divendres, 13 de novembre de 2020

CAN MANÉN

La família Manén va arribar a horta als pricipis dels anys vint del segle passat, un dels fills tenia una malaltia que li afectava als pulmons i el metges van aconsellar que anessin a viure a un lloc més sa, i com moltes persones amb problemes semblant de l’època, van recalar a Horta on llogaren una casa al carrer Feliu i Codina, concretament una dels germans Matas i Ramis, Centre Cívic d’Horta hores d’ara.

Poc desprès, Pere Manén es va fixar en una planta baixa que hi havia en el carrer Mestre Dalmau, on aleshores  hi havia poques cases construïdes i la va comprar juntament amb el terreny que tenia al darrera i es va fer construir l’edifici que encara podem contemplar al final del carrer indicat.


Can Manén 

En 1877 neix Pere Manén Artés, fill d'Antoni Manén Avellán i de Dolors Artés Prats, tenia diversos germans,  Teresa, i  Antonio i algun més, va treballar a diversos llocs fins arribar a ser propietari de la fàbrica Textil Vila-Manén, situada al poblet de Carme prop d'Igualada..

El 1909 es casà amb Manuela Marqués Ferrer,  amb la que va tenir cinc fills.

Ja de jove va haver d'exiliar-se a França per catalanista i separatista, sentiment polític que el va acompanyar durant tota la  seva vida( segons explica la seva filla Núria en les seves memòries),  ajudà tan com va poguer al polítics, sense voler  figurar res, sempre en segona línia. Lluità per la seva llengua,  pel reconeixement  durant totes les èpoques que li va tocar viure tan morament com econòmica.

Segons explicà la seva filla , era molt aficionat al teatre català i a la música clàssica, era juntament amb la família un habitual del Palau de la Música Catalana . Amant de la natura, tenia gran cura del seu jardí  on hi va plantar arbres i flors i s'extasiava contemplant els ocells que el visitaven. Tocava la pianola i escrivia alguns poemes, comprava molts llibres tots en català, malgrat que no en llegia massa, però alhora era una persona que tocava de peus a terra i molt  estricte en les seves disposicions,  bona persona que en moments de necessitat va ajudar a molta gent. (Núria Manén Marqués 8.4.91)

La fàbrica de la seva propietat elaborava teixit de fil l'any. El 1914  es traslladà al poble de Moia i la fàbrica va canviar de nom i pasà a dir-se Vila Manén i Prat, donat que es va afegir un nou soci,  fins que finalment, el sr. Vila deixà el negoci i tornà a canviar el nom per Manén i Prat, va ser una de les primeres que va fer anar els telers amb energia elèctrica,

Es troba la notícia documentada en el Butlletí de la Lliga de l’Arbre Fruiter Núm. 66, setembre de 1914, que diu així:

Telers mecànics
, -Amb molta activitat es va procedint a la central elèctrica, a la instal·lació dels telers mecànics, per la companyia Vilà Manén. Treballen fil, cotó i mescla. Déu doni bona sort, que beneficiarà molt la nostra vila”

Essent un industrial reconegut,  es va interessar per a la millora dels coneixements dels  treballadors  a la fi d'aconseguir que n'obtinguessin  un ensenyament pràctic que complementés el de les escoles de comerç, tot des del Foment del Treball, del qual n'era vicepresident.

En efecte, el 17 de gener de 1929 es publica en l’indicat diari la notícia següent:

«En el Colegio de Agentes Comerciales inauguróse la nueva etapa del InstitutoTecnológico del Vendedor, acordando convocar un curso general, por asistentes a las aulas o por correspondencia, de enseñanzas prácticas" complementarias de las escuelas de comercio, tal como se vienen propugnando, bajo ]a .dirección de don J. Grant y Sala.Se constituyó el Patronato de dicho Instituto, formado por los siguientes señores:

Presidencia: Ion Gustavo Gilí, de la Cámara de Comercio y Navegación. Vicepresidencia Don Pedro Manén y Artés, del Fomento del Trabajo….”

D'altra banda, també sabem que a nivells polític va ser una persona de certa rellevància. Pere Manén Artés fou un convençut catalanista des de bon principi i va ser sempre membre d’Unió Catalanista fins que en 1936, el grup polític va desaparèixer del panorama polític.


