diumenge, 17 de juny de 2018

Masia CAN XIRINGOI / CA N'ARMENGOL


Masies al voltant de la muntanya Pelada

Ca n’Armengol, coneguda popularment com can Xiringoi, estava situada en la confluència de l’antic camí de Sant Iscle i l’antiga Carretera d’Horta, i habitada sense interrupció per la mateixa família Armengol des de 1679 fins el 1971 en el que es va derruir amb la finalitat  de construir-hi habitatges.





Part dels seus terreny es van expropiar en 1901 quan es van construir les primeres cotxeres pels tramvies elèctrics, concretament on ara es situen els jardins de Can Xiringoi.









Fotos de Transports de Barcelona


A la masia se la coneix principalment per l’apelatiu col.loquial de can Xiringoi. La família Armengol tenia en principi el dret útil de la terra i pagava censos a la família Magarola segons consta en documents del segle XVII. En 1725 els Magarola venen les terres a Josep Duran i Sala.

Posteriorment, el 8 d’octubre de 1847 Rafael María de Duran i de Ponsich ven can Xiringoi al notari de Barcelona Jaume Rigalt i Alberc que continua cobrant el cens a la família Armengol fins que el 25 d’octubre de l861 que Pere Armengol i Sabadell la compra davant del mateix notari que la ven.

En morir Pere Armengol el 1864, la masia passà al seu fill Pere Armengol i Boada que poc desprès també mor però aquest cop no pas de mort natural, atès que va ser assassinat el 7 de juliol de 1872 per uns bandolers.

Aquesta no fou pas l’única mor tràgica que va patir un dels habitants de masies de la contrada, si tenim present que uns anys en darrera també causaren la mort d’una senyora gran que vivia en el Mas Guinardó. Aquest bandolers es sabia que tenien els seus amagatalls en la Riera d’Horta i els seus afluents com per exemple en el torrent de Can Mariner.


El territori sobre 1905

En efecte, Va ser molt comentat en 1857 el crim que es va produir en el Mas Guinardó, quan un grup de lladres van cremar l’estança on es trobava sola una senyora gran i que amb grans crits va demanar l'ajut dels masos veïns sense tenir pas cap èxit. Hem de pensar que els més propers eren Can Planàs, La torre dels Pardals, Can Viladomat, Can Garcini o Can Bartra, a considerable distància, tots ells disseminats per la falda de la muntanya Pelada. Aquest fet va originar la constitució de cossos de vigilància entre els habitants de l'indret a l'estil del somaten .

Existeix una crònica de 1884 a la revista «L'Arch de Sant Martí, posa de manifest els minsos resultats d'aquests cossos"L´'últim diumenge a la tarda una mà criminal calà foc als pallers de l'antiga casa de pagès coneguda per lo Guinardó ; dos més ne queden lliures de tant destructor element lo qual - no prou satisfet algun "protector" d'aquella desgraciada masia - a l'ésser a la nit los hi dóna igual que a sos companys. ¡Pobre Guinardó!. Recordem lo terrible assassinat de que fou víctima ja fa temps aquella desgraciada casa i los diferents robos que ha sofert per espai de pocs anys. Sembla que algú, envejós de la importància històrica que per a la nostra població té aquest lloc vulgui donar fi a sa glòria fent que l'abandoni sos habitants».


A finals del segle XIX, encara hi pillardejaven bandolers que assaltaven els viatger que traginaven pels camins dels voltants sobretot la coneguda com carretera d’Horta i robaven les masies aïllades . Alguns d’aquests delinqüents vivien i guardaven els efectes robats sota el pont del torrent de Can Mariner (que no és el que ara existeix sinó un d’anterior), que era prou ample per encabir-hi persones i alguns cavalls. Era gent molt temuda entre els habitants d’Horta i del barri de muntanya del poble de Sant Martí de Provençals (avui Guinardó), per la seva agressivitat.

Tornem però a la història concreta de Can Xiringoi, Can Xiringoi disposava de una gran extensió de terres. El conreu d’aquestes terres requeria de la utilització de molta d’aigua pel seu rec que principalment s’aconseguia mitjançant l’aigua de les mines dels voltants.

