diumenge, 24 de novembre de 2019

La mina i la font d'en Fargues




Anunci de La Vanguardia de 1924
Quan l’aigua de la Mina de la Font d’en Fargues ja es comercialitzava amb gran èxit entre els barcelonins, degut fonamentalment a una bona campanya publicitària on es cantaven les seves reals o inventades propietats en una l’època on els balnearis i l’aigües semblaven potenciar la curació de tota una llista de malalties , els seus propietaris van demanar permís per perforar la muntanya en una àrea que comprenia una gran extensió de terreny, per perforar unes mines suposadament per aconseguir mineral de ferro, quan es sabia que en realitat que el poc ferro que s’havia trobat en altres prospeccions de la muntanya era escàs i d’una qualitat molt baixa (exemple: les mines de ferro de can Xirot).

El pocs veïns que vivien en la zona, veient perillar l’aigua dels seus pous i les mines que conduïen aigua fins les seves cases, si van oposar amb totes les seves forces, a més sabien o suposaven que en la zona no hi havia mineral de ferro i el que pretenia can Fargues era monopolitzar tota l’aigua de la muntanya per comercialitzar-la.


Carruatge amb el que es repartia l'aigua de Fargas en la foto de dalt,
en la de sota La senyora Montserrat Casanova propietària de la Mina.
Fotografies de l'AHDHG

La mina de can Fargues data de finals del segle XIX i en 1900 es va crear la cova i el quiosc modernista que tothom coneix i que ha arribat als nostres dies molt deteriorats per culpa de la deixadesa de la Administració i pels actes vandàlics que s’han dut a terme als seus entorns, també l’ocupació de l’espai durant dos anys per famílies gitanes d’origen portuguès va contribuir en gran part al deterior de l’indret i a les que s’atribueix la desaparició de la porta de ferro que tancava la l’estança de la font.

La mina es una explotació de mida casolana, l’entrada de la qual està protegida per parets de maó i sostre protegit amb peces de ciment prefabricat a una alçada de dos metres per un metre d’amplada del corredor de la mina, més endavant però, són simplement són les parets de la roca de la muntanya les que la formen; l’agua circula per una canaleta obert sobre el terra i regalima molt a poc a poc per les parets de la roca excavada en la muntanya donant lloc a una gran quantitat d’estalactites formades per sals minerals arrossegades des del seu discórrer per dins de la terra.
La Font d'en Fargues sobre 1900. Fotos de l'AHDHG

Conjunt de l'espai de la Font d'en Fargues vista des de dalt .
Foto Sindreu 1936.

La mina disposa de dos ramals de curta extensió segurament excavats a la fi de facilitar una major entrada d’aigua al canal, un dels quals, el més espectacular, forma una petita bassa d’aigua transparent magatzemada per aconseguir aigua en èpoques de sequera.

L’entrada de la mina es fa des de una porta que es troba al costat de la cova de la font, per allà s’arriba a una petita sala on una pica (que ja no existeix) i una aixeta al seu damunt permetien omplir botelles i garrafes a la fi de ser comercialitzades i a l’estança del costat, dues banyeres recobertes amb rajoles de color blanc, recollien l’aigua que venia de la mina, al fons, una obertura alçada condueix a l’entrada de la mina, d’uns 50 metres d’extensió. En el seu recorregut trobem dos pous bastant estrets que pugen fins l’exterior de la muntanya, últim dels quals deu tenir deu metres d’alçada, ambdós estan tapiats i plens d’arrels que busquen alimentar-se de l’aigua de la mina, aquests pous són els pous que airejaven la mina.

Les fotos que de la mina reproduïm seguidament són obra del membre d’EL POU Juanjo Fernández que hi accedí quan l’Ajuntament estava fent un estudi sobre el terreny del lloc, ell mateix amb llum d’espeleòleg al cap, càmera de fotos i de vídeo va tenir la valentia d’endinsar-se en les entranyes de la mina per observar la situació en que es trobava desprès de tants anys abandonada.

