Mas Casanovas, Torre Xifré i l'Hospital de Sant Pau

Segons es pot comprovar en el mapa de la ciutat de Barcelona de 1891 que reproduïm, part de les terres del Mas Casanovas i de l'antiga finca de Can Milans, en aquell moment propietat de Josep Xifré Casas, estaven afectats per la futura construcció de l'Hospital de Sant Pau i d'un carrer que des del carrer Coello (ara Av. Pare Claret), aniria recte fins el que ara és la Ronda del Guinardó, i desprès tot fent una curva a la dreta, enllaçaria amb l'avinguda de la Font Castellana o crta de Gràcia (ara Av. de la Mare de Déu de Montserrat).

Mapa de Barcelona de 1891

Com es pot observar però, la situació que s'hi reflecteix en el mapa es veu clar que era merament informativa, un avís de com podien anar les coses en un futur pròxim , ja que, ni el mateix terreny que ocupava l'hospital ni el lloc per on s'obriria el carrer no són pas exactes ni s'adeqüen al que han esdevingut posteriorment, com es pot observar en el mapa de carrers de l'Ajuntament d'ara mateix, on la situació dels edificis implicats queda indicat en blau:

De la Tore Xifré en sortia un camí arbrat que arribava fins el que ara s'anomena C. del Mas Casanovas i que quan es va començar a construir l'Hospital els veïns de la zona reivindicaven com un camí amb drets de pas, mentre que l'Ajuntament argumentava que era un camí particular de la Torre Milans.

Més a l'esquerre es veu assenyalat el Torrent de Milans que quan no plovia es feia servir de camí pels camperols de la zona i immediatament desprès el que seria carrer de la Igualtat que aleshores era tan sols un projecte.

Cronològicament l'esdeveniment dels fets poden haver anat de la manera següent:

En 1898, Montserrat Casanovas demana permís a l'Ajuntament de Sant Martí de Provençals per urbanitzar els terrenys del Mas Casanovas, és a dir , construir-ne el que desprès seria l'Hotel Casanovas, que es va bastir en el temps record d'un any i escach donat que s'inaugurà el 26 de setembre de 1899.

Els documents de l'època també parlen d'un Mas Xifre i d'un Mas Casanovas, en la descripció dels terrenys on es vol construir l'hospital de San Pau. Això es pot trobar en l'expedient d'arquitectura i urbanisme (1901-1912), fons Doménech i Montaner, dipositats en el Col·legi d'Arquitectes de Catalunya.

Pel que respecte a la torre Xifrè, estava situada en el que abans havia estat la finca Milans que era la més gran de tota aquesta zona. En principi la va comprar Antoni Lacaballeria i Moix qui a va vendre a Segismundo Milans, un indià procedent d'Arenys de Mar, qui a mitjans del segle XIX la va tornar a vendre a Jose Xifré Casas, també un indià procedent també d'Arenys de Mar. A partir d'aquell moment  la casa se la coneix pel nom de Torre Xifré (Josep Xifré és el mateix que va construir el famosos porxos d'en Xifré, i era un del homes més rics del moment).

De com era la Torre Milans a finals del segle XVIII,  en tenim notícia per la descripció que en fa el Baró de Maldà , com resultat de un del seus passetjos per la contrada, en el seu Calaix de sastre, diu així:

"En la tarda anarem a passeig  a peu carretera avall, dret a casa Ferrer (aquesta masia estava al final del Passeig Maragall amb Indústria, abans carretera de'Horta), des d'allí a la Torre Milans (en el que ara és el C. de Pare Claret tot arribant a la porta principal de Sant Pau, aquesta carretera passava per la part baixa de la torre indicada), havent-se tornat amb los cotxes los senyors marquès de Moià i don Josep Vega, ets últim per junta en casa del marquès de Ciutadilla i despùes en lo palacio del general de Barcelona, ......

