dimarts, 15 de novembre del 2022

El paper de la ràdio durant la guerra Civil.

 

El 14 de novembre de 1924, comença les emissions Radio Barcelona, la més antiga de totes les emissores de ràdio de Espanya emetia des de l’Hotel Colom situat a la Plaça Catalunya, en el terrat del qual es va plantar una antena de trenta metres d’alçada a la fi d’assegurar la recepció dels futurs oients. La Locutora que va emetre per primer cop va ser Maria Sabaté, i va ser la primera veu que es va deixar sentir des del alhora poquíssims aparells de ràdio que existien en les llars catalanes.

De tota manera aviat aquest nou mitjà de comunicació esdevingué molt popular en les cases dels barcelonins, al cap de pocs mesos es calculava que només a Barcelona havia 80.000 oients i 500.000 a tot Catalunya.

Qui disposava un a aparell de ràdio en època havia de pagar una petita quota, els aparells de ràdio grans pagaven més que les més petites, però com en tot hi havia qui feia trampes i si t'enxampaven havien de pagar una multa. Anys desprès la ràdio es va sostenir amb els anuncis de productes que es venien al mercat i va passar a ser gratuïta pels consumidors.


F. Martín amb la radio que escoltava els partes de guerra
 i més tard ràdio Pirenaica
.

Aviat però, els governs van prendre consciència que el mitjà de comunicació podia servir com una bona eina de propaganda política i de fet durant el cop d’Estat va ser controlada pels Governs central i de la Generalitat

El 19 d’abril de 1930, comença a radiar la nova emissora:

RÀDIO ASSOCIACIÓ DE CATALUNYA EAJ15 (RAC), però només pot emetre 3’5 hores diàries: d’11’30 a 13h i de 15 a 17h., moments de poca audiència i sotmesa a cancel·lació “cuando la Dirección General lo considere oportuno”, atès que l’idioma d’aquest mitjà de comunicació era el català.

El 18 de juliol Radio Nacional d’Espanya anunciava el cop d’Estat d’aquesta manera


                ANUNCI DEL COP D'ESTAT DES DE RADIO NACIONAL D'ESPAÑA


El 22 de juliol de 1936 el periòdic “L’Instant”, vinculat a Ràdio Associació de Catalunya, publica el compromís de l’emissora amb el Govern de la Generalitat i de la República. El text deia Ante la revuelta que estos días nos ha afligido tan profundamente, Ràdio Associació de Catalunya, al servicio de Cataluña y de la República, ha tenido y tiene sus micrófonos a disposición constante del Gobierno de la Generalitat y del Gobierno de la República”.

El 27 de juliol de 1936, la Generalitat prepara un decret que acredita la importància estratègica del paper de la ràdio en un moment tan convuls com és el d’un cop militar. El control dels mitjans es convertirà en una necessitat 9 dies desprès de l’aixecament de l’exèrcit. El president Lluís Companys signa un decret d’apropiació de les dues emissores de Barcelona


El text del decret diu:

Donades les actuals circumstàncies, i tenint en compte que la radiodifusió és un element essencial de Govern i l’ús

Tal dia com avui de 1936, la Generalitat s’apropia de Ràdio Associació i Ràdio Barcelona el qual ha de respondre, en tot moment, a les directives que el Govern fixi.

A proposta del Conseller de Cultura, i d’acord amb el Consell Executiu, Decreto:

Art.1r. La Generalitat de Catalunya s’apropia amb data d’avui les dues emissores de radiodifusió de Barcelona.

Art. 2n Tot el personal que presta servei a les dues emissores barcelonines, Ràdio Barcelona i Ràdio Associació de Catalunya, passa a dependre del departament de Cultura, amb els mateixos drets i deures que la resta del personal de plantilla de l’esmentat Departament”.



El decret es publica al BOGC núm. 211 del 29 de juliol de 1936.»

Durant la guerra civil es converteix el el mitjà on es fa difusió de les proclames des del front o per al front, avisos de bombardeig, missatges tranquil·litzadors o mobilitzadors.

