocida atleta catalana, va a cambiar de condición en el Registro Civil, con lo que será desposeida de las marcas y títulos conquistados en distintas pruebas atléticas. La plusmarquista es en realidad un hombre que ha estado compitiendo travestido”,

Una vegada fet públic aquest sorprenent cas de transsexualitat o hermafroditisme, com se li denominava en la premsa, va suposar un gran entrebanc per a la pràctica de l'esport en l'àmbit femení donat que a partir d'aquest fet les autoritats posaren tots els entrebancs possibles per a l'activitat atlètica de les dones durant més de vint anys, on va tenir molt a veure Pilar Primo de Rivera i la Sección Femenina que van prohibir del atletisme femení fins ben entrats els anys seixanta.

Per a Jorge García García, escriptor especialitzar en l'esport femení, autor del llibre “El origen del deporte femenino en España”, el cas de Maria Torremadé fou aprofitat pel govern del moment per acusar l’atlestisme femení de masculinitzant.

És sorprenent com els seus espectacular registres, a l'alçada de les millors marques masculines, no havien provocar sospites en la Federació Española de Atletismo. En 1941 Torremadé va establir diverses marques nacionals femenines molt per sobre dels anterior rècords aconseguits per les atletes del moment.

Relleus, proves de velocitat, salt d'alçada i longitud, no havia disciplina esportiva que se li resistís, Tanmateix però, totes aquestes marques, com ja hem indicat van quedar anul·lades quan es va descobrir que Maria, malgrat havia estat educada com a dona, era en realitat Jordi.

Desprès del canvi de sexe va seguir practicant l'atletisme i va ser campió de Catalunya en 4x100, però finalment va decidir que tot plegat demanava massa temps i sacrifici i va deixar l’esport.

Expliquen fonts properes a la família que, un cop estava xerrant amb amics i veïns asseguts en les grades del Martinenc i els retà a travessar el camp per saber qui guanyava la carrera, ells es van mirar com dient, nosaltres tenim 18 anys que diu aquests iaio de 28, el guanyem segur. Però no, en Jordi els donà una pallissa impressionant arribant a la meta molt abans que ells, estava dotat d'una gran fortalesa física.

La vida des de aleshores no va ser fàcil per en Jordi Torremadé, el seu nou gènere masculí, no acceptat pels propis pares, li va entorpir aconseguir diverses feines.

Tanmateix però una dona, veïna del carrer i amiga, si que el va entendre, acceptar i donar suport en aquells moments difícils., es tractava de Catalina Pons amb qui el 5 d'agost de 1952 es va casar malgrat l'oposició dels seus pares que no acceptaven aquell matrimoni, circumstància que va provocar que la desheretessin.

Fons família Renom

Quan els seus pares van morir però, els seus germans la van tenir present en el repartiment dels bens familiar, malgrat l'opinió contrària dels seus progenitors.

El seu matrimoni es va celebrar en la intimitat en la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat, la seva germanastre Justina Pons (el seu pare s'havia casar dos cops), els va oferir un berenar en el jardí de casa seva juntament amb d'altres familiars.

La situació al país no era pas gens fàcil per a ningú i menys per a ells, així que en 1959 van emigrar a París on ningú no els coneixia, a la fi de començar una vida nova.

A París en Jordi va treballar per una multinacional relacionada amb els transport ferroviari francès i Catalina en diferents camps, no van voler tenir fills, en Jordi considerava que no volia que cap d’ells pogués tenir el seu mateix problema genètic que ell.

No van tornar a Barcelona fins a 1969 on s'hi van establir. Ja en la dècada dels vuitanta, la situació i les idees respecte a aquest tipus de probles havien canviat i es podien tractar obertament,

Catalina Pons i Jordi Torremadé , qua  van tornar de París.
Foto fons Renom

En Joaquim Maria Puyal va realitzar un dels primers, sinó el primer, programes televisius on es tractava el tema tabú dels canvis de sexe (La vida en un xip), on van ser convidats a la fi de parlar de la seva experiència tant a ell com la seva dona.

Jordi Torremadé en el
programa de Angel Casas

També el van entrevistat en el programa Angel Casas Show on va assegurar que tenia escrita la seva biografia i que estava en mans d’un editor. Aquesta biografia que es sàpiga, no s’ha arribat a publicar mai, el que és una veritable pena, es desconeix també on ha anat a parar l’esborrany del possible llibre. 