L'ensenya fou dissenyada pel gran artista dels modernisme   
Alexandre  de Riquer-  La imatge de Sant Jordi, inspirada en el
 medalló de la façana gòtica de l'ajuntament de Barcelona .

En efecte, la Unió Catalanista fou un grup polític format a Barcelona en 1891 per la unió de sindicats i associacions catalanistes que es van posar en contacte arran de la resistència contra l'article 15 del Codi Civil Español que atemptava contra el Dret Civil Català. Pretenia ésser un grup de pressió que aplegués tots els catalanistes independentment de la seva ideologia.



Ambicionava aplegar dos sectors molt diferenciats, el nacionalisme històric (al voltant de la revista La Renaixença) i el nacionalisme polític, representat per Enric Prat de la Riba. L'11 de maig de 1890 se celebraren les primeres reunions dels membres de la Lliga de Catalunya (Àngel Guimerà, Narcís Verdaguer i Callís, Joan Josep Permanyer i Ayats, Antoni de Paula Capmany i Josep Maria Valls i Vicens (1) per a redactar el Conveni d'Unió Catalanista. El projecte de reglament fou aprovat pels representants el 29 de juny del 1890.

El 22 de febrer de 1891 se celebrà la sessió constitutiva. Hi assistiren Joan Josep Permanyer i Ayats per la (Lliga de Catalunya), Enric Prat de la Riba pel (Centre Escolar Catalanista), Joaquim Vayreda i Vila (Centre Catalanista d'Olot) i d’altres representants de partits i/o agrupacions catalanistes. S'hi nomenarà la primera junta permanent:


Durant la primera Junta Permanent s’encarregà a Àngel Guimerà, Josep Coroleu, Ramón Picó i Campamar, Joan Josep Permanyer i Ayats i Antoni Aulèstia, que redactessin les bases per a una futura constitució catalana. El 15 de març es va constituir oficialment.

Els seus primers delegats es trobaren el 15 de març de 1891, convocant una segona assemblea, celebrada a Manresa l’any següent, on s’aprovaren les “Bases per a la Constitució Regional Catalana”, més conegudes com a “Bases de Manresa”.

El nacionalisme radical català, el primer separatisme -més conegut avui com independentisme- va aparèixer a començaments de segle XX, però no va ser fins el període 1913 a 1923 que va comptar amb una mínima estructura organitzativa.

En aquests anys van sorgir entitats com la Joventut Catalanista Els Néts dels Almogàvers, la Joventut Nacionalista La Falç, la Joventut Nacionalista Renaixença i la Joventut Nacionalista Obrera Pàtria Nova, entre altres.

Unió Catalanista entre 1903-06 fou presidida per Domènec Martí i Julià, que li donà un caràcter més obert a posicions d’esquerra i l’integrà en el moviment de la solidaritat catalana. En una nova etapa tornà a ésser presidida per Martí i Julià (1914-16), que acabà abandonant-la després d’haver-ne proposat la dissolució.

Entre una llarga llista de persones que per aquells anys van formar part de quadres dirigents de les entitats del nacionalisme intransigent entre la dècada dels déu als vint del segle vint poder trobar el nom de Pere Manén i Artés formant part del grup polític Unió Catalanista, de la que en 1916 n’era Vicepresident, però mai intentà arriba a llocs més prominents, no era pas una persona ambiciosa preferia el treball anònim dins del partit ajudant a la causa en la que creia.

Seguint la petxa del nostre protagonista Pere Manén, col.laborà en revistes com: La Tralla setmanari de caràcter catalanista radical que aparegué a Barcelona el 31 d’octubre de 1903 sota la direcció de Domènec Fornés, i comptà com a redactors amb Marcel Riu, Josep Maria Folch i Torres (2) i Pelegrí Llangort i Majoral.

La revista patí nombroses denúncies per la mordacitat dels seus acudits i articles i fou clausurat per les autoritats el 18 de gener de 1907. Alguns dels seus redactors foren empresonats i alguns marxaren a l'exili uns temps. 

Durant un temporada es publicà una publicació dissident anomenada La Tralla del Carreter.

Va aparèixer de nou amb el nom Metralla del 16 de febrer de 1907 a juliol del 1909. Novament clausurat, va tornar a sortir entre el 13 de maig de 1922 i l’11 de setembre de 1923, quan fou novament clausurada per ordre de Miguel Primo de Rivera.