Entre el 13 de febrer de 1937 i el 25 de gener de 1939, els barcelonins tingueren ocasió de sentir 385 cops, coincidint amb cadascuna de les alarmes per perill d’agressió aèria o naval, el següent missatge, radiat per les emissores radiofòniques de la ciutat: Atenció barcelonins! Hi ha perill de bombardeig, aneu amb calma i serenitat als vostres refugis. La Generalitat de Catalunya vetlla per vosaltres.(*)


Companys dirigint-se als ciutadans de Catalunya des de 
les ones  de Radio Assocació de Catalunya. Foto del fons de l'emissora.

Periodistes de Radioassociació de Catalunya
traslladats al front de Terol, a la fi d'informar
.  Foto del fons de l'emissora.




Fonts informatives:

Radio Associació de Catalunya

Vídeo de Radio Nacional de Youtube

Wiquipèdia

* Llibre: Perill de bombardeig! Barcelona sota les bombes (1936-1939)- Santiago i Elisenda Albertí.

divendres, 23 de setembre del 2022

Horta, anys anteriors a la guerra Civil

 



Durant els anys trenta del segle passat Horta malgrat ser oficialment una barriada més de la ciutat de Barcelona, continuava essent un poble tranquil i agradable que gaudia d’un paisatge i temperatura envejables i on qui més qui menys es coneixia; a més, el fet d’estar prou allunyat del centre neuràlgic, afavoria que les lluites que bullien en les fàbriques que omplien altres barriades com Sant Andreu, Poble Nou, Poble Sec o Sants que enfrontaven treballadors i empresaris, hi arribessin molt de passada. La majoria dels seus habitants eren pagesos, botiguers, bugaderes, paletes, ferrers i també algun professional independent, que convivien en bona harmonia amb els estiuejants que van omplir la contrada a finals del segle XIX i principis del XX.

Les possibles avantatges de la segona República dret a vot de les dones, reforma agrària, dret a una certa sanitat pública, separació de l’església i l’Estat i d’altres, pràcticament no es van deixar sentir a Horta, una de les més importants fou la creació de les escoles públiques amb idees avançades a l’època, al barri no n’hi havia pas cap totes eren religioses menys la de la Cooperativa Vanguardia Obrera, que era part de la mateixa cooperativa i on en l’època ensenyaven les quatre regles de l’aritmètica i a llegir a i escriure i poc més al nens i nenes de la barriada.

Entre 1929 i 1930, es construeix en la part nord del Turó de la Peira, la barriada anomenada oficialment de Ramon Albó i que amb l’adveniment de la II República passà a denominar-se d’Hermenegildo Giner de los Ríos. La arribada en 1931 de tota aquella gent estranya amb accents castellans diversos, batejada per alguns com «el nou poble espanyol" (*), que havien arribat a Barcelona per ajudar a construir el metro i l’Exposició Universal del 29, havien malviscut en habitatges d'auto-construcció principalment a la falda de Montjuïc fins que les autoritats de l’època els van instal·lar en diversos conjunts de les denominades cases barates, aquest fet devia produir en l'època un gran trasbals en el barri d’Horta.

Com sempre passa se’ls devien mirar amb el recel que produeix el que es considera diferent. Coincideix en el temps que alguns dels propietaris de les grans cases de la zona de can Quintana, o bé es van vendre les cases o les llogaren com can Giralt o can Recasens.

Construcció en 1929 de la barriada de les cases barates de Ramón 
Albó. Foto F. Gaspar Serra

Es comença la vaga de lloguers a tota la ciutat, però amb un seguit especial als quatre grups de cases barates. Es demana al Govern republicà que garanteixi els serveis (obertura de les escoles, serveis sanitaris, enlluernat públic, transports, mercat) pels habitants de les cases, i la dissolució del Patronato “per incompliment de la seva missió”. Especialment forta és la presència de la CNT/FAI en aquestes mobilitzacions. (6).

