dimarts, 27 de desembre de 2011

CAN TARRIDA (La Casa de la Caritat)

Can Tarrida estava situada entre el carrer Iglésias, la riera d'en Marcel·li i el carrer Jerez, a “la plana de Can Tarrida”, actualment carrer Cádiz, 64. Era una casa senyorial amb finestrals gótics.

Com totes les masies que tenen més de trescents anys, la propietat va passat per diverses mans i famílies fins que finalment fou llegada a la Casa de la Caritat.

Plànol de situació de Can Tarrida

En Francisco Zamora en parla en el seu “Cuestionario” de 1789, quan hi diu:

Confina con la casa Mariner la de Alabareda, hoy de Juan Bautista Plana, Notario de Barcelona, es de un patrimonio suficiente, hi afegeix una nota rural simpática “Más arriba de ésta se hallan once casillas, algunas cons segundo piso y todas con un pedacito de tierra, donde hacen hortalizas, regándolas con agua de sus pozos y sus dienos se empleabn al corte de bosques y otros van aqui a la labranza. Las mujeres se emplean en hacer la colada para Barcelona y otras a tejer cintas y otras labores”.


Can Tarrida en 1915

El baró de Maldà que tans coses ens ha deixat escrites sobre Horta, en parla de Can Tarrida al “Dietari” d'11 d'octubre de 1797:

"Bona senyora la tal pubilla Tarrida agasajadora, com també el seu marit, Joan Moragas que, quan jo era minyó i ell també fou primer escolà de música del Pi, i despuès músic de la capella de Santa Maria, que hi tocava el fagot, oboè i flauta travessera i deixat los hàbits a la figuera, vestint-se de seglar continuant la música, I desprès d'arreconar el fagot, oboè i flauta, anat seguint la música a Santa Maria passà a marxant o negociant i luego a amo, puix que es casà amb la dita pubilla Tarrida, passant-s'ho prou bé, quan nos han ensenyat sa torre amb tots los aposentos i lo terrat que volta la torre per sos costats i detràs, cuina limpia i clara i en l'entrada lo celler prou abundant i bo per lo regular; sa premsa, etc. Fora de la torre a sa eixida, ens han ensenyat la capella amb molt polit retaule d'escultura, amb una santíssima Verge en mig, de la Concepció, amb dos sants col·laterals a dit retaule Sant Josep i Sant Antoni de Padua ab Sant Joan Batista nom de l'amo al capdamunt”.


Can Tarrida a mitjans del segle XX

Provinent del llegat de Marià Torrebadella, l'any 1897,  la Casa de la Caritat es feu càrrec de la finca de Can Tarrida. Prèvies reformes i adaptacions hi foren instal·lades dues escoles de pàrvuls i unes altres dues de nivell preparatori.

En temps de la Mancomunitat, sota la presidència de Prat de la Riba (1914-1925), la Casa de la Caritat que estava en el barri del Raval, havia crescut tant que es va plantejar traslladar-se a un lloc de les afores més saludable. Aquest trasllat però no es va arribar a materialitzar fins 1957. 
Can Tarrida en 1917

Tanmateix però, abans i durant la Mancomunitat (1914-1925), es va donar un cert impuls a la renovació i construcció de dos petits satèl·lits afegint-hi la casa que tenia en el barri d'Horta: Can Tarrida . Es va habilitar en 1917 per donar alberg als nens epilèptics i amb tuberculosi.

Per tant, gràcies al escrits d'en Francisco Zamora i del Baró de Maldà, sabem que en 1789 la torre era propietat de Joan Bautista Plana, notari de Barcelona , en canvi, deu anys més tard en 1797,  ho era de la família Tarrida, la publilla de la qual s'havia casat amb en Joan Moragas, marxant i negociant,  amb el que vivia en Can Tarrida i que  finalment, en mans de Marià Torrebadella, qui la va llegar a la Casa de la Caritat en 1897, Institució a la que va pertanyer fins que en 1974 en que La Casa de la Caritat es va traslladar a les Llars Mundet.



