EL MAS GUINARDÓ durant els anys 70 del segle XX

Tenia jo 18 anys quan un company de feina ens va convidar a pujar al Mas Guinardó per primer cop a la fi d’assistir a un espectacle que havia muntat el jovent de l’entitat que rebia el nom d’Escala en Hifi. Alguns de vosaltres recordareu el programa de TVE, on artistes del mitjà feien veure que cantaven i s’inventaven  històries al voltant del sentit de les cançons, en una l’època no hi havia diners per poder convidar als seus intèrprets originals a la fi que les cantessin en directe.

Tres jugadors de basquet fent veure que canten 1968

Allò va ser un boom i moltes associacions i teatres de barri van organitzar el seu propi Escala en Hifi particular amb música enllaunada i moltes ganes de passar-s’ho bé.

Algun temps més tard, aquest noi es va convertir en el meu xicot i m’hi vaig passar moltes hores al Mas Guinardó, diumenges pel matí mirant partits de basquet (el meu company hi jugava juntament amb molts altres nois del barri) i a la tarda al ball del Mas on els socis joves s’encarregaven de cobrar les entrades i vigilar una mica. Tot era molt familiar, administrat i dirigit pels mateixos  socis de l'entitat veïns del barri..

També es muntaven campionats de ping-pong amb d'altres associacións de la ciutat.

Al Mas Guinardó es pujava per una rampa que arribava fins una porta gran de ferro a l’esquerra de la qual hi havia dues taquilles per on es venien les entrades. Un cop a dins el recinte accedies a la terrassa des d’on es divisava tot Barcelona. Aquesta terrassa es feia servir de pista per jugar a basquet, malgrat no tenia  les mides reglamentàries,  en l'època no eren pas tan primmirats.

Diferents aspectes del Mas Guinardó sobre els anys 70

l’Activitat esportiva al Mas era molt important, hi havia equips de diferents categories i també de noies, on la Maria Planas, antiga jugadora de la entitat, feia d’entrenadora.

Jugadores del Pem dirigides per Maria Planas

Els voltants del Mas Guinardó estaven molt deixats de la mà, plens de matolls i brossa; l’edifici i terrassa  situats al capdamunt del turó anomenat Cogoll, les parets laterals del qual eren una mica escarpades, i cada cop que la pilota de basquet es penjava, era una història anar-la a recuperar.

El Mas Guinardó durant els anys setanta estava ja bastant atrotinat, feia anys que no s’havien fet pas obres de millora però tenia el seu encant i l’aire decadent d’un casino de poble on tothom es coneixia

Dins el Mas Guinardó, entrant a la dreta, hi havia en una sala amb un petit escenari on durant anys s’havien representat petites obres de teatre d’aficionats, però en  arribar la televisió els costums van canviar, es va acabar el teatre i també altres activitats,  la gent es va tornar cada cop més sedentària i es quedava a casa mirant la tele, així que van convertir l’espai en una sala de ball amb llums que pretenien ser psicodèliques.

Es van condicionar dues sales de ball, una amb llumetes de color vermell i blau que es tancaven i es tornaven a obrir constantment a prop d’una bola gran plena de mirallets per donar ambient de modernor i una altra més tranquil·la, en mig una estança amb una espècie de butaques per poder-hi descansar. També hi havia una barra de bar dirigida per un senyor que sempre estava de mala lluna i amb el qual els joves discutien sovint , que crec que es deia Roman.

Sonaven cançons com Alguien Cantó d’en Mat Monro, Hey Jude, dels Beatles, Estoy amando locamente, d’en Roberto Carlos y moltes altres que encara avui les persones de l’època recordem vivament amb gran nostàlgia i que les parelles aprofitaven per «apropar-se». Molt Beatles, alguna dels Rolling Stones i moltes ganes de passar-ho bé.

La majoria de gent eren del Guinardó o voltants però els joves ja començaven a moure’s entre barris i també venia gent d’altres llocs.

També es s'hi organitzaven sessions de cineforum que aleheshores eren molt seguides pels socis més concienciats. Per aquells que no ho sapigueu, els cineforums consistien en visionar una pel·licula amb algun sentit polític i/o social al final de la qual, es feia un col.loqui on s'analitzaven els temes. Aquestes activitats s'havien arribat a publicitar en La Vanguardia, com podeu apreciar.

Al fons de l’entrada hi havia unes escaletes que conduïen al pis superior, on hi havia algun despatx i crec recordar que una taula de ping-pong que anteriorment estava en la planta baixa, i a mig pujar l’escala a la dreta els lavabos, que actualment no haguessin passat cap inspecció sanitària.