Al tram més proper de l’entrada es troben signes que no feia gaires anys algú hi havia entrat, el més clar es troba en de la banyera d’aigua embassava de la qual sobresurt una mànega de plàstic de color groc que feia de vas comunicant fins al canal de sortida de l’aigua a la fi d’aconseguir més quantitat del líquid element que la que sortia de la font, segurament la gent que hi van viure de manera continuada són els que hi van accedir.

L'espai va patir una ocupació que va durar un parell d'anys.
 Fotos de Carme Martín.

El quiosc modernista està molt deteriorat tan per fora com per dins i en el seu interior existeix un pou d’aigua des d’on s’abastia el quiosc, ara mateix ple de deixalles de tota mena i d’aigua, si es vol salvar s’haurà de fer una forta feina de rehabilitació, els anys d’abandó, la intempèrie i el vandalisme hi l’han deixat les seves petjades profundes i prou evidents.

Publicació de la Varguardia de 1927
Quan a finals del segle XIX, es van dur a terme les anàlisis pertinents per tal de determinar la potabilitat de l’aigua, sense les quals no es podia donar permís per a la seva comercialització, duts a terme pel Laboratorio Microbiológico Municipal i en el Provincial de Higiene, els resultats donaven garantia de la seva puresa, doncs sembla que era un aigua carbonatada, càlcica, litínica i natural al cent per cent.

Segons la publicitat de l’època era « el mejor diurético natural con grandes beneficios para los artríticos y para todos aquellos para los que fuera necesario el provocar una diuresis abundante, como sucede con la gota, mal de pidra, diabetes úrica, catarros de las vias génito-urinarias y cuando convenga facilitar la eliminación de arenillas».

En Jaume Macià, veí de la barriada  a fet fer una anàlisi de l'estat actual en la que es troba l’aigua de la mina,  el qual ha determinat que la seva composició pateix d'un excés considerable de nitrats i per tant no és apte pel consum humà. Ara bé, si es basteix la plaça i s’enjardina com cal i es fan sanitaris pels usuaris, l’aigua de la mina serveix perfectament per regar les instal·lacions i donar aigua al serveis sanitaris que es facin.

Cal que sota la plaça es construeixi un dipòsit on vagi a parar l’aigua que ara mateix es perd pel clavegueram i que d’allà mitjançant la instal·lació pertinent, surti l’aigua que regui els jardins de la plaça o el que calgui. Tot això, clar, si existeix una veritable disposició política d’utilitzar l’aigua de kilòmetre zero tal com pregonen les autoritats municipals.

Els terrenys ja són municipals, l'estudi del projecte ja està fet, cal que l'Administració doti dels mitjans econòmics per dur-lo a terme el més aviat possible si volem que quedi algun detall de l'històric lloc.


Situació actual de la zona. Foto de Jordi Artès







dissabte, 16 de novembre de 2019

ISABEL DE POMÈS I SOLER una veïna del Guinardó






Tot revisant fotos familiars va caure en les meves mans la fotografia que reproduïm més amunt, una colla de criatures del Guinardó posen en un portal del carrer Sales i Ferrer, amb un parell de veïnes, una d’elles, la de la dreta, era segons em va explicar un familiar, Isabel de Pomés i Soler, ja aleshores una senyora de mitjana edat doncs deuria tenir prop del seixantena.

Isabel de Pomès feia de mestra particular en un piset on malvivia donant classes de reforç a nens i nenes del barri, entre els que es comptaven alguns dels germans del meu marit i la meva cunyada que degut a una malaltia que la impedia poder anar a l'escola va aprendre les primeres lletres gràcies a ella; també rebia l’ajuda del seu germà l’actor i director de cinema Félix de Pomès Soler, qui l’ajudava econòmicament i la visitava tant com podia.

Però que feia mig amagada en un barri obrer una dona que era membre d’una família  de  l’aristocràcia barcelonina?.

Isabel de Pomès i Soler de jove,
foto dels fons familiar Pomès
Isabel de Pomès i Soler, va néixer a Barcelona l’11 de gener de 1892, al domicili familiar del carrer de Trafalgar. Li posaren el nom de Maria Isabel Madrona, filla de Isabel Soler Batlle i de Félix de Pomés i Pomar *.