La gent d’aquestes barriades reclamaven amb tot el seu dret un lloc decent i assequible a les seves butxaques on viure i les queixes dels habitants de les cases Barates d’Horta no van ser menors; això evidentment era nou per a la majoria dels hortencs, les seves reivindicacions no passaven en general de queixes en alguna publicació local demanant «un mercat com cal, més llum als carrers i uns transports amb cara i ulls per poder traslladar-se a la feina» o bé en algun diari de Barcelona de la ma d’algun estiuejant que demanava més puntualitat i comoditat per poder accedir al barri d‘Horta i del barri a les seves empreses, el servei de tramvies era força deficient i era l’únic.

En 1931 ja en temps de la II República, es va inaugurar una escola publica i gratuïta en les Cases Barates d’Horta una bona escola que va rebre el nom de Grupo Escolar Hermenegildo Giner de los Ríos, amb lloc per a 800 nens i nenes, que van omplir les seves aules, criatures de famílies treballadores de les rodalies, especialment de les Cases Barates, però també hi havia algunes procedents dels barris com Verdum, Santa Eulàlia i Horta (normalment de la colònia de can Quintana), però majoritàriament la canalla d’Horta i per sobre tot els nois, anaven a escoles de caire religiós.


Escola Hermenegildo Giner de los Ríos foto de 1931
fons de l'Arxiu Nacional de Catalunya.


CONTINUARA...


(*)  Can Peguera «Pueblo Español». Article de la Revista Ideal d’Acció Catòlica de l’Església de San Joan d’Horta. «Horta perdió para siempre la perspectiva poètica de un lugar encantador, però ganó para si todo un pueblo, con el nombre de «Pueblo Español» alguien la bautizó viendo en el una cierta relación con el de Montjuïc...., en el pueblo español levantado sobre los terrenos de «Can Peguera» estan representadas por varios de sus hijos todas las provincias de España». Escrit de Pedro Solé i Sans.



diumenge, 18 de setembre del 2022

GUERRA CIVIL A HORTA - una versió molt menys genèrica

Amics i seguidors del bloc:

Aquesta és realitat era l'exposició que m'hagués agradat que s'exposés, didàctica, sense floritures, on es posés de manifest les virtuts i defectes d'ambdós bàndols, on el jovent pogués saber qui i com era el dictador qui va organitzar el cop d'estat, que acabà en un guerra que va durar tres anys amb  milers de morts. Qui era qui en cada part del conflicte, que era una txeca, qui eren els milicians, els brigadistes internacionals, els fatxendes que ajudats per els feixistes italians i el nazis alemanys, de quina part estava l'església catòlica i quin paper interpretà en el conflicte.

Què era un camp de concentració, qui hi estava empresonat, quanta gent va ser afusellada en el camp de la Bota anys desprès de la guerra, etc.

Incloc un petit vídeo amb un passi dels de les fotos i text que vaig bastir i fer  plastificar  per a il·lustrar la meva idea de l'exposició.



dimecres, 14 de setembre del 2022

LA GUERRA CIVIL HORTA presentació






Exposició seleccionada de Projecte H. Dins del Cicle Microcomissariats

Inauguració: Divendres, 16 de setembre, a les 19.30 h

Amb aquesta exposició provem de contradir la concepció segons la qual, d’una banda, existeix LA HISTÒRIA en majúscula, fets importants dignes d'incloure's en els llibres, fets heroics que normalment formen part de la cultura oficial; de l´altra, les històries oblidades i anònimes de la gent del poble. Volem tractar les petites i tràgiques històries d’alguns hortencs durant la Guerra Civil que formen part de la nostra memòria col·lectiva.

Sempre les exposicions oficials solen patir de simplificar al màxim els continguts a la fi de fer-los "menys feixucs", per aquest motiu hi prenen el protagonisme les imatges i una  presentació vistosa i no era pas aquesta la meva intenció en plantejar-me escriure la meva versió d'aquests fets, extrets en base de la documentació aconseguida i els llibres llegits al respecte. sinó la de explicar en termes el més senzills possibles uns fets tan complicats com els que es esdevenen  en el transcurs d'una Guerra Civil. 

