MANICOMI DE LA SANTA CREU o Manicomi d'Horta

Per a les persones que hem nascut a Horta el manicomi de la Santa Creu és simplement el Manicomi d'Horta (1886 - 1986). Els límits dels barris i dels districtes en els anys 50 no estaven pas tan marcats com ho estan ara mateix i pels que vivíem al final del carrer Feliu Codina, als límits entre Horta i la Guinaueta, tant les cases barates (Cases de Ramón Albó en l'època), ara barri de Can Peguera,  com el Turó de la Peira o el manicomi, eren considerats pels habitants de les rodalies, com una part d' Horta.

                                                       Vídeo de Josep Maria Comelles

No us vaig a contar pas la història de la construcció del manicomi de la Santa Creu ja que està prou ben documentada en la pel·lícula que heu pogut visionar més amunt, sinó que és el que significava pels veïns aquell lloc misteriós i lúgubre on normalment no s'hi podia entrar sinó et consideraven "boig" (paraula maleïda), o eres metge o infermera de l'hospital o com en el meu cas, era familiar d'uns dels malalts.

..

En aquell immens edifici, residien persones que hi havien viscut gran part de tota la seva vida, persones amb problemes greus de personalitat, persones la malaltia de les quals feia difícil la seva convivència amb la família, persones aleshores mal diagnosticades perquè no es disposaven dels mitjans adequats per facilitar-ne la seva rehabilitació social, éssers infelices, solitaris, supermedicats als que moltes vegades s'havien practicats electroxocs, com a mètode més conegut per a tranquilitzar-los.

El vídeo de fet està dedicat als malalts internats en el centre de la Santa Creu, entre les que vull destacar-ne,  a la fi de donar-los cos a tots ells en una sola persona, una noia que va ingressar molt jove  en 1937 i que hi va morir en 1975, sense haver sortit mai més.  El seu nom era ADA i la diferència apreciable entre la foto de l'entrada  a la institució i la que anys desprès li van fer en el propi hospital  ho explica tot sense paraules.

Ara  permeteu-me que fabuli sobre la història aquesta noia tan bonica i de nom tan peculiar.  No era pas un nom corrent entre les famílies catalanes, crec tampoc era un nom cristià, dóna tota la impressió que era anarquista o filla d'anarquistes, acostumaven a tenir noms d'aquesta mena.  Tancada en plena guerra civil pels motius que sigui i pot ser  repressaliada pels seus antecedents quan van guanyar els nacionals.

Pot ser l'Ada patís una forta depressió amb tot el patiment que debia produir guerra sobre la població, pot ser se li va morir el company en el front o tota la família en un bombardeig; no hi havia gaire medicaments per tractar aquests tipus de malalties, la van ingressar perquè amb tota la problemàtica bèl·lica no sabien que fer-ne d'ella. Desprès,  el conflicte va finalitzar, pot ser ningú no la va reclamar, pot ser sabien qui era i per aquesta raó va van mantenir tancada fins que va morir totalment deteriorada. És una suposició però no pas tan forassenyat com perquè no hagi estat pas possible.

malalts en el pati en 1937

No dubto pas que quan el van crear l'Hospital de la Santa Creu per malalts mentals, aquesta no fos una institució modèlica però,  quan jo la vaig poder conèixer per raons familiars que no venen al cas, era un lloc deixat de la ma dels déus, decadent, fosc, lúgubre, on els metges feien el que podien donat que les institucions contribuíen poc o res en millorar l'estat d'unes instal·lacions ja caduques.

Recordo una gran sala on hi havia unes alcoves separades per cortines, on els malalts hi dormien. El que no em ve pas al record són les finestres, suposo que hi devia haver però era la foscor la que predominava en el recinte.  Mobles vells i foscos, sostres alts plens d'humitats,  parets sobre les que no havia passat una ma de pintura en anys.

Molts malalts s'arrengleraven en els passadissos i en els patis.  No crec pas que al principi dels 80, data en que jo vaig visitar assiíuament  l'hospital,  hi hagués ja cap diferència entre pavellons rics o pobres, tot era rònec, decrèpit i tronat.

Era un lloc on Felini, el director de cinema, hagués rodat amb gust moltes de les seves escenes,  un espai felinià d'aquells que apareixien en les seves pel·lícules en blanc i negre en temps del neorealisme italià de postguerra.

Hi havia un pati central amb porxos, que la nova funció de Seu dels districte de Nou Barris ha conservat,  on molts malalts es passaven hores i hores donant-hi voltes, tot xuclant una cigarreta  ansiosament, amb les mirades perdudes, si us fixeu en el vídeo els podreu observar, com qui ho fa des d'una finestra de l'edifici..