Ara que han passat els anys penso en la bestiesa que va representar fer una forat a la paret de la dreta de l’entrada al Mas, que pertany al mas primigeni, amb més de tres cents anys a sobre, per encabir-hi una porta on es pogués entrar amb comoditat a la sala on es ballava, no hi havia pas cap sentiment d’història ni es valorava res, a prou feines ens havien ensenyat les quatre regles i a llegir i escriure i a aprendre com lloros una història d’España totalment partidista i la Formación del Espiritu Nacional de la Falange, amb ànim d’adoctrinar que diuen ara.

Quan miro i comparo l’edifici que van bastir en 2010, penso que van fer una gran barrabassada, es van menjar mig turó i gran part de la seva història. Quan el mas Guinardó es contempla des del carrer Feliu, sembla més una torre de babel moderna sense cap gràcia, despullada i freda, sobre la que han deixat oblidat un edifici amb el que no s’hi diu gens.

Una de les ales que Salvador Riera va incorporar a l’edifici del Mas Guinardó en voler convertir-lo en un hotel de imatge modernista, concretament la de l’esquerra, va desaparèixer durant les obres en rebaixar el terreny que la sustentava i, per tant, es va haver de reconstruir; també van desaparèixer unes sitges que van quedar al descobert quan van rebaixar el terreny i una base de morter amb un negatiu en forma de creu; aquest es relacionà amb un possible ancoratge de canó vinculat amb algun dels períodes bèl·lics amb els quals el mas estigué relacionat.

Molts cops he parar a pensat que em produeix tanta buidor quan contemplo el Mas Guinardó d'ara, i he arribat a la conclusió que és com intentar parlar amb  una persona que ha perdut la memòria i no es sent lligada a res del passat i la fa sentir malament. Ningú no ha pensat  en  una petita biblioteca per poder conèixer i estudiar antics  documents del Mas els antics i els més actuals, durant els 100 anys que va estar al servei dels veïns, existia un butlletí de l'entitat que va publicar-se durant molts anys on es  reflectia la vida del barri, les obres que es feien, l'enllumenat dels carrers, l'arribada del transport públic, el neixament i mort dels veïns. Quan el van buidar per fer les obres, qui se'n va apropiar de tots aquests documents?

Tampoc hi ha cap llibre ni mapes que expliquin la història de l'edifici, ni fotos de totes les activitats que s'ha arribat a dur a terme al llarg dels anys, no hi ha cap sala que pretengui conservar la seva memòria, res, tot ha desaparegut, ni una placa conmemorativa absolutament res. Nosaltres varem estar més de vint-i-cinc anys al Mas organitzant les activitats relacionades amb el basquet, hi ha milers de fotos que en son testimoni, ni una mínima pista de basquet que recordi el pas del PEM pel lloc.

Res d’això tenia cap importància davant la gran obra que l’ajuntament socialista del moment havia fet bastir amb diners de la Unió Europea, que com molts de l'època eren pura façana, els materials no massa bons i el mobiliari del tot inadequat per a la utilització que se li pretenia donar, com s’ha demostrat amb el pas dels anys, no masses solament set i ja hi ha goteres a la sala gran la que té la terrassa del Mas a sobre, les instal.lacions de llum i d'internet no més fan que donar problemes, les persianes elèctriques s'espatllen, les portes dels lavabos són un nyap, no hi ha ascensor per pujar des de fora a la terrassa del Mas que permeti l'accès a les persones grans i/o dependens  i així es podria anar sumant..

Ja no es fan edificis que durin més de cent anys com els d'abans, sembla que es desitgi que quan menys durin millor, en un etern construir, destruir i tornar a construir, i així quan més aviat es deteriorin molt millor,  pràctiques que en poc temps estan deteriorant el planeta a passos de gegant.

DECONSTRUÏNT EL MAS GUINARDÓ

Què fan els nostres polítics quan diuen protegir el nostre patrimoni històric?.

La majoria de vegades,  (només cal mirar Can Mariner o Can Fargues), el que fan és deconstruir més que no pas reconstruir i/o rehabilitar,  en nom de la futura utilitat pràctica  de l'edifici.

L'exemple més clar la dóna l'actuació de l'ultim Ajuntament socialista respecte el Mas Guinardó, observeu les fotografies, que són magnífiques,  i fàcilment  constatem que és el  finalment van conservar d'aquest edifici, pràcticament res. Ohhh és que estava en molt mal estat no havia més remei que fer-ho, contesten quan els ho tires en cara.

Es van menjar tota l'ala esquerra del casalot en rebaixar el terreny més de dos metres (ala que van haver de reconstuir més tard), va desaparèixer tota la distribució interior de l'edifici i la totalitat de la part del darrera així com i un extrem dels  seus fonaments.

Quan van aplanar els voltants del Mas Guinardó per procedir-ne a la que s’anomenà rehabilitació, quedà només com testimoni de la seva època modernista tres o quatre parets exteriors i amb prou feines una paret i mitja de l’antic mas.  "Van trobar en tallar el terreny el que eren els seus fonaments, una sitja, un pou i una mena de cova, com d’una mina d’aigua amb algunes inscripcions gravades. Tot això va ser degudament documentat i catalogat pels arqueòlegs, però ho van tornar a tapar. (recollit en el llibre Barcelona subterrània de Mireia Valls)". Què en saben els guinardorencs d'aquests troballes i del seu possible valor, res.