Per aquesta raó els continguts que penjaré en el meu bloc a partir d'ara, donaran llum a la meva idea de la exposició i els penjaré en petits capítols, a partir de la setmana que ve.






 

diumenge, 17 d’abril del 2022

UNA ALTRA MANERA DE VIURE A HORTA

ELS VERITABLES HEROIS DE LA VIDA




Els meus pares varen anar a viure a Horta l'any 1949, quan es van casar, ells vivien al barri del Clot, on es van conèixer.

Berenar del dia del meu bateig
al pati de casa 
La meva mare es deia Pilar i feia de  sastressa i durant els primers mesos de casada va continuar cosint  per a la casa a on havia treballat de soltera la sastreria Can Baró que estava al carrer Aragó, quan vaig néixer jo ho va haver de deixar, les comunicacions amb el centre de la ciutat ho feia complicat amb una criatura petita, dos anys desprès nasqué la meva germana, desprès es dedicà a fer feines en les cases d'alguns veïns que tenien tendes.

Vaig ser batejada a l'església de Sant Joan d'Horta, no tinc fotos del bateig, el meu pare no va entrar a l'església i per tant no en va fer,

El meu pare era mecànic torner i desprès de treballar 8-9 hores en un taller del Clot de nom can Canosa, durant els anys 70-80, es va comprar un torn de segona o tercera ma, i en el pati del darrera de casa nostra, es va muntar un petit taller on tenia totes les seves eines comprades als encants vells perfectament ordenades, i on treballava un parell d’hores més.




La seva feina era dura atès que havia de traginar amb peces d’acer inoxidable que pesaven molt, eren motllos per fornir, per exemple, envasos i altres peces més petites de plàstic, que aleshores començava a ser molt popular al país i a més, tot el treball el feia dempeus, la qual cosa li va originar que tingués mala circulació a les cames i el van haver d’operar de varius.

Es dona la circumstància que la primera vegada que el van operar, el metge que el va atendre abans de l’operació al Clínic, va ser un metge que es deia Jordi Pujol, en la segona operació durant els anys seixanta, la Residencia Sanitaria Francisco Franco, ja funcionava, el senyor Pujol estava a la presó per temes polítics a Saragossa i ja no feia de metge.

Els tallers de l’època tenien el sostre d’uralita en la seva gran majoria, es morien de calor a l’estiu i a l’hivern es pelaven de fred, les mans se’ls omplien de penellons. Desprès hem sabut que algun van morir de càncer per les uralites que molts cops estaven en mal estat.

Malgrat haver anat a escola el que era indispensable quan era petit, de jove va entrar d’aprenent en l’establiment d’un electricista i va aprendre tot el relacionat amb l’electricitat; desprès de la guerra ja va fer d’aprenent en un taller mecànic on va aprendre a fer funcionar el torn i la fresadora. Els anells de casada me’ls va fer ell mateix al torn i són d’acer inoxidable i encara estan com nous.

Com era manetes, en l’època dels cinquanta, es va muntar a casa un taller per revelar fotos que feia amb una màquina de segona ma, en bodes i batejos de veïns i coneguts per arrodonir el sou. També va fabricar les peces i bastir a una màquina de fer cinema, primer de 16 i desprès de 35. La de la foto és la de 16.

A casa havíem vist un munt de pel·lícules que ens portava un amic seu, que no sé com aconseguia també el trossos de film tallats per la censura i els enganxava fent un continu de números musicals que no es veien en les sales de cinema, atès que els havien tallat per considerar-los massa agosarats per l’època. També portava trossos de films rodats pels alemanys en la segona guerra mundial produïts si no recordo malament per la UFA, (oficialment s'havien de cremar però... )on es mostrava tota la cruesa de la segona guerra mundial i que aquí no es podien veure, no sé d’on els treia, la veritat. Per una nena com jo veure tots aquells canons i tancs i el soroll terrible que feien, tot narrat en idioma alemany alemany era bastant impressionant.