En 1863 Maria Barris i el seu marit Salvador Matas i Torres propietaris d’una important mina d’aigua al poble d’Horta, arriben a un acord amb Pere Armengol Sabadell propietari de can Xiringoi a la fi que doni el permís necessari perquè les conduccions d’aigua de la mina passin per la seva finca i també per construir-hi un repartidor d’aquesta aigua al costat de la seva masia, atès que es pretenia fer-la arribar fins la ciutat de Barcelona, seguint el traçat de l’antiga carretera d’Horta. A canvi, el propietaris de la mina Maria Barris i Salvador Matas els cedien la propietat de la primera ploma d’aigua que hi ragés.

Durant 13 generacions la família Armengol va viure a la masia i van cultivar les seves terres i van gestionar l’aigua de la font que va arribar a abastir una part de la ciutat de Barcelona.




Família Armengol (fotogrames d'un vídeo de TV3)

Com ja s’ha indicat anteriorment, la part de la finca que arribava fins la riera d’Horta va ser expropiat per l’Ajuntament de Barcelona per bastir les cotxeres dels tramvies elèctrics. Més tard, quan en conreu les terres van deixar de ser rentable van llogar-ne una part per construir el camp de Futbol del FC. Guinardó en l’any 1940, on a més hi van jugar d’altres clubs petits.


Camp de fultbol en terrenys de Can Xiringoi


F.C. Guinardó

En quan el camp de futbol va desaparèixer, es va vendre el terreny i es van construir edificis de pisos fins que finalment l’any 1971 la masia de Can Xiringoi encerclada per un munt de cases i edificis es va ser derruida  per construir-ne més.

Pepita Armengol, la darrera supervivent dels habitants del casalot, va decidir donar tots els documents familiar que conservava a l’Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris a la fi que sigui estudiat i doni llum a parts desconegudes de la història d’aquestes contrades, motiu pel qual va rebre un homenatge en forma d'exposició com a agraïment.


Jordi Sánchez (Arxiu Roquetes-Nou Barris) i Pepita Armengol,
Fotogrames de Beteve


Pepita Armengol última generació de la família
En la mostra es van poder veure fotografies antigues de la masia, la família i alguns capítols interessants. Però la part més important de la donació la formen els documents, com escriptures, compravendes i testaments, que han permès conèixer nous detalls sobre la història de la zona del sud de Nou Barris i el nord de Sant Andreu.

Els Armengol van tenir cases i terrenys per diverses zones. Entre els documents més importants, hi ha l'expropiació municipal de la masia de Can Xiringoi per construir-hi les Cotxeres de Borbó.

Tapa de l'escriptura de venda de terrenys a l'Ajuntament
a la fi que pugui construir  les Cotxeres del Tramvia








Fonts informatives :
  • Exposició sobre Can Xiringoi realitzada per l’Arxiu Històric Roquetes-Nou Barris.
  • Revista d’ELPOU núm 7 «Les aigües de la mina de Santa Eulàlia", de JuanJo Fernández
  • Fotogrames del documental que sobre l'exposició dels documents va dur a terme BETEVE.




dissabte, 9 de juny de 2018

SALVEM CAN CREHUET



Can Crehuet en l'actualitat . Foto Andrès Paredes 

Venim avisant des de fa un temps que la casa senyorial de Can Crehuet ha estat comprada per uns constructora a la fi d'enderroca-la i bastir-hi pisos.

Recentment, en la seva façana s'ha penjar el rètol de pròxim enderroc.

No era això que es va desprendre de la reunió de Patrimoni d'Horta on els dos equips d'arquitectes van exposar els estudis duts a terme a rel de la suspensió de llicències i l'aval professional de Lourdes Mateo en admetre que aquesta casa tenia un valor patrimonial històric testimoniat per la multitud d'elements que conserva. Adjuntem l'article sobre el tema que vam publicar a la nostra revista EL POU n. 7 per il·lustrar aquesta vàlua.

Serà una trista notícia si això tira endavant. És l'última casa de caire senyorial que queda a Horta.