Personalment d'aquestes descobertes no en sabia pas res fins que vaig llegir aquest llibre, suposem que el que es cita és cert  però, què es va trobar en realitat en l'ànima del Mas Guinardó i que es va destruir  del que hi havia sota, en aras de l'optimització màxima de l'espai amb el que es comptava. Algú del departament d'arqueologia  ens ho pot dir?.

Hi ha moltes maneres de fer les coses. Que el mas s'havia de rehabilitar, evidentment però , conservant fins a l'extrem el seu esperit i la seva història. A la part del darrera de l'edifici hi havia prou espai per fer l'hotel d'entitats, i es van gastar un munt d'euros provinents de fons europeus, calia, tanta despesa, tant moviment de terres?, crec sincerament que no i com nosaltres d'altres persones del Guinardó.

En fi, des del carrer el veïnat no prenia consciència del que passava allà dins, però quan veus aquestes fotografies, fetes des del terrat d'una de les cases del voltant, t'adones del que signifiquen algunes actuacions municipals,  les destroces originades i  et venen ganes de dir, no si-us-plau, no toqueu res, millor s'ho queda un particular i en fa un restaurant tipus Can Cortada, que ha conservat tot el que d'interessant tenia l'edifici i pots contemplau-ho si demanes permís al responsable del local, això si, que sigui entre serveis sinó impossible.  

Senyors de l'Ajuntament així no, no ens agraden aquesta mena de rehabilitacions.

Fotos originals de Juanjo Fernández menys l'ultima de C. Martín

                               

EL REFUGI ANTIAÈRI DEL MAS GUINARDÓ

Avui tinc 'l'honor de reproduir un article que sobre el refugi antiaèri del Mas Guinardó, va escriure l'historiador i periodista Joan Corbera, persona molt coneguda i estimada en el barri del Guinardó que pertany al grup d'historiadors que treballen des de l''associación cultural EL POU, amb seu amb Mas Guinardó, per donar a conèixer la història dels nostres barris.

A part dels refugis mencionats en aquest article, sabem per boca d'alguns veïns que hi havia d'altres al carrer Gènova, a l'avinguda Mare de Déu de Montserrat i al  carrer Varsòria, sota del que desprès va ser cinema Maragall i segurament hi devia d'haver  alguns més,  existència dels quals no en tenim notícia per haver-se derruït durant la construcció massiva d'edificis en les dècades dels 60 als 80.

Si que hem aconseguit però,  plànol del que s'havia construït a l'avinguda Mare de Déu de Montserrat, entre Amilcar i Vinyals, que reproduïm aquí sota:

Plànol d'un dels refugis de l'Avinguda Mare de Déu de Montserrat

Seguidament passem a reproduir l'artícle publicat a la revista de divulgació històrica EL POU, del passat més de desembre, es tractava del número 1, es pot trobar en el Mas Guinardó i llibreries del barri així com en la Biblioteca de Can Mariner i llibreries d'Horta.

EL REFUGI  ANTIAÈRI DEL MAS GUINARDÓ

La intervenció arquitectònica duta a terme en l'antic Mas Guinardó va permetre redescobrir el refugi antiaeri excavat en el seu subsòl durant els anys de la Guerra Civil Espanyola. Molts veïns i veïnes del barri recordaven la seva existència i alguns d'ells explicaven aventures d'infància viscudes en aquells passadissos subterrànis, fins i tot desprès d'acabat el conflicte. El nostre barri ha pogut conservar (encara que parcialment) aquest vestigi dels passat, testimoni silenciós dels fets dramàtics soferts durant els anys trenta. Aquest patrimoni històric ha ajudat a mantenir viva la història del passat.

Descobriment de l'entrada del refugi i nova entrada . Fotos de Oriol Achon i Casas

Les primeres bombes caigueren sobre Barcelona cap a febrer de 1937. Procedien dels vaixells enemics ancorats davant la costa catalana. Però pocs mesos desprès es generalitzaren els bombardejos dels avions, que no desistirem fins fins als moments anteriors de l'entrada de les forces feixistes a la ciutat. Els moments anteriors es visqueren el mes de març de 1938 . La citat comtal patí uns 200 bombardejos que causaren 2500 víctimes mortals i 3200 ferits.