La Tralla era un setmanari de lluita, dedicat a la defensa i propaganda dels ideals catalanistes, i les campanyes que va dur a terme li valgueren gran nombre de denúncies.

Amb motiu d’aquestes denúncies, foren empresonats els seus redactors Marcel Riu, Josep M. Folch i Torres, amic personal de Pere Manén i Pelagrí Llangort, i aquests dos darrers sofriran, encara, un llarg exili en terres de França, en Folch i Torres no tornà fins 1908. Entre els molts redactors i col·laboradors de La Tralla trobem a Pere Manén i Artés.

Segurament degut a aquest fets fou quan Peré Manén va resultar empresonat i marxa finalment a França per un temps, desconeixem quant de temps va estar empresonat i exiliat, segurament no va ser massa llarg.

L’11 de setembre de 1923 el seu nom apareix de nou en el diaris de l’època relacionat amb el primer pacte GALEUSKA ( format per les primeres lletres de les nacionalitat històriques Galicia Euskadi Catalunya) i es signa en la seu del CADCI (1)

El primer pacte Galeuska (també anomenat Triple Aliaça) fou signat a la seu del CADCI seu del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI el 11 de setembre de 1923, per representants de diverses associacions i partits:

Per Catalunya d’estat Català Francesc Macià, d’Unió Catalanista Josep Riera i puntí i Pere Manén i Artés, d’Acció Catalana Jaume Bofill i Mates i Antoni Rovira i Virgili (3). ,

Per Galícia, d'Irmandades da Fala (Alfredo Somoza i Federico Zamora) i Irmandade Nazonalista Galega (Vicente Risco)

Pel País Basc, Elías Gallastegi Gudari, Jose Domingo Arana, Manuel Egileor i Telesforo Uribe-Etxebarría, del Partit Nacionalista Basc (sector Aberri). Més tard s'hi uniren Julien Arrien i Jesús María de Leizaola de Comunión Nacionalista Vasca.

En el document es reclama plena sobirania política per a les tres nacions i proposen la creació d'un consell conjunt per a unir forces. Tanmateix, la dictadura de Primo de Rivera, les diferències ideològiques entre Estat Català i el PNB i la poca força política dels nacionalistes gallecs van deixar el projecte en via morta.

Fins el 1933 no es tornà a proposar la reanimació del pacte, quan el PNB s'alià amb Francesc Cambó, Acció Catalana i Palestra.

Però el 1934, en sorgir un conflicte entre el govern de la Segona República Espanyola i el País Basc, amb motiu d'unes eleccions municipals, una delegació de parlamentaris catalans presidida pel diputat d'Esquerra Republicana de Catalunya Josep Tomàs i Piera anà a Guernica, on fou ratificat el pacte.

Durant  aquella delicada conjuntura política, el grup polític Unió Catalanista dugué una existència apagada. L’any 1932 assolí un escó a les eleccions per al Parlament de Catalunya associada amb Esquerra Republicana per desaparèixer del panorama polític en 1936.

Segons la recerca realitzada Pere Manén Artés (1877 -1957),  es va casar el 1909 amb Manuela Marqués Ferrer (1886-1951), i com s'ha comentant més amunt el  1923 es van fer construir una casa al barri de can Quintana a Horta, a la falda del Turó de la Peira. El matrimoni s’hi va traslladar amb els seus cinc fills, Esperança 13, Antoni 12 anys, Montserrat 12, Jordi 6 i Núria 5.



D
e la trajectòria d’algun dels fills podem indicar el següent:

  • Esperança Manén Marqués nascuda en 1910, es casà amb Joan Busquets Guindulain, (mort en juny de 1989 a l’edad de 86 anys) . En 1947 van tenir una filla de nom Isabel Busquets Manén batejada aquest any, segons notícia que es publicava en la revista de la parròquia IDEAL de gener-febrer de 1947, sabem que es va quedar a viure a Horta, al carrer de Campoamor. A part de la Isabel el matrimoni va tenir quatre fills vius més: Joan, Roser, Anna i Maria . Esperança a morir als 84 anys l’abril de 1995.