Hem pres a la dreta per aquella arbolada carretera de direcció a la torre de Milans que no l'hem vist, ni a sa muller per no estar visibles, havent-se'n allí dit que  el senyor no estava molt bo i que la senyora estava ocupada, lo que penso seria una excusa.

Hem trobat a la torre  al Reverend Pare mestre Llampuig, ex-abad de Montserrat.........nos  han acompanyats per aquella galeria coberta, delícies de l'amo de la torre, amb un gran sortidor baix, amb molta aigua, passeig deliciós d'aquell gran hort amb una muntanya de Montserrat a un cantó, de pedra tosca, molt polida, excepto no ser-hi figurat lo monestir ni les ermites, que sols est requisit faltava per semblar-ho més. I lo més agradable d'aquella torre i galeries era la gran vista de la muntanya de Montuïc amb la ciutat de Barcelona, distància sols de mitja hora, amb lo mar i planures de Sant Martí fins a Sant Andreu amb les muntanyes un poc apartades.

Torre Xifré a mig derruir. Font Arxiu Històric de Sant pau 

Bassa de la Torre Xifré. Font Arxiu Històric Sant Pau

Entrarem  a la capella pública, son patró sant Narcís, bisbe i Màrtir de Girona, que és pesça de veure's i seguir-se, sent ben proporcionada, amb son crucero i llanternó al mig..."

Cal afegir també, que el topònim Milans, a la vegada respon a un torrent que passava per la mateixa finca.  En alguna documentació també en diuen Torrent del Pecat.

Es coneix, així mateix,  un expedient de sol·licitud d'obres a nom del sr. Xifré de l'any 1856, ja que és conegut que el propietari de la torre Xifré, la volia convertir en una casa especial i encara més bonica del que ja era , aprofitant  la porta principal, les escales i el claustre de l'antiga Casa Gralla del carrer de la Portaferrissa, que feia poc l'Ajuntament havia procedit a demolir  degut  degut al mal estat de l'edifici, motiu pel quan n'havia comprat totes aquestes peces.

NOTA ACLARIDORA SOBRE LA CASA GRALLA I LA SEVA RELACIÓ AMB JOSEP XIFRÉ

Casa Gralla

Pòrtic comprat per en Xifré

• En el espacio de lo que hoy es la Calle del Duque de la Victoria existió hasta 1856 un edificio notable construido en el siglo XV y restaurado posteriormente en el XVI. Dotado de un patio interior con arcos apuntados neogóticos, lo más notable del inmueble era su fachada, de estilo plateresco, ornada con medallones y esculturas que denotaban la sabiduría hermética del hombre que la construyó.
  
  “La Casa Gralla perteneció a la familia Desplá y posteriormente en el siglo XVI pasó a la familia Gralla. A mediados de 1856 cuando era propiedad del Duque de Medinacelli el edificio amenazaba ruina y el ayuntamiento decidió derribarlo.
  
• 
  El pórtico y las piedras del patio fueron compradas por José Xifré a cambio de 5.000 pts. Este numeró y guardó las piedras en varios almacenes suyos con la intención de reconstruir la casa en el parque que tenía en Sant Marti de Provençals, en los terrenos en los que hoy se encuentra el Hospital de San Pablo.

• Xifré murió sin poder llevar a cabo su proyecto y las piedras se dispersaron, perdiéndose unas y yendo a parar otras a museos y colecciones privadas, siendo muy difícil hoy dar con la totalidad de los medallones. Sin embargo, en distintos museos de la ciudad pueden verse todavía dos fotos y varios dibujos que nos dan una idea muy clara del contenido alquímico de los medallones y de la ornamentación en general. Xifré lo advirtió igualmente y quiso preservar -inútilmente- aquella joya hermética de la Barcelona renacentista.”
  