El Guinardó no patí un castig aeri sever. Molts barcelonins vingueren a viure al barri buscant precisament la seva seguretat. La distància respecte del centre de la capital i la inexistència d'instal·lacions militars significatives eren circumstàncies que reduïen el perill . Les bateries antiaèries del Turó de la Rovira no entraren en funcionament fins el març de 1938 i la seva capacitat dissuasiva era limitada. De manera que el barri no incrementà els seu nivell de risc. A pesa de tot això, els veïns i veïnes prengueren precaucions i decidiren construir refugis. Moltes persones habilitaren els soterranis de les torretes per poder amagar-se quan sonaven les sirenes d'alarma. Aquests refugis particulars estaven oberts sovint al veïns propers. Aquest és el cas del que hi havia a la torre de la dirigent anarquista Federica Montseny. També s'aprofitaren construccions anteriors de provada resistència com la mina de la font del Cuento. Aquestes mesures però, eren insuficients i s'inicia la construcció de refugis soterranis oberts a més gent. Al barri s'excavaren a diversos llocs, com al carrer Amèrica i a la Torre dels Pardals. El més conegut fou el del Mas Guinardó l'únic que ha arribat fins els nostres dies.

Planol del refugi del Más Guinardó

Poques coses sabem sobre quan es va iniciar la construcció del refugi ni qui va ser el promotor. El treball voluntari dels veïns era la principal ma d'obra. Gent de l'entorn d la CNT en van ser possiblement els impulsors. A l'acabar la guerra es crema la documentació dels refugis de Barcelona per por a les represàlies, perdent-se gran part de la informació.

Excavar a sota terra tenia el seus riscos Joan Massana en el seu llibret "Memòrias de un soldado del ejército popular", ens ha deixat eb següent testimoni “En la calle Flors de Maig entre Villar i Rambla Volart, hicimos un refugio para la gente del barrio. Éramos varios picando para hacer el túnel. La tierra era muy floja- pues era “sauló”, muy arenosa – en cierta ocasión, picando otro y yo, cuando más distraçidos estábamos se hundió una parte del techo que quedamos encerrados y completamente a oscuras. El susto fué de órdago, pero sin desanimarnos retiramos poco a poco la tierra hasta lograr salir. A partir de aquel día, si no lo veía claro no iba a picar”.

La millor informació l'obtenim analitzant el refugi tal com el troben avui dia. L'any 1969, la Dirección General de Protección Civil dibuixà un plànol del refugi on hi podem observar el traçat original complet. Quan als anys noranta s'edificaren els blocs d'habitatges del carrer Flors de Maig en va desaparèixer secretament un bon tros. Els veïns i les veïnes entraven al refugi a través de dos accessos situats en aquest carrer, sense necessitat de vèncer cap desnivell ja que el túnel s'havia excavat a peu pla entrant cap a la muntanya. El tercer accés es trobava al carrer Antic del Guinardó (l'entrada que encara es conserva) però en aquest cas la gent havia de vèncer un fort pendent de baixada fins arribar a la sala de reunió.

Descripció del refugi:

Al començar les obres de reforma del Mas Guinardó i enderrocar un mur de contenció situat al Carrer Antic del Guinardó, va aparèixer l'entrada al refugi. Els tècnics del servei d'arqueologia del Museu d'Història de la Ciutat, que feien un seguiment de les obres, encomanaren un estudi de la trobada a l'empresa Arqueociència coordinat per Oriol Achón Casas. Moltes dades d'aquest article provenen d'aquest interessant estudi. Us proposem, a les ratlles següents, fer una visita virtual del refugi.

Iniciem el recorregut davant l'entrada situada al carrer Antic del Guinardó. L'eixamplament del carrer, degut a la nova urbanització de la plaça Salvador Riera, s'ha menjat 1,5 ,metres del primer tram de la galeria. S'ha construït un portal nou d'accés. El primer que trobem és un passadís amb esglaon. Iniciem una baixada per una escala de trenta-dos esglaons per recórrer quasi 50 metres de túnel, Passats els primers 13 esglaons, el túnel fa un gir a la dreta de 90 graus i s'incia un tram que serpenteja lleugerament fins el passadís central . A mesura que s'arriba al fons, el desnivell és més suau i els esglaons són més llargs. El conjunt d'aquest tunel té una mitjana 1,10 m- d'ample i d'un 1,90 m. D'alçada, en total hem baixat a més d'onze metres de profunditat.

Hem arribat a una galeria sense desnivells, el lloc on la gent esperava el final del bombardeig. Si girem a la dreta entrem en el túnel de 12 metres que queda interromput per una paret de cimen i terra. Hem topat amb els fonaments del blog edificat al carrer Flors de Maig. A l'altra banda d'aquest mur, el refugi ha desaparegut i no podem arribar als antics dos accessos de Flors de Maig. Si despès de baixar les escales girem a l'esquerra, el túnel té una llargada de 10,8 m. I entraríem en la paret més utilitzada. A la paret esquerra d'aquesta galeria trobem l'entrada a dues habitacions excavades a la roca que servien provablement com a infermeria. Cada una d'elles fa 2,1 per 1,5 metres.

