diumenge, 26 d’abril del 2015

CAN MARINER , història resumida d'una gran masia


Ningú que ha nascut a Horta o que hi ha viscut molts anys, pot imaginar el carrer Horta sense la Masia de Can Mariner, de fet el carrer que era un torrent, es va obrir en terres d'aquesta masia.

Can Mariner en 1914. Foto de l'Estudi sobre la Masia del CEC.

Quan jo era molt jove, pujar pel carrer del vent amb cotxe era tota una proesa i encara es podien admirar els jardins que arribaven fins el carrer Chapí, abans carrer de la Combinació.

La masia des del carrer del Vent als anys 70 i les plantes del seu jardí


Els jardins contemplats  des del carrer Chapí anys 70, 

A més de la masia pròpiament dita, a la dreta es conservava la casa de la dida on vivien les nodrisses, i a la part de davant queia radiant sobre les cotxeres (les portes de les quals estaven sempre bombades i plenes del cops dels cotxes que s'hi encastaven) una "buganvília" que l'Ajuntament quan va fer les obres per encabir-hi la biblioteca en l'edifici de la masia, es va carregar entre moltes altres coses.

Biblioteca de Can Mariner el dia de la inauguració. No hi ha color.

En fi, crec que es nota prou que a mi personalment no m'agraden les obres que s'hi han fet en l'edifici i els seus voltants, donat que tan sols ha quedat el vestit d'una masia mil·lenària, despullant-la de tot el que configurava el seu interior ple d'història.

Les parets que eren de pedra de la contrada, les han arrebossat totes, quan el que preval quan es rehabilita un edifici històric, és que es puguin contemplar les parets tal com eren; ha desaparegut el jardí, que era molt maco, han ensorrat la casa de la dida, repeteixo, tan sols han deixat la imatge de la masia per donar la sensació que continua on sempre però, en realitat només hi queda el fantasma del que va ser, una de les més importants en la seva època de Barcelona.


Fotos de principis del s. XX .Foto de l'Estudi sobre la Masia del CEC

Foto de l'Estudi sobre la Masia del CEC

Foto de l'Estudi sobre la Masia del CEC
Les primeres notícies escrites de la masia es tenen de 1516, d'aquesta època deu ser una finestra de llinda calada i dibuix gòtic, que encara es conserva en la façana que dóna al carrer Horta, dels pocs distintius que han sobreviscut a la última intervenció.

Foto de l'Estudi sobre la Masia del CEC

La façana principal orientada al migdia tenia aleshores una porta d'arc adovellat i tres finestres d'estil gòtic al pis superior. Aquestes finestres es van convertir en balcons i la porta va ser renovada l'any 1788. en temps de Josep Mariner l'últim terratinent ocupat en el conreu de la terra.

La masia tenia tres plantes, la primera havia estat pels treballadors i per les eines del camp, la segona planta on hi ha les habitacions i una gran sala per a les festes socials i de convivència i la tercera les golfes. A més hi havia una petita casa adossada que era la casa de la dida, que ha sobreviscut fins fa pocs anys.


Enderrocament de la casa de la dida

Dit això, farem un breu repàs a la seva història que juntament amb la de Can Cortada, configuren la dels inicis de la història del poble d'Horta.  

Feia temps que els senyors de Can Cortada lluitaven perquè es donés el títol de parròquia a l'església de Sant Joan, però no ho aconseguien degut als pocs “parroquians” i bens que tenia la Capella.

Decidits com n'estaven d'aconseguir-ho, el principal era fer créixer el número d'habitants de la contrada i dotar-los de nous bens, així que els Orta “lloaren, concediren i donaren a Bernat Ferrer, fill del “quoddam” (afillat ?) de Pere Ferrer i a sa muller Guillermina, i a tots els successors, el mas “Fàbrica” que va passar a dir-se des de aleshores “Mas Ferrer” i avui “Can Mariner”. 