  • Antoni Manén Marqués, nascut més o menys el 1912,  en 1929 estudiava a les Escoles Pies de Sarrià. segons La Vanguàrdia de 18.6.1929, que en un acte de l’escola que especifica el nom dels assistents. la seva dona Mercè Rosell va morir molt jove, tenien dos fills, Toni i Manel. Es va tornar a casar amb Carme Ferreira i van tenir una filla, la Carme. També va treballar a la fàbrica. Va viure durant molts anys però desconeixem l'any que va morir.

  • Núria Manén Marqués nascuda sobre 1917,  ella va néixer a Horta e una de les cases bessones  Matas i Ramis, concretament la de la dreta, on van viure 7 anys. Va anar a l'escola de les Dominiues del carrer Campoamor. Es va casar als 19 anys amb  (*) Joan Serrahima Bofill (1905-1959) que va morir molt jove als 54 anys , el que no li va impedir formar una gran família donat que tingueren 10 fills, gran atleta i advocat i germà de Maurici Serrahima polític i l’escriptor en llengua catalana. Núria va morir el 19 de març de 2006 l als 88 anys.

  • Montserrat Manén Marqués neix el 1922, va anar a l'escola de les Dominiques del carrer Campoamor, es va casar amb Juan Oliver Soler en 1948 i van tenir sis fills, Isabel, Eulàlia, Rosa, Jacinto, Ignácio i Juan. Juan Oliver era fill de Vilapicina on el seu pare tenia la casa pairal i la fàbrica de midó de Joan Oliver a tocar de la Riera d'Horta, però anava a escola a la Salle Horta Montserrat Manén va morir  el  16.3.2018 als 96 anys.

  • Jordi Manén Marqués, nascut el 1925,es va casar amb  amb Montserrat Perez i van acollir una nena austriaca acabada la guerra, la Gerda, que finalment ell va adoptar. Es va separar de la dona. Va treballar a la fabrica del seu pare fins que es va tancar, després va tenir negocis. Va morir als 90 anys.

(*) Joan Serrahima Bofill, neix el 29.6.1905,  casat amb Núria Manén Marqués, fou un gran especialista de velocitat, nascut a Barcelona el juny de 1905. Olímpic a Amsterdam en 1928, en 100 i 200 metres i en relleus de 4x100, fou campió d’Espanya en 100 l’any 1929. Integrant del quartet català en relleu curt varen quedar camions d’Espanya els anys 1928-1929 amb marques respectives de 44.8 i 44, ambdós anys rècord d’Espanya. Posteriorment fou entrenador i directiu i va exercir la carrera d’advocat. Va morir l'onze d'octubre de 1959, quan només tenia 54 anys, va deixar deu fills. Les pistes de l’Estadi Municipal d’atletisme de Montjuïc foren construïdes en 1968, inaugurant-se el 1969 sota el nom de Estadi Joan Serrahima.


Foto de la Real Federació Española de Atletismo


 Fotografia de la inauguració de l'estadi Joan Serrahima. 
amb la presència de dos germans: Alfons i Pep Serrahima Bofill, 
i dos fills: Eloi i Lluís Serrahima Manén


Pere Serrahima Manén, un del fills
de Núria Manén, segons explica el seu oncle Maurici Serrahima en les seves memòries «Del passat quan era present 1969-1971», era un xicot silenciós, tímid i sensible que escrivia versos que demostraven que el noi tenia una forta vida interior i un do de crear imatges planeres o iròniques amb abast poètic profund, durant un temps va fer vida de hippy i va viatjar a París i per Itàlia.

Núria Serrahima Manén, una altra de les filles (Barcelona 1937–2014), va ser una novel·lista catalana que va publicar narracions com «L’olor del nostres cossos (1982, i «ocellot negre (1989, i les novel·les «Mala guilla» (1973) i «Diari sense dates» (1990), també va escriure un guió per a la televisió anomenat «Agressió» (1977). Va morir als 77 anys.

La casa dels Manén era un edifici aïllat de dimensions considerables atribuïble al mestre d’obres Josep Masdeu construït entre 1922-1923, de planta i façana amb eixos de simetria centrals. Dos cossos laterals de planta baixa i pis i coberta plana es superposen al central, major i amb pis addicional cobert a dues aigües. Tan a la façana principal que dona al carrer Mestre Dalmau com la que dona a la part dels darrera llueix la reproducció d’un Sant Jordi matant al drac, un del símbols principals que apareixen en la bandera i segells publicats per la Unió Catalanista, com es pot comprovar en la reproducció adjunta.


