dilluns, 4 d’abril de 2022

El Frente de Juventudes al Mas Planàs

 


Màs Planàs en 1939. Foto Josep Maria Pérez Molinos

A partir del 21 de gener de 1939, els edificis i dependències que foren confiscades especialment però única, per persones afins a la CNT-FAI i algun altre partit d’esquerres com el POUM, varen anar a parar a mans dels falangistes, entre els quals cal destacar el mas Planàs,  habilitat abans de la guerra amb finalitats de diversió i esplai de la burgesia de Barcelona, el nomenat canòdrom Catalunya i totes les seves dependències, conegut en la barriada com el canòdrom del Guinardó.

Publicació a la Vanguárdia de la mort de José M. Piñol.


Allà s’hi va instal·lar el Frente de Juventudes, organisme que depenia directament de la Falange Española Tradicionalista y de las Jons (Juntas Ofensivas Nacional indicalistas), una de les activitats que es donaven era la relacionada amb un alberg juvenil que va rebre el nom José Maria Piñol, un falangista mort a Barcelona víctima d’un atemptat anarquista el març de 1949. Els espais oberts es llogaven a escoles per dur a terme  actes esportius.

En març de 1939, tal com recull el diari La Vanguárdia, i les fotografies Josep Maria Pérez Molinos es va celebrar un acte d’homenatge als caiguts al bàndol nacional, organitzar per les Organizaciones Juveniles de la Falange i una ofrena floral davant la tàpia de l'esmentat canòdrom.


Amb l’assistència d’algunes d’autoritats governatives de l’època, Francisco Fuentes Otero, cap dels districtes de les Organizaciones Juveniles de Falange a Barcelona va fer un discurs davant els murs del canòdrom.



Homenatge als caiguts del bàndol nacional
davant la tàpia del Canòdrom. Fotos Josep Maria Pérez Molinos

Tres anys desprès de la ocupació de l’espai per la Falange , eGobernador Civil de Barcelona, Antonio F. De Correa Veglison, el 1943 arribà a un acord amb la propietat per llogar-lo. Durant aquesta època es van celebrar diverses taules gimnàstiques multitudinàries i campaments falangistes disposant tendes d’acampada sobre el camp de l’antic canòdrom, tal com es pot veure en les fotografies que s’acompanyen, a més d’un acte d’homenatge a Franco el 7 de juny de 1949.


Un dels campaments del Frente de Juventudes.
Foto de José M. Pérez Molinos

El 8 de juny de 1949, Francisco Franco visita l'estadi del Guinardó  acompanyat del Governador Civil de Barcelona, del bisbe de la ciutat i un gran nombre capitostos, tan civils com militars, la llarga llista dels quals  resulta innecessari reproduir. A tothom que tenia un  nom o uns interessos determinats,  li interessava fer-se veure en aquesta mena d'actes para transmitir su   inquebrantable adhesión al Caudillo de España.

La Vanguardia dedicava tota una plana per informar (propaganda política clara), del lluït acte, lloant el discurs del Dictador i repetint a tort i a dret, a tothom que volgués llegir, el fervor dels joves falangistes envers el seu Capità.





Foto del l'acte que recull el discurs del dictador.
Foto de Pérez de Rozas 8.6.49


El 30 de maig de l950, dia de sant Ferran, patró de les milícies falangistes, es va celebrar a l’estadi del Guinardó, un acte d'adhesió al Caudillo que es va obrir amb un discurs de Governador Civil de Barcelona. Durant l’acte es van dur a terme competicions esportives d’atletisme, futbol, tall de troncs i balls populars a més d’ofrenes de productes típics ramaders i agrícoles de les comarques. I com aquests que hem citat un munt d'actes de caire semblant es van celebrar al llarg dels anys 50 i 60.

Aquest canvi de color dels dirigents del país, va comportar que alguns personatges i/o importants del barri del Guinardó, si bé no es van afiliar a la Falange, si que els van aixoplugar sota el seu paraigua protector a la fi d’aconseguir certs beneficis.

Evidentment els primers que van fer evident la seva adhesió al nou règim  van fer va ser els membres de l’església catòlica, malgrat que la parròquia del Guinardó no va ser de les més entregades, tot s'ha de dir,  i algunes persones amb interessos empresarials i/o socials però, en general i malgrat totes les demostracions propagandístiques i de força que es van dur a terme, la Falange no va tenir cap mena d’implantació entre els joves i gent del barri.

Tot i això, la seva presència es va fer sentir, en alguns moments,  atès que obertament o indirecta van fer censura d’alguns actes que es celebraven al barri, com obres de teatre que podien considerar que censuraven el règim, ni que fos indirectament com va ser la posada en escena de la coneguda obra antifeixista El diari d’Anna Franc, on Raquel Piquer va fer el paper principal.

Raquel recorda que des del principi van haver desacords amb qui faria del paper d’Anna Frank, donat que la que es considerava primera actriu de l’elenc teatral de la parròquia, no tenia l’edat adequada per representar-la, finalment va ser Raquel Piquer qui la va interpretar, ella durant els assaigs s’havia après el paper de memòria.

El teatre de la parròquia era ben ple de veïns, corrien els anys cinquanta i era prou agosarat programar aquesta obra de teatre. Algú anar amb la notícia a la seu falangista qui suposadament va parlar amb el rector i de l’obra només es va poder representar una sola vegada.

Quan hom vol investigar el paper que va jugar aquesta organització de caire feixista en el barri, es troba amb e fet que existeix escassa informació i la que es pot aconseguir és merament oral, sembla que els falangistes no hagin estat estat mai al Guinardó, quan en realitat, per donar nom tan sols un dels seus locals més emblemàtics, cal assenyalar el mas Planàs i el seu canòdrom, on s’hi van establir durant més de vint anys.

Cal recalcar també, que l'edifici del mas Planàs va ser durant un temps, desconeixem quant, la seu de l'Acadèmia Provincial de Mandos del Guinardó, segons es pot comprovar pel petit article publicat en La Vanguardia  del 22 de març de 1944, és a dir,  que sense aquest diari podríem dir que desconeixeríem pràcticament les diferents activitats que des de aquesta organització es van dur a terme al Guinardó.

Els propietaris legals de la finca és a dir,  els fills que encara vivien de Claudi Planàs, els va costar bastant que els fos retornada i reconeguda la propietat de la finca, ja que això no va passar fins 1978, donant-se a més la circumstància que poc desprès tot el recinte va ser expropiat per l’Ajuntament en 1982.




Font de consulta : La Vanguardia.