A rel de la seva tornada a Catalunya, van ser molts els diaris que van recordar l'antiga història de la coneguda atleta dels anys 30-40 que passà de ser Maria Torremadé a Jordi Torremadé. Al respecte comentava un ja sexagenari Jordi en una entrevista del Mundo Deportivo de 1982 «A medida que pasaban los años mi instinto me decía que yo era un hombre», i en realitat si que l’era.

Jordí Torremadé va morir a Barcelona el 2 de novembre 1990 d'un atac de cor a l'edat de 67 anys, desprès d'una vida carregada d'experiències.

Catalina Pons  té actualment  92 anys i viu a un poblet de Barcelona amb el seu nou marit.

Fons Informatives: 

- Família Renom- Pons 

- (**) Foto : www.marca.com

- Julián García Candau. "La historia de María (Jorge) Torremadé" Farode Vigo, 28/09/2009. www.farodevigo.es/deportes/2009/09/28/historia-maria-jorge-torremade/372370.html. 

PRIMERA HISTÒRIA ESCRITA DEL GUINARDÓ

Quí era l'Enric Marimon?, molts veïns del Guinardó segur que el van conéixer.

l'Enric Marimon

La família d'Enric Marimón és una de les més antigues del barri, el seu pare en Tomàs Marimón, vivia a baix de tot de l'Avinguda, arribant al Pg. De Maragall, va ser membre de la primera Junta de l'Associació de Propietaris i Veïns del Guinardó , la que per primer cop es va reunir en el Castell de Mascaró i desprès va passar a tenir-ne la seu en el Mas Guinardó.

Primera junta de Propietaris del Guinardó

Tomàs Marimón era un bon constructor d'edificis i com els marroquins no sabien fer la volta catalana, no podien acabar la Gran Mesquita, així que van venir a Barcelona a contractar persones que en coneguessin la tècnica i el se'l van endur a treballar al Marroc, on es va traslladar juntament amb la seva dona i el seu fill. Van viure-hi durant tres o quatre anys i allà va morir la seva muller, mare del nostre protagonista que aleshores comptava vuit anys.

L'Enric Marimon va néixer 21 de desembre de 1914 circumstancialment fora del Guinardó, on els seus pares passaven uns dies a casa d'un familiar, però va viure-hi pràcticament tota la seva vida. Quan es va casar va residir al carrer Varsòvia, entre el carrer Telègraf  i Bisbal, on s'hi va estar un munt d'anys fins que hi va morir en 1998. Residia molt a prop de la casa del Dr. Gratacòs (1), metge de la contrada,  del que era un bon amic.

Ja de gran, desprès de la Guerra Civil va treballar en dos o tres coses alhora per sobreviure, el mateix que moltes de les persones de l'època. Va fer de cobrador de la companyia de la llum, de venedor de colònies a granel i de pintor de parets, gràcies al primer d'aquests oficis va arribar a conèixer molta gent i moltes de les històries del barri que desprès va traslladar al seu llibre.

Els diumenges donava un cop de ma en la intendència del Mas Guinardó, en celebracions com les revetlles, celebracions de particulars tals com comunions i d'altres festes assenyalades, el Mas Guinardó llavors el centre de reunió de moltes persones i famílies dels voltants.

Foto cedida per  Susagna Roman

Terrassa del Mas Guinardó. Foto Brangulí 

Foto família Escardívol

L'Enric cantava en els espectacles de cafè-teatre que s'hi muntaven en la entitat i que rebien el suggeridor nom de “NIDOS DE ARTE”, on el mestre Candel tocava el piano i en Petardo, (suggeridor nom que rebia un dels que intervenien en l'obra) , explicava històries picantones i amb de doble sentit sobre alguns veïns del Guinardó, això si, sense no dir mai cap nom, només afegint-hi sucoses insinuacions perquè la clientela l'entengués. Hem de pensar que en el Guinardó d'aleshores tothom es coneixia o n'era parent.

Teatre al Mas Guinardó, foto Família Escardívol

L'ambient del Mas Guinardó amb els anys va anar canviant i ja no era el lloc entranyable on s'hi anava a trobar els amics i l'Enric Marimon com tenia les cames delicades i ja li costava molt pujar la rampa que conduïa fins al Mas, va arribar un moment que va deixar d'anar-hi.