Pati central porticat

Quan van tancat el centre, els malalts considerats més lleus van ser enviats a casa seva i se'ls feia seguiment mèdic des d'un centre de dia que s'hi va instal·lar en el mateix lloc on havia estat l'hospital. Els que no tenien família que se'n fes càrrec, va ser enviats a  pisos d'acollida on s'ajuntaven 4 o 6 persones amb algun tutor. Molts d'ells,  els que hi havien viscut en el centre la major part de la seva vida, en treure'ls del seu hàbitat habitual i ser traslladats al Frenopàtic o a Sant Boi, van morir. Els diaris de l'època se'n van fer ressò de tot plegat.

Un article del País, concretament el del 1.2.1988,  relatava així aquests fets.

La fiscalía de Barcelona ha iniciado una investigación sobre la muerte de 34 enfermos mentales, que fueron trasladados por el cierre del instituto mental La Santa Creu de Barcelona, en septiembre de 1986, a otros centros psiquiátricos. Los fallecimientos se han producido desde esa fecha a septiembre de 1987. Los hechos han sido puestos en conocimiento de la fiscalía por la Asociación de Familias de Enfermos Mentales del Instituto La Santa Creu al considerar que el número de muertes es superior al normal.

La mayor parte de los fallecimientos se ha producido en el hospital Frenopático de Barcelona, centro al que fueron trasladados 109 pacientes anteriormente internados en La Santa Creu, y en el hospital psiquiátrico de Sant Boi, donde ingresaron 78 enfermos. Las edades de los pacientes que han muerto oscilan entre los 34 años y los 85, según manifestó la portavoz de la asociación de familias. Esta organización desconoce las causas que provocaron las muertes, porque tienen dificultades para acceder a esta información, según precisó la presidenta, Silvestra Moreno.La fiscalía solicitó a la Diputación de Barcelona, institución de la que depende la asistencia psiquiátrica, información sobre los centros a los que fueron trasladados los pacientes de La Santa Creu y también los historiales médicos de las personas fallecidas. Por ahora, la Diputación ha facilitado parte de la información requerida, aunque todavía no ha remitido documentación que aclare las causas de muerte, según fuentes de la fiscalía.

 

Incapacidad de adaptación

La asociación de familiares considera que el elevado número de muertos está relacionado con el cierre del hospital La Santa Creu, centro en el que la mayoría de los fallecidos habían sido ingresados hacía años. Las familias de éstos sostienen que el traslado supuso para los pacientes la incapacidad de adaptarse a un nuevo centro y a una nueva vida después de haber pasado mucho tiempo, incluso décadas, entre las paredes de La Santa Creu."Se trata de personas con enfermedades mentales crónicas acostumbradas a la vida que llevaban en el hospital clausurado y con reacciones imprevisibles ante una situación que comporta un cambio radical", precisó un miembro de la asociación. Además de la familiaridad con el centro, las parientes aseguran que los pacientes estaban muy bien atendidos por el personal asistencial, atención que cambió al conducirlos a otros hospitales.

A diferencia de los nuevos centros, el hospital La Santa Creu ocupaba una gran superficie de terreno y disponía de grandes instalaciones. La clausura supuso la búsqueda de centros para 290 enfermos y eso comportó la sobresaturación de los restantes psiquiátricos de Barcelona. El hospital Frenopático fue el que recibió mayor número.

El cierre del instituto mental La Santa Creu fue objeto de una querella interpuesta por la asociación de familiares por presuntas coacciones al obligar los traslados en contra de su voluntad. La querella se presentó contra los responsables del centro y del hospital Frenopático, la Diputación y el alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall. Contra el archivo de la querella, se pidió el amparo del Tribunal Constitucional, que tiene pendiente de resolución el recurso.

Tino Soriano és un fotògraf que va tenir l'oportunidat de visitar el centre en temps de la transició política, on semblava que tot era possible. Resultat de les seves visites va ser l'organització d'una exposició sobre els malalts dels manicomis, entre ells es de la Santa Creu, en la que es posava de manifest l'estat precari en el que malvivien aquests malalts en els indicats centres. 

Ell mateix ens ho explica de la manera que segueix

En verdad éste fue mi primer reportaje humanista, muy distante del siguiente que realicé 15 años más tarde El Futuro existe; pero ya aprendí con él una premisa inolvidable: nunca hay que enfrentarse a un reportaje con ideas preconcebidas. Al final hice grandes amigos entre los internos.

Por mi juventud y por los prejuicios de la época, al principio, dí por sentado que un manicomio era un lugar siniestro, poblado de seres peligrosos. En contrapartida, la libertad de aquellos años de transición me permitió entrar libremente en el centro -sin pedir permiso a nadie- con la complicidad de los técnicos asistenciales y aprovechando que los sábados no habían médicos. Una oportunidad que hoy en día sería imposible. Sin embargo, gracias a ello soy, junto con el Dr. Jaén. poseedor de los escasos documentos fotográficos que sobreviven al hoy demolido manicomio.

Cuando, gracias a la exposición, se difundió en la prensa el lamentable estado del Instituto Mental  al por entonces director Delfí Abella, psiquiatra y componente del grupo musical "Els Setge Jutges", casi le cuesta el puesto de trabajo. 

Pero finalmente, y ante la presión de la prensa, las instituciones mejoraron las nefastas condiciones del manicomio antes de su cierre definitivo en 1992.

El Periódico  19.5.2010 - ERICA ASPAS.  Fa dos anys, Sílvia Martín es va haver d’enfrontar, com la resta dels seus companys del col·legi Mare de Déu del Roser de Barcelona, a l’elecció del seu treball de recerca de segon de batxillerat. No va tenir cap dubte sobre el tema. «Des de petita m’havia impactat la història del Mental de la Santa Creu. A més, visc al carrer de Pi i Molist i volia saber qui havia sigut aquest home». Van ser mesos de molta feina, de recórrer els arxius de la ciutat i de descobrir, a poc a poc, la història d’aquest edifici i els seus pacients. «Em vaig sentir com Indiana Jones respirant l’olor dels papers antics», comenta Martín, que ara té 19 anys.

Mig segle de lluita

Conegut pels veïns per acollir la seu del districte, la història del Mental de la Santa Creu és la de la voluntat d’un psiquiatre, Emili Pi i Molist, que va dedicar tota la seva vida a la construcció d’un manicomi digne per als malalts mentals, però que no va arribar a veure acabat. Era el segle XIX i va topar amb nombrosos problemes burocràtics, econòmics i d’enfocament mèdic.

«La insalubritat de la ciutat i del mateix Hospital de la Santa Creu, del qual depenia el Mental, i els avanços de la medicina i de les teràpies amb malalts psiquiàtrics van fer necessària la construcció d’un manicomi als afores de la ciutat», escriu Martín en el seu estudi.

L’administració de l’hospital tenia pocs recursos i, al ser provincial, depenia de les decisions de la Diputació de Barcelona. Finalment, gràcies a les aportacions d’un anònim, tot indica que de Pi i Molist i la seva dona, i després de 50 anys de litigis, el Mental es va inaugurar el 1915. Tenia capacitat per a 700 pacients i unes dimensions comparables a les del palau de Versalles. El centre es va clausurar el 1987 després d’un traumàtic desallotjament.

A la primera meitat del segle XIX, els malalts mentals de l’hospital rebien un tracte gairebé inhumà. «Moltes vegades eren encadenats, dormien a terra i eren ocupats en tasques de neteja i en el trasllat i enterrament de difunts», explica l’autora. El 1847 i per iniciativa de Pi i Molist, se’n van ampliar les dependències i s’hi van instal·lar banys, una infermeria, tallers i una sala de visites. El psiquiatre defensava un tracte sense violència i millors condicions de vida per als malalts.

El Mental té tantes llegendes com pacients. Milicians marcats per l’horror de la guerra civil i la història d’Ada, una jove casada amb un republicà que després de donar a llum patia paranoies. El marit va emigrar a Panamà i hi va refer la seva vida. I el petit xalet, on avui hi ha les taquilles de la Guàrdia Urbana, recorda la vida d’una pacient burgesa que va construir casa seva al Mental.

Si voleu informar-vos més sobre el que acabo d'explicar, premeu el link següent:

HISTÒRIA DEL REPORTATGE SOBRE EL MANICOMI 

Ara ja ningú ja no se'n  recorda de tot plegat, el manicomi només queda l'edifici central que és ara mateix la Seu del Districte de Nou Barris, el pati interior totalment restaurat, i un parell de pavellons que utilitzen com  biblioteca del barri,  seu de la Guàrdia Urbana del districte, etc..

També continua dempeus l'església del recinte, amb les seves portes i finestres tapiades, que pel que sembla,  serà restaurada i es convertirà en parròquia del barri.

* Records personals, El País 1.2.1988.  Article de Tino Soriano. Fotos de la Troup d'Història. Vídeo de Josep Maria Comelles.