Malgrat de provenir d’una família molt humil el meu pare es va espavilar i com tenia molta curiositat a base de llegir i de mirar com es feia, va aconseguir fins i tot muntar màquines de fer cinema i va intentar fer un aparell de televisió amb peces de segona ma, projecte que finalment va abandonar.

Les ganes de fer coses i la curiositat per tot, fa moltes vegades més que molts estudis, el jovent necessita ganes i que no li donin tot fet com estan fent ara mateix que no saben multiplicar sinó és amb una calculadora.


ALTRES MANERES DE VIURE A HORTA.



Torres d'estiueig a part, en l'eixample d'Horta, hom vivia encara com en un poble (final del carrer Feliu i Codina). Podies passejar-te tranquil·lament pel mig de carrer sense massa perill, hi passava una motocicleta al dia i mira per on, aquesta única motocicleta em va atropellar a mi que creuava el carrer com sempre, sense mirar.

Podies també, jugar als patis de casa que poc abans havien estat horts, era un espai ample que poc a poc es va anar reduint, ja que l'amo del terreny el va anar venent en parcel·les.

Era normal embrutar-te fent pastetes amb la terra mullada, banyar-te en la bassa de l'aigua que hi havia i que en el seu moment es va fer servir per regar els horts; córrer amunt i avall pel turó de la Peira seguida del teu gos, anar a berenar a la font de can Quintana sense haver de caminar molt.

La nostra estufa per a tota la casa
També podies tenir animals, a casa hi havia gats, gos, un canari, al que vigilàvem no se'l mengés pas cap gat. El veí, el senyor Ton, a més, tenia, conills, gallines, galls, i oques, la que surt en la foto , que tenia fama de tenir mala llet, un dia que segurament la feia empipar, em va picar el nas amb el bec, i em va fer mal us ho puc assegurar, mai més m'hi vaig acostar.

Ens ho passàvem bé amb coses, senzilles, a l'estiu jugant al carrer fins ben entrada la nit, però a l'hivern feia un fred de mil dimonis fora i dins de casa, en el safareig que hi havia al pati l'aigua es gelava, a dins de casa només s'escalfava una estufa de ferro colat on cremava carbó de coc, el petroli va arribar més tard, al menys a casa meva, però aquesta és ja una altra història


DIA DE LA MONA


Amb la mona en mig del carrer
Feliu i Codina. Foto F Martín
La meva padrina era la germana gran de la meva mare, es deia com jo Carme, i d’ella vaig rebre aquest nom tan «singular». A mi no m’agrada especialment però m’hi vaig conformar quan vaig saber que en àrab volia dir jardí íntim, aquell que hi ha a interior de moltes cases andalusís.

A casa meva no podien ser gaire esplèndids en productes de la pastisseria Mayol, al menys mentre era petita, desprès quan la meva germana hi va entrar a treballar, tenia el braç de gitano assegurat cada diumenge.

Però bé, mentre que això no va arribar, l’únic pastís que entrava a casa nostra era la mona que em portava la padrina el dia de Pasqua, normalment era el dilluns el dia assenyalat. La de la meva padrina no era massa gran, ella aleshores era soltera, no es va casar fins que va ser bastant gran i per tant, tampoc li sobraven els «quartos».

Ella era una dona alta i ampla, per l’època, la família de la meva mare provenia d’un poblet petit de la província de Saragossa i la recordo, arrencant-se cantant jotes en bodes, batejos i casaments familiars acompanyada d'una guitarra, tenia una veu prou potent.

Per arribar Horta des del barri del Clot, on vivien, durant els anys cinquanta de quan parlo, només hi havia el tramvia 46 crec recordar, i desprès de caminar carrer Horta amunt fins la baixada de la combinació, un trosset del carrer Chapí, arrencar i caminar tot el llarg del carrer Feliu Codina, fins arribar a casa nostra; normalment venia amb l’avia, la seva mare, que també ho era, lògicament de la meva.