La torre fou enderrocada per deixar pas a la via ràpida, que ha enllaçat el segon cinturó de ronda amb els túnels de la Rovira del Carmel. De l'edifici no ha quedat res, ni el magnífic finestral gòtic.

A títol personal, puc afegir que quan jo estudiava a la carrer de la Plana , allà on havia estat La Cooperativa la Vanguardia Obrera en 1967, aquest carrer acabava  tot just on estava Can Tarrida i recordo haver vist els nens que allà s'hi estaven. Els veïns en parlaven en veu baixa d'aquells nens, deien que eren nens abandonats, hospicians, que aquella era una casa de “la caritat”. Ho deien quasi en veu baixa com si fos una història obscura de la que no se'n pogués parlar obertament. Clar que l'època hi havia tants termes dels que no s'en parlava només que en privat que un més no cridava l'atenció.

Els camins al voltant de Can Tarrida encara eren de terre, no estaven pas asfaltats, ni tampoc aquells era un lloc on els veïns d'Horta hi passessin sovint, estava fora del centre, no molt lluny però, no hi havia pas tendes ni res de semblant que els obligués a acostar-s'hi.

Més avall, cap ell 1957 van bastir el Mercat en terres del que havia estat Can Bransi, els veïns anaven fins la Riera d'Horta (carrer Tajo), per anar a plaça però no passaven massa d'aquest punt, més amunt hi havia el barri de la Clota, com aquell que diu barri de barraques i cases fetes pels mateixos veïns vinguts d'altres parts del país. Hi havia rieres d'on baixaven rierols d'aigua de la muntanya quan plovia i els carrers tampoc eren asfaltats.

També recordó que com abans d'arribar a Can Tarrida hi havia un descampat que quan arribava la festa Major d'Horta es muntava la fira, els caballets, el tunel de la bruixa, etc.


La zona en l'actualitat

Eren d'altres temps, en segons quines coses  millors i en d'altres pitjors però pertanyen tan sols a la memòria col·lectiva d'unes generacions determinades. 


*Fonts informatives : El llibre Les masies d'Horta de Desideri Díez. El Werb de la Casa de la Caritat. Fotos aconseguides per diferents mitjans. Memòries personals.


11 comentaris:

J . O . G . ha dit...

Me gustaria, que algun niño que hubiera estado en este centro hiciera algún comentario de como se vivía, en loa años 50, hasta el 60, para comprobar con mi experiencia, y poder hacer algún comentario, muchas gracias, J.O ,G,

castejonangel66@gmail.com ha dit...

Yo estube internado en este centro en los años 50.
Tengo muchas vivencias y anecdotas de esa epoca.
A un niño un tal Paulino vi como le dieron una gran paliza con un bolo porque no controlaba los esfinters se orinaba en la cama.
Este centro era regentado por las Hermanas de la Caridad de la orden de San Vicente de Paul y por dos Educadores ; Sr. Palau y Sr. Francisco
Yo una Vez me orine en la Cama. Una de las Monjas me traslado a la ducha en pleno invierno con agua fria y con una caña me daba golpes y me indicaba por donde me tenia que lavar.
15 dias el colchon se colocaba en la azotea para que se secara esos dias Tu dormias sin colchon encima de los muelles de la cama. Despues con los calzonzillos mojados de orines te los ponian en la cabeza con un letrero colgado en el cuello "SOY UN MEON"
Y TE Hacian dar vueltas en el patio para disfrute de los otros internados

castejonangel66@gmail.com ha dit...

Yo estube en este centro en los años 50
Puedo dar mucha informacion de este onternado y de 5 mas .
Yo entre en internados a la edad de 5 a 14 años en ese periodo de tiempo
Estuve ; en Nuestra Sra.de los Angeles.
En Nuestra Sra del Port, en
Can Tarrida. En la Casa Caridad.
En un Seminario y en Correccional de la Calle Wat Ras

Jordi Tore. ha dit...