Fins aquí, tot el recorregut l'hem fet per uns passadissos perfectament construïts i en molt bon estat de conservació. Estan recobertes d'obra vista i el terra endimentat. Les parets són de maons tan massissos com de foradats i el sostre dibuixa una volta semicircular també de maons- Aquesta volta carrega sobre les parets laterals deixant dos centímetres de marge, un espai que els constructor utilitzaven per recolzar les cintres semicirculars de la volta. Tant els maons com el ciment són de tipus diferents, responent a la disponibilitat de trobar materials de construcció en un moment que escassejaven.

La nostra visita però, no acaba aquí A la dreta de la galeria, un cop traspassada la zona de recobriment de l'obra vista, el túnel segueix endavant uns quants metres més on es  veu la roca del subsol. Estem davant de la part del refugi que no s'havia acabat. Un primer tram, d'uns quants metres mostra una galeria més ampla i alta, gràcies a l'espai lliure que més endavant ocuparien les parets i la volta. Al fons neix un túnel més estret i baix, 13 metres de llargada que servia com a galeria d'avançament de l'excavació. Tots aquests espais són d'un gran interès ja que ens ensenyen com es construïen els refugis. Aquests 17 metres finals deixen a la vista diversos materials geològics que composen el turó del mas Guinardó, granit tou, sauló, pissarres i licorella.

Empremtes vives:

Tot el que em explicat fins aquí, ja posa de relleu la importància d'aquest refugi antiaèri del Guinardó. El nostre recorregut seria incomplet sinó comentéssim els diversos vestigis humans que s'hi han robat, indicis de com era la vida en el refugi.

Un primer element a ressaltar és en l'esglaó 19 de l'escala de la baixada. Es tracte d'una arqueta quadrada excavada al terra i coberta per una tapa, per on hi passa un corrent d'aigua. Serviria per a recollir aigua potable de la capa freàtica i també per evacuar petites inundacions provinents de l'entrada. La majoria garantien aquesta mena de subministrament.

El conjunto de galeries disposaven de llum elèctrica. S'han robat 28 punts elèctrics, molts d'ells encara amb aïllants, clavats als sostres o a les parets. En el passadís central, a la zona plana del refugi, a part de les dues habitacions de la infermeria , s'hi ha trobat un armari que deuria acollir un equip elèctric al seu interior. Al damunt d'aquest armari encara s'hi pot llegir escrit a la paret un rètol que diu: “NO TOCAR PELIGRO DE MUERTE”. Els talls d'electricitat habituals durant els bombardejos , obligaven a portar espelmes per no quedar-se a les fosques. El llum ha deixat algunes llapissades negres en alguns sostres.

La part més entranyable de la nostra visita són els grafits trobats a les parets. Són inscripcions de naturalesa molt diversa, noms, signatures, números, dibuixos o simplement gargots. En total s'han trobat 61. Hi ha escrits noms de persones desconegudes actualment; Joan Güell, Joaquina Bobero, Ricardo Ventura, ;aria, Margarita.... També hi ha algunes frases que han arribat parcialment “Refugi CNT...”, “El que copie...". Una bona part d'aquests grafits es troben a la darrera zona del recorregut que hem fet. Seria el lloc més amagat del refugi, on la gent s'hi reunia en major nombre passant-hi bona part dels temps. Encara en poden observar uns suports, fets amb maons dels bancs de fusta que servien per seure. Hi havia tres bancs a cada banda. La inspecció realitzada en el primer moment de la reobertura del refugi va comptabilitzar també diversos objectes metàl·lics, especialment llaunes de conserva.

De totes aquestes restes inventariades, és difícil precisar quines eren del temps de guerra i quines posteriors. Per exemple, s'ha trobat un grafit fet amb retolador. La majoria però, són antigues i ens parlen del guinardorencs i guinardorenques que s'amagaven dels bombardejos.

Acabem aquí la visita virtual que anunciàvem unes ratlles més amunt. Esperem i desitgem que ben aviat es pugui fer una visita real, que els veïns i veïnes del barri puguin visitar el refugi, trepitjar cada un dels seus passadissos i deixar-se emocionar per l'ambient tant especial que s'hi respira.

JOAN CORBERA

• Fonts informatives: Revista EL POU, Artícle de Joan Corbera. Fotos Oriol Achon i Casas. Planols dels refugis facilitats per Xavi Pérez de Tudela.

HISTÒRIA DEL MAS GUINARDÓ

La crònica vital del Mas Guinardó, no es una altra que la del territori que l'envolta, no és poca cosa haver donat el nom a un barri i aparèixer en diversos capítols de la nostra història, sobretot en els setges militars que la ciutat comtal va patir durant les guerres de Secessió i Successió. Així, s'expressa  en relació a l'històric mas, el llibre que sobre la història que sobre els barris de Barcelona, va editar L'Ajuntament de Barcelona ja fa uns anys.