Tal com es dedueix per l'explicació del paràgraf de més amunt, l'obra indicada mai va arribar a realitzar-se perquè el mateix any 1856, concretament el 7 d'agost, va morir en Xifré precisament en la mateixa torre que volia modificar. Els seus hereus ja no van dur a terme el projecte i les peces segurament van ser venudes i de moltes d'elles se'n desconeix el destí. Es sap però, que el claustre l'ha comprat no fa masses anys,  la companyia de Seguretat Prosegur, que el va fer reconstruir en la seva seu de l'Hospitalet de Llobregat. L'empresa el va comprar a un antiquari de Màlaga!!!.

Encara existeix un altre expedient administratiu, de 1881, correspon a una sol·licitud per construir una bòbila als terrenys de la Casa Xifré, dipositat al Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya.

Els descendents de Josep Xifré finalment, van vendre part de la finca per a la construcció de l'hospital de Sant Pau..

El Barça, recordem, va jugar en els terrenys del Mas Casanovas, entre 1900-1901, en que van ser desallotjats del camp per començar les obres del carrer i de l'Hospital de Sant Pau.

El Mas Casanovas  segurament va ser derruït per l'Ajuntament quan va iniciar les obres per obrir el carrer Igualtat (ara Cartagena) .  

Així doncs, en algun punt entre 1901, data en que el Barça marxa del camp i 1902, data en que comencen les obres de l'Hospital de Sant Pau , es va obrir el carrer Igualtat que,  fins 1942 no va canviar el  nom per l'actual de Cartagena. Cal afegir que els primers edificis que van bastir pel que respecte a l'Hospital de Sant Pau  van ser Santa Apol.lonia i segurament Sant Salvador, desprès l'edifici de l'Administració entre 1904 i 1910. De fet el primer pavelló a ser obert va ser l´actual Sant Salvador, possiblement el que sobresurt per la dreta de la foto, si és que no és Sant Jordi.  (La informació en cursiva ens l'ha facil·litat un amable lector o lectora ben informat sobre el tema).

Primer Edifici que es va construir. Autor desconegut.

1912 carrer Igualtat, sense ni asfaltar, l'Hotel Casanovas a l'esquerra. Foto Biblioteca de Catalunya

 

Va ser aleshores quan segurament van ser derruïts tant la Torre Xifré, una part de la qual estava en el  que ara  és el pati d'entrada de la porta principal de l'Hospital, com el Mas Casanovas que es trobava a la part de d'alt del mateix carrer. Aquesta teoria resulta lògica i de sentit comú, donat que a cap propietari se li passa pel cap derruir la seva pròpia casa. 

Per altra banda, és cert que una part de les terres es van vendre per construir l'Hospital, però existia una altra part en la que l'Ajuntament havia de construir-hi  un carrer que és, precisament el lloc on es trobaven els edificis de la Torre Xifré i del Mas Casanovas, que segurament van ser expropiats  per poder-ho dur a terme.

Per últim cal precisar que l'Hospital de Sant Pau es va bastir  entre els anys 1902 i 1930.  Seguidament reproduïm l'anunci que es va publicar en La Vanguardia el dia 15.1.1902:

 

Assistents a l'acte d'inauguració:

Per a les informació sobre el tema que en ocupa, aneu als post anterior clicant sobre els links següents:

HOSPITAL DE SANT PAU

MAS CASANOVAS

* Dono les gràcies a Miracle, una llegidora del bloc que m'ha facilitar algunes de les dades més importants que m'han permès desenvolupar aquest article. 

• Fons d'informació :Llibre El Col.lei de la Bona Vida del Baró de Maldà.

HOSPITAL DE SANT PAU

Terrenys de la finca de  Can Casanovas i pot ser una part de Can Xifré , a l'esquerra El Seminaris, a dalt la muntanya Can Sors i la masia del mig és Can Planàs. Foto de l'Arxiu Històric de Sant Pau

Terrenys sobre el els que van edificar l'Hospital de Sant Pau. Fons CEC.

La porta principal de la torre Milans donava al conegut en l'època com el Camí de Dalt o Travessera de Gràcia, que travessava el pla des de Les Corts- Sant Gervasi fins a Sant Andreu , part del qual avui dia es correspon amb el traçat la Travessera de Gràcia i Concepció Arenal, que aleshores era solament un camí de carro més o menys eixerit i ample segons el tram, com per altra banda ho eren la majoria dels que recorrien pel pla de Barcelona.