La mona quasi bé sempre es componia d’un ou de xocolata no massa gran un parell de pollets de color groc intens i quatre palmeretes de colors, sobre una base de crema cremada i ametlles trencades pel voltant, a mi em feia molta il·lusió rebre-la, ens la cruspíem tota desprès de dinar, un trosset per cadascú de nosaltres.

Abans la mona noma es regalava fins que la canalla feia la comunió, no era pas com ara que alguns han fet ja vint anys i alguna padrina encara els du la mona als seus fillols.


La padrina arrencant-se cantant  jotes
No em pregunteu per quina raó en feia així, pot ser perquè fer la comunió es considerava com un ritus de transició a la pubertat. Si, possiblement era aquesta la raó.

Ara la modernitat està esborrant tots els ritus de transició: hom naixia i era rebut per la comunitat posant-li un nom, batejant-lo. Desprès sabia que entrava en la pubertat quan feia la comunió, es casava i entrava en la edat adulta, i quan es moria hi havia el ritus final de l’acomiadament, que és l’únic que perdura. Totes les societats en tenen de costums d’aquesta mena malgrat siguin diferents i rebin altres noms.

La societat occidental ha perdut els referents, no saben quan s’han fet grans i continuen en la pubertat fins quasi els trenta. Ja no es casen, els papers empipen, la paraula compromís fa por, la vida són quatre dies i tot dura el que dura. La veritat, en aquest aspecte, no sé pas si hem guanyat massa.

Tornant a la mona, es dona la circumstància ara que podria comprar-me-la, ho tinc prohibit, no em puc menjar perquè sóc al·lèrgica al gluten, La vida té aquestes coses. La foto feta pel meu pare, asseguda en una cadireta de vímec en mig del carrer Feliu i Codina, amb la mona a la faldilla.


DIA DE LA PALMA

Dia de la palma 1958

 A casa no érem gens religiosos, la meva mare tenia les seves creences però mai no anava a missa ni a confessar, només veia els capellans en casaments, batejos i enterraments; per a nosaltres, la palma, la mona, el nadal, el pessebre eren més que res tradicions de tota la vida.

La primera vegada que els nostres pares ens van comprar un palmó, ja no dic una palma treballada que era molt més cara, va ser quan jo tenia uns 8 o 9 anys, i la meva germana dos menys que jo i el palmó era compatit.

El dia de la palma es comprava el vestir que havia de dur-se tot l’estiu i com el dia de la palma encara feia fresca i el vestit era d’estiu, ens posaven un jersei a sota. El cabell i pentinat obra de la meva mare, així llueix de maco. El vestit era de cotó amb unes floretes retallades a la part de dalt i crec recordar que era a quadrets molt petis de colors groc i blanc i era tan curt, que el meu pare al que li agradava que el que es comprés durés uns quants anys (a casa no sobraven pas els diners), es va empipar molt amb la meva mare, precisament perquè considerava que no el podria dur ni un any sencer atès que estàvem en època de créixer. Sabates de noi d’algun dels meus cosins. La foto la van fer al pati del davant de casa nostra. Desprès es queixen alguns que diuen que no tenen el que voldrien.


TOCA FER LA COMUNIÓ A L'ESCOLA

Totes les nenes de les veïnes anaven a Escola a les Dominiques, nosaltres vàrem anar a l'escola nacional Ramiro de Maeztu que aleshores estava en les cases Barates d'Horta que era com de les denominava popularment en aquella època.

Altar de mes de maig i primera
comunió
Cantàvem el cara al sol i l'himne nacional a l'entrar, al matí havia les classes típiques de mates, geografia, història d'Espanya que acabava quan arribava el Caudillo a salvar-nos,  és a dir,  una mica de tot i poc. Per la  la tarda lectures morals, dijous dibuix i i els altres dies labors que normalment s'aprofitava com  regal del dia de la mare. 