Es desconeix l'existència de cap fotografia del Mas Guinardó abans de ser adquirit i renovat per Salvador Riera a finals del segle XIX, només esquemàtics dibuixos en mapes militats del segle XVIII, on apareix documentat, per tant no sabem com era en realitat a finals del segle XIX.

Alguns dels mapes de les Guerres de Seccessió i Sucessió on apareix documentat el Mas Guinardó

El Mas Guinardó en un dibuix del Segle XVII

 Les guerres i setges que va patir Barcelona durant la segona meitat del segle XVII i principis del XVIII va tenir singular importància el territori que ara es coneix com El Guinardó, per la seva situació enlairada sobre el Pla de Barcelona i el mas era un edifici estratègic des d'on els comandaments dels exèrcits atacants dirigien les seves campanyes. En aquesta documentació de guerra apareix, doncs, ubicat i amb nom propi el Mas Guinardó.

En el Segle XVII, s'hi va instal.lar Juan de Austria, des on va dirigir les operacions militars i on va rebre als consellers de la ciutat de Barcelona quan li van presentar la rendició de la ciutat , donant fi d'aquesta manera a la Guerra dels Segadors que va afectar a gran part de Catalunya.

La masia està situada sobre un petit turó conegut amb el nom de Cogoll i té (o tenia, més endavant en parlarem) arrels antigues, ja que en el segle XV apareix documentada una construcció coneguda amb el nom de Colomar del Guinardó. Provablement amb l'arribada de la dinastia borbònica aquesta propietat va passar en mans dels Sentmenat Lamuza.

En començar el segle XIX temia l'us de la finca Agustí Cabané i Canet, que pagava un cens de vint lliures barcelonines als Sentmenat. En morir va passar per diferents mans .

Va ser molt comentat en 1857 el crim que es va produir en el Mas Guinardó, quan un grup de lladres van cremar a una velleta que s'hi trobava sola al mas i amb grans crits va demanar l'ajut dels masos veïns sense cap èxit, hem de pensar que els més propers eren Can Planàs, La torre dels Pardals, Can Vildomat, Can Garcini i Can Bartra, a considerable distància. Aquest fet va originar la constitució de cossos de vigilància entre els habitants de l'indret  a l'estil del somaten .

Existeix una crònica de 1884 a la revista !L'Arch de Sant Martí", posa de manifest els minsos resultats d'aquest cossos "L´'últim diumenge  a la tarda una mà criminal calà foc als pallers de l'antiga casa de pagès coneguda per lo Guinardó ; dos més ne queden lliures de tant destructor element lo qual - no prou satisfet algun "protector" d'aquella desgraciada masia - a l'ésser a la nit los hi dóna igual que a sos companys. ¡Pobre Guinardó!. Recordem lo terrible assessinat de que fou víctima ja fa temps aquella desgraciada casa i los diferents robos que ha sofert per espai de pocs anys. Sembla que algú, envejós de la importància històrica que  per a la nostra població té aquest lloc vulgui donar fi a sa glòria fent que l'abandoni sos habitants.

El 18 de juny de 1894 Salvador Riera comprà el mas als que eren els seus propietaris aleshores doña Catalina Oms i Garriga i del seu fill Josep Sagués i Oms.

Salvador Riera i Giralt, era un conegut comerciant de Sant Martí de Provençals. Al cap de pocs mesos en va promoure la urbanització.

 

El Mas Guinardó ja amb la forma que li va donar la renovació de principis del segle XX. Foto del anys 50 d'autor desconegut.

Salvador Riera tenia pressa, de manera que el 22 de juliol de 1895 presentà a l'Ajuntament de Sant Martí de Provençals un projecte d'urbanització del Mas Guinardó i  amb la mateixa pressa, l'Ajuntament va donar-li llum verda.

Salvador Riera i família així com els colons que treballaven la finca

És curiós observar que dos dels carrers més importants del nou barri van rebre els noms de Volart i de Villar, que es corresponien amb els del notari que va gestionar els permisos i el de l'arquitecte municipal de Sant Martí de Provençals que va tramitar l'autorització, segurament en agraïment pels seus bons serveis,  els quals van reportar al Sr. Riera uns bons guanys econòmics.

Però la cosa no va acabar aquí. El 9 d'abril de 1896 el mateix Riera va comprar la finca veïna  situada al sud-oest del Guinardó que arribava fins el carrer Sant Antoni Ma. Claret i el Passeig de Maragall. L'heretat Viladomat estava formada per una torre i una gran extensió de terreny. Només sis dies desprès d'haver-la comprat, Salvador Riera va presentar una proposta urbanística que integrava les dues propietats, la del Mas Guinardó i la del Mas Viladomat.  Faltaven només dos mesos perquè Sant Martí de Provençals fos agregat a Barcelona.