La torre en qüestió estava situada una mica més enllà del que ara és la porta principal de l'antic Hospital de Sant Pau, mirant cap el nord. No fa pas gaire temps, mentre es realitzaven les últimes obres de rehabilitació de l'edifici principal, van aparèixer sota el terre del pati de l'entrada algunes estructures de l'antiga torre.

La finca fou adquirida quan xifre tenia 56 anys, ja no es sentia tant jove i preparava el seu retorn a Catalunya on tenia en marxa la construcció de l'edifici dels porxos que convertiria en part en el seu habitatge habitual en mig de la gran ciutat però, com un gran amant de la natura que va ser, també estava interessar per adquirir una torre d'oci a la perifèria de la ciutat com feien molts d'altres burgesos de l'època.

El terme municipal de Sant Martí de Provençals estava dividit aleshores en quatre zones o barris: la Sagrera, el Taulat, la Muntanya, i el Clot. La finca i les terres de Xifré s’ubicaven al districte de Muntanya, concretament als límits del Camp de l’Arpa.

La torre Milans era la finca més important del barri de muntanya de Sant Martí, que encara no era conegut com a Guinardó, nom que va adquirir quan es van urbanitzar les seves terres cap a finals del segle XIX. Era propietat d'Antoni Lacaballeria de Moix i Dulasch, qui en 1712 la va vendre a Segismundo Milans. Va ser tramesa i ampliada al llarg de cinc generacions fins que Francisco de Milans i Duran la va vendre al ric indià Josep Xifré Casas el 1833, De mans nobles va passar a mans burgeses. La part d'aquesta finca situada al cap damunt de la travessera de Gràcia i una petita part de la de baix es vengué en 1890 per a construir l'Hospital de Sant Pau

En un expedient administratiu de 1846? es parla de la sol·licitud per edificar presentada per José Milans del Bosch coronel d'infanteria, curiosa circumstància donat que per aquesta època ja pertanyia a Josep Xifré Casas, encara que és possible que malgrat la venda la finca en 1833, oficialment encara no s'hagués procedit al canvi del nom del propietari. Segons consta en el registre “Vol aixecar una casa en un terrenys descrits com ..antes Mas Soley hoy Mare de Deu..." (sic).  “edificar una casa en l'indret conegut com la Mare de Déu (situat darrera el que avui és l'Hospital de Sant Pau).

Passat el parèntesi de la guerra del francès, aquestes terres van recuperar la tranquil·litat i el que un dia foren guerrillers, ells o els seus descendents, esdevingueren propietaris, explica l'historiador Joan Corbera.

En un altre expedient administratiu, aquest de 1856, es recull la sol·licitud de Josep Xifré Casas per construir una casa al Camí de Sant Joan d'Horta, dins del municipi de Sant Martí de Provençals, aquesta sol·licitud sens dubte recollia els canvis que volia realitzar el propietari en l'edifici principal que incloïen afegir algunes parts de la casa Gralla, que finalment, degut a la mort d'en Xifré no es va dur a terme..

 El total de la finca d'en Xifré incloïa diverses cases de pagès com Can Parent, o el manso Bartra, vinyes i conreus treballats per gent que tenia arrendat un tros de terra, hi havia també una casa de camp petita on hi feia estades en Xifré mentre es feia construir la torre d'oci, una còmoda casa al costat d'una capella i d'altres dependències annexes, davant de la porta principal de la qual s'obria un camí ample franquejat de arbres a les dues bandes que arribava fins l'antic camí de a Llegua o del Mas Casanovas molt transitat en l'època pels habitants de la contrada.

Durant els anys següents en Xifré va anar enriquint la finca fins convertir-la en una de les més destacades de les rodalies de Barcelona, aleshores Sant Martí de Provençals encara era un poble independent, no es va annexionar a Barcelona fins 1893.