Jo vaig estar del 1953 al 1957. Vaig arribar de la Maternitat de Les Corts. Aquí en general, quasi tot funcionava a cop d´hòsties. Nens inquiets com som tots. Només com a positiu puc recordar a una parella de professors, en Gris i n´Esther. les pallisses eren freqüents per parlar, no estar ben posat a la fila, pixar-te al llit.
La majoria érem nois abandonats o en defectes físics. Des de la finestra vèiem com s´aixecava el tercer llar meu.
Tot seguit vaig passar als Llars Mundet

castejonangel66@gmail.com ha dit...

Dons ven esta junts am el meu germa antonio Castejon, Josep Luis Roig.
Palacios , Espiritu Santo. Fernando Fernandez. Etc.de Can Tarrida pasabas a la Casa Caridad, i al 1.957 de la Casa Caridad als hogares Mundet

Torru ha dit...

adolftorruella@gmail.com diu
Jo tambe vaig estar-hi entre 1950 i 1952 juntament amb el meu germa Josep i confirmo tots els comentaris expossats pero el que mes recordo era els plats de menjar que eran de llauna i abonyegats on es ficava el menjar d´altres dias ja que no es podian fer net. Tambe confirmo les dutxes fredas aixi com la poca empatia de las monges envers als nens, jo tenia 6 anys,pero sobre tot als orfes que no tenian cap tipos de carinyo, a nosaltres ens visitavan regularment la mare i els avis.

Set d´abril de 2021

Torru ha dit...

Hola jo Adolfo Torruella amb 5 anys i mig aixi com el meu germa Josep de 7 anys i varem estar de 1950 a 1952 any del congres eucaristic a Barcelona i confirmo totalment les deplorables vivencies que recordo 70 anys mes tard i que ens va curtir de per vida.
Per mi el mes impactant era que el menjar el servian amb un plat de llauna ple de bonys avon si quedava el menjar sec de dias anteriors.
Recordo tambe compartir espai amb avis molt grans la majoria amb cadires de rodes

Cervelló 25 d´abril 2021

Unknown ha dit...

Me llamo Miquel PLa, tenía 6 años y estuve en este centro en los años 50.
Me orinaba en la cama y las palizas eran diarias, la monja una tal Sor. María nos obligaba a ducharnos con agua fría todos los días del año y dormir sin colchon. A mi lado dormía otro niño, no recuerdo el nombre, un día le pagaron tal paliza que no lo volvimos a ver nunca mas. Este niño desapareció, no lo volvimos haber. Al otro lado dormía un amigo mío del cual hemos mantenido relación hasta la fecha y en alguna ocasión hemos comentado esta situación, la monja Sr.Maria tampoco la volvimos a ver. ¿que pasó con este niño?.Porqué la monja también desapareció. Que se quiso tapar? ¿Falleció de la paliza?.
Días muy amargos los pasados en este centro.
Cuando lo recuerdo aún lloro de pena, la moja ojala se pudra en el infierno (si existe).
Un saludo a todos


Unknown ha dit...

OLA SOIUN EXSALUNNO DEL COLEJIO CASA TARRIDA YO DOIFE DE LOS BUESTROS COMENTARIOS NOASIDOFACIL ESTAR EN ESTOS CENTRO PERO SINO UBIERAMOS ESTADOAI DONDE ESTARIAMOS POR QULPA DE DOS PERSONAS LO QUE EMOS SUFRIDO..

Unknown ha dit...

ESTADO LELLENDO BUESTRO COMENTARIOS Y DOI FE DE BUETROS COMENTARIOS

Unknown ha dit...

YO ESTUBE DE 1963 A 1967 MIS RECUERDOS ABIDO UN POCO DE TODO PERO ASI ES LA VIDA UNOS NACEN CON UN PAN DEBJO EL BRAZO Y OTROS IMAJINAOS