dilluns, 28 de març del 2022

TESTIMONI DE LA LLEVA NOMENADA DEL BIBERÓ.


El nom Quinta del biberon s'atribueix a la dirigent anarquista Federica Montseny, que fou Ministra de Sanidad del Gobierno de la República, durant un curt període durant la Guerra Civil, quan va conèixer el decret de mobilització de les lleves del 40 i 41, davant l'extrema joventut dels efectius, els quals tenien entre 17 i 19 anys.   

En principi els van dir que només farien tasques auxiliars, però al final es van veure involucrats de ple en la guerra i alguns,  a més, duent a terme tasques de comandament.


Combatents de la Lleva del biberó. Autor desconegut.


Als nois de la lleva del biberó els posaren un fusell a les mans, arma que feia més embalum que ells mateixos; molts encara no havien fet els 17 anys, les van passar magres i foren molts els que deixaren la pell, quedaren malalts i/o mal ferit , allò va ser un infanticidi innecessari, la guerra ja estava perduda, va ser un dispendi de vides joves per mirar d’entretenir l’enemic, mentre els que manaven fugien a França i/o d'altres països..

Josep Paül de la Riva, era un noi de Barcelona que va anar a la Guerra de voluntari, al 18 anys l’havien nomenat comandant, segurament per manca d’homes en condicions de comandar que hi havia en la Batalla de l’Ebre, La lluita en duia a terme en la Serra de Pàndols i escrivia un diari sobre el que passava al seu voltant mentre lluitaven . En algunes de les seves planes nomenava a un noi del barri de Sant Genís dels Agudells de la família Pluvinet.

Josep Paúl de la Riva.
 foto de la família.

«Entre els incorporats, hi havia un homenàs alt i fort que vestia una jaqueta de pell. Era cultivador de plantes i flors, en una vella masia arraconada de la ciutat, dessota San Genis dels Agudells. Es deia Pluvinet Era seriós i reservat i no venia, com els altres, directament des de rereguarda i sense gens d'instrucció. Ja era veterà foguejat, procedent d'una unitat destrossada, de la qual els soldats restants, havien estat repartits. Quan hi havia calma, passava les hores escrivint a la mare i a la novia. Crec que no tenia pare.»

Aquest conjunt d'homes, la major part dels quals, no tenia instrucció militar de cap classe, ens va ésser entregada pel Valenciano i se'n va fer càrrec en Gonzàlez, tinent de metralladores, junt amb un carregament de caixes de fusells xecs, bombes de mà, municions i cartutxeres. En Valtierra i jo els hauríem d'ensenyar a manejar les armes i ja eren quarts de sis de la tarda!

«...La primera fila ens vam anar retirant. Pujàvem ja cap a la nostra trinxera quan vaig sentir la veu d'en Coca:

¡A mi, a mi, me han herido! ¡socorro!

N'hi havia tants de ferits i el moviment general, que no era possible frenar el retrocés.

«Quan menys ho esperava, mentre pujava enmig dels xiulets de les bales, una massa pesant, talment com si fos un sac, va fer una volta i va caure a terra, sense cap gest per protegir-se i amb un só esfereïdor. Com un farcell llençat d'un camió en marxa. Era un home. Gairebé de cap per vall, va anar a petar, insensible, amb les pedres. Vaig tocar al caigut. Portava una jaqueta de pell. El vaig aconseguir girar cara amunt i resseguint-li el pit, la mà se'm va mullar de la sang calenta i viscosa. Segur que és en Pluvinet —vaig pensar—. Només ell portava una jaqueta com aquella. Amb la mà vaig tocar la seva cara. Hi vaig trobar, penjant, una massa freda i llefiscosa. Era un ull que probablement li havia saltat amb el cop de la caiguda. Forfollant a les butxaques, vaig extreure'n la documentació. S'havia d'enviar a la família, sempre que fos possible. A l'altra butxaca hi tenia un rosegó de pa que, instintivament, em vaig posar a la boca. Sempre patíem gana i res, per fort que fos, ens la podia calmar. El pa estava humitejat i tenia un sabor dolcenc. Vaig empassar-me'l i després vaig pensar que segurament estava xopat amb la sang del meu company, però l'estomac, febril i a prova de tot, no el va rebutjar.».

Aquesta és una petita mostra del que narra en el seu diari de guerra, la seva filla Lupe Paúl, l'està revisant per mirar de publicar-lo. És un dels molts testimonis esfereïdors del que passa diàriament en un camp de batalla de qualsevol guerra.









(1) Juan Negrín López (Las Palmas de Gran Canaria, 3 de febrer de 1892 - París, 12 de novembre de 1956) fou un metge fisiòleg i polític canari i president de govern de la Segona República (1937 - 1945), ja a l'exili. Va ser Presidente del Gobierno de la República entre 1937 i 1939.

El cas de Negrín és atípic en la política espanyola. S'hi va incorporar tardanament després de llaurar-se una carrera d'investigador com a metge i professor de fisiologia, i dirigir una clínica privada a Madrid. Es va afiliar al PSO en 1939, abandonant les seves activitats investigadores. A més, parlava diversos idiomes, cosa inhabitual a la classe política espanyola. (fonts Viquipèdia)