La finca també incloïa un edifici de caire Industrial que era conegut com el Forn de Vidre.

La coneguda com Torre Xifré es va fer famosa per la seva sumptuositat i per la bellesa dels seus jardins, lloats en llibres de l'època, tals com la “Guia de Barcelona a Granollers por el Ferro-carril de 1857”, escrita per Víctor Balaguer

“Aquella casa blanca que veis asomar allá en la falda de la montaña, es la llamada torre de Milans, propiedad hoy de D. José Xifré, quien esta haciendo en ella grandes mejoras para convertirla en un delicioso sitio de recreo. Según parece esta casa tendrá por fachada la que lo fué un día de la casa Gralla en Barcelona, bellísimo monumento arquitectónico que el señor Xifre tuvo el buen acierto de comprar y reservarse, impidiendo así que desapareciese una de las obras mas importantes que Barcelona guardaba como una joya.”

Bonaventura Bassegoda, recollint el testimoni oral d’un dels fills de Pròsper de Bofarull, arxiver i administrador de Josep Xifré Downing, fill únic d'en Xifré Casas, ens ofereix un tast d’aquella esplendorosa finca:

“El entonces joven Bofarull tuvo ocasión de recorrer la finca en toda su extensión, y aun de cazar en el antiguo bosque de la parte alta. De la puerta principal partía la avenida central del parque, de unos cuatro metros, que permitía el paso de los coches y carros de la finca, y tenía, a ambos lados, la parte más frondosa. En este parque había la vieja casa que se arruinó, y luego la capilla, dando frente a una plaza con un estanque circular, teniendo a su derecha los árboles frutales, unos en espaldares adosados al muro y otros en barandales de alambres que suspendían los frutos; a la izquierda, el naranjal, y debajo, fresales y otras plantas de poca raigambre. Bajábase al naranjal por una escalera, de cuyo centro salía una cascada para el riego de las tierras bajas. El agua procedía del bosque de la parte alta, donde se hallaba el depósito de las aguas de mina y de los residuos pluviales”.
 

Camí de Dalt o Travessera de Gràcia. A la dreta l'església de Can Xifré i de l'edifici principal ja pràcticament enderrocat. Foto de l'Arxiu Històric de Sant Pau

Jardins i bassa d'aigua de Can Xifré. Foto de l'Arxiu Històric de Sant Pau

Ja en temps dels MILANS, una de les famílies propietàries de la part part més important de la finca per allà el segle XVII, era un lloc ben especial del que també en parla el Baró de Maldà en el seu llibre EL COL.LEGI DE LA BONA VIDA, quan narra una de les moltes passejades que feia amb els seus parents i amics, i que partint de les rodalies de Can Sitjar, masia del Marquès de Castellvell que estava en el que ara és la Plaça Virrei Amat , anaven fins a Cal Ferrer, en la que ara és la cruïlla de Indústria i Pg. Maragall i des d'aquesta masia pel camí de Dalt (avui travessera de Gràcia que, aleshores, creuava aquest punt), s'arribava fins a la porta de la torre Milans.

“..Anàrem de passeig a peu carretera avall (segurament el camí de Sant Incle, fins arribar a el Camí antic que anava d'Horta a Barcelona), dreta a la casa d'en Ferrer (el Mas Ferrer, situat més o menys Camí de Sant Andreu a Sant Gervasi- antic camí d'Horta, més o menys on ara està el Cap o una mica més enllà) i avanti, des d'allí a la Torre dels Milans.....Hem pres la dreta (Camí de Sant Andreu a Sant Gervasi) per aquella arbolejada carretera de direcció a la Torre dels Milans......nos han acompanyat per aquella galeria coberta i descoberta, delícies de l'amo d'aquella torre amb un gran sortidor baix amb molta aigua. Passeig deliciós d'aquell gran hort amb una muntanya de Montserrat a un cantó, de pedra tosca molt polida, excepto no ser-hi figurar el monestir ni les ermites, que sols est requisit faltava per semblar-ho més. Lo més agradable d'aquella torre i galeries era la gran vista de la muntanya de Montjuïc amb la ciutat de Barcelona distància només de mitja hora, amb lo mar i les planures de Sant Martí fins a Sant Andreu amb les muntanyes un poc apartades. Entrarem a la capella pública, son patró Sant Narcís, bisbe i màrtir de Girona, que és peça de veure's i seguir-se, sent ben proporcionada, amb son crucero i llanternó al mig”