Ella i els seu germà van quedar orfes d’ambdós pares molt aviat , la mare morí el 1898, quan ella només tenia 6 anys y per tant, era massa petita per ser enviada a un internat i va ser acollida pels seus oncles Benet de Pomès i Anna Maria Turull, amb els que se la veu en àlbums familiars compartint excursions i activitats en diverses fotos familiars (segons un llibre familiar que va editar la mateixa família per a us propi el qual no inclou pas pràcticament  cap informació sobre la seva vida).

Desconeixem el destí del seu germà Félix que tenia 9 anys quan es fa quedar orfe,   però suposem que ell  si va ser enviat a algun internat fins que va acabar els estudis i va poder accedir a la Universitat on es va treure la carrera de dret que mai no va exercir.

Félix va ser un destacat esportista bon jugador de futbol i campió Olímpic en esgrima.  A més d'esportista fou dibuixant, actor, guionista i director de cinema. La seva carrera d'actor es perllongà entre 1928 i 1967. En total actuà en 74 pel·lícules i en dirigí dues.

Com esportista, va destacar en esgrima i futbol on va jugar durant alguns anys en el Club Esportiu Espanyol i el Futbol Club Barcelona, desprès es dedica a l’Esgrima on va arribar a campió de Catalunya i d’Espanya, va particular en els jocs olímpics de Paris en 1924 i Amsterdam i1 928,

Tornant a la nostra protagonista,  interessa situar-nos en l’època per saber quins fets marcaven el dia a dia dels barcelonins en general i conèixer qui era l’oncle que va acollir Isabel en quedar-se òrfena.  

Benito o Benet (segons el moment) de Pomès i de Pomar, Comte de Santa Maria de Pomès, cavaller de l’Ordre de Sant Gregori el Magne, advocat, el qual a principis de 1912 era president de la Secció Catalanista de la Congregació Mariana i de Sant Lluís de Gonzaga.

El 1904 era membre de la Junta de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona, que es va adherir entusiàsticament a l’Obra del Diccionari català i el 1906 es va fer part de l’executiva i la comissió econòmica del I CILC, en la que a més va participar activament i el 1919 va ser fundador de la Unión Monárquica Nacional, partit dretà on els hagi i antiautonomista i el 1936 es va adherir públicament al Movimiento Nacional, per la qual cosa va ser desposseït dels seus bens «por las hordas rojas» (segons les seves pròpies paraules).

Contrari completament a les escoles laiques com l’escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, quan en 1910 es va obrir el procés contra els anarquistes, que segons el govern del aleshores d'Antoni Maura van originar els aldarulls i la crema d’esglésies i de convents, Benet de Pomès es va posicionar i assenyalar  cap  el seu creador com a instigador intel·lectual dels fets, com catòlic recalcitrant que era, es mostrava aferrissadament contrari al fet que existissin escoles laiques com l’escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. 

En 1910 quan es va obrir el procés contra els anarquistes, certs sectors socials, àvids de revenja, van apuntar cap a l'escola laica com a incitadora de l'odi al sistema polític i religiós.

Seguint l'acusació formulada en una carta que li dirigiren els prelats de Barcelona, va ser detingut Francesc Ferrer i Guàrdia  creador de l'Escola Moderna, a qui acusaren de ser l'instigador de la revolta. Malgrat les protestes internacionals, el  13 d'octubre va ser afusellat al castell de Montjuïc juntament amb quatre acusats més.

Benet de Pomès i Pomar va anar a testificar en contra dels processats, ell estava al costar de les més ràncies idees catòliques sobre l’ensenyament.

"19 de octubre de 1909: En esta fecha declara ante el Juez instructor el testigo Benito de Pomés y Pomar, conde de Santa María de Pomés. Su influencia fue determinante en la manifestaciones realizadas por el Fiscal del Tribunal Supremo a la prensa, en relación con la responsabilidad de Ferrer Guardia en estos sucesos. " 

Aquest era l’ambient familiar de Maria Isabel de petita i de jove, opressiu i classista al màxim. El maig de 1912, la trobem segons publica La Vanguardia  del dia 27 de maig de 1912, acompanyant a la seva àvia Isabel de Pomar (ja tenia 20 anys), com a subscriptora per costejar la bandera del cuirassat España, subscripció iniciada per la reina, a partir d’aquí, se li perd el rastre fins trobar-la vivint al Guinardó quan tenia poc més de cinquanta anys aproximadament cap a 1944, com va arribar fins el Guinardó o qui li va donar acollida per passar desapercebuda, no he pogut trobat a ningú que es recordi del fet.