El Sr. Riera va fer doncs,  un gran negoci  en comprar terres i cases a preu de poble, quan només dos mesos més tard serien part de la ciutat de Barcelona, vet aquí el motiu de tantes presses, l'especulació i l'afany de lucre, sempre han existit.

HISTÒRIA DE SALVADOR RIERA 

 La idea de Salvador Riera era aixecar una ciutat-jardí en terrenys de la seva propietat. Ell i la seva dona Cecília Estapé i Maymó, van anar a viure a la Torre Viladomat, situada a la cantonada de la Rambla Volart amb Sant Antoni Maria Claret, on ara hi ha l'edifici de la Caixa. Era un edifici senyorial, envoltat de jardins i la gent del barri el coneixia amb el nom de Ca la Sileta, ja que era així com era coneguda popularment la mestressa....

Salvador Riera, la seva dona la Sileta i els seus nets

Mas Viladomat a principis del segle XX

En 1904, el Mas Guinardó va ser transformat considerablement amb la intenció de convertir-lo en Hotel, tot donant-li la imatge que tothom coneix. No era una idea nova. Abans els propietaris del Mas Casanovas que estava situat al carrer Cartagena, darrera de l'Hospital de Sant Pau – enderrocat quan van començar les obres de l'Hospital de Sant Pau – van aixecar, de nova planta, un magnífic hotel que es deia Hotel Casanovas (ara escola pública).

Els promotors creien que malgrat la considerable distància amb el centre de la ciutat, els futurs clients valorarien les condicions saludables, higièniques i paisatgístiques dels nous equipaments. Els resultats no van ser els que s'esperaven i van tancar al cap de pocs anys.

Celebrant la inauguració dels Autobusos Roca al Mas Guinardó - Foto Branguli  de 1928 del Centre Digital de Catalunya

Celebrant la inauguració dels Autobusos Roca al Mas Guinardó - Foto Branguli  de 1928  que pertany al Centre Digital de Catalunya 

Revista de l'Ass. de Propietaris del Guinardó

Malgrat aquesta circumstància, Salvador Riera estava decidit a impulsar la nova barriada.  L'any 1906  va llogar el Mas Guinardó a la nova Associació de propietaris del Guinardó que s'acabava de constituir, a la façana del Mas va haver gravada aquesta data durant alguns anys, però era recent, d'una remodelació deguda a l'ultima reforma de l'Edifici concretament de 1990 .

Sardanes a la terrassa  del mas als anys 20

Entre els anys 60 i 70  al  mas hi va haver una gran activitat esportiva relacionada amb el Basquet i d'altres lúdiques con el ball.  Qui estigui interessat en la història del Basquet al Mas en aquests anys pot clicar el link de sota:

HISTÒRIA DEL BASQUET AL MAS ENTRE ELS ANYS 70-80

  Poc abans en 1985 l'Ajuntament de Barcelona havia dut a terme l'expropiació forçosa de la masia. A principis de 2009 es van començar a fer obres de remodelació i ampliació que han convertit el Mas Guinardó en un gran equipament destinat a acollir les entitats del barri, però que han desvirtuat en gran part la imatge i el contingut d'un espai que forma part de la memòria col·lectiva dels veïns en ares d'aconseguir el màxim rendiment de un espai públic molt escàs en el barri .



Nota personal :

El Mas Guinardó, el més significatiu de la zona del Guinardó i del que en va rebre el nom,  miraculosament s'ha mantingut dempeus fins els nostres dies, tot i que, molt transformat i més des de l'ultima “rehabilitació” al que ha estat sotmès, de la que tan sols han sobreviscut les quatre parets exteriors que li donen forma i alguna d'interior i quatre elements decoratius les que conserven la silueta d'un record i, amb tot, ha desaparegut l'ombra històrica que brunyia les seves  parets centenàries.

Durant l'ultima actuació municipal, es va buidar el cim del Cogoll, al menys en  part i fins i tot va anar a terra una ala del Mas, concretament la de l'esquerra, a la fi de treure el major profit possible a l'espai i facilitar l'entrada a l'edifici a peu de carrer,  i amb l'escurada soterrània, es possible que part del patrimoni que podia haver sota del Mas. 

 En algun moment de la seva història, hi va haver algun túnel o túnels d'aquells que es feien servir  per abandonar les grans cases en cas d'atac.  Tot aquest tipus de masies en tenien, Can Cortada a Horta  o la Torre dels Pardals al mateix Guinardó, per posar un exemple, i la primera encara pot ensenyat els tres que posseix. Però bé, això només ens ho poden aclarir els qui han actuat sobre el terreny.

¿Què queda d'un arbre si li arrenquen les arrels, que queda d'una casa si es buiden els seus fonaments hi queden simplement quatre parets externes que li donen imartge, la il·lusió del que va ser ?.