Història del Mas Guinardó

Quan es va jubilar va decidir que volia deixar plasmat en un llibre tot allò coneixia de la història del Guinardó i que havia guardat en algun lloc situat en el futur com una tasca a dur a terme en algun moment.

Així que va desempolsar una caixa de marqueteria que el seu pare havia comprat en el Marroc on tenia guardades les fotos antigues que havia anat aconseguint, va arreglar una vella màquina d'escriure UNDERWOOD, i va començar a redactar el seu llibre que de fet va ser el primer i alhora, fins ara mateix, únic llibre que s'ha escrit sobre la història del barri.

Com no sabia escriure a màquina, ho feia amb dos dits, va tardar entre deu i quinze anys en donar-lo per acabat - ens explica el seu fill - ja que constantment hi afegia dades noves i, en conseqüència, havia de refer algunes de les planes o fer afegitons.

Desprès duia aquestes planes a que alguna persona de la família, que sabés escriure el català millor que no pas ell, li en corregís les faltes d'ortografia. Li va posar per títol PARLEM DE GUINARDÓ, i amb legítim orgull el va ensenyar a tots els veïns, amics i familiars, que se'n van fer còpies i així va anar circulant.

Així és com va arribar a les meves mans en el 2011, i la curiositat em va dur a cercar a la família de l'escriptor autodidacte, a la fi de conèixer la història de la confecció del curiós llibre. Vaig poder parlar extensament amb l'Enric Marimon fill que molt amablement em va donar totes les facilitats del món i al que agraeixo sincerament la seva col·laboració.

Quan l'Enric Marimon el redactava, m'explica el seu fill, - la veritat és que la família no li donava molta importància a la tasca que el pare duia a terme, fins i tot la mare li rondinava constantment, tot dient-li que anés en compte amb els noms i les històries que explicava no fos que tinguessin algun problema -  però, en va fer orelles sordes i va continuar fins al final.

Sort que no li va fer pas cas a la seva dona sinó, no hagués arribar fins a nosaltres un tros de la història més recent del barri del Guinardó.

Quan va fer 80 anys, la família va transcriure el contingut del llibre molt acuradament i va publicar-ne un exemplar en tapa dura com un regal molt especial.

Enric Marimon fill  ensenya la caixa de marqueteria on guardada les fotos el seu pare

Enric Marimon i Padró va morir al Guinardó el 9 de maig de 1998 a l'edat de 83 anys.

(1) El Dr. Arquímides Gratacós, furibund republicà i anticlerical, que es quedava a la porta de l'església quan anava a un enterrament o a un casament, que donava conferències  sobre "Aspectos de la cuestión social" als locals de la Lliga i que segons la llegenda popular que sembla certa, va pedre un fill en un accident.  Durant una época va renunciar al seu anticlericalisme i va decidir anar a missa, amb la qual cosa va deixar de creure definitivament en la Divina Providència". (Tots els barris de Barcelona", Josep Maria Huertas Claveria i J. Fabré). 

El Dr. Gratacós va tenir tres fills, un d'ell encara viu, un es va morir de petit d'una malaltia i un altre en un accident aeri venint de Madrid per visitar els pares per les festes de Nadal. Principalment va exercir de metge i  va ser President del Mas Guinardó. En la Revista número 5 d'EL POU, trobareu resumida la seva vida en un artícle de Joan Corbera.

Nota: Molt agraïda a l'Enric Marimon fill per la informació rebuda.

Post data: Finalment el 2016 l'equip d'EL POU va redactar l'única història editada del Guinardó en la colecció l'Abans de l'editorial EFEDOS, que se li va donar el nom de "L'ABANS GUINARDÓ-CAN BARÓ"

FEDERICA MONTSENY I FAMÍLIA - veïns del Guinardó

FEDERICA MONTSENY :
 La primera dona ministra d'Espanya

1905, neix a Madrid, part de la seva família procedia de Reus.
1918: viu a Barcelona en una torre del carrer Guinardó (ara Escornalbou).
1923: ingressa a la CNT.

1924: Viu en una casa del Guinardó al carrer Oliveres.

1927: Es trasllada a una casa del aleshores C. Guinardó (ara Escornalbou), núm. 37 (Villa Carmen), que ara mateix ja no existeix.

casa del c. Escornalbou, 37

1925-1928: abordà el tema de la llibertat de les dones a través de les seves novel·les, La indomable, La Victòria i El hijo de Clara.