Físicament es veu que s’assemblava molt a la seva mare Isabel Soler Batlle , de la que no disposem de cap notícia que no sigui la data de la seva mort el 19 de febrer de 1898, el seu marit devia morir o pocs mesos abans o poc temps desprès que ella morís, atès que el fills quedaren orfes. Desconeixem també el nom de pila del seu pare que hem suposat deuria ser el mateix del fill atès que la noia duia el nom de la mare*.
Isabel de Pomès i Soler de jove
Fotografia del fons familiar Pomès.

De jove Maria Isabel va passar gran part de la seva joventut fent companyia i cuidant malalts, primer acompanyant a la seva àvia Isabel Pomar, en les estades a Santa Coloma, desprès de la seva tieta Mercè de Pomès i Pomar que vivia molt a prop (segons noticies familiars). Finalment també va cuidar del seu oncle Rafael de Pomès i Pomar, trista vida per una persona jove, que depenia econòmica i físicament dels seus familiar més directes en faltar-li els pares, era la jove ventafocs de la saga dels Pomès, fins que en algun punt de la seva vida va dir que ja en tenia prou d’aquest color.

Malgrat tot, es va treure la carrera de mestra, suposem que més o menys sobre els anys en que es va produir els fets de la Setmana Tràgica a Barcelona, entre la dècada dels 10 o 20 del segle passat i va exercir la seva professió durant al menys quinze anys, desconeixem en quines escoles va treballar fins que acabà la Guerra Civil fet que, desafortunadament, li va canviar la vida.

Entre els vint i finals dels trenta, alguna fet important va alterar negativament les seves relacions amb la família, pot ser que fos la seva forma de vida independent o el cercle de gent d'esquerra entre la que es movia, desconeixem si  va formar part de cap partit en concret i si fou així en quin, però aquests fet la van obligar a mantenir-se amagada durant anys.

Isabel de Pomès Soler, era segons els qui la van tractar ja de gran, una dona molt culta amb un gran caràcter que per motius polítics va ser desheretada i apartada de la família, sempre comentava als seus amics i veïns que li havien robat l’herència familiar, oficialment un advocat li tramitava la possibilitat de ser reconeguda com hereva dels seus pares però mai no ho va aconseguir.

Va fer de mestra al Guinardó on vivia quasi d’incognit, i on tenia pocs amics fora dels veïns més propers. Ningú només que el seu germà Fèlix la visitava sovint els diumenges quan ambdós eren ja persones grans i segons els veïns, li duia sempre postres.

Vivia en un petit pis de dues habitacions en l’edifici de pisos de sota l’antic Casal Federal del Guinardó, l’edifici principal l’ocupava una fusteria en l’avinguda Mare de Déu de Montserrat 182, i en una d’elles és on donava classes a nens i nenes del barri.

Isabel de Pomès filla
de Fèlix de Pomès
Germana,  com ja em apuntat més amunt de l’actor i director de cinema Felix de Pomès i Soler, tenia una neboda filla del seu germà que duia el mateix nom i primer cognom  que ella Isabel de Pomès, que també va destacar en el cinema com artista i va ser una actriu bastant coneguda en l’època. 

A més d’en Félix que, per la forma de guanyar-se la vida fent de pintor i d’artista i director de cinema, devia tenir una mentalitat suficientment oberta per entendre a la seva germana i donar-li recolçament moral i ajuda econòmica, el que no van fer la resta de la seva família que la va abandonar i a més es va aprofitar de la seva herència.

Isabel va morir el 3 de juny de 1964, soltera, en un hospital Psiquiàtric de Santa Coloma de Gramenet, tenia 72 anys, poc temps desprès moria també el seu germà Félix el 17 de juliol de 1969.