Des llavors no solament era la casa d'Orta qui feia “delmes” a la Capella de Sant Joan, sinó que també el Mas Ferrer li proporcionava grosses entrades de blat i fruits de tota mena pel nombre creixent de pagesos i soldats que habitaven els dos masos, i amb l'ajuda del rector de Sant Genís del Agudells, fou possible el nomenament del primer rector de la parròquia de sant Joan que fou Guillem Feixes el 2 de juny de 1260.

Aquesta va ser la gestió primigènia del que desprès es convertiria en el poble d'Horta, en poblar-se oficialment la masia de Can Ferrer (avui Can Mariner), els seus pagesos i treballadors, deduïm  que van construir els seus habitatges al que  desprès seria el nucli principal de població, és a dir, prop de la masia, ja que no tots podien viure en el mateix edifici que els senyors.

Normalment els pobles es basteixen al voltant de parròquies, al menys pel que fa al nostre país, motiu pel qual crida l'atenció que el nucli habitat principal d'Horta es bastís al voltant de la plaça de l'Ajuntament i estigués tan allunyat de la parròquia del poble la de Sant Joan al final del del carrer gran d'Horta, de fet els habitants del centre molts cops anaven a missa a la Capella de la masia de Can Gras, a la mateixa plaça del consistori.

La Rambla Cortada (avui Carrer Campoamor), no es va bastir fins l'ultim terç del segle XIX, quan es van començar a construir les torres dels estiuejants, per tant, el carrer naturar per accedir a l'església antiga de Sant Joan era el carrer Major d'Horta, antic torrent i camí Ral de Valldaura i d'allà fins els centre, hi havia un bon tram i el camí no era pas fàcil i  feia pujada considerable, és a dir que la parròquia fins a finals de l'indicat segle, no estava pas  tan l'abast del habitants del nucli del poble.

Tornem a la història de la masia, malgrat ser en el seu moment, juntament amb la casa dels Orta, una de les cases amb més poder de la vall, perderen relativament aviat les seves terres en favor de l'església i d'altres famílies poderoses, per motiu d'un seguit de contrarietats i malalties.

Els Orta perderen les seves finques cap a 1505 i els Ferrer, vengueren les finques a Anton Ventura de Can Sabastida i d'aquest passà als Mariner de la Plaça.

Les terres de la casa Orta arribaven en temps fins el que seria en 1553 la plaça Major del poble (avui Santes Creus).

Els Mariner arriben a Horta des de Sant Genís del Agudells a la fi d'ampliar els seus dominis, i les ampliaran primer pel casament amb les filles de can Querol, aleshores Saladriga, d'Horta, i de Can Basté de Vilapicina, cap a  1822.

En 1870, últim hereu de Can Mariner parcel·la la finca en petits solars edificables, amb la condició que les cases fossin més baixes que la masia.

L'últim descendent dels Mariner Hermenegild Mariner i Cuyàs de Bosch,  mori l'any 1874, als 65 anys. En traspassar no va deixar cap hereu baró, doncs els seus fills van morir abans que ell, així que l'herència passà a les seves filles, fins que la van vendre l'any 1940 als últims propietaris els srs. Blanchart.

La darrera filla dels Mariner Montserrat Mariner i Lazzoli, va morir als 99 anys l'any 1981.



Evolució de la masia




Nota: El delme, del llatí decimum (desena part), és un impost o cens del deu per cent sobre la collita dels camperols destinat a assegurar el manteniment del clericat i ... 





  •  Informació històrica basada en el llibre de Desideri Díez "MASIES D'HORTA".
  •   Algunes de les fotos del estudi sobre la masia del CEC.
  • Per a més informació sobre la masia compreu l'ultima revista de EL POU, que en parla.

dimarts, 14 d’abril del 2015

CASES PER A OBRERS de La Caja de Ahorros y Monte Pío





Molt de vosaltres haureu passat un munt de vegades davant d'aquestes cases que hi ha al Passeig de Maragall i no en sabeu la història.




les mateixes cases per la part de darrera



Aquestes cases són ni més ni menys que les que apareixen en aquestes fotografies de la primera dècada del segle XX, quan s'acabaven de construir, solitàries en mig del camp, mal comunicades amb el centre i quasi a la frontera del Guinardó de l'època.