Es celebrava cada any el més de Maria pel maig, bastint un altar a l'entrada de l'escola i cadascuna havia de dur una pesseta per comprar les flors que havien de ser blanques i es cantaven les avemaries, etc. Diumenge era obligatori anar a missa i portar el comprovant conforme s'havia anat, que consistia en el full dominical.

El mes de maig , a més era el temps de fer la comunió aquelles nenes que tenien una determinada edat. La meva mare em va comprar un vestit blanc molt senzill en un tenda del Clot i uns guants blancs. Algú em va deixar el mantellina i la coroneta i una espècie bossa blanca on es guardava el llibre de la comunió amb tapa de nacra, que encara el tinc, com també conservo la medalleta de la mare de Déu del Carme que em regalà la padrina. La festa va consistir en un dinar a casa meva on estaven convidats la padrina, el seu marit i la família del germà gran del meu pare.

La meva mare era de les que deien que batejar-se i fer la comunió no feia pas cap mal, el meu pare no va entrar a l'església de Sant Francesc Xavier, on es va fer la cerimònia, era conseqüent amb el que pensava.

La meva germana en canvi la va fer a l'església de Sant Joan d'Horta, no tinc idea del motiu.

Anys desprès vaig entrar a treballar de diversos llocs i quan em vaig casar vaig deixar de viure a Horta.


Records de Carme Martín i Falcón



dilluns, 4 d’abril del 2022

El Frente de Juventudes al Mas Planàs

 


Màs Planàs en 1939. Foto Josep Maria Pérez Molinos

A partir del 21 de gener de 1939, els edificis i dependències que foren confiscades especialment però única, per persones afins a la CNT-FAI i algun altre partit d’esquerres com el POUM, varen anar a parar a mans dels falangistes, entre els quals cal destacar el mas Planàs,  habilitat abans de la guerra amb finalitats de diversió i esplai de la burgesia de Barcelona, el nomenat canòdrom Catalunya i totes les seves dependències, conegut en la barriada com el canòdrom del Guinardó.

Publicació a la Vanguárdia de la mort de José M. Piñol.


Allà s’hi va instal·lar el Frente de Juventudes, organisme que depenia directament de la Falange Española Tradicionalista y de las Jons (Juntas Ofensivas Nacional indicalistas), una de les activitats que es donaven era la relacionada amb un alberg juvenil que va rebre el nom José Maria Piñol, un falangista mort a Barcelona víctima d’un atemptat anarquista el març de 1949. Els espais oberts es llogaven a escoles per dur a terme  actes esportius.

En març de 1939, tal com recull el diari La Vanguárdia, i les fotografies Josep Maria Pérez Molinos es va celebrar un acte d’homenatge als caiguts al bàndol nacional, organitzar per les Organizaciones Juveniles de la Falange i una ofrena floral davant la tàpia de l'esmentat canòdrom.


Amb l’assistència d’algunes d’autoritats governatives de l’època, Francisco Fuentes Otero, cap dels districtes de les Organizaciones Juveniles de Falange a Barcelona va fer un discurs davant els murs del canòdrom.



Homenatge als caiguts del bàndol nacional
davant la tàpia del Canòdrom. Fotos Josep Maria Pérez Molinos

Tres anys desprès de la ocupació de l’espai per la Falange , eGobernador Civil de Barcelona, Antonio F. De Correa Veglison, el 1943 arribà a un acord amb la propietat per llogar-lo. Durant aquesta època es van celebrar diverses taules gimnàstiques multitudinàries i campaments falangistes disposant tendes d’acampada sobre el camp de l’antic canòdrom, tal com es pot veure en les fotografies que s’acompanyen, a més d’un acte d’homenatge a Franco el 7 de juny de 1949.