No sorprèn doncs que en Xifré passés els seus últims dies dedicant la seva atenció a la producció de taronges i tenint cura dels seus jardins, entre els quals, val a dir, s’hi comptaven no pocs arbres i plantes portats d’ultramar.

Fou en la seva finca del Camp de l'Arpa/Barri de Muntanya on en Xifré va concebre el darrer dels seus projectes arquitectònics on volia combinar el gust romàntic del passat medieval i la seva passió per la arquitectura. També en això va ser precursor.

Aprofitant que en la Barcelona antiga s'obrien nous carrers que afectaven a moltes de les antigues cases i palaus i a la fi de salvar part del palau Gralla, una joia monumental de façana d'estil plateresc, en franca decadència situada al carrer Portaferrissa (1), va comprar part de la façana i el seu pati interior, a la fi d'afegir-los a la seva casa del Camp de l'Arpa. Aquesta mena d'actuacions avui són habituals però aleshores no ho eren pas.

Segons fa constar Tomàs Bertran a “El Itinerario descriptivo de Catalunya”, en 1947 ja estava en marxa el projecte d'un nou carrer que uniria el carrer de la Canuda amb Portaferrissa, el qual seria anomenat de Les Delícies i posteriorment del Duc de la Victòria així que estava clar que el Palau Gralla aniria a terra, que malgrat havia estat una gran casa en aquella època ja estava molt malmesa.

Va adquirir per 20.000 rals, prop del que actualment serien 1000 euros, els material de l'edifici que s'enderrocaria sense remei i va encarregar a l'arquitecte Elies Rogent que estudiés la manera de desmuntar, classificar i traslladar per reconstruir-lo parcialment, en la seva finca del Camp de l'Arpa.

Així, tal i com es desprèn de la documentació conservada, la reconstrucció ideada per Xifré seria parcial, limitant-se als elements més emblemàtics i ornamentats; la façana i l’estructura del pati.

Corria l'any 1856 en Xifré era ja una persona gran i estava molt delicat, la seva dona havia vingut des de París, ciutat en la que normalment residia, per tenir-ne cura i per desgràcia l'agost d'aquell mateix any, en Xifré morí a la seva finca d'Horta i el projecte ja no es va dur a terme. Les obres es van paralitzar i les pedres del Palau Gralla van ser comprades per la família Brusi i traslladades a Sant Gervasi.

Els plànols i el desmuntatge detallat dels materials de l’edifici es varen perdre, com constata el propi Rogent en la dècada de 1880. De tota manera, en un recentment descobert quadern de camp de Rogent, hi figuren els apunts previs per a l’esmentat projecte.

“Este álbum que se refiere a obras anteriores á 1860 solo tiene de importante que en el mismo constan las operaciones que hice por encargo de Xifré para conservar los restos de la fachada y el patio de la antigua casa de Gralla que aprovechó Augusto Font para la traslación del último á la casa torre de Brusi en San Gerbasio”. E. Rogent.

El que ens interessa d'aquest quadern és que concreta exactament les peces que en Xifré va comprar i pretenia reconstruir en la seva casa de camp que no eren altres que elements de la façana i del pati gòtic interior, aquest últim desprès d'un periple accidentat, actualment reconstruït en la seva seu per l'empresa Prosegur.