1936-1937: es va fer càrrec, en plena guerra civil, del Ministerio de Sanidad y Asistencia Social en el govern del socialista Francisco Largo Caballero. 

Federica Montseny Ministra de Sanitat i Assistèncial Social del Govern de la República

 

• Federica Montseny ha passat a la història perquè promulgà una llei de l'avortament i perquè va crear uns centres d'atenció a les prostitutes on se'ls oferia allotjament i cursos de formació per aprendre un ofici.

1939: s'exilià a França fugint dels nazis. Va ser empresonada a la Borgonya. El govern de Madrid va demanar l'extradició que es va denegar a causa del seu embaràs.

Catalans camí de l'exili

El pare de Federica Montseny camí de l'exili

1945: s'instal·là a Toulouse .

1977: Visita Espanya, té 85 anys, es trasllada a Madrid per visitar el lloc on va nèixer i desprès a Barcelona, també per visitar la que havia estat la seva última casa a l'Estat Espanyol, la del carrer Guinardó, núm 37.

Fotos de la seva visita a Barcelona en 1977

1994: Mor a Tolouse, on vivia des de 1945.

Federica Montseny poc abans de morir

Federica Montseny Mañé va ser una dirigent anarquista espanyola, una de les figures més emblemàtiques del moviment obrer espanyol i fou, a més, l'anarquista més coneguda de l'època que va des de la dictadura d'en Primo de Rivera fins a la Guerra Civil (anys vint i trenta del segle XX), una brillant escriptora i oradora.

La seva vida va ser marcada per la influència dels seus pares: Joan Montseny i Teresa Mañé (Federico Urales i Soledad Gustavo), segons els pseudònims amb els que se'ls va conèixer en la seva febril activitat social i propagandística), ambdós militants en les idees llibertàries. En la concepció revolucionària de Federico Urales, la necessitat d'extendre l'educació a tots el grups socials constituïa un eix fonamental: l'alliberació d'homes i dones només es podria aconseguir mitjançant l'adquisició de coneixements.

Federica Montseny i els seus pares

Fou així com na Federica aconseguí des del principi utilitzar totes les capacitats i energies dels seus pares per a poder aprendre. Llibertat personal, poder de decisió , elecció de la forma de vida que volia fer, aquests foren el ciments de la idea de dona que, per altra banda, Teresa Mañé va transmetre a la seva filla.

El Teatre per al que el seu pare va escriure moltes obres, va formar part també de la seva educació a més dels cursos lliures de la Universitat de Barcelona als que va assistir, així va completar una instrucció que la faria desmarcarse de les dones del seu temps.

Dit això a modus de presentació de na Federica i els seus pares com a persones significatives en la història del nostre país, i com aquest post no pretén fer apologia de cap pensament en concret sinó exposar de manera senzilla i clara com es va desenvolupar la seva estança al barri del Guinardó on hi van viure durant molts anys de la seva vida. 

Els pares de la Federica Montseny vivien en temps de la República, en una casa llogada del carrer del Guinardó, més tard anomenat Escornalbou, era gran i al costat disposava d'un petit magatzem ple de  les revistes que publicaven totes elles de caràcter anarquista.

En 1930 s'uneix a Germinal Esgleas, també anarcosindicalista i van ser pares de tres fills: Vida (1933), Germinal (1938) y Blanca (1942), nascuda ja a França..

Els fills de Federica Montseny, vivien o passaven llargues temporades amb els avis,  donat que ella viatjava constantment,  i més des de que la van nomenar Ministra de Sanitat i Afers Socials.

L'avi portava a la nena de nom Vida molt sovint a passejar per la font del Cuento, segons explica la filla d'una veïna del Guinardó, amb la que parlava sovint mentre ella jugava amb la seva neta prop la font,  es donava la circumstància que tots dos havien nascut a la ciutat de Reus i compartien records.

Seguidament reproduirem un text que Federica Montseny va escriure a petició del historiador Jaume Fabré, relacionat amb la seva estada al barri del Guinardó, barri del que Federica va dir “El Guinardó fou una barriada on van viure nombrosos militants confederals de l'època, ja que hi havia cases modestes i amb una certa independència, que es prestaven a servir d'habitatge a famílies obreres que desitjaven allunyar-se del centre de la ciutat”.