¿Es pot assegurar que se'n té cura de la història amb aquests tipus d'actuacions urbanístiques?.


Al meu modest entendre,  en ares del que és  políticament correcte, el possibilisme, el rendiment màxim,  etc., moren moltes coses importants, ¿exagero?. Imaginem per un moment que es vol redimensionar l'espai interior del Palau de la Generalitat (per mencionar un de notable) i buidar els seus subsòl per fer-hi un parking,  s'actuaria de la mateixa manera ?. Naturalment que no, les seves parets tenen història, el seu subsòl té memòria, ¿qui gosaria fer una cosa així?.

Aquest és el meu criteri i el de moltes persones de la nostra generació, que no té  en comú amb el de les persones ni la generació que han impulsat la renovació de la que estem parlant i que, de ben segur, en deuen estar ben orgulloses del resultat obtingut.

Per al barri s'ha convertit en una espècie de mona de pasqua al cim de la qual se l'ha col·locat qual figureta per fer bonic, sense cap mena d'acompanyament, en un espai erm, desangelat i sense cap mena d'arbrat. Trista fi del mas del que el barri va prendre el nom.

Transformació progressiva del Mas Guinardó

* Gran part de la informació històrica pertany al llibre LES MASIES DE BARCELONA, editat per l'Ajuntament de la Ciutat. Fotos de diversa procedència

EL PEM - Records del veïnat

EL PEM /Penya Esportista Montserrat) fou fundat l'any 1950 fruït del treball i la il·lusió desinteressada d'un grup de joves de la Parròquia, els quals ens reuníem a la porta de l'església de la Mare de Déu de Montserrat per xerrat i també jugar a basquet als terreny de Can Sàrries, enfront la parròquia.

*(A la fi que us podeu situar millor, aquest era un terreny de la família Sàrries on havien bastit una pista de tenis on jugaven les seves filles i amistats. Estava al costat de la casa de les filles dels srs. Renom, davant mateix de l'església)

El terreny que es veu a l'esquerra de la foto, era 
en que jugaven . Fons Renom

Així, mica a mica, i en broma en un inici, es decidiren, gràcies a la col·laboració dels seus pares, a crear un nou espai de lleure per a la joventut on es fomentés bàsicament l'esperit esportista que els movia i a través del qual poguessin desenvolupar una de les seves activitats predilectes, el bàsquet. D'aquesta forma, finalment, el 27 d'abril de 1950 es va celebrar el primer partit contra “Ales de Catalunya” el resultat del qual fou Ales 49, PEM 51.

Cal recalcar que el Pem va anar convertint-se en un focus sa de reunió dels joves del Guinardó, no es reduïa a ser un club de bàsquet sinó que significava alguna cosa més pel barri . Així per exemple, al matí els joves jugaven un partit i a la tarda les activitats es convertien en més familiars, on pares i fills gaudien amb els ballets, el teatre o simplement anar a petar la xerrada, com es diu col·loquialment. També els mossens de la Parròquia venien a veure els partits i assistien alhora a les diverses activitats que s'hi organitzaven. Fet que provocava que tinguessin una gran relació amb totes el joves de l'entitat.

Fotos de 1958 Pem infantils Camp Pg. Garrofers
 

Juvenil PEM 1956-57 camp Pg. Garrofers.

Els seguidors del Pem reben d'aquesta manera
 als seus juvenils en el camp del Ptge. Garrofers

Equip de basquet de noies 1960,l'última a la dreta Maria Planas,
dret Eduard Portela (camp Ptg. Garrofers)

Un del primers equips femenins del Pem

Equip senior del Pem Ptge.. Garrofers

Ara bé, el traspàs de camp no significà pas una desvinculació de la Parròquia sinó simplement un canvi territorial físic. Un exemple clar i anecdòtic de la importància de la parròquia és que sempre que els diversos equips quedaven abans de començar un partit, el punt de referència era la porta de l'església de la Mare de Déu de Montserrat, fet que provocava que molts aprofitessin per anar a missa abans del partit. Amb el pas dels anys els terrenys del Passatge Garrofers es van haver de deixar perquè els propietaris van edificar-hi i l'entitat es va traslladar al Mas Guinardó.

Els amics a la porta de la parròquia, lloc de reunió

Equi infantil del PEM 1966

Equip Senior anys 60

Fotos equip senior del Pem finals sels anys 60 inicis dels 70

Per tot això, el PEM esdevé tot un símbol d'unió i d'amistat entre els joves del Guinardó els quals, malgrat el temps transcorregut, no han pogut esborrar encara dels seus cors la petjada que només deixen els grans amics i que mantenen viva per sempre entre les flames de la seva eterna amistat.

Equip femení de bàsquet del Pem , entrenat per Maria Planas

Equip femení del Pem anys 70

El juvenil del Pem anys 70

Equip del Pem senior a finals del anys 1972

Records de Montserrat Portela