De fet, el projecte devia ser per tots conegut, tal i com es desprèn del comentari de VictorBalaguer al parlar del Manso Xifré:

“(...) Según parece esta casa tendrá por fachada la que lo fue un día de la casa Gralla en Barcelona, bellísimo monumento arquitectónico que el señor Xifré tuvo el buen acierto decomprar y reservarse, impidiendo así que desapareciese una de las obras más importantes que Barcelona guardaba como una joya(...)”.

El trasllat de les pedres fou precari i només es van dur una part cap a Sant Martí. Tot indica que cap a finals de 1856 i principis de 1857 el projecte s’abandonà, pel que fa als materials es van dispersar i oblidar fins que el fill d'en Xifré els vengué. Quan Josep Xifré Dawning va morir es va perdre la major part de la documentació que el projecte va generar, circumstància que marcà el posterior i conegut moviment dels materials de la casa Gralla, des de la seva adquisició pels Brusi fins a la reconstrucció actual del pati gòtic interior conservat en gran part en l’edifici Prosegur a l’Hospitalet de Llobregat.

Durant els últims anys de vida en Xifré, convertí la torre del Guinardó en la seva residència principal, preferint passejar pels seus jardins i a tenint cura del seu hort a l’atrafegada vida de la ciutat.

Malauradament no se n’ha conservat cap testimoni gràfic del pas d'en Xifré per la seva finca d'Horta i si n'existeixen desconeixem qui els té, només queden algunes fotografies cedides al seu Arxiu particular per la família Gil, de quan els promotors de l'Hospital de Sant Pau van comprar la finca i van començar a procedir a la seva demolició.

Primeres fotos Sant Pau en fase de construcció, el carrer de l'esquerra que ara es diu carrer cartagena, tenia el nom
d'Igualtat.

Els edificis modernistes tal com són actualment.

L'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau és un conjunt modernista situat a Barcelona, projectat per l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner i contruït entre 1902 i 1930 en una primera fase pel mateix Domènech i Montaner i en una segona, a partir de 1920, pel seu fill Pere Domènech i Roura.

De la primera fase, compta amb tretze edificis modernistes i uns altres sis d'un modernisme moderat, de la segona fase, així com altres construccions posteriors. Tot i que no haver-se desenvolupar íntegrament el projecte original, la seva notorietat ha estat reconeguda amb diversos premis i el nomenament com "Patrimoni de la Humanitat" per la UNESCO, l'any 1997.

Construït com a centre hospitalari modern i innovador, al cap de cent anys ha deixat de complir aquestes funcions i s'està restaurant per a allotjar centres vinculats amb la secretaria general de la Unió per la Mediterrània ubicada a Barcelona. Les seves funcions hospitalàries han estat traslladades a un nou hospital, dins del mateix perímetre del recinte, propi del segle XXI.

Construït amb els materials i decoració pròpia d'un modernisme amb inspiració neogòtica, destaca la profusió de ceràmica, amb funcions profilàctiques i decoratives, maó vist i escultures que incorporen una ampla iconografia on es mostra la visió religiosa i historicista del seu autor.

Per l'important quantitat d'edificis, la seva riquesa ornamental i el seu nivell de conservació, l'Hospital de Sant Pau és el conjunt més gran de l'arquitectura modernista catalana.

Actualment el conjunt monumental modernista està essent restaurat, de fet ja ho està en un 70 per cent, i ha recuperat tot l'esplendor i els colors originals.

•  Fonts informatives : Treball de final de Màster de Marc Previ Febrer, de28.6.2012. Algunes fotos extretes d'aquest escrit

           - El llibre  "El Col.legi de la Bona Vida" – el Baró de Maldà.
  

            - Fotos de l'Arxiu Històric de l'Hospital de Sant Pau. Foto del pati de 

               la casa Gralla reconstruït en la Casa Brusi i posteriorment  en la seu de 
                l'empresa  Prosegur del Patrimoni  Arquitectònic de l'Hospitalet de Llobregat.

(1)         Bloc Barcelofilia - Història de la casa Gralla