TEXT DE FEDERICA MONTSENY (escrit en 1976)

He viscut al Guinardó en tres cases distintes i en dues etapes diferents. Els anys 1916 i 1917 vaig viure amb els meus pares en el núm. 48 del carrer Guinardó, que encara no es deia Escornalbou. Desprès vàrem traslladar-nos a Cerdanyola on vam viure durant alguns anys.

En tornar a Barcelona en 1924, vam viure primer en el núm. 30 – una casa que feia cantonada – del carrer Oliveres, que s'enfilava cap a la muntanya partint poc més o menys de les cotxeres dels tramvies. Allà hi vam viure uns tres anys i desprès ens vàrem traslladar al núm. 37 del que encara es deia c. Guinardó i desprès va convertir-se en Escornalbou. La casa està en peu encara, marcada amb el núm 37 i amb l'esgrafiat “Villa Carmen” a la façana.

La nostra casa va ser des de 1928 fins 1936, lloc de cita de moltes personalitats internacionals, amics dels meus pares i col·laboradors de “La Revista Blanca”, que tenia la redacció a la nostra casa del carrer Escornalbou.

A casa nostra hi va viure i va passar-hi les vacances l'historiador Max Nettlau, que va venir fidelment des del 1928 fins a 1936. Era a casa nostra quan va esclatar la revolució del juliol. ..... (seguidament cita un munt de persones i personatges de l'època que hi van fer estada a casa seva).

A casa nostra hi venien a conversar sobretot amb la meva mare Soledad Gustavo, diverses i múltiples persones, des d'Angel Pestaña (1) fins a Escaso (2) i Durruti (3), quan van tornar a Espanya, així com Garcia Oliver (4) i molts d'altres.

  Al costat de casa hi havia aleshores un magatzem que nosaltres teníem llogat, en el que guardàvem totes les edicions de “La Revista Blanca”. Milers i milers de volums, entre els quals hi havia “La reacción y la Revolución” de Pi i Margall, “Las Grandes corrientes de la literatura del siglo XX”, de Georges Brandes, els volums traduïts al castellà de Hans Runer...., totes les novel·les i llibres del meu pare, entre elles “La evolución de la filosofia en España” i les novel·les que jo havia escrit ; La Victòria, El hijo de Clara, La indomable. Hi havia també col·leccions de La Novela ideal, La novela Libre, El mundo al día, magazín mensual i El Luchador, setmanari publicat durant dos o tres anys.

Segons sembla, totes aquestes tones de llibres, afegides a moltes editades per d'altres cases i que el nostre servei de llibreria servia als nostres lectors, van ser cremades en entrar els “nacionals” a Barcelona i envair la nostra casa abandonada.

Amb tota  impunitat, va instal.·lar-s'hi en ella el Policia Polo (5) i quan la va deixar van ser venuts en pública subhasta els pocs mobles que hi quedaven, desprès dels pillatges successius soferts per la nostra mansió. I dic nostra perquè era la nostra llar però no pas perquè en fóssim els propietaris . Contràriament al que moltes vegades s'ha dit, els propietaris eren la casa Gordo i Trías, agència de transport.

Al Guinardó abans del 19 de juliol, hi vivien també altres personalitats de relleu confederal i llibertari. Hi vivia Eusebi C. Carbó, que va ser director de la “Soli” (7) de València i redactor de la “Soli” (6) de Barcelona. Membre del Comitè Nacional, escriptor i orador llibertari que va representar amb mi i Puig Elias, al Sindicat de Professionals Liberals de Barcelona en el Congrés de Saragossa (1 de maig i dies desprès de 1936). Va morir exiliat a Mèxic.

Hi van viure també Joan Puig Elias (8) i la seva muller, la professora Roca. Van viuré també al Guinardó l'excel·lent escriptor llibertari Antonio García Birlán (6), conegut amb el pseudònim de Dionysios i el compositor Cosma, refugiats a l'època a Barcelona.

El Guinardó fou una barriada on van viure nombrosos militants confederals de l'època, ja que hi havia cases modestes i amb una certa independència, que es prestaven a servir d'habitatge a famílies obreres que desitjaven allunyar-se del centre de la ciutat.

També va viure al Guinardó, crec que al carrer Vinyals, Eugenio Vallejo, l'organitzador de les indústries de guerra, que segons notícies no va acabar bé.