Un dels campaments del Frente de Juventudes.
Foto de José M. Pérez Molinos

El 8 de juny de 1949, Francisco Franco visita l'estadi del Guinardó  acompanyat del Governador Civil de Barcelona, del bisbe de la ciutat i un gran nombre capitostos, tan civils com militars, la llarga llista dels quals  resulta innecessari reproduir. A tothom que tenia un  nom o uns interessos determinats,  li interessava fer-se veure en aquesta mena d'actes para transmitir su   inquebrantable adhesión al Caudillo de España.

La Vanguardia dedicava tota una plana per informar (propaganda política clara), del lluït acte, lloant el discurs del Dictador i repetint a tort i a dret, a tothom que volgués llegir, el fervor dels joves falangistes envers el seu Capità.





Foto del l'acte que recull el discurs del dictador.
Foto de Pérez de Rozas 8.6.49


El 30 de maig de l950, dia de sant Ferran, patró de les milícies falangistes, es va celebrar a l’estadi del Guinardó, un acte d'adhesió al Caudillo que es va obrir amb un discurs de Governador Civil de Barcelona. Durant l’acte es van dur a terme competicions esportives d’atletisme, futbol, tall de troncs i balls populars a més d’ofrenes de productes típics ramaders i agrícoles de les comarques. I com aquests que hem citat un munt d'actes de caire semblant es van celebrar al llarg dels anys 50 i 60.

Aquest canvi de color dels dirigents del país, va comportar que alguns personatges i/o importants del barri del Guinardó, si bé no es van afiliar a la Falange, si que els van aixoplugar sota el seu paraigua protector a la fi d’aconseguir certs beneficis.

Evidentment els primers que van fer evident la seva adhesió al nou règim  van fer va ser els membres de l’església catòlica, malgrat que la parròquia del Guinardó no va ser de les més entregades, tot s'ha de dir,  i algunes persones amb interessos empresarials i/o socials però, en general i malgrat totes les demostracions propagandístiques i de força que es van dur a terme, la Falange no va tenir cap mena d’implantació entre els joves i gent del barri.

Tot i això, la seva presència es va fer sentir, en alguns moments,  atès que obertament o indirecta van fer censura d’alguns actes que es celebraven al barri, com obres de teatre que podien considerar que censuraven el règim, ni que fos indirectament com va ser la posada en escena de la coneguda obra antifeixista El diari d’Anna Franc, on Raquel Piquer va fer el paper principal.

Raquel recorda que des del principi van haver desacords amb qui faria del paper d’Anna Frank, donat que la que es considerava primera actriu de l’elenc teatral de la parròquia, no tenia l’edat adequada per representar-la, finalment va ser Raquel Piquer qui la va interpretar, ella durant els assaigs s’havia après el paper de memòria.

El teatre de la parròquia era ben ple de veïns, corrien els anys cinquanta i era prou agosarat programar aquesta obra de teatre. Algú anar amb la notícia a la seu falangista qui suposadament va parlar amb el rector i de l’obra només es va poder representar una sola vegada.

Quan hom vol investigar el paper que va jugar aquesta organització de caire feixista en el barri, es troba amb e fet que existeix escassa informació i la que es pot aconseguir és merament oral, sembla que els falangistes no hagin estat estat mai al Guinardó, quan en realitat, per donar nom tan sols un dels seus locals més emblemàtics, cal assenyalar el mas Planàs i el seu canòdrom, on s’hi van establir durant més de vint anys.

Cal recalcar també, que l'edifici del mas Planàs va ser durant un temps, desconeixem quant, la seu de l'Acadèmia Provincial de Mandos del Guinardó, segons es pot comprovar pel petit article publicat en La Vanguardia  del 22 de març de 1944, és a dir,  que sense aquest diari podríem dir que desconeixeríem pràcticament les diferents activitats que des de aquesta organització es van dur a terme al Guinardó.

Els propietaris legals de la finca és a dir,  els fills que encara vivien de Claudi Planàs, els va costar bastant que els fos retornada i reconeguda la propietat de la finca, ja que això no va passar fins 1978, donant-se a més la circumstància que poc desprès tot el recinte va ser expropiat per l’Ajuntament en 1982.




Font de consulta : La Vanguardia.