Per aconseguir-ne una s'havien d'acomplir una sèrie de requisits:



Les bases per accedir a una d'aquestes cases destinades a "obrers" amb llibreta oberta a la Caja de Ahorros y Monte Pio de Barcelona, s'havia de tenir a la Caixa un saldo no inferior a 1500 pessetes de l'època.

Ser cap de família, amb o sense fills, es podia considerar cap de família la persona que tingués al seu càrrec pares d'edat avançada o avis, encara que aquests siguin aptes per treballar i ajudin a les càrregues familiars.

S'havia de pertànyer a la classe modesta o treballadora. Fruir de renda o pensió i aquesta fos mòdica i notoriament insuficient per sostenir la família.

Tenir feina era indispensable, tota mena de "treball honrat", ni que fos manual..

Aquestes cases eren part d'un projecte major que incloïa onze cases al carrer Mascaró (que en aquells moments no era ni carrer doncs no estava urbanitzat), sis al carrer Prats i Roquer (actualment Marquesa de Caldes de Montbuï i sis més a la Carretera d'Horta. Aquestes cases també tenien preus diferents segons la seva grandària, hi havia de més petites com les del carrer Prats i Roquer (encara en queda alguna) i d'altres amb planta baixa i pis




Les cases vistes des de la part de dalt  foto de AFB

Les mateixes cases però ja no tant solitàries
El mateix indret ara mateix

Segons explica La Vanguardia de l'època, les va construir La Caja de Ahorros i el Montepío de Barcelona (antecessora de la  CAIXA DE BARCELONA),  "para  paliar necesidades de la classe modesta i trabajadora", això si, classe treballadora que guardava els seus centimets en la indicada institució.


Continuant amb la crònica del digne diari, té també la seva gràcia l'última frase del periodista que segueix la notícia, segons el qual "Es digno de todo elogio la iniciativa del Montepío de Barcelona, porque con ella se estimulará  en alto grado el amor al ahorro en las clases obreras", és a dir, el obrers no estalviaven llavors no pas perquè no poguessin pas fer-ho sinó perquè no en sabien,  fins que el Montepío els hi ho va ensenyar a fer. SIC.

Aquest, doncs, és uns dels trets que destaquen més en la primera dècada del segle XX, l'aparició de les primeres cases fetes per cooperatives i entitats de crèdit, que eren els precedents dels gran grups d'habitatge de promoció pública que, al anys cinquanta, havien de ser una característica de la zona. Ens referim als primers conjunts de casetes acollides a la primera llei de cases barates que es va promulgar a Espanya en 1911, sota la que es van construir en terrenys com el del conjunt de cases per a funcionaris al carrer Naves de Tolosa i carrer d'Artemisa, aquestes últimes encara dempeus..

Així doncs, la Caixa d'estalvis i Mont de Pietat de Barcelona va contribuir intensament en la urbanització de tot aquest sector quan va bastir en 1918, cases pels seus imposants. El primer grup de cases es van situar  molt a prop del al recent obert passeig Maragall, concretament al carrer Mascaró.

Planol original de les cases de 1911


Es tractava d'un grup de casetes unifamiliars projectades per l'arquitecte Enric Sagnier (del que ja n'hem parlat en l'entrada que correspon al projecte de l'església de la Mare de Déu de Montserrat), acollides a la llei de cases de 1911, d'accés diferit a la propietat.

Els anys següents, La caixa va continuar les seves activitats i en 1920 va construir trenta-sis casetes al Passeig de Maragall, encara carretera d'Horta.






  • Informació de l'època extreta del llibre URBANITZACIÓ MERIDIANA de Mercè Tatjer, editat per la Generalitat de Catalunya.
  • Fotos de la urbanització i plànol cedits per Carles Baixeras, un dels veïns de la zona