Al Guinardó en el període 1936-39, va instal·lar-se l'Escola Natura – que abans funcionava al Poble Nou – a l'anomenada Torre dels Pardals, que va ser requisada amb aquesta finalitat. Aquesta escola va ser sostinguda durant anys pel Sindicat Fabril de Barcelona.

 Més informació sobre la Torre dels Pardals

D'altra banda a Can Viladomat, va instal·lar-se un Comitè Revolucionari de Barri, el camp d'actuació del qual era el Guinardó i el Camp de l'Arpa.

Més informació sobre el Mas Viladomat 

Això és tot el que puc dir del Guinardó.

Federica Montseny va tornar a Barcelona l'any 1977 i va voler visitar la casa que 38 anys abans havia abandonat obligada per les circumstàncies, deixant en el seu interior totes les seves pertinences.  Ja no hi vivia ningú, tanmateix però,  la família propietària li va deixar visitar-la per dins amb molta cura donat que part del sostre s'havia enfonsat, circumstància que queda reflectida en la fotografia de sota propietat de J. Creus.

Federica Montseny visita la seva antiga casa, 
en la foto Federica Montseny, Agustí Pons, Jaume Creus i d'altres. 
La foto la va fer la filla de la sra. Montseny. Fotos de la família de Jaume Creus

1. Ángel Pestaña Núñez (Santo Tomás de las Ollas al municipi de Ponferrada /Castella-Lleó), 14.2.1886 – Beegues (Baix Llobregat) 11.12.1937, Fou una de les figures més destacades de l'anarcosindicalisme espanyol.
2. Francisco Ascaso Abadía (Almudevar, provincia d'Osca 1.4.1901 – Barcelona 20.7.de 1936, fou un dirigent anarquista aragonès militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Els militants de CNT el consideraren el primer heroi i màrtir anarquista de la guerra civil.
3. Buenaventura Durruti Dumange Lleó, 14.7.1896 – Madrid 20.11.1936, fou un sindicalista i revolucionari anarquista espanyol.
4. Joan Garcia i Oliver Reus 1902 – Guadalajara 1980, fou un anarquista català.
5.  Antonio García Birlán  Fuente Vaqueros 1891 - Barcelona 1984m  fou un anarquista andalús establert a Catalunya. Treballà com a periodista i utilitzà el pseudònim de Dyonisos. Fou membre del Comitè Nacional de CNT el 1927-1929 i també de laFAI. Formà part del grup Solidaritat (encapçalat per Ángel Pestaña, constituït com a tendència dins de la CNT. Dirigí i col·laborà a Mañana (1930), Tierra y Libertat, Acción (1930-1931) i va ser redactor de Solidaridad Obrera.  
6. Pedro Polo Borreguero (1897-19729.Director de  La brigada político-social de Barcelona. ben conegut dels represaliats anarquistes i comunistes de l’època per la manera com els tractà. Era un policía baixet i pulcre que no parava de fumar i que tenia fama de ser un represor implacable
7. Solidaridad Obrera fou un diari fundat a Barcelona el 19.10.1907, inicialment com a òrgan de premsa del grup Solidaridad Obrera i fou l'òrgan sindical més important a Catalunya fins 1939. Quan va acabar la guerra el van convertir en SOLIDARIDAD NACIONAL, diari del matí que formava part de l'anomenada Prensa del Movimiento, fins que va desaparèixer el 16.6.1979. 
8.   Joan Puig i Elias  Sallent 1898 - Brasil 1972,  fou un pedagoc català. . Començà la seua activitat educativa a l'Escola Natural del Clot   cap als anys 2o del segle XX. Afiliat a la CNT des de la seva joventut, fou nomenat president del Sindicat de Professionals Liberals adscrit a la  CNT. El juliol de 1936  ocupà la Presidència del Consell Executiu del CENU. A l'exili francès  col·laborà amb la Resistència. Després marxà al Brasil on continuà la seua dedicació a l'ensenyament. Se'l considera continuador de l'obra de Ferrer i Guardia. 
   

• Fonts informatives: De la col·lecció de llibres Els barris de Barcelona, editat per l'Ajuntament de Barcelona. Fons de la família de Jaume Creus.Fotos dels diferents WEBS que parlen sobre la vida de Federica Montseny. Wikipedia.