Rajola de la façana reproduïnt un Sant Jordi
matant al drac , Una altra réplica també 
 estava en la part posterior de l'edifici.
Foto de David Sobirà

Un del segells de la Unió Catalanista, amb el símbol 
de Sant Jordi que apareix tanmateix en la bandera del partit.
 de la qual Pere Manén formava part.














La casa a més disposava d’un gran jardí  amb un sortidor amb peixos de colors a la part del darrera que finalitza davant d’una paret bastant alta que feia de contrafort a la fi que no s’esllavissessin les terres del jardí fins els torrent de can Mariner. Aquesta gran paret segurament la degué construir l’Ajuntament en algun moment que desconeixem però era bastant impressionant, de fet encara existeix darrera de les casses que omplen l’antiga llera del torrent de can Mariner.


Fotografia realitzada des de la terrassa del darrera de la casa Manén des on es divisen els Tres Turons i Horta. 
 Foto del Fons Felip Capdevila. Restaurada per Carme Martín

Segons expliquen, en èpoques convulses del país i durant dues vegades en la torre del senyor Manén va viure amagat  Francesc Macià  amic del del propietari de la casa, segurament deuria ser durant la Dictadura del General  Primo de Rivera.

Dibuix de la part posterior de la casa realitzat per un veí i
amic en 1988. Foto cedida per la família.

Desconeixem en detall com es va desenvolupar la vida del sr. Manén durant la Guerra Civil,  però sabem per un familiar que en els mesos posterior al cop d'estat, van presentar-se  acasa seva uns individus que pretenien endur-se'l i que la cuinera de la casa, que tenia molt mal geni, va sortir com una fera  i els va increpar a crits conseguint que s'en anessin. Desprès va venir el silenci general que va amarar als vençuts durant anys, el sus llibres catalans i catalanistes, entre els que es trobaven simples històries per a nens d'en Patufet entre d'altres,  van dormir durant dècades dins d'un armari tancat amb pany i forrellat, fins que un dia els va fer enquadernar i els va repartir entre els seus nets.

Peré Manén i la seva dona Maneleta Marqués 
sobre finals dels quaranta. Foto cedida per la família.


A
necdòticament comentarem que el 14 de març de 1941 sabem que va comprar una pintura a l'oli del seu antic amic i col·laborador Josep Maria Folch i Torres, amic que aleshores no podia publicar en català donades les circumstàncies.

Pintura de Josep M. Folch i Torres que
 va adquirir Pere Manén en 1941

Amb l'esfondrament que va patir el país amb la guerra moltes persones relacionades amb la cultura catalana o bé es van haver d’exiliar o canviar d’ofici. La repressió del català fou aclaparadora i Josep Maria Folch i Torres va quedar fora de qualsevol possibilitat de continuar la seva tasca. Va fer alguns intents d'escriure en castellà i participà en algun programa cultural radiofònic. Tanmateix, aviat deixà aquesta activitat. A partir de 1940 i durant tres anys, pintà natures mortes i vengué els seus quadres a un marxant per mantenir a la seva família.

L'u de març de 1951 va morir Manuela Marqués muller d'en Pere Manén,  pere Manén ja tenia 74 i va considerar que ja hora de jubilar-se de la vida laboral, disolgué la societat que mantenia amb el senyor Prat a Moia.  Prat es quedà el local i tots els treballadors, i la meitat de la maquinària. Amb aquesta, i amb la compra de maquinària nova, inicià l’empresa Tomàs Prat i Fill R.S.C.

En Pere Manén va viure en la seva casa d'Horta fins que va morir en 1957. Els seus fills estaven tots casats i feien la seva vida, la casa es va mantenir buida durant un temps i sembla que un veí tenia la clau i hi guardava material de la seva fusteria a la planta baixa a la vegada que vigilava la casa, finalment va ser venuda per un dels fills i en la part del pati es van fer construir pisos,  La casa actualment és una residència geriàtrica. 

Pere Manén fou un dels patriotes romàntics i de cor,  que van florir  a finals del segle  XIX i principis del X,  home senzill al que li agradava poc sortir en els mitjans de comunicació, la seva casa no era gens ostentosa i mantenia la forma de les masies catalanes, en la façana la reproducción d'un bell sant Jordi, en el seu jardí els seus nets recoden que hi havia un banc que lluïa les quatre barres bastit amb rajoles i tots els documents del seu negoci reproduïen la imatge d' aquest mateix sant Jordi, poc s'imaginen aquells que passen per davant de la seva casa la importància del símbol per l'antic propietari de l'edifici.




Una casa com la que parlem, guarda enre les seves velles parets un munt de vivències, olors i colors que un dels besnets de Pere Manén Artés va descriure en un sonet dedicat a la seva àvia Núria Manén Marqués:

Sonet de Xavier Serrahima 
                      



Fonts d’informació:

Butlletí de la Lliga de l’Arbre Fruiter Núm. 66, del poble de Moià

https://www.memorianacional.cat/pagina/la-unio-catalanista. El nacionalisme radical català 1913-1923

https://www.cadci.net/historia.php?any=1923

https://www.republica.com/2010/11/15/galeusca/

https://ca.wikipedia.org/wiki/La_Tralla

Roser Busquets Manén, Tina Serrahima Manén , Eulàlia Corberó Serrahima i Xavier Serrahima pel sonet. Molt agraída per la informació rebuda.


(1) El Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) era una associació política i social, que fou fundada el 1903 a Barcelona per un grup de dependents de comerç i d'oficines (anomenats despectivament saltataulells) de tendència política catalanista. Fou inscrita com a "obrera" per tal d'evitar impostos.

(2) Josep Maria Valls i Vicens , vivia amb la família en un pis de la plaça Urquinaona i tenia una torre d’estiueig al Guinardó fins 1914 que el seu fill la va vendre. Fou, banquer, escriptor i persona de fortes conviccions catalanistes. En un moment determinat es va queixar que no el deixessin redactar el seu testament en català i va voler que la bandera catalana es poses sobre el seu fèretre el dia dels seu enterrament. A la Torre del Pardals, nom de la seva finca al Guinardó, va onejar sempre la bandera catalana durant totes les commemoracions d’indole nacional.

(3) Josep Maria Folch i Torres. Josep Maria Folch i Torres (Barcelona 29.2.80 – 15 de desembre de 1950), fou un novel·lista, narrador i autor teatral en llengua catalana. Està considerat el creador del teatre català per a infants La seva extensíssima producció, dedicada sobretot als infants i adolescents li donà una extraordinària popularitat, mai abans no aconseguida per un escriptor en català. Autor dels famosos Pastorets i obres de teatre com Maria Rosa.

(4)Antoni Rovira i Virgili, Tarragona 26.11.1882 – Perpinyà 5.12.49) , s'instal·là a Barcelona el 1900 per a estudiar-hi Dret, carrera que només acabaria quinze anys més tard. Es casà després amb Maria Comas, amb qui marxà a viure al barri de la Font de Fargues (Horta) el 1916. Va tenir tres fills, un d’ell va morir, fou un periodista, linguïsta i polític català. El 1915 el partit de Rovira s'integrà a Unió Catalanista (UC), aleshores immersa en un procés de gir polític cap a l'esquerra. S'incorporà a la direcció del partit i col·laborà en el setmanari La Nació, adherit a UC, que treia el seu primer número el juliol de 1915 i que agafava el nom del fundat per Rovira l'any anterior. Col·laborà amb Enric Prat de la Riba a la Mancomunitat de Catalunya i funda en 1922 Acció Catalana, partit del qual es separà per diferències doctrinals . L’any 1930 fundà Acció Republicana de Catalunya i finalment el 1932 ingressa en Esquerra republicana de Catalunya.




1 comentari:

Unknown ha dit...

L'estadi Joan Serrahima es va inaugurar l'any 1970, en la foto de la inauguració hi ha el seu fill, Eloi Serrahima i Manén, avui es compleix el 3er aniversari de la seva mort, e.p.d, la seva dona a la foto de la inauguració porta roba que se la va comprar pel viatge de nuvis, es van casar el 15 d'octubre del 1970 !!!! Per altra banda felicitats per aquest document històric tant interessant!!!