(Anys 60)
Hi ha afirmacions que es
fan sovint sense pensar massa en si responen més a la realitat o al
tòpic. Per exemple “passa el temps i les coses bàsiques són
sempre iguals” o “com han canviat els costums amb el pas dels
anys”. Segurament les dues són certes i depenen de com contemplem
el passa, el nostre passat, amb els ulls del record.
El Guinardó, com altres
barris no eren al centre de la ciutat, vivia als anys seixanta encara
una mica “ensimismat”. Hi havia encara torres a l'avinguda Mare
de Déu de Montserrat
A la dreta una de les moltes torretes de l'avinguda "VILLA RAMONA" derruïda els anys 70 |
Torres de davant la parròquia any 1962 |
molta gent es coneixia de
tota la vida, l'activitat social tenia el seu centre a la parròquia
perquè no hi havia pràcticament res més.
Et podies trobar al sr.
Prats, catòlic de pedra picada, un dia que plovia i podia ser que li
comentessis “quin mal dia que fa avui” i et respongués “tots
els dies són bons si estem en gràcia de Déu”.
Nosaltres i el món, érem
més ingenus que els joves i el món d'ara. Al voltant de la
parròquia i de la seva influència es bellugava el nostre univers.
Hi tenien lloc activitats ben diverses: el teatre, els ballets, el
bàsquet de la inoblidable penya Esportiva Montserrat (el PEM, com li
dèíem), la inauguració del cinema en 1962, les revetlles a casa
dels Renom, la revista Atalaya del Guinardó, l'Acció Catòlica, les
xerrades organitzades pels capellans (Tort, (Sardà), Félix Miquel,
Bonal)...
Fins i tot fèiem versos
que ben segur hem oblidat. En Llibert Vinaixa va publicar aquests a
l'Atalaya;
Sota el passatge Garrofers
vora Can Pac i arran del
forn
sota tres llums que no
s'aguanten
hi ha el camp del Pem.
Ell hi jugava, com molts
d'altres. Ara no hi ha cap camp de bàsquet al passatge dels
Garrofers, ni tan se val garrofers. Ni torres a l'Avinguda. Queden
però els records.
Nosaltres, aquelles noies
i aquells nois, érem diferents a com són ara, però em sembla que
alguna cosa d'allò a quedat dins nostre perquè les persones ens
construïm maó a maó, com els edificis. I també pot ser perquè,
com canta en Raimon “qui perd els orígens perd la identitat”.
(Barcelona 19.6.2005)
Així escrivia Josep Maria
Huertas Claveria el 2005, dos anys abans de morir, tot recordant la seva joventut al Guinardó.
Ell era un noi de
l'eixample que vivia en el Poble Nou i treballava a la fàbrica Vespa mentre
estudiava . Allà va fer amistat amb en Joan Caldentey que és qui el
va fer pujar al Guinardó i el va introduïr a la parròquia on el
van engrescar a contribuir en la revista que volien publicar amb el
nom de ATALAYA DEL GUINARDÓ.
En 1995, el mateix Huertas va escriure un artícle pel llibret que va editar la parròquia per commemorar els seus 75 anys de servei als feligresos del Guinardó, on feia un repàs de la seva trajectòria com director de la revista que editava el Cercle Catòlic a la parròquia, i deia així:
En 1995, el mateix Huertas va escriure un artícle pel llibret que va editar la parròquia per commemorar els seus 75 anys de servei als feligresos del Guinardó, on feia un repàs de la seva trajectòria com director de la revista que editava el Cercle Catòlic a la parròquia, i deia així:
"En 1960, als baixos de la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat, hi havia el Cercle Catòlic del Guinardó: un bar, unes taules de ping pong, una sala de teatre.. . Pel mes de juny la Junta de l'Entitat va decidir treure un butlletí i em van encarregar dirigir-lo. Li vam posar el nom "ATALAIA DEL GUINARDÓ" (el nom en l'època era en castellà) i va sortir durant cinc anys, tot i que algun cop fos simplement una circular, per manca de diners.
Imprimíem en blau a les gràfiques Sierra, que era propietat d'un home escardalenc, bona persona que tenia els tallers al carrer Varsòvia.
Entre els primers col·laboradors, que en principi només firmaven amb inicials. figuraven Joan Sarries, Joan Caldentey - el meu millor amic - Jesús García de Mendoza, Vicente Calbó, Pere Renom... Signaven i escrivien en castellà, perquè el català aleshores era cosa prohibida, reduïda a l'àmbit del que és privat.
Vivíem dels anuncis, com tota publicació. Entre ells hi havia la cartellera de cinemes del barri, tots ells tancats avui dia; Sanllehy, Maragall, Montserrat. Ignoro la raó per la qual no hi figura l'Ibéria, que estava al carrer Praga i que tampoc existeix ja.
Revista ATALAYA DEL GUINARDÓ. A l'esquerra el cine de la parròquia. |
El gener de 1962 la revista va passar una crisi i va quedar reduïda un temps a una circular, on destacaria, des del mes de juny, la nostra pròpia cartellera la que van inaugurar un cinema en el vell teatre, renovat. La crisi va durar un any. Vam ser de nou 8 pàgines, ara en ciclostill perquè la impremta resulta molt cara. En 1964 va figurar per primera vegada un consell de redacció als crèdits, que incloïa Ms Raimon Bonal, sociòleg avui secularitzat, que havia vingut com nou vicari de la parròquia.
La publicació va agafar una nova embranzida i qualitat des de l'abril de 1965 quan vam dedicar un extraordinari a problemes i realitats del barri. Hi van aparèixer els dos primers artícles de la història en "l'Atalaia del Guinardó" en català, un d'ells sobre els primers temps de la parròquia.
Aleshores va arribar la crisi, el vicari Ms. Raimon Bonal, es va enfrontar amb un Rector autoritari i, com sol passar, va resultar-ne perdedor i el van traslladar. El Consell de redacció s'hi va fer solidari i va publicar al número de juliol de 1965 una carta oberta al rector que va provocar un terrabastall. La junta del Cercle Catòlic del Guinardó va susprendre la publicació (con la iglésia se havia topado) "temporalment", però la realitat és que "l'Atalaia del Guinardó" no va tornar a sortir.
Raimon Bonal antic vicari de la parròquia, ara secularitza, avui dia sociòleg reconegut |
Havia viscut 51 números al llarg de 5 anys. Repassada avui la .col·leció, és un bon termòmetre per conèixer com eren els cercles catòlics i els barris barcelonins als anys 60"
Josep Fabré amb qui va
compartir l'escriptura en molts dels seus llibres parla de l'arribada
d'en Huertas al Guinardó tot dient:
“.....més
enllà del Poblenou on vivia. És interessant veure com Huertas,
nascut a l’Eixample, fill d’un periodista feixista –que, a més,
els va deixar, a la mare i a ell, ben aviat- i que es va posar a
treballar a la fàbrica Vespa, va fer el salt vers el periodisme i
una sensibilitat social, catalanista i cristiana progressista. La
clau està en la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat i el
Guinardó dels primers anys 60 -el que descriu Juan Marsé a les
seves novel·les, prop de Can Baró, el Carmel i de nuclis de
barraques com el de Francisco Alegre. Allí va descobrir Huertas el
món polític, social i de barri. El nacionalisme li descobriria
després Manuel Ibáñez Escofet, que com a subdirector de El Correo
Catalán, i després director de Tele/eXprés, li va fer de pare.
-Perseguint
una novieta que li va donar carabasses va entrar en contacte amb gent
del Cercle Catòlic del Guinardó: amics amb cognoms com Caldentey i
Renom que conservaria sempre i que fins i tot utilitzaria de
pseudònim. A la parròquia on més tard funcionarien multicopistes
antifranquistes i per on passarien capellans com Prieto i Rigol
–futurs alcalde de Cornellà i president del Parlament,
respectivament, Huertas va dirigir la revista Atalaya del Guinardó,
un grup de teatre amateur, i fins i tot cine.
Si
voleu llegir el contingut de tota l'entrevista a en Josep Fabré,
cliqueu sobre el link que segueix
*Josep Maria Huertas Clavería
(Barcelona, 24
de novembre de 1939
- íd., 4 de març
de 2007) fou un
escriptor i
periodista
català en
llengua catalana i
castellana.
L’obra periodística de Huertas començà el 1963 i es
perllongà de manera ininterrompuda fins a la seva mort, el 2007.
Ell no va viure al Guinardó però si que hi va passar moltes hores
de la seva joventut perquè era amic d'en Joan Caldentey qui va el
dur a la parròquia on va col.laborar a editar la revista Atalaya del
Guinardó.
Es calcula que escrigué o col·laborà en la redacció de 105
llibres i més de 5.745 articles. Considerat un dels referents
contemporanis del periodisme català, Huertas practicà un periodisme
social, de proximitat i servei, fortament vinculat als moviments
socials i als problemes dels barris de Barcelona. Per aquest
motiu està considerat un dels més importants cronistes
contemporanis de la ciutat. Periodista crític, gran coneixedor de la
realitat històrica de Barcelona i de Catalunya,
de gran memòria i caràcter fort, els textos de Huertas
reflecteixen, sobretot, la seva lluita ininterrompuda en favor de la
llibertat i els
valors democràtics. (Informació de la Wikypedia).
2 comentaris:
¡¡ Fantastic ¡¡ molt ben documentat i facl de trobar-hi el sentiment, moltes gracies -Joan Marc-
Me encanta
Publica